Preguem per la pau a Ucraïna!

Icona de Nostra Senyora de Pochayiv, molt venerada pels catòlics ucraïnesos, tant de ritus grec com romà, i també pels ortodoxos. 

Que la Mare de Déu pregui per nosaltres i la seva presència i intercessió mogui els cors humans a buscar el perdó, la reconciliació i la pau! 

Estudi de Rússia (III): Grans trets d'Història fins al s. XX

El primer gran Estat eslau oriental fou la Rus de Kiev (882 - 1240) governada en el seu inici per l'escandinau Riurik, que havia vingut des de Novgorod d'on era el cap des del 862, cridat pels mateixos kievans que el volien com al seu líder. Aquests escandinaus, sobretot suecs, creuaven les grans extensions de Rússia baixant sobretot pels grans rius, com el Don, Dnieper, Dniester i Volga, en direcció de Constantinoble i de l'Orient Mitjà, i pels seus vaixells fluvials van rebre el nom de "varegs", una mena de batelers, i també i més específicament el nom de "russos", originàriament un nom no eslau sinó nordgermànic. Aquests nòrdics eren l'élite dirigent i guerrera sobre els camperols eslaus, que pel seu gran nombre imposaren la seva llengua i les seves creences a la minoria dels nobles, que pertanyien al gran grup humà dels vikings i normands.    

La cristianització es va iniciar entre els eslaus, amb un petit precedent ja entre els eslovens, amb la missió dels sants Ciril i Metodi que cap al 862 arribaren al que era el gran país dels eslaus occidentals, la Gran Moràvia, a les actuals Txèquia i Bohèmia, i començaren a predicar allà, crearen l'alfabet glagolític, antecessor del ciríl·lic, i com a llengua comuna l'antic eslau eclesiàstic, al que traduïren el Nou Testament i algunes parts, considerades les més necessàries o importants, de l'Antic. Per això se'ls coneix com a "apòstols dels eslaus" i el 1983 van ser nomenats sants copatrons d'Europa, junt amb St. Benet de Núrsia, que ja n'era considerat el patró. 

Quasi al mateix temps, l'any 864 el khan Boris I de Bulgària acceptava el Cristianisme per a ell i la seva nació, formada per sudeslaus amb una classe dirigent turca, els búlgars, que també era un Estat important. Encara amb la protecció i la promoció de Boris, es crearen les escoles de Preslav i d'Ohrid i en aquesta cap el 893 s'ideà, per St. Climent d'Ohrid i altres deixebles de St. Ciril i St. Metodi, l'alfabet ciríl·lic antic. 

En un segle el Cristianisme avançà molt a tot el món eslau: el 957 Sta. Olga, regent de Kiev era batejada a Constantinoble i es convertia en una cristiana fervorosa, el 966 el duc Mieszko de Polònia acceptava el Cristianisme occidental per a ell i el seu poble, el 988 St. Vladimir de Kiev es batejava a Constantinoble i poc després ho feien el seu exèrcit i tot el seu poble. I encara el 1001 el magiar St. Esteve era batejat i coronat rei d'Hongria pels llegats papals, i el país es va fer cristià, no era de llengua ni cultura eslava, sinó finoúgrica, però estava situat en la zona, en contacte amb els sudeslaus, eslaus occidentals i eslaus orientals. 

El fet és que Moràvia, Polònia i Hongria adoptaren el Cristianisme occidental, mentre que Bulgària i la Rus de Kiev adoptaren la versió oriental, la del Imperi Romà d'Orient (395 - 1453). Tot i que tots eren cristians igualment, diferien en la llengua sagrada que per a Roma era el llatí de la traducció Vulgata i per a Constantinoble era el grec koiné original del Nou Testament i de la Septuaginta i l'eslau eclesiàstic o eslavònic al que es traduïen les Escriptures sagrades, i pel sistema d'escriptura, que a Occident era l'alfabet llatí i a Orient eren l'alfabet l'hel·lènic i el ciríl·lic. 

A més, ja des del 858 amb el cisme temporal del patriarca Foci de Constantinoble, es manifestaren algunes discrepàncies teològiques a les que se sumaren sistemes d'organització diferents i costums diverses, junt amb desavinences històriques: la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 va fer que el Papa de Roma anés adquirint un poder també civil i polític, que li fou reconegut oficialment pels francs el 755, com a sobirà dels Estats Pontificis, mentre que l'Església oriental ja des l'inici va ser més pluricèntrica, amb Constantinoble com a primat, però amb els patriarcats també d'Antioquia, Alexandria i Jerusalem, i amb la presència de l'emperador romà oriental, més tard grec o bizantí, que en una societat tan religiosa, tenia un gran paper també eclesiàstic, sinó que va tendir a una mena de cesaropapisme, en el que els assumptes espirituals eren també qüestió d'Estat. 

I a més les ràpides conquestes dels àrabs, que el 637 conquerien Jerusalem i Terra Santa, el 638 Antioquia i Síria i el 640-42 Alexandria i Egipte, i encara el 698 Cartago, van deixar grans parts del Cristianisme oriental sota domini no cristià, tot i que el Cristianisme entre la gent va persistir molts segles, com el Noroest d'Àfrica o els regnes sudanesos de les cataractes del Nil, i en altres llocs com Egipte, Síria, Palestina, Iraq, Etiòpia, Armènia i Geòrgia i la Índia, ha arribat fins avui dia. Això no es va donar, o no en la mateixa proporció, en les terres del Cristianisme occidental, amb l'excepció de la Península Ibèrica i Sicília, principalment. 

Els cristians orientals, que ja al segle V - VI havien sofert una escissió, després dels Concilis ecumènics d'Efes (431) i Calcedònia (451), amb la separació dels anomenats nestorians i monofisites, importants a Síria, Pèrsia, la Índia, Àsia Central, Egipte i Etiòpia i més tard fins i tot a Xina, que no havia afectat als cristians occidentals, arribaren a separar-se dels occidentals amb les excomunicacions mútues de catòlics romans i ortodoxos grecs l'any 1054, especialment pel punt teològic del Filioque (que l'Esperit Sant prové del Pare i del Fill, cosa que els ortodoxos consideren una innovació doctrinal, afirmant que prové només del Pare) i pel motiu organitzatiu-jurídic de la iniciativa sobirana del bisbe de Roma, el Papa, sobre tota l'Església. Els dos motius no eren irreconciliables en principi, ja que els ortodoxos accepten que l'Esperit Sant ve del Pare a través del Fill, i també admeten el principi evangèlic establert per Jesucrist del primat de St. Pere i dels seus successors, sempre que se'l considerés com un "primus inter pares" i que les seves decisions fossin a petició de les parts interessades com a últim recurs davant el més alt tribunal d'apel·lació. Per això el que més separaven eren greuges històrics, divergències culturals, malentesos de traducció o interpretació i costums diverses com la barba o el matrimoni dels sacerdots, però no pels monjos ni pels bisbes, i sempre abans de ser ordenats,  per als ortodoxos, mentre que als catòlics se'ls exigia el celibat a tots i solien anar afeitats. 

Aquesta separació resultà irreversible, especialment després de la conquesta croada de Constantinoble l'any 1204 i la creació del Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261), que paradoxalment augmentà molt les diferències i la divisió, en lloc de contribuir a la unitat. I els intents maldestres d'Unió en els Concilis de Lió de 1274 i de Florència de 1439 no reeixiren, perquè tot i que la jerarquia ortodoxa ho acceptà, el poble no ho volgué acceptar i alguns governants, com el de Moscòvia, també s'hi negaren. Cal dir que l'Església Catòlica, després de l'aparent gran esplendor del segle XIII, havia tingut greus problemes al segle XIV: l'Exili del Papat a Avinyó (1305 - 1378), la Pesta Negra general a Euràsia i Àfrica (1347 - 1352) i el Cisma d'Occident (1378 - 1417) amb els Papes rivals de Roma i Avinyó, que per un moment van arribar a ser tres i tot. 

Com bé diu l'autor Georges Duby al seu llibre Any 1000, any 2000, l'empremta de les nostres pors, des del segle XIV i molt especialment per la funesta Pesta Negra, tan mortífera que despoblà regions senceres i que provocà por, pànic i terror arreu, l'Europa occidental porta com una marca persistent tres característiques: un cert pessimisme teològic, la possibilitat d'un imminent i terrible Fi del Món inesperat, i la recança i reserva davant de gent forastera i fins de coses no conegudes, especialment si acaben d'arribar de terres llunyanes, com a possibles portadores de malalties i fins de pandèmies delmadores de la població, cosa realment previsora i prudent tenint en compte el que, si bé justament a l'inversa, va passar amb l'arribada dels europeus a Amèrica amb les plagues i epidèmies entre els indígenes, que no disposaven de defenses, però tal com va ser així podia ben bé haver sigut a l'inrevés, i d'Amèrica també va arribar a Europa, portada pels viatgers, la sífilis, abans desconeguda o molt poc coneguda aquí, si n'hi havia hagut. 

En aquesta situació de desconcert i debilitat generals, la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans el 1453 va acabar amb la possibilitat d'una unió superadora del Cisme d'Orient. Encara es va intentar alguna cosa, com quan el Papa va proposar el matrimoni d'Ivan III de Moscòvia amb la princessa bizantina Sofia, neboda de l'últim emperador bizantí, educada a Itàlia i catòlica; això efectivament va tenir lloc el 1472, però no se'n va seguir la conversió del gran duc moscovita ni del seu poble, el llegat papal va fracassar en les negociacions i va ser Sofia la que es va fer ortodoxa. 

Algunes unions posteriors, com la Unió de Brest de 1596 i una segona unió diferent del 1604, tot i que exitoses i permanents, van ser parcials, l'Església rutena es va unir a Roma en plena comunió amb el Papa, conservant la seva litúrgia i el matrimoni del clergat i la seva llengüa, i d'ella ens ha arribat la molt important Església greco-catòlica ucraïnesa i altres Esglésies orientals catòliques, però les diverses Esglésies ortodoxes s'han mantingut separades, negant-se a unir-se. 

Un altre punt és que quan la invasió primer mongol xamanista i després tàrtara parcialment islamitzada va dominar gran part de Rússia entre 1240 - 1480, les zones occidentals d'Ucraïna i Bielorússia no van ser afectades, sinó que es van integrar en Lituània, Polònia, i després a la Comunitat Lituano-Polonesa i en petita extensió també a Hongria i més tard a Àustria i tot, totes elles catòliques i occidentals, i culturalment centroeuropees, i així el Catolicisme va florir en aquestes regions durant molts segles i no va ser fins al segle XVI i sobretot el XVII en que l'ortodòxia russa va anar adquirint-ne el poder, culminant en el segle XVIII amb els 3 repartiments de Polònia entre Rússia, Prússia i Àustria, de 1772, 1793 i 1795, i la supressió definitiva del hetmanat cossac d'Ucraïna, ja molt desvirtuat, el 1773, i la conquesta de Crimea el 1783.    

Finalment la Rússia de Moscou havia mantingut durant segles unes actituds, costums i lleis entre medievals i orientals, que havien quedats fixades i estancades, amb una certa influència de Pèrsia, Turquia, el Turquestan i fins la llunyana Índia i encara Xina, i amb poques, a part naturalment amb els seus veïns fronterers i Grècia,  relacions amb Europa, excepte amb Alemanya i puntualment, en temes artístics, amb Itàlia. 

Però l'originalitat russa seguia essent molt gran, fins i tot pels grecs i altres ortodoxos, i alguns van intentar fer reformes per adequar la situació. Ja en va fer d'alguna manera Ivan el Terrible (1547 - 1584), el primer en proclamar-se tsar de Rússia (1547 - 1721) i d'establir relacions diplomàtiques amb alguns països europeus. També el patriarca Nikon de Moscou va fer reformes litúrgiques i eclesiàstiques entre 1652 i 1666, per assemblar-se més als grecs, però no tots les acceptaren i això porta a la separació dels Vells Creients, liderats per Avvakum i una monja, separació que, tot i que molt minoritaria, ha durat fins ara. 

Moltes, grans i profundes reformes va fer Pere I el Gran (1689 - 1725) de tipus occidentalitzador, modernitzador i europeitzador, prenent com a model sobretot Holanda, però tot i que va obligar a tallar-se la barba als nobles, va canviar els vestits, va fundar una nova ciutat amb port al Mar Bàltic com a nova capital en lloc de Moscou, a la que va posar el nom de Sant Petersburg, va portar experts, assessors i tècnics, va suprimir el patriarcat de Moscou substituït per un Sínode (1721 - 1917) amb participació governamental i civil, i es va titular ja no tsar sinó emperador com els seus successors  (1721 - 1917) i fins va canviar coses de l'idioma i de l'escriptura, el que es pot dir és que les seves reformes, tot i que notòries en arquitectura, organització i vestits, es van quedar curtes. Per aquestes reformes, ja com li havia passat abans a Nikon, però també per trets personals seus, alguns van qualificar a Pere I com "anticrist", mostra del caràcter i els trets molt conservadors i quasi immobilistes russos. 

També va fer reformes l'alemanya Caterina II la Gran (1762 - 1796), en la Cort de la qual va treballar Euler, i que essent il·lustrada va rebre la visita d'alguns "filòsofs" com Diderot,  però també van ser més aviat aparents i en tot cas superficials o elitistes, exceptuant la gran obra de Lomonosov (1711 - 1765), científic i polímata universal, particularment amb la creació de la Universitat de Moscou en el regnat anterior. 

Al segle XIX Alexandre I (1801 - 1825) va derrotar el 1812 la invasió francesa de Napoleó, en qui molts russos, i no sols ells, veien un veritable "anticrist" i les tropes russes van arribar fins a París el 1814. En el Congrés de Viena (1815) es va establir la Santa Aliança de Rússia, Àustria i Prússia, de tipus religiós i profundament conservador. 

Un intent reformador i constitucionalista a la Cort a la mort del emperador, el del "desembristes" del desembre de 1825, va ser durament reprimit per Nicolau II (1825 - 1855) i no va tenir conseqüències.

Alexandre II (1855 - 1881), després d'acabar la Guerra de Crimea (1853 - 1856) contra Gran Bretanya, França, l'Imperi Turc Otomà i Sardenya, del regnat anterior, va donar la llibertat als serfs (1861) que excepte al Nord i a Sibèria havien quedat lligats a la terra des de 1649, i també va fer altres reformes modernitzadores, però uns revolucionaris li ho van pagar assassinant-lo en un atemptat terrorista amb bomba, potser en la creença que un emperador renovador i bo era molt més perillós per a la seva causa que un de dèspota i tirànic. 

En temps d'Alexandre III (1881 - 1894) es va viure una època molt conservadora i de progrés econòmic i tècnic, amb entre altres coses l'inici de la construcció del ferrocarril Transsiberià (1891 - 1902), i no es va participar en cap guerra, però l'agitació revolucionaria va anar creixent imparable. 

I amb Nicolau II (1894 - 1917) es va acabar de construir el Transsiberià i va entrar en funcionament en tota la seva longitud, però la derrota en la Guerra russo-japonesa (1904 - 05) va portar a una primera Revolució el 1905 i la instauració del Parlament, la Duma, seguida al cap d'uns anys per la desastrosa entrada en la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), que acabaria provocant el seu destronament i el final de l'Imperi Rus.

La ruptura amb el passat que va seguir al canvi de règim el febrer de 1917 amb Kerenski i sobretot a la revolució bolxevic de novembre del mateix any encapçalada per Lenin i que va portar a 5 anys de guerra civil (1917 - 1922) i va acabar amb la constitució de la U.R.S.S. (1922 - 1991) amb els seus principis polítics i ideològics marxistes - leninstes, va ser una cosa tan fora de mida, una inversió tan flagrant de tot, una barbaritat tan enorme per a un país com Rússia, que molts van veure en allò el veritable "govern de l'Anticrist", com ja havia sigut per alguns profetes russos amb dècades d'antelació que ocurriria, pels pecats i descreença de la gent. 

I no n'hi havia per menys: ersecucions antireligioses, assassinats d'eclesiàstics i religiosos, destrucció d'algunes esglésies i convents, qualificacions d'enemics del poble, interrogatoris brutals, tortures, les Cheka, els camps de treball, els judicis arbitraris i injustos  amb "justícia revolucionaria", un veritable oximoron, la sospita generalitzada, la por de la gent, les denúncies, les intrigues, les mentides, falsedats i enganys de la propaganda, els absurds ideològics gairebé inverossímils... tot portà a molts a l'exili, si van poder escapar, i a l'interior del país a una mena de gent apagada, opaca, sense interioritat i "com sense ànima" com van afirmar diversos autors russos que ho van veure i viure, de la gent del carrer als anys 1920s i 1930s, gent buida i com deshumanitzada, de la que, exagerant, s'havia arribat a parlar com de zombis o robots. 

Després van venir les Grans Purgues, en les que, junt amb la Gran Fam de l'Holomodor d'Ucraïna provocada per motius ideològics i per exigències abusives i irraonables, aplicat tot sense cap consideració ni pietat, la Revolució va mostrar la seva cara més infernal, torturant i assassinant a la gent en massa i devorant als seus propis fills, ja que quasi tots els Vells Bolxevics van acabar jutjats i afussellats a la 2ª meitat dels anys 1930s i darrera seu els seus propis botxins van sofrir la mateixa sort, per tota mena d'acusacions: espionatge, traició, sabotatge, conspiració contra Stalin, dissidència política , errors i equivocacions i fins mala sort o conseqüències indesitjades d'ordres, coses valorades totes com a culpables i punibles,  si no per mala voluntat, si per negligència o el mer fracàs, ja que la ideologia i el sistema es consideraven perfectes i impossibles d'estar equivocats o fallar i per això la culpa sempre era de caps de turc i bocs expiatoris escollits ad hoc per pagar el fracàs. Torturats de mil i una maneres amb sadisme i crueldat inimaginables, gent totalment innocent i fins i tot personatges lleials a les autoritats i convençuts de la ideologia comunista imperant, acabaven confessant-ho tot, fins i tot coses absurdes i impossibles, gairebé demencials, i eren enviats per moltes dècades a camps de treballs forçats a Sibèria o afusellats sumaríssimament per culpes imaginades i inventades, que fins i tot els mateixos jutges com Vyshinsky devien veure clarament que eren falses però seguien la comèdia per motius polítics segons les ordres que se'ls donaven, condemnant-los sense cap motiu i si moltes de les víctimes es desenganyaven i comprenien vist el seu cas la mentida d'acusacions anteriors que havien cregut i a les que havien donat suport i fins arribaven a copsar finalment la diabòlica falsedat de tot l'entrellat, n'hi havien alguns d'ells que morien proclamant la seva adhesió al sistema soviètic i la seva lleialtat i afecte incondicionals a Stalin, com per exemple va ser el cas de Bukharin. Tots ells van ser plenament rehabilitats ja als anys 1950s o 1960s  o en alguns casos especials més tard, als 1970s i 1980s, pel mateix sistema que els va jutjar, condemnar i matar, i que en aquell temps ja estava en plena descomposició per les seves incoherències, contradiccions i rigidesa dogmàtica. 

Gent com Bakunin, Kibalchich, Sverdlov, Dzerzhinski, Lenin, Stalin, Trotski - que al seu torn va morir a Mèxic l'any 1940 amb el cap destrossat per un cop de piolet que quan estava d'esquenes li va clavar Ramon Mercader, un agent soviètic stalinista que s'havia fet passar per simpatitzant seu per guanyar la seva confiança i al que Trotski havia arribat a considerar un amic - Lunacharski, Yagoda, Yezhov, Blokhin, Beria, Mercader... mostren el caràcter personal d'aquells revolucionaris i les coses que eren capaços de fer per la causa que els hi semblava que ho justificava tot, des de l'assassinat de Nicolau II i de tota la seva família, dona, fill i filles, metge i assistents, a  la matança sistemàtica de l'élite polonesa presonera a Katyn i altres  terribles crims de tota mena, sense cap fre religiós, moral o simplement humà. 

És el retrat d'una de les èpoques més fosques i terrorífiques de l'ésser humà i de com pot degradar-se i deshumanitzar-se, al servei del poder, la política i la ideologia, sobretot quan no creuen en Déu i ells mateixos arriben a considerar-se petits déus falsos, que han d'imposar la seva dominació, la seva voluntat i les seves idees, sense acceptar cap oposició ni obstacles, en un món ateu sense sentit últim, on per tant l'èxit, el poder, el prestigi, els privilegis i imposar la pròpia voluntat als altres i fins a la pròpia voluntat, són els objectius, els valors i allò que ho justifica tot. Alguns llibres ens parlen d'aquesta trista i desgraciada època: 

Viatge a Rússia (1925) de Josep Pla (1897 - 1981)

La revolta dels animals (Animal Farm, 1945) de George Orwell (1903 - 1950)

Hi havia una vegada la U.R.S.S. (1956) de Dominique Lapierre 

Doctor Zhivago (1957) de Boris Pasternak (1890 - 1960)  

Seqüela d'una llegenda (1957) i Babi Yar (1966) d'Anatoly Kuznetsov (1929 - 1979) 

El Mestre i Margarida (1967) de Mikhail Bulgakov (1891 - 1940)

Sobreviurà la U.R.S.S,. fins 1984? (1970) d'Andrei Amalrik (1938 - 1980) 

Arxipèlag Gulag (1973) d'Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008)

Vida i destí (1980) de Vasili Grossman (1905 - 1964) 

La Nomenklatura (1980) de Mikhail Voslensky (1920 - 1997)

Els fills de l'Arbat (1987) de Anatoly Rybakov (1911 - 1998)

Generacions d'hivern (o Una saga moscovita, 1994) de Vasili Aksionov (1932 - 2009) 

Moscou 1937 (2008) de Karl Schlögel (1948)

Com també llibres d'Ivan Bunin, d'Isaac Babel, de Vladimir Nabokov, d'Arthur Koestler (1)...

Però en resum  va ser un canvi tan brusc i tant total, una inversió tan radical, que va fer realitat aquella famosa frase de Il Gattopardo de Lampedusa: "És necessari que tot canviï per tal que tot segueixi igual". Invertit, però la mateixa estructura, és a dir sense un canvi més moderat però autèntic. 

(1) Fins i tot el rerafons que es veu en els contes humorístics i satírics d'Ilf i Petrov, o d'una manera infantil i caricaturesca però ben documentada en l'historieta d'Hergé Tintín al pais dels soviets (1929), però n'hi han molts més de viatges i estances a la Unió Soviètica de gent de tota mena.  

Un dels grans sants educadors

Quan era nen el meu pare em va fer estudiar primer amb els Claretians de Barcelona, al Col·legi Immaculat Cor de Maria al carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on llavors vivíem (des dels primers estudis fins a finals de 1962), al mateix carrer xamfrà Grassot, i després quan vam anar a viure al C/ València 465, a l'Acadèmia Lepanto (gener 1963 - juny 1965), portada per una dona molt catòlica. Mercè Boronat (n. 1915)*, i encara quan es vam traslladar al C/ República  Argentina 165, davant del pont de Vallcarca, al col·legi La Salle Gràcia on vaig fer 2n i 3è de Batxillerat (setembre 1965 - juny 1967) i van ser uns dels anys més feliços de la meva vida. I més tard, quan vam marxar de Barcelona ciutat,  encara vaig fer un curs a La Salle Manlleu (1967 - 1968) quan vivíem a aquesta localitat d'Osona donat que el nostre pare havia sigut nomenat director tècnic d'aquest centre concertat. 

Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719) va ser des que vaig anar a les aules dels seus col·legis, un dels meus sants, junt amb St. Ricard, de qui porto el nom, St. Antoni Mª Claret (1807 - 1870) el sant de la meva primera educació, i altres amb els que he tingut una simpatía especial, com St. Agustí, St. Simeó Estilita, St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa d'Àvila, St. Joan de la Creu, Sant Felip Neri, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, St. Alfons Maria de Liguori, Sta. Teresa de Lisieux, Sta. Gemma Galgani i encara alguns altres, sants que he sentit molt meus i que no puc citar exhaustivament, ja que serien molts  (1).

Foto de Nadal del meu germà Jordi, a la dreta, i jo, de La Salle Gràcia, 
feta cap a mitjans - finals de desembre de 1966, per portar a la família. 
Els sants, i sobretot els educadors, es coneixen també pels seus alumnes.

Educar, junt amb evangelitzar i catequitzar, amb el que va indissolublement units, és una de les feines més nobles a les que es pot dedicar l'ésser humà, la de fer conèixer la veritat als nens i als joves. 

Que St. Joan Baptista de La Salle pregui a Déu intercedint per tots nosaltres, pels qui hem sigut deixebles seus en les seves escoles i per tots! 

* El 2016 encara era viva i constava entre els centenaris de Catalunya. 
(1) En cito alguns: St. Bernat de Claravall, St. Domènec, St. Bernardí de Siena, St. Joan de Capistrano, St. Joan Fisher, St. Tomàs More, St. Ignasi de Loyola, St. Josep de Cupertino, St. Benet Josep Labre, el St. Rector d'Ars, Sta. Joana Jugan, Sta. Caterina Labouré, Sta. Bernadeta Sobirós, Sta. Àngela de la Creu, St. Maximilià Kolbe, Sta. Maria Goretti, Sta. Faustina Kowalska, Sta. Gianna Beretta Molla... i naturalment i per sobre de tots ells la Verge Maria en totes les seves advocacions, i encara més, i presidint-los a tots, Nostre Senyor Jesucrist.  

El sant humil i obedient fins per fer miracles

Sant Vicent Ferrer (1350 - 1419), el sant valencià que recorria tota Europa occidental predicant en un català molt modern, ben intel·ligible actualment, i que era entès per tothom, que es convertia per les seves predicacions. És conegut també pel seu paper en el Compromís de Casp de 1412 per tal d'arribar a un acord.  

Com a mostra del seu caràcter, basta amb una anècdota: en una ocasió un superior seu li va prohibir fer miracles sense el seu permís, ja que en feia molts i grans i li semblava que aquests atreien massa l'atenció de la gent. St. Vicent, o Vicenç, va obeir, però en una ocasió caminant per un carrer va observar un treballador d'una obra que queia d'una bastida, anava a intervenir però va recordar que tenia prohibit fer miracles sense demanar permís per fer-los per obediència deguda. I amb un gest va fer que el manobre que queia quedés suspès a l'aire mentre ell corria a veure el seu superior per demanar-li el degut permís per salvar aquell home, i quan va arribar davant d'ell i li va explicar, aquest li va dir "Però home, si el miracle ja està fet i encara més gran! Es clar que pots fer-lo i a més a partir d'ara t'autoritzo a fer-los sense haver de demanar res". Van tornar tots dos i llavors el sant va fer baixar suaument la persona, parada a l'aire, fins a terra. I és que com diu Nostre Senyor, amb una gran fe es poden fer coses molt grans, fins i tot grans miracles.

Un altre punt seu que mostra com Déu veu les coses diferents de com les veuen els humans és que durant el Cisme d'Occident (1378 - 1417), St. Vicent Ferrer va ser partidari del Papa d'Avinyó, com a opinió i decisió personal seva. El fet que hi haguessin sants com ell i alguns altres partidaris del Papa d'Avinyó i altres sants partidaris del de Roma, ens convida a reflexionar sobre els afers humans i que no hem de ser rígids ni absolutistes en les nostres opinions ni opcions. 

Que St. Vicent Ferrer pregui i intercedeixi pel nostre món com ho va fer amb el del seu temps! 

El sant ermità, vegà, defensor dels animals i miraculós

Sant Francesc de Paula (1416 - 1507) 

El seu afecte i tendressa vers tots els éssers vius van 
ser similars als de Sant Francesc d'Assís, fundador de
l'Orde franciscana a la que va pertànyer de jove abans
de fundar els Mínims. Retrat de Jean Bourdichon del
1507, any de la mort d'aquest gran sant molt miracler

Fundador de l'Orde religiosa dels Mínims, va viure tota la seva vida en una Quaresma perpètua, de dejuni, abstinència, austeritat, penitència, obediència i sacrificis. I va ser un sant molt miraculós, que va realitzar molts i molt grans miracles.  

Ara que fa poc hem celebrat la seva festa litúrgica, el 2 d'abril, és un dels millors moments per demanar-li la seva pregària i intercessió des del Cel davant Déu pel nostre món, que fa tants anys que va desencertat i cada cop pitjor, que amb l'ajut diví pugui retrobar i retornar al camí de Salvació seguint l'ensenyament i exemple de Nostre Senyor Jesucrist i amb la protecció maternal de la Verge Maria, la Mare de Déu i la nostra Mare del Cel! 

Empatia i compassió amb els qui sofreixen

La guerra fa sofrir molt a la gent. 

Mn. Volodymyr Kalabishk, a Vic des del 2006, és el sacerdot greco-catòlic ucraïnès que atèn  a St. Joan de Vilatorrada, Manresa, Igualada, Vic i Barcelona a la comunitat del seu país a Catalunya, que actualment està sofrint molt per causa de la guerra a la seva nació. 

Ara també arriben refugiats ucraïnesos que fugen de la destrucció i del perill de mort per a ells i les seves famílies i que són acollits a diversos punts de la diòcesi de Vic. 

Tota la nostra simpatia i solidaritat, junt amb la nostra oració i col·laboració,  amb totes les víctimes de la guerra! 

Estudi de Rússia (II): un poble molt religiós

Als anys 1960s, en plens anys de la Unió Soviètica, del comunisme d'Estat i de les campanyes ideològiques antireligioses de Khrushchev (1953 - 1964), un expert en la matèria ens va dir que els russos en lloc de ser ateus eren un poble molt religiós, que els que eren ateus activistes eren els seus governants, imbuïts de l'ideologia marxista-leninista, però que els russos, ucraïnesos i bielorussos com a gent eren històricament místics i en el fons seguien essent creients, tot i les dificultats que llavors els hi posaven per a viure la seva fe cristiana (1). 

Processó de Pasqua (1893) d'Ilarion Pryanishnikov (1840 - 1894)

I ja d'abans, en l'època de Stalin (1924 - 1953), que havia fet moltes campanyes antieclesiàstiques i antireligioses, amb sagnats persecucions del clergat, monjos i creients i destrucció d'esglésies, fins que l'entrada en la Segona Guerra Mundial a partir de la invasió alemanya del 1941 el va fer canviar d'opinió i afavorir l'Església ortodoxa per donar força i consol als soldats, les seves famílies i el poble en general, i també després en l'època de Brezhnev (1964 - 1982), quan les execucions, la presó, els treballs forçats i els camps de Sibèria dels temps més durs de Stalin ja havien sigut substituits en general com amb Khrushchev per l'ostracisme, la marginació i els manicomis en els casos considerats més rebels i greus, es va constatar ja bastant aviat que a les misses només hi assistia normalment gent gran i els ideòlegs del socialisme real van predir, i amb molt gust seu, que en unes dècades, quan aquestes persones majors es morissin, ja no hi hauria creients a la U.R.S.S. i la religió organitzada desapareixeria, substituida segons aquests il·luminats, per una visió atea, racional i científica del món, la de l'home nou soviètic, seguidor del pensament de Marx segons la interpretació de Lenin, i per tant de l'ideologia política comunista que, com també preveien, aniria guanyant país rera país fins que acabaria dominant tot el món, començant per Àsia i Europa. 

I no sols els seus propis adversaris polítics i ideològics occidentals s'ho creien (2) i es contentaven amb resistir i retardar-ho el més possible, dècades o alguns segles, i mantenir la resistència, un cop perduda també Àfrica, a Amèrica i Oceania, sinó que hi va haver uns anys, cap al 1977, precisament quan Brezhnev va assolir ja tot el poder en solitari, que semblava que seria així: Cuba, el Vietnam victoriós i reunificat, Laos i Cambodja, Etiòpia i altres països del Tercer Món s'anaven fent comunistes. I com era la creença general de propis i contraris aleshores, quan un país queia sota el domini comunista, ja no en podia sortir.  

Però tornant a la pràctica religiosa, aquesta no va desaparèixer a Rússia amb el pas de les dècades. Als anys 1920s anava gent gran als oficis i celebracions religioses, als 1930s també, igual que als 1940s, 1950s, 1960s, 1970s... Passaven les dècades i sempre es veia gent major, i més o menys en la mateixa quantitat, a les esglésies, per moltes persecucions cruentes o incruentes, i per més campanyes amenaçadores, ofensives, ridiculitzadores i en ocasions seductores que es fessin. I es van tenir que rendir a l'evidència de la realitat: el poble eslau oriental seguia essent religiós, i si la gent quan era jove es resignava a no practicar, dissimulava, feia veure que no era creient per no patir les conseqüències en les seves carreres acadèmiques, vida laboral ni familiar, i fins es feia membre del Partit per les facilitats i oportunitats, un cop jubilats ja no tenien aquests constrenyiments i cada cop més retornaven a la pràctica cristiana considerant la vellesa, les malalties, la mort i el destí etern tant d'ells com dels seus éssers estimats, i buscant el perdó de Déu, la pau i el benestar espiritual. 

Sempre gent gran, ancians, com a norma, però que com es veia es mantenia així sempre, perquè eren gent naturalment religiosa i, en el fons, ho havien sigut sempre, encara que haguessin aconseguit enganyar als altres i, a vegades, durant molts anys a sí mateixos i tot. Els ateus militants, tot i l'ateisme d'Estat i la propaganda ideològica, sempre van ser minoria, en algunes èpoques nombrosa o molt nombrosa, però minoria al cap i a la fi. Perquè l'ésser humà és naturalment religiós i per instint o per intuïció busca satisfer la seva set de Déu, i encara més, i sobretot, perquè Déu sempre actua. I això afegit en aquest cas de Rússia, Ucraïna i Bielorussia, a una característica forta religiositat que impregna la seva mentalitat i cultura, amb arrels històriques i de fervorosa adhesió popular molt llunyanes. És un fet que cal tenir molt en compte quan es parla d'aquests països, com també d'altres com Polònia, Irlanda, Hongria, Romania, l'ex-Iugoslàvia, Grècia, Itàlia, Portugal, Amèrica Llatina i, fins ara, també Espanya (3), en els que el Cristianisme està íntimament lligat a la seva mentalitat, història, civilització i cultura.  

I quan per sorpresa general d'uns i altres, que no ho havien vist venir i ni tan sols ho sospitaven ni creien possible, va caure el Mur de Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa l'any 1989, cosa en la que hi va tenir molta part el Papa Sant Joan Pau II (1978 - 2005) i la seva consagració del món i de Rússia a l'Immaculat Cor de Maria el 1984, tal com la mateixa Verge havia demanat en les aparicions de Fàtima de 1917, així com pel fet de ser polonès i el seu activisme alliberador visitant la majoria de països i congregant immenses multituds, també de joves, i un parell d'anys després el 1991 es van dissoldre el Pacte de Varsòvia, el COMECON i, al final de l'any la mateixa U.R.S.S., substituida per Rússia i la C.E.I, de seguida va augmentar espectacularment la pràctica religiosa a tots aquests països recent alliberats del jou físic, ideològic, social i psicològic. L'ésser humà recuperava ràpidament en tots ells la seva dignitat d'ésser espiritual i religiós, fet cristià i fill de Déu pel baptisme, vivint en gràcia mitjançant els sagraments, resant i tenint amb Déu una relació bona i amorosa també per part seva i transmetent la salvació de Jesucrist i la vida de fe, esperança i caritat, i tenint una Mare al Cel a qui recórrer cercant protecci, empar i consol, i una Església per al perdó dels pecats i les celebracions litúrgiques. 

I que Déu faci que això segueixi essent així, amb l'acceptació. agraïment i gaudi personal i col·lectiu, tant privat com públic, de la presència de Crist i l'Esperit Sant entre nosaltres, dia rera dia i segle rera segle, fins a la fi del món! 

(1) Tant si eren ortodoxos, la religió majoritària i sobretot a Rússia, com encara molt més si eren greco-catòlics o catòlics romans, aquests a Ucraïna i Bielorussia. 

(2) Als Estats Units als anys 1950s hi va haver una autèntica psicosis entre governats, compartida per molts nord-americans que de forma paranoica creien veure comunistes arreu del seu país, com una quinta columna interior i traïdora que estava molt estesa a Hollywood i els mitjans de comunicació, entre molts polítics i altra gent que es sospitava que dissimulava i que fingia una cosa i n'era un altre, i treballava en secret per fer que el socialisme triomfés també als Estats Units i Occident. La caiguda de Xina en poder comunista (1949), les grans crisis de Berlín de 1948-49 i 1958, la guerra de Corea entre 1950 - 1953, la guerra freda i la proliferació d'armes nucleats cada cop més potents i nombroses, capaces de destruïr no una sinó moltes vegades la vida humana sobre el planeta, la derrota francesa a Indoxina davant del Vietminh (1945 - 1954) i els potents partits comunistes europeus a França i Itàlia, semblaven prou justificació per al temor, després agreujat per la crisi dels míssils de Cuba de 1962 i la implicació massiva nord-americana entre 1964 i 1975 a la guerra de Vietnam.

(3) Igual que la Índia, els països àrabs i islàmics, els tibetans i alguns països budistes, els ultraortodoxos jueus... si bé aquests d'altres religions.