Hem de pregar

Davant del que està passant, hem de pregar molt. 

Ens cal pregar sempre, però encara més en els moments difícils, perillosos o tràgics

"Preguem al Déu crucificat, al mateix Crist el Rei del Cel"

Rigor ante mortis

El Papa Francesc va parlar fa uns dies contra la rigidesa. I cal entendre a que es referia, i té raó. 

Així com hi ha un rigor mortis poc després de la mort, també hi ha en les institucions humanes una rigidesa desacostumada que indica no sols que aquelles estan en decadència, sinó que sobretot quan és una cosa obligatòria, mal rebuda pels seus efectes i acompanyada de mal ambient, molt sovint és un senyal clar que estan properes al seu final. 

Les branques flexibles no es trenquen amb el pes, les rígides si

Dos exemples ho poden il·lustrar, un polític i l'altre empresarial. 

En el primer cas la pena de mort a Espanya, ja molt rara des de 1963 o abans, va tenir el seu últim cas civil el 1966, als judicis de Burgos de 1970 es van commutar finalment totes les penes imposades per assassinats terroristes, i l'últim cas militar en condicions normals va ser el gener de 1972, després de molts anys de no haver-n'hi, aplicada a un soldat que havia matat dues dones, mare i filla, per robar-les. Per això va sorprendre que el març de 1974 s'apliquessin dues penes de mort, a Salvador Puig Antich i a un alemany oriental a qui llavors es creia polonès i no se'l coneixia pel seu veritable nom, acusats d'assassinat de policies; aquesta duresa i severitat va estranyar molt al seu temps, tot i que poc abans hi havia hagut el magnicidi del president del govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco junt amb el seu xòfer i un escolta el 20 de desembre de 1973, al esclatar una bomba subterrània al pas del seu cotxe, i un dels executats va arribar a dir, preveient les conseqüències, que això l'havia matat a ell també. Encara va sorprendre més que a finals de setembre del 1975 fossin afusellatdes 5 persones, acusades de pertinença a bandes terroristes i assassinats. Vista la mentalitat de l'època, i que als Estats Units després de molts anys de suspensió de les execucions, les penes de mort no es reanudessin fins el gener de 1977, va deixar una impressió general molt negativa i xocant a Espanya i a molts països europeus i occidentals. Un insòlit i inusitat rigor, que va precedir gairebé immediatament a la caiguda i canvi del règim polític governant al país. No es van aplicar més penes de mort a Espanya i finalment la pena de mort fou abolida oficialment el 1978.

En un altre cas molt menys tràgic però igualment demostratiu i molt més recent, un conegut meu va fer treballs ocasionals en una empresa durant 6 anys, contractat a períodes. Al principi tenia una gran llibertat d'acció, gaudia de tota confiança i ell se sentia molt a gust i l'empresa també n'estava contenta i per això cada cert temps el tornava a contractar temporalment. Però segons diu, l'últim any. en el que hi va fer dos períodes de servei, va notar una creixent exigència, més treball i un major control, quan el seu treball sempre havia sigut considerat satisfactori; especialment en el temps del seu últim contracte, va veure estranyat com se li demanava que fes més, se li pautaven més les activitats i hi havia més vigilància, més normes i un pitjor tracte envers ell, que no s'explicava que havia canviat perquè s'hagués passat d'un bon ambient i molt agradable a un altre encara acceptable però molt més marcat i gairebé tens. Ho va entendre quan l'any següent, només uns mesos després de la seva última presència allà, aquella empresa primer va suspendre activitats temporalment i, per a sorpresa de tothom,ja que sempre havia funcionat aparentment molt bé, pocs mesos després va plegar definitivament. Aquest conegut ho va trobar incomprensible però amb la perspectiva que donen els anys se'n va adonar i això ho explica, que aquella inesperada creixent duresa, severitat, exigència i rigor immotivats que havia experimentat en els seus últims contractes era un símptoma que les coses no anaven tan bé com semblava i que aquell negoci tenia seriosos problemes que no es veien exteriorment, excepte per això.

Un politòleg, crec que de l'anglosfera, deia que "quan més proper està un sistema polític del seu final, més dements són les seves lleis". I això s'aplica no sols en política sinó també a tota mena d'organitzacions de tot tipus. Molt probablement era això al que es referia el Papa Francesc, la vida és adaptable, flexible i oberta, la mort és dura, inflexible i tancada. 

Una constatació

Per anar contracorrent, és necessari estar viu. 

I ser valent i decidit, esforçar-se i lluitar, tenir un objectiu i per ell arriscar-se, confiar en l'èxit, perseverar... En moltes ocasions a la vida convé i fins és necessari anar contracorrent per complir la propia missió, deixant la facilitat, la conformitat i la comoditat i sense por de anar a l'inrevés dels altres i sortint de la pròpia zona de confort i de les seguretats ni que sigui posant en joc la pròpia vida. I això tant si acompanyats sóm molts com si som pocs o fins si estem del tot sols en aquesta aventura, que és la que de veritat omple l'existència. 

Cal fer l'elecció de si allò que volem i desitgem es prou important per prendre aquesta opció, que és la que orienta i dona sentit a la vida, perquè l'important no es viure per viure sinó realitzar l'ideal i la pròpia vocació a la que ens sentim interiorment cridats en la nostra essència i que és allò que ens permeterà expressar-nos amb autenticitat, convèncer-se de que si no es lluita contra la corrent no es podrà tenir mai èxit en assolir allò que sembla tan difícil i quasi impossible, i decidir-se a intentar-ho! 

Dues coses que ofenen i entristeixen sobremanera

En les aparicions de La Salette a França l'any 1846 la Verge Maria va dir que dos dels pecats que més ofenien Déu i l'entristien a ella eren les blasfèmies i la inasistència a la Missa dominical. 

El primer dia els nens vidents van veure a la Verge Maria plorant per tants homes que
van pel camí de perdició, quan tenen tota l'ajuda i la clemència de Déu si es converteixen

El tema de les blasfèmies està clar que és el pecat més diabòlic i infernal, el dels condemnats, i que mostra odi, rebel·lió i desesperació, tot i que en molts casos hi hagi gent que ho faci sense quasi donar-se'n compte o sense adonar-se'n de la gravíssima responsabilitat que comporten. A més és un tema ben absurd i neci tant si un no creu en Déu - a què bé fer-ho, doncs? - com, i encara molt pitjor, si un creu que Déu sí que existeix i es situa voluntàriament com enemic seu, cosa que és o inconscient o satànica, i en tot cas perdedora i desastrosa per a un mateix, mostra més d'odi a si mateix que d'altre cosa. Quan era nen vaig sentir a una àvia que deia: "qui escup cap al cel, allà no arriba i l'escopinada li cau a la cara". 

Però el segon tema, la no observació del diumenge, també és molt greu. Primer perquè el 3è dels 10 manaments diu "Santificaràs les festes" i això es compleix molt fàcilment anant a Missa el diumenge. I és un dia en que no s'han de fer treballs, perquè està establert com a dia de repòs i descans per a tots, com ho era el dissabte en l'Antic Testament i encara ho segueix essent per als jueus. Però és que a més anar a Missa és molt fàcil, degut a la gran varietat d'horaris que hi ha i més encara des que l'Església ha autoritzat que es pugui complir amb el precepte assistint-hi el dissabte al vespre, però encara més i sobretot perquè la Missa és molt important. Déu ens l'ha manada com de compliment obligatori perquè som nosaltres els que la necessitem, ens fa falta per viure en gràcia i per ser veritables cristians. 

Fets fills de Déu pel baptisme, la trobada mínima d'un cop a la setmana per tenir contacte amb el nostre Pare del Cel, és inexcusable. Allà a la Missa escoltem la seva Paraula, que és un gran do que Déu ens fa que ens la doni i la poguem escoltar, perquè ens dona llum, guia, força, consol i aliment per l'ànima, i a més si estem en condicions, amb les degudes disposicions, podem anar a combregar, on ens fa el gran regal del seu Cos per alimentar-nos i poder ser com Ell, i de la seva Sang, que ens renta de tots els pecats i així ens salva, actualitzant el sacrifici de Nostre Senyor Jesucrist a la Creu al Calvari, per la nostra Redempció. A la Missa Déu Fill es fa present no sols espiritualment - allà on hi ha dos o més reunits en el seu Nom allà Ell hi és, com ens va dir - sinó també sacramentalment, físicament, encarnat en les ofrenes de l'altar, com un dia es va encarnar en una persona humana. 

A la Missa Déu es fa present als homes i els homes es fan presents a Déu. L'Esperit Sant hi actua fent el miracle, i amb Jesucrist ens oferim tots a Déu Pare. La Missa és allò més important en que qualsevol persona pot participar a la seva vida, allò més important per als assistents, per a tothom i per a la Humanitat sencera. En les Misses Déu s'apareix, invisible però veritable i real, a tot arreu del món on es celebren. Amb la Missa, acció de gràcies i sacrifici actualitzador, espiritualment és com si estiguessim presents llavors i allà al Sant Sopar, al peu del Calvari i el dia de Pasqua, o com si aquests tinguessin lloc ara i aquí. És un gran do que se'ns dona i menysprear-lo és gravíssim, és una gran falta d'intel·ligència i d'amor, és ser desagraïts, durs i indiferents devant del gran Amor i Bondat divines, que se'ns dona així no perquè Ell en tingui cap necessitat ni perquè afegeixin res a la seva grandesa infinita i eterna, sinó perquè a nosaltres ens guarden i ens mantenen en el camí de la salvació i de la vida i la felicitat eternes. I encara en la comunió, com en general en tota la Missa, fem un tast del Cel i del món futur, de la nostra veritable Pàtria celestial mentre encara estem en l'exili d'aquest món imperfecte i temporal, Crist està en la nostra ànima i amb Ell tota la Trinitat, i nosaltres estem amb Déu, és la màxima intimitat possible entre el Creador i la seva criatura, i a més al estar tots units amb Crist també estem tots units entre nosaltres. 

Essent tot això i que la Missa s'ofereix com a reparació i agraïment i per al perdó dels pecats i la salvació del món, no tenir-ho en compte, pensar que no cal esser-hi personalment o posar-la en l'últim lloc de les prioritats, si queda temps i ens vaga, en lloc de en el primeríssim lloc en que ha d'estar per la seva naturalesa, és molt ofensiu i és molt trist, és menysprear Déu i la seva presència, el seu pla de Salvació i els seus dons i gràcies, i per tant és com una blasfèmia implícita si no explícita. 

En el fons el que va dir la Mare de Déu a la Salette, és el mateix, allò que ofen i entristeix és aquest menyspreu, fredor, donar l'esquena i allunyament, aquests dos grans pecats són una sola cosa, el pecat contra el primer i més important de tots els manaments, el d'estimar a Déu per sobre de totes les coses, perquè és just, és el que correspon a la seva naturalesa i la nostra i a nosaltres ens fa justos, ens dignifica i ens fa progressar en el camí de la veritat, la vida i la salvació en aquest món i en l'altre.

La vida humana digna, tal com Déu ens vol, i l'entrada al Paradís és molt fàcil, com diu Jesús cal complir dues coses: estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. Essent tant senzill i fàcil és molt lamentable que no es faci i es pugui arribar a situacions irremediables i terribles, si ens sembla que ens costa, demanem-li humilment i amb confiança ajuda i Déu no ens fallarà i veurem miracles a la nostra vida... per tant seguim sempre el manament de l'Amor diví!  

El sant màrtir que fou l'últim Pare apostòlic

Sant Policarp d'Esmirna (c. 69/80 - c. 155/166) va ser un bisbe que va morir màrtir, cremat viu, per no voler renunciar a Jesucrist i a la seva fe en Ell, probablement en temps de l'emperador Marc Aureli (161 - 180), filòsof estoic que no devia ser tan savi com aparentava (1) donat que va perseguir els cristians. 

Una representació de St. Policarp d'Esmina

Sant Policarp va ser deixeble de Sant Joan apòstol i evangelista. Després de la primera generació cristiana, la dels apòstols, evangelistes i seguidors i oients directes i la dels qui van conèixer a Jesús o van ser contemporanis seus i van sentir  parlar d'Ell quan encara era al món, la segona gran generació de cristians va ser la dels qui van ser deixebles dels apòstols, o els van conèixer o almenys van tractar amb gent que havia conegut personalment a Jesucrist. Els més importants d'ells són anomenats Pares apostòlics i n'hi ha uns quants, com Hermas, Papies, i els autors de la Didakhé, però els tres més destacats són St. Ignasi d'Antioquia, St. Climent Romà i St. Policarp, que havent arribat a l'avançada edat de 86 anys va ser l'últim de tots ells, i a més va ser màrtir com St. Ignasi d'Antioquia, amb qui comparteix diverses coses, com per exemple que així com St. Ignasi encaminant-se al martiri deia "blat sóc de Crist i haig de ser triturat per les dents de les feres per convertir-me en net pa blanc de Crist", St. Policarp també deia que a la foguera es convertiria en pa cuit de Crist. I com St. Ignasi d'Antioquia, St. Policarp d'Esmirna també va escriure una Carta als Filipencs, si bé les de St. Ignasi són més famoses perquè en va escriure més i ho va fer mentre es dirigia a ser martiritzat (2). 

Es conserva una narració autèntica del seu martiri, gairebé unes Actes, de testimonis presencials directes i fiables. Quan les autoritats li van exigir que renunciés a Jesucrist, ell s'hi va negar rotundament: "Fa 86 anys que el serveixo i  no en tinc cap queixa, sempre m'ha tractat molt bé, hauria de renunciar ara a un Senyor tan gran i bo quan ja sóc molt gran i estic proper a la mort?". 

Els Pares apostòlics van ser l'esglaó d'enllaç entre els apòstols i els apologistes i els màrtirs, contemporanis seus, com St. Justí que va ser les dues coses i filòsof, aixi com els autors d'obres i textos postbíblics de doctrina ortodoxa, i a partir de la 2ª meitat del segle II, és a dir gairebé de seguida, van donar lloc als primers Pares de l'Església, com St. Ireneu de Lió, deixeble de St. Policarp, i altres com St. Hipòlit de Roma, Tertul·lià, St. Climent d'Alexandria i Orígenes, que a més de combatre les heretgies (3), explicar la doctrina, ser mestres de moral i estudiosos bíblics,  foren ja  teòlegs i filòsofs. D'aquí ens ha arribat i hem conegut la veritable tradició cristiana i la doctrina pura de l'Església (4). 

Que com St. Policarp servim bé i contents a Nostre Senyor Jesucrist tota la nostra vida i que, si Déu vol i amb l'ajut diví sapiguem ser com ell valents i generosos a l'hora de la nostra mort, que la seva pregària i intercessió obtinguin de Déu que ens doni guia i força! 

(1) En realitat, personalment la lectura de les Meditacions de Marc Aureli no m'ha convençut mai, les he trobat tristes i pessimistes, per moments depriments i tot, i les he deixat aviat, tot al contrari que la lectura d'un altre savi estoic mig segle anterior, Epictet, la lectura del qual en canvi m'ha ajudat i animat. 

(2) També St. Climent Romà, bisbe de Roma i per tant Papa, un dels primers i segon successor de St. Pere, es conegut precisament per les Cartes que va escriure a moltes comunitats cristianes d'altres ciutats. 

(3) Desgraciadament en aquella època també hi va haver moltes corrupcions de la doctrina evangèlica, amb multitud de sectes i heretgies i particularment les de tipus gnòstic, que al segle II van ser l'atac més gran al Cristianisme de tota la seva Història, perquè no era un atac extern, com les persecucions i els martiris, sinó intern, amb pseudoEvangelis apòcrifs i altres obres que volien ser pretesament bíbliques de doctrina i ensenyaments no ortodoxos sinó profundament desviats i aberrants, que ho desvirtuaven tot. Per això va ser l'esforç d'establir la senzillesa i puresa de la doctrina evangèlica i apostòlica, sense complicacions, afegits ni falsetats o interpretacions particulars excèntriques i extravagants. D'aquí la gran importància de la claredat de l'ortodòxia i de les creences comunes de l'Església, acceptades i compartides per tots i per tant universals, és a dir catòliques. I llavors, feta aquesta selecció inspirada, sí que les creences i doctrines per la seva proximitat a les fonts de l'origen, són de les més netes i pures.

(4) Igualment d'aquesta època són els primers traductors bíblics del Nou Testament a altres llengües, i els primers de l'Antic Testament després dels autors de la molt anterior Septuaginta, així com els compiladors del cànon bíblic, discernit quins llibres eren divinament inspirats, i els autors de síntesis dels Evangelis i de les primeres biografies de Jesús, com el Diatessaron de Tacià. 

El Catolicisme és el Cristianisme

El 22 de febrer es celebra la Càtedra de St. Pere, a qui el mateix Jesucrist va instituir com a cap de la seva Església. Va ser providencial que St. Pere, després d'haver estat a Jerusalem i Antioquia anés a Roma, la capital de l'Imperi Romà, i allà establís la seva seu definitiva com a primer bisbe de la ciutat. El mateix li va passar a St. Pau, que després de molts viatges pel món mediterrani, va acabar anant a Roma. La Providència divina, per diferents mitjans, ho va voler així. I així va ser. L'establiment de St. Pere i dels seus successors a Roma va determinar el futur del món. 

Des del Vaticà, els Papes, successors de St. Pere, ensenyen la fe i governen l'Església Urbi et Orbe

Tant St. Pere com St. Pau van morir màrtirs a Roma als anys 60s de l'inici de l'Era Cristiana i les seves tombes estan allà des d'aquell moment. Per això i perquè els Papes, els successors de St. Pere com a bisbes de Roma i primats de l'Església universal, que això vol dir catòlica, resideixen a Roma, tots els bisbes catòlics del món fan cada certs anys la visita "ad limina", és a dir a les tombes de St. Pere i St. Pau, i al Papa com a successor legítim de St. Pere, aquell a qui Jesucrist mateix va donar les claus del Regne del Cel i el poder de lligar i desllligar i al que va assegurar que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra la seva Església, ja que Ell estarà sempre amb ella dia rera dia fins a la fi del món. Nostre Senyor també va demanar la unitat, "que tots siguin u, com el Pare i Jo som U", i va voler, i predir, "un sol ramat amb un sol Pastor", que és el mateix Crist, representat per aquell qui ell va escollir per a ser cap dels apòstols i de l'Església. Per això és que el Cristianisme és el Catolicisme. 

El mateix Senyor va dir que "ningú pot arribar al Pare si no és per mi" i per tant és només a l'Església on es troba la salvació i la via a la vida eterna. Que la Humanitat en sigui conscient i que totes les persones que accepten a Jesús, Déu i home, com al seu Salvador i Redemptor, i per tant pel baptisme ens fem membres de la seva Església, a la que Ell va donar l'Esperit Sant pel perdó dels pecats,  i així som fets fills de Déu i hereus del Cel, seguim el seu ensenyament i el seu exemple, perseverem com a cristians vivint en gràcia i ens mantinguem units, segons la seva divina voluntat!

La veu denunciadora dels vicis eclesiàstics

Sant Pere Damià (1007 - 1072) és bisbe i doctor de l'Església. El seu llibre més conegut és el "Llibre de Gomorra" (c. 1050) en el que combat la simonia i tot tipus d'immoralitat sexual, especialment la sodomia, que va ocasionar el càstig de les ciutats de Sodoma i Gomorra. 

Monjos camaldulencs

Tot i que nomenat cardenal a més de bisbe, la major part de la seva vida va ser un monjo camaldulenc, de l'Orde fundada per St. Raimon, i també va ser molts anys abat del monestir de Fonteavellana, Ordes monàstiques estrictes i exigents, com la contemporània de Valleumbrosa i la no massa posterior de la Cartoixa. El seu vigorós impuls de reforma i contra tots els abusos, immoralitats i activitats pecaminoses, especialment les del clergat, molt més greus per la seva consagració, va contribuir molt a preparar la Reforma eclesiàstica gregoriana. 

Persona d'una gran austeritat i intensa penitència, i d'una fogosa paraula profètica contra els pecats sexuals i de vida relaxada o de luxe, va ser considerat sant ja des del moment de la seva mort. El 1823 el seu culte es va estendre a tota l'Església universal per decisió del Papa, qui a més el proclamà doctor de l'Església l'any 1828. 

És un gran exemple i model, imitem-lo i demanem-li que pregui i intercedeixi perquè tampoc passi en el món d'avui el que ell denunciava i condemnava del món del seu temps!