Xavier Lázaro, in memoriam

El meu germà Xavier Lázaro (1961 - 2022) era una persona religiosa. 

El Xavier Lázaro l'any 1971, amb 10 anys 

Malgrat els seus dubtes i les qüestions que durant tota la seva vida es plantejava, perquè li atreia molt reflexionar sobre aquests temes, va ser sincerament creient tota la seva vida.

S'havia preocupat pels temes religiosos i plantejat moltes preguntes des de noi fins als seus últims temps, però sempre va ser un catòlic convençut. 

Quan era un nen i un noi tenia de llibre de capçalera a la tauleta de nit la Imitació de Crist de Kempis, que llegia asíduament, probablement durant molt temps cada vespre abans d'anar a dormir.

També assistia quasi sempre, per no dir sempre, a la Missa dominical. Durant molts anys, fins i tot quan ja vivia a Roda de Ter, anava a Missa a Folgueroles, perquè li agradava molt escoltar a Mn. Jacint Ramon (1931 - 2006), que va ser ecònom (1) del poble des de 1973 al 1998. Després havia anat sovint al Remei amb els franciscans, i més tard va ser assidu de la Missa vespertina de la Divina Pastora, feta per Mn. Pere Soler.  

També havia fet, com mecànic i informàtic, molts treballs de col·laboració amb diversos mossens i parròquies de la comarca, com Mn. Pere Oliva i forces altres. 

Tota la vida havia buscat a Déu amb veritable interès per trobar-lo, i ho va fer en la religió dels seus pares i de la seva família, en Jesucrist i en l'Església Catòlica, a la que sempre va voler pertànyer. I és que com deia Sant Agustí: "Tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat". I així va ser en ell, això es va complir plenament en la seva vida. 

Que el Senyor li perdoni els pecats de la naturalesa humana i li premiï tot el bé que va fer, que en el moment de la seva trobada definitiva amb Déu hagi pogut veure el rostre somrient de Jesucrist que li deia: "Fill, en aquest món ja has tingut les penes, ara entra als goigs dels meu Regne celestial!". Que així sigui!  

(1) Un títol equivalent a rector, com "regent". 

Sempre s'aprèn

Descobriments que he fet aquest any passat: 

Igual que hi ha dimonis que tempten de pecats gravíssims, n'hi ha d'altres que en certa manera els hi preparen el camí i que et tempten amb coses poc greus, amb pecats venials i fins faltes, que aparentment semblen poc importants, en alguns casos veritables absurds o ximpleries i nicieses, però que cal corregir i evitar igualment. Ja St. Pau ens avisa d'això. 

En el final de la sèrie de llibres i films El senyor dels anells de Tolkien, final que no he vist tot i que sí alguna de les primeres pel·lícules, la criatura gollum s'ha aferrat tant al seu anell, símbol del pecat, que quan aquest és llançat al foc del destí on va ser forjat i que el destrueix, i que simbolitza l'infern, per no separar-se de l'anell, al que s'ha aficionat tant, aquesta desgraciada criatura s'hi precipita al darrera, enfonsant-s'hi també. El catòlic Tolkien ens alerta així de l'espantós perill per al destí etern d'identificar-se amb el propi pecat i no voler deixar-lo. 

En un article del professor de filosofia, especialista en St. Tomàs d'Aquino, Eudaldo Forment, que vaig llegir a finals de l'any passat o principis d'aquest, es senyalava que les persones difuntes no deixen de ser ni d'estar presents, sinó que deixen d'existir i manifestar-se en el nostre món, ja han acabat la seva trajectòria vital i ja no poden actuar en l'espai-temps ni interactuar amb els vius. Si no ho vaig entendre malament, aquest és el pensament de l'escolàstica tomista. 

Molt recentment un altre autor deia que els pitjors tirans, déspotes i criminals de la història, podrien haver fet molt bé i ho justificava dient que si van ser capaços de fer grans maldats, com guerres mundials, genocidis i altres, també haguéssin estat capaços de fer molt bé si haguéssin volgut. I que les grans persones amoroses, bondadoses i heroiques fins l'abnegació i el sacrifici, també haurien pogut fer molt mal si haguéssin pres l'altre opció. Perquè en tots dos casos era gent capaç de fer grans coses en el món, i d'aquí la immensa responsabilitat inherent a la llibertat i la voluntat humanes.    

N'he fet més i en voldria posar uns quants, els aniré afegint en aquesta entrada a mesura que els vagi recordant.

Per pensar-hi, i molt especialment ara

Ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist als Evangelis molt adequats a les nostres circumstàncies actuals:

No tingueu por 

La llei s'ha fet per a l'home i no l'home per a la llei

La veritat us farà lliures

Tingueu confiança, Jo he vençut al món 

Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món 

Llums a la nit: en els moments foscos és quan més les necessitem per veure-hi 

En els Fets dels Apòstols, dit per aquests a les autoritats: 

Cal obeir Déu abans que als homes 

I del llibre de l'Apocalipsi sobre el futur proper a la fi dels temps i al Judici final, de com actuarà la persecució en aquella terrible època de l'Anticrist: 

Ningú podrà comprar ni vendre que no porti la marca de la bèstia  

Totes ens conviden a reflexionar i veure com ho apliquem a la nostra vida i en l'època que ens ha tocat viure, són com llums celestials que il·luminen els temps obscurs. 

I recordar que com em va dir un sacerdot africà amb el que vaig visitar un hospital rural ple de malalts de tota mena i al que li vaig preguntar si no tenia por d'encomanar-se d'alguna malaltia ja que visitava els malalts ingressats més d'un cop per setmana i sempre que li ho demanaven: "Tots estem exposats, és Déu qui ens protegeix". 

Cal tenir fe i confiar en la Providència divina! 

La Porta del Cel

Nostre Senyor Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida. 

Tots hem de ser imitadors de Crist si volem ressuscitar com Ell i entrar en la nova vida futura i eterna

I la porta estreta que porta a Ell i al Cel és la Creu. Jesús mateix ens diu "Si vols ser deixeble meu, agafa la teva creu i segueix-me". 

Així ho han fet plenament els sants, aquells que han deixat que l'Esperit Sant els modelés segons la figura de Crist, i han pogut entrar directament a la Glòria amb Déu sense necessitat de purificar-se. 

També ho han fet en una part suficient els que després d'una purificació poden, ja nets i purs, entrar a gaudir de la visió beatifica de Déu. 

L'únic terrible i horrorós és si per resistència, rebeldia o persistència en el pecat, es perdés a Déu per tota l'eternitat, una tragèdia inimaginable però possible si hi ha un rebuig total a la Salvació oferta per Déu Pare a través del seu Fill Jesucrist i de l'Esperit Sant que actúa en l'Església, perquè la Santíssima Trinitat, que vol que tots es salvin, proposa però no imposa, ja que respecta la llibertat i la voluntat humanes que Ella mateixa ens ha donat. 

Però esgarrifa només pensar en que hi pugui haver aquesta pèrdua total de tot allò que és la nostra felicitat humana i el nostre destí anhelat, ja que ser inconcebible que es triï això, és una possibilitat real.

Per això Jesucrist ha vingut al món a redimir i salvar amb la seva Creu els pecadors, alliberant-los de ser esclaus del diable i del pecat, de la condemnació i de la mort eterna. Per això ens ha sigut donat l'Esperit Sant, per al perdó dels pecats i la conversió. I també se'ns ha donat la Verge Maria, la Mare de Déu, per que sigui la nostra Mare del Cel que vetlli i intercedeixi per nosaltres, ens protegeixi i ens ajudi sempre. I la immensa multitud de sants, d'ànimes sagrades del Purgatori, i dels àngels també estan al nostre favor. 

Amb tantíssima ajuda com se'ns ha concedit per la voluntat amorosa i bondadosa de Déu, no ens hem d'acovardir ni tenir por, perquè som criatures seves, més seves que nostres, com a éssers humans estem creats a imatge i semblança de Déu, i com a batejats i cristians ens hem acollit a la salvació obtinguda per Jesucrist i hem sigut fets fills de Déu Pare i se'ns ha donat l'Esperit Sant, és a dir la gràcia i el perdó.

A més tenim la promesa que Jesucrist estarà amb nosaltres dia rera dia fins a la fi del món, i que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra l'Església. Si Déu està amb nosaltres, no hem de tenir por de res, excepte d'ofendre'l, de separar-nos d'Ell i de perdre'l. Això sí que ho hem de vigilar, però si acceptem la seva voluntat, que vol el nostre bé, no hem de tèmer res sinó que hem de ser valents i estar contents i agraïts i tornar-li al seu Amor tant d'amor nostre com poguem i mostrar-ho estimant als altres, i si ho fem així farem ja en aquest món un tast de la felicitat celestial.  

Demanem-li a Déu que no ens deixi mai de la seva mà, que el seu Amor ens acompanyi sempre, i que puguem seguir el camí estret de la Creu que és el que porta a la trobada amorosa amb Ell i a la participació en la seva vida divina mitjançant la visió de la seva essència inifinita i eterna en el seu Regne amb Ell. Que així sigui! 

En la mort d'una persona estimada

Quan mor una persona estimada, cal recordar que Jesucrist va morir i ressuscitar per tal que nosaltres poguessim ressucitar a la vida futura, definitiva i eterna. 

Amb la seva Passió i mort, Nostre Senyor no sols ens va redimir sinó que va compartir la nostra mort humana, i en les pitjors condicions de ser crucificat, i en passar per ella, Ell que era home però que també Déu, ens l'ha eixamplat i suavitzat amb la seva condició divina. 

I amb la seva Ascensió, ens ha obert la Glòria del Cel perquè puguem anar amb Ell i així estar amb Déu.

Déu és Pare i ens és Pare, i quan un està amb el pare, passi el que passi i estigui on estigui, està a casa i en familia, en el caliu de l'Amor.

Com diu el llibre del Deuteronomi, capítol 31, que anticipa tot això, Moisès al acomiadar-se d'aquest món digué als seus "Sigueu valents i decidits, no tingueu por, no us acovardiu, el Senyor, el teu Déu, t'acompanya, no et deixarà, no t'abandonarà" i encara repetí al seu successor Josuè: "Sigues valent i decidit (...) el Senyor et guiarà i t'acompanyarà, no et deixarà ni t'abandonarà, no tinguis por, no t'acovardeixis". 

I Déu mateix ho confirmà: "Sigues valent i decidit, tu faràs entrar als israelites al país que els he promés, Jo t'acompanyaré". I en el cas de l'Església, l'Israel de l'esperit, aquesta terra promesa és el Paradís, el Cel, a la que l'Església als qui creuen en Crist i en aquest món són peregrins en camí cap a la pàtria celestial, els guia i els fa entrar. 

Confiem plenament en la resurrecció i en la vida futura, si del no-res hem vingut per pur amor i bondat divines a existir en aquest món, no ens ha d'estranyar ni sorprendre gens que se'ns anuncii l'altre en el Regne de Déu i amb Ell!

Déu ha cridat amb Ell al meu germà Xavier

El dimarts 25 de gener a l'Hospital Clínic de Barcelona i a les 16.50 finalitzava el pas per aquest món del meu germà Francesc Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03. 1961 - Barcelona 25.01.2022) després d'estar més de tres setmanes ingressat en diversos hospitals. Déu l'ha cridat d'aquest món a Ell als 60 anys. I al moment de deixar el món és bo recordar que els dos grans dons que Déu ens fa són el naixement físic i biològic i, encara més gran, el naixement espiritual pel Baptisme, que ens deslliura del pecat original i ens fa cristians i fills seus. Així comencem el nostre recorregut vital pel món, que un dia s'ha d'acabar. 

Bateig del Xavier a Barcelona, primavera de 1961

L'important és que l'experiència de la vida sigui ben feta i bona, que s'hagi arribat a conèixer, agraïr i estimar Déu. Del que es tracta és d'anar gestant aquí, en aquest món temporal que passa, un sant per a donar-lo a llum en l'eternitat, segons la voluntat i la guia i protecció de Déu que ens mostra el model i l'ensenyament del seu Fill Jesucrist i que ens ha donat l'Esperit Sant perquè actui en l'Església i en tots els batejats i també ens ha fet el do que tinguem en la Verge Maria, la Mare de Déu, una veritable Mare nostra en el Cel, que pregui, intercedeixi per nosaltres i ens sigui mitjancera de totes les gràcies, emparats per la seva sol·licitud maternal. Com també tenim tots els models i exemples dels sants, que també preguen per nosaltres i ens ajuden. 

Esperem i desitgem que el Xavier, que tota la vida va ser cristià catòlic i va seguir i confiar en Crist i en l'Església, amb l'ajuda divina hagi fet positivament aquest pas únic i irrepetible per la vida en aquest món, que Déu li ha concedit, perquè de la bondat i l'amor creador de Déu venim, amb la seva companyia vivim i a Ell retornem quan així ho vol, tenint en compte que sempre desitja el millor per nosaltres, que som criatures seves convidades a la seva Creació, que com éssers humans estem fets a imatge i semblança seva i que pel baptisme ens ha escollit i cridat com a fills seus. 

Que Déu el tingui amb Ell en el seu Regne! Al Cel sigui! 

La conversió de St. Pau i les conversions

La conversió és el fet més important i el més decisiu en tota vida humana. I la de Saule camí de Damasc és la més espectacular de totes, es troba per un miracle amb Jesús, que l'ha escollit, i de perseguidor passa a ser un apòstol, sant Pau, l'apostol dels gentils. Ell és el model de que deixant fer a la gràcia divina, l'home sempre es pot convertir i salvar la seva vida. 

Camí de Damasc St. Pau va fer la trobada amb Crist i va passar de l'odi a mort a l'amor que dona la vida

Però de conversions n'hi ha moltes més, en totes les etapes de la vida. 

Així André Frossard (1915 - 1995), l'autor de Dieu existe, je l'ai rencontré (1969), era fill d'un dels fundadors del Partit comunista francès, que a més en va ser líder durant 31 anys. Com tota la seva família i gran part dels seus amics, era ateu convençut i gairebé militant. L'any 1935, amb 20 anys, es trobava esperant al carrer a París a un amic seu amb el que s'havia citat i com que aquest es retrassava va tenir la curiositat d'entrar, per primera vegada a la seva vida, a una església que estava al costat del punt on havien quedat. Era la capella de les germanes de l'Adoració i per una especial gràcia divina allà va tenir una experiència que li va canviar del tot la vida. Quan al cap d'uns minuts va tornar a sortir, el seu amic que ja havia arribat i que era escèptic com ell es devia sorprendre de veure'l sortir d'allà i ell li va dir "Sóc cristià!" i davant l'estupefacció de l'altre, va afegir "Sí, cristià catòlic, apostòlic i romà", i li va explicar que havia tingut una experiència de Déu allà dins, intensa, especial, quasi inexpressable, que l'havia convençut de que Déu existia i que era el que adorava l'Església Catòlica. En el seu cas va ser una conversió total i instantània, sense dubtes ni demores, per una gràcia "tombativa" com la de St. Pau. Es va batejar el 8 de juliol de 1935 en la mateixa capella de les Adoratrius Reparadores on va tenir aquella visió divina que el va convèncer i transformar interiorment. Escriptor i intel·lectual de categoria, que l'any 1987 va ser escollit membre de l'Acadèmia Francesa, tota la seva vida va ser un catòlic convençut i fervorós, ben segur que algun dia es trobaria amb Déu, aquell que ja se li va manifestar en el punt decisiu i culminant de la seva vida i el va atraure cap a Ell. 

John von Neumann (1903 - 1957) va ser un matemàtic i científic nord-americà d'origen hongarès i de família jueva, d'una intel·ligència realment fora del comú, que va fer grans contribucions en diversos camps com la mecànica quàntica i la informàtica i la robòtica, que llavors eren molt pioners i en les fronteres del coneixement humà més avançat. Ell era pràcticament ateu, però feia anys que havia conegut la famosa "aposta de Pascal" i en algunes ocasions hi pensava amb igual interès del que posava en els problemes matemàtics i científics, intentant resoldre el problema de l'existència de Déu i de la millor actitud humana al respecte. Tot i així va sorprendre tothom quan en el seu llit de mort va demanar als seus familiars i amics, jueus i ateus o agnòstics com ell, que cridessin un sacerdot catòlic perquè l'anès a veure. Ben sorpresos i estranyats, van respectar la seva voluntat, i quan va arribar li va demanar que el bategés, cosa que aquest va fer, i potser fins i tot li va donar l'extremaunció i el viàtic. Va ser una salvació ben just a l'últim moment, i la inspiració de fer-ho i el que ho pogués fer, van ser també una gran gràcia divina de conversió. 

Allan Sandage (1926 - 2010), astrofísic nord-americà que va realitzar importants descobriments en l'Univers, sobretot en el camp de les galàxies i dels llavors molt novedosos i durant un temps inexplicables quàsars, i que era de família jueva, no practicant i ateu o agnòstic, en la cinquantena d'edat va començar a reflexionar sobre l'existència de Déu i uns anys després, havent-ho pensat i considerat molt bé, es va convertir al Cristianisme, fent-se catòlic. Li van preguntar si es podia ser científic i creient alhora, una pregunta que era probablement fruit de la ignorància dels que li ho demanaven, ja que la Ciència moderna va registrar els seus avenços més importants gràcies a catòlics devots com el canonge Copèrnic, Galileo (1), Pascal, Pasteur, el monjo Mendel i els sacerdots Mercalli i Lemaître, entre molts d'altres, i Sandage va contestar: "Sí, sempre ho dic, el món és massa complex i les seves parts estan massa interconectades per que sigui causat per l'atzar i la sort". En el seu cas va ser una trobada amb Déu, la fe, i l'Església, en la seva maduresa però més 25 anys abans de morir, feta lentament, intel·lectualment i meditant-ho durant anys, la qual cosa és una altra forma de gràcia divina de conversió.  

La conversió és el fet decisiu de la vida humana i Déu, que vol la nostra salvació, la proposa des de la més tendra infància fins al moment de la mort, però mai la imposa, perquè respecta la llibertat humana, la personalitat de cadascú, els seus dubtes, els seus ritmes, el seu lliure albir i la seva voluntat personal, i això fins i tot en les gràcies de conversió més grans, que Déu dona quan veu que són necessàries, però que tot i així l'home desgràciadament i de forma terrible per a ell mateix, segueix essent lliure de contradir i refusar (2). 

Aprofitem les gràcies de conversió que Déu ens dona i tinguem en compte que sempre hem d'estar en el camí de la conversió i no dubtem mai que Déu ens hi ajudarà tot el necessari!

(1) Que com mostren les cartes privades a la seva neboda va ser tota la seva vida un cristià catòlic convençut, tan abans com durant i després dels dos processos que va tenir, motivats en gran part perquè es posava en qüestions bíbliques i teològiques en les que no era massa expert i escrivia en italià i en llenguatge planer i fins polemista per divulgar-ho al gran públic; unes dècades abans Copèrnic, que escrivia en llatí i amb moltes fórmules matemàtiques, no va tenir cap problema per sostenir les mateixes idees del Sistema Solar i de la Terra com a planeta, almenys no des del camp catòlic, si bé va rebre crítiques des del protestant, si bé és cert que va esperar a l'any de la seva mort per publicar la seva obra magna, De revolutionibus orbium coelestium (1543) que a més va dedicar al Papa, llibre que tampoc va tenir cap censura quan va aparèixer i que quan la va tenir en temps dels judicis de Galileo, va ser en el marc de la controvèrsia protestant i els retrets que aquests feien als catòlics en temes bíblics. Però uns segles abans, al segle XV, el cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464) havia sostingut postures encara més avançades sobre la infinitat de móns habitats en un Univers d'estrelles amb planetes com la Terra, sense que ningú se li oposés ni li contradís. Perquè com deia un dels cardenals en el segon judici a Galileo, que insistia en la realitat i les conseqüències dels seus descobriments, "si almenys acceptés que ho pot presentar com una hipòtesi...".

(2) Un famós filòsof modern escriu en la seva autobiografia que cap a la vintena va tenir de sobte una intensa vivència de la presència divina bondadosa i amorosa envers ell... però que després de constatar que aquella seva visió havia sigut autèntica i no un somni, un deliri o una il·lusió, tot i així la va refusar,  fins quan la recordava va decidir no aceptar-la. Amb la qual cosa escollia tancar-se a la conversió i la salvació, un fet realment desgraciat, horrorós i terrible, però realment possible a la persona humana. Tant de bo si en els seus últims temps de vida la va recordar, va demanar perdó a Déu i la va acceptar, aferrant-se a la última oportinitat i confiant en el seu infinit amor i misericòrdia...