Més de Rwanda

De quan vaig estar a aquest país del cor d'Àfrica, Rwanda, i al seu bessó enfrontat, Burundi, l'estiu del 2007: 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu i un cop passat el bosc de Nyungwe, en una parròquia que té un jardí com un paradís

Després d'una Missa amb els escolars catòlics en una escola protestant prop de Nyamasheke, amb el llac Kivu al fons, el
sacerdot que la va fer, François d'Assis, una vocació tardana, aquí amb camisa florejada, va morir l'any 2021 de Covid, A.C.S. 

Amb un sacerdot local a prop del riu Ruzizi, a l'altre cantó hi ha la Rep. Dem. del Congo, i és molt a prop de la frontera dels 
3 països: Rwanda, RD Congo i Burundi, per aquesta zona em van dir que s'havia vist algun cop el cocodril gegant Gustave

Explicant el viatge a St. Feliu Sasserra el 8 de maig de 2008, convidat pel llavors mossèn del poble, Canisius Niyonsaba, 
el sacerdot rwandès que va ser el meu acompanyant i guia per a l'experiència. Després de tornar d'Àfrica, a més vaig fer  
4 conferències sobre "L'Àfrica dels Grans Llacs" a l'Agrupació Astronòmica de Vic i a més altres a Calldetenes i més llocs.

Un petit reportatge fotogràfic que mostra la situació en aquest interessant país africà fa 14-15 anys! 

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Els 8 dies seguits de pregària per demanar a Déu la unió de tots els cristians tenen lloc del 18 al 25 de gener.

Es tracta de buscar complir el que ens diu Nostre Senyor Jesucrist: 

Que tots siguin u, com el Pare i jo sóm U

Hi haurà un sol ramat amb un sol pastor

Aneu per tot arreu i convertiu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant

i també  Rebeu l'Esperit Sant, a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar 

L'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat, que actúa sobretot en l'Església, és l'autor de la unitat en la diversitat 

Per tant, per complir la voluntat de Déu es tracta de retrobar els germans separats, les Esglésies orientals des dels s. V-VI, l'Església ortodoxa grega separada de la catòlica romana des del s. XI i definitivament des del XV, i les moltes denominacions protestants que van decidir trencar a partir del segle XVI i que després s'han anat dividint també entre elles. 

La separació entre els cristians és un escàndol, ja que va contra la voluntat explícita de Crist de mantenir-se en la unitat tots els seus seguidors i a més dificulta la conversió de la resta del món ja que quan una persona atea o d'una altra religió sent la crida divina a convertir-se, batejar-se i fer-se seguidor de Jesús es troba amb que els cristians es troben en diferents grups que no mantenen la comunió entre ells. Quan, a part d'algunes qüestions teològiques, litúrgiques o d'interpretació, el que realment els sol separar i mantenir desunits són condicionants històrics, polítics, de mentalitat o fins i tot de malentesos. 

Caldria recordar que Jesucrist, al instituir la seva nova comunitat del Regne de Déu, va dir-li al cap dels apòstols, també nomenat per Ell: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les portes de l'Infern no prevaleixeran contra ella, alhora que li donava la plena potestat, les "claus", per obrir i tancar i per lligar i deslligar. 

Vulgui Déu que tots els cristians, és a dir tots els qui creiem que Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que va redimir a la Humanitat amb la seva mort a la Creu pels nostres pecats, i amb la seva resurrecció ens ha obert la vida futura i eterna, fundant també la seva Església basada en els 7 sacraments i molt especialment en els del bateig i l'eucaristia, tinguem molt presents aquestes paraules seves i fem tot el possible per recuperar la unió perduda, començant per desitjar-la i per allò que tenim més a disposició nostre i que és el més poderós de tot, l'oració humil, confiada i perseverant. 

Que tots els seguidors de Crist preguem demanant a Déu el retrobament i la concòrdia de tots! 

El més bàsic pel cristià

Una bona admonició per guiar la nostra vida: 

"Dels batejats, Déu exigeix 3 coses:

fe recta,

guarda de la paraula, 

i castedat del cos" 

Atribuït a St. Gregori el Gran (540/590 - 604), Papa i doctor de l'Església. 

És un programa ben senzill i un mínim exigible. Esforcem-nos per complir-ho perfectament! 

El pare del monasticisme i el primer ermità del desert

Sant Antoni abat (c. 12 gener 251 - 17 gener 356), de família molt rica d'Alexandria, va perdre als seus pares quan tenia 18 o 20 anys i una germana petita. Cristià fervorós, escoltant diverses exhortacions de Jesús a l'Evangeli a Missa es va decidir, només mig any després, havent deixat cobert el futur de la seva germana amb una dot i un lloc on viure, a vendre tots els seus béns, usar-los per fer caritat amb els pobres i marxar tot sol al desert de la Tebaida entre el Nil i el Mar Roig, a viure una vida d'ermità anacoreta, essent un dels primers Pares del desert i el que més va popularitzar la vida monàstica, que havia sigut iniciada a Egipte per St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), a qui St. Antoni va conèixer poc abans de la mort d'aquest. 

Desert libi prop d'Egipte 

Quan va marxar al desert a fer penitència i viure una austera vida d'oració i contemplació, seguint a Jesús i per trobar-se amb Ell, va confiar plenament en la Providència divina, no preocupant-se de que vestiria, menjaria o d'on treuria l'aigua per beure, ni del dia de demà, i no tenint por tampoc de les feres, dels bitxos ni de les malalties, com tampoc de la calor ni del fred. Es va refugiar en una cova i allà va confiar plenament en que Déu sabia què necessitava, instalat en una zona muntanyosa desèrtica, a no molta distància del Mar Roig, però molt allunyada de qualsevol habitament humà. I va viure 105 anys i ja molt aviat la seva fama de santedat va atraure persones que l'anaven a veure, deixebles i imitadors, fent-se una mena d'agrupació de solitaris cercadors de Déu al desert. En diverses ocasions va marxar més lluny, per viure una soledat més completa, però cada vegada hi havia gent que el buscaven, el trobaven i de nou n'hi havia que s'establien a prop seu. Al final ho va acceptar i al moment de la seva mort eren tants centenars o milers els imitadors al voltant seu que aquella zona, propera al Mt. Colzim, semblava  una ciutat de cel·les eremítiques al desert, com la van descriure els seus contemporanis. 

Monestir de St. Antoni el Gran 

De la seva vida és conegut que va patir moltes temptacions diabòliques quan vivia en soledat, sobretot en l'època en que estava a prop d'un antic cementiri egipci. Allà va ser molt atacat i de moltes maneres pel diable, però va decidir quedar-s'hi per ressistir-les i vèncer-les, confiant en la protecció de Jesucrist, el vencedor del diable i del mal. Se li atribueix la frase "qui no és temptat, no anirà al Cel". I amb Crist al seu costat en va sortir guanyador, tot i les contínues i persistents temptacions, de les que les pitjors no eren les amenaçadores o horroroses sinó les que intentaven temptar-lo a la sensualitat i a la luxúria, quan el diable se li presentava com una noia jove bonica i temptadora o li feia veure imatges de dones bellísimes, fins i tot en grup, que el provocaven i l'incitaven a pecar de desig i de pensament, quan no de fets i tot, però amb Jesús, la creu i l'oració i mortificació, sempre en sortia victoriós i amb més mèrit i força espiritual. Així quan l'any 311, cridat pel bisbe, va sortir breument del seu retir i va anar a Alexandria a combatre l'arianisme, preguntava "encara segueixen pecant els homes?", sorprès pel fet, tan diferent a la seva experiència de vida personal i del do diví de superar la temptació i bandejar del tot el pecat, amb les dolceses inefables i la incomparable felicitat que això comportava quan era viscut amb humilitat i agraïment. 

Monestir de St. Pau l'ermità 

També es famós l'episodi de la seva vida en que després d'un somni l'any 341 va anar a trobar-se amb un altre gran sant, l'anacoreta St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), el fundador cap a l'any 250 d'aquest estil de vida en la solitud del desert egipci, que també va tenir una vida extremadament longeva d'uns 113 anys, més encara que la seva, amb el que va tenir una breu relació que més que de mestre i deixeble era de companys de santedat i d'estil de vida,  quan després de la primera visita va tornar a anar-hi, St. Pau ja era mort i St. Antoni el va enterrar vestint-lo amb una túnica que li havia regalat a ell St. Atanasi i posant-lo en un forat que estaven cavant a prop dos lleons, que no els hi van fer cap mal, i així va poder donar-li una digna sepultura. A St. Pau l'anacoreta i St. Antoni abat sovint se'ls representa junts, essent un el Primer Ermità i l'altre el Pare del Monasticisme, i fins les seves festes són molt properes, la de St. Pau el 15 de gener i la de St. Antoni el 17, dos dies després.

Relíquies de St. Pau l'ermità 

Les notícies sobre la vida de St. Antoni són molt detallades i segures, ja que ja l'any 360, el seu amic St. Atanasi d'Alexandria (c. 295 - 373), bisbe i doctor de l'Església, va composar l'obra Vita Antoni, molt ben informada, amb les seves pròpies experiències amb ell, el que el mateix sant li va dir i els records dels seus nombrosos deixebles, i la gran categoria intel·lectual i personal, així com la santedat, de St. Atanasi, fan que l'obra estigui molt ben feta. També, poc després de la seva mort l'any 356, els seus nombrosos deixebles van fundar un monestir allà on el sant havia viscut amb ells, cosa que devia ser gairebé inmediata o a més tardar cap al 360 o poc després, quan l'obra sobre la seva vida la va popularitzar encara més i van sortir nous seguidors.  També per aquells mateixos anys, a la col·lecció de relats Vitae Patrum de St. Jeroni (c. 345 - 420) i concretament a la Vita Pauli primi eremitae dedicada a St. Pau l'Ermità, també hi ha notícies de St. Antoni, concretament de la trobada de tots dos. 

St. Antoni és el patró dels animals i a més de les bendicions d'aquests en la cerimònia dels Tres Tombs, que actualment es celebra des del gener fins tan tard com el juny a diferentes poblacions catalanes, amb cavalcades de cavalls, carros i burrets a càrrec d'agrupacions que mantenen la tradició i en la que són beneïts per un sacerdot junt amb les mascotes domèstiques, sobretot gossos però també gats i altres que hi desfilen o que s'hi acosten, també en el dia de la seva festa en molts llocs a la Missa es beneeixen els panets de St. Antoni, el qual també es patró de l'illa de Menorca perquè va ser en la data del 17 de gener que aquesta illa fou conquerida pels cristians. 

Siguem ben devots de St. Antoni i també de St. Pau ermità i encomanem-nos a la protecció i la intercessió de tan grans sants que ens han sigut model i exemple del seguiment, fins a la literalitat, dels consells evangèlics! 

Trobada de les famílies amb el Papa a València el 2006

El juliol del 2006 una representació del bisbat de Vic va ser un parell de dies a València, que amb el viatge van ser més, a la trobada de les famílies amb el Papa Benet XVI. 

Un grup de seminaristes catalans de diverses diòcesis 

Uns quants d'un grup de Vic. Amb Mn. Pere Oliva hi ha també Joan Prat, Jaume Casamitjana, un frare
caputxí d'Igualada i l'autor del blog, tots actualment sacerdots, i uns quants laics també participants. 

Les fotos van ser fetes a València el 10 de juliol de 2006 i en el meu cas és el segon Papa que conec personalment per haver-lo vist i escoltat, després de Joan Pau II amb el que amb una germana vam anar a veure a Barcelona, al camp del Futbol Club Barcelona, única vegada que hi he estat, l'octubre de 1982 en un acte també molt multitudinari. 

Són records d'unes vivències del procés que ens va portar a decidir-nos pel sacerdoci. Tant de bo que molts joves s'animessin a viure-ho i experimentar el que comporta donar el Sí a la crida de Déu a la vida sacerdotal i/o consagrada, que et pot arribar de moltes maneres i en qualsevol etapa de la vida, i que és una vocació de servei a Déu, a l'Església i a tothom, i comprovessin que és única i incomparable amb qualsevol altre! 

El pas per Vic de la Jornada Mundial de la Joventut 2011

La Jornada Mundial de la Joventut va tenir lloc a Madrid l'any 2011, presidida pel Papa Benet XVI. 

Abans, els grups d'assistents, joves i acompanyants, passaven per diverses diòcesis espanyoles on eren acollits i participaven en diverses activitats. 

Diversos grups van passar i fer una estança d'uns dies a la diòcesi de Vic el maig d'aquell mateix any, repartits per tot el territori. 

Qui això escriu va ser encarregat pel bisbat de fer de traductor i intèrpret de francès per dos grups durant aquells dies que van romandre entre nosaltres a Vic: un grup de Mali, que s'allotjava a Vic i un altre de Fontainebleau, França, que s'allotjava a Folgueroles, atès pel rector Mn. Francesc Basora i diversos ajudants de la parròquia. 

El grup de Fontainebleau a Folgueroles amb el mossèn de Malí de peu a l'esquerra, i el rector del poble ajupit a la dreta.

Un detall participatiu i de solidaritat mútua va ser que mentre van ser a Osona, els dos grups van intercanviar el sacerdot que els portava, el de Fontainebleau va acompanyar al grup de Mali, i el de Mali al grup de Fontainebleau, per tenir un coneixement més gran d'altres situacions, fet que no va tenir cap problema, doncs tots dos sacerdots i grups parlaven francès. 

Van ser uns dies de coneixença mútua i de compartir la fe i les experiències, tot preparant-se per assistir a la meta del seu viatge, la trobada en representació de tota la joventut catòlica mundial a Madrid, poc després. 

Preguem a Déu per tal que tots els joves participants en les diverses JMJ mantinguin i aprofundeixin la seva fe i a més la transmetin i així evangelitzin els seus ambients, societat i nacions! 

La gran època catòlica del segle XX

Durant els anys 1950s i primera meitat dels 1960s, l'Occident en concret i el món en general van viure el que es podria qualificar d'una època catòlica. Els governants ho eren i la mentalitat social també, igual que molts intel·lectuals i creadors. També va ser una època en que hi va haver moltes i destacades conversions al Catolicisme. 

En el seu apogeu, a finals dels 50s i primers 60s, quan era Papa Joan XXIII (1958 - 1963), grans mandataris mundials eren catòlics, com el president John F. Kennedy (1961 - 1963) als Estats Units, Charles De Gaulle (1958 - 1969) president a França, Konrad Adenauer (1949 - 1963) canceller federal a la República Federal d'Alemanya que amb l'elecció d'Heinrich Lübke (1959 - 1969) com a president va tenir dos catòlics en els dos més alts càrrecs (1), el rei Balduí I (1951 - 1993) a Bèlgica, o Ngo Dinh Diem (1955 - 1963) al Vietnam del Sud.

Però això ja venia de lluny, una mica abans Alcide De Gasperi (1945 - 1953) havia sigut primer ministre d'Itàlia, i Eva Perón (1945 - 1952) com a primera dama havia sigut molt activa a Argentina. Els partits democratacristians, d'inspiració cristiana i especialment catòlica, triomfaven a les eleccions a la R.F. d'Alemanya, Itàlia, França, Bèlgica, Holanda i alguns països d'Amèrica com Xile. I molts dels més importants propulsors de la Comunitat Econòmica Europea eren catòlics devots com Robert Schuman. 

I si hi havien governants que ja portaven força anys com Oliveira Salazar (1932 - 1968) a Portugal, que llavors conservava les seves colònies, i Franco (1936/39 - 1975) a Espanya, o Éamonn De Valera (primer ministre durant 16 anys en 3 mandats entre 1937 - 1959 i president 1959 - 1973) a Irlanda, altres ho eren de països emergents com Félix Houphouët-Boigny (1960 - 1993) a Costa d'Ivori, o Julius Nyerere (1961 - 1985) president de Tanganyika primer i des de 1964 de Tanzània (2). I ja anecdòticament però de gran presència mediàtica el príncep Rainier III (1949 - 2005) a Mònaco, més famós encara pel seu casament amb l'actriu nord-americana catòlica Grace Kelly.   

Algunes fites d'aquells anys ho acaben de mostrar:

Proclamació solemne a Roma pel papa Pius XII del dogma de l'Assumpció de Maria, 1 novembre 1950

1949 Adenauer, canceller de la RFA

        Irlanda és totalment independent  

1950 Dogma de l'Assumpció, proclamat pel Papa Pius XII

        Rainier III, príncep de Mònaco 

        Mor Emmanuel Mounier  

1951 Balduí I, rei dels belgues

1952 Congrés científic de Roma presidit per Pius XII, en el que s'accepta l'origen de 

         l'Univers en el Big Bang, proposat pel sacerdot Lemaître, 13 anys abans que ho 

         faci la ciència en general. 

         Mor Eva Perón

         Congrés Eucarístic de Barcelona   

1953 Rebel·lió de Polònia

        Mor Hilaire Belloc, apologista catòlic 

1954 Any marià, centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció

        Mor De Gasperi 

        Mor el filòsof i psicòleg René Le Senne  

1955 Plena sobirania de la RFA

         Ngo Dinh Diem al Vietnam del Sud 

1956 Rebel·lió d'Hongria

        Casament del príncep Rainier III de Mònaco i Grace Kelly

        Mor Eugenio Zolli (Israel Zoller), que havia sigut gran rabí de Roma de 1940 a 1945, any en 

        que ell, la seva dona i la seva filla es van convertir al Catolicisme per una visió que va 

        tenir de Jesús.

        Mor Giovanni Papini, que d'ateu i antireligiós es va convertir al Catolicisme l'any 1921. 

1957 Tractat de Roma, que dona origen a la CEE

        John von Neumann, científic jueu, fa cridar a un sacerdot catòlic perquè el bategi i li doni els                   altres sagraments en el seu llit de mort.

1958 Expo de Brussel·les 

        De Gaulle, president francès

        Mor Pius XII

        Elecció de Joan XXIII

        S'inaugura la basílica del Valle de los Caídos  

1959 Convocatòria d'un Concili ecumènic pel nou Papa Joan XXIII

        L'actor nord-americà Gary Cooper, després d'un llarg procés personal, es bateja catòlic

        Lubke, president alemany

        De Valera, president d'Irlanda (abans era primer ministre)  

1960 Jocs Olímpics de Roma

        Elecció als Estats Units de John F. Kennedy, el primer president catòlic del país

        Casament del rei Balduí I i Fabiola

        Gran any de la independència d'Àfrica

        Houphouët-Boigny, president de Costa d'Ivori 

1961 La RDA aixeca el Mur de Berlín per evitar la fuga dels seus a la RFA

        Nyerere, president de Tanganyika

1962 Una alocució del Papa Joan XXIII contribueix a evitar una possible 3ª Guerra Mundial en la                crisi dels míssils de Cuba

        Casament del príncep Joan Carles amb Sofia de Grècia  

1962 - 1965 XXI Concili Ecumènic Vaticà II, iniciat per Joan XXIII i continuat per Pau VI

1963 De Gaulle i Adenauer firmen oficialment la reconciliació total i definitiva dels seus països en                 una  catedral del nord de França

        Final del mandat d'Adenauer 

        Mort de Joan XXIII

        Elecció de Pau VI

        Assassinats de Ngo Dinh Diem i John Kennedy

        Mor C.S. Lewis, escriptor i assagista anglicà 

1964 Nyerere, president de Tanzània

1965 Inauguració del nou monument al Sagrat Cor de Jesús al Cerro de los Ángeles, on 

        Espanya fou consagrada al Sagrat Cor de Jesús l'any 1919, i que havia esat destruit 

        a la guerra civil. 

        Final del Concili Vaticà II  

Inauguració del Concili Vaticà II, Roma 11 d'octubre de 1962

I molts dels citats no sols eren catòlics convençuts i practicants, sinó també devots i fervorosos, fins al punt que alguns d'ells estan en procés de beatificació. I és que realment va ser una època molt especial per Europa, per Occident i per tot el món. 

(1) Sense oblidar el gran paper també de Franz Josef Strauss entre 1949 - 1987 a tota la RFA des del seu feu de Baviera i amb el seu partit la CSU, coaligat amb la CDU. 

(2) Es dona el cas que fins i tot governants ateus i d'ideologia oposada, provenien d'ambients catòlics o cristians, com Khrushchev (1953 - 1964), a la URSS, ucraïnès i nascut en una societat ortodoxa i grecocatòlica, Tito (1945 - 1980), croata d'extracció catòlica a Iugoslàvia, o fins i tot Fidel Castro (1959 - 2008) a Cuba, d'un país catòlic i educat en els jesuïtes.