El primer Pare apostòlic

St. Climent Romà (c. 35 - c. 99) va ser bisbe de Roma entre els anys 89 i 99 aproximadament. Va conèixer personalment a St. Pere, de qui fou el segon successor, i la seva 1ª Carta de Climent als corintis, que s'ha comprovat que és autèntica seva, el converteix en el primer Pare apostòlic, a finals del segle I. 

Imatge de St. Climent Romà, inicis s. XI

Els Pares apostòlics són aquells deixebles directes dels apòstols que ens han deixat escrits amb el seu ensenyament. De data anterior al text de St. Climent Romà, com també se'l coneix, només hi ha un escrit, redescobert al segle XIX després d'estar perdut durant segles, la Didakhé dels apòstols, escrita a la 2ª meitat del segle I i que és anònima i potser col·lectiva, tot i que també l'Epistola de Bernabé, de data molt discutida (1) en podria ser contemporània. Els altres escrits conservats dels Pares apostòlics, com St. Ignasi d'Antioquia, Papies de Hieràpolis, St. Policarp d'Esmirna, Hermas (2)... són posteriors, tot i que alguns per poc, i s'estenen fins a mitjans del segle II. Tenen molta importància perquè transmeten la tradició oral rebuda personalment dels apòstols, que ajuda a entendre millor els textos canònics de la Bíblia alhora que segurament van ajudar a establir el cànon bíblic. 

St. Climent entre els altres Pares apostòlics, a la mateixa imatge

També son molt importants perquè son els primers escrits cristians extra-bíblics, junt amb els dels apologistes del segle II, alguns dels primers dels quals, com Quadrat d'Atenes i l'autor de la Carta a Diognet, també són considerats Pares apostòlics, ja que es diu d'ells que conegueren als apòstols, especialment al més longeu de tots, St. Joan evangelista, que morí a principis del segle II.  També són contemporanis de les actes dels màrtirs, de les que les històricament comprovades com autèntiques són especialment valuoses, i dels escrits apòcrifs cristians, amb la diferència respecte aquests últims que la seva doctrina és ortodoxa i segura mentre que en la literatura apòcrifa hi ha de tot, textos doctrinalment correctes o acceptables, altres de dubtosos per diversos motius i alguns clarament herètics i sobretot gnòstics. 

Els Sts. Ciril i Metodi traslladen el cos trobat de St. Climent a Roma, il·lustració del mateix s. IX

La documentació històrica que els Pares apostòlics transmeten sobre Jesucrist, els apòstols i el Nou Testament, és la més antiga i propera als fets que hi ha, complementada en aquest sentit amb alguns pocs escrits no cristians d'historiadors romans Tàcit i Suetoni, o jueus com Flavi Josep (3) i encara hi ha altres cites molt primerenques en Plini el Jove i Llucià de Samosata i esment especial mereix la Carta de Mara bar Serapió, en arameu, que molt probalement podria haver estat escrita cap a l'any 75 i cita l'execució del "rei savi dels jueus". 

Potser la primera imatge que tenim representant a St. Climent, a la dreta,
a St. Apol·linar de Ravenna, segle VI. L'altre sant a l'esquerra és St. Martí de Tours. 

També cal destacar que alguns textos dels Pares apostòlics van estar a punt d'entrar al cànon bíblic i fins i van estar temporalment, mentre no es va acabar de fixar, així El Pastor d'Hermas fou inclòs em algunes relacions de llibres inspirats fins c. 200 i encara avui algun segueix essent canònic en alguna Església oriental, com la Carta de Climent a  l'Etiòpica. En tot cas això mostra l'alta consideració i valor en que se'ls tenia.

Donem gràcies a Déu perquè els Pares apostòlics hagin ajudat a trasmetre la fe i la interpretació original i d'una manera especial al primer d'ells, St. Climent Romà, que fou bisbe de Roma, i com a tal el 3è de la llista actual dels Papes, i amb el seu martiri donà un testimoni gloriós de la veritat, i així ens és exemple, model, intercessió i ajuda. Que ell pregui per l'Església universal i per tots nosaltres!

(1) Només hi ha acord en que és després de la destrucció del Temple l'any 70 i abans de la 2ª revolta jueva de Bar Kokhbà l'any 132, i tot i que alguns s'inclinen per una data primerenca, la majoria dels experts la consideren més tardana, cap al final del període.

(2) L'autor del Pastor del seu nom. 

(3) També Filó d'Alexandria, contemporani de Jesús, pot ajudar a entendre l'ambient espiritual i intel·lectual de l'època, igual que els apòcrifs jueus de l'Antic Testament dels segles al voltant de l'inici de l'Era Cristiana. D'una manera una mica més allunyada també hi pot contribuir la literatura grega, jueva siríaca i llatina dels segles I aC i I-II.   

Un dels motius del món que ens parla de Déu

Santa Cecília (+ 230), verge i màrtir, és la patrona de la música i dels músics. 

Aquest patronatge ve perquè s'afirma d'ella que va cantar lloances a Déu en el seu cor en el seu casament, mentre sonava música profana, ja que tot i que l'havien obligat a casar-se, ella volia el seu vot de virginitat:  "Oh, Senyor, guarda el meu cor i el meu cos immaculats, per tal que no quedi confosa" i el seu marit no sols va ser comprensiu i la va respectar, sinó que es va convertir i fer cristià, i essent batejat pel bisbe de Roma Urbà I (222 - 230), va poder veure al costat d'ella un àngel que l'acompanyava i protegia la seva puresa, i havent mantingut un matrimoni blanc, ell també va acabar morint màrtir de la fe, pocs mesos abans que ella.  L'altre motiu del patronatge és similar, perquè en el seu martiri també va cantar himnes a Déu. 

Una representació de Sta. Cecília i el seu espòs Valerià, màrtir com ella, c. 870 

La música i el cant és un dels fets d'aquest món que, per la seva sola existència, més ens pot fer evocar l'existència de Déu, ja que la música ens mostra un món invisible i molt bell, que ens mou de l'ànima d'una manera que no coneixem i ens fa experimentar emocions i sentiments sovint inexpressables de qualsevol altre manera, i que, essent gairebé il·limitats, són diferents, variats, delicats i matisats. 

Alguns exemples són el cant gregorià en general, la música sacra i sobretot la polifònica, i la música clàssica, i d'ella especialment les grans obres, com poden ser: 

Greensleeves (c. 1580), tradicional anglesa 

Canon de Pachelbel (1680) de Johann Pachelbel 

Concerts de Brandenburg (1721) de Johann Sebastian Bach 

Les quatre estacions (1723) d'Antonio Vivaldi 

Minuet (1775) de Luigi Boccherini 

Marxa turca (1783) de Wolfgang Amadeus Mozart

Petita serenata nocturna (1787) de Mozart

Sonata Clar de Lluna (1801) de Ludwig van Beethoven

Quinta simfonia (1808) de Beethoven 

Per Elisa (1810) de Beethoven

Novena simfonia (1824) de Beethoven 

Ave Maria (1825) de Franz Schubert 

Nocturns (1827 - 1846) de Frédéric Chopin 

Marxa Radetzky (1848) de Johann Strauss Sr. 

El Danubi blau (1866) de Johann Strauss Jr. 

El llac dels cignes (1877) de Piotr Txaikovski 

El Trencanous (1892) de Txaikovski 

Simfonia del Nou Món (1893) d'Antonin Dvorak

Rhapsody in Blue (1924) de George Gershwin 

Second Waltz (1938) de Dmitri Shostakovich 

Adagio d'Albinoni (1958) de Remo Giazotto, de fragments d'una obra perduda de Tomaso Albinoni

I se'n podrien afegir moltes més, com les Obertures de Guillem Tell (1829) de Gioachino Rossini i de Caballeria Lleugera (1866) de Franz von Suppé,  la Marxa nupcial (1842) de Felix Mendelssohn, Peer Gynt (1875) d'Edvard Grieg, Una nit a la Muntanya Pelada (1867) i Quadres d'una exposició (1874) de Modest Mussorgski, Scheherazade (1888) i El vol del borinot (1900) de Nikolai Rimsky-Korsakov, In the Mood (1939) de Glenn Miller (1)...

La música, el cant i fins i tot la dança tenen un origen sempre sagrat, caràcter que han mantingut al llarg del temps en la música sacra, el cant gregorià, les cançons de Missa... Ja St. Agustí s'havia fixat en qui prega cantant, prega dues vegades, perquè ho fa amb la lletra però també amb el cant i la música. Que també acompanyen no sols el culte sinó també altres activitats humanes nobles com les noces o els funerals, d'una manera que d'alguna forma els relaciona amb allò sagrat i que així els hi dona una especial dignitat que pot arribar a ser sublim (2). La música i el cant distreuen, animen, emocionen, promouen records i alimenten esperances, evoquen sentiments i ens obren a nous horitzons mentals, i per tot això n'hem de donar gràcies a Déu. I és que la música, com la literatura, crea móns nous, i la inspiració dels autors que la creen és misteriosa o almenys enigmàtica (3).  

Com en tot en la vida, cal discernir i escollir be. 

(1) Es podrien citar moltes altres obres d'aquests autors i d'altres, com Haydn, Haendel, Wagner, Brahms, Rakhmaninov, Bartok, Verdi, Borodin, Schumann, Gounod, Bizet, Debussy, Stravinsky, Puccini, Ravel, Prokofiev, Liszt, Berlioz, Bernstein, Glinka, Mahler i Richard Strauss, entre molts, i sense oblidar els catalans i espanyols com Casals, Falla, Granados, Albéniz...

(2) Però la música també pot servir malauradament per altres activitats menys nobles i sobretot últimament en veiem una degradació, que en ocasions arriba a degeneració, amb diversos estils que no són harmònics ni melòdics sinó que són estridents i negatius i que no aixequen l'ànim sinó que l'abaixen i trastornen, i amb lletres que són insubstancials o falses i a vegades arriben a ser perverses, en una autèntica inversió del seu sentit essencial. 
(3) Els antics en deien "les muses", però en realitat és una inspiració que pot ser merament humana, tan personal conscient o inconscient com ambiental o col·lectiva, però també pot ser sobrenatural, tan divina i angelical com desgraciadament en alguns casos demoniaca. 

El Rei de l'Univers

Nostre Senyor Jesucrist és el Rei de tot l'Univers!

Crist Redemptor de Rio de Janeiro, estatua inaugurada el 1931

Ell és el Senyor universal i etern, de vius i morts. 

Ha vingut al món a portar la veritat i els que son de la veritat, el reconeixen. 

Sí,  Jesucrist és Rei, de la Humanitat i de la Història, del món i de tota la Creació!

La Verge Maria, Mare de la Divina Providència

Les advocacions, sobretot les de la Mare de Déu, que en té moltíssimes, són facetes, aspectes destacats i manifestacions, ja que en la Glòria en té moltes, i també s'ha aparegut en moltes ocasions al llarg dels últims dos mil·lennis, així com s'han fet d'elles moltes imatges. 

Amb tal motiu hi ha moltes festes marianes al llarg de l'any, algunes pròpies seves com la Immaculada Concepció, el Naixement de la Verge i l'Assumpció, i d'altres compartides, però en les que té també un gran protagonisme, com el Nadal, la Presentació de Jesús al Temple, o l'Epifania, els Reis. 

Mater Divinae Providentiae (1580), quadre de Scipione Pulzone, l'any 1633 donat als barnabites

Així 19 de novembre és la festa de la Verge de la Divina Providència, una advocació que té el seu fonament bíblic en la intervenció de Maria a les noces de Canà i que es remunta al segle XIII quan St. Felip Benizi (1233 - 1285), superior dels servites, va pregar a  la Verge Maria demanant-li menjar pels seus frares i al cap de poc van trobar diversos cistells amb aliments a la porta del convent. 

El 1580 un pintor italià, Scipione Pulzone (1544 - 1598), va fer un quadre, "Mater Divinae Providentiae", que inicià la devoció, que encara augmentà més quan l'any 1611 un sacerdot barnabita va pelegrinar a Loreto i allà va pregar a la Verge que els assistís per trobar recursos per completar l'església de San Carlo ai catinari a Roma, i al seu retorn va rebre les ajudes financeres necessàries, i agraïts, els barnabites van promoure el culte a Nostra Senyora de la Divina Providència. La devoció va anar creixent a Itàlia i el 1888 el Papa Lleó XIII va ordenar la coronació solemne de la Senyora Miraculosa i va aprovar la Missa i ofici de Maria Mare de la Divina Providència. I el 1896 el superior barnabita va manar que tots els membres de l'Orde tinguessin una còpia de la pintura Mater Divinae Providentiae a casa. 

Mentrestant la devoció s'havia estés a França i Espanya, amb un santuari a Tarragona i una fraternitat a Tenerife, i a mitjan segle XIX va arribar a Puerto Rico, llavors pertanyent a Espanya, quan el sacerdot català Gil Esteve i Tomàs (1798 - 1858) va ser nomenat bisbe de San Juan de Puerto Rico l'any 1848 i quan va arribar es va trobar amb una situació desastrosa, la catedral gairebé en ruïnes i les finances del bisbat sota mínims. Havent conegut l'advocació durant els seus anys de seminarista, i essent-ne ell devot, va decidir encomanar tota la diòcesi a la Divina Providència, i durant els seus anys de bisbe allà, de 1848 a 1854, no sols va poder reconstruir la catedral sinó reparar 16 esglésies i ampliar el palau episcopal. Va ser aquells anys en que va començar el culte a aquesta advocació de Maria a Puerto Rico, on va tenir ràpidament un gran ressò entre la gent, que la tenia per protectora de l'illa, reconeguda com a tal des de 1853, de manera que el 19 de novembre de 1969 el Papa Pau VI la va declarar oficialment patrona de Puerto Rico. 

Aquesta devoció també va arribar als Estats Units, concretament el 1925 a Indiana, Estat del que és patrona, on des de 1840 ja hi havien les Germanes de la Providència, i on la devoció a la Mare de la Providència es va establir amb la intenció de fer a la Mare de Déu la Reina de la Llar de les famílies catòliques. També és la patrona de la ciutat de Providence, Rhode Island. Als Estats Units hi ha un himne "Our Lady of Providence", compost per Sor Cecilia Clare Bocard (1899 - 1994), que les Sisters of Providence, i sobretot les de Saint Mary-of-the-Woods, a Indiana, canten en les ocasions especials. 

Confiem totes les nostres necessitats, preocupacions i bons desigs a la Divina Providència i a tan bondadosa Mare que n'és la intercessora i mitjancera! 

Escoltar el batec del Cor de Déu

Santa Matilde de Hackeborn (1240/41 - 1298), germana petita de l'abadessa Gertrudis de Hackeborn,  va entrar als 7 anys a l'alumnat del convent cistercenc on la seva germana estava de monja, perquè ho va demanar insistentment als seus pares, d'una família aristocràtica i governadora de diversos llocs d'Alemanya, després d'haver acompanyat a la seva mare a visitar la seva germana gran. I l'any 1258, quan Gertrudis, que ja era abadessa, fundà el convent d'Helfta en uns terrenys propietat dels seus germans, la seguí allà, essent una monja exemplar, molt apreciada per la seva humilitat, amabilitat i dolçor.  

Sta. Matilde, amb el cor a la ma

En el convent va ser una destacada bibliotecaria i sobretot tenia un destacadíssim talent per a la música sagrada, amb una veu tan angelical i pura que se la coneixia com "el rossinyol d'Helfta" i en una visió el mateix Crist li va dir així, "el meu rossinyol". També va ser la mestra d'una nena de 5 anys que va entrar al convent l'any 1261, la futura Santa Gertrudis la Gran (1256 - 1302), a la que va educar i introduir en la vida religiosa del convent i a la que també va animar a escriure les seves visions, després de discernir que venien de Déu, i que eren semblants a les que ella mateixa tenia. 

Tota la seva vida Sta. Matilde va mostrar molta pietat i devoció, però no sols va ser una monja molt fervorosa i una sàbia educadora i directora espiritual a la que demanaven consell fins i tot religiosos, teòlegs i autoritats eclesiàstiques, sinó que també va ser una gran mística que va tenir el do de moltes aparicions, visions i revelacions de Crist i la Verge Maria, igual que la seva deixeble Sta. Gertrudis, i com ella va ser molt practicant i propagadora de la devoció al Sagrat Cor de Jesús. "Escoltar el batec del Cor de Déu", deia, com quan va tenir una aparició de Crist i St. Joan apòstol i li va demanar a aquest si havia escoltat els batecs del Cor del Senyor quan va recolzar el seu cap al pit d'Ell i St. Joan li va respondre que sí, però que aquesta devoció es reservava pels temps finals, quan la refredada fe dels homes necessités un ajut extraordinari per revitalitzar-la. 

La relació de Sta. Matilde amb la seva pupila Sta. Gertrudis va incloure també que aquesta, sense ella saber-ho, anés escrivint un llibre i quan un dia li va preguntar què hi escrivia li va confessar que eren totes les visions i ensenyaments que ella li havia comunicat, i Sta. Matilde va quedar sorpresa, però en una posterior visió que va tenir, Crist li va comunicar que no es preocupés i la deixés fer, perquè la seva deixeble ho feia perquè Ell li ho havia inspirat. Així es va donar a conèixer el Llibre de la Gràcia Especial, amb les gràcies, dons i oracions que havia rebut, recollides per la també santa. 

Aquest llibre va tenir una gran difusió de seguida i va arribar a tota la Cristiandat occidental, on va ser molt seguit i practicat i molts autors espirituals i també seculars es van inspirar en ell. D'aquí van sortir per exemple devocions com les 3 Avemaries resades diàriament per tal de demanar que la Verge Maria ens acompanyi i conforti al moment de la mort (1) i una revelació de Crist sobre els beneficis per un moribund de la pràctica ja coneguda i que feia la mateixa Sta. Matilde de resar 5 Parenostres a les llagues de Crist, principalment de seguida al tenir notícia de la mort d'algú. 

Li debem a Sta. Matilde moltes coses més, essent potser la més important de totes la intensa devoció al Sagrat Cor de Jesús, del que parla amb un llenguatge sublim, que entendreix, commou i fa entrar en aquesta dinàmica de Cor a cor. Jesús mateix li va dir: "Quan et despertis pel matí deixa que el teu primer acte sigui saludar el seu Cor i oferir-me el teu"

Que la Gràcia Especial que el mateix Crist va voler que coneguessim per mitjà de Sta. Matilde i  Sta. Gertrudis, per la seva pregària i intercessió la tinguem sempre amb nosaltres, sobretot la que ens arriba per la devoció al Sagrat Cor de Jesús i a la Verge Maria, que són els grans donadors de la mateixa! 

(1) En la pràctica inicial de Sta. Matilde per demanar a la Mare de Déu el seu auxili especial per una bona mort i la salvació eterna, era "Mare meva, lliura'm de caure en pecat mortal. Pel poder que et va concedir el Pare etern - Avemaria. Per la saviesa que et va concedir el Fill - Avemaria. Per l'amor que et va concedir l'Esperit Sant - Avemaria" que es sol concloure amb un Glòria i la jaculatòria "Maria, per la teva Immaculada Concepció purifica el meu cos i santifica la meva ànima", oració a la que, resada així, el Papa St. Pius X va concedir l'obtenció d'indulgència plenària. 

La Ciutat Eterna, la de St. Pere, St. Pau i els papes

Baldaquí de St. Pere a la basílica de St. Pere del Vaticà

Roma és important no tant per haver sigut l'origen de la República Romana i la capital de l'Imperi Romà, cosa que per si sola podria haver quedat com una curiositat històrica, sinó per un fet molt més transcendental i continuament viu des de fa 2 000 anys: per haver estat el lloc on St. Pere fou bisbe, el lloc del martiri de St. Pere i St. Pau i on es conserven les seves tombes, i el centre del Cristianisme durant dos mil·lenis, amb la seu del Papat és a dir dels bisbes successors de St. Pere amb la primacia atorgada a aquest pel mateix Jesucrist sobre els altres apòstols, i per tant el nucli de l'Església Catòlica, la universal. Aquest és un fet actual i viu que segueix mantenint a Roma en una posició única respecte a totes les altres capitals i ciutats, com aquella "a la que tots els camins condueixen". 

Basílica de St. Pau Extramurs 

Sobre la tomba de St. Pere al segle IV es va construir una basílica i unes dècades després també una altre sobre el lloc del martiri i la tomba de St. Pau. A inicis del s. XVI es començà a construir una nova basílica de St. Pere, obra de Miquel Àngel, Bernini i Bramante que es feu després d'haver aterrat l'anterior constantiniana que havia servit durant mil dos-cents anys, i que tardà més d'un segle en completar-se. Encara construint-se la de St. Pere, el Papa Pau VI dedicà de nou totes dues basíliques l'any 1568 amb una Missa comuna, i un cop acabades les obres el Papa Urbà VIII consagrà la de St. Pere del Vaticà el 18 de novembre de 1626, i aquesta és la data que es celebra. La basílica de St. Pau, que va sofrir danys per un incendi el 1823, es va tornar a consagrar un cop restaurada l'any 1854 en la seva forma actual. St. Pere i St. Pau i els papes, la fe cristiana i catòlica estesa arreu del món i les peregrinacions dels fidels, són els que fan que Roma segueixi essent el centre del món d'una forma real, com ja ho havia sigut però només pel món dels voltants del Mar Mediterrani, a l'Antiguitat. 

Símbol vivent de la caritat cristiana

Santa Elisabet (o Isabel) d'Hongria (1207 - 1231) era neboda d'una altra santa, Sta. Eduvigis de Silèsia (1174 - 1243), també noble i coneguda com a molt caritativa des de la seva posició de poder a Polònia.

"La Caritat de Santa Elisabet d'Hongria" (1895) per Edmund Blair Leighton (1852 - 1922)

Santa Elisabet va ser casada als 14 anys i va enviudar als 20, el seu marit era Lluís IV (1200 - 1227) landgravi de Turíngia des de 1217, també molt creient i devot com ella, que ha passat a la Història com Lluís IV "el Sant", tot i no haver estat mai formalment canonitzat per l'Església, i que va morir molt jove de pesta quan estava al sud d'Itàlia en camí per participar en la Sexta Croada. Quan li va arribar la notícia a Sta. Elisabet, que ja havia tingut quan va marxar el presentiment que no el tornaria a veure més, li va afectar molt "Ell ha mort i és com si avui el món hagués mort per a mi". Unes setmanes després de la mort del seu marit, va nèixer la seva última filla, encara a l'any 1227. I a continuació va fer vots solemnes de consagració semblants als d'una monja al qui ja era des de l'any anterior el seu confessor i director espiritual, Konrad von Marburg (1180 - 1233), més tard inquisidor, prometent viure en celibat i obeïr-lo en tot. El molt ascètic i rigorós Konrad, que com a inquisidor va ser tant zelós que es va atrevir a acusar a prínceps i va morir assassinat, la va sotmetre a un règimen molt dur de vida, amb penitències, austeritats i càstigs, que era quasi impossible de complir, però que Sta. Elisabet va acceptar ressignadament i abnegadament. 

En el que si que no va transigir Sta. Elisabet, que amb motiu del seu canvi de vida s'havia fet del Tercer Orde franciscà fundat el 1221 i adoptat un hàbit franciscà (1),  va ser en esser dispensada del seu vot de celibat, tot i que el bisbe Ekbert de Bamberg, tiet seu, li va proposar i d'acord amb la família, que tenia desigs i ambicions per un nou casament, la va pressionar a fer-ho i com que ella s'hi negués, va ser pràcticament ostatge al castell del seu parent bisbe durant un temps, fins que la família es va convèncer de que la seva decissió era irrevocable i va cedir. 

Amb els diners de la seva dot, que va recuperar al enviudar, Sta. Elisabet va construir un hospital a Marburg per a pobres i malalts. La seva caritat envers els menesterosos i necessitats va ser molt intensa i constant al llarg de tota la seva vida i el seu marit Lluís IV, pietós i fervorós com ella, no li ho va retreure mai, ben al contrari li donava tot el seu suport, però la noblesa estava descontenta ja que alguns d'ells opinaven que estava dilapidant els béns del palau donant-los als pobres, i en una ocasió en que es van trobar casualment amb el rei i els cortesans, quan anava a fer caritat, el seu marit li va ordenar que ensenyés el que portava recollit, per tal que els seus acompanyants veiessin que era pa i no pas joies o diners, fins i tot els pans que duia es van transformar miraculosament en roses, és el famós "miracle de les roses". En un altra ocasió, compadida d'ell, va posar a un leprós en el llit conjugal per tal que pogués reposar còmodament i la seva sogra, que va veure com li posava, va anar immediatament a dir-s'ho al seu marit, el qual va acudir indignat i al aixecar els llençols del llit que cobrien al malalt indigent no va veure al lepròs sinó a Crist crucificat estés sobre el llit. 

Però no van ser només aquests i altres miracles en vida, sinó que ja des de poc després de la seva mort als 24 anys, van començar a ocórrer molts miracles, sobretot de sanació, a la seva tomba de l'església de l'hospital. A proposta de Konrad, el Papa va ordenar una investigació sobre les persones que havien sigut guarides de forma sobrenatural, la qual va ser molt detallada, completa i exhaustiva, i va ser acompanyada dels testimonis de tots aquells qui l'havien conegut al llarg de tota la seva vida, des de la seva infància fins als seus últims dies, i es va veure que hi n' havia ben prou per a canonitzar-la immediatament, cosa que es va fer l'any 1235. 

(1) St. Francesc d'Assís, al que Sta. Elisabet admirava molt, la coneixia per haver-ne sentit a parlar i fins i tot, poc abans de morir l'any 1226, li va escriure una carta personal en que segurament l'animava a seguir amb la seva vocació i li donava consells.