El sant patró de la Ciència i dels científics i els estudiants de ciències

Sant Albert el Gran  (c. 1195/1200 - 1280), va ser el mestre i amic del seu company dominic St. Tomàs d'Aquino, a qui va sobreviure, ja que va arribar fins una edat força avançada. 

Catedral d'Estrasburg amb una decoració que va inspirar el mateix St. Albert 

St. Albert Magne és un dels més destacats alemanys de la Història, junt amb Gutenberg, Luter, Kepler, Bach, Kant, Goethe, Schiller, els Humboldt, Hegel, Beethoven, Einstein... Com també podria entrar en una selecció dels personatges europeus més destacats de tots els temps, el seu títol "el Gran" o "Magne", que se li va donar ja en vida seva, així ho indica. 

Va ser un polímata, és a dir un gran estudiós i conèixedor en molts camps diferents del saber: un alt teòleg que ha sigut proclamat com un dels 36 doctors de l'Església, un destacat filòsof que va ser el primer en comentar totes les obres d'Aristòtil, cosa que va fer des d'una perspectiva cristiana facilitant així el camí del seu deixeble St. Tomàs d'Aquino de cristianitzar la filosofia d'Aristòtil, i dels aristotèlics musulmans Ibn Rushd i Ibn Sina. També va ser un precursor científic - "tenia el do diví de la ciència" va dir d'ell el Papa Pius XI - que no sols va recopilar el que se sabia de ciències naturals al seu temps sinó que va fer investigacions i aportacions pròpies en astronomia, química, zoologia, botànica i, sobretot, en mineralogia, essent el primer en aïllar l'arsènic i en estudiar sistemàticament els minerals, i, després d'investigar-ho, va rebutjar l'alquimia i la màgia com a demoníaques, però com a home de la seva època va acceptar la possibilitat de l'astrologia, des d'una visió cristiana, cosa que va fer que el seu alumne St. Tomàs el defensés afirmant al respecte de la seva possible validesa que "hi ha força homes que no usen la llibertat que Déu els hi ha donat sinó que es deixen guiar per les seves passions, les quals poden estar sotmeses a l'influx còsmic". Per la seva part ell va defensar a St. Tomàs d'Aquino quan, un cop ja mort aquest, es posava en qüestió l'ortodòxia d'algunes afirmacions de la seva obra, demostrant davant dels dubtosos que eren plenament ortodoxes i conformes a la doctrina cristiana. 

Un retrat imaginari de St. Albert, c. 1475

Als seus coneixements enciclopèdics s'hi suma que era un extraordinari docent universitari, que aviat va tenir que acabar donant classes a una plaça pública de tants estudiants com volien escoltar-lo i aprendre d'ell. Dins de l'Escolàstica se'l va anomenar com a Doctor universal, ja que els seus interessos i la seva mestria arribaven fins a temes força especialitzats com l'anatomia, l'embriologia i la ginecologia o bastant allunyats com la música, la moral, el dret i la justícia, dels que també era un gran expert, per exemple va ser el primer en explicitar l'importància dels silencis en les composicions musicals. I va fer aportacions en psicologia, teoritzant sobre l'amistat i l'amor, i classificant-los en tipus i nivells. 

A més de religiós, frare dominic que va arribar a ser durant uns anys superior del seu Orde, i sacerdot, va ser durant 3 anys bisbe d'una important ciutat alemanya, Ratisbona, i ho va fer molt bé com a tal, però va dimitir, i el Papa li ho va acceptar, per poder-se dedicar al que era la seva autèntica vocació, la investigació, l'estudi i l'ensenyament. També va ser un gran sant i místic, que va tenir visions de la Verge Maria, que es diu que de jove li va mostrar el camí que havia de seguir com a religiós i com a estudiós, per fer la voluntat de Déu i realitzar-se plenament a la vida. 

Que St. Albert ens ajudi amb la seva intercessió celestial per tal que com ell sapiguem compaginar la ciència divina i la humana i perquè els científics treballin sempre al servei del bé comú i ens ajudin a comprendre millor la Creació divina i el món on ha plagut a Déu situar-nos per fer-nos ser, existir, viure i conèixer-lo a Ell i a les seves meravelles! 

Els 3 finals

Quan es parla dels temps finals, hem de recordar que hi ha 3 nivells d'aquests. 

Hi ha un final individual, que és el de cada persona a l'hora de la seva mort, quan fa la trobada amb Déu i s'en adona de com ha sigut realment la seva existència en la vida d'aquest món, cosa que determinarà el seu destí etern.

Hi ha un final col·lectiu, d'una determinada cultura o manera de fer, sovint accelerat pels propis pecats de la mateixa, i en diverses ocasions Jesús es refereix a aquest tipus de final respecte del món jueu del seu temps, quan diu "no passarà aquesta generació sense haver-ho vist" sembla que, parlant cap a l'any 30, es refereix a la destrucció del Temple de Jerusalem pels romans l'any 70, després de 4 anys de revolta jueva contra la seva dominació, fet que va significar el final d'aquell Judaisme dels sacrificis, les oracions i les peregrinacions al Temple, fins i tot des dels punts més llunyans de la Diàspora, sobretot per les grans festes. I  havien passat poc més de 100 anys des que Jesús ho va anunciar, que l'any 135 va tenir lloc la definitiva destrucció romana de la ciutat de Jerusalem després de 3 anys d'una nova revolta, la de Bar Kokhba, amb l'expulsió dels jueus de Judea i la construcció d'una nova ciutat pagana, Aelia Capitolina, sobre les ruïnes de l'antiga ciutat santa. Fins i tot el Judaisme com a religió va estar prohibit a l'Imperi Romà durant 3 anys, fins a la mort de l'emperador Adrià el 138, ja que el seu successor Antoni Pius ben aviat la va legalitzar de nou. Aquests grans trasbalsos significaren el final de tota una època i l'inici d'un nou temps diferent. 

Finalment hi ha un final de la Humanitat en un temps indeterminat en el futur, quan després de la resurrecció dels morts hi haurà el Judici Final diví sobre persones, nacions i tot el gènere humà de tots els temps. D'aquest l'únic que sabem és que anirà precedit per tota una sèrie de senyals i signes, alguns d'ells enfrontats com la predicació de l'Evangeli a tots els pobles del món i la conversió d'Israel i l'apostasia general i l'aparició de l'Anticrist i un breu però terrible domini seu, que també arribaran a ser còsmics. Unes grans tribulacions, primer dels elegits i després també de tots, precediran la Segona Vinguda gloriosa de Jesucrist i el final de la història humana. Des de fa 2 000 anys estem en la fi dels temps, en els temps finals, ja que teològicament la Història es divideix en abans i després de la vinguda de Crist al món, igual que es fa en la cronologia, si bé afinant més podriem considerar fins i tot 3 períodes: abans de Crist, Crist en el món, després de Crist, essent el segon incomparablement més breu en duració però també incomparablement més intens i decisiu, ja que va ser el temps en que Déu fet home vivia al món i va portar a tot el gènere humà la Salvació i la Redempció. Però que ja hagin passat dos mil·lenis no vol dir res perquè per a Déu "mil anys són com un dia" (1) i a més "ningú sap ni el dia ni l'hora" en que això succeïrà. 

El que sí que des de l'Amor se'ns avisa és de que estiguem preparats i vetllem, visquent sempre en gràcia de Déu, coneixent-lo, donant-li gràcies i estimant-lo, i procurant fer la seva voluntat estimant als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, ja que per a cadascun de nosaltres la fi del món arribarà en el moment de la nostra mort. Visquem doncs amb l'amor a Déu i els altres i la santedat de vida amb la que voldriem estar en el moment de deixar el món i de la trobada amb Déu, quan Ell que ens ha fet existir i ens ho ha donat tot, ens cridi a deixar-ho ja i anar al seu encontre! 

(1) "... i un dia és com mil anys", indicant que per a Déu, que veu simultàniament el que per a nosaltres és el passat, el present i el futur, la seva visió del temps és ben diferent a la nostra, que és d'escala temporal molt a mida humana. 

Una inesperada agradable realitat que es va fer visible als anys 1960s

El cosmonauta Aleksei Leonov (1934 - 2019) en el primer passeig espacial en òrbita terrestre,
amb  Pavel Belyayev (1925 - 1970) esperant-lo en la cosmonau Voskhod 2, 18 de març de 1965

Quan va començar la carrera de l'espai, amb naus tripulades en òrbita de la Terra, als primers anys 1960s, una competició entre els Estats Units d'Amèrica i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per veure qui arribava primer a la Lluna, una de les sorpreses que vam tenir va ser veure que en el camp soviètic els seus homes a l'espai, representants junt amb els astronautes nord-americans de la tecnologia més avançada de l'època, portaven noms cristians de tipus grec, bizantí i eslau, molts d'ells noms de grans sants de la Cristiandat d'Orient. 

Així el primer ésser humà en arribar a òrbita terrestre, el 12 d'abril de 1961, que es va fer famós a tot el món després de la seva proesa amb la nau Vostok 1, va ser Yuri Gagarin (1934 - 1968) essent Yuri un nom rus de Jordi. Dins del mateix programa Vostok fins el juny de 1963 van sortir a l'espai Gherman Titov, Andriyan Nikolayev, Pavel (Pau) Popovich, Valery Bykovsky i Valentina Tereshkova. Que els seus noms propis fossin de sants cristians de l'Antiguitat va ser una sorpresa força agradable (1). 

La primera nau politripulada en òrbita de la Terra, la Voskhod 1, els dies 12- i 13 d'octubre de 1964, portava com a capità a Vladimir Komarov (1927 - 1967) amb dos tripulants més, Konstantin Feoktistov i Boris Yegorov (2). Amb la segona i última missió Voskhod, la 2 el març de 1965, es va fer molt famós Aleksei Leonov per ser el primer home en sortir de la nau a l'espai (3). 

A continuació amb el programa Soyuz, iniciat tràgicament l'any 1967 però d'un gran èxit perdurable després, els noms dels tripulants que anaren apareixent també tenien aquest sabor cristià, bíblic, romà, grec, bizantí i eslau: Georgi, Yevgeni, Anatoly, Vladislav, Viktor, Nikolai, Vasily, Oleg, Piotr, Lev, Gennady, Vitaly, Vyacheslav, Aleksandr, Leonid...noms de sants, sobretot antics i en alguns casos medievals. 

La seva aparició en els mitjans de comunicació, premsa i televisió, va ser, i sobretot al principi, com una recuperació de l'existència d'uns antics germans cristians que teniem bastant oblidats des de feia segles i més en els temps actuals, per formar part dels països del Bloc de l'Est, més enllà del Teló d'Acer, però que seguien existint i que havien sobreviscut no sols a antigues o no tan antigues dominacions, com les dels tàrtars o de l'Imperi turc otomà, sinó també a dècades de persecucions i aïllament sota governs comunistes, socialistes marxistes-leninistes i repúbliques populars, quasi totes obertament hostils i entestades en anar-los fent desaparèixer i encara de forma més ràpida que no pas lenta, com en el cas no sols de la Unió Soviètica sinó també de gairebé tots els seus països satèl·lits o d'ideologia política similar, arribant a extrems com l'Albània d'Enver Hoxha (1908 - 1985) entre 1944 i 1985, que el 1967 es va declarar com el primer Estat oficialment ateu del món i va prohibir sota penes molt rigoroses fins i tot la pràctica familiar, privada o íntima de la religió, usant tota mena de lleis, normes i coaccions per suprimir-la. Però tot això, també inesperadament i de forma molt bona i positiva per a tots, va començar a canviar a partir de 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme als països de l'Est d'Europa, fet històric alliberador de primera magnitud en que junt amb d'altres hi va tenir un paper molt destacat el polonès Sant Joan Pau II (1920 - 2005), membre per tant de l'Església del silenci i de les catacumbes (4) i Papa des de 1978 fins a la seva mort (5). 

I la realitat és que, com sempre, l'Església perseguida no sols persisteix sinó que és llavor de més i nous cristians i ja des del principi i al llarg dels anys 1950s a 1970s es va veure en casos eclesiàstics com els del iugoslau Alois Stepinac (1898 - 1960), l'hongarès József Mindszenty (1892 - 1975), el polonès Stefan Wyszynski (1901 - 1981) i l'ucraïnès Josyf Slipyj (1892 - 1984), tots ells catòlics, o els seus equivalents ortodoxos, i en casos de laics cristians devots com l'ortodox rus Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008). L'arribada d'un d'ells, el polonès Karol Wojtyla, al Papat l'any 1978, el primer Papa no italià des de 1523, va canviar per a bé tot el panorama europeu i mundial. 

Donem gràcies a Déu, que ha volgut que sigui així!    

(1) Els noms propis corresponen a St. Germà, patriarca de Constantinoble (+ 730), St. Adrià màrtir (+ 306), St. Pau apòstol, St. Valeri nom de diversos sants antics i medievals, St. Valentí màrtir (+ 269). 

(2) Tant Vladimir com Boris són noms de sants russos que foren governants de la Rus de Kiev als s. X i XI, el primer d'ells St. Vladimir I el Gran autor de la conversió del seu poble al Cristianisme l'any 988, i Constantí en un context ortodox es deu referir a l'emperador romà Constantí el Gran, a qui l'Església ortodoxa considera sant, ja que va deixar actuar a Déu a través seu i es va convertir de pagà en cristià i va ser batejat en el seu llit de mort. 

(3) Aleksei es pot referir en última instància a St. Aleix de Roma (+ 412), també dit Alexis, però potser directament al metropolità St. Alexis de Kiev (1295 - 1378), un sant ortodox. 

(4) Tot i que el cas de Polònia es una mica especial, per la gran força del Cristianisme catòlic allà, cosa que va fer que les autoritats tinguessin que transigir més que en altres països i on el sindicat catòlic Solidarnosc de Lech Walesa ja va ser com un precedent entre 1980 i 1981 del que seria una realitat pocs anys després, però tampoc se'n va lliurar del tot, com es veu en el cop d'Estat de Jaruzelski, que va acabar amb l'experiment el 1981 per evitar una intervenció soviètica repressora com les de l'any 1953 a Polònia i Alemanya oriental, la d'Hongria el 1956 i la que va acabar amb l'efímera Primavera de Praga a Txecoslovàquia el 1968, o també en el cas del martiri del sacerdot Jerzy Popieluszko (1947 - 1984).

(5) El mateix Papa St. Joan Pau II, tan decisiu en els canvis de l'Europa oriental, no es va lliurar de sofrir un atemptat contra la seva vida a Roma el maig de 1981, a càrrec del ciutadà turc Ali Agca que va disparar contra ell, però darrera el qual estava l'anomenada "trama búlgara" i la instigació soviètica. Afortunadament per a tots, va sobreviure providencialment i quasi miraculosament. 

Màrtir per la unitat de l'Església

Sant Josafat (Ivan Kunczyc, més tard Kunczewicz, 1580 - 1623), ucraïnès nascut ortodox, es va convertir al Catolicisme i es va fer monjo de l'Orde de St. Basili, va ser ordenat sacerdot el 1609 tot i el seu caràcter reservat i monacal, i essent nomenat arximandrita el 1614, bisbe l'any 1617 i arquebisbe de Polotsk el 1618, va treballar i lluitar incansablement  per la unitat de l'Església, aconseguint que molts ortodoxos es fessin catòlics, motiu pel qual va ser bàrbarament assassinat durant una visita pastoral. 

La seva acció enèrgica va despertar moltes oposicions internes i externes, i en diverses ocasions de la seva vida ja havia estat agredit o maltractat, de vegades per la seva insistència i exigència, però en d'altres per calúmnies que es difonien en contra seu, cosa que va motivar també motins i aixecaments contra la seva autoritat. Es va considerar que l'instigador del seu assassinat, o almenys cómplice indirecte, va ser el bisbe ortodox Meleci Smotritsky (c. 1575 - 1633), qui després del fet va marxar a Constantinoble, seu del patriarca ortodox, i a Egipte i Terra Santa, però al seu retorn va penedir-se i el 1627 es va fer membre de l'Església uniata, l'eslava oriental unida a Roma, a la que va pertànyer fins a la seva mort. San Josafat és el primer sant de l'Església greco-catòlica ucraïnesa. 

"Martiri de Josafat Kunsevich" (1861), obra del protestant Józef Simmler (1823 - 1868)

Nascut l'any de la Unió de Brest, 1580, el tractat que va donar origen a l'Església greco-catòlica ucraïnesa unida a Roma i en comunió amb el Papa, St. Josafat pertanyia a la Confederació de Polònia i Lituània, establerta el 1569 per la Unió de Lublin, que va establir oficialment, de iure, una unió que de facto ja existia des de 1386, ja que un sol governant exercia des d'aleshores com a rei de Polònia i gran duc de Lituània, i per aquesta condició a vegades se'l coneix com a St. Josafat de Lituània. Ell era rutè i la major part de la seva vida la va desenvolupar a l'actual Bielorrusia, llavors pertanyent al Gran Ducat de Lituània, sobretot com a bisbe de Polotsk, a la regió de Vitebsk, localitat on va morir martiritzat. 

Actual patró de Lituània, d'Ucraïna i dels rutens i de la ciutat lituana de Vilnius, St. Josafat és un màrtir per la unitat de l'Església, a qui el Papa St. Joan Pau II va qualificar d'apòstol de la unitat i de la reconciliació. 

El primer gran sant que no va ser màrtir

Sant Martí de Tours (c. 316 - 397) és un dels grans sants de l'Antiguitat i actual patró de França, ja que va ser un gran evangelitzador de la Gàl·lia, i de Hongria, ja que va néixer a Panònia, llavors part de l'Imperi Romà, com també ho és de Buenos Aires i de moltes poblacions. Va ser el primer sant no màrtir celebrat públicament als altars i no sols considerat com a tal. 

La basílica de St. Martí de Tours, amb la tomba i relíquies del sant

El fet més conegut de la seva vida és quan essent jove, i encara un soldat, va partir la seva pròpia capa amb un pobre que va trobar pel camí en un fred hivern. Es diu que al cap de poc d'ocorregut l'encontre va tenir un somni en que el propi Crist, amb l'altra meitat de la seva capa posada, els hi deia als àngels que un soldat romà, ell, l'havia ajudat donant-li vestit. D'aquí que es convertís, doncs era de família pagana, es fes batejar i abandonés l'exèrcit. 

El 360 junt amb amb St. Hilari de Poitiers fundà el primer monestir d'Occident i l'any 371 el poble de Tours l'elegí com el seu bisbe, ministeri que va desenvolupar fins a la seva mort. La vida de St. Martí està plena de caritats, de miracles i d'una dura lluita contra el paganisme i les heretgies a la vegada que intentava que els heretges no fossin castigats, fins l'últim moment intentà salvar la vida de Priscil·lià, condemnat per l'emperador, i després va fer tot el possible per evitar el càstig dels seus seguidors. Com també es va esforçar, i va tenir èxit, en posar pau en llocs i situacions de conflicte.  

La popularitat de St. Martí ha estat i és enorme, i no sols a França sinó a tot el món. A Catalunya molts pobles porten el nom de St. Martí igual que moltes esglésies i llocs, començant per St. Martí del Canigó, un dels bressols de Catalunya. Per la gran devoció carolingia a St. Martí, aquests topònims abunden sobretot a la Catalunya Vella i molt especialment a Girona, a la comarca d'Osona hi ha St. Martí de Centelles, St. Martí Sescorts, St. Martí de Riudeperes i algún més. També és molt corrent el nom Martí i, encara que no tant, la versió femenina Martina. 

St. Martí ha deixat empremta en moltes altres coses com l'arc de Sant Martí, l'estiuet de St. Martí o l'origen de la paraula capella, que ve de la seva capa conservada com a relíquia en un petit altar erigit per Carlemany a la seva capital i del que en tenia cura un capellà, d'on el nom s'ha generalitzat. St. Martí és patró de la guàrdia pontifícia i ho havia esset dels militars catalans fins que cap al segle XIV-XV el substituí en aquesta funció St. Jordi, per influència italiana. 

La seva festa es celebra l'11 de novembre, que no és el dia de la seva mort, que va ser el 8 de novembre, sinó el del seu funeral i enterrament a Tours, la ciutat de la que va ser molts anys bisbe i per la que se'l coneix. Precisament va ser entre Tours i Poitiers, ciutat associada a St. Hilari, on l'exèrcit invasor sarraí va ser derrotat decisivament pels francs de Carles Martell, que portaven la capa de St. Martí com a protecció celestial, l'octubre de l'any 732 i així es va salvar la Cristiandat europea occidental.  I també va ser un 11 de novembre, el dia de la festa de St. Martí, en aquest cas de l'any 1918, quan va entrar en vigor l'armistici i van cessar les hostilitats de la Gran Guerra Europea, més tard coneguda com la Primera Guerra Mundial, i així la pau en aquest terrible conflicte va arribar el dia d'aquest sant de la pau, fet que també es celebra molt, sobretot a França.    

Que St. Martí, que tant va buscar en vida la pau i la reconciliació entre la gent, pregui i intercedeixi perquè tinguem aquestes en els nostres dies, i si pot ser a tot el món!

El gran Lleó sant de l'Església

Sant Lleó el Gran (c. 390 a 400 - 461), Papa del 440 al 461 és un dels pocs pontífexs, i el primer d'ells, que ha merescut històricament el nom de Gran o Magne, per la seva actuació. En el seu temps no sols es va recuperar el títol de pontífex, sinó que el de Papa va quedar reservat en exclusiva pel bisbe de Roma, i l'emperador romà oriental li donà també el de patriarca d'Occident. És doctor de l'Església. 

L'altar de Sant Lleó el Gran a Sant Pere del Vaticà 

El seu fet més conegut és haver aconseguit detenir amb la seva sola presència a Atila, el rei dels huns, després de la seva derrota als Camps Catalàunics a la Gàlia l'any 451, quan en un dels últims estertors de l'Imperi Romà les legions dirigides per Aeci junt als seus aliats germànics van vèncer-lo en una batalla decisiva per la Història de la Humanitat, salvant l'Occident. Atila amb els seus terribles genets va canviar de direcció i l'any 452 va envaïr furiosament Itàlia fent fugir a l'emperador Valentinià III de la seva seu a Ràvenna. Ja sense obstacles, Atila es disposava a saquejar i potser destruir Roma, quan el Papa Lleó va decidir sortir-li a l'encontre abans que hi arribés i no sabem que va passar, si hi va haver algun miracle o fet sobrenatural que el va asustar, però Atila sorprenentment, després de la trobada amb el Papa, va canviar d'opinió i va decidir no sols parar el seu avenç sinó retirar-se cap al centre del seu Imperi, a l'actual Hungria, on va morir l'any següent, el 453. I el 454 una revolta dels pobles germànics sotmesos acabava amb l'Imperi Hun a la batalla del riu Nekao, desapareixent així la gran amenaça contra la Cristiandat arribada de les estepes de l'Àsia Central, ja que desfet el seu Imperi els huns es van retirar cap a les actuals Ucraïna, Crimea i el Caucas. Amb la seva decidida i valenta actuació el Papa Lleó I va salvar d'aquesta manera l'Europa occidental cristiana en un moment molt crític (1). 

Durant el seu pontificat es va dur a terme l'important IV Concili ecumènic de Calcedònia, l'any 451 i també va sobreviure al gran saqueig de Roma pels vàndals de Genseric l'any 455, aconseguint d'aquest que es respectés la vida dels seus habitants i que no fos incendiada la ciutat. Però el més important de St. Lleó Magne, a més de la seva gran caritat amb els molt nombrosos pobres i indigents de l'època i la seva lluita contra el paganisme i contra el maniqueisme, va ser la gran col·lecció de sermons i de cartes que va escriure i que ens han arribat, d'una doctrina tan alta i tan ben expressada que li ha merescut ser considerat un dels doctors de l'Església.

Que pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i que puguem mantenir sempre la puresa i la integritat de la fe!  

(1) El Papa St. Gregori Magne (540/590 - 604) va tenir que viure de nou una invasió asiàtica, en el seu cas la dels àvars, els juan-juan de Mongòlia de les fonts xineses, que a mitjans del segle VI van arribar i van instalar-se també a l'actual Hongria, i que no serien conquerits fins en temps de Carlemany a finals del segle VIII, però també la va sobreviure, si be en el seu cas la conseqüència més important per Itàlia i Roma va ser que l'avenç àvar i el seu establiment a les terres que ocupaven va llançar als llombards germànics sobre la Península italiana, fugint d'ells.  

Beatificació de tres màrtirs caputxins a Manresa

El dissabte 6 de novembre, en una cerimònia a La Seu de Manresa, foren beatificats 3 frares caputxins que sofriren martiri a Manresa o voltants l'any 1936, a l'inici de la guerra civil. 

Els ja beats Benet, Josep Oriol i Domènec 

Fra Benet de Santa Coloma de Gramenet (Josep Domènech, 1892 - 1936), fra Josep Oriol de Barcelona (Jaume Barjau, 1891 - 1936) i fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles (Joan Romeu, 1882 - 1936) van ser assassinats per odi a la fe cristiana i a l'Església, pel sol fet de ser religiosos i sacerdots catòlics, entre finals de juliol i primers d'agost de 1936.  

Fra Benet va entrar als frares menors caputxins el 1909 i va professar solemnement el 1913, essent ordenat sacerdot el 1915. Havia estudiat cant gregorià a Montserrat i el 1923 fundà a Manresa l'Associació Amics del Cant Gregorià, el seu primer destí fou a Igualada i des de 1925 estava destinat al convent de Manresa, com a mestre de novicis, el 22 de juliol de 1936 va deixar Manresa davant la persecució de milícies anticristianes i es refugià amagat a una masia prop del Pont de Vilomara. Delatat, va ser capturat el dia 6 d'agost i maltractat, escarnit i torturat i finalment els milicians el van matar  a un camp entre el Pont de Vilomara i Manresa.  

Fra Josep Oriol havia nascut a Barcelona però visqué la seva infantesa a Sevilla, un cop retornat ingressà als caputxins com a novici l'any 1906, va fer la professió religiosa l'any 1911 i el 29 de maig de 1915 fou ordenat sacerdot.  També des de 1925 estava destinat a Manresa. Amb l'esclat de la guerra, va trobar un lloc en una casa de la ciutat i des d'allí portava els sagraments a religiosos i religioses, i en una de les sortides el dia 24 de juliol va ser reconegut com a frare i detingut, essent insultat i colpejat i a la fi el van matar junt amb el sacerdot Mn. Vintró a les afores de Manresa, prop de Bufalvent. Fou el primer màrtir caputxí de la guerra civil.   

Fra Domènec va ingressar als caputxins el 1908, el 1912 va fer els seus vots religiosos i el 1917 va ser ordenat sacerdot. Va estar 17 anys de missioner a Costa Rica i Nicaragua i, havent-se posat malalt, va tornar i es va estar al convent de Manresa des de l'any 1930. La nit del 27 al 28 de juliol va ser detingut per milicians republicans i afusellat. 

Un moment de la cerimònia de beatificació, basílica de Sta. Maria de La Seu de Manresa 6 de novembre de 2021

El procés informatiu eclesiàstic sobre tots tres va tenir lloc al llarg d'un any i mig el 1955 - 1956.  A primers de 2020 el Papa Francesc, un cop fets ja tots els tràmits canònics en els anys anteriors, va promulgar el decret del seu martiri i la beatificació oficial estava prevista per a finals d'aquell any, però per la situació sanitària es va tenir que ajornar fins el 6 de novembre de 2021. El postulador de la causa fou el caputxí fra Carlo Calloni i els seus casos es sumen als dels 26 màrtirs caputxins catalans més que, si Déu vol, seran beatificats properament i a altres com els 15 caputxins màrtirs de Granada encara pendents de beatificació, tots ells de la guerra civil.  

La cerimònia, la primera de beatificació al bisbat de Vic en els temps moderns, es va fer a Manresa, lloc del seu martiri, degut a la disposició del Papa Benet XVI de fer-les a les diòcesis, i va ser presidida pel cardenal Marcello Semeraro, prefecte de la Congregació per a les causes dels sants, concelebrant molts bisbes catalans, entre ells Romà Casanova, bisbe de la diòcesi de Vic on tenia lloc, però també els bisbes titulars de Girona, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona, Tortosa i Urgell, així com els bisbes auxiliars de Barcelona,els abats de Montserrat i Poblet, el vicari general dels caputxins i el provincial caputxí Fra Eduard Rey i uns 50 caputxins i molts sacerdots diocesans. La basílica de Santa Maria de La Seu estava plena de fidels que van voler i poder assistir personalment a la beatificació. 

És la tercera beatificació de màrtirs que es celebra amb poques setmanes de diferència a Espanya, després de la dels 127 màrtirs de Còrdova el 16 d'octubre d'enguany i dels 4 sacerdots operaris màrtirs de Tortosa el 30 d'octubre, tots ells durant les persecucions de la guerra civil.  

Que aquests beats màrtirs, que donaren la seva vida per Jesucrist i per l'Església, amb el seu testimoni ens siguin un ajut i una força per la nostra fe cristiana i catòlica, i que des del Cel preguin i intercedeixin a Déu per tots nosaltres i pel món sencer!