Màrtir per la unitat de l'Església

Sant Josafat (Ivan Kunczyc, més tard Kunczewicz, 1580 - 1623), ucraïnès nascut ortodox, es va convertir al Catolicisme i es va fer monjo de l'Orde de St. Basili, va ser ordenat sacerdot el 1609 tot i el seu caràcter reservat i monacal, i essent nomenat arximandrita el 1614, bisbe l'any 1617 i arquebisbe de Polotsk el 1618, va treballar i lluitar incansablement  per la unitat de l'Església, aconseguint que molts ortodoxos es fessin catòlics, motiu pel qual va ser bàrbarament assassinat durant una visita pastoral. 

La seva acció enèrgica va despertar moltes oposicions internes i externes, i en diverses ocasions de la seva vida ja havia estat agredit o maltractat, de vegades per la seva insistència i exigència, però en d'altres per calúmnies que es difonien en contra seu, cosa que va motivar també motins i aixecaments contra la seva autoritat. Es va considerar que l'instigador del seu assassinat, o almenys cómplice indirecte, va ser el bisbe ortodox Meleci Smotritsky (c. 1575 - 1633), qui després del fet va marxar a Constantinoble, seu del patriarca ortodox, i a Egipte i Terra Santa, però al seu retorn va penedir-se i el 1627 es va fer membre de l'Església uniata, l'eslava oriental unida a Roma, a la que va pertànyer fins a la seva mort. San Josafat és el primer sant de l'Església greco-catòlica ucraïnesa. 

"Martiri de Josafat Kunsevich" (1861), obra del protestant Józef Simmler (1823 - 1868)

Nascut l'any de la Unió de Brest, 1580, el tractat que va donar origen a l'Església greco-catòlica ucraïnesa unida a Roma i en comunió amb el Papa, St. Josafat pertanyia a la Confederació de Polònia i Lituània, establerta el 1569 per la Unió de Lublin, que va establir oficialment, de iure, una unió que de facto ja existia des de 1386, ja que un sol governant exercia des d'aleshores com a rei de Polònia i gran duc de Lituània, i per aquesta condició a vegades se'l coneix com a St. Josafat de Lituània. Ell era rutè i la major part de la seva vida la va desenvolupar a l'actual Bielorrusia, llavors pertanyent al Gran Ducat de Lituània, sobretot com a bisbe de Polotsk, a la regió de Vitebsk, localitat on va morir martiritzat. 

Actual patró de Lituània, d'Ucraïna i dels rutens i de la ciutat lituana de Vilnius, St. Josafat és un màrtir per la unitat de l'Església, a qui el Papa St. Joan Pau II va qualificar d'apòstol de la unitat i de la reconciliació. 

El primer gran sant que no va ser màrtir

Sant Martí de Tours (c. 316 - 397) és un dels grans sants de l'Antiguitat i actual patró de França, ja que va ser un gran evangelitzador de la Gàl·lia, i de Hongria, ja que va néixer a Panònia, llavors part de l'Imperi Romà, com també ho és de Buenos Aires i de moltes poblacions. Va ser el primer sant no màrtir celebrat públicament als altars i no sols considerat com a tal. 

La basílica de St. Martí de Tours, amb la tomba i relíquies del sant

El fet més conegut de la seva vida és quan essent jove, i encara un soldat, va partir la seva pròpia capa amb un pobre que va trobar pel camí en un fred hivern. Es diu que al cap de poc d'ocorregut l'encontre va tenir un somni en que el propi Crist, amb l'altra meitat de la seva capa posada, els hi deia als àngels que un soldat romà, ell, l'havia ajudat donant-li vestit. D'aquí que es convertís, doncs era de família pagana, es fes batejar i abandonés l'exèrcit. 

El 360 junt amb amb St. Hilari de Poitiers fundà el primer monestir d'Occident i l'any 371 el poble de Tours l'elegí com el seu bisbe, ministeri que va desenvolupar fins a la seva mort. La vida de St. Martí està plena de caritats, de miracles i d'una dura lluita contra el paganisme i les heretgies a la vegada que intentava que els heretges no fossin castigats, fins l'últim moment intentà salvar la vida de Priscil·lià, condemnat per l'emperador, i després va fer tot el possible per evitar el càstig dels seus seguidors. Com també es va esforçar, i va tenir èxit, en posar pau en llocs i situacions de conflicte.  

La popularitat de St. Martí ha estat i és enorme, i no sols a França sinó a tot el món. A Catalunya molts pobles porten el nom de St. Martí igual que moltes esglésies i llocs, començant per St. Martí del Canigó, un dels bressols de Catalunya. Per la gran devoció carolingia a St. Martí, aquests topònims abunden sobretot a la Catalunya Vella i molt especialment a Girona, a la comarca d'Osona hi ha St. Martí de Centelles, St. Martí Sescorts, St. Martí de Riudeperes i algún més. També és molt corrent el nom Martí i, encara que no tant, la versió femenina Martina. 

St. Martí ha deixat empremta en moltes altres coses com l'arc de Sant Martí, l'estiuet de St. Martí o l'origen de la paraula capella, que ve de la seva capa conservada com a relíquia en un petit altar erigit per Carlemany a la seva capital i del que en tenia cura un capellà, d'on el nom s'ha generalitzat. St. Martí és patró de la guàrdia pontifícia i ho havia esset dels militars catalans fins que cap al segle XIV-XV el substituí en aquesta funció St. Jordi, per influència italiana. 

La seva festa es celebra l'11 de novembre, que no és el dia de la seva mort, que va ser el 8 de novembre, sinó el del seu funeral i enterrament a Tours, la ciutat de la que va ser molts anys bisbe i per la que se'l coneix. Precisament va ser entre Tours i Poitiers, ciutat associada a St. Hilari, on l'exèrcit invasor sarraí va ser derrotat decisivament pels francs de Carles Martell, que portaven la capa de St. Martí com a protecció celestial, l'octubre de l'any 732 i així es va salvar la Cristiandat europea occidental.  I també va ser un 11 de novembre, el dia de la festa de St. Martí, en aquest cas de l'any 1918, quan va entrar en vigor l'armistici i van cessar les hostilitats de la Gran Guerra Europea, més tard coneguda com la Primera Guerra Mundial, i així la pau en aquest terrible conflicte va arribar el dia d'aquest sant de la pau, fet que també es celebra molt, sobretot a França.    

Que St. Martí, que tant va buscar en vida la pau i la reconciliació entre la gent, pregui i intercedeixi perquè tinguem aquestes en els nostres dies, i si pot ser a tot el món!

El gran Lleó sant de l'Església

Sant Lleó el Gran (c. 390 a 400 - 461), Papa del 440 al 461 és un dels pocs pontífexs, i el primer d'ells, que ha merescut històricament el nom de Gran o Magne, per la seva actuació. En el seu temps no sols es va recuperar el títol de pontífex, sinó que el de Papa va quedar reservat en exclusiva pel bisbe de Roma, i l'emperador romà oriental li donà també el de patriarca d'Occident. És doctor de l'Església. 

L'altar de Sant Lleó el Gran a Sant Pere del Vaticà 

El seu fet més conegut és haver aconseguit detenir amb la seva sola presència a Atila, el rei dels huns, després de la seva derrota als Camps Catalàunics a la Gàlia l'any 451, quan en un dels últims estertors de l'Imperi Romà les legions dirigides per Aeci junt als seus aliats germànics van vèncer-lo en una batalla decisiva per la Història de la Humanitat, salvant l'Occident. Atila amb els seus terribles genets va canviar de direcció i l'any 452 va envaïr furiosament Itàlia fent fugir a l'emperador Valentinià III de la seva seu a Ràvenna. Ja sense obstacles, Atila es disposava a saquejar i potser destruir Roma, quan el Papa Lleó va decidir sortir-li a l'encontre abans que hi arribés i no sabem que va passar, si hi va haver algun miracle o fet sobrenatural que el va asustar, però Atila sorprenentment, després de la trobada amb el Papa, va canviar d'opinió i va decidir no sols parar el seu avenç sinó retirar-se cap al centre del seu Imperi, a l'actual Hungria, on va morir l'any següent, el 453. I el 454 una revolta dels pobles germànics sotmesos acabava amb l'Imperi Hun a la batalla del riu Nekao, desapareixent així la gran amenaça contra la Cristiandat arribada de les estepes de l'Àsia Central, ja que desfet el seu Imperi els huns es van retirar cap a les actuals Ucraïna, Crimea i el Caucas. Amb la seva decidida i valenta actuació el Papa Lleó I va salvar d'aquesta manera l'Europa occidental cristiana en un moment molt crític (1). 

Durant el seu pontificat es va dur a terme l'important IV Concili ecumènic de Calcedònia, l'any 451 i també va sobreviure al gran saqueig de Roma pels vàndals de Genseric l'any 455, aconseguint d'aquest que es respectés la vida dels seus habitants i que no fos incendiada la ciutat. Però el més important de St. Lleó Magne, a més de la seva gran caritat amb els molt nombrosos pobres i indigents de l'època i la seva lluita contra el paganisme i contra el maniqueisme, va ser la gran col·lecció de sermons i de cartes que va escriure i que ens han arribat, d'una doctrina tan alta i tan ben expressada que li ha merescut ser considerat un dels doctors de l'Església.

Que pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i que puguem mantenir sempre la puresa i la integritat de la fe!  

(1) El Papa St. Gregori Magne (540/590 - 604) va tenir que viure de nou una invasió asiàtica, en el seu cas la dels àvars, els juan-juan de Mongòlia de les fonts xineses, que a mitjans del segle VI van arribar i van instalar-se també a l'actual Hongria, i que no serien conquerits fins en temps de Carlemany a finals del segle VIII, però també la va sobreviure, si be en el seu cas la conseqüència més important per Itàlia i Roma va ser que l'avenç àvar i el seu establiment a les terres que ocupaven va llançar als llombards germànics sobre la Península italiana, fugint d'ells.  

Beatificació de tres màrtirs caputxins a Manresa

El dissabte 6 de novembre, en una cerimònia a La Seu de Manresa, foren beatificats 3 frares caputxins que sofriren martiri a Manresa o voltants l'any 1936, a l'inici de la guerra civil. 

Els ja beats Benet, Josep Oriol i Domènec 

Fra Benet de Santa Coloma de Gramenet (Josep Domènech, 1892 - 1936), fra Josep Oriol de Barcelona (Jaume Barjau, 1891 - 1936) i fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles (Joan Romeu, 1882 - 1936) van ser assassinats per odi a la fe cristiana i a l'Església, pel sol fet de ser religiosos i sacerdots catòlics, entre finals de juliol i primers d'agost de 1936.  

Fra Benet va entrar als frares menors caputxins el 1909 i va professar solemnement el 1913, essent ordenat sacerdot el 1915. Havia estudiat cant gregorià a Montserrat i el 1923 fundà a Manresa l'Associació Amics del Cant Gregorià, el seu primer destí fou a Igualada i des de 1925 estava destinat al convent de Manresa, com a mestre de novicis, el 22 de juliol de 1936 va deixar Manresa davant la persecució de milícies anticristianes i es refugià amagat a una masia prop del Pont de Vilomara. Delatat, va ser capturat el dia 6 d'agost i maltractat, escarnit i torturat i finalment els milicians el van matar  a un camp entre el Pont de Vilomara i Manresa.  

Fra Josep Oriol havia nascut a Barcelona però visqué la seva infantesa a Sevilla, un cop retornat ingressà als caputxins com a novici l'any 1906, va fer la professió religiosa l'any 1911 i el 29 de maig de 1915 fou ordenat sacerdot.  També des de 1925 estava destinat a Manresa. Amb l'esclat de la guerra, va trobar un lloc en una casa de la ciutat i des d'allí portava els sagraments a religiosos i religioses, i en una de les sortides el dia 24 de juliol va ser reconegut com a frare i detingut, essent insultat i colpejat i a la fi el van matar junt amb el sacerdot Mn. Vintró a les afores de Manresa, prop de Bufalvent. Fou el primer màrtir caputxí de la guerra civil.   

Fra Domènec va ingressar als caputxins el 1908, el 1912 va fer els seus vots religiosos i el 1917 va ser ordenat sacerdot. Va estar 17 anys de missioner a Costa Rica i Nicaragua i, havent-se posat malalt, va tornar i es va estar al convent de Manresa des de l'any 1930. La nit del 27 al 28 de juliol va ser detingut per milicians republicans i afusellat. 

Un moment de la cerimònia de beatificació, basílica de Sta. Maria de La Seu de Manresa 6 de novembre de 2021

El procés informatiu eclesiàstic sobre tots tres va tenir lloc al llarg d'un any i mig el 1955 - 1956.  A primers de 2020 el Papa Francesc, un cop fets ja tots els tràmits canònics en els anys anteriors, va promulgar el decret del seu martiri i la beatificació oficial estava prevista per a finals d'aquell any, però per la situació sanitària es va tenir que ajornar fins el 6 de novembre de 2021. El postulador de la causa fou el caputxí fra Carlo Calloni i els seus casos es sumen als dels 26 màrtirs caputxins catalans més que, si Déu vol, seran beatificats properament i a altres com els 15 caputxins màrtirs de Granada encara pendents de beatificació, tots ells de la guerra civil.  

La cerimònia, la primera de beatificació al bisbat de Vic en els temps moderns, es va fer a Manresa, lloc del seu martiri, degut a la disposició del Papa Benet XVI de fer-les a les diòcesis, i va ser presidida pel cardenal Marcello Semeraro, prefecte de la Congregació per a les causes dels sants, concelebrant molts bisbes catalans, entre ells Romà Casanova, bisbe de la diòcesi de Vic on tenia lloc, però també els bisbes titulars de Girona, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona, Tortosa i Urgell, així com els bisbes auxiliars de Barcelona,els abats de Montserrat i Poblet, el vicari general dels caputxins i el provincial caputxí Fra Eduard Rey i uns 50 caputxins i molts sacerdots diocesans. La basílica de Santa Maria de La Seu estava plena de fidels que van voler i poder assistir personalment a la beatificació. 

És la tercera beatificació de màrtirs que es celebra amb poques setmanes de diferència a Espanya, després de la dels 127 màrtirs de Còrdova el 16 d'octubre d'enguany i dels 4 sacerdots operaris màrtirs de Tortosa el 30 d'octubre, tots ells durant les persecucions de la guerra civil.  

Que aquests beats màrtirs, que donaren la seva vida per Jesucrist i per l'Església, amb el seu testimoni ens siguin un ajut i una força per la nostra fe cristiana i catòlica, i que des del Cel preguin i intercedeixin a Déu per tots nosaltres i pel món sencer!

Porta del Cel i Casa de Déu a la Terra

L'arxibasílica de Sant Joan de Laterà és la més antiga i la principal de les esglésies i d'alguna manera les representa a totes. Iniciada la seva dedicació al s. IV sobre una basílica imperial ja existent, la seva finalització en la forma actual data del 1735. Junt amb la basílica de Sant Pere del Vaticà és un dels dos centres de la Cristiandat universal. 

La mare i cap de totes les esglésies de la ciutat de Roma i de tota la Terra

El seu nom oficial és Catedral arxibasílica papal del Santíssim Salvador del món i dels sants Joan Baptista i Joan Evangelista al Laterà. És la primera de les quatre basíliques papals de Roma. La festa de la seva dedicació es celebra el 9 de novembre. 

L'autor del Blog en una visita a Sant Joan del Laterà, en un viatge com a 
capellà de creuer de Stella Maris, el novembre de 2016, Any de la Misericòrdia

Val la pena arribar-se a Roma per veure-la i ser-hi, junt amb totes les altres esglésies del Vaticà, començant per la basílica de St. Pere, i amb tots els altres records cristians de la Ciutat Eterna. Que tots ens hi poguem acollir i entrar-hi!  

L'estrat més profund de la realitat

Molts científics pensen que l'estrat profund de la realitat és matemàtic, com si l'Univers fos una gran fórmula matemàtica. 

Però en realitat, si fos així, encara hi ha un estrat més profund, que n'és la base subjacent i que en tot cas dona lloc a l'Univers matemàtic. 

I aquest és l'amor, la base i el cim de tot, perquè Déu és Amor. 

I aquí, tot i que anecdòticament, una nena ho ensenya molt gràficament.

Fe, esperança i caritat viscudes

Les dues vídues de la Paraula de Déu del diumenge 30 del cicle B, ens són dos grans exemples de vida. La primera va tenir fe i va confiar en el profeta Elies, amb qui va ser caritativa, i així va veure les meravelles de Déu en la seva vida. La segona, la de les monedes al Temple, és una mostra també de fe, esperança i caritat viscudes. Dona tot allò que té, que és poquíssim. Jesucrist la veu de lluny en la seva darrera estada en el Temple, com ens narra l'Evangeli de St. Marc, i en fa l'elogi davant dels seus apòstols i deixebles, fent la comparació a favor d'ella amb els rics que donaven fortunes, però que eren una part del que els hi sobrava. 

La vídua del Temple se'n va, sense haver-ho sentit, i així humanament no se n'assabenta d'aquest elogi diví, però espiritualment sí que ho devia intuir, potser no era la primera vegada que ho feia, ni tampoc la última, i mai no havia quedada del tot desemparada. O potser, no ho sabem, va ser una ocasió especial amb motiu d'una greu tribulació de la seva vida, com en el cas de l'altre vídua, i demana l'ajut de Déu donant-li tot el que té. I de segur que no va quedar sense resposta la seva almoïna i més encara havent-ne sigut testimoni humanament el Fill de Déu i haver aprovat la seva decisió i haver-la presentat a ella com exemple i model. Qui es dona del tot a Déu mai no queda sense el que necessita, tot i que pugui passar temporalment alguna dificultat, com ho sabem tantes persones que ho han provat i com ens ho mostren els membres de les Ordes mendicants, els religiosos i religioses de clausura, els missioners... A Déu no se'l guanya en generositat i sobretot amb l'almoina sempre ens retorna molt més del que donem, i no sols espiritualment sinó també materialment, tal com ho diu el mateix Jesús dels qui ho han deixat tot per anar amb Ell. 

I la base d'aquesta actitud i manera de viure és l'amor i concretament la caritat. Del que es tracta és d'estimar Déu i estimar el proïsme com a un mateix per amor a Déu i això en teoria és ben fàcil com a concepte, però ja és més difícil portar-ho a la pràctica, realitzar-ho i viure-ho. Requereix l'ajut diví, que no falta mai, i també voluntat, esforç, constància, valor...En el nostre món, com sempre en el món, significa anar contra corrent, a contra corrent de les idees dominants, de l'esperit mundà i fins i tot de la manera de fer comuna de la majoria. I per anar contra corrent s'ha d'estar viu, en aquest cas espiritualment i religiosament viu, i a més decidir-se, atrevir-se, fer l'esforç, saber-ho fer, lluitar contra les oposicions i dificultats i fins i tot contra la pròpia inèrcia. Però es pot fer i fins i tot humanament és satisfactori i gratificant, perquè Déu vol la nostra felicitat, en aquesta vida i en la futura i eterna. Viure com Jesús, estimant i donant-se del tot i fent sempre la voluntat de Déu, costa i fa sofrir, i Ell mateix ho va experimentar al llarg de la seva vida en moltes ocasions i sobretot en la seva Creu i la seva Passió. Però és un sofriment feliç, i que com en el cas de Jesús, i dels màrtirs que feren com Ell, pot ser voluntàriament acceptat, perquè és sofrir per amor, per bondat, per fer el be. És viure en l'amor més gran, perquè és donar la vida pels germans, pels amics, pels estimats, i en el cas de Crist també pels pecadors i els enemics, per la seva salvació. L'amor arriba a ser així d'excels i sublim, però també pot ser heroic tot i ser normal i quotidià, com en el cas de les dues vídues, que potser ni tant sols se n'adonaven de la grandesa i l'excel·lència del que feren, i pensaren, com els bons, que eren serventes sense profit. 

Sant Agustí ens diu: "Estima i fes el que vulguis". És a dir no sols que estimant es pot actuar espontàniament sinó també que si estimem ja tenim permís per fer la nostra voluntat, perquè aquesta serà conforme al voler diví, perquè Déu és Amor i allí on hi ha caritat i amor allí hi és Ell. 

Sant Joan de la Creu ens recorda: "al capvespre de la vida ens examinaran de l'amor". És a dir que un cop passi el temps d'estança en aquest món, l'experiència de la vida l'haurem fet positiva i segons la voluntat de Déu si hem après a estimar i hem estimat. 

Sense estimar un pot donar, igual que ho pot fer estimant, però per donar-se cal estimar. La donació és la mostra més gran de l'amor, com diu Jesús: "Ningú té un amor més gran que el qui dona la seva vida". I la vida, donada per Déu, es pot donar per Ell als altres de cop o al llarg de molts anys. 

La voluntat de Déu, la seva Providència i el seu Amor, i com resposta nostra compartir el que d'Ell rebem amb la seva gràcia i amb la fe, l'esperança i la caritat viscudes, d'això és tracta.