El gran Lleó sant de l'Església

Sant Lleó el Gran (c. 390 a 400 - 461), Papa del 440 al 461 és un dels pocs pontífexs, i el primer d'ells, que ha merescut històricament el nom de Gran o Magne, per la seva actuació. En el seu temps no sols es va recuperar el títol de pontífex, sinó que el de Papa va quedar reservat en exclusiva pel bisbe de Roma, i l'emperador romà oriental li donà també el de patriarca d'Occident. És doctor de l'Església. 

L'altar de Sant Lleó el Gran a Sant Pere del Vaticà 

El seu fet més conegut és haver aconseguit detenir amb la seva sola presència a Atila, el rei dels huns, després de la seva derrota als Camps Catalàunics a la Gàlia l'any 451, quan en un dels últims estertors de l'Imperi Romà les legions dirigides per Aeci junt als seus aliats germànics van vèncer-lo en una batalla decisiva per la Història de la Humanitat, salvant l'Occident. Atila amb els seus terribles genets va canviar de direcció i l'any 452 va envaïr furiosament Itàlia fent fugir a l'emperador Valentinià III de la seva seu a Ràvenna. Ja sense obstacles, Atila es disposava a saquejar i potser destruir Roma, quan el Papa Lleó va decidir sortir-li a l'encontre abans que hi arribés i no sabem que va passar, si hi va haver algun miracle o fet sobrenatural que el va asustar, però Atila sorprenentment, després de la trobada amb el Papa, va canviar d'opinió i va decidir no sols parar el seu avenç sinó retirar-se cap al centre del seu Imperi, a l'actual Hungria, on va morir l'any següent, el 453. I el 454 una revolta dels pobles germànics sotmesos acabava amb l'Imperi Hun a la batalla del riu Nekao, desapareixent així la gran amenaça contra la Cristiandat arribada de les estepes de l'Àsia Central, ja que desfet el seu Imperi els huns es van retirar cap a les actuals Ucraïna, Crimea i el Caucas. Amb la seva decidida i valenta actuació el Papa Lleó I va salvar d'aquesta manera l'Europa occidental cristiana en un moment molt crític (1). 

Durant el seu pontificat es va dur a terme l'important IV Concili ecumènic de Calcedònia, l'any 451 i també va sobreviure al gran saqueig de Roma pels vàndals de Genseric l'any 455, aconseguint d'aquest que es respectés la vida dels seus habitants i que no fos incendiada la ciutat. Però el més important de St. Lleó Magne, a més de la seva gran caritat amb els molt nombrosos pobres i indigents de l'època i la seva lluita contra el paganisme i contra el maniqueisme, va ser la gran col·lecció de sermons i de cartes que va escriure i que ens han arribat, d'una doctrina tan alta i tan ben expressada que li ha merescut ser considerat un dels doctors de l'Església.

Que pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i que puguem mantenir sempre la puresa i la integritat de la fe!  

(1) El Papa St. Gregori Magne (540/590 - 604) va tenir que viure de nou una invasió asiàtica, en el seu cas la dels àvars, els juan-juan de Mongòlia de les fonts xineses, que a mitjans del segle VI van arribar i van instalar-se també a l'actual Hongria, i que no serien conquerits fins en temps de Carlemany a finals del segle VIII, però també la va sobreviure, si be en el seu cas la conseqüència més important per Itàlia i Roma va ser que l'avenç àvar i el seu establiment a les terres que ocupaven va llançar als llombards germànics sobre la Península italiana, fugint d'ells.  

Beatificació de tres màrtirs caputxins a Manresa

El dissabte 6 de novembre, en una cerimònia a La Seu de Manresa, foren beatificats 3 frares caputxins que sofriren martiri a Manresa o voltants l'any 1936, a l'inici de la guerra civil. 

Els ja beats Benet, Josep Oriol i Domènec 

Fra Benet de Santa Coloma de Gramenet (Josep Domènech, 1892 - 1936), fra Josep Oriol de Barcelona (Jaume Barjau, 1891 - 1936) i fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles (Joan Romeu, 1882 - 1936) van ser assassinats per odi a la fe cristiana i a l'Església, pel sol fet de ser religiosos i sacerdots catòlics, entre finals de juliol i primers d'agost de 1936.  

Fra Benet va entrar als frares menors caputxins el 1909 i va professar solemnement el 1913, essent ordenat sacerdot el 1915. Havia estudiat cant gregorià a Montserrat i el 1923 fundà a Manresa l'Associació Amics del Cant Gregorià, el seu primer destí fou a Igualada i des de 1925 estava destinat al convent de Manresa, com a mestre de novicis, el 22 de juliol de 1936 va deixar Manresa davant la persecució de milícies anticristianes i es refugià amagat a una masia prop del Pont de Vilomara. Delatat, va ser capturat el dia 6 d'agost i maltractat, escarnit i torturat i finalment els milicians el van matar  a un camp entre el Pont de Vilomara i Manresa.  

Fra Josep Oriol havia nascut a Barcelona però visqué la seva infantesa a Sevilla, un cop retornat ingressà als caputxins com a novici l'any 1906, va fer la professió religiosa l'any 1911 i el 29 de maig de 1915 fou ordenat sacerdot.  També des de 1925 estava destinat a Manresa. Amb l'esclat de la guerra, va trobar un lloc en una casa de la ciutat i des d'allí portava els sagraments a religiosos i religioses, i en una de les sortides el dia 24 de juliol va ser reconegut com a frare i detingut, essent insultat i colpejat i a la fi el van matar junt amb el sacerdot Mn. Vintró a les afores de Manresa, prop de Bufalvent. Fou el primer màrtir caputxí de la guerra civil.   

Fra Domènec va ingressar als caputxins el 1908, el 1912 va fer els seus vots religiosos i el 1917 va ser ordenat sacerdot. Va estar 17 anys de missioner a Costa Rica i Nicaragua i, havent-se posat malalt, va tornar i es va estar al convent de Manresa des de l'any 1930. La nit del 27 al 28 de juliol va ser detingut per milicians republicans i afusellat. 

Un moment de la cerimònia de beatificació, basílica de Sta. Maria de La Seu de Manresa 6 de novembre de 2021

El procés informatiu eclesiàstic sobre tots tres va tenir lloc al llarg d'un any i mig el 1955 - 1956.  A primers de 2020 el Papa Francesc, un cop fets ja tots els tràmits canònics en els anys anteriors, va promulgar el decret del seu martiri i la beatificació oficial estava prevista per a finals d'aquell any, però per la situació sanitària es va tenir que ajornar fins el 6 de novembre de 2021. El postulador de la causa fou el caputxí fra Carlo Calloni i els seus casos es sumen als dels 26 màrtirs caputxins catalans més que, si Déu vol, seran beatificats properament i a altres com els 15 caputxins màrtirs de Granada encara pendents de beatificació, tots ells de la guerra civil.  

La cerimònia, la primera de beatificació al bisbat de Vic en els temps moderns, es va fer a Manresa, lloc del seu martiri, degut a la disposició del Papa Benet XVI de fer-les a les diòcesis, i va ser presidida pel cardenal Marcello Semeraro, prefecte de la Congregació per a les causes dels sants, concelebrant molts bisbes catalans, entre ells Romà Casanova, bisbe de la diòcesi de Vic on tenia lloc, però també els bisbes titulars de Girona, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona, Tortosa i Urgell, així com els bisbes auxiliars de Barcelona,els abats de Montserrat i Poblet, el vicari general dels caputxins i el provincial caputxí Fra Eduard Rey i uns 50 caputxins i molts sacerdots diocesans. La basílica de Santa Maria de La Seu estava plena de fidels que van voler i poder assistir personalment a la beatificació. 

És la tercera beatificació de màrtirs que es celebra amb poques setmanes de diferència a Espanya, després de la dels 127 màrtirs de Còrdova el 16 d'octubre d'enguany i dels 4 sacerdots operaris màrtirs de Tortosa el 30 d'octubre, tots ells durant les persecucions de la guerra civil.  

Que aquests beats màrtirs, que donaren la seva vida per Jesucrist i per l'Església, amb el seu testimoni ens siguin un ajut i una força per la nostra fe cristiana i catòlica, i que des del Cel preguin i intercedeixin a Déu per tots nosaltres i pel món sencer!

Porta del Cel i Casa de Déu a la Terra

L'arxibasílica de Sant Joan de Laterà és la més antiga i la principal de les esglésies i d'alguna manera les representa a totes. Iniciada la seva dedicació al s. IV sobre una basílica imperial ja existent, la seva finalització en la forma actual data del 1735. Junt amb la basílica de Sant Pere del Vaticà és un dels dos centres de la Cristiandat universal. 

La mare i cap de totes les esglésies de la ciutat de Roma i de tota la Terra

El seu nom oficial és Catedral arxibasílica papal del Santíssim Salvador del món i dels sants Joan Baptista i Joan Evangelista al Laterà. És la primera de les quatre basíliques papals de Roma. La festa de la seva dedicació es celebra el 9 de novembre. 

L'autor del Blog en una visita a Sant Joan del Laterà, en un viatge com a 
capellà de creuer de Stella Maris, el novembre de 2016, Any de la Misericòrdia

Val la pena arribar-se a Roma per veure-la i ser-hi, junt amb totes les altres esglésies del Vaticà, començant per la basílica de St. Pere, i amb tots els altres records cristians de la Ciutat Eterna. Que tots ens hi poguem acollir i entrar-hi!  

L'estrat més profund de la realitat

Molts científics pensen que l'estrat profund de la realitat és matemàtic, com si l'Univers fos una gran fórmula matemàtica. 

Però en realitat, si fos així, encara hi ha un estrat més profund, que n'és la base subjacent i que en tot cas dona lloc a l'Univers matemàtic. 

I aquest és l'amor, la base i el cim de tot, perquè Déu és Amor. 

I aquí, tot i que anecdòticament, una nena ho ensenya molt gràficament.

Fe, esperança i caritat viscudes

Les dues vídues de la Paraula de Déu del diumenge 30 del cicle B, ens són dos grans exemples de vida. La primera va tenir fe i va confiar en el profeta Elies, amb qui va ser caritativa, i així va veure les meravelles de Déu en la seva vida. La segona, la de les monedes al Temple, és una mostra també de fe, esperança i caritat viscudes. Dona tot allò que té, que és poquíssim. Jesucrist la veu de lluny en la seva darrera estada en el Temple, com ens narra l'Evangeli de St. Marc, i en fa l'elogi davant dels seus apòstols i deixebles, fent la comparació a favor d'ella amb els rics que donaven fortunes, però que eren una part del que els hi sobrava. 

La vídua del Temple se'n va, sense haver-ho sentit, i així humanament no se n'assabenta d'aquest elogi diví, però espiritualment sí que ho devia intuir, potser no era la primera vegada que ho feia, ni tampoc la última, i mai no havia quedada del tot desemparada. O potser, no ho sabem, va ser una ocasió especial amb motiu d'una greu tribulació de la seva vida, com en el cas de l'altre vídua, i demana l'ajut de Déu donant-li tot el que té. I de segur que no va quedar sense resposta la seva almoïna i més encara havent-ne sigut testimoni humanament el Fill de Déu i haver aprovat la seva decisió i haver-la presentat a ella com exemple i model. Qui es dona del tot a Déu mai no queda sense el que necessita, tot i que pugui passar temporalment alguna dificultat, com ho sabem tantes persones que ho han provat i com ens ho mostren els membres de les Ordes mendicants, els religiosos i religioses de clausura, els missioners... A Déu no se'l guanya en generositat i sobretot amb l'almoina sempre ens retorna molt més del que donem, i no sols espiritualment sinó també materialment, tal com ho diu el mateix Jesús dels qui ho han deixat tot per anar amb Ell. 

I la base d'aquesta actitud i manera de viure és l'amor i concretament la caritat. Del que es tracta és d'estimar Déu i estimar el proïsme com a un mateix per amor a Déu i això en teoria és ben fàcil com a concepte, però ja és més difícil portar-ho a la pràctica, realitzar-ho i viure-ho. Requereix l'ajut diví, que no falta mai, i també voluntat, esforç, constància, valor...En el nostre món, com sempre en el món, significa anar contra corrent, a contra corrent de les idees dominants, de l'esperit mundà i fins i tot de la manera de fer comuna de la majoria. I per anar contra corrent s'ha d'estar viu, en aquest cas espiritualment i religiosament viu, i a més decidir-se, atrevir-se, fer l'esforç, saber-ho fer, lluitar contra les oposicions i dificultats i fins i tot contra la pròpia inèrcia. Però es pot fer i fins i tot humanament és satisfactori i gratificant, perquè Déu vol la nostra felicitat, en aquesta vida i en la futura i eterna. Viure com Jesús, estimant i donant-se del tot i fent sempre la voluntat de Déu, costa i fa sofrir, i Ell mateix ho va experimentar al llarg de la seva vida en moltes ocasions i sobretot en la seva Creu i la seva Passió. Però és un sofriment feliç, i que com en el cas de Jesús, i dels màrtirs que feren com Ell, pot ser voluntàriament acceptat, perquè és sofrir per amor, per bondat, per fer el be. És viure en l'amor més gran, perquè és donar la vida pels germans, pels amics, pels estimats, i en el cas de Crist també pels pecadors i els enemics, per la seva salvació. L'amor arriba a ser així d'excels i sublim, però també pot ser heroic tot i ser normal i quotidià, com en el cas de les dues vídues, que potser ni tant sols se n'adonaven de la grandesa i l'excel·lència del que feren, i pensaren, com els bons, que eren serventes sense profit. 

Sant Agustí ens diu: "Estima i fes el que vulguis". És a dir no sols que estimant es pot actuar espontàniament sinó també que si estimem ja tenim permís per fer la nostra voluntat, perquè aquesta serà conforme al voler diví, perquè Déu és Amor i allí on hi ha caritat i amor allí hi és Ell. 

Sant Joan de la Creu ens recorda: "al capvespre de la vida ens examinaran de l'amor". És a dir que un cop passi el temps d'estança en aquest món, l'experiència de la vida l'haurem fet positiva i segons la voluntat de Déu si hem après a estimar i hem estimat. 

Sense estimar un pot donar, igual que ho pot fer estimant, però per donar-se cal estimar. La donació és la mostra més gran de l'amor, com diu Jesús: "Ningú té un amor més gran que el qui dona la seva vida". I la vida, donada per Déu, es pot donar per Ell als altres de cop o al llarg de molts anys. 

La voluntat de Déu, la seva Providència i el seu Amor, i com resposta nostra compartir el que d'Ell rebem amb la seva gràcia i amb la fe, l'esperança i la caritat viscudes, d'això és tracta. 

Els màrtirs espanyols del segle XX

Sant Pere Poveda (1874 - 1936), sacerdot, i Sant Innocenci de la Immaculada (1887 - 1934), sacerdot i religiós passionista, són dos màrtirs de la fe, assassinats per ser sacerdots de Crist, junt amb moltíssims companys seus més. 

Sant Pere Poveda, a la foto de l'esquerra, fundador de l'Institut Teresià l'any 1911, i a la dreta una estampa devocional de Sant Innocenci de la Immaculada 

Tots dos són espanyols, el primer fou martiritzat a la Guerra Civil de 1936 - 39 i el segon dos anys abans, en la revolució d'Astúries de 1934. L'únic motiu pel que foren detinguts i matats és el de la seva fe catòlica i la seva condició sacerdotal i religiosa. Per això són màrtirs i foren canonitzats amb pocs anys de diferència, Innocenci de la Immaculada el 1999 i Pere Poveda el 2003. 

Tot i que van morir i entrar a la Glòria en altres dates (28 de juliol St. Pere Poveda i 9 d'octubre St. Innocenci de la Immaculada) la seva festa es celebra el 6 de novembre perquè es fa conjuntament amb 2.053 màrtirs espanyols més de la guerra civil. Els màrtirs foren moltíssims més, però aquests són aquells de qui hs'ha iniciat el reconeixement oficial com a tals, en el procés que porta de ser servent de Déu a venerable, després a beat quan s'ha acreditat un miracle per intercessió seva i finalment la canonització com a sants quan s'acredita un segon miracle ocorregut després que fos beatificat. I n'hi ha molts de sants i de beats. 

El segle XX és el que més màrtirs cristians ha vist arreu del món. Des del genocidi armeni dut a terme pels turcs, el primer genocidi dels temps moderns, i que tingué tres fases, entre 1894-96, el 1909 i la més forta de totes de 1915 a 1917, aquesta encara continuada amb algunes massacres posteriors fins l'any 1923, on els armenis eren maltractats, torturats i assassinats pel sols fet de ser cristians i es calcula que en foren víctimes un milió i mig. Després a Mèxic, a Espanya, a la Unió Soviètica i als països de l'Est d'Europa i a molts altres llocs. Encara avui molts cristians estan essent assassinats pel sol fet de ser-ho, a Àfrica, a l'Orient Mitjà i a altres zones del món. 

La preparació històrica del Cristianisme

He fet dos treballs sobre l'origen del Cristianisme, un d'ells el treball de llicenciatura en Humanitats de la UOC l'any 2004 i l'altre el treball de llicenciatura en Ciències Religioses de l'ISCR de Vic el 2015. Els dos es titulaven "El Cristianisme original en el seu context inicial arameu", tot i que tenien un contingut i enfocament diferent, això sí amb una àmplia base comuna i amb molt material compartit i les mateixes idees al respecte. 

En aquest Blog ja hi he pujat alguna cosa d'aquests treballs en alguna entrada i en endavant miraré de fer-ho més, anant aportant resums de punts del tema. Avui començo amb el que se'n podria dir els precedents del Cristianisme.

Perquè hi ha una preparació del Cristianisme que és tot l'Antic Testament i tota la història bíblica des d'Abraham, el pare en la fe, i el poble d'Israel. Per això l'Antic Testament és necessari per poder entendre bé el Nou Testament i la persona, la redempció obtinguda, l'entrada en el nou món pel baptisme i el llegat i els ensenyaments perennes i universals de Jesucrist, el Cristianisme.

Però des d'aquesta base, encara es pot afinar més i distingir unes característiques més cristianes encara, un Precristianisme que ja es va veient en personatges de l'Antic Testament com Josep a Egipte i els seus germans, en la història de Rut amb Noemi i Booz, en Jonàs i Job, en els profetes en general però especialment en alguns com Isaïes, en el càstig no fatal d'Heliodor per profanar el Temple i la seva curació total per la pregària intercessora del sacerdot en el llibre dels Macabeus, en Tobies i l'arcàngel Rafael ... i naturalment en tots aquells que el mateix Crist cita com a referències en els Evangelis i els que surten citats en aquests i en els altres llibres del Nou Testament. Són narracions en que es destaca el perdó, l'obertura als altres, la compassió, la misericòrdia i també l'afecte i la tendressa i en definitiva la caritat. 

També s'hi podrien incloure tots aquells passatges en que s'insinua la Trinitat divina des de l'inici del llibre del Genesi o els tres àngels de Mambré i també aquells en que ja va apareixent clarament una vida futura i eterna o la resurrecció, com en Ezequiel, els Salms, els Macabeus i petites cites en llocs molt diversos.

Quan ja s'acosta l'adveniment del Fill de Déu fet home, es pot parlar ja d'un veritable Protocristianisme, a partir del segle III aC, que es manifesta en la traducció grega inspirada de la Septuaginta i en els llibres deuterocanònics (1) i sobretot en una sèrie de persones, com la Verge Maria, St. Josep, Zacaries i Isabel i molts altres com Simeó i Anna, els mags, els pastors adoradors, que fan possible, esperen o agraeixen l'Encarnació divina i fins i tot l'anuncien, preparen i proclamen com St. Joan Baptista, que és una veritable bisagra entre l'Antic Testament, del que és el més gran profeta, i el Nou Testament, del que és el precursor. 

Com també la receptivitat i bona disposició humana dels apòstols en escoltar i seguir Jesús, igual que els deixebles, i durant molt temps de la gent en general fins a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem el dia de Rams, però aquests, igual que en el cas de St. Pau i de la seva conversió, ja pertànyen de ple al Nou Testament i a l'Església i per tant al Cristianisme, perquè ja han vist, conegut i tractat a Jesús en la seva vida pública (2) i han sigut testimonis de la Passió i contemporanis de la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta i formen part dels Evangelis i les Actes dels Apòstols, les Cartes i d'alguna manera fins i tot de l'Apocalipsi.   

I l'Església i el Cristianisme, neixen amb la Passió i mort de Jesús a la Creu, del seu alè exhalat i de la seva ferida oberta del cor, i de la seva Resurrecció pasqual amb la seva estança temporal ressuscitat, la seva Ascensió gloriosa al Cel i el do de l'Esperit Sant a la Verge Maria i els apòstols el dia de la Pentecosta. 

(1) Que el Judaisme posterior no va acceptar, perquè si ho hagués fet hauria d'haver acceptat que Jesucrist és el Messies predit, sobretot en el cas de la Septuaginta, que es van afanyar a substituir per altres traduccions a mitjans del segle II, tot i que pertanyia a la seva pròpia  tradició i l'havien estat usant fins aleshores. 

(2) En el cas de St. Pau en una aparició miraculosa que el va portar a la conversió i en altres experiències místiques posteriors. En molts d'altres no es tracta d'haver-lo vist sinó de conèixer-lo per haver-ne sentit a parlar, perquè com es sabut "la fe entra per la oïda".