El miracle de la vida

La vida és un miracle diví. 

I el seu principal propòsit és arribar a conèixer, estimar i adorar a Déu. 

Aquest és el seu veritable sentit i significat, i la felicitat humana en aquest món i en l'eternitat. 

I Ell ens mana que li demostrem el nostre amor estimant-nos també entre nosaltres. 

Tinguem-ho present i no ho oblidem mai! 

Una celebració recent a Vic

Amb la catedral de Vic gairebé plena de fidels, presidida pel bisbe Romà Casanova i amb un gran nombre de sacerdots concelebrant amb ell, va tenir lloc amb una Missa l'inici de la fase diocesana del Sínode dels bisbes, segons la petició del Papa Francesc de celebrar-ho a totes les diòcesis. 

A la foto un aspecte de la cerimònia final, després de la Missa, en que a la plaça de davant de la catedral de St. Pere de Vic es van encendre unes llànties vermelles que en conjunt formaven una creu. 

Va ser el diumenge dia 17 d'octubre, a la tarda, per permetre l'assistència del clergat després de les misses dominicals. Com a primer fruit, a part de la molta gent que s'hi va sumar, hi van haver-hi també moltes confessions.

El Sínode dels Bisbes, òrgan consultiu del Papa, d'aquest 2021 - 2023, té per lema "Per una Església sinodal: comunió, participació i missió" i tindrà el seu punt culminant i final l'octubre de 2023. 

Preguem a Déu que doni molts fruits a tota l'Església!  

Els darrers seran els primers

Sant Simó i Sant Judes Tadeu, són dos apòstols de Jesús, que venen nombrats els últims en la llista i que són menys coneguts, malgrat les seves importants aportacions. Tots dos van viure i morir al segle I, sense que en sapiguem gaires coses amb certesa de les seves biografies. 

Grup de sis apòstols a la cripta de St. Sernín de Tolosa, un d'ells representa a St. Simó i un dels altres pot ser St. Judes

Sant Simó és anomenat el Zelota, cosa que pot voler dir que havia sigut un zelota abans de convertir-se i fer-se del grup de Jesús, o potser indica que era molt zelós de la religió i de la Llei , ja que d'aquí ve el nom dels zelotes i que un altre mot menys usat pel que se'l coneix tradicionalment, Simó el Cananeu, que pot voler dir de Canaan o de Canà de Galilea, però que en el seu cas sembla que potser vindria d'una palabra hebrea que també vol dir "zelós". Se l'identifica amb el Simó de Jerusalem i el Simó parent de Jesús, que indicaria que era o bé cosí de Jesús o un mig germà seu, fill de St. Josep d'un altre matrimoni anterior. Això el fa també parent proper de St. Judes i potser per aquest motiu es diu que anaren junts a evangelitzar i que sofriren el martiri plegats. I no sols això, sinó que estan enterrats tots dos junts i també celebrem conjuntament la seva festa. Patró dels serradors, curtidors, adobers, tenyidors i en alguns llocs també dels pescadors, és de l'apòstol del que es té menys informació. 

A Sant Judes se'l coneix com Tadeu, sobretot per distingir-lo de Judes l'Iscariot, l'apòstol que va trair a Jesús. Potser per això el seu nom de Judes és molt poc o gens usat en l'onomàstica,  tot i ser de significat molt bonic, el nom original en hebreu vol dir "Lloat sigui Déu". En canvi sí que es posa el nom de Tadeu, i en context cristià sí que s'usa el seu nom com a patronímic en llengües com l'anglesa i la francesa, on es distingeix entre Jude, el sant, i Judas (1). També se'l coneix (2) com Judes de Jaume, Judes no l'Iscariot, Judes germà (3) de Jesús...i naturalment l'autor de la Carta de Judes, que el més normal i el que s'ha considerat sempre és que fossin una mateixa persona. Junt amb l'apòstol St. Bartomeu, St. Judes és el patró d'Armènia i de Rio de Janeiro i se l'invoca també per a les causes perdudes i les situacions desesperades (4). 

Tots dos van morir màrtirs i la tradició ha dit que ho feren junts, sense que es coneixi amb certesa el lloc tot i que se suposi que va ser als anys 60s del primer segle de l'Era Cristiana (5). 

Que ells preguin a Déu per tots nosaltres i ens ajudin amb el seu exemple i la seva intercessió! 

(1) Evidentment en el món jueu el nom de Judes és molt usat des de temps antics fins ara, però sense cap referència a cap dels dos apostols.

(2) La tradició sempre ha dir que és el mateix, tot i que alguns estudiosos actuals fan la hipòtesi que algun d'aquests noms podria referir-se a una altre persona, com en el cas del Tadeu un dels setanta deixebles, que és una altre. 

(3) Així s'anomenaven els cosins germans en aquell temps, per evitar confussions i males interpretacions es pot dir parent de Jesús.

(4) Probablement perquè en la Carta de Judes es diu que cal afrontar les situacions difícils.

(5) Si no haguessin sigut màrtirs junts, és possible que St. Simó ho fos dècades més tard. 

La vocació d'una gran santa

Quan feia molt poc que era monja, Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) va viure una situació que va canviar la seva vida i li va mostrar la seva vocació (1). 

A Calcuta, davant l'habitació de la santa, el diaca permanent Jaime García Noriega i la seva esposa Maria Paz,
l'any 1996. L'exemple i els consells de la Mare Teresa de Calcuta han motivat a molta gent a discernir la seva
 manera personal de poder seguir a Crist en aquest món i a trobar la manera, la força i la constància per fer-ho.

La Mare Teresa estava a la Índia, havia d'anar a fer uns exercisis espirituals i per això tenia que agafar un tren, i s'hi dirigia amb el temps just quan al costat del camí va veure un moribund. Era el primer cop en que es trobava amb una situació semblant. 

Va tenir que decidir, si el deixava i s'afanyava per poder arribar a temps de pujar al tren per anar a fer els exercicis, o si es quedava acompanyant aquell agonitzant en els seus últims moments. I va optar decididament per quedar-se allà amb ell, per tal que no morís sol i tingués una companyia i un caliu humà, una mà amiga que agafés la seva i que pregués per ell en aquell trànsit d'aquest món a l'eternitat. I així ho va fer.

Santa Teresa de Calcuta va perdre el tren que tenia que agafar i molt probablement ni tan sols va anar als exercicis en els que se l'esperava, com era la seva obligació de religiosa, però va trobar providencialment la seva vocació. Als primers temps tant ella com les seves companyes, les primeres germanes missioneres de la caritat, atenien sobretot i principalment a moribunds i malalts terminals que no tenien a ningú que se n'ocupés i estaven sols en aquest pas i als que l'atenció humana els era un gran consol temporal i a més la seva salvació eterna, si acceptaven ser batejats, i en tot cas amb l'ajut espiritual de les pregàries, i d'una santa!, per tal que trobessin el repòs etern, la llum perpetua els il·luminés i restessin en pau. Sense descuidar les atencions humanes, com un lloc adequat, i mèdiques adients al seu estat, la primera de totes la companyia humana i una presènciam una paraula i una mà amiga. A partir d'aquí la santa i les seves deixebles i filles van atendre també malats incurables, leprosos, famolencs, pobres, marginats i abandonats, malalts en general...

I la seva obra abasta avui dia tot el món i fins i tot humanament parlant la va fer mereixedora de rebre el premi Nobel de la pau l'any 1979. I tot iniciat per la seva encertada decisió en una situació imprevista i molt important, en que va haver d'escollir entre dos deures. I va triar allò que corresponia, el que Jesucrist va ensalzar en la paràbola del bon samarità. 

Demanem a Déu que per la intercessió de la Verge Maria i dels sants, que també saberen encertar i deixar-se guiar per la gràcia, ens doni encert en les nostres decisions, especialment en els casos delicats o difícils, i posem per davant de tot la voluntat divina, la caritat! 

(1) Aquesta anècdota la vaig sentir explicar al pare Fermín Delgado en la seva homilía de la missa de la curació del cec Bar Timeu del diumenge 30 de durant l'any, mentre conduïa i escoltava per la ràdio del cotxe la missa vespertina de Ràdio Estel. Sta. Teresa de Calcuta va tenir prou visió interpersonal i espiritual per veure la importància d'assistir aquella persona que es moria al costat del camí per la necessitat que l'altre en tenia de ser atès i no deixat sol en aquell moment, i també per descobrir a què la cridava Déu, quina era la seva missió a la vida. 

Sants de Vic

A finals d'octubre hi ha tres festes seguides de sants de la ciutat de Vic,  molt relacionats amb ella, que va arribar a ser coneguda per la seva catedral i importants bisbes, el seu gran nombre d'esglésies i convents i pel seu gran seminari com la Ciutat dels Sants. 

Per ordre cronològic històric, els primers són els germans màrtirs sant Llucià i sant Marcià, que van morir cremats a Nicomèdia, a l'Àsia Menor (1) per no voler abjurar de la seva fe cristiana, durant la gran persecució general de l'emperador romà Deci (249 - 251), l'any 250. Unes relíquies seves van ser portades a Vic probablement en algun moment del temps de les Croades a Terra Santa (1095 - 1291), tot i que podien haver estat portades molts segles abans ja que una tradició local diu que es van redescobrir ja al segle XI,  i la ciutat els va adoptar com a patrons, avui dia aquestes relíquies junt amb unes imatges seves es troben a l'església de la Pietat, al costat del Temple Romà. El nom Llucià ha estat bastant corrent a Vic i Osona igual que a molts altres llocs de Catalunya. Van ser els principals patrons de Vic entre 1551, ja que abans ho era St. Pere, i 1862 en que ho passà a ser St. Miquel dels Sants, fill de la localitat. Han quedat com a patrons secundaris i la seva importància ha minvat junt amb la devoció popular, però se'n fa memòria litúrgica a Vic el 26 d'octubre. 

Sant Bernat Calbó (o Calvó com es prefereix modernament, 1180 - 1243), va néixer a Reus, va ingressar al monestir cistercenc de Santes Creus, del que va ser el primer abat l'any 1214. Molt relacionat amb la catedral de Tarragona, de la que va ser canonge, el 1223 va ser nomenat bisbe de Vic, mantenint-se també com abat de Santes Creus. El Papa el nomenà inquisidor contra l'heretgia valdesa el 1232, i va participar en Corts reials, concilis de la Tarraconense i en la conquesta de València, on va celebrar la primera missa en la nova catedral d'aquesta ciutat, fent també les lleis amb les que es regiria el nou país valencià. Va morir i ser enterrat a Vic, on les seves restes es conserven a la catedral. La seva memòria litúrgia es celebra a la diòcesi de Vic el dia 25 d'octubre. 

I el ja citat en una entrada anterior, Sant Antoni Maria Claret (1803 - 1870), un sant d'una activitat excepcional i uns resultats extraordinaris, molt conegut i celebrat popularment, fundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a Claretians, en les seves branques masculina (Vic 1849) i femenina (Cuba 1855) a les que en temps moderns se n'hi han afegit d'altres, i que estan estesos per tots 5 continents, en una seixantena de països, com a missioners i educadors, i tenen moltes vocacions a l'Àsia sobretot, especialment a la Índia, d'on és el superior general actual de la congregació, però també en altres països i continents. I tot i que la seu central dels Claretians avui dia està a Roma, la Casa-mare i les restes del sant estan a Vic. La seva festa litúrgica és el 24 d'octubre, i és molt celebrada popularment, doncs hi ha molta devoció a aquest sant català universal, molt conegut i venerat arreu. 

A Vic i a Osona hi ha molts més sants, de gran importància, molts d'ells fundadors i fundadores d'Ordes d'abast internacional i fins mundial, com també màrtirs, sobretot missioners a l'estranger, però també de la guerra civil espanyola, així com beats, venerables, servents de Déu i altres que sense tenir un reconeixement canònic han fet grans coses, com molts bisbes, alguns a l'estranger, com els tres molt relacionats amb la primera Església Catòlica a Califòrnia, i arreu del món, com Pere Casaldàliga al Brasil, el bisbe Abella al Japó...i un gran nombre d'eclesiàstics, religiosos i religioses i laics. Que tots ells vetllin sempre per la diòcesi de Vic, i especialment ara que està en ple Sínode, i demanin a Déu que la renovi i revitalitzi i que es mantingui sempre cristiana i catòlica, i es pugui seguir dient de veritat: Vic, la Ciutat del Sants! 

(1) Més probablement que al nord d'Àfrica com apunta una tradició minoritària divergent; la creença sostinguda per alguns a l'Edat Mitjana que eren d'Ausa, la moderna Vic i van morir també aquí és purament llegendària. 

La ceguesa més greu

Hi ha tres tipus de ceguesa. 

La ceguesa física, biològica, és una malaltia que afecta molt, ja que no ens deixa veure el món, els altres ni a un mateix. És una minusvalia molt forta, que pot ser congènita o adquirida, i que invalida molt la vida humana normal.  Perduda la principal font d'informació sensorial, cal buscar suport en els altres sentits, molt especialment en l'oïda, que passa a ser junt amb la parla la principal funció de relació amb el món i els altres, però també s'afinen més, per compensar la pèrdua principal, els altres sentits, amb el tacte com a segon. Per sort des de fa ja temps hi ha organitzacions i sistemes d'ajuda, treballs possibles, gossos guia, l'alfabet Braille per a lectura i escriptura i recentment molts avenços mèdics en aquest camp...

També hi ha una ceguesa que se'n podria dir personal i/o social, quan una persona intel·lectualment normal no té una imatge adequada de si mateix i s'equivoca de forma sorprenent a l'escollir si estudiar o treballar, en quin camp fer-ho, en l'elecció del seu estat civil i fins i tot en la tria de parella, és a dir en les seves capacitats, aptituds, personalitat i vocació vital. És una situació molt trista, perquè en ocasions és evident a gairebé tots els qui el coneixen bé i l'estimen allò que li convindria i el faria sentir-se realitzat i feliç, excepte al propi interessat, que encara sort si es deixa aconsellar i guiar, però sovint s'obstina en la seva voluntat i en les seves decisions, sense fer cas a ningú, sinó només a si mateix. En aquest cas encara li queda el recurs, sobretot si es jove, de resar molt demanant a Déu que l'ajudi a discernir allò que li convè i el farà feliç, és a dir realitzar-se plenament a la vida, recolzant-se en els sagraments, en els fets de la vida i millor amb un acompanyament d'algú expert i savi que el conegui i  l'apreciï i el pugui guiar o almenys orientar, com un confessor o director espiritual. Aquesta ceguesa personal té una segona vessant, podent anar les dues unides o no, que és la ceguesa a les necessitats, els sentiments, els problemes i les situacions difícils dels altres, fins i tot de familiars i amics, sense adonar-se'n quan passen crisis, se senten infeliços, estan desorientats o perillen d'entrar en una depressió o prendre decisions equivocades, contraproduents i perjudicials per pertanyer, establement o temporalment, al primer tipus d'aquesta ceguesa, la personal. A vegades fins i tot quan persones ben properes es queixen, estan afectats o traumatitzats i demanen ajuda, no se'ls fa cas, pensant que no n'hi ha per tant, que exageren o que altres vegades també han passat per dificultats semblants i se n'han sortit, i ja no diguem si del que es tracta és de no saber veure una malaltia física o mental, pròpia o aliena. Aquest tipus de ceguesa, tot i no ser tan aparent ni tant inhabilitador com la ceguesa visual, també pot ser greu, si més no per les conseqüències vitals o els resultats inesperats que pot tenir, que en algún cas poden fins i tot ser tràgics. 

Però amb tot, i amb molt, la pitjor de les cegueses és la tercera, la ceguesa espiritual, que és aquella dels qui són incapaços de veure la dimensió religiosa i espiritual humana, la més alta de totes. Com si no haguessin sentit a parlar de Déu, la Santíssima Trinitat, ni de Jesucrist, ni tampoc del pecat, del perdó diví i de la gràcia, i no tinguessin present la mort, el més enllà, el judici i el destí etern. Aquesta ceguesa fa que no es vegi Déu ni en la Creació, ni en els sagraments, la pregària, les bones obres que es reben i que es fan, la providència. Aquesta ceguesa fa que no es consideri i literalment no es vegi ni la Redempció i Salvació aconseguida per Jesucrist, ni la seva personalitat tant atractiva com fascinant, ni el seu Amor i Veritat, ni la fe dels altres, ni la proclamació de la Paraula de Déu, ni l'acció divina en els sagraments, ni la protecció, ajuda i consol de la Mare de Déu, dels àngels i els sants, amb les seves intervencions normalment invisibles i discretes, però detectables pels seus efectes, ni tant sols els casos espectaculars de les aparicions i els miracles. I per tant es pensa i s'actua com si Déu i el món sobrenatural no existissin o no importessin, quan ja en aquest món són el que importa més de tot. En els casos més greus ja no es fa cas, i en ocasions ja ni es sent, a la pròpia consciència, la veu de l'Esperit Sant en nosaltres. I aquesta ceguesa és realment terrible, perquè les seves conseqüències, si no es soluciona ni es fa cas als altres que si tenen aquesta visió, no són solament temporals i mundanes, sinó que poden comprometre molt seriosament i tràgicament la vida futura, definitiva i eterna. És la ceguesa més terrible, perillosa i de pitjors efectes. 

Què cal fer en aquest cas? No està tot perdut, perquè fins i tot així es pot fer la trobada amb Jesucrist, el qui essent Déu i home, havent vingut a rescatar els pecadors, pagant per ells,  havent mort i ressuscitat per nosaltes i existint ara arreu i sempre, ens pot i vol guarir i salvar. Ell, amb el seu Amor infinit, ja que Déu és Amor, ens ofereix el perdó, la curació, la llum i la pau. Quan parlem amb Ell i ens digui "Què vols que faci per tu?" diguem-li "Senyor Jesús, feu que hi vegi!", petició a la que podem afegir-ne d'altres, segons allò que més necessitem, un cop ho veiem: "Senyor Jesús, dona'm fe", "Senyor Jesús, ensenyeu-me a pregar", "Senyor Jesús, feu que estimi, que us estimi i estimi el meu proïsme per amor a Vos", "Senyor, feu-me bo, feu-me com Vos voleu que sigui", "Senyor, doneu-me l'Esperit Sant!"... 

Com també podem lloar-lo i adorar-lo, oferir-nos a Ell pel que vulgui de nosaltres i  agraïr-li el seu Amor i totes les seves bondats i dons, especialment aquell tan gran d'haver-nos donat a la seva pròpia Mare, la Verge Maria, com a Mare nostra del Cel, per tal que ens cuidi, guiï, consoli, ajudi i protegeixi amb la seva presència maternal, la seva intercessió poderosa i la seva funció de mitjancera de totes les gràcies, com també haver-nos donat  la protecció i intercessió d'àngels i sants...

La curació de Bar-Timeu: trobar Déu i veure el Paradís

La Paraula de Déu del diumenge 30 de durant l'any, en el cicle B que correspon a l'any 2021, ens parla de que Jesucrist és aquell qui pot i vol curar-nos, en aquest cas concret a un cec al qui al sentir que el crida per tal que s'apiadi d'ell, el fa venir amb Ell, li demana que vol que li faci, li concedeix la seva petició de poder veure-hi i, a més aquest, havent recuperat la vista i ja veient, segueix a Jesucrist. 

És una història molt completa, que cal considerar bé en tots els seus punts, per aprendre d'ella per a les nostres situacions personals i, si s'escau, col·lectives i tot. 

En primer lloc, la ceguesa és una malaltia molt invalidant, perquè els éssers humans rebem la major part de la informació sobre el món a través dels ulls i del sentit de la vista, que és el que ens permet veure paisatges i ambients, persones i rostres, saber on som i com som, orientar-nos i guiar-nos en els desplaçaments. En aquella època la gent solia pensar que era un càstig degut a una culpa del qui la patia o dels seus pares, tot i que Jesús desmenteix això quan li pregunten pel particular en una altre ocasió, i d'aquesta manera l'invident patia una altre discriminació afegida. Inhabilitat pels treballs habituals del seu temps i sense més suport llavors que la seva família, el seu destí era pidolar, demanar caritat a la gent, confiant en la seva benevolença. 

Bar-Timeu, sent passar gent, usant el principal sentit que li queda, la oïda, i s'assebenta que passa Jesús amb gent que l'acompanya i el segueix. És l'oportunitat de la seva vida i no la perd, perquè havia estat atent a les notícies que li havien arribat sobre Jesús, que predicava i feia miracles, confia o almenys intueix que si algú el pot guarir i tornar-li la plenitut humana és Ell i per això es posa a cridar fort i ho fa amb molt d'encert: "Jesús, Fill de David, apiadeu-vos de mi!". Reconeix i proclama la condició messiànica del Senyor i suplica decididament per la seva misericòrdia. 

Els acompanyants de Jesús al principi tenen una reacció ben estranya, sabent com és de bo Jesús, com estima, es compadeix i cura, i fa miracles. No se'ls ocurreix altre cosa que dir "Calla, no molestis al Mestre", potser perquè estava predicant tot caminant o ocupat amb una altre cosa, potser encaminant-se a un lloc determinat, potser també perquè els més propers a Ell hi estaven conversant. Però de qualsevol manera no s'entén aquesta actitud i menys en un seguidor de Jesús. Aquests que el volen fer callar i dejar-lo sense la trobada amb el Senyor, com si aquest no hagués passat davant seu i el cec no podés aprofitar-ho per fer-ne una trobada, són cecs d'una altra mena, cecs socials respecte a les necessitats i els desigs i els drets dels altres. Ja en parlarem d'aquest altre tipus de ceguesa. 

Però Jesús sí que veu el cec i està prest a detenir la seva marxa davant la seva crida, li presta atenció, és sensible a la seva situació i el seu sofriment igual que ho és a la constatació de la fe de Bar-Timeu en Ell i de la voluntat de demanar-li ajuda, confiant en que l'encontre amb el Senyor li pot canviar la vida d'una manera decisiva i per bé, a millor. Al contrari que els acompanyants, Jesús es para i diu que el cridin perquè vingui amb Ell. Així ho fan els qui abans li ho impedien o li possaven trabes, perquè en l'actitud de Jesús han vist i comprès el que calia fer en un cas així. Ara li diuen que s'aixequi i que hi vagi, que el Senyor el crida. 

Bar-Timeu s'aixeca d'una revolada, sabent que en la trobada amb Jesús està en el punt decisiu de la seva vida i va ràpid cap a Ell. Ho fa amb decisió i valor, amb fe i esperança en Jesús i en el que en pot resultar per a ell. 

Jesús li pregunta "Què vols que et faci?". És evident que està cec i allò que voldria, però el Senyor sempre respecta la llibertat humana, la trobada personal, potser vol saber fins a quin punt arriba la fe d'aquell pobre necessitat, i a més deixa obert a que li demani el que aquest vulgui, donant-nos així un model per a nosaltres. I la fe de Bar-Timeu és extraordinària: "Senyor, feu que hi vegi!", sembla que demani l'impossible. I davant aquella fe i esperança tan grans, davant també d'aquella humilitat conscient de la seva necessitat, que no dubta en demanar coses grans, Jesús li ho concedeix, "Que es faci com demanes". 

I Bar Timeu a partir d'aquell moment hi veu, la seva vida s'omple de llum i per l'acció de Jesús és conscient del món i de la gent, però sobretot, i encara més, veu físicament a Jesús, al que abans només oïa, i per tot això se n'adona de la seva divinitat, que corrobora mirant-lo. La trobada amb Jesús li ha proporcionat la meravella del canvi miraculós i la felicitat més gran: veure-ho tot, i veure a Jesús!

I el segueix. Un cop l'ha conegut, ha experimentat la seva acció salvadora, que supera tot allò humanament possible, i l'ha vist personalment, ja no vol separar-se d'Ell. Bar-Timeu ha trobat la gràcia divina i s'aferra a ella, perquè sap el que es viure en les tenebres i en el desconsol i sap amb qui ha trobat la llum de la vida i el consol. És un cas real, històric, però al mateix temps és un exemple i model per a tots els homes i això ja és un segon gran miracle. En l'actitud de Bar-Timeu hem de veure com hem de fer la nostra personal trobada amb Jesús, quan encara no el veiem però sí que sentim a dir que hi és i que passa. Confiar, creure, aprofitar l'ocasió de la trobada quan és el moment, en els sagraments, en l'oració, en les bones obres fetes a aquells amb qui el mateix Jesús ens diu que s'identifica, coneixer-se un mateix i ser sincers i valents, alhora que humils, en la nostra crida i en la nostra petició de que Jesús ens salvi, ens arregli la nostra vida, ens faci dignes, ens retorni la integritat de la condició humana original malmesa pel pecat, que ens alliberi de la nostra foscor i que ens poguem veure a nosaltres, als altres, a tota la Creació, i sobretot a Ell. Quan hem trobat això ho hem trobat tot i no cal buscar més, perquè hem trobat Déu. I com Bar-Timeu hem de saber no sols acollir el regal amb una gran gratitud sinó restar sempre amb Aquell qui ens ha fet el regal, que també ens n'ha fet molts més abans, que ens el fa el més gran encara amb la seva presència i companyia, i que ens en farà encara molts més en el futur, fins que finalment ens faci el regal definitiu de la vida eterna.