El sacerdot frare franciscà que salvà l'Europa cristiana

Sant Joan de Capistrano (1386 - 1456) va ser un pare franciscà, amic i deixeble de St. Bernardí de Siena (1380 - 1444), que es va destacar per diversos fets ben especials a la seva vida, en la que va ser un predicador d'una eficàcia extraordinària, que en una ocasió va reunir 126 000 persones en una localitat per escoltar-lo, i que també va ser inquisidor i líder de la Croada contra els turcs otomans que avançaven irresistibles pels Balcans. 

Potser un dels episodis més coneguts de la seva vida és que essent de família noble i rica es va casar amb una jove bellíssima de la seva mateixa condició social, però el matrimoni no es va arribar a consumar, perquè va ser detingut i empresonat per una falsa acusació política. A la presó va tenir una visió de St. Francesc d'Assís que el convidava a ingressar a la seva Orde per salvar-se i salvar moltes més ànimes. Al principi s'hi va ressistir, però després reflexionant es va convèncer i va decidir no consumar el seu matrimoni, demanar-ne l'anul·lació i entrar en la vida religiosa, intentant convèncer a la seva parella que fés el mateix. 

Sant Joan de Capistrano amb el seu amic i mestre Sant Bernardí de Siena

Va ser un gran lluitador contra les heretgies i com a inquisidor també va lluitar per desenmascarar i convertir els heretges i els falsos cristians (1), així com perseguir els delictes sectaris, en la qual cosa va desplegar també una gran activitat. Com St. Bernardí de Siena va ser també un gran introductor, partidari i propagador de la devoció al Nom de Jesús, vencent amb la claredat i autenticitat de la seva exposició les sospites, controversies i oposicions que inicialment va despertar com a novetat. Tots dos també compartiren el fet que després dels seus sermons i predicacions populars, la gent feia piles d'objectes de luxe innecessaris i els cremava en les anomenades "fogueres de les vanitats", avançant-se mig segle a les que més tard faria i dirigiria Girolamo Savonarola (1452 - 1498) a Florència. 

La presa de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453 va significar una gran commoció per tot el món cristià, augmentada encara pel fet que aquests invasors avançaven pels Balcans, amb una gran força militar.  St. Joan de Capistrano, que ja havia servit a diversos papes com a conseller, diplomàtic i enviat seu i ho havia fet amb gran encert, prudència i saviesa, i havia sigut també conseller del rei hongarès Joan Hunyadi (1407 - 1456), va ser encarregat pel papa Calixt III de predicar la Croada contra els turcs i així ho va fer per diversos països d'Europa central i oriental, aconseguint reunir un exèrcit de desenes de milers de voluntaris, amb els quals va marxar contra les forces otomanes. 

A Belgrad, que es defensava del setge otomà,  es van trobar els dos exèrcits i tot i que l'exèrcit turc era molt superior en nombre, en armament, inclosos centenars de canons i vaixells, i en entrenament i experiència militar, estant dirigit personalment per Mehmet II (1432 - 1481), el soldà que havia conquerit Constantinoble  només 3 anys abans, St. Joan de Capistrano va animar al rei Hunyadi i a les forces hongareses, sèrbies i de reclutes voluntaris, molt inferiors en nombre, armament i preparació, no sols a ressistir el setge sinó, sorprenentment, a prendre la iniciativa atacant. Davant la inicial reticència, St. Joan de Capistrano va posar-se al capdavant i agitant una bandera amb una creu i cridant "Jesús, Jesús, Jesús!" els va convèncer d'avançar i els enardits combatents van irrompre en el camp i el campament turc amb una força inaudita, els enemics van ser abassegadorament derrotats i es van donar massivament a la fugida i el mateix soldà Mehmet II va ser ferit, tot i que va poder escapar i recuperar-se. Els cronistes diuen que una por inexplicable s'apoderà dels soldats turcs, desenes de milers van morir i es van replegar amb 140 carros plens de ferits, perdent també 200 grans vaixells fluvials i 300 canons, que o van ser destruïts o van passar a mans dels cristians. Quan ja lluny del camp de batalla Mehmet II se'n va adonar de la magnitud de la derrota i de que la majoria dels seus generals i caps militars havien mort, es va voler suicidar, però finalment el van dissuadir de fer-ho i van retornar a Constantinoble. Unes cròniques turques diuen "al setge de Belgrad, el juliol de 1456, es va decidir el futur del Cristianisme". Per això a aquest sant sacerdot se l'ha considerat "el salvador d'Europa".  

Aparició de St. Joan de Capistrano a St. Pere d'Alcàntara, 

Acabada la batalla, però, la pesta es va estendre per la zona. Hunyadi va morir d'ella al mes d'agost i St. Joan de Capistrano el 23 d'octubre. D'alguna manera es pot dir que van donar la seva vida per salvar l'Europa cristiana. I Belgrad, gran centre fluvial dels Balcans i ciutat-fortalesa fronterera, seguiria essent cristiana durant força mes de mig segle i no seria conquerida per l'Imperi Otomà fins l'any 1521, per Solimà el Magnífic. 

St. Joan de Capistrano és el patró dels capellans castrenses i dels juristes, així com de Belgrad. Avui dia diverses localitats a Califòrnia porten el seu nom. Que ell demani a Déu que ens animi i doni forces per a lluitar valerosament i vèncer als enemics, tant espirituals com terrenals i tant individuals com col·lectius, de la nostra ànima! 

(1) La Inquisició no perseguia als que obertament eren d'altres religions i vivien acceptats per les autoritats del país com a tals, a no ser que cometessin delictes. El seu objectiu eren els falsos conversos, als que la institució examinava i si els trobava culpables de fingiment, pràctica en secret d'altres religions, heretgies o sectarismes, i no es penedien, els denunciava a l'autoritat civil, que era la que els imposava la pena, establerta legalment. En aquella època això era una qüestió d'Estat i als falsos creients obstinats o relapses se'ls considerava traidors i quintacolumnistes, gairebé com els espies o sabotejadors avui dia.  

El Papa de més enllà del Teló d'Acer que el va fer caure

Sant Joan Pau II (1920/1978 - 2005), el polonès Karol Wojtyla, va ser el primer Papa no italià des de 1523. I no va ser la única de les característiques distintives del seu llarg pontificat. 

El Papa que canvià el món 

També va ser un Papa molt viatger, seguint el precedent de Pau VI. Salvant les distàncies de tota mena que els diferencien, es podria dir que fou un Papa pelegrí com Sant Benet Josep Labre (1748 - 1783). 

Va escollir el nom Joan Pau, en honor dels seus predecessors, Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Pau VI (1897/1963 - 1978) i Joan Pau I (1912/1978 - 1978). 

Sant Joan Pau II va tenir molt a veure amb la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme a l'Est d'Europa (1989) i en la consegüent dissolució del Pacte de Varsòvia, de la KGB i de la pròpia URSS (1991). La seva influència benèfica en la història europea i mundial ha estat extraordinària. 

A part de viatjar per tot el món, reunint multituds, sobretot de joves, va sofrir també un atemptat el maig de 1981, en el que va ser ferit però va sobreviure, perdonant a l'agressor al que va visitar a la presó, i va canonitzar un gran nombre de sants. 

Va tenir un pontificat de 26 anys i mig, un dels més llargs de la Història, almenys dels temps recents, i això també va influir en permetre que deixés una empremta extraordinària, a part del fet de ser molt popular i conegut. 

Aquest Papa eslau, de l'Església perseguida però ben forta de Polònia, va establir un abans i després del seu pontificat. Que des del Cel intercedeixi i ens ajudi a arreglar el món, que de nou necessita una celestial intervenció divina per superar els seus problemes! 

Octubre missioner

L'octubre és un mes missioner, perquè cap al final del mateix cada any es celebra el Domund, el dia de les missions. I tot el món és terra de labor missionera, essent avui dia Àsia un dels continents més necessitats i on malgrat tot la gent està en general més predisposada ara a la conversió i la cristianització.

Japó, monuments del període Nara (710 - 784)

Es tracta de complir el manament de Jesús ressuscitat als seus deixebles: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". I això es pot fer tant activament i directament com fan els missioners i missioneres, tant consagrats, religiosos o laics, com sense sortir del propi país i a distància, però amb igual eficàcia si es fa bé,  amb l'oració i l'ajuda econòmica o una altra mena de suport. Cal no oblidar que els patrons de les missions i missioners són St. Francesc Xavier (1506 - 1552), viatger i evangelitzador a la Índia, Japó i Xina, i Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1879), monja carmelita de clausura que mai va sortir del seu convent a Normandia, però que va pregar molt i molt intensament pels missioners i per l'evangelització i conversió dels pobles de tot el món.  

Escolanes catòliques, Taiwan 

A l'Àsia Oriental avui dia hi ha una gran conversió al Cristianisme en general i al Catolicisme en concret. A Vietnam, Taiwan, Corea del Sud (1), la mateixa Xina... Es converteixen, quan senten la Paraula de Déu, no sols persones individuals, sinó parelles, famílies, pobles sencers... que sembla que estaven esperant escoltar la veu de Jesucrist, i el reconeixen quan en senten parlar, perquè se'ls predica o els hi arriba, o fins i tot troben, l'Evangeli i el Nou Testament. La seva acceptació és molt bona i les conversions es compten ja no per centenars sinó per milers en poc temps. En l'Església troben el sentit de la vida, la llibertat, la felicitat espiritual, reconeixen la veritat... 

Universitàries catòliques, Taiwan 

Alguns exemples d'això. Al Vietnam Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), bisbe des de 1967 i arquebisbe de Saigon, nomenat pel papa Pau VI només 6 dies abans que la capital del Vietnam del Sud caigués en mans del Vietcong i de l'exèrcit de Vietnam del Nord a finals d'abril de 1975, va ser detingut per les noves autoritats i confinat durant 13 anys en camps de reeducació, dels quals 9 anys en aïllament, perquè estant empresonat convertia als seus carcellers i fins alguns comandaments, que simpatitzaven amb ell i li van permetre, ni que fos fent la vista grossa, enviar reflexions als seus feligresos, anotades en petits trossos de paper que es passaven i sortien clandestinament del camp i eren fets arribar als seus destinataris, que els van guardar i més tard van ser recollits i publicats en el llibre "El camí de l'esperança", igual que les seves pregàries a la presó de la mateixa manera van poder formar un altre llibre, "Oracions d'esperança". Guardes convertits en secret, o que li tenien simpatia i respecte i fins admiració per la seva força espiritual, li van deixar entrar uns pocs materials amb els que va poder fer un petit crucifix. Finalment les autoritats comunistes del país el van deixar sortir de la presó l'any 1988, però confinat a la casa de l'arquebisbe de Hanoi en arrest domiciliari, i el 1991 el van deixar anar a Roma, però no el deixaren tornar a Vietnam, vist el seu ascendent sobre la gent i les conversions que feia quan tractava amb els seus compatriotes. I això davant l'hostilitat governamental poc dissimulada. Actualment està en procés de canonització i el seu cas il·lustra quant bé poden fer en aquelles terres de l'Extrem Orient una predicació valenta amb l'exemple i la paraula. 

Un altre cas és el Nepal, a l'any 1975 pràcticament no hi havia cristians a aquest país, en tot cas els catòlics autòctons serien unes desenes com a molt, ja que del 1810 al 1950 no hi va haver missioners en aquest país. Però malgrat que la conversió al Cristianisme estava prohibida per llei des de sempre i fins i tot en la Constitució del 1990, el creixement de les conversions ha estat espectacular i malgrat l'oposició oficial, almenys en teoria ja que cada cop menys a la pràctica, fins l'any 2008 en que hi ha hagut una liberalització, avui dia es calcula que hi ha desenes de milers de catòlics al país i encara molts més cristians en conjunt, i els qui simpatitzen, s'hi acosten o estan en camí de conversió poden ser tants com un milió, i el nombre segueix augmentant a un dels ritmes més alts, sinó el que més, de tot el món. I això que l'Església catòlica ha sigut també durant anys objectiu dels atacs de la guerrilla maoísta en aquest país de l'Himàlaia en el que una immensa majoria és hinduista i la minoria majoritària és budista. 

En aquesta regió del món hi ha també la Filipines molt majoritàriament catòlica, la Corea del Nord de l'Església a les catacumbes ja que hi està prohibida l'entrada de sacerdots i la tenència de bíblies, la pràctica cristiana, i encara més l'evangelització, el proselitisme i la conversió, poden ser castigades amb llargues penes als camps de treball i fins i tot amb la pena de mort, un Japó avui molt tolerant i obert però relativament reticent a la conversió degut a una psicologia social molt peculiar que fa que un pugui pertànyer al mateix temps, o per a diversos camps de la vida, a diverses religions alhora (2), i tot i així hi ha mig milió de catòlics japonesos convençuts i practicants i una xifra similar de cristians d'altres denominacions entre les diverses denominacions protestants i l'ortodòxia, i en el país hi ha hagut catòlics molt devots com el metge Takashi Nagai (1908 - 1951), supervivent de Hiroshima i Nagasaki, que es va convertir d'adult, o l'intel·lectual i escriptor Shusaku Endo (1923 - 1996), de gran categoria, autor de la novel·la "Silenci" entre moltes altres de tema catòlic. Fins i tot hi ha hagut dos primers ministres catòlics del Japó, Hara Takashi (1856 - 1921), que ho va ser de 1918 a 1921, en que va morir assassinat, i Taro Aso (n. 1940) que ho va ser del 2008 al 2009.  

Àsia, sobretot l'Àsia de l'Est, té un enorme potencial de rebre l'Evangeli, la Paraula de Déu, i gairebé es diría que està esperant a que li parlin de Jesucrist, a conèixer l'Església, gairebé està àvida de poder fer-se cristiana, ser batejada i participar de la litúrgia i dels sagraments. Però falten molts missioners, sacerdots, religiosos i laics, que li facin arribar i que li ensenyin el camí. I no és l'única zona en que això passa, per exemple Europa també necessita i demana ser reevangelitzada, com també altres zones del món, però Àsia ofereix un gran potencial per la seva gran població, per la poca implantació fins ara del Cristianisme en ella i per la seva bona disposició a escoltar, rebre i atendre la predicació cristiana. 

Demanem a Déu, ara que s'acosta el Domund, que enviï molts treballadors de l'Evangeli a salvar ànimes en aquest continent i a tot arreu del món!  

(1) On hi ha un 30 % de cristians i el creixement de noves conversions és accelerat. Fins i tot l'actual president del país, Moon Jae-in (n. 1953) que va accedir al càrrec el 2017, és catòlic. 

(2) Així poden iniciar la vida com xintoistes, casar-se com a cristians i especialment catòlics ja que els hi encanta la seva cerimònia nupcial, però evidentment només poden rebre la benedicció del sacerdot, i al morir recòrrer als ritus budistes, sense veure-hi una contradicció. Els japonesos coneixen a Jesucrist, celebren culturalment el Nadal, admiren a diversos sants i figures cristianes, senten interès per l'art i música cristianes, visiten les esglésies i en ocasions per curiositat assisteixen a alguna Missa, coneixen el passat cristià catòlic del país, un 10 % de la població ha sigut educat en centres catòlics en les diverses etapes des de l'escola primària a la universitat o en totes elles, i en conjunt tenen una visió positiva del Cristianisme i especialment del catòlic, però la immensa majoria mostren desinterès i indiferència cap a una real conversió, la seva atracció i simpatia és de tipus cultural i no espiritual, i això el fa una excepció en la situació general del Llunyà Orient. 

Sants de l'octubre

El mes d'octubre és un mes essencialment marià, el mes del Rosari, però també hi ha celebracions i recordatoris de sants.  

Una santa del més d'octubre: 

Imatge de Sta. Joana Jugan amb una reliquia seva,
a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic

Així per exemple Santa Joana Jugan, la fundadora de les Germanetes dels Pobres, que va néixer el 25 d'octubre de 1792, va ser beatificada pel papa Joan Pau II el 3 d'octubre de 1982 i va ser canonitzada pel papa Benet XVI l'11 d'octubre de 2009. És una santa la memòria de la qual és molt present als mesos d'octubre, tot i que la celebració de la seva festa és el 30 d'agost, l'endemà del dia de la seva entrada a la Glòria l'any 1879. 

Encomanem-nos a ella, que pregui a Déu per nosaltres, i felicitats a les Germanetes, als treballadors de les seves cases d'ancians i als residents, com també a tots els que en són devots! 

L' exemple dels sants

Cada dia el sant, o sants, del dia ens ensenyen alguna cosa de com viure. 

Sant Pere d'Alcàntara (1499 - 1562), frare franciscà reformador i fundador, i Sant Pau de la Creu (1694 - 1775), fundador dels Passionistes, tots dos sacerdots, són els principals sants, ja que n'hi ha més, que es celebren el dia 19 d'octubre. 

Un asceta d'una austeritat extrema. 

St. Pere d'Alcàntara destaca per la seva austeritat, penitència i altíssima contemplació. Era membre dels franciscans observants, branca de l'Orde sorgida a Itàlia a meitat del s. XIV per a un major rigor i austeritat en la vida conventual. Però com que en el seu temps s'havia relaxat la primera observança estricta, va ser un reformista per retornar als principis, segons l'esperit de St. Francesc de pobresa, humilitat i intensa oració, per això es va unir als frares menors descalços de l'estricta observança apareguts a Extremadura i després fets una Orde pròpia amb centre a Granada, als últims anys del s. XV. 

 

St. Pere d'Alcàntara li dona la comunió a Sta. Teresa de Jesús; segons la tradició hi va
haver un gran miracle, doncs St. Francesc d'Assís i St. Antoni de Pàdua es van aparèixer
i van oficiar de diaca i subdiaca a la Missa (pintura anònima, s. XVII, Museu del Prado, Madrid). 

Ordenat sacerdot l'any 1524 i havent entrat en aquest grup, encara el trobà poc exigent pel que ell desitjava i, després d'haver intentat fer unes Constitucions molt rigoroses que no foren acceptades pel capítol, es retirà junt amb St. Joan d'Àvila (1500 - 1569) a una vida d'eremitisme a les muntanyes de Portugal seguint a un eremita de la zona. Aviat se'ls uniren més frares desitjosos d'aquella exigència i es formaren comunitats molt estrictes. Nomenat superior, va escriure una regla de molt rigor i la reforma es va difondre ràpidament per Espanya i Portugal, essent els coneguts com alcantarins, que havien d'anar descalços, ja que tenien prohibit el calçat, no podien menjar carn i amb altres prohibicions, com la de tenir biblioteques, que els portaven a una vida austeríssima i de gran penitència. Aquesta Orde ha donat grans sants, com St. Pasqual Bailón (1540 - 1592). 

St. Pere d'Alcàntara conegué a Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), es feren amics, i ell actuà com a director espiritual, "sempre m'ha donat llum" digué d'ell Sta. Teresa, i l'ajudà en la reforma del Carmel.  Entre altres coses, aquest sant va viatjar a Roma a peu i descalç, on va obtenir del Papa autorització per a la seva reforma. Era un gran predicador, la seva paraula arribava a la gent i feia moltes conversions, com també se li coneixien molts dons sobrenaturals i de profecia. Va morir en olor de santedat dient "Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor". Canonitzat al segle XVII, és el sant patró de l'Adoració Eucarística, així com de Brasil (1826) i d'Extremadura (1962).   

  

El fundador de l'Orde per a la meditació i predicació de la Passió i la Creu.  

St. Pau de la Creu predica amb l'ajuda del seu germà Joan Baptista, que sostè el crucifix 

St. Pau de la Creu, italià, va tenir el 1720, quan tenia 26 anys, la inspiració de crear una congregació religiosa de vida contemplativa, devota especialment a la Passió, Mort i Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, així com a l'evangelització, apostolat popular i missions, junt amb visions de com havia de ser, fins i tot en l'hàbit negre amb una creu blanca al pit amb el nom de Jesús en lletres blanques a sota la creu. Junt amb el seu germà Joan Baptista de Sant Miquel Arcàngel (1695 - 1765), amb el que tota la vida van estar molt units i  fou cofundador de l'Orde i membre de la mateixa, el 1722 en redactà els estatuts i el 1727 el mateix Papa l'ordenà sacerdot a la basílica de St. Pere del Vaticà. El 1741 el Papa aprovà la regla de l'Orde Passionista i de nou definitivament el 1770, i el 1771 St. Pau de la Creu i una monja benedictina, Maria Crucificada Constantini, fundaren la branca femenina, les Monges de Clausura Passionistes, a la que va pertànyer Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903). 

Aprenguem doncs d'ells, seguim el seu exemple i model i demanem la seva poderosa intercessió davant de Déu! 

L' alegria de viure amb l'Esperit Sant en l'Església

Sant Lluc (segle I) és l'evangelista autor del tercer dels quatre evangelis canònics així com del llibre dels Fets dels Apòstols, dit també Actes dels Apòstols, que narra els esdeveniments de la primera Església i és continuació del seu Evangeli i que ha sigut qualificat com l'Evangeli de l'Esperit Sant. 

El do de llengües, per poder evangelitzar totes les nacions
i pobles del món, aquí un llibre del Nou Testament en turc

Sant Lluc era grec, no jueu, nascut a Antioquia de Síria, de família pagana, i metge de professió. Escriu en un grec elegant i ho fa per parlar de la misericòrdia de Déu manifestada en Jesucrist, que està destinada a ser salvació universal per a tots els pobles del món. Es va convertir ben aviat i formà part dels deixebles de Jesús, coneixent personalment als apòstols i essent, molt probablement, un del grup dels 72 que van ser enviats pel Senyor a predicar de dos en dos preparant la seva arribada a les diverses poblacions on pensava anar. És per tant un testimoni presencial que, a més, per la seva formació mèdica busca informació fiable i de primera mà o ben contrastada, donant moltes precisions de temps i de lloc. Va conèixer i parlar personalment amb la Verge Maria, de la qual va conèixer els fets de la vinguda, el naixement i la infància de Jesús, alguns dels quals com el Magnificat, cita en exclusiva. També va ser participant,  testimoni o va escoltar dels seus protagonistes, d tot allò que explica de les vicisituds dels primers cristians, guiats, consolats, ajudats i protegits per l'Esperit Sant. En una de les seves Cartes, St. Pau cita que "tan sols Lluc s'ha quedat amb mi" referint-se a ell, afegint que "esperen que arribi Marc", que molt probablement és l'evangelista. 

I els seus escrits van dirigits a un tal Teòfil, que pot ser un nom simbòlic ("el qui estima a Déu" en grec) però que l'especialista en estudis del Nou Testament i de l'Església inicial, Josep Rius Camps, pensa que podria ser una persona real a qui dona aquest nom o bé perquè és el seu propi o bé per citar-lo d'una forma entenedora per als deixebles de Crist, podent ser el nom rebut després de la seva conversió i baptisme, però sense revelar el seu nom jueu, ja que segons aquest exègeta es tractaria d'una persona molt important, un summe sacerdot jueu de l'època. "He escrit això, estimat Teòfil, per tal que vegis la solidesa i la certesa de la fe que has rebut" ve a dir. 

Inici de l'Evangeli de St. Lluc en turc. Avui dia Antakya, prop de la qual hi ha les ruïnes d'Antioquia, pertany a Turquia. 

L'inici dels Fets dels Apòstols en la mateixa llengua. Una quarta part del Nou Testament el formen els escrits de St. Lluc

Un altre punt a destacar és la relació de St. Lluc amb Antioquia, una gran urb hel·lènica cosmopolita, en la cruïlla de grans vies de comunicació de llarga distància de nord a sud i d'oest a est. A Antioquia és on va aparèixer la denominació de "cristians", és a dir messiànics, en el sentit que eren els que sabien que el Messies ja havia vingut al món i era Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home, que després d'una vida pública de predicació i miracles, acusat falsament i condemnat per les autoritats havia mort en la creu i ressuscitat per salvar els homes, i que en un futur tornaria gloriós per a judicar a vius i morts.  A Antioquia l'Església, impulsada i dinamitzada per l'Esperit Sant, es va establir molt ràpidament amb la conversió d'una multitud no jueva, sobretot grecs gentils però també de moltes altres pobles i nacions, i ben aviat va començar a celebrar el diumenge, com a dia de la resurrecció de Crist i d'inici de la nova Creació, en lloc del dissabte de l'antiga Llei, reunint-se la comunitat en les primeres esglésies, com la de St. Pere de la ciutat, i a començar la litúrgia de la Missa, com es veu en les posteriors Cartes de St. Ignasi d'Antioquia, que parlen d'un temps només unes dècades més tardà del que narra St. Lluc. Posteriorment, als primers segles de l'Era Cristiana, Antioquia seria junt amb Alexandria, seu de les dues més grans Escoles catequètiques, destacant l'antioquena per la seva interpretació teològica més literal i realista que la més al·legòrica i simbòlica alexandrina, podent fins i tot dir que la primera es centrava més en el Jesús humà i la segona ho feia més en el seu aspecte diví.   

St. Lluc, que en el seu Evangeli i Actes parla molt especialment de la bondat de Déu amb els pobres, els pecadors i els pagans, també destaca el paper de les dones en el seguiment de Jesús, i molt especialment de la seva mare, la Verge Maria, dient una tradició oriental antiquíssima, gairebé contemporània de la seva vida, que va ser ell qui va dibuixar o pintar el seu rostre, reproduit després en la iconografia posterior. I per com destaca la historicitat del sacrifici redemptor de la mort de Crist, des del segle II els Pares de l'Església, seguint en això la simbologia l'ésser vivent de quatre cares d'Ezequiel (1,5ss) i els quatre vivents del Cel de l'Apocalipsi (4, 6-10) associant-los als quatre evangelistes, el de St. Lluc i el del seu Evangeli és el bou (o brau o vedell), l'animal més important pels sacrificis de l'Antic Testament. 

Dos punts per meditar

Les dues voluntats, la pròpia i la divina. 

La nostra voluntat s'ha de rendir a la de Déu, molt millor

Déu ho coneix tot, perquè Ell ho ha creat, i ens estima infinitament. Per això la seva voluntat és allò que ens convé, que ens fa feliços en aquest món i en la futura vida eterna i que harmonitza la gent per una vida comú bona. La voluntat de Déu és la perfecció i l'excel·lència de tots i de cadascú. 

Els éssers humans en canvi no coneixem bé ni el món ni tan sols a nosaltres mateixos, tenim una visió parcial i limitada, no preveiem totes les connexions, interrelacions i conseqüències, i tampoc ens estimem tant a nosaltres, ni encara menys estimem als altres, com Déu ens estima. Per això la voluntat humana és canviant en el temps, sovint errònia encara que sigui benintencionada i a més és diferent en uns i altres, pel que sol entrar en conflicte. La voluntat humana mai és excel·lent ni perfecta i de cap manera es pot comparar amb la voluntat de Déu. 

Per tal, cal avantpossar la voluntat de Déu a la nostra particular. Però la voluntat de Déu no és evident, sinó que cal buscar-la, primer amb allò bàsic com són els 10 manaments i amb l'ideal evangèlic, però tot i així cal esforçar-se per trobar-la, sobretot demanant l'ajut diví en l'oració i escoltant la pròpia consciència, i si aconseguim descobrir-la per a nosaltres encara ens falta, posar-la en pràctica amb resignació i humilitat com ho fan els sants, per la qual cosa necessitem la gràcia divina i la llum, consol i força de l'oració i els sagraments. 

Igual com passa en el camp intel·lectual quan es busca el coneixement i la raó, el millor per trobar i fer la voluntat de Déu és buscar-la conjuntament amb tots els que també desitgen saber-la i complir-la, ajudant-se mútuament a discernir les situacions i les actuacions. I també com en el camp científic cal aprendre dels qui en són experts, deixar-se guiar i aconsellar, acompanyar i dirigir, per tal de formar la pròpia consciència. Quan es descobreix la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida, perquè sap qui som, que necessitem, quines qualitats tenim i que ens realitzarà plenament, trobarem en l'elecció i en l'exercici d'aquesta vocació allò que ens omple, que dona ple sentit i significat a les nostres vides, allò en que som útils i valuosos i que realment ens fa feliços, que és el que Déu vol. 

Manar és servir. 

Seguint l'exemple de Crist, i salvats i confortats per Ell

Està molt relacionat amb el punt anterior. Des del punt de vista humà els qui tenen el poder és natural que vulguin impulsar la seva voluntat, com una determinada ideologia o uns objectius a assolir, i que desitgin mantenir unes posicions de poder, prestigi i privilegis, essent admirats, obeïts i servits pels seus governats. Però això està dins dels límits de la voluntat humana fal·lible, incompleta i voluble. De la mateixa manera que un es pot equivocar escollint uns estudis, un treball o una situació civil i fins i tot una possible parella, és igual de fàcil però amb conseqüències encara molt més desastroses equivocar-se exercint el poder, ja sigui polític, econòmic, social o d'altre tipus. I molts s'han adonat del fracàs dels seus pressupòsits, mitjans o propòsits, quan ja era molt tard i la realitat els hi ho ha demostrat, i encara sort si ho han pogut copsar i no entossudir-se en les seves conviccions malgrat resultats contraproduents, inesperats o decididament catastròfics. 

La solució pels qui tenen la responsabilitat del poder, que ve de Déu com li recorda Jesucrist a Pilat, és exercir-lo buscant la voluntat de Déu i no la pròpia i començant ja pel que Ell ens diu a l'Evangeli: manar és servir, qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor i fins l'esclau de tots. L'autoritat s'ha d'exercir com la dels pares amb els fills, atents a les necessitats, vigilants, ajudant-los a crèixer i a progressar, educant-los i orientant-los pel seu bé, però respectant la seva individualitat i llibertat. Perquè en la visió de Déu, que és el que és realment, els qui porten el món, i per tant els veritablement grans, no són aquells qui figuren en primer pla polític, social o econòmic, sinó els qui per la seva labor de servei, que normalment és desinterssada i gratuïta, mantenen el món i la societat en funcionament, sobretot en la família, el bon veïnatge, la col·laboració, el compartir, en l'evangelització, la catequesi, la trobada amb Jesucrist i la integració en l'Església, i l'educació de veritat, és a dir en els manaments, virtuts, valors i ideals cristians. Aquells qui practiquen quasi sense adonar-se'n, la caritat, l'amor,  l'amistat i la benevolència, d'una forma normal i natural, sense donar-li més importància, perquè ho consideren la seva obligació i encara pensen que no fan prou ni prou bé. Gent la majoria anònima i desconeguda però que sense la qual no es viuria una vida humanament digna i orientada segons la voluntat divina, que en ocasions també poden tenir llocs destacats com aquells sacerdots i religiosos, metges de família i alcaldes de poblets, disponibles sempre per a les necessitats i problemes de la gent, als que es pot recórrer tots els dies i a qualsevol hora, en el cas dels sacerdots encarregats de pobles i parròquies i dels antics metges rurals i els actuals d'urgències, també de la nit, en casos de gravetat. El poder d'estar disponible i de poder servir de manera útil i eficaç és el veritable poder, tant als ulls de Déu com al de tots els homes de bona voluntat.