Siguem ben devots de tan divina Mare i posem-nos sota la seva protecció i empar!
dimarts, 12 d’octubre del 2021
La protecció de la Verge Maria
La Verge Maria en la seva advocació del Pilar es celebra el 12 d'octubre.
dilluns, 11 d’octubre del 2021
El bon pastor que va evitar una 3ª Guerra Mundial
Sant Joan XXIII (1881/1958 - 1963) va ser decisiu en moltes coses, com en la convocatòria ja al gener de 1959 del XXI Concili Ecumènic Vaticà II, que ell mateix va inaugurar l'11 d'octubre de 1962.
Però just per aquelles dates, també va ser decisiu per evitar el que sense la seva decidida intervenció hauria sigut una III Guerra Mundial no sols entre Estats Units i la Unió Soviètica sinó generalitzada entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. St. Joan XXIII va ser el Papa de la Pau.
St. Joan XXIII signant l'encíclica Pacem in Terris (1963) |
A finals de 1962 el món va estar més a prop que mai d'una guerra nuclear amb la crisi dels míssils de Cuba. La URSS havia instal·lat míssils a l'illa de Cuba, que amb el revolucionari Castro al poder des de l'1 de gener de 1959 virava cap el comunisme, establint així un Estat de tipus marxista-leninista a no gaire distància de Florida, als Estats Units, en una zona que des del 1898 i fins aleshores havia sigut un lloc de total influència nord-americana. La instal·lació de míssils soviètics a l'illa l'any 1962 va ser pel govern nord-americà la gota que va fer vessar el vas.
Des del novembre de 1960 en que va guanyar l'elecció al republicà Richard Nixon, que anys més tard seria president, el demòcrata John F. Kennedy era el primer president catòlic dels USA, prenent possessió del seu càrrec a finals de gener de 1961. El president anterior, el general Dwight D. Eisenhower, es va acomiadar amb un discurs en el que denunciava el "complex militar - industrial" que dominava en secret el seu país. Kennedy, un president molt jove, de 43 anys a l'inici del seu mandat, despertava grans esperances de renovació i d'un futur obert per la gran nació de Nordamèrica. Així el seu discurs del 25-05-1961 en que va comprometre al país a posar un home a la superfície de la Lluna "i tornar-lo sa i estalvi" abans del final de la dècada dels anys 1960s, compromís que es va mantenir i cumplir, malgrat el seu assassinat el 22 de novembre de 1963, sense ni tan sols acabar el seu primer mandat, va entusiasmar a la gent de tot el món, doncs significava l'inici de la "carrera espacial" cap a la Lluna amb el gran rival Rússia i Estats satèl·lits, que de moment portaven l'avantatge i la durien encara durant uns anys en aquest camp. I l'atractiu i carismàtic president americà entusiasmava en moltes altres coses: formava part d'una dinastia familiar amb els seus germans Robert i Edward, que podien ser presidents quan ell hagués acabat els 8 anys dels dos mandats que semblaven segurs, donada la seva popularitat i l'il·lusió que suscitava. Però John Kennedy tenia un problema nou inesperat i ben proper: la Cuba castrista, i un primer intent d'invasió per part de cubans opositors, instigat pels EE.UU. però sense un suport explícit, ja havia fracassat de manera desastrosa aquell mateix any 1961.
A mitjans d'octubre de 1962 la situació havia arribat a ser extraordinariament tensa, ja que Kennedy havia decidit instaurar un bloqueig naval militar a Cuba, i Khrushchov, l'home fort de la URSS, famós per la seva impulsivitat, havia decidit que els vaixells soviètics pensaven saltar-se'l i arribar a l'illa. Kennedy va exigir que els míssils fossin retirats de l'illa i Khrushchov s'hi va negar al·legant que els nord-americans també tenien míssils a les fronteres de Turquia. Khrushchov va decidir que els seus vaixells trencarien el bloqueig a Cuba amb l'ajuda de naus militars, sobretot submarins, i Kennedy es va reafirmar en que els seus vaixells de guerra no els deixarien passar. Uns volien passar per la força i els altres ho volien impedir per la força, ningú estava disposat a fer-se enrera per tal de salvar la cara, i les esquadres estaven cada cop més a prop. Cap el 23 i 24 d'octubre la situació era tal que una nova Guerra Mundial podia esclatar en qualsevol moment i el rellotge del Judici Final (el Doomsday) marcava gairebé les 12 en punt.
Un radiomissatge del Papa al món l'octubre de 1962 |
Però just llavors s'havia obert a Roma el Concili Vaticà II i el dia 25 el Papa St. Joan XXIII, que pocs dies abans ja havia fet un radiomissatge al món amb motiu de l'inici del mateix, va dirigir un nou radiomissatge al món "per la pau i la fraternitat entre els homes" que anava molt especialment destinat a Kennedy i Khruishchov, demanant en aquells moments angustiosos als governants del món que sentissin el clam de la gent per la pau dirigit als qui tenien la responsabilitat del poder, i afegia l'ancià Papa: "que facin tot el possible de la seva part per salvar la pau i així evitar al món els horrors de la guerra, les terribles conseqüències de la qual ningú pot preveure".
Miraculosament, el missatge va ser sentit i va començar a sortir efecte. El 26 d'octubre va ser el primer dia en que la tensió va començar a afluixar després de dies i dies de crèixer sense parar. Els dos països implicats van començar a pactar una sol·lució diplomàtica, les naus soviètiques es van detenir i les nord-americanes van afluixar el setge. Khrushchov va proposar desmantellar i endur-se els míssils si Kennedy es comprometia a no invadir la illa ni donar suport a invasions, i a més retirava els seus coets de Turquia. Kennedy va acceptar les condicions si els russos feien el primer pas i quan un avió nord-americà espia va ser derribat sobre espai aeri cubà es va limitar a amenaçar, però no va efectuar cap represalia i això va ser un alivi extraordinari. La URSS va acceptar les condicions i els EE.UU. van fer altres gests d'apaivagament, que permetien una retirada mútua de l'escalada amb la victòria americana però amb concessions substancials sobre Cuba i sense humiliació dels russos i molt menys cap ús de la força. Increïblement el món havia superat una crisi que semblava irremeiable i que podia haver començat en qualsevol moment amb un primer cop militar, fins i tot atòmic. El discurs radiofònic del Papa St. Joan XXIII, emès en el moment més àlgid i delicat, va resultar decisiu, i en això hi va tenir bona part el fet que el president americà fos catòlic i que el primer secretari del partit comunista soviètic encara que comunista i ateu, fos ucraïnès, és a dir d'una nació amb forta presència greco-catòlica.
El cert és que als anys 1950s i primers anys 1960s el món va tenir uns governants excepcionals per la seva personalitat i qualitat humana, molts dels quals eren catòlics com Kennedy, Adenauer, De Gaulle, De Gasperi, de Valera, R. Schuman, el rei Balduí I i Eva Perón entre molts altres (1) i fins del Tercer Món, com Nyerere, Ngo Dinh Diem o Houphouët-Boigny, o bé que encara que no ho fossin eren d'extracció catòlica com Fidel Castro, alumne dels jesuïtes en la seva joventut. El món estava molt receptiu a les encícliques i els discursos papals i el fet de l'inici del Concili Ecumènic encara ho destacava més, ja que tot el món n'estava pendent.
St. Joan XXIII, anomenat popularment el Papa bo o el bon pastor, el de l'aggiornamento i sobretot l'impulsor del Concili Vaticà II, va contribuir també de forma molt important a que no esclatés una gran guerra l'any 1962. I en certa manera li debem la vida perquè molt probablement gràcies a ell estem nosaltres ara aquí. Donem-ne gràcies a Déu!
(1) Les democràcies cristianes manaven en molts països, sobretot europeus, com Itàlia, la Rep. Federal d'Alemanya, Bèlgica i Holanda, un sistema polític preconitzat pel sacerdot italià Luigi Sturzo...a la mateixa Alemanya Occidental també el president Lübke i el cap de Bavièra F.J. Strauss. Cal recordar que Salazar i Franco manaven a Portugal i Espanya des de feia molts anys i en seguirien manant encara uns quants més. Anecdòticament, Rainier III de Mònaco i la seva esposa Grace Kelly eren també devots catòlics.
Sant Daniel Comboni, apòstol d'Àfrica
Sant Daniel Comboni (1831 - 1881) |
Sant Daniel Comboni (1831 - 1881) va ser el fundador dels Missioners Combonians del Sagrat Cor (1867), amb la seva branca femenina, les Missioneres Combonianes (1872) o Germanes Pies Mares de la Negritud, destinats a la cristianització d'Àfrica. Junt amb els Pares Blancs, els Combonians són els grans evangelitzadors del continent africà.
Un pare missioner combonià a Lomé (Togo) |
Des de l'any 1849 va consagrar la seva vida a Àfrica, llavors un continent d'interior encara desconegut pels europeus i occidentals, que hi enviaven exploradors i descobridors i on les malalties tropicals eren un greu problema, continent on ell va anar per primera vegada l'any 1857. Sacerdot des del 1854, va seguir fidel a la seva idea missionera d'Àfrica durant tota la seva vida, essent el seu lema "Àfrica o mort".
Salvar Àfrica per mitjà dels mateixos africans, l'objectiu de St. Daniel Comboni |
El 1864 va establir el seu Pla d'evangelització: "Salvar Àfrica per mitjà d'Àfrica", considerant que la conversió del continent havia de ser realitzada pels propis africans. Durant el Concili Vaticà I (1869 - 70), essent un senzill sacerdot, es va atrevir a presentar-se davant els bisbes congregats a Roma, demanant-los que cada diòcesi es comprometés a la conversió d'Àfrica. Després de fundar els Instituts Missioners masculins i femenins que porten el seu nom, l'any 1877 va ser consagrat bisbe i nomenat vicari apostòlic de l'Àfrica Central, llavors una terra encara majoritàriament ignota. Dedicat del tot a la seva labor, va morir a Khartum el 10 d'octubre de l'any 1881.
Dins de la missió, protecció i ajuda al desenvolupament africà, des del principi s'han
dedicat molt especialment a l'alliberament de la dona i la promoció femenina en general
Els Missioners Combonians són avui dia uns 1 700, entre sacerdots i germans, i estan presents no sols a Àfrica sinó a un total de 40 països de 4 continents. Tenen l'Editorial Mundo Negro, amb seu a Madrid, i editen la prestigiosa revista missional africana "Mundo Negro" (1960), iniciada l'any dit de "la independència d'Àfrica", pel gran nombre de països del continent que obtingueren la independència, que aporta informació veraç, fidedigna i imparcial, recollida de primera mà sobre el terreny, pels missioners i que per això, per la qualitat i exactitud de les notícies i els dossiers i de les valoracions objectives i les encertades reflexions sobre la història, la política i les situacions socioeconòmiques i demogràfiques, és molt llegida i valorada en cercles de govern i diplomàtics dels principals països del món. Qui això escriu la va rebre durant molts anys, estant-hi subscrit als anys 1980s i 90s i encara als primers 2000s i sempre la vaig llegir amb molt interès i d'una manera espiritualment profitosa. També editen revistes i fulletons juvenils i sobretot escolars i infantils, i promouen l'anomenat Rosari missioner de 5 colors així com, potser encara més important, la iniciativa Obra del Redemptor.
diumenge, 10 d’octubre del 2021
Reflexions dominicals
La saviesa és molt més important per la vida que la riquesa. I no és l'únic que val més que tenir diners i possessions, també són més valuosos l'amor, l'amistat, la salut i moltes coses més, i per sobre de tot la gràcia divina. Precisament tot allò més important de la vida és el que no es pot comprar amb diners ni amb riqueses. Per això cal no fer-ne un ídol, no confiar-hi gaire, saber-se administrador que ha rebut de Déu allò que és té, per usar-ho bé, i mai fer de l'economia el centre de la vida. Una dita recorda que "el diner és un bon servent, però un amo molt dolent" i una altre desitja "que no tinguem poc ni massa, sinó el just per viure bé". La riquesa sense saviesa porta a la ruïna moral humana, com desgraciadament ho veiem dia rere dia amb els casos de corrupció política. En canvi la saviesa pot viure perfectament, i potser encara millor, sense la riquesa, perquè la saviesa és buscar Déu i deixar-se trobar per Ell.
Hem de llegir la Bíblia, inspirada per Déu, i deixar que el text, la Paraula de Déu ens llegeixi a nosaltres, ja que a través d'ell veiem en quina situació estem respecte del que diu. La Bíblia ja de per sí és una obra mestre de la literatura universal, amb històries entre les millors, amb poesia sublim, amb una força expressiva extraordinaria, però l'important de la Bíblia és que per ella descobrim la presència i acció de Déu en el món i la voluntat de Déu universal i eterna, que a més està dirigida concretament a cadascun de nosaltres i ens interpel·la personalment en el nostre aquí i avui. En la proclamació, escolta, lectura i meditació de la Bíblia i, sobretot, en la posta en pràctica del que ens diu, anem descobrint qui sóm, perquè davant d'ella anem veient qui som. Perquè som allò que Déu sap que som, i la seva Paraula ens ho va revelant.
Que cal fer per anar a la vida eterna. Jesús respon aquesta pregunta: "Ja saps, no matis, no robis, no cometis adulteri, no acusis falsament ningú, no facis cap frau, honra el pare i la mare". Aquests són els estatuts de la vida definitiva i eterna, després d'aquest món de prova, en el que ens anem construint i decidim qui volem ser i qui sóm, sota la vigilància, l'ajuda, la inspiració i la providència divines, que ens fan possible assolir-ho. I si diem que tot això ja ho complim, Jesús ens convida a pujar encara més alt, al més alt: "Doncs encara et falta una cosa, vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres i tindràs un tresor al Cel, i després vine amb mi". És la proposta més gran, però només els que van lleugers de càrregues terrenals, estan desenganxats d'aquests lligams i són realment lliures, tenen facilitat per fer-ho. Però que es pot fer ho demostren els apòstols amb el seu seguiment decidit i immediat a la crida de Jesús, deixant-ho tot, família, feina, béns i ambient, sense mirar enrere. Però pels rics, pels enganxats a coses seves i pels lligats a les consideracions humanes i terrenals, és realment molt difícil, pràcticament impossible, a no ser que intervingui l'acció poderosa de Déu, perquè Ell ho pot tot.
Reflexionem sobre els punts de l'Evangeli del jove ric, sobre allò que ens diu Jesús, que és la Veritat, i el que realment significa i implica. Podem començar per el donar-ho tot per tenir un tresor no en aquest món sinó al Cel. Perquè en l'altre vida no tindrem res d'allò que ens haguem quedat egoístament per a nosaltres sinó tan sols allò que haguem donat o compartit. Ho podem veure per exemple en allò que escribim, que només podrà tenir valor literari o d'altre tipus allò que publiquem, no allò que guardem en un calaix per a nosaltres mateixos i que finalment s'acabi perdent. Però un fet real, ocorregut fa uns anys, ho il·lustra ben clar. L'explico a continuació.
Un bon amic estava fent la seva tesi doctoral. Era un sacerdot rwandès resident aquí al qui vaig ensenyar a conduir i amb el que després vaig fer un viatge d'una estança d'un mes a Rwanda, amb uns dies a Burundi. Quan vam tornar, li vaig demanar fotos i em va enviar, amb un llàpis de memòria, no sols aquelles en que hi sortia jo, sinó totes les que havia fet, uns centenars. Ens veiem i parlavem molt sovint i m'enviava, també impressos però sobre tot per e-mail, molts dels textos que anava fent de la seva tesi, per que jo li donès la meva opinió, li corregís errors d'ortografia o sintaxi o li fes suggeriments. Un dia m'el vaig trobar casualment caminant per Vic i el vaig veure que estava amb el cap baix i trist, i al preguntar-li em va dir que havia patit un accident inesperat que havia resultat catastròfic, un desastre per a ell, un llamp havia afectat el seu ordinador, afortunadament quan ell no hi era, i el disc dur havia quedat cremat i destruït. "Ho he perdut tot" em va dir dolgut i resignat. Era fa bastant anys i no havia tingut la precaució de fer còpies de seguretat i ni tant sols de guardar les proves, perquè confiava molt en la informàtica i no esperava que allò pogués passar. S'havia comprat un ordinador nou, però no hi tenia res encara. I va afegir: "Tot, anys de treball en la tesi, totes les fotos...". En aquell moment li vaig contestar "Tot no, les fotos que em vas passar les tinc i te les passaré" i se'm va ocórrer "també et puc enviar tot el que em vas passar del teu treball". Ell al principi semblava desanimat, però va escriure als seus professors, als companys d'universitat, als col·legues rwandesos i als seus amics, explicant el que li havia passat i demanant-los que si conservaven coses seves sisplau li reenviessin.En conjunt va recuperar, segons primer em va dir, un 80 % de la feina del seu treball, tot i que temps més tard ho va afinar en bastant menys, ja que hi havia duplicats, reescrits, textos que es sol·lapaven en part... però tot i així era molt, potser entre dos terços i tres quarts del que havia escrit. Ja no era començar de nou des de zero i va poder continuar i acabar la seva tesi i doctorar-se. També va recuperar la major part de les seves coses personals, ja que era molt donat a ensenyar-les. En resum, només va perdre allò que es va quedar només per ell, el que va compartir ho va recuperar gairebé tot. Tot un avís del que passa després de la mort.
A la comparació de Jesús "és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu", que evidentment significa una cosa enormement impossible, se li han donat per part dels exègetes bíblics diverses interpretacions de matís, tot i que amb el mateix significat. Així per exemple s'ha proposat que "camell" s'assembla molt en grec a una altre paraula que vol dir "cable de molt gruix", com els de vaixell, que està clar que no passa de cap manera pel forat d'una agulla de cosir. Però la interpretació que m'agrada més és la que em sembla que vaig sentir a un professor de l'ISCRV que ens la proposava a tall d'hipòtesi: en els temps bíblics les ciutats estaven rodejades de muralles i quan es feia fosc es tancava la gran porta d'entrada, però al costat d'aquesta hi havia unes torres de vigilància, com una mena de minarets, que es podien haver anomenat o almenys conegut popularment com "agulles", en les que una petita porta molt estreta, una obertura molt senzilla i vigilada per centinel·les, permetia entrar i sortir per exemple a la guàrdia, però que si una persona arribava de nit i anava molt lleuger d'equipatge també podia ser autoritzat a passar per elles, i ja un un cop revisat entrar a la ciutat sense haver d'esperar-se fora. Però si arribava un ric en camell, carregat d'equipatge i bagatges, s'havia de quedar fora, perquè si volia entrar hauria de deixar tant l'animal com les seves possessions a l'exterior i era molt difícil atrevir-se a fer aquest pas, deixant-ho tot i amb el risc de desprès no trobar-ho. Si era literalment així o l'associació de paraules ho suggeria, el cert és que il·lustra força bé el fet de la necessitat de deixar els béns per poder entrar.
Finalment a l'observació de Jesús "qui ho deixa tot per mi ja reberà en aquest món el cent per u, i en l'altre tindrà la vida eterna", es pot dir que és una constatació evident per exemple en els membres del clergat o, i encara de forma més clara, d'Ordes religioses, que a canvi de deixar la família, pare i mare, germans, casa i els seus béns, es troben amb el Pare del Cel, i amb moltes mares, germans i germanes, gent amb la que tractar i cases on viure, els convents o monestirs, i que poden ser destinats a molts llocs d'arreu del món, als que segurament mai haguessin anat, i menys per viure-hi, si haguessin restat en la seva zona de confort de família, amics, veïns i ambient ja conegut. De nou la paraula de Jesús és com sempre una veritat constatable i en la que s'hi pot confiar plenament. Era necessari tenir fe per creure-ho en els temps de l'Evangeli, però ara ja no cal, perquè és, i des de fa dos mil anys, una realitat viva i activa.
Que l'escolta de la Paraula de Déu, que ens és llum, consol, guia i aliment espiritual, i el poder de l'Amor de la trobada amb Jesús en l'Eucaristia, ens doni la força per a poder viure dignament i cristianament la vida en aquest món i de fer-nos dignes de tenir part en la vida futura i eterna amb Déu!
divendres, 8 d’octubre del 2021
Homes de Déu, cases de Déu
Avui per la ràdio, mentre conduïa el cotxe, he sentit part d'una entrevista a un missioner a Àfrica des de l'any 1992, el salesià Rafael Sabé, que havia estat a Costa d'Ivori, després a Togo i ara està a Guinea. Té un germà, Xavier, que també és missioner a Àfrica.
El pare Rafael, de blanc, és missioner a Àfrica des de 1992 |
El pare Rafael explicava coses que li havien passat i m'he quedat molt amb una, dels seus temps a Costa d'Ivori. Els universitaris estaven de vaga i l'exèrcit va ocupar la Universitat. Poc després de succeïr els fets es va trobar, deia, amb un gran nombre d'estudiants davant la seva missió.
"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van dir. Com que era una zona majoritàriament musulmana, ell els hi va dir que hi havia una mesquita a prop i que es podien dirigir a ella i parlar amb l'imam.
"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van respondre els universitaris. Llavors, veient que eren molts, els va recordar que no massa lluny hi havia una missió protestant, i que potser podrien repartir-se...però els molts joves que estaven davant la missió catòlica no van ser receptius.
"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van insistir. Llavors se'n va adonar que per a tot aquell jovent, de diferents religions i ideologies, els "homes de Déu" eren els sacerdots catòlics. Per tant els va permetre l'entrada i va dir a unes sagristanes que anessin a buscar dos sacs d'arròs al rebost i que preparessin sopar per a tots ells.
Els joves ivorencs van entrar i es van mostrar feliços perquè s'havien refugiat a la casa de Déu i estaven sota la protecció dels homes de Déu, i això els feia sentir segurs, ben segurs. No els va passar res i al cap d'uns dies la situació es va normalitzar de forma prou satisfactòria per a ells i van poder tornar a la Universitat i als seus estudis.
I no era la única anècdota que explicava aquest missioner, en una altre ocasió el van cridar per una unció dels malalts per a un vell que s'estava morint. Va anar tot seguit a casa seva i el va trobar estirat a terra, com solen dormir allà. Va veure que gairebé estava a l'agonia i anava a procedir a donar-li el sagrament quan aquest li va dir "Espera! Abans que me'l donis vull que em prometis una cosa". "El que vulguis, si puc ho faré" li va respondre el missioner. "Et demano que mai desemparis ni deixis els meus tres fills" li va dir. "Ho faré" va respondre ell. "Mai!, eh?" li va repetir, "Si, mai" li va contestar. "Ara ja puc morir tranquil, vinga, ja em pots donar el sagrament". Ell li va administrar la unció dels malalts i al cap de poc l'ancià va expirar. Com havia promés, va recollir els tres fills a la parròquia i els va posar a estudiar molt seriosament, com també fan allà els qui tenen l`oportunitat. Al cap d'uns anys tots tres tenien la carrera universitària acabada i treball, dos eren professors, dels quals un ho era de Física, i el tercer era informàtic i tots ells es guanyaven bé la vida, a més d'haver tingut una bona formació religiosa i espiritual i ser com el seu pare catòlics practicants i devots. La promesa feta a les últimes voluntats d'un moribund havia estat acomplerta.
Necessitem a tot el món molts sacerdots i religiosos catòlics, homes de Déu, que puguin guiar, consolar i ajudar a la gent, i a les cases de Déu, les esglésies, oficiar la litúrgia i administrar els sagraments de la vida eterna!
dijous, 7 d’octubre del 2021
El dia del Rosari en el mes del Rosari
La Mare de Déu del Roser, celebrada el 7 d'octubre, és el dia del Rosari en el mes del Rosari.
La Festa es va establir per part del Papa l'any 1572 en agraïment a la gran victòria naval de Lepant el 7 d'octubre de 1571 en que l'armada cristiana de la Santa Lliga, composta pels Estats Pontificis, Espanya i Venècia, principalment, va sol·licitar la protecció de la Verge Maria davant la terrible amenaça de l'Imperi turc otomà. Al mateix temps de la batalla a Roma es resava el rosari públicament, igual que a molts llocs de la Cristiandat. Les naus cristianes, amb l'ajut celestial, van obtenir una victòria decisiva. Era el dia de la celebració de la victòria de Maria i del rosari en el més d'octubre dedicat al rosari i a Maria.
Uns anys més tard, un altre Papa va fer la festa extensiva a tota l'Església catòlica, reconeixent així públicament la gran ajuda de la Verge Maria i del res del rosari, amb el que aquesta devoció que es diu que té el seu origen en una aparició mariana l'any 1214 a St. Domènec de Guzmán, quan li demanava el seu socors en la lluita contra l'heretgia al sud de França i que van promoure inicialment els frares dominics com un Salteri popular de la Verge i que a partir del segle XV es va anar generalitzant i al segle XVI ja va quedar ben establert.
El cert és que el rosari és una arma molt eficaç, especialment contra els enemics de l'ànima humana, és a dir diable i dimonis, els pecats, les temptacions... La Mare de Déu que en va promoure la devoció, l'ha recomanat també en diverses ocasions, com en les famoses aparicions marianes de Lourdes l'any 1858 i de Fàtima el 1917.
La Mare de Déu del Roser ens dona aquesta arma espiritual per tal de facilitar-nos obtenir la victòria en la lluita per la salvació, tant la pròpia com la d'aquelles persones per les que volguem pregar i intercedir i també per a l'oració de l'Església, la preservació de la societat i per progressar en la conversió del món sencer.
Resem sempre el Rosari i fem-ho tan bé, amb tanta convicció i devoció com poguem, i si Déu vol veurem molts i grans fruits de les nostres oracions!
dimecres, 6 d’octubre del 2021
La Terra gira, la Creu roman
El món gira, la Creu roman fixa i l'home troba Déu en la solitud i silenci del desert.
Escut cartoixà; la Terra, la Creu i 7 estrelles |
St. Bru (c. 1030 - 1101), prevere, nascut a Colònia, va seguir aquest camí vocacional, sentint la crida divina i després d'haver destacat en el món per la seva intel·ligència i qualitats humanes, va decidir retirar-se a un estil de vida monàstic gairebé eremita, vivint lliure i lluny del món i totalment de cara a l'infinit i l'eternitat, comprenent que l'oració, la litúrgia i la contemplació són junt amb l'amor a Déu i als altres les úniques coses que fem els humans en aquesta vida que no s'acaben amb la mort sinó que continuen i es potencien al màxim després en l'altre vida, la futura i eterna.
El massís de la Chartreuse |
L'any 1084 i amb el permís i l'ajut del bisbe St. Hug de Grenoble, que havia tingut una visió en somnis de 7 estrelles guiant set pelegrins cap a les muntanyes de la Chartreuse i al poc se li van presentar, St. Bru i sis companys més es van instal·lar allà per viure en comunitat d'eremites, iniciant la seva aventura de vida solitaria, silenciosa i molt austera, en aquells paratges despoblats el dia de St. Joan Baptista d'aquell any.
Serra San Bruno, Calàbria |
El 1090 St. Bru va ser cridat pel Papa Urbà II a Roma i allà a Itàlia, així que pogué va fundar un segon eremitori a Calàbria, a l'actual Serra San Bruno, on va residir fins a ser cridat per Déu a anar amb Ell.
St. Bru no va escriure cap regla, els cartoixans vivien segons el seu model de vida, va ser més tard quan les seves normes es van possar per escrit. De l'Orde, una de les més estrictes, i possiblement la que més, s'ha dit que mai va ser reformada, perquè mai havia estat deformada. Tot i que la seva màxima extensió la va tenir al segle XIV, a la Cartoixa mai li han faltat vocacions.
Que no li faltin tampoc i sempre en tinguin fins a la fi del món i dels temps!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)