Homes de Déu, cases de Déu

Avui per la ràdio, mentre conduïa el cotxe, he sentit part d'una entrevista a un missioner a Àfrica des de l'any 1992, el salesià Rafael Sabé, que havia estat a Costa d'Ivori, després a Togo i ara està a Guinea. Té un germà, Xavier, que també és missioner a Àfrica. 

El pare Rafael, de blanc, és missioner a Àfrica des de 1992

El pare Rafael explicava coses que li havien passat i m'he quedat molt amb una, dels seus temps a Costa d'Ivori. Els universitaris estaven de vaga i l'exèrcit va ocupar la Universitat. Poc després de succeïr els fets es va trobar, deia, amb un gran nombre d'estudiants davant la seva missió. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van dir. Com que era una zona majoritàriament musulmana, ell els hi va dir que hi havia una mesquita a prop i que es podien dirigir a ella i parlar amb l'imam. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van respondre els universitaris. Llavors, veient que eren molts, els va recordar que no massa lluny hi havia una missió protestant, i que potser podrien repartir-se...però els molts joves que estaven davant la missió catòlica no van ser receptius. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van insistir. Llavors se'n va adonar que per a tot aquell jovent, de diferents religions i ideologies, els "homes de Déu" eren els sacerdots catòlics. Per tant els va permetre l'entrada i va dir a unes sagristanes que anessin a buscar dos sacs d'arròs al rebost i que preparessin sopar per a tots ells. 

Els joves ivorencs van entrar i es van mostrar feliços perquè s'havien refugiat a la casa de Déu i estaven sota la protecció dels homes de Déu, i això els feia sentir segurs, ben segurs. No els va passar res i al cap d'uns dies la situació es va normalitzar de forma prou satisfactòria per a ells i van poder tornar a la Universitat i als seus estudis. 

Resideix a Guinea-Conakry des del 2012 i ha tingut que fer front a amenaces
molt greus, com el jihadisme i el virus de l'èbola. A Àfrica són molt més pobres
però s'esforcen per sobreviure i són més feliços de viure que al món occidental.

I no era la única anècdota que explicava aquest missioner, en una altre ocasió el van cridar per una unció dels malalts per a un vell que s'estava morint. Va anar tot seguit a casa seva i el va trobar estirat a terra, com solen dormir allà. Va veure que gairebé estava a l'agonia i anava a procedir a donar-li el sagrament quan aquest li va dir "Espera! Abans que me'l donis vull que em prometis una cosa". "El que vulguis, si puc ho faré" li va respondre el missioner. "Et demano que mai desemparis ni deixis els meus tres fills" li va dir. "Ho faré" va respondre ell. "Mai!, eh?" li va repetir, "Si, mai" li va contestar. "Ara ja puc morir tranquil, vinga, ja em pots donar el sagrament". Ell li va administrar la unció dels malalts i al cap de poc l'ancià va expirar. Com havia promés, va recollir els tres fills a la parròquia i els va posar a estudiar molt seriosament, com també fan allà els qui tenen l`oportunitat. Al cap d'uns anys tots tres tenien la carrera universitària acabada i treball, dos eren professors, dels quals un ho era de Física, i el tercer era informàtic i tots ells es guanyaven bé la vida, a més d'haver tingut una bona formació religiosa i espiritual i ser com el seu pare catòlics practicants i devots. La promesa feta a les últimes voluntats d'un moribund havia estat acomplerta. 

Necessitem a tot el món molts sacerdots i religiosos catòlics, homes de Déu, que puguin guiar, consolar i ajudar a la gent, i a les cases de Déu, les esglésies, oficiar la litúrgia i administrar els sagraments de la vida eterna! 

El dia del Rosari en el mes del Rosari

La Mare de Déu del Roser, celebrada el 7 d'octubre, és el dia del Rosari en el mes del Rosari. 

La Festa es va establir per part del Papa l'any 1572 en agraïment a la gran victòria naval de Lepant el 7 d'octubre de 1571 en que l'armada cristiana de la Santa Lliga, composta pels Estats Pontificis, Espanya i Venècia, principalment, va sol·licitar la protecció de la Verge Maria davant la terrible amenaça de l'Imperi turc otomà. Al mateix temps de la batalla a Roma es resava el rosari públicament, igual que a molts llocs de la Cristiandat. Les naus cristianes, amb l'ajut celestial, van obtenir una victòria decisiva. Era el dia de la celebració de la victòria de Maria i del rosari en el més d'octubre dedicat al rosari i a Maria. 

Uns anys més tard, un altre Papa va fer la festa extensiva a tota l'Església catòlica, reconeixent així públicament la gran ajuda de la Verge Maria i del res del rosari, amb el que aquesta devoció que es diu que té el seu origen en una aparició mariana l'any 1214 a St. Domènec de Guzmán, quan li demanava el seu socors en la lluita contra l'heretgia al sud de França i que van promoure inicialment els frares dominics com un  Salteri popular de la Verge i que a partir del segle XV es va anar generalitzant i al segle XVI ja va quedar ben establert. 

El cert és que el rosari és una arma molt eficaç, especialment contra els enemics de l'ànima humana, és a dir diable i dimonis, els pecats, les temptacions... La Mare de Déu que en va promoure la devoció, l'ha recomanat també en diverses ocasions, com en les famoses aparicions marianes de Lourdes l'any 1858 i de Fàtima el 1917. 

La Mare de Déu del Roser ens dona aquesta arma espiritual per tal de facilitar-nos obtenir la victòria en la lluita per la salvació, tant la pròpia com la d'aquelles persones per les que volguem pregar i intercedir i també per a l'oració de l'Església, la preservació de la societat i per progressar en la conversió del món sencer. 

Resem sempre el Rosari i fem-ho tan bé, amb tanta convicció i devoció com poguem, i si Déu vol veurem molts i grans fruits de les nostres oracions! 

La Terra gira, la Creu roman

El món gira, la Creu roman fixa i l'home troba Déu en la solitud i silenci del desert. 

Escut cartoixà; la Terra, la Creu i 7 estrelles

St. Bru (c. 1030 - 1101), prevere, nascut a Colònia, va seguir aquest camí vocacional, sentint la crida divina i després d'haver destacat en el món per la seva intel·ligència i qualitats humanes, va decidir retirar-se a un estil de vida monàstic gairebé eremita, vivint lliure i lluny del món i totalment de cara a l'infinit i l'eternitat, comprenent que l'oració, la litúrgia i la contemplació són junt amb l'amor a Déu i als altres les úniques coses que fem els humans en aquesta vida que no s'acaben amb la mort sinó que continuen i es potencien al màxim després en l'altre vida, la futura i eterna. 

El massís de la Chartreuse

L'any 1084 i amb el permís i l'ajut del bisbe St. Hug de Grenoble, que havia tingut una visió en somnis de 7 estrelles guiant  set pelegrins cap a les muntanyes de la Chartreuse i al poc se li van presentar, St. Bru i sis companys més es van instal·lar allà per viure en comunitat d'eremites, iniciant la seva aventura de vida solitaria, silenciosa i molt austera, en aquells paratges despoblats el dia de St. Joan Baptista d'aquell any. 

Serra San Bruno, Calàbria

El 1090 St. Bru va ser cridat pel Papa Urbà II a Roma i allà a Itàlia, així que pogué va fundar un segon eremitori a Calàbria, a l'actual Serra San Bruno, on va residir fins a ser cridat per Déu a anar amb Ell. 

St. Bru no va escriure cap regla, els cartoixans vivien segons el seu model de vida, va ser més tard quan les seves normes es van possar per escrit.  De l'Orde, una de les més estrictes, i  possiblement la que més, s'ha dit que mai va ser reformada, perquè mai havia estat deformada. Tot i que la seva màxima extensió la va tenir al segle XIV, a la Cartoixa mai li han faltat vocacions. 

Que no li faltin tampoc i sempre en tinguin fins a la fi del món i dels temps! 

Us donem gràcies, Senyor, perque tot ho rebem de Vós!

Déu sempre ens dona molt, ens ho dona tot, i per això ens reunim per agraïr-li-ho de tot cor. Ara és el temps propici, les Tèmpores d'acció de gràcies a Aquell qui ens vetlla provident.  

Estem en bones mans

I també temps de petició ja que alhora humilment li demanem que ens ho segueixi donant, perquè tot el bo ve d'Ell: la Creació, la Natura, l'existència, la vida, ser éssers humans a la seva imatge i semblança, l'adopció que ens fa com fills seus pel baptisme, l'elecció que ens ha fet del nostre temps i espai, dels nostres parents, tot allò bo que ens passa, les qualitats que tenim, tot el que som i vivim. Qui és agraït mereix que se li doni més, i Déu mateix ens diu que busquem i trobarem, demanem i ens donarà, truquem i ens obrirà...

Déu, Creador i Senyor de l'Univers, ens ha adoptat com a fills i vetlla amorosament per nosaltres

Tot ho rebem del Senyor, Déu de l'Univers, i és temps de que li ho agraïm de tot cor. Que el seu amor no ens deixi mai, aquesta és l'esperança que possem en Ell. Us donem gràcies, Senyor, perquè tot ho rebem de Vós, i us estem agraïts! 

La santa del Crist de la Misericòrdia

Santa Faustina Kowalska (1905 - 1938), canonitzada per St. Joan Pau II l'any 2000, tindrà un dia de celebració de la seva memòria al calendari litúrgic de l'Església Catòlica. 

En l'època entre les dues Guerres Mundials, aquesta monja polonesa va tenir aparicions de Nostre Senyor Jesucrist, que li va demanar que propagués el culte a la Misericòrdia Divina. El missatge que va rebre de Crist és que Ell ofereix la seva misericòrdia a tothom, fins als més grans pecadors, si es penedeixen i s'acullen a ella, però que qui no s'hi vulgui acollir voluntàriament, es trobarà amb la justícia divina. Les devocions a Crist misericordiós són diverses, principalment la Coroneta de la Misericòrdia, l'oració a les 3 de la tarda, l'hora de la seva mort en creu, i les jaculatòries "Misericòrdia divina, a vos m'acullo" i sobretot "Jesús, en vos confio" i inclouen també una imatge de les visions de Jesús que va tenir la santa per a ser venerada. La primera d'aquestes imatges i la única que Sta. Faustina va poder veure, era una de l'any 1934 del pintor Eugeniusz Kazimirowski, que la va fer per petició d'ella i seguint les seves indicacions, però que no la va convéncer del tot. Més tard se'n van fer d'altres per part de pintors que van seguir les descripcions del Diari de la santa i la més acceptada i difosa avui dia és la d'Adolf Hyla, que la va fer com una ofrena votiva en agraïment a Déu pel fet que tota la seva família havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial. Pot ser que sigui la que millor reflexi l'aspecte del Crist de la Misericòrdia tal com se li va aparèixer, tot i que hi ha altres versions. 

Santa Faustina Kowalska va ser cridada a la Casa del Pare un dia 5 d'octubre i per tant aquesta sembla la data més probable de la seva celebració, si bé això encara està per decidir per part de l'Església.  

Lloat sigueu, oh Senyor nostre!

Sant Francesc d'Assís (1181 - 1226) és un dels més grans sants i dels més coneguts, populars, admirats i reverenciats, i no sols pels catòlics, sinó per tots els cristians i també per gent d'altres religions, pels qui és un referent extern, i fins per molts no religiosos, que senten l'atractiu de la seva personalitat i la seva vida, així com de la seva espiritualitat . Va ser el primer dels sants que van tenir el do de rebre els estigmes de Crist, compartint així la seva Passió, junt amb moltes altres visions i miracles. 

La primera imatge conservada de St. Francesc d'Assís, feta c. 1228 - 1229

Parlar d'ell, ni que fos breument,  requeriria estendre's molt i a més és molt ben conegut, per la qual cosa basten aquí unes breu pinzellades. Va rebre del mateix Senyor l'encàrrec de reformar l'Església, que s'estava caient en el mateix inici del segle XIII en que aparentment estava en el seu apogeu vist d'una manera humana: el temps de les catedrals primer romàniques i després ja gòtiques, de l'Escolàstica filosòfica, d'importants concilis, de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1161/1198 - 1216) i els seus immediats successors, de les Croades i les Ordes de Cavalleria, de l'ocasió en que tant Antioquia (1098 - 1268) i  Constantinoble (1204 - 1261) com Jerusalem i Terra Santa (1099 - 1187 i de nou 1229 - 1244) i fins breument zones properes a Alexandria (Damietta, 1219 - 1221 i  1249 - 1250) foren no sols cristianes sinó també catòliques, el temps també de molts i molt grans sants, entre ells reis sants com St. Ferran de Castella i St. Lluís de França... però la visió de Déu és diferent i molt més encertada que la visió temporal i mundana. 

El Crist de l'església de Sant Damià

Així St. Francesc, després de la revelació divina davant el Crist de St. Damià,  inicià una renovació religiosa fundant l'Orde mendicant franciscana l'any 1208 i aprovada pel Papa el 1209, on ell i els seus companys procuraven viure una vida radicalment cristiana i literalment evangèlica, estimant la pobresa, vivint sense cap be propi i confiant en la Providencia divina, practicant l'oració i la caritat envers els pobres, malalts i necessitats, i dedicant-se a la predicació de l'Evangeli a la gent, tant amb el model de vida com la paraula ("convé evangelitzar sempre i si és necessari també amb paraules") i gests simbòlics però alhora molt concrets, com el primer betlem o pessebre, pel temps de Nadal,  festivitat a la que tenia gran estima, del 1223. Amb Sta. Clara d'Assís, a la que apreciava molt, va fundar la branca franciscana femenina, les Clarisses, i aviat hi hauria també una Orde terciaria per a laics que volguessin viure l'espiritualitat franciscana. Ell, per humilitat, no va voler ser mai més que diaca, ja que tenia un enorme respecte per la funció sacerdotal i creia que només pertocava als cridats per Déu a exercir-la, i que no era el seu cas. I a més com a diaca va poder ser servidor de tots els seus germans d'Orde i del seu proïsme. 

La Mare de Déu de St. Francesc, de Cimabue, considerada una de les imatges més fidels del sant

St. Francesc va ser també un viatger que va anar a Síria i Egipte el 1212, el 1214 i de nou el 1219 i es va arribar a entrevistar amb el soldà d'Egipte, al-Kamil, intentant persuadir-lo de fer-se cristià ell i el seu poble. Impresionat per la seva personalitat i força religiosa tan especials i intenses, el soldà el va tractar bé i el va deixar marxar, "de poc em convences" es diu que li va dir. A més d'evangelitzar a la gent amb el seu model i exemple i amb la predicació sobretot urbana, St. Francesc també va tenir una gran cura dels animals i de la Natura, de la Creació divina. L'amor i la tendressa franciscanes s'estenien a tots els éssers vivents i fins i tot als inanimats, "la germana aigua" i encara aquells aparentment enemics, com "la germana mort". I és que St. Francesc, que podia ser un excel·lent legislador com quan el 1221 a petició va compondre la nova i definitiva Regla de l'Orde,  també va ser un gran poeta, que a finals de 1224 va compondre el famós i meravellós Càntic del germà Sol o Càntic de les Criatures, quan a causa d'una malaltia dels ulls ja estava cec i les veia i admirava amb els ulls de l'esperit i de la ment. Aquesta obra, escrita en el dialecte umbre de l'italià, és una de les primeres obres de la literatura italiana, si no la primera, i una de les més grans, tot i no estar escrita en el dialecte florentí que Dant popularitzaria com a futur italià estandard un segle més tard, i no és la única de gran bellesa que va escriure St. Francesc, que té pels seus escrits un lloc d'honor en la literatura italiana. Com també en el món científic se l'ha considerat el primer ecologista, en el millor sentit de la paraula, i se l'ha fet patró de la Natura i dels animals.  

Va voler morir a la Porciúncula, i al morir a aquest món i nèixer a la vida eterna del Cel amb Déu, va conservar impressos els seus estigmes com ho van constatar els qui l'acompanyaven i l'enterrament. La constatació de la seva santedat era tan evident i tan general que fou canonitzat pel Papa menys de dos anys després, el 1228.  Moltes coses d'ell i dels seus immediats seguidors com St. Antoni de Pàdua i en general dels franciscans han passat al coneixement popular i general, com "la veritable joia", sobretot a partir de la seva vida, els seus escrits i narracions com l'anònima "Fioretti" (Floretes de St. Francesc) de la 2ª meitat del segle XIV, una hagiografia del gran sant. Ell que va voler ser sempre tan petit i humil ha sigut una de les més grans figures de l'Edat Mitjana, de la Cristiandat i de la Humanitat, perquè com diu el Magnificat de la Verge Maria "Déu derroca els poderosos del soli i exalça els humils" i fent-se voluntariament ben poca cosa i dels últims de tots, "el Poverello d'Assis", Déu l'ha exaltat a la major grandesa fins a posar-lo entre els primers. 

Que St. Francesc i tots els sants i família franciscana vetllin sempre per nosaltres i el nostre món! 

El pla de Déu: home, dona i família vivint l'amor

En el llibre del Gènesi, el primer de l'Antic Testament i per tant de tota la Bíblia, hi ha l'afirmació que Déu va crear els éssers humans a la seva imatge i semblança: "home i dona els creà". El relat diu que la primera dona, Eva, va ser feta per Déu d'una costella del primer home, Adam, i aquí hi ha un símbol molt important, no sols vol dir del mateix carn i ossos, sinó del més proper al cor, en els dos sentits anatòmic i bíblic com a seu del més íntim, i encara més d'allò que protegeix els òrgans més vitals, el cor i els pulmons, i així fa possible i defensa l'existència física i la vida biològica. Una igualtat total i unes funcions essencials de companyia i d'ajuda mútua. Avui dia diríem de la mateixa genètica i necessariament complementaris en la reproducció sexual, i no sols això sinó també en la relació humana més íntima, en  la criança i educació dels fills i en la socialització amb els altres i la construcció de la societat. Homes i dones estan fets els uns pels altres, tan físicament com psíquicament, i per a l'edificació de la comunitat, però sobretot estan fets per a l'amor: l'amor més gran a Déu, el seu Creador, Senyor i Benefactor, que els estima infinitament, i l'amor entre ells, a la seva família, als seus amics, companys i veïns i a tothom, un amor que en diversos graus s'estén fins i tot més enllà de la Humanitat i abasta tota la Creació. Hi ha una jerarquia en la intensitat de l'amor, però aquest és universal, perquè Déu és Amor. El sentit de la vida i allò més alt, gran i important per a tots els humans és estimar, el seu cor té que està encés per l'amor, és a dir ha de ser lluminós i ardent, cap a Déu i cap els altres. 

Home i dona adorant junts a Déu 

A l'Evangeli Jesús ens diu que el matrimoni entre home i dona és únic i indisoluble mentre són vius tots dos i obert a la vida, és una vocació rebuda de Déu. L'home i la dona deixen les seves famílies i unint-se entre ells en formen una de nova, així la societat humana perdura i creix. Déu els hi dona el gran do de ser transmissors de vida, col·laboradors amb Ell de la creació de vida i no sols de vida, que ja seria un gran do, sinó de vida humana com la seva pròpia, i no sols en allò material sinó també en la part espiritual. En la família no sols es crea nova vida humana, sinó que aquests fills, sortits dels dos esposos i semblants a ells, en la família són criats, educats, formats, introduïts en la vida adulta i en les relacions humanes, i allò més alt de tot, en ella neixen a la vida espiritual pel bateig que els fa cristians i els altres sacraments que desenvolupen la seva vida sobrenatural. Tots naixem i vivim els nostres anys d'infància, adolescència i joventut en una família, i la gran majoria només la deixen per formar-ne una altre de pròpia. La família, pare, mare i fills, és la base de la vida humana, de la convivència, de l'aprenentatge de la vida i de la religió. Així la família és una petita església alhora que també l'Església és una gran família.  I no som nosaltres, sinó Déu, el que ens escull els pares, fills, germans i parents, segons el misteri de la seva voluntat benevolent i amorosa. La família és tan divina com nostra.