La bona mort

La bona mort és aquella que té lloc de forma natural, quan Déu crida l'ànima a finalitzar el curs d'aquesta vida i entrar en l'eternitat, i en estat de gràcia divina. No n'hi ha d'altra. 

Amb un exemple que ho mostra clarament: 

El Papa St. Pius X (1835 - 1914) al seu llit de mort

Més encara la mort dels sants que, siguin quines siguin les circumstàncies, fins i tot en la tortura i el martiri, és una mort angelical. Aquesta és la veritable millor mort. 

La felicitat

Tothom busca la felicitat. I sembla que costi trobar-la. Però el secret és molt fàcil: la felicitat es troba en fer la voluntat de Déu, o dit d'una altra manera en descobrir i exercir la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida en aquesta vida, perquè és el millor per a nosaltres.  

Com  per exemple, en el cas del jesuïta lleonès Segundo Llorente (1906 - 1989): 

Aquesta gran felicitat se sol trobar molt en els missioners, com en el cas de 
Segundo Llorente i també entre els religiosos i religioses: és la felicitat dels sants. 

Des de sempre, de jove i fins de nen, va sentir la crida a ser missioner entre els esquimals d'Alaska. Li va costar, perquè van sorgir-li obstacles i retards, però al final ho va aconseguir. I després va viure 40 anys "en el país dels gels eterns" exercint de missioner catòlic entre els inuit, dels qui va aprendre l'idioma i les costums i va ser molt feliç essent el seu sacerdot i vivint entre ells. 

Tots estem cridats a la felicitat i a tots se'ns proposa. Només fa falta descobrir a què estem cridats i fer-ho decididament. No hi ha felicitat més alta i més duradora que trobar i seguir el camí que Déu ens indica i complir la pròpia vocació. 

El món necessita sants

Allò que probablement més necessita el nostre món d'avui dia són sants. Sants de tots els estils i a ser possible grans sants. Com aquest: 

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898)

El vídeo explica molt bé la vida d'aquest gran sant catòlic 

maronita del Líban, sobretot cal veure els primers 45 minuts

Hem de demanar a Déu que ens doni molts sants i molt grans sants, que a tota la Humanitat li fan molta falta. 

L'any de Sant Josep

2021 és l'any de sant Josep, el sant protector de l'Església i dels cristians, com ho va ser de la Sagrada Família de Natzaret. La intercessió de sant Josep és molt poderosa, ja santa Teresa de Jesús deia que era un sant que no li fallava mai quan li demanava gràcies per la seva mediació. Que ell faci que aquest any sigui el del ressorgiment de l'Església Catòlica a tot el món! 

El llac de Tiberíades 

Perquè és tot el món el que necessita un enfortiment del Cristianisme, i no sols espiritualment, que això és el principal, sinó també per motius fins i tot mundans que poden ser compartits per tots. Un intel·lectual francès ja se'n va adonar, i va fer notar l'any 1973, que el triomf del Cristianisme al món mediterrani i a Europa, SO d'Àsia i nord d'Àfrica als segles IV-V va salvar durant més de mil anys a la Humanitat dels tres grans problemes globals que han aflorat a partir de la creixent descristianització de la societat d'Occident des del segle XVIII: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental. La vida de castedat, d'austeritat i de respecte dels cristians va evitar durant un mil·lenni i escaig aquests problemes que després han aparegut i que s'han volgut solucionar actualment de forma totalment inadequada, immoral i ineficaç, des d'un punt de vista creient, greument pecadora i humanament molt pertorbadora i fins brutal. Els éssers humans, per molt poder, informació i recursos que tinguin, no poden jugar a ser déus sense caure en allò més terrible, pervers i nefast, perquè senzillament el curs del món i la seva evolució no està a les seves mans, per més que ho pugui semblar i el segle XX n'ha vist molts tràgics testimonis d'això. Al món en conjunt li convé la recristianització, més encara en té una absoluta necessitat, tant espiritualment com materialment. 

Només Déu pot ser Déu i exercir com a tal. Que la intercessió de sant Josep ens ajudi a tots, però especialment als governants i a tots els qui detenten el poder, a entendre-ho, acceptar-ho i amb confiança posar en mans de la Providència el destí del món. De ben segur que anirà millor, molt millor, que en mans humanes. I a més és la única solució. 

Jesús al Jordà

Aquest diumenge celebrem el Baptisme de Nostre Senyor Jesucrist, que va rebre de mans del seu cosí sant Joan Baptista i que va senyalar, amb la seva consagració i missió, l'inici de la seva vida pública. 

Jesucrist, que no necessitava ser batejat ho va fer per humilitat i per mostrar la seva aprovació  la missió de Joan Baptista i la seva solidaritat amb els pecadors penedits que volien demanar el perdó de Déu i convertir-se, Ell que havia vingut a salvar-los. 

Al mateix temps, al ser batejat, Jesucrist institueix el baptisme com a sagrament, al santificar l'aigua i donar-li la força de l'Esperit Sant pel perdó dels pecats i per a fer als qui reben fills de Déu. 

Aquest episodi del Baptisme al Jordà és també una de les manifestacions trinitàries del Nou Testament, Déu Fill que és batejat, Déu Esperit Sant que descendeix sobre seu com un colom i la veu de Déu Pare que diu "Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo!", trobant-se'n d'altres com la Transfiguració, la Crucifixió o el mandat de Crist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..." entre altres. A l'Antic Testament també n'hi ha, si bé no tant explícites, com l'inici de la Creació i els visitants de Mambré, amb algunes més. I tot i que alguna Persona pot estar més relacionada amb alguna funció divina, com ho mostra el Credo, la Trinitat sempre actua conjuntament. 

Finalment, el Baptisme de Jesús, amb el que acaba el temps de Nadal pròpiament dit - si bé amb alguna persistència fins la Candelària a principis de febrer - i comença litúrgicament el temps de durant l'any que s'estén fins la Quaresma, i que marca l'inici de la vida pública de Crist, de la seva predicació del Regne de Déu amb el seu exemple, doctrina i miracles, ens recorda també el nostre propi baptisme, el gran do que vam rebre de que se'ns perdonés el pecat original, i en el seu cas els pecats personals, i de ser fets fills de Déu en Jesucrist, el seu Fill propi, que ens ha volgut com a germans seus, i participants de l'Esperit Sant. A canvi ens demana que evitem el mal i el pecat, que fem el be i visquem en gràcia i que seguim el seu model i siguem humils, obedients i servidors els uns dels altres, com correspon als fills de Déu. Perquè tot gran do comporta també una gran responsabilitat i l'ajuda de Déu mai ens faltarà per poder complir-la.  

Els vans plaers del món

"Vanitat de vanitats i tot és vanitat" diu el Qohelet. Els plaers del món són vans per donar-li sentit a la vida i encara ho son més, són cendra, a l'hora de la mort. 

Ho diu molt bé la cançó "Vanità di vanità" de la pel·lícula "State buoni se potete" (1983) sobre la vida de sant Felip Neri (1515 - 1595). 

Ser-ne conscients no té perquè entristir-nos, ans al contrari, ens pot donar una alegria més ben fonamentada, més humil i real. 

Cal buscar les coses altes, que són les que sí que tenen valor, donen sentit a la vida i perduren. 

2021, futur i aventura

Després d'un any tan inesperat i sorprenent com va ser 2020 i veient com són els primers dies d'aquest nou any, encara continuació de l'anterior evidentment, cada cop es fa més palès que 2021 serà un any tan decisiu com ho fou per exemple el 1989. 

L'inici d'un nou any, com d'aquest important i decisiu 2021

En llatí hi ha dos conceptes de futur: el "futurus" i l'"adventurus". El primer, futurus o futura (el que serà perquè ja és) és el futur previst i previsible, la continuació del present i fins del passat. Així per exemple, un camp sembrat si no hi ha res de nou espigarà al seu moment, una dona embarassada donarà a llum als nou mesos, les estacions es succeiran amb regularitat, etc. Però en canvi el segon, adventurus o adventum (el que vindrà com a nou) és el camp de les novetats, de les sorpreses, d'allò inesperat, no preparat, planificat ni previst, la irrupció del realment nou, i està relacionat etimològicament tant amb l'Advent (del cicle litúrgic) com amb aventura, l'obertura al desconegut. Futurus és el futur encarrilat, mentre que adventurus és el futur obert, el canvi, allò espontani i diferent, que obre nous camins i nous horitzons. En català també tenim dues paraules, futur i esdevenidor, si bé la segona és molt poc usada i a més no tenen un significat contrastat com en llatí, resultant pràcticament sinònims. 

Cal estar atents a aquest any 2021 a veure què predominarà en ell, si la continuació i allò esperat o bé si ens portarà novetats i canvis radicals. És a dir si serà un any com la majoria d'anys o bé si, com tot fa suposar, serà un any de transformació i obertura a partir de la situació del nostre present, sigui en el sentit que sigui, com ho fou el 1989 ja citat.