Verge, Doctora de l'Església i patrona d'Europa

Santa Caterina de Siena (1347 - 1380)

Una imatge del segle XV de Sta. Caterina de Siena 

Va viure en una època molt difícil, el segle XIV, un dels més durs de la Història. Al poc de néixer, la Pesta Negra (1348 - 1352) va assotar i despoblar Europa, en la primera i més mortífera de les seves epidèmies, que després tornarien de forma recurrent durant segles, però ja mai amb aquella catastròfica intensitat de la primera. En la seva joventut, l'Església vivia el període de l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), i ella, gran mística que va pregar molt a Déu per l'Església i que des de la seva vida de santedat va aconsellar a Papes i bisbes, va aconseguir que el Papa d'Avinyó tornés a Roma, però va morir al cap de poc i just llavors va esclatar el Cisme d'Occident (1378 - 1417), amb dos Papes, un a Roma i l'altre a Avinyó, cosa que amb gran dolor seu va arribar a veure, tot i que va morir jove, amb 33 anys. Aquell terrible segle XIV va veure també l'humiliació d'Agnani al Papa (1303), un fet que va marcar el final d'una època d'esplendor el Papat entre els segles XI i XIII (1) amb la reforma eclesiàstica (2), anys de continues pluges, grans fams, revoltes populars, desastres i guerres interminables com la dels Cent Anys (1337 - 1453) entre França i Anglaterra. Va ser una època trista, dolorosa i fosca, però Sta. Caterina, que va tenir que lluitar molt contra el diable i els dimonis i unida a Crist els va vèncer,  va afrontar aquells temps amb gran fe, amb molta esperança i amb una ardent caritat. 

Els seus escrits són molt interessants i obren les vies, i mostren com seguir-les sense perdre's en el camí, de la bona relació amb Déu en els moments més complicats, quan semblaria que els fonaments s'esfonsen. I van ser molt necessaris i oportuns, ja que per si encara fos poc tantes desgràcies, en aquella època van aparèixer sectes i heretges de tipus protoprotestant com els ja anteriors valdesos seguidors de Pere Valdés del segle XII, que es van mantenir, així com John Wyclif (1320s - 1384) i els lolards i poc més tard Jan Hus (c. 1369 - 1415) i els husites. Eren moviments originalment benintencionats però equivocats perquè negaven moltes veritats teològiques i a més combatien a l'Església, trencant la unitat dels seus membres i per tant dels seguidors de Crist, i que van ser una anticipació dels grans desgarraments i separacions que arribarien al segle XVI amb els protestants i amb Luter,  Zwingli, Enric VIII, Calví...que han persistit fins avui dia, amb l'agreujant que aquest món s'ha anat al seu torn dividint i separant en cada cop més denominacions confessionals, fins arribar a algunes tan allunyades que ja no són ni cristianes en el sentit que no creuen que Jesucrist sigui Déu i home i el Salvador de la Humanitat, tot i que procedeixen del Cristianisme a través del món protestant (3). 

Santa Caterina de Siena, amb la seva doctrina clara que l'ha fet Doctora de l'Església, ens ensenya com cal afrontar aquestes circumstàncies i desafiaments, ella va pregar molt per la pau a l'Església, segons la voluntat del seu Senyor i Fundador Jesucrist de que tots els seus seguidors siguessin u. Per la seva defensa del Cristianisme autèntic i universal, el Catolicisme, en temps tan perillosos, ha sigut proclamada també patrona d'Europa. Que ella, una de les verges assenyades de la torxa encesa i l'oli preparat que han pogut entrar al Sopar de les Noces, pregui molt per tal que l'Església Catòlica superi les dificultats presents i també perquè Europa segueixi essent cristiana i catòlica, tal com és la seva essència i vocació! 

(1) Tot i que al mateix temps va suposar el Cisma d'Orient (1054), que no s'havia pogut solucionar ni amb la col·laboració d'Europa Occidental amb l'Imperi Bizantí en les Croades (1095 - 1291), ni  amb la presa de Constantinoble pels croats (1204) i el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261) ni tampoc amb els esforços fets al Concili de Lyon (1274), com tampoc se solucionaria més tard, tot i els resultats d'Unió temporals, en el Concili de Florència (1439) i que ha durat fins avui. 

(2) La reforma gregoriana va arreglar les desgràcies del s. X, "el Segle de Ferro del Papat", un període que va afectar a l'Església i que en realitat es va estendre des de finals del segle IX fins la primera meitat del s. XI. I a partir d'aquesta reforma eclesiàstica, durant dos segles i mig es va viure un temps d'apogeu i d'esplendor, amb les Croades i Ordes de Cavalleria, les Universitats, les catedrals romàniques i gòtiques, l'Escolàstica, moltes noves Ordes monàstiques i en especial l'expansió Cistercenca que es sumava a la Cluniacenca anterior i encara molt viva, els grans sants com St. Anselm, St. Bernat, St. Francesc, St. Domènec, St. Albert Magne, St. Bonaventura, i St. Tomàs d'Aquino, alguns importants Concilis, el Camí de Sant Jaume i l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus immediats successors, fins arribar al molt exitós primer Jubileu de Roma del 1300, ja a les prostimeries de l'època i just en la frontera dels immediats grans desastres seguits i continus del s. XIV. Per això el contrast va ser encara molt més fort i dur. 

(3) I alguns que sí que ho segueixen essent han arribat a conclusions tant antitètiques amb la doctrina dels Evangelis com sostenir que Déu prefereix els rics als pobres, d'on ha sortit la justificació teòrica del capitalisme, que ja s'havia anat iniciant progressivament abans, als s. XIII - XV, però que va esclatar al segle XVI.