La llum del Tabor

Pujant al mont Tabor 

La Transfiguració de Jesús va succeïr aquí fa cosa de 2 000 anys. El miracle el van poder veure els seus deixebles Pere, Joan i Jaume, que pujaren a la muntanya amb ell. Però al llarg de la Història molts han pujat al Mt. Tabor tan físicament com sobretot espiritualment i han pogut veure la llum del seu cim, els sants i tots els creients cristians han vist i veuen a Jesús mostrant la seva divinitat. I en aquesta manifestació divina trinitària poden sentir la veu de Déu Pare: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en Ell m'he complagut, escolteu-lo!".   

No som només d'aquest món

La Humanitat ho ha sapigut des de fa mil·lennis, potser en algun grau des de sempre. Els éssers humans no sóm només d'aquest món. 

Amb la modernitat hem retrocedit en algunes coses, alhora que s'avançava en altres. Per això avui cal escriure llibres que ens ho recordin, com des d'una perspectiva científica ho afirma ja des del seu títol el Wir sind nicht nur von dieser Welt (1981) de Hoimar von Ditfurth (1921 - 1989). 

No sóm només d'aquest món i ben mirat ni tan sols ho som principalment, si comparem la temporalitat amb l'eternitat. I pel Cristianisme sabem el secret: Jesucrist ha ressuscitat i ens ha obert la vida eterna celestial, el camí cap a la qual passa per la seva Església, basada en la fe de St. Pere i del col·legi dels apòstols i dels seus successors, que guiada per l'Esperit Sant fa present la Redempció obtinguda per Jesucrist i ens porta cap a Déu Pare.  Aquesta és la vida completa i encertada de l'home. 

Gent dels dos cels

De sacerdots astrònoms n'hi ha hagut molts. Es dedicaven als dos cels, el religiós i el físic d'aquest món. 

Alguns d'ells han sigut realment molt importants en el camp de l'Astronomia i els seus descobriments han estat decisius. Altres han estat estudiosos i contempladors admirats de les meravelles del firmament i uns quants han sobresortit com a divulgadors. 

Una petita mostra: 

Giuseppe Piazzi 

Giuseppe Piazzi (1766 - 1846), pare teatí, la nit de l'1 de gener de 1801 va descobrir Ceres, el primer planeta menor i el primer objecte del cinturó d'asteroides. Un altre sacerdot, també astrònom i amic seu, Barnaba Oriani (1752 - 1832), el va ajudar a estudiar l'òrbita del nou objecte astronòmic descobert. 

Pietro Angelo Secchi 

Pietro Angelo Secchi (1818 - 1878), sacerdot i astrònom de l'Observatori Vaticà a Roma, va estudiar els espectres estel·lars i va ser pioner en fer una classificació dels mateixos que implicava diferències en els tipus d'estrelles. 

Georges Lemaître 

Georges Lemaître (1894 - 1966), pare de la teoria del Big Bang, que proposà el 1927. Gràcies a ell l'Església Catòlica acceptà plenament aquesta idea sobre l'inici de l'Univers al Congrés de Roma de 1952, presidit pel papa Pius XII, anys abans de que amb el descobriment de la radiació còsmica de fons produïda pel Big Bang l'any 1965, la Ciència en conjunt comencés a acceptar-ho.

Lemaître es considera un dels eclesiàstics que feren contribucions decisives a la Ciència, junt amb Nicolau Copèrnic (canonge, el Sistema Solar), Gregor Mendel (monjo, l'herència genètica) i Giuseppe Mercalli (sacerdot, volcans i terratrèmols). A aquests quatre potser s'hi podria sumar també a Nicolau Steno (bisbe, fòssils i cristal·lografia) i en un grau només una mica menor els dos ja citats, Piazzi i Secchi, si bé les seves contribucions, si bé molt importants, no foren tan determinants. 

Però a més hi ha un gran nombre de sacerdots i religiosos que han fet grans contribucions a la ciència i d'altres que l'han practicat, ensenyat i popularitzat en tots els seus camps però molt particularment en l'Astronomia, la ciència del cel. 

Déu i els astrònoms

Pel fet de mirar el cel i les profunditats de l'Univers, amb la seva immensa extensió il·limitada i la seva grandesa en tipus d'astres així com la seva admirable bellesa, els astrònoms són els científics que més es plantegen la pregunta de l'existència de Déu. 

I molts d'ells, per no dir la majoria o la gran majoria, la responen afirmativament, per convicció personal un cop familiaritzats amb la contemplació del Cosmos i les seves meravelles. 

"God and the astronomers" és un llibre del 1978 d'un tècnic de la NASA, Robert Jastrow (1925 - 2008) en que parla d'aquesta trobada amb Déu en la ciència en general i en l'Astronomia (1) en particular. Arriba a aquella conclusió a que ja han arribat abans d'ell tans científics i altres tants ho han fet més tard: una mica de ciència et pot allunyar de Déu però molta ciència t'hi fa retornar i d'una manera molt més convençuda i madura.

Així, Allan Sandage (1926 - 2010), el descobridor i estudiós dels quàsars, que era jueu agnòstic, a mitjana edat i després de molts anys de pensar-hi es va convertir al Cristianisme i concretament al Catolicisme. "En el món tot està massa ben lligat, les coses estan totes molt ben interconectades, per que hagi pogut ser resultat de l'atzar". I tot i que no era astrònom sinó matemàtic i físic, també un altre gran científic del segle XX, John von Neumann (1903 - 1957), jueu i no creient, va sorprendre a tots quan en el seu llit de mort va demanar que vingués un sacerdot catòlic per batejar-lo i donar-li la comunió i l'extremaunció. Ell mateix va dir que l'havia portat a aquesta decisió l'haver meditat durant anys l'aposta de Pascal.

No són els únics casos, ni molt menys, n'hi ha moltíssims, de científics que en primera línia de la investigació i els descobriments científics han mantingut i augmentat la seva fe cristiana o que han trobat, o retrobat, Déu en la ciència. 

(1) L'Astronomia i ciencies afins, com l'Astrofísica, Cosmologia, Astroquímica, Astronàutica, Exobiologia, SETI... i fins i tot la Física nuclear.

La caritat fraterna (II)

Una altre mostra d'un món on hi regna la caritat. 

Potser no ho és de nom, però el protagonista viu d'una manera molt cristiana. 

La caritat fraterna

La caritat fraterna és una manera de viure, que té en si mateixa el seu propi premi. 

I la caritat suscita la caritat dels altres. 

La càtedra de St. Pere

"Tu ets Pere i sobre aquesta pedra Jo edificaré la meva Església" 

Sant Pere, monestir Sta. Caterina del Sinaí, segle VI

Victòria sobre les temptacions

La temptació és el cantó fosc del gran do diví de la llibertat. I té un gran poder. Els àngels van estar sotmesos a la temptació i una part va caure degradant-se en esperits malignes. Adam i Eva al Paradís van sofrir la temptació de la serp i van caure, arrossegant amb ells tota la seva descendència humana. El poble d'Israel va ser temptat en el desert del Sinaí i va caure... 

Però la temptació no va tenir la última paraula. Jesucrist va ser temptat pel diable (1) al desert durant el seu dejuni de 40 dies a l'inici de la seva vida pública, i va vèncer. Tot i que molt debilitat en les seves forces humanes, va rebutjar les tres grans temptacions diabòliques.  La primera, fer un miracle per a si mateix, Ell que només els va fer pels altres, per amor i per no defraudar la fe del proïsme que li demanava. La segona, fer un miracle tan espectacular que obligués a tots a creure en Ell (2), privant així a la Humanitat de la seva llibertat d'escollir, donada i volguda per Déu. La tercera el camí de la facilitat per complir la seva missió, sense esforç ni sofriment i també amb molt menys amor, i a més el diable li posa una condició del tot inversora, capgiradora: que l'adori a ell, és a dir que li doni la raó en la seva rebel·lió contra Déu (3). Aleshores Jesús és rotund: "Fuig Satanàs!" (4) i explicita "Adoraràs a Déu i només a Ell" i "No temptaràs al Senyor, el teu Déu".   

La victòria de Jesús és la nostra. Ell va vèncer perquè nosaltres vencessim, perquè l'ésser humà finalment triomfés sobre l'horrible poder de la temptació, del mal i del pecat i la mort, la temporal i l'eterna. En Jesús, home com nosaltres a més de Déu, nosaltres també guanyem. Amb aquesta esperança i aquest optimisme, que el mal ha estat derrotat, comencem el temps de la Quaresma. 

(1) Entre les dues paraules gairebé sinònimes, sembla que "diable", a més de referir-se al cap dels àngels caiguts, s'usa quan l'actuació de l'esperit del mal és externa,  i "dimoni", referit més al comú d'aquests, quan actua des de l'interior. En el cas de Jesús la temptació només podia ser externa, per això actua el diable. I pel mateix motiu és una gran blasfèmia quan en alguna ocasió l'acusen de tenir el dimoni.

(2) El diable és tan astut que usa els mateixos textos de les Escriptures, però adaptant-los a les seves conveniències, tergiversant-los al dir la lletra però no l'esperit dels mateixos, una altre gran temptació. 

(3) Per això el diable el vol apartar del pla de salvació de Déu Pare, suggerint-li que hi ha alternatives i que humanament podrien semblar millors. El que està en joc es fer la voluntat de Déu o optar per la voluntat humana, com quan Jesús renya a St. Pere, que pensant fer-li un favor i mostrar-li el seu afecte li diu que no permetran que li passi allò tan terrible que els anuncia.

(4) I el diable es retira fins a la seva oportunitat final, l'hora de les tenebres de la Passió i mort en creu de Jesucrist, on inspira als sacerdots, escribes i fariseus a explicitar la blasfema gran temptació final : "Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu i creure'm en tu", volent no sols anular la Redempció sinó sotmetre el pla de Déu a la voluntat humana.  

La llei del cel

El Senyor, sobirà nostre, té posada en el cel la seva majestat (Salm 8). 

No podria ser que la gravitació i la seva atracció mútua fos la manifestació a un nivell purament
físic i material de l'amor?  Expressió d' aquell amor diví que, com reconeix Dant, "mou el Sol i les estrelles"... 

Les lleis superiors de la Física i la Biologia

A més de les lleis físiques normals, cal destacar-ne una que poques vegades es cita o es té present: 

"La força més poderosa de totes és l'amor". 

El que passa és que aquesta força s'escapa a l'intent de mesurar-la,  "la mesura de l'amor és estimar sense mesura" reconeixia sant Agustí  (354 - 430), el mateix que es va avançar un mil·lenni i mig als descobriments més avançats de la ciència quan va establir "el món va ser creat amb el temps, no en el temps". I encara avui segueix essent vàlida, actual i puntera la seva reflexió: "què és el temps? si no m'ho preguntes, ho sé; si m'ho preguntes, no ho sé". Les més avançades investigacions actuals no han arribat gaire més lluny. 

Això sí, actualment ja es coneix que l'Univers no és etern sinó que va tenir un inici, una Creació, i que al principi de tot fou la llum. 

Quant a la biologia, la que potser ho ha expressat més bé, referint-se a aquestes metalleis, és l'escriptora nord-americana Flannery O'Connor (1925 - 1964): 

"Per a mi el naixement virginal, l'Encarnació, la resurrecció, són les veritables lleis de la carn i del físic. La mort, la decadència, la destrucció, són la suspensió d'aquestes lleis. Sempre em sorprèn l'èmfasi que l'Església posa en el cos, afirmant que ressuscitarà glorificat". 

El cel proclama la glòria de Déu

El cel proclama la glòria de Déu, el firmament pregona l'obra de les seves mans, resa el Salm 18. 

Déu ha donat als éssers humans capacitat de veure'l i admirar-se'n, i també intel·ligència per poder estudiar-lo i entendre'l. Després de la religió, la contemplació de les meravelles de l'Univers és allò que fa pensar més en Déu i acosta més a l'home amb Ell. 

Una conferència divulgativa, "El món de l'Astronomia", de l'autor d'aquest blog, a l'Agrupació Astronòmica d'Osona, del 16 de febrer d'aquest any, ho pot il·lustrar, tot i que el seu caràcter és més general: 

https://www.youtube.com/watch?v=B5HFmkGvUvU

Dimecres de Cendra

El dimecres de cendra és l'inici de la Quaresma, temps de purificació per l'ascesi per a preparar bé la Setmana Santa i la Pasqua. Els temps de la Quaresma recorda l'Èxode del poble d'Israel pel desert del Sinaí i encara més els 40 dies que Jesucrist va dejunar al desert abans d'iniciar la seva vida pública. 

En aquest dia de dejuni i abstinència s'imposa la cendra i es diu als qui la reben: 

"Recorda home que ets cendra

i en cendra et convertiràs" 

i també, cosa que és el natural corolari: 

"Converteix-te 

i creu en l'Evangeli"

La Quaresma és temps de fer penitència pels nostres pecats. I els pilars de la Quaresma són el dejuni i l'abstinència, l'oració i l'almoina. Amb ells ens exercitem en rebre i donar el perdó, en canviar de vida i en buscar tenir amb Déu una relació viva, autèntica i bona, oberta a tot el que Ell faci i ens demani, trobant a Jesucrist en fer la voluntat de Déu i en viure estimant a Déu i als altres.

Aquest any a més de poder demanar l'ajut de la Verge Maria per tal de fer una bona Quaresma, també s'escau que és l'any de sant Josep, al qui també li podem demanar que intercedeixi per nosaltres per tal que aquesta Quaresma ens sigui espirtualment ben profitosa. 

Val molt la pena d'intentar-ho! Comencem la cursa, bona Quaresma! 

"A la meitat del camí de la vida..."

Així comença la Divina Comèdia de Dant. I és que si la vida té una duració és evident que té un punt mig  en el seu desenvolupament, aquell en que una persona té ja tants anys de vida com anys li falten per acabar-la. 

Pot ser bo considerar-ho en algunes persones famoses en general o ben conegudes per nosaltres, mirant quan estaven en aquest moment central de la seva vida. I que això ens recordi la nostra pròpia situació de caminants pel camí de la vida, el que Déu amorosament ens ha convidat a realitzar en la seva Creació. Perquè com diu la Bíblia: "Pensa en la mort i no pecaràs mai". 

En faig una petita relació del segle XX, només uns pocs però significatius exemples: 

1917 Albert Einstein (1879 - 1955), just quan publicava la teoria general de la relativitat. 

1920 Winston Churchill (1874 - 1965) 

1921 Konrad Adenauer (1876 - 1967) 

1924 Helen Keller (1880 - 1968) 

1927 St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968)

        George Orwell (1903 - 1950)  

1929 Ho Chi Minh (1890 - 1969) 

1930 Charles De Gaulle (1890 - 1970)

        Georges Lemaître (1894 - 1966) 

1931 C.S. Lewis (1898 - 1963)  

1932 Nikita Khrushchov (1894 - 1971) 

1935 Mao Zedong (1893 - 1976) 

1938 St. Pau VI (1897 - 1978)

1940 John F. Kennedy (1917 - 1963) 

1944 Leonid Brezhnev (1906 - 1982)

         Gamal Abdel Nasser (1918 - 1970)  

         Marilyn Monroe (1926 - 1962)

1945 Hirohito (1901 - 1989), just quan Japó es rendia al final de la Segona Guerra Mundial. 

1947 Robert Kennedy (1925 - 1968) 

1948 Martin Luther King (1929 - 1968) 

1951 Joan Pau I (1912 - 1978) 

        Yuri Gagarin (1934 - 1968) 

1953 Richard Nixon (1913 - 1994) 

1954 Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) 

1955 Katharine Hepburn (1907 - 2003) 

1956 Isaac Asimov (1920 - 1992)

         Grace Kelly (1929 - 1982) 

1960 Natalie Wood (1938 - 1981)

        Romy Schneider (1938 - 1982) 

1961 Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008)

      Audrey Hepburn (1929 - 1993), just quan s'estrenava la seva pel·lícula "Breakfast at Tiffany's". 

1962 St. Joan Pau II (1920 - 2005) 

1963 Arthur C. Clarke (1917 - 2008) 

1965 Carl Sagan (1934 - 1996)  

         

1966  Nelson Mandela (1918 - 2013) 

1967 Wilma Rudolph (1940 - 1994) 

1971 Neil Armstrong (1930 - 2012)

1975 Bobby Fischer (1943 - 2008), just quan perdia per renúncia el campionat del món d'escacs.

1979 Diana de Gal·les (1961 - 1997)  

Potser uns quants d'ells sorprenen força, però la realitat és aquesta. Així passa la temporada en el món. 

Apòstols dels eslaus i patrons d'Europa

Sant Ciril (827 - 869) i sant Metodi (815 - 885), germans evangelitzadors de la Gran Moràvia i del món eslau i creadors de l'alfabet glagolític, per traduir la Bíblia a l'eslavònic, del qual més tard sortiria, ideat pels seus deixebles, l'alfabet cirílic encara en us. 

 

El papa sant Joan Pau II (1920 - 2005), polonès, els proclamà patrons d'Europa l'any 1980, afegint-se a sant Benet de Núrsia que ho fou declarat per sant Pau VI (1897 - 1978) l'any 1964. Més tard l'any 1999 ho foren declarades també 3 dones, santa Brígida de Suècia, santa Caterina de Siena i santa Edith Stein.

La labor dels sants Ciril i Metodi és comparable a la de sant Bonifaci, apòstol dels pobles germànics al s. VIII, a la de sant Patrici evangelitzador d'Irlanda al segle V, santa Nina a Geòrgia al s. IV, sant Gregori Fotistes a Armènia cap a l'any 300 i  i altres missioners que divinament inspirats convertiren pobles i països sencers al Cristianisme amb la seva predicació i amb l'exemple de la seva vida.

Ells dos portaren la llum, la pau i l'amor de Jesucrist a tot el món eslau, que ha conservat aquesta fe com un tresor des de fa més d'un mil·lenni, malgrat totes les dificultats i persecucions. 

 

D'aquesta manera el món sencer es transformà per a millor. I aquest canvi ha comportat per aquests països de l'Est d'Europa i aquest món eslau una forta i profunda religiositat i una particular felicitat i alegria. 

La lepra de l'ànima

El pecat és la lepra de l'ànima, i a diferència de la malaltia física el pecat és contret de forma lliure, conscient i voluntaria. Com la lepra, el pecat comença els seus efectes de forma insidiosa, quasi inadveritda, com si no passés res, però igual com amb el pas del temps la lepra va corroent i deformant el rostre, les mans i el cos sencer, el mateix fa el pecat en l'ànima humana. 

La única solució en aquest casos del pecat com lepra espiritual és agenollar-nos davant de Jesucrist i dir-li amb fe, esperança i amor - perquè és d'aquesta manera que ens hem de dirigir a Ell - "Senyor, si vols pots curar-me". I si ho fem ben fet, amb confessió, Missa i comunió, sentirem la seva resposta: "Sí, ho vull, queda net!". 

La bona notícia del pecat original

Deia Gilbert Keith Chesterton (1874 - 1936) el famós convers al Catolicisme i apologista cristià anglès que cada vegada estava més convençut que la bona notícia era la de l'existència del pecat original.

 

Potser perquè aquest explica moltes coses, si no inexplicables, de la Història de la Humanitat i de la situació actual. 

I l'audaç afirmació de Chesterton no està sola, perquè per Setmana Santa la mateixa Església proclama "Oh feliç culpa, que ens va mereixer un Redemptor tan gran!". 

Si l'enveja i l'enemistat del Maligne, manifestat en la serp, va fer caure en pecat els nostres primers pares i  aquest els comportà l'expulsió del Paradís, després dels mil·lennis en que Déu mateix va anar exercint la seva acció salvadora, Ell mateix encarnat en Jesucrist va redimir definitivament a la Humanitat i a cadascun dels éssers humans i ho va fer fent que del mal triomfés un major bé: no retornant-nos merament al Paradís terrenal, sinó elevant-nos a la Glòria del Cel amb Ell. 

Per això és totalment ortodox el que afirma Chesterton, té raó en el que diu, i la mateixa saviesa popular se n'ha donat compte de l'existència d'aquest pecat original en la condició de tots i cadascun dels éssers humans, homes i dones, que han viscut, viuen i viuran al llarg de tots els segles i mil·lennis. Com fan uns versets senzills i aparentment lleugers en la forma, que no en el fons: 

"Quin escàndol ha precedit

a l'adopció del vestit? 

I quins terribles fraus

a la invenció de les claus?" 

Perquè la senzillesa i la humilitat saben ja per instint allò que sovint ignora i fins menysprea la saviesa del món... I cal donar gràcies a Déu de que sigui així.   

Barcelona

Un moment estel·lar de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya i també d'Espanya , fou l'any 1965 quan el P. Patrick Peyton (1909 - 1992) dins del moviment Croada del Rosari en Familia, dirigí el res públic del rosari davant d'una multitud congregada de 800 000 persones, sota els lema també de "la família que resa unida roman unida" i "un món en oració és un món en pau". 

Barcelona, 28 de febrer de 1965

Havent nascut a Barcelona i vivint allà, qui això escriu, que aleshores tenia 10 anys, ho va viure personalment en directe; me'n vaig ben assabentar de l'anunci, dels preparatius, de la importància i del significat... Pensavem anar-hi, no sé si amb el col·legi o amb la família, era un diumenge a la tarda, però vam desistir degut a que la immensa gentada ens impedia no sols arribar-hi sinó tan sol acostar-nos-hi. Només vam fer acte de presència, potser, per les immediacions d'algun extrem de la concentració i ni d'això n'estic segur, perquè crec que quan ho anavem a intentar ens van avisar abans que s'havien superat totes les previsions i que la zona estava desbordada de gent. Ho vam seguir pels mitjans de comunicació, la TV principalment i potser també la ràdio, i el mateix dia i l'endemà per la premsa, en aquella època el meu pare solia comprar "El Correo Catalán" i el llegiem a casa, però en certes ocasions comprava més d'un diari, i és molt possible que aquesta en fos una. 

Les fotos de la concentració de famílies senceres vingudes a resar en comú el rosari presidit per ell es van fer famoses a tot el món i s'han fet icòniques, perquè Barcelona 1965 va veure una de les majors concentracions: 220 000 a Saint-Paul el 1958, 550 000 a  San Francisco 1961,  2 000 000 a Sâo Paulo el 1964, el mateix any en que al juny n'hi va haver també una a Madrid, amb centenars de milers de persones, però sense arribar a aquestes fites citades, de les que Barcelona potser en va ser la segona en nombre d'assistents. En total es calcula que uns 28 milions de persones de tot el món van assistir a alguna d'aquestes grans concentracions de la Croada de l'oració presidides pel P. Peyton, al llarg de les dècades que va durar. Només sant Joan Pau II (1920 - 2005) ha reunit un més gran nombre de fidels en la seva predicació. 

La Mare de Déu de Lourdes

Les diverses advocacions de la Verge Maria són com facetes seves. Igual, però encara més pel seu caràcter celestial, que una persona pot ser alhora "el fill de...", "el germà de ...", "el marit de...", "el pare de ...", "el de professió...", "l'aficionat a..." i encara més coses i no obstant és un i el mateix. I cada una de les consideracions destaca allò que ve més al cas al referir-se a ell en un moment donat. 

La Verge de les aparicions de l'any 1858 a la noia Sta. Bernadeta Sobirós (1844 - 1879), se li va presentar, parlant-li en el seu llenguatge occità, "Jo sóc la Immaculada Concepció" i  també és especialment "Maria, salut dels malalts", com s'ha vist en el més de segle i mig que ha passat, per les moltes curacions miraculoses que hi ha hagut, sobretot en relació amb l'aigua de la font de la Cova de les aparicions. Un metge inicialment escèptic, Alexis Carrel (1873 - 1944), la gran categoria científica del qual li feu guanyar el Premi Nobel, es convertí i es va fer un pietós i fervorós cristià catòlic al veure personalment miracles de guaricions inexplicables ocorreguts entre els malalts pelegrins a la basílica del santuari que, contra tota expectativa humana, es va acabar construint a aquella petita localitat, tal com la mateixa Mare de Déu li havia dit a la pastoreta que demanès que es fes. I que ara cada any visiten milions de persones de tot el món, buscant la salut del cos i de l'ànima per la intercessió de Maria. 

El Premi Nobel de Medecina, Alexis Carrel, es va
convertir al ser-hi testimoni de miracles de curacions 

He estat tres vegades a Lourdes. Un, el primer, al juliol de 1994 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona, el segon poc després, a l'agost del mateix any, amb els meus pares, i el tercer a la primavera de 2006 amb la Germandat de Lourdes de Vic en un pelegrinatge conjunt dels bisbats de Vic i de Solsona. Allà hi vaig viure algunes experiències molt intenses i vaig quedar convençut de la protecció de la nostra Mare del Cel, intercessora i mitjancera de totes les gràcies.

 

Fulletó del 18 d'octubre de 1898, editat amb motiu d'obrir-se al culte la capella-gruta de St. Quirze de Besora (22-10-1898)

I a St. Quirze de Besora, on vaig estar destinat com a rector durant uns anys, hi havia i hi ha una capella - gruta de Lourdes, reproducció de l'original i molt antiga, inaugurada l'any 1898. És un lloc de recolliment i de pau, on la gent hi va a pregar i cada any s'hi celebra una Missa l'11 de febrer.  

Cal ser molt agraïts i devots a la Verge Maria i donar gràcies també a Déu per haver-nos considerat dignes del ser dels - per altra part moltíssims, i això encara ho fa millor - que a cada generació li diuen benaurada i s'acullen a ella. El dia de Lourdes ens ho recorda.

Al principi fou la llum

Als segles XVIII i  XIX alguns dubtaven de l'inici del llibre del Gènesi bíblic. "Com podia ser que la llum fos creada abans que existissin el Sol i les estrelles?" es preguntaven amb una visió científica massa a ras de terra, encara molt elemental, fins i tot rudimentària. 

El que passava és que la Ciència encara no havia avançat prou. Al llarg del segle XIX s'anaren descobrint les altres radiacions invisibles de l'espectre electromagnètic, a més de la llum visible. O sigui que hi podia haver unes radiacions i un tipus de llum invisible però igualment realment. Però això encara no era prou. 

No fou fins al segle XX que la Ciència progressà prou per descobrir que l'Univers tingué un inici en el temps, és a dir el que podria ser el moment de la Creació des del punt de vista creient, i que al principi de tot el que hi hagué en l'Univers fou un esclat de radiació electromagnètica que portava energia, és a dir un esclat de llum dels tipus visible i  invisible per a ulls humans. 

Aleshores s'aclarí l'enigma del llibre del Genesi. "Al principi creà Déu la llum" ara ja ens era comprensible. Abans, molt abans, que existissin les primeres estrelles. Fins i tot ara s'ha trobat que l'Univers, que inicialment era opac per la seva densitat extrema i altíssimes temperatures, degut a la seva expansió al cap d'uns 100 000 anys ja es va refredar prou com per fer-se transparent als fotons de la llum. I de nou aparegué un esclat de lluminositat en tot ell.

Que al principi fou la llum, doncs, és una veritat fonamental que es va revelar a la Humanitat uns dos mil·lennis i mig abans que aquesta, amb les seves investigacions racionals, ho descobrís per ella mateixa. Va ser un gran avenç anticipat. Un dels més grans físics del segle XX, John Wheeler (1911 - 2008) -   i de la mateixa opinió era un altre dels més grans, Charles Townes (1915 - 2015) -  ho va expressar en una ocasió així: "El gran descobriment de la Física i la Cosmologia modernes és aquest: al principi de tot fou la llum"

La Creació

 El que podria ser el moment de la Creació 

Evocant la Creació... 

Deu anys i mig d'un gran canvi de vida

 Ara fa mig any, a principis de setembre del 2020, quatre sacerdots de la diocesi de Vic es van reunir a Montserrat per celebrar una Missa "pel propi prevere" pels seus 10 anys de vida sacerdotal.  Tres d'ells, sacerdots diocesans, van ser ordenats pel bisbe Romà Casanova a la catedral de Vic el 5 de setembre del 2010; el quart, un frare franciscà, fou ordenat el novembre del mateix any. 

Bisbal, fra Francesc, Prat i Lázaro. Prat va presidir i la homilia la va fer fra Francesc. 

La celebració a Montserrat va ser significativa, perquè suposava agraïr i posar el seu sacerdoci sota el mantell protector de la Verge Maria, Mare de Déu. Perquè ser sacerdot és una gran responsabilitat i es necessita tota l'ajuda divina. 

Uns dies després els tres sacerdots diocesans celebraven una segona Missa de celebració dels seus deu anys de sacerdoci amb el seu bisbe Casanova, que els va ordenar, al palau episcopal de Vic, tenint després una reunió amb ell. Perquè el sacerdoci es viu incardinats en comunitat, sota la presidència del bisbe, en comunió amb el Papa, i essent membres de la família sencera dels companys preveres, tant de l'Església local com de la universal. És la més gran opció vital si Déu et crida a ser-ho i tu respons amb el teu "sí" al seu Amor. I després es comprova que és el millor que et pot passar a la vida.

L'ordenació sacerdotal, sagrament de vocació i servei, exigeix molt, un canvi radical de vida. Es tracta de ser sacerdots de Crist i per Crist a glòria de Déu Pare, exercint en l'Església sota l'impuls i l'acció de l'Esperit Sant. 

I així com els preveres ordenats estan al servei dels fidels que tenen encomanats, també necessiten molt les seves oracions per tal de perseverar i exercir bé el seu ministeri. Preguem per ells, com ells ho fan per nosaltres. 

Sant Ricard

El 7 de febrer és sant Ricard, rei i pelegrí. Hi ha algun sant Ricard més, com el bisbe sant Ricard.

Els dos són anglesos, el primer del segle VIII i amb la característica que a més seu, els seus tres fills també són sants. El segon, sant Ricard, bisbe de Chichester, és del segle XIII, és el més documentat històricament i la seva festa es sol celebrar el 3 d'abril. Encara hi ha alguns sant Ricard més, posteriors i menys coneguts, la majoria dels quals també són anglesos. 

Que sant Ricard - tots - des del Cel beneeixi i intercedeixi per aquells temes dels que son patrons, pels seus devots, pels qui porten el seu nom i pels qui se'n recorden del seu dia felicitant als que porten el seu nom. 

Tresor nacional del Japó

La basílica dels 26 sants màrtirs de Nagasaki; declarada pel govern japonès "tresor nacional del Japó" l'any 1933, fou destruïda
per la bomba atòmica l'agost del 1945; reconstruïda igual com era, va tornar a ser declarada tresor nacional japonès el 1953

El 6 de febrer és la festa de St. Pau Miki i els seus 25 companys màrtirs, que foren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de l'any 1597 per no voler deixar de donar testimoni de Crist i de l'Església. Entre els 26 japonesos i europeus crucificats hi havia preveres i religiosos, jesuites i franciscans, i també laics, entre ells tres nens petits que exercien d'escolans i que no volgueren renunciar a la seva fe.

Des de la creu, sant Pau Miki seguia predicant als seus botxins que el Cristianisme era la religió veritable i que Jesucrist era el Salvador del món. Potser per això fou rematat, amb altres dels seus companys de martiri, a llançades, establint així una perfecta semblança amb la Creu de Crist. 

L'Església catòlica japonesa, fundada per la predicació de St. Francesc Xavier, és veritablement màrtir i heroica, des dels segles de terribles persecucions fins al bombardeig atòmic de Hiroshima i Nagasaki, els dos grans centres catòlics del Japó. La Cristiandat japonesa mereix el títol de tresor nacional del Japó.

Cal anar a Missa

Ens cal anar a Missa. 

Igual com per la nostra vida terrenal necessitem amor, companyia i paraules i nodriment, per la vida espiritual passa el mateix, tenim les mateixes necessitats. 

Per això cal sempre, però encara més en els temps difícils, anar a Missa. Com a mínim indispensable i necessari, els diumenges i festius. Així complim amb el tercer manament, "santificar les festes". Però a ser possible més i idealment cada dia. De manera que tenim la gran sort de ser dels participants de l'acció de gràcies instituïda pel mateix Jesús al Sant Sopar abans de la seva Passió, amb la traició, el prendiment, el  judici, tortures, crucifixió i mort voluntariament acceptades per a la nostra salvació. I de la seva resurrecció el dia de Pasqua, amb les aparicions, el mandat missioner i evangelitzador, l'Ascensió, la Pentecosta...A la Missa sacramentalment i espiritualment estem al Cenacle, al Calvari i al matí de Pasqua. 

La Missa és proclamació i escolta de la Paraula de Déu i la consagració del pa i el vi transformats en Cos i Sang de Crist, per acció de l'Esperit Sant i la comunió que ens és aliment pel camí de la vida i per l'eternitat. Que ens dona la relació personal, intensa i íntima amb Crist, en ella fem un tast del Cel i Déu amb la seva glòria ve a nosaltres. És el do més gran i excels, el de Déu mateix que se'ns dona del tot per Amor i ve a nosaltres, fent-se aliment per divinitzar-nos, compartint amb nosaltres la seva condició divina. A més, units tots a Crist es produeix la unió entre nosaltres, que formem el seu Cos místic aquí a la Terra. 

I en la  Missa, on Déu es presenta al món i el món es presenta a Déu, on s'ofereix el sant sacrifici de l'altar, l'únic que salva el món, també obeïm al mateix Jesucrist i complim el que ens va manar: 

"Preneu i menjeu-ne tots, que això és el meu Cos, entregat per vosaltres"

"Preneu i beveu-ne tots que aquest és el Calze de la meva Sang, la Sang de l'Aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats". 

"Feu això, que és el meu Memorial". 

Per això l'Església viu de l'Eucaristia i per celebrar l'Eucaristia. És el més gran do de Déu i el necessitem molt, i és allò més gran que pot fer i viure l'ésser humà. 

Més que en qualsevol altre lloc o moment, en la Missa es compleix la promesa que "on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allà estic Jo amb vosaltres" i "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món...". Com també "Convertiu-vos i creieu en la bona nova" i "Allò que demaneu amb fe en el meu nom el Pare us ho concedirà". 

Presència real i viva de Jesucrist entre nosaltres, la Paraula de Déu que ens és llum, consol, força i guia i ens va transformant fent-nos veure les coses com les veu Déu, és a dir tal com són realment, la pregaria amb la que demanem per nosaltres i pels altres però també agraïm, ens oferim, volem unir-nos a la voluntat de Déu; l'acció de l'Esperit Sant; l'actualització de la Redempció i Salvació en l'únic sacrifici que salva el món; la comunió amb Déu i amb els altres combregants i amb l'Església universal d'ara i arreu i de tots els temps i no sols amb l'Església militant, sinó també amb la purgant i la triomfant... La Missa és un tresor inesgotable. 

No ens la debem perdre, hauríem de tenir un viu desig d'assistir-hi, participar-hi i gaudir-ne dels seus il·limitats beneficis, per nosaltres mateixos, per la comunitat, per aquells pels que volem intercedir, vius i difunts, per tots els cristians i per tot el món. No hi ha res comparable a la Missa ni res que la pugui substituir.  

L'evolució normal de tot i el sorprenent canvi diví

La sorprenent i meravellosa intervenció divina en el món: 

L'Esperit de Déu restaura tot allò que el pecat original 

va espatllar, i amb la seva actuació renova la Creació. 

A la vida hi ha l'evolució natural de les coses, la que va de vida a mort, de la joventut a la vellesa, de la innocència i la puresa al pecat i la culpa, de la salut a la malaltia, de l'energia i l'entusiasme a la fatiga i el cansament, del progrés al declivi, allò que és nou es va gastant i  és un caure de dalt cap a baix, del bo al dolent,...i en definitiva del bé al mal, perquè intel·lectualment i espiritualment això se sol acabar manifestant en una creixent incredulitat, desesperació i falta d'amor. És un destí tràgic,aquest corrent temporal, al que tot sembla condemnat. Un s'hi pot resignar amb realisme o, pitjor encara, s'hi pot rebel·lar, però les coses físiques i biològiques són així, i ens arrosseguen amb elles. 

Però a la nostra vida també hi ha la sorprenent intervenció divina que s'ha manifestat i fet evident en Jesucrist i que ho canvia tot, fins i tot aquest mecanisme aparentment ineludible i irrevocable. Quan Déu intervé, el curs de les coses canvia de sentit, i per sagraments com el baptisme, la confessió i la unció dels malalts ens porta del pecat i la culpa al perdó, la reconciliació i la gracia. De la mateixa manera l'acció de l'Esperit Sant renova el món, fent passar de la tristesa a l'alegria, de l'odi a l'amor, de la vellesa a la joventut, de l'antic al nou, de la malaltia a la curació i la salut, de la feblesa a les noves forces; des de la baixesa on l'home ha anat caient és alçat de nou i més alt que abans, perquè del paradís perdut ara és hereu del Cel. La infinita acció divina venç tota la dinàmica material i ho restaura tot. El món passa del dolent al bo, del mal al bé, i en els éssers humans creixen la fe, l'esperança i la caritat. I tot això perquè som estimats, molt estimats, molt més del que ens podem imaginar, per Ell, el Creador.  Acceptem-ho amb la visió meravellada i l'agraïment feliç i confiat dels infants. 

Somriure ajuda

"Busqueu la santedat, perquè sense la santedat ningú pot veure a Déu". 

"Estigueu alegres... estigueu alegres en el Senyor!"

Somriure als altres sempre ajuda. 

La llum de Crist i la vida consagrada

Celebrem avui la Presentació al Temple de Jesús, als 40 dies del seu naixement al Nadal.

És quan acaba el temps de Nadal en sentit ampli, ja que en sentit estricte acaba amb l'inici del temps de durant l'any al gener. 

Josep i Maria compleixen amb la Llei i porten a presentar a Jesús al Temple de Jerusalem i Maria també és purificada, tot i que no ho necessitava, però així mostren respecte, obediència i humilitat. 

Aparentment Jesús és presentat al Temple, però en realitat és el Temple el qui és presentat al Nen diví recent nascut. És quan Déu es troba i es fa present amb els seus, el seu poble i la seva gent. Els ancians Simeó i Anna hi estan presents per un do de l'Esperit Sant que a més els permet reconèixer-lo i poder-lo proclamar obertament, primer a la Sagrada Família, però després a tothom qui els vulgui escoltar, que en aquell moment degueren ser pocs, almenys no masses, però al llarg dels segles han sigut molts, com nosaltres ho fem avui. Ells ens el presenten com el Messies esperat, el Fill de Déu que porta la llum al món que espiritualment viu en tenebres. 

Adoració i pregària a la vida contemplativa a Taizé 

D'aquí el simbolisme de les candeles, expressant exteriorment la vivència interior de poder veure la llum de Crist, i per això el nom popular de la Candelera, ja que aquestes candeles que s'encenen tenen un important paper. 

També per aquest motiu és la festa de la vida consagrada, dels religiosos i religioses que han trobat en Jesucrist la llum de la seva vida, de la que ells participen i que porten no sols per a si mateixos sinó també per il·luminar als altres. Ells són testimoni d'aquesta trobada amb el Senyor i d'aquesta vida futura i eterna que s'inicia ja en la vida terrenal temporal. En aquest dia hi ha l'origen de la trobada i de la crida a viure amb Ell: Crist s'entrega del tot a nosaltres i en correspondència, i en representació nostra, ells es lliuren del tot a Crist. És un gran acte d'amor mutu entre Déu i la Humanitat. 

I en altres temps es considerava també per molta gent aquest dia de festa com el de l'inici de la primavera, quan a diferència d'ara es veien les estacions d'una manera popular i dinàmica i així es considerava que l'hivern començava  per Tots Sants, estava al seu punt central per Nadal i acabava amb aquest inici de febrer, quan els ametllers ja havien començat a florir a les nostres terres i quan la Natura començava a despertar. De manera que per Sant Joan en lloc de ser l'inici de l'estiu com basant-nos  astronomicament ho considerem ara, era justament ple estiu, el punt central de l'estiu.   

Una ullada a l'any

Havent passat ja el primer mes d'aquest 2021 i tot i que en el cas del passat any 2020 la seva característica excepcional no la vam notar aquí fins a mitjans de març, tot i que ja s'apuntava al gener i més encara al febrer a altres llocs del món, potser és el moment de concretar una mica més l'anticipació de com pot ser aquest any. 

Perquè es dona el cas que a finals de l'any 2004 vaig fer unes observacions sobre com podria ser 2005, basades en l'experiència dels anys transcorreguts i en suposicions de poder trobar com uns patrons de desenvolupament dels fets. Vaig estar a punt de publicar-les d'alguna manera, però al final no ho vaig acabar fent, guardant-me-les per a mi mateix. I en vaig acertar algunes de principals, tot i que l'encert no es va veure clarament, en algun dels casos, fins uns anys després. Però, és clar, ja era cosa passada. 

En una cruïlla, bifurcació de camins, primer propers però a la llarga distants

Ara, tenint un blog, puc mirar de publicar algunes consideracions generals afegides a les que ja vaig avançar a finals de l'any passat i que semblen evidents: que després d'un any tan excepcional com havia sigut el 2020, els mesos següents, és a dir l'any 2021, hauria de ser decisiu en un sentit o altre. Per exemple en que continuaria la situació epidemiològica, cosa que podria indicar que n'hi hauria per força temps, o pel contrari que començaria a resoldre's i a minvar la crisi sanitària, albirant-se ja una futura solució, que podria fins i tot ser propera.  I en aquest sentit està clar que això marcaria els següents anys. 

Sigui com sigui l'evolució de les coses aquest any, està clar que influirà i molt en els propers anys, perquè el 2020 hem vist situacions mundials massa extraordinaries com per no tenir repercusió la seva evolució actual com a mínim entre un lustre i una dècada. Els anys vinents dependran molt de com sigui aquest d'ara. Alhora, aquesta crisi en una o altra direcció i amb els matisos que tingui,  d'una situació veritablement anòmala d'abast mundial com la de l'any passat, també ens mostrarà d'alguna manera com han anat les coses aquests últims anys, de nou entre els passats 5 o 10 anys anteriors, i si haguessim de fixar una data podriam dir, per diverses raons, des del 2013 ençà, ja que aquest fou l'any d'un fet tan poc comú com l'abdicació del Papa Benet XVI, esdeveniment que en les circumstàncies en que es va produir, és a dir de renunciar de forma lliure i voluntària, no passava des de finals del segle XIII. Però això és tan sols per marcar una data significativa. El que importa, és a dir com s'han fet les coses durant aquests anys, si s'han fet bé, normal o malament - i no oblidem que han estat els anys més durs de la crisi econòmica mundial, a partir de l'inici de la crisi bancària i financera iniciada el 2008 - es veurà precisament ara, és a dir si hi ha recursos, si s'ha estat previsor, si hi hagut un bon ordre de prioritats, o en canvi si hi ha mançances, degut a desencerts, errors i equivocacions. 

Per tant cal anar veient com esdeven les coses aquest any, ja que això ens dirà molt no sols sobre com podran ser els propers anys sinó també com han estat realment els anys del passat recent. Perquè es evident que el passat influeix en el futur, però també és cert que el futur ens revela com ha estat de veritat el passat, ja que són causes i conseqüències i s'hi veuen els resultats. És a dir que funciona en les dues direccions: per les llavors es poden conèixer els fruits, però també pels fruits es poden conèixer quines han estat les llavors. Ens toca doncs ser espectadors atents i observadors curosos de les peculiaritats i resolucions d'aquest any, sobretot a nivell mundial, perquè així guanyarem perspectiva de l'actualitat, de l'història recent i d'una possible i fins probable línia de futur, en els anys immediats.