I en particular sobre l'amor, les parelles, el matrimoni i la formació d'una nova família
Les parelles unides en l'amor han de mirar juntes i fer camí de la mà en la mateixa direcció transcendent
Hi ha persones que, havent estat enamorades en la seva joventut, encara que no hagués arribat a res la seva relació, han establert amb aquella possible parella de vida, per algun motiu enigmàtic, una mena de com entrellaçament quàntic mental indestructible tant per la distància com per el temps així com per totes les altres circumstàncies de la vida. És un misteri, però és així. I això ens parla de la grandesa de l'atracció amorosa, fins i tot en les seves primeres etapes.
Els enamorats experimenten com un brillar diví en la mirada amorosa de l'altre quan es miren intensament als ulls, perquè Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i per això no és estrany intuïr com una guspira de la Divinitat en el fons de la pupil·la de l'amant i l'amat quan hi resplandeix l'amor, que sempre és d'origen diví. Però també hi ha qui, fins i tot havent-ho experimentat personalment, prefereix a partir d'aquesta vivència commovedora, decidir-se a buscar directament el Déu que hi ha darrera i no quedar-se simplement en el seu reflex en la intimitat de l'altre que, com ell mateix, en viu i participa. És una decisió potser arriscada per no tenir llavors aquest suport de l'intermediari humà que n'és finestra, per això cal prendre-la en tot cas humilment, pregant, buscant si és aquesta la voluntat de Déu i acceptant l'acompanyament, els consells i la guia. D'aquesta manera l'amor envers que n'ha sigut instrument no es perd sinó que encara s'enlaira molt més, a alçades místiques i celestials, com l'amor molt cast i pur de Sant Francesc i Santa Clara. I és que cal estar agraïts no sols a Déu sinó també a aquell que Ell ha volgut usar com instrument per ajudar-nos a trobar-lo o, si ja l'havíem trobat, a profunditzar encara més en la radicalitat de l'amor crisrià de caritat. I en el Cel els dos estaran molt feliços de retrobar-se ja en el goig de la visió beatífica i sense els perills i temptacions d'aquest món, igual que amb tots els salvats, perquè com inspiradament Sant Pau, aleshores l'amor serà molt més gran que mai.
Quan un home i una dona se senten atrets sexualment és, com havia sentit a dir quan encara era petit, perquè algún nen vol néixer, ha de venir a aquest món. Per això l'home i la dona deixen les seves famílies d'origen i formen la seva pròpia família per donar-li acollida, seguretat i vida. Déu els fa copartíceps de la capacitat de crear vida, i no senzillament vida sinó vida humana com la seva pròpia, essent un esglaó més en la cadena de transmissió d'aquest do tan gran que és la vida, amb l'afegit del seu dret i deure de tenir-ne cura i escollir-ho tot per ells, com es diran, on viuran, què menjaran, on estudiaran i quina educació rebran, començant per la més important, la dels primers anys en el propi ambient familiar. I així quan és concebut el primer fill, neixen també un pare i una mare. I el seu primer deure és mirar de deixar salvar-se ells, el cònjugue, els fills i els altres familiars passats i futurs, d'avis a nets i més. I per això és fonamental pregar per ells i encara millor pregar junts i ensenyar a fer-ho així, cosa que té beneficis no sols espirituals i pel més enllà sinó també per aquesta vida: "La família que resa unida roman unida" proclamava sempre públicament, probablement tant per inspiració com per experiència, el P. Patrick Peyton (1909 - 1992), el de la Croada de l'Oració que patrocinava el res del rosari en família, al qui vaig conèixer de lluny anant amb el meu col·legi, l'Acadèmia Lepanto, dirigida per una mestra molt catòlica, la Mercè Boronat, a la Missa multitudinària que va fer a Barcelona, a la Avinguda Diagonal, el 28 de febrer de 1965, quan jo tenia 10 anys, i en la que recordo haver resat el rosari amb els assistents, i que va ser per mi tota una experiència de fe i pregària.
Sant Pau recomana no buscar parella matrimonial a no ser que la vida - en el fons Déu - te la porti i ho reconeguis com la vocació a la que estàs cridat. I tot i que és lícit fer-ho, i fins avisa que és millor casar-se que cremar-se en el foc de la luxúria satisfeta o insatisfeta, diu que és millor no fer-ho per no tenir el cor dividit entre agradar a Déu i agradar a l'espòs o esposa, cosa més difícil de portar bé que no pas una entrega total a l'amor diví. I aquest consell és molt pràctic, fins i tot humanament parlant, perquè la vida de solteria, sobretot la laical, sense la sobrecompensació sobrenatural de les vocacions sacerdotal, religiosa o missionera, és com un purgatori, però la vida matrimonial pot ser un paradís o un infern en aquest món, per això cal pregar molt per escollir bé la parella i esbrinar si és realment aquesta la vocació a la que estem destinats divinament per a la nostra realització i felicitat en aquest món i l'altre. Llavors, la crida a formar famílies verament cristianes, és equiparable a les altres tres vocacions, més encara tenint en compte que és d'aquestes famílies d'on surten totes quatre.
Una dita popular catalana ben encertada diu "matrimoni i mortalla, del Cel davalla". I en un pla més encertat encara, en les amonestacions catòliques es proclama "mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant han decidit contraure matrimoni...". I el matrimoni és de per vida fins a la mort d'un dels dos cònjugues perquè el que Déu ha unit l'home no ho pot separar. A diferència de l'ordenació sacerdotal i la consagració religiosa, el sacrament matrimonial és només per a la vida terrena, i a la mort d'un d'ells, tots dos en queden deslligats. És una vocació funcional perquè la família ha de ser com una petita església d'igual manera com l'Església és una gran família. I com Sant Pau ens recorda, l'amor matrimonial d'home i dona és com un reflex en aquest món de l'amor de Jesucrist per la seva Església. I en la Sagrada Família de Natzaret, amb Jesús, Maria i Josep, tenim la imatge més semblant en aquesta Terra de la Trinitat celest.
Els que aspiren a grans coses poden també tenir fracassos igualment grans. Les advertències de que més dura seria la caiguda com més alt hagis arribat i de que allò millor si es corromp es converteix en el pitjor, "corruptio optimi pessima" és l'adagi llatí que s'atribueix a St. Gregori Magne, no val sols per les excel·lències de la vida sacerdotal, religiosa i missionera, sinó que també s'aplica en totes les circumstàncies de la vida: qui cau de poca alçada es fa poc mal, al contrari del qui cau des d'una gran altura, però això no ens ha de fer desistir de pujar i d'intentar arribar als cims de l'experiència humana, només ens ha de fer molt prudents i encara més com més amunt estiguem.
Alguns experts pensen que la castedat matrimonial no és tan fàcil com semblaria, més encara que en ocasions pot ser la castedat més difícil per l'equilibri, la sintonia i l'harmonia que requereix dels dos cònjugues, per tal que les relacions sexuals siguin no sols legals i beneïdes per Déu sinó també obertes a la vida i realitzades en l'amor mutu i en la vivència compartida.
I això sense considerar els horrorosos pecats de la fornicació, la falta o pèrdua d'amor que pot arribar a l'odi, l'adulteri, l'avortament, el divorci i l'eutanàsia, tant greus i tant perjudicials per a elsqui els cometen i per a tots. Sant Pius de Pietrelcina deia que el divorci era el passaport a l'Infern, perquè era trencar el compromís del sagrament. I l'adulteri és un antisigne molt fort per a la vida humana i per a la imatge de Déu en nosaltres. I com s'ha fet notar l'avortament és allò més diametralment oposat a la sagrada comunió, ja que Jesucrist en l'Eucaristia diu "Això és el meu Cos entregat per vosaltres per tal que tingueu la vida eterna" i l'avortament, matar un fill encara nonat just allà on hauria d'estar més protegit i per decisió d'aquells que l'haurien de protegir, estimar i portar a viure, no sols és un fet terrorífic, la intervenció assassina des de la vida postnatal en la vida prenatal, sinó que és la inversió total de la donació amorosa de si mateix de Crist lliurant-se Ell a la mort per salvar-nos i per tal que nosaltres visquem. La dona, un cop embarassada, sempre pareix, pot escollir parir vida o parir mort. Però fins i tot aquests pecats tant inconcebibles tenen perdó si els autors se'n penedeixen del que han fet i recorren amb sinceritat al perdó diví, i en aquest cas desprès de purificar-se en el Purgatori moltes mares coneixeran els seus fills nonats en el Cel. Perquè és Déu qui decideix quan i on vindrem al món, quins seran els nostres pares i germans, i si abans es considerava que en aquests casos les ànimes nonates anaven a uns Llimbs sense penes, ara es tendeix a pensar que haven sigut matats complint el designi de Déu de venir a existir al món, igual que els Sants Innocents morts per causa de Jesús, tenen el baptisme de sang, i per tant l'entrada al Cel. I també l'eutanàsia és un suïcidi i en moltes ocasions també un parricidi, d'aquí la seva extrema gravetat, pecar en el moment de morir o fer morir un pare o mare, sempre que sigui activa i volguda i no merament paliativa i passiva, cosa que és natural.
Sempre hi ha hagut pecats i pecadors, però el més greu de la situació actual és que abans qui pecava sabia que estava fent mal i això era bo - i ja Plató li feia dir a Sòcrates en un dels seus Diàlegs que el qui fa mal sense saber-ho és pitjor encara que el qui fa mal sabent-ho, cosa que en principi podria sorprendre, sobretot per allò de "no ho sabia, no ho volia fer" però que és raonable - primer perquè estaven en la veritat i segon perquè essent-ne conscients sempre es podien penedir i demanar perdó a Déu, ni que fos a l'hora de la mort, al veure's en l'umbral de l'eternitat i del judici diví i considerar el seu futur definitiu. Però com es podrà penedir aquell que, en contra de la seva consciència i de la tendència natural, se l'ha convençut per part de la societat que el seu pecat no és tal, que és normal, un estil de vida, que és decisió seva i la seva voluntat és norma absoluta, el demoníac "fes el que vulguis", que ara és legal i per tant permès, tot i que fos un delicte des de sempre per a la llei divina, natural i humana, que ningú n'ha de fer res, que no se n'ha de sentir culpable, que és socialment acceptat actualment i fins i tot "un dret humà" (!) i encara més un "orgull" (sic), a part de que per altre banda l'orgull en si mateix ja és el pitjor dels pecats. A aquest que s'ho creu tot això, perquè ha crescut així, perquè se li ha inculcat aquesta mentalitat i perquè ho ha vist així en el govern, les lleis, la propaganda i els mitjans de comunicació i en el seu ambient, se li nega l'accès a la veritat, se'l fa viure en la mentida i en una vida falsa, i se li tanquen les portes del penediment i de la salvació, a no ser que per sort seva Déu li doni gràcies extraordinàries com un profund remordiment per a ell d'entrada incomprensible, un dolor de consciència, una angoixa inexplicable davant del futur, potser una depressió o un pànic a la mort, i que per si mateix o amb l'ajut d'algú que el vulgui bé, trobi el camí a la penitència, la confessió i la reconciliació, i no ha de desesperar igual que abans no hauria d'haver presumit de que tot anava bé i en tot cas de salvar-se de totes maneres, sense cap esforç i seguint pecant fins el final. I això ja abans de l'extrem d'arribar a dir-li mal al bé i bé al mal, el pecat imperdonable contra l'Esperit Sant, imperdonable no perquè no pugui ser perdonat divinament sinó perquè no buscarà i fins rebutjarà el perdó, qui pensa així, i s'obstina en la impenitència final. L'Infern no és pels pecadors, perquè tots ho som en major o menor grau de pecadors, sinó pels obstinats que fan del pecat una part fonamental de la seva pròpia personalitat, no es deixen salvar per Crist, i refusen convertir-se, és a dir pels que trien lliurement, voluntàriament i conscientment aquest allunyament del Déu que a tothom proposa, però no imposa a ningú contra la seva voluntat personal, la salvació, la vida i la felicitat per sempre. "Déu que t'ha creat sense tu, perquè no podia demanar-te si ho volies quan no eres res i no existies encara, no et salvarà sense el teu sí, ara que existeixes i t'ha dotat de coneixement, personalitat, voluntat pròpia i llibertat" deia Sant Agustí.
Hi ha un agnosticisme intel·ligent i prudent, que encara no és la veritable fe però que sí que és un progrès respecte a l'ateisme, l'agnosticisme, les idolatries i la indiferència i està en camí cap a ella com un pas intermedi, que consisteix en plantejar-se "no sé si és així, però per si de cas millor tenir aquest tema bé", és a dir estar ben coberts i preparats per si és veritat. I hi ha molts motius per pensar que ho pot ser, tants que quasi indicarien la certesa. Però l'home no es pot quedar estancat en aquesta posició, que indica una fe real però dèbil. Cal fer el pas, que alguns qualifquen de salt en el buit, cap a la fe forta, basada en l'amor a Jesucrist i en la constatació agraïda de que ens ha creat, ens estima i ens salva, per arribar a la fe forta, la fe que mou muntanyes, la dels màrtirs, dels sants i dels miracles a la vida.
Un dia una senyora em deia que el moment de la mort el veia així: unes portes obertes i Jesucrist amb els braços oberts abraçant-te amb molt amor i fent-te entrar en el seu Regne. Altres ho veuen com Jesucrist mirant-te somrient i dient-te "Fill/a com t'has esforçat a la vida! Entra ara al goig del premi etern!". O variants similars del mateix. Tant de bo que per a tothom fos així!
