El Bon Pastor

Jesucrist és el nostre Bon Pastor 

El Bon Pastor de Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)

El Bon Pastor és qui coneix cadascuna de les seves ovelles i elles el coneixen a Ell, reconeixen la seva veu i el segueixen. 

I Ell els guia en seguretat a prats verds deliciosos i al repòs vora l'aigua. És el Bon Pastor el qui guia, acompanya, protegeix, en té cura i comforta i consola a les seves ovelles. I si alguna es perd, deixa les altres a recer i no para fins a trobar-la i la retorna al ramat carregant-la a les seves espatlles

I el Bon Pastor dona la vida per les seves ovelles, com Nostre Senyor Jesucrist va fer per la Humanitat, per redimir-la del pecat i salvar-la ja en aquesta vida i sobretot en l'eternitat. 

Siguem sempre ben agraïts, dòcils i amorosos amb Ell, que ens ha creat, que és tant bo i ens estima tant! 

La gran perturbació social

L'apostasia silenciosa massiva, i gairebé inconscient i involuntària, que ha viscut la societat occidental en l'últim mig segle llarg ha de tenir una causa, i és molt fàcil identificar-la en la televisió. 

Estats Units, 1958

És l'únic mitjà de comunicació que ha entrat a totes les llars i ha tingut un protagonisme familiar absolut, dedicant-li gairebé tothom moltes hores diàriament tot l'any, al llarg de cinc dècades i mitja com a mínim, en realitat uns anys més. I això unit a l'actitud passiva i acrítica amb la que es mirava la programació, ha produit aquest profund trastorn espiritual a la societat. Perquè la gent se la mirava com si fos l'aparador de tot allò nou i modern, del que estava de moda i del que era tendència social i intel·lectual. I a més ho feien confiats en que el que apareixia era bo i raonable, correcte i ètic i allò que calia seguir en el camí del progrés. Si surt a la televisió, pensaven, és que és així, més encara s'arribava a pensar que el que no sortia a la televisió era com si no existís. També confiaven en els que la dirigien i els qui feien els programes, com si només volguessin el bé de la gent que la miraven. Estaven molt lluny de sospitar la seva progressiva degradació, que per a molta gent només s'ha fet evident amb el pas de moltes dècades, i no eren conscients en absolut de que era una cosa dirigida, manipulada i més plena de propaganda, al principi oculta i dissimulada però després cada cop més descarada, que de publicitat, que aquesta si que es veia però per a una majoria era una cosa bona i tot. Aquest presidir i anar modelant la mentalitat a totes les cases que feia el televisor no l'havia aconseguit cap altre mitjà de comunicació fins llavors, ni els periòdics i ni tant sols la ràdio ni el cinema. La tele era l'única que combinava la fascinació del cinema amb l'omnipresència de la ràdio, i així podia anar rentant el cervell dels televidents, molt eficaçment quan ho feia de forma subtil i progressiva, no brutal, usant estratègies de tota mena, com les quasi subliminals, les d'aparentar el contrari i de fals amic, les de tergiversar les coses, la d'ignorar allò que no interessava i magnificar el que sí, i moltes més. La TV ha estat la gran perturbadora social, no per si mateixa sinó per l'ús ideològic i d'adoctrinament que se n'ha fet. 

 

Unió Soviètica, 1978

El desencant amb la TV ha arribat tard. Una persona coneguda de qui això escriu i que d'altra banda era molt intel·ligent i amb molts estudis i coneixements, va considerar des dels primers anys 1960s a la TV com poc menys que una finestra a la realitat i al futur, i va procurar durant molts anys que la seva família en gaudís: aparell en blanc i negre ja al 1960 o 1961, aparell en color el 1975, pantalla gran als 1980s...igual que era decididament partidari d'altres invents i novetats tecnològiques en diversos camps. Però a mesura que s'anava fent evident que la programació es degradava i es feia cada cop més dolenta, tot i que al principi encara ho intentava justificar citant en alguna ocasió el "puesto que lo pide el vulgo és justo hablarle en necio para darle gusto" de Lope de Vega, era innegable que se n'anava desenganyant i que comprovava que aquella suposició seva de que era un avenç informatiu, formatiu, d'entreteniment intel·ligent, sa i optimista i a més eina cultural enriquidora a part de fer companyia, com era normal pensar que havia de ser, estava equivocada i que era més aviat justament al contrari. Als últims anys de la seva vida es negava a veure-la, deia que els programes li feien fàstic. Altres han arribat a la conclusió que la televisió els atavala i els confon. I qui això escriu en té una anècdota, quan estava fent el servei militar, tot l'any 1979 i els dos primers mesos de 1980, en ocasions passava moltes setmanes i fins uns quants mesos sense veure-la, la televisió, i quan de permís o de cap de setmana la tornava a contemplar, moltes coses, sobretot a les pel·lícules seleccionades per a ser visionades pels espectadors, però també en alguns programes, em semblaven rares i il·lògiques; després de temps sense veure-la me n'adonava, mentre que quan, abans i després, estava immergit en la dinàmica de contemplar-les continuament, ho trobava natural i fins un exemple a seguir en les relacions personals i socials, tot i que en el fons alguna cosa et deia que no era així i que després de l'experiència de la vida ja en desconfiava una mica de que allò fos un autèntic mirall de la vida i del món. La il·lusió i la fascinació inicials van donar lloc a uns espectadors com hipnotitzats, als que ha costat molt temps descobrir que tot era un miratge i a més sovint malintencionat, perquè com es pot comprovar, religiosament i espiritualment ha estat nefasta. Però l'allunyament i el trencament amb aquest món ha arribat força tard, començant tot just fa 10 o 12 anys, tot i que conec casos de matrimonis i famílies que ja en fa potser el doble que van prendre aquesta decisió. 

Per sort a les noves generacions, els joves i els nens, sembla que ja no els atrau ni els hi diu gaire o res. En moltes cases i famílies l'aparell encara presideix però sol estar tancat, a l'inrevès que abans. Però en el cas dels joves és perquè l'han substituit per l'ordinador i el mòvil, la connexió a Internet, vídeos, videojocs... que els hi dona més llibertat, més elecció i més interacció tant personal com grupal. Ara el prestigi i l'atracció del televisor està sota mínims, però, pel mal ús que se n'ha fet, tant pels usuaris dedicant-li un temps excessiu i una atenció crèdula, com sobretot pels que l'han dirigit i programat, el mal ja està fet. I ara tenim la societat que tenim, i potser costarà anys o dècades redreçar-la, si hi ha intenció de fer-ho. Això és el que hi ha hagut. 

El mes de Maria

Maig és el mes de Maria 

La Verge i Mare de Pochayiv. Ucraïna

Ella ens va donar el Rosari com a defensa i mitjà de progrés espiritual, personal i col·lectiu. És una de les armes espirituals més eficaces i poderoses. Ens convé molt resar-lo sempre, diariament.  

I el Papa Francesc ens demana que durant aquest mes de maig dedicat a la Verge Maria, Mare de Déu, el resem per la intenció de demanar la pau, tant pel cas concret d'Ucraïna i Rússia com per tot el món sencer. 

Fem-ho així amb tota confiança i esperança i tant de bo les hostilitats a Ucraïna cessin ben aviat, si pot ser aquest mateix mes de maig de la Reina de la Pau. 

Qui ha vist a Jesucrist, ha vist al Pare

Sant Felip i Sant Jaume el Menor, apòstols, són celebrats conjuntament el 3 de maig.

Sant Felip (+ c. 80) era de Betsaida i de nom grec, i el seu fet més important, dels diversos d'ell que recullen els Evangelis, és quan a l'Últim Sopar li va demanar a Jesucrist que els mostrés el Pare Etern, rebent la resposta: "Qui m'ha vist a mi, ha vist al Pare".  

Sant Jaume el Menor (+ c. 62), era fill d'Alfeu i parent de Jesús, probablement un cosí seu, i se'l coneix també per "el Just", sempre que aquestes denominacions corresponguin a una mateixa persona, com sembla el més probable. 

Tots dos van ser testimonis de Jesucrist, van predicar la Bona Nova de l'Evangeli i del Regne de Déu, i van morir màrtirs, St. Felip sembla que crucificat a Hieràpolis, Frígia, quan era ja d'edat molt avançada, i St. Jaume segons la tradició a Jerusalem, possiblement apedregat pels jueus. 

Demanem-lis també que es recordin del món actual i de tots nosaltres i que preguin i intercedeixin per tal que la llavor que ells van sembrar ja al principi segueixi també fructificant ara i sempre! 

El coneixement de la Santíssima Trinitat

Sant Atanasi (c. 297 - 373), que com arquebisbe d'Alexandria va establir el cànon bíblic en la seva Carta pasqual de l'any 367, va ser tota la seva vida un gran defensor de la Revelació divina de la Santíssima Trinitat. 

La raó i la intel·ligència humanes poden arribar a deduïr l'existència de Déu i també que és únic. 

Però la intimitat de Déu només la podem conèixer si Ell ens la revela i encara millor si el veiem en una forma assequible per a nosaltres, cosa que Ell va fer en Jesucrist: qui el veu, veu a Déu Pare. 

Per això religions monoteistes com la jueva, que té una part de la Revelació divina, però no tota, només l'Antic Testament, faltant-li allò més important, el compliment de totes les profecies i promeses en Jesucrist, amb l'Evangeli i tot el Nou Testament, que només posseim els cristians, no la coneixen. El Judaisme ressalta la unicitat de Déu, un fet real, però ignora la seva intimitat, ja que el veu de lluny. Només els cristians, que seguim a Jesucrist, tenim Déu a prop nostre i Ell mateix per l'Amor que ens té ens revela qui i com és, Trinitat, Pare, Amor, Veritat... 

"Abraham va veure als tres, i a un va adorar" (Sant Agustí), imatge a Sant Vital de Ràvena, 475

I això que a l'Antic Testament la Trinitat ja apareix en alguns llocs, i dels més importants. Així a l'inici del Gènesi, amb la Creació, apareix la paraula Elohim - plural de Déu - però seguida d'un verb en singular. I això al principi de tot, en la primera frase, "Bereshit bara Elohim", una afirmació que es podria traduir com "Al principi Poders creà...". I a continuació Déu diu "Fem a l'home a la nostra imatge i semblança". També a l'alzina de Mambré, quan Abraham té una aparició divina, es troba amb 3 àngels, que prefiguren, representen o són la mateixa Trinitat divina. I encara hi ha altres llocs. 

Però no és fins al Nou Testament quan es revela plenament aquesta intimitat divina per tal que l'Humanitat la conegui. A l'Anunciació Déu envia a l'arcàngel Gabriel a la Verge Maria per dir-li que és l'escollida entre totes les dones per a ser la mare virginal del Fill de Déu que ve a salvar a la Humanitat, i després del "Sí" amorós de Maria, aquest és concebut en les seves entranyes de forma miraculosa i misteriosa, sense intervenció humana ni física, per obra de l'Esperit Sant. I al Baptisme de Jesús al Jordà, l'Esperit Sant en forma de colom baixa sobre seu mentre des del Cel se sent la veu de Déu Pare: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo!". I encara a la creu, quan Jesucrist mor, diu "Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit" i exhala el seu alè, que és una forma de donació de l'Esperit Sant. Ja ressuscitat encomanarà als apòstols i deixebles: "Aneu per tot el món, convertint a tots els pobles i batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". I s'hi poden trobar també altres llocs. 

La raó i la intel·ligència poden també entendre, tot i que no comprendre, aquest misteri de Déu U i Tri. Primer per comparacions ja molt antigues com l'arbre de 3 branques, o bé els 3 moments, passat, present i futur, del temps únic. O en la famosa afirmació medieval "Abans que per Creació seva existissin el món i el temps, Déu, que és Amor, ja era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat". I és que l'Amor necessita estimar i comunicar-se i no pot estar sol, la mateixa Creació és una obra lliure de l'Amor diví, i a més la soledat no és cap avantatge ni perfecció: Déu és únic, però no està sol, perquè són 3 persones, el Pare estima el Fill i aquest estima al Pare i l'Amor que tots dos es tenen entre sí i a tota la seva Creació, és la 3ª Persona, l'Esperit Sant. Déu existeix i és viu, personal, o millor tripersonal tot i que la Trinitat sempre actua conjuntament fins i tot quan un fet determinat és propi d'una de les 3 Persones divines, i no és estàtic, sinó un dinamisme infinit i etern d'existència, vida, energia, felicitat i Amor, al que ens convida a participar-hi primer per la relació amb Ell i després i ja plenament per la visió beatífica, en la que serem semblants a Déu perquè el veurem tal com és, i això com l'alegria i la lloança per la seva bondat, és un procés infinit i etern com Déu mateix. 

Donem-li moltes gràcies a Déu perquè ja en aquesta vida en aquest món temporal se'ns manifesti i ens deixa entreveure la seva interioritat més íntima, el misteri de la Santíssima Trinitat, que per Ell ens ha estat revelat!

Uns punts importants i allò essencial en la vida humana

De la Paraula de Déu d'aquest Diumenge 3è de Pasqua: 

Cal obeir Déu abans que els homes (Fets dels Apòstols)

Mai estarem prou agraïts ni lloarem prou a Déu pel que encarnant-se en Jesucrist ha fet i fa per nosaltres: "Misericordias Domini in aeternum cantabo!" (Apocalipsi).

Els humans posem el gest i fins i tot l'esforç, però només sóm eficaços i exitosos quan escoltem la indicació divina i la seguim. (Evangeli)

En moltes ocasions en la nostra relació i trobades espirituals amb Déu no entenem el que Ell fa per nosaltres, fins i tot ens entristim quan realment ens està ajudant, com Jesucrist amb St. Pere al que li permetia superar les tres negacions amb tres afirmacions d'amor i a més li assegurava, i per tres vegades, la seva elecció anterior com a cap de l'Església (Evangeli) 

I com a resum de tot, cal estimar molt Déu, i això vol dir estar-li agraït, confiar en Ell i estar molt content de poder estar amb Ell i parlar-li en l'oració i escoltar la seva Paraula dirigida a nosaltres pel nostre bé i rebre'l sacramentalment, molt especialment en el baptisme i la comunió, però també en tots els altres sacraments, i que ser conscients de la seva presència, companyia, disposició i amor ens ha de fer estar alegres i feliços, ja que estem amb Aquell que més ens coneix i ens estima, perquè ens ha creat, i a qui més desitgem, perquè és l'únic que realment ens pot omplir i és la nostra meta i vocació essencial. "Com el nuvi està content amb la presència de la núvia" diu en algun lloc la Bíblia, així és la nostra satisfacció i realització, quan el trobem i coneixem i podem tenir una bona relació amb Ell. Feliç el qui en Ell es refugia! 

Res del món s'hi pot comparar. Tant de bó que com un tast anticipat tothom pugui fer-ho i experimentar-ho ja en vida, per a gaudir-ne per tota l'eternitat! 

Verge, Doctora de l'Església i patrona d'Europa

Santa Caterina de Siena (1347 - 1380)

Una imatge del segle XV de Sta. Caterina de Siena 

Va viure en una època molt difícil, el segle XIV, un dels més durs de la Història. Al poc de néixer, la Pesta Negra (1348 - 1352) va assotar i despoblar Europa, en la primera i més mortífera de les seves epidèmies, que després tornarien de forma recurrent durant segles, però ja mai amb aquella catastròfica intensitat de la primera. En la seva joventut, l'Església vivia el període de l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), i ella, gran mística que va pregar molt a Déu per l'Església i que des de la seva vida de santedat va aconsellar a Papes i bisbes, va aconseguir que el Papa d'Avinyó tornés a Roma, però va morir al cap de poc i just llavors va esclatar el Cisme d'Occident (1378 - 1417), amb dos Papes, un a Roma i l'altre a Avinyó, cosa que amb gran dolor seu va arribar a veure, tot i que va morir jove, amb 33 anys. Aquell terrible segle XIV va veure també l'humiliació d'Agnani al Papa (1303), un fet que va marcar el final d'una època d'esplendor el Papat entre els segles XI i XIII (1) amb la reforma eclesiàstica (2), anys de continues pluges, grans fams, revoltes populars, desastres i guerres interminables com la dels Cent Anys (1337 - 1453) entre França i Anglaterra. Va ser una època trista, dolorosa i fosca, però Sta. Caterina, que va tenir que lluitar molt contra el diable i els dimonis i unida a Crist els va vèncer,  va afrontar aquells temps amb gran fe, amb molta esperança i amb una ardent caritat. 

Els seus escrits són molt interessants i obren les vies, i mostren com seguir-les sense perdre's en el camí, de la bona relació amb Déu en els moments més complicats, quan semblaria que els fonaments s'esfonsen. I van ser molt necessaris i oportuns, ja que per si encara fos poc tantes desgràcies, en aquella època van aparèixer sectes i heretges de tipus protoprotestant com els ja anteriors valdesos seguidors de Pere Valdés del segle XII, que es van mantenir, així com John Wyclif (1320s - 1384) i els lolards i poc més tard Jan Hus (c. 1369 - 1415) i els husites. Eren moviments originalment benintencionats però equivocats perquè negaven moltes veritats teològiques i a més combatien a l'Església, trencant la unitat dels seus membres i per tant dels seguidors de Crist, i que van ser una anticipació dels grans desgarraments i separacions que arribarien al segle XVI amb els protestants i amb Luter,  Zwingli, Enric VIII, Calví...que han persistit fins avui dia, amb l'agreujant que aquest món s'ha anat al seu torn dividint i separant en cada cop més denominacions confessionals, fins arribar a algunes tan allunyades que ja no són ni cristianes en el sentit que no creuen que Jesucrist sigui Déu i home i el Salvador de la Humanitat, tot i que procedeixen del Cristianisme a través del món protestant (3). 

Santa Caterina de Siena, amb la seva doctrina clara que l'ha fet Doctora de l'Església, ens ensenya com cal afrontar aquestes circumstàncies i desafiaments, ella va pregar molt per la pau a l'Església, segons la voluntat del seu Senyor i Fundador Jesucrist de que tots els seus seguidors siguessin u. Per la seva defensa del Cristianisme autèntic i universal, el Catolicisme, en temps tan perillosos, ha sigut proclamada també patrona d'Europa. Que ella, una de les verges assenyades de la torxa encesa i l'oli preparat que han pogut entrar al Sopar de les Noces, pregui molt per tal que l'Església Catòlica superi les dificultats presents i també perquè Europa segueixi essent cristiana i catòlica, tal com és la seva essència i vocació! 

(1) Tot i que al mateix temps va suposar el Cisma d'Orient (1054), que no s'havia pogut solucionar ni amb la col·laboració d'Europa Occidental amb l'Imperi Bizantí en les Croades (1095 - 1291), ni  amb la presa de Constantinoble pels croats (1204) i el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261) ni tampoc amb els esforços fets al Concili de Lyon (1274), com tampoc se solucionaria més tard, tot i els resultats d'Unió temporals, en el Concili de Florència (1439) i que ha durat fins avui. 

(2) La reforma gregoriana va arreglar les desgràcies del s. X, "el Segle de Ferro del Papat", un període que va afectar a l'Església i que en realitat es va estendre des de finals del segle IX fins la primera meitat del s. XI. I a partir d'aquesta reforma eclesiàstica, durant dos segles i mig es va viure un temps d'apogeu i d'esplendor, amb les Croades i Ordes de Cavalleria, les Universitats, les catedrals romàniques i gòtiques, l'Escolàstica, moltes noves Ordes monàstiques i en especial l'expansió Cistercenca que es sumava a la Cluniacenca anterior i encara molt viva, els grans sants com St. Anselm, St. Bernat, St. Francesc, St. Domènec, St. Albert Magne, St. Bonaventura, i St. Tomàs d'Aquino, alguns importants Concilis, el Camí de Sant Jaume i l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus immediats successors, fins arribar al molt exitós primer Jubileu de Roma del 1300, ja a les prostimeries de l'època i just en la frontera dels immediats grans desastres seguits i continus del s. XIV. Per això el contrast va ser encara molt més fort i dur. 

(3) I alguns que sí que ho segueixen essent han arribat a conclusions tant antitètiques amb la doctrina dels Evangelis com sostenir que Déu prefereix els rics als pobres, d'on ha sortit la justificació teòrica del capitalisme, que ja s'havia anat iniciant progressivament abans, als s. XIII - XV, però que va esclatar al segle XVI.