Els segles "pobres" són aquells en els que acaba un cicle i en comença un altre, per tant són temps de finals i de principis, i solen estar marcats per grans trasbalsos de tota mena i ser centúries molt dures i difícils.
Uns quants d'aquests segles ja en l'Era Cristiana, començant pel primer de tots, l'immediat que va succeïr als grans fets del segle I, una època de gran esplendor, i no sols al món mediterrani:
I que és el segle II. Va ser el final de tota una època jueva que es remuntava com a mínim a la Revolta Macabea de principis del segle II aC i també de l'ús jueu de la traducció grega de la Septuaginta, començada a mitjan segle III aC, substituida per noves traduccions rabíniques com la d'Aquila, ja que es van adonar que si acceptaven la Septuaginta havien de reconèixer que Jesús de Natzaret era el Messies profetitzat per les Escriptures, a més es va perdre ja del tot l'ús normal de l'hebreu, substituït per l'arameu i conservat .com a llengua sagrada, i amb Bar Kokhba va fer la darrera aparició històrica, ja anacrònica, l'escriptura paleohebrea. El Judaisme va començar a elaborar la Mishnah, publicada cap al 188, perdent exclusivitat i protagonisme la Tanakh, i de tota la pluralitat d'escoles dels segles anteriors, saduceus, zelotes, fariseus i essenis, només va persistir com a molt majoritària el fariseisme i encara dins d'aquest la branca de Hillel. La separació total de Cristianisme i Judaisme, iniciada ja quan la primera Guerra Jueva si nó abans i tot, es va fer total, absoluta i irreversible, i fins i tot els romans van deixar de considerar als cristians com una branca jueva i d'associar uns i altres.
Pel demés la causa de l'Hel·lenisme a Àsia va sofrir un gran cop amb la destrucció de Ctesifont pels romans i l'Imperi Romà, arribat al màxim de la seva expansió amb Trajà (98 - 117) no sols va deixar de crèixer sinó que va començar fins i tot a retrocedir, abandonant territoris. També va passar la bona època de la Pax Romana i dels 5 bons emperadors. Vist amb perspectiva l'ascens exterior de Roma iniciat cap al segle III aC, amb les guerres púniques, va resultar ser un "triomf destructiu", per exageració i abús contraproducents, per a la causa de l'Hel·lenisme i per a la civilització grecoromana de discurs lògic, que va ser tocada des de dins.
El Cristianisme al segle II va viure la crisi més greu de tota la seva Història, el màxim perill, la del Gnosticisme i alhora també la de Marció i les seves idees i seguidors, el Marcionisme. Perquè tots els atacs abans i desprès van ser externs i sobretot físics, persecucions sagnants, però la "crisi gnòstica" centrada en el segle II i molt relacionada amb l'activitat de Marció, va ser l'atac més intens i perillós de desvirtuació del Cristianisme des de dins, transformant-lo en quelcom diferent i fins radicalment oposat, però que es seguia presentant, dient-se i pretenent ser, com a cristià. Mai més en la Història el Cristianisme ha patit una crisi tan greu i un atac tan fort a la seva essència com la de la Gnosi i sobretot al segle segon. La crisi gnòstica d'aquest segle és com una mena de barrera que apantalla en bona mesura la joiosa i innocent experiència cristiana confiada i acceptadora del primer segle, a partir d'aquesta l'Església deixarà de batejar fàcilment i immediatament als candidats de bona voluntat i amb el coneixement bàsic i establirà catecumenats, llargues catequesis i exàmens de puresa doctrinal i bon sentit i deixarà de considerar tolerables excentricitats i revelacions privades, almenys sense haver-les examinat i discernit sobre elles. I precisament el paper institucional dels bisbes, en una jerarquia oficial establerta i reconeguda, està ben documentat a partir de finals del segle I i inicis del segle II, junt amb l'aparició del nom de catòlica (universal) per a l'Església que manté pur i íntegre l'ensenyament dels apòstols, sense treure ni afegir-hi coses que el puguessin mutilar o corrompre.
A la resta del món, passa semblant. A Xina la dinastia Han, sota els Han orientals, viu un llarg final entre 188 i 220 amb rebel·lions com les dels taoistes Turbants Grocs (184 - 205) i un altre revolta taoista que va fundar un Estat teocràtic independent a una zona perifèrica (142 - 215) i guerres continues, que posen fi no sols als Han orientals (25 - 220) amb capital a Luoyang, sinó a tota la dinastia Han, inclosos els Han occidentals (202 aC - 9) amb capital a Chang'an, separats només pel breu interregne de Wang Mang (9 - 23). I mentre tot això passava els abans poderosos emperadors Han s'anaven convertint en cada cop més dèbils i al final nominals, estant el veritable poder en els senyors de la guerra i el país estava dividit, i un dels quals, Cao Cao, que ja tenia el poder real en una gran zona, posaria fi al que ja era poc més d'una ficció i acabaria provocant la seva fi quan poc desprès de la seva mort l'últim emperador Han es va veure obligat a abdicar en el seu fill, que començaria un nou llinatge imperial. Aquesta dinastia Han, performativa de Xina, ha fet que quan els xinesos parlen de si mateixos s'anomenen "han" (1), i quan aquesta primera gran Xina es va dividir en Estats rivals va començar l'Edat Mitjana xinesa (220 - 581) i va haver-hi invasions de pobles bàrbars, que formaren nous Estats. És a dir que la crisi del segle II va tenir un abast global, com si la Humanitat tinguès una mena de ritme històric bastant sincrònic, ja que també a Pèrsia l'Imperi Part hel·lenitzat (247 aC - 224), gran rival de Roma, aviat arribaria al seu final, quasi simultàniament amb es Han, i seria substituit pel zoroastrià Imperi Neopersa Sassànida (224 - 651).
Finalment, els grans personatges del segle II foren més que res recopiladors dels coneixements que vingueren també a significar i posar un punt final com Claudi Ptolemeu (c. 100 - c. 170) en Astronomia i Geografia, Galè (129 - 216) en Medecina, l'escriptor Llucià de Samosata (121 - 181), el filòsof Plutarco (c. 48 - c. 120) autor de les Vides paral·leles, els historiadors Tàcit (56 - 120) i Suetoni (c. 70 - d. 126) i en el Cristianisme, a part del floriment de sectes gnòstiques destructves amb els seus mestres com Marció (c. 85 - c. 160), Valentí (c. 100 - c. 180) i molts altres, i altres heretgies relacionades com el docetisme, en la seva versió principal té en els seus inicis els Pares apostòlics, deixebles dels apòstols, com St. Ignasi d'Antioquia (+ c. 110), St. Policarp (c. 70 - 155), Papias (c. 60 - c. 130) i Hermas i veu sorgir els apologistes com St. Justí (c. 95 - 165), filòsof i màrt, r i els primers que lluiten contra les heretgies denunciant-les com St. Ireneu de Lió (c. 125 - 202) i els primes teòlegs com Tertul·lià (160 - 220), predecessor d'Orígenes, i fins i tot el cas gairebé únic i insòlit de St. Hipòlit .de Roma (c. 160 - 235), el primer antipapa i l'únic antipapa canonitzat, desprès de reconciliar-se amb l'Església i morir màrtir, autor de molts escrits que permeten veure com vivian els cristians en aquell temps. I també va ser un segle de màrtirs i tenim diverses Actes autèntiques i fiables, històricament i jurídicament veraces i exactes, de determinats martiris importants de sants. Tot això junt forma un panorama fascinant d'aquest segle de transició però força interessant en el seu estil, el primer dels segles "pobres" en el significat que s'usa aquest terme aquí, en l'Era Cristiana, una prova i una experiència en la vida cristiana.
Algunes dates cronològiques:
100 - 120 Activitat del gnòstic Saturní a Antioquia
115 - 117 Segona revolta jueva (desprès de la del 63 - 73) davant l'avenç de Trajà cap a Mesopotàmia on hi ha la gran diàspora jueva, amb 6 segles d'antiguitat o més. Es rebel·len els jueus d'Egipte, Cirenaica, Xipre... i són durament reprimits.
117 - 161 Activitat del gòstic Basílides a Alexandria, on en aquest segle també floria l'alquimia i l'hermetisme, els seus seguidors basilidians seguiran durant segles
122 - 132 Construcció del mur d'Adrià a Escòcia. Mostra que l'Imperi Romà ha arribat als seus límits, ha perdut la seva força conqueridora i es posa a la defensiva en les fronteres.
132 - 135 Revolta de Bar Kokbà contra Roma, la tercera i última i la més desastrosa
135 Desprès que els romans aixafin la revolta, el nom de Jerusalem es canvia a Aelia Capitolina i s'hi instauren temples pagans grecoromans, els jueus tenen prohibit residir a Judea, que queda devastada i despoblada per les matances, esclavització i exili forçat, i encara més entrar a Jerusalem, delicte castigat amb pena de mort. El nom de la zona canvia a Palestina
135 - 138 El Judaisme, religió prohibida a l'Imperi Romà
136 - 168 El gnòstic Valentí vingut des d'Alexandria difon la seva heretgia a Roma i funda escola, els valentinians
140 Marció (85 -160) exposa les seves teories a Roma i obté rebuig en general, St. Policarp l'arriba a qualificar de "primogènit de Satanàs", però també partidaris convençuts. I el seu desafiament a les Escriptures de l'Antic Testament i fins a les naixents del Nou Testament, del que sol accepta un Evangeli i 10 cartes paulines, i encara tot expurgat, obligarà a l'Església a distingir clarament entre llibres inspirats i apòcrifs, i entre ortodoxos i herètics, i a establir un cànon.
142 Es construeix el segon mur fronterer romàa Escòcia, el de'Antoní Pius, 150 km més amunt, en un lloc on la distància entre les costes del Mar del Nord i de l'Oceà Atlàntic és bastant menor. Hi ha limes com aquest a moltes fronteres de l'Imperi (2)
144 Marció és excomunicat com heretge i funda la seva pròpia secta, que persistirà força temps
140s/155 Antoní Pius torna a permetre la circumcissió per motius religiosos
mitjan s. II El Pastor d'Hermas
155 Primera Apologia de St. Justí, dirigida a l'emperador Antoní Pius
158 Senyal de la situació dels temps, els romans tornen a la frontera d'Adrià a Escòcia, molt més al sud que la breu d'Antoní Pius.
157 Segona Apologia de St. Justí, dirigida al Senat romà
160 Diàleg amb el jueu Trifó, de St. Justí que mort màrtir cap al 165
165 Les legions romanes d'Avidi Cassi destrueixen la capital parta Seleucia. Gran cop a la causa de l'Hel·lenisme a Àsia
166 - 180 Al seu retorn, les legions romanes estenen per tot el Mediterrani la pesta Antonina, la primera pandèmia a l'Imperi Romà
c. 168 El Diatessaron, concòrdia dels 4 Evangelis, de Tacià (c. 120 - 185), que va ser durant uns segles usat en la litúrgia per l'Església siríaca, fins que al segle V va ser substituït pels 4 Evangelis de la Peshitta, traducció siríaca de la qual l'Antic Testament també es va publicar al segle II, mentre el Nou Testament, i per tant els Evangelis, és posterior, dels s. III-IV.
c. 170 El cànon Muratori, el més antic, fet potser com a resposta al desafiament de Marció
180 Adversus haereses de St. Ireneu de Lió, que polemitza sobretot amb el Gnosticisme, denunciant-lo
189 Rebrot de la pesta, particularment afectant l'exèrcit romà i les ciutats de l'Imperi Romà, que queda despoblat
193 Any de 5 emperadors a Roma, que anticipa ja el convuls segle III del militarisme i continus cops d'Estat i lluites internes pel poder a l'Imperi.
El món a l'inici del segle III ja era molt diferent al món de finals del segle I, desprès de tots aquests canvis i transformacions, i per exemple si el període 250 aC - 150 era molt pluralista i amb l'Estoicisma com a filosofia "primus inter pares" de referència al món grecoromà,, el següent període, el 150 - 550, serà una època dualista i la filosofia predominant serà el Neoplatonisme. I això és important, perquè els textos del Nou Testament, escrits sobre un fons de referència general estoic dins d'un ambient també de gran pluralisme, quan surtin realment en públic i es discuteixin a partir de Constantí al segle IV ho faràn en una època de base intel·lectual dualista, per exemple amb l'aparició i auge del Maniqueisme, i amb el Neoplatonisme i no l'Esroicisme com a referència. Això no afecta al seu contingut ni a la seva essència però sí a alguns matissos en la interpretació i comprensió dels mateixos, igual que en la nostra època del segle XXI estem mediatitzats per una mentalitat general científica, historicista i de crítica textual. Per això és important l'exegesi i l'hermenèutica, la bona traducció als idiomes moderns i conèixer l'evolució històrica i filosòfica del món occidental per intentar una comprensió el més pura possible des de la part humana (3).
(1) Mentre que els xinesos a l'estranger o els cosmpolites solen ser anomenats "tang" per l'altra gran dinastia xinesa, la Tang (618 - 907), molt cosmopolita i amant de tot l'estranger.
(2) Isaac Asimov, en els seus llibres sobre Roma (La República Romana i L'Imperi Romà)va er notar que si els romans no haguessin sigut derrotats al bosc de Teutoburg l'any 9 de l'Era Cristiana i haguessin consolidat el seu domini sobre Germania, potser haurien pogut seguir conquerint i annexant-se alguns territoris més a Europa central i oriental, i arribar a la zona d'Europa on la separació entre el Mar Bàltic i el Mar Negre és més curta, i la península europea és més estreta, i en lloc de tenit que defendre la llarguíssima frontera del Rin i el Danubi, deixant en poder bàrbar tants grans territoris a la part central i nord d'Europa i a més relativament propers a Itàlia, i attibar a establir les seves fronteres en les ribes dels rius Oder i Dniester o del Vistula i Dniester ambl'ajut també de la barrera dels Monts Càrpats en els dos casos, amb una triple o quadruple avantatge: més extensió de terreny i més població romana i en procés de civilització, frontera molt més curta i per tant més fàcilment defendible, i molta major distància des de la frontera Est fins a Roma i el centre imperial com a protecció addicional contra incursions i possibles invasions, i potser aleshores el limes gairebé únic s'haguès pogut mantenir, amb una mena de com de Gran Muralla xinesa a les portes d'Europa, i l'Imperi no haguès caigut o com a mínim haguès durat molts més segles, com en el cas de Constantinoble, protegida per les muralles teodosianes, la seva flota, les cadenes que podien tancar els estrets del Bòsfor i Dardanels i el foc grec.. Llavors l'eventual trasllat de la capital efectiva de Roma a Ràvenna i fins a Bizanci haguès tingut molt més sentit i la Història Universal seria molt diferent, si l'Imperi no haguès caigut o ho haguès fet al mateix segle XV però havent mantingut fins aquest temps una unitar i el control d'Europa occidental i central, amb una frontera segura a l'Est, el lloc més perillós per la gran plana euroasiàtica, i les també bastant segures del Mar Mediterrani i el desert del Sàhara al Sud, l'Oceà Atlàntic a l'Oest i el Mar Bàltic i la península de Jutlàndia al Nord.
(3) Sinó les coses poden canviar o variar de significat en poc temps. Un professor de l'ISCRV ens posava el cas de les novel·les de Dickens, d'un idioma semblant i proper com és l'anglès, i de sols 150 anys enrera o poc més quan ens ho deia a principis del segle XXI, on en algun cas es diu d'un orfelinat on els nens menjaven cada dia patates amb bacallà, i per l'evolució del temps un lector poc advertit o sense explicació adicional podria arribar a la impressió errònia que la vida dels nens era molt dura, però almenys el menjar era de primera, i això no és el que descriu l'autor ni el que vol dir, malgrat a nosaltres ens ho poguès semblar. També es pot dir una cosa semblant del caviar, menjar dels pescadors pobres en determinats llocs i temps que, desprès de considerar-se per alguns com una delicadesa i esdevenir com ua moda i un luxe per la seva escassetat, ha arribat a ser caríssim i considerat aliment nomès a disposició dels sibarites més rics. Molts més malentesos d'aquest tipus es poden produir quan tes tradueix d'una mentalitat semítica i d'unes llengües semítiques (hebreu, arameu) o del grec koiné, en una zona geogràfica molt particular i a una distància històrica de dos mil·lennis per al NT i de dos i mig a tres mil·lenis per l'AT. Calen doncs les notes i els comentaris basats en la tradició apostòlica i el magisteri eclesial mantinguts amb continuïtat al llarg de tots aquests 20 segles per entendre bé el que diu, el que es volia dir i el que entenien els primers oients. Perquè és ben sabut que els originals no envelleixen ni caduquen, però les traduccions sí i cal anar-les renovant periòdicament.
(3) Sinó les coses poden canviar o variar de significat en poc temps. Un professor de l'ISCRV ens posava el cas de les novel·les de Dickens, d'un idioma semblant i proper com és l'anglès, i de sols 150 anys enrera o poc més quan ens ho deia a principis del segle XXI, on en algun cas es diu d'un orfelinat on els nens menjaven cada dia patates amb bacallà, i per l'evolució del temps un lector poc advertit o sense explicació adicional podria arribar a la impressió errònia que la vida dels nens era molt dura, però almenys el menjar era de primera, i això no és el que descriu l'autor ni el que vol dir, malgrat a nosaltres ens ho poguès semblar. També es pot dir una cosa semblant del caviar, menjar dels pescadors pobres en determinats llocs i temps que, desprès de considerar-se per alguns com una delicadesa i esdevenir com ua moda i un luxe per la seva escassetat, ha arribat a ser caríssim i considerat aliment nomès a disposició dels sibarites més rics. Molts més malentesos d'aquest tipus es poden produir quan tes tradueix d'una mentalitat semítica i d'unes llengües semítiques (hebreu, arameu) o del grec koiné, en una zona geogràfica molt particular i a una distància històrica de dos mil·lennis per al NT i de dos i mig a tres mil·lenis per l'AT. Calen doncs les notes i els comentaris basats en la tradició apostòlica i el magisteri eclesial mantinguts amb continuïtat al llarg de tots aquests 20 segles per entendre bé el que diu, el que es volia dir i el que entenien els primers oients. Perquè és ben sabut que els originals no envelleixen ni caduquen, però les traduccions sí i cal anar-les renovant periòdicament.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
