La societat humana occidental, que s'ha anat descristianitzant, sembla ara molt desorientada i confusa. I això en molts temes i molt importants. Un d'ells l'avortament. Però n'hi ha molts més, l'eutanàsia, la definició de matrimoni, la integritat física personal, la preeminència de l'ésser humà sobre els animals i la seva administració respecte a la Creació. Tot això està desquiciat i és molt trist experimentar aquest retrocès després de més de dos mil anys d'avenços progressius (1).
Com que aquest relliscament cap avall ha sigut lent i progressiu, la majoria de la gent als països d'Occident quasi no se n'ha adonat, o ho ha vist com una evolució natural, tot i que és evident que no venia de la gent ni dels canvis espontanis, sinó que era dirigit des de grups de poder, amb el suport cada cop més clar dels mitjans de comunicació de tota mena, i amb una agenda inicialment oculta que, amb la materialització del seus punts pas a pas i un darrera l'altre, ara es va fent cada cop més pública ja que els que la inspiren i l'apliquen se senten cada cop més victoriosos i segurs, convençuts que la societat està mentalment hinoptizada i moralment anestesiada per les seves ideologies i polítiques.
Perquè no s'entèn que el que primer va ser una despenalització, com la de l'adulteri i la pornografia, després s'anés legalitzant cada cop més, deixant, això si, passar temps per assumir-ho i normalitzar-ho, a continuació s'ampliés més i més, es consideres una llibertat, es justifiqués amb casos límit i amb sentimentalismes aparentment benintencionats però falsos i perjudicials per a tots, passes a ser un estil de vida, un dret d'una minoria dins d'un col·lectiu (2) i després un dret humà (!) i ja últimament les lleis castiguin als qui s'oposen a aquest estat de coses, saltant-se tota democràcia i essent molt parcials i unilaterals en l'activisme social, dictaminant que unes accions sí i altres no i quines són unes i altres, segons la conveniència dels poders fàctics, que tenen tota la força impulsora i coercitiva econòmica, propagandística i legislativa, i ara disposen de coneixements pscològics avançats i fiables sobre enginyeria social i manipulació de masses.
Al la 2ª meitat del segle XX, quan tot semblava recuperar-se i anar en bon camí, hi va haver dos anys molt especialment dolents, 1968 (3) i 1995 (4), amb algun any més que va ser el punt d'inflexió com el 1973 (5) com es veu comparant els anys anteriors i posteriors (6) tot i que hi havia hagut algun precedent com el 1963 (7) i encara hi va haver un any molt dolent per les seves conseqüències, el 1976 (8). El que es va iniciar en aquestes fites va portar a les extremes convulsions dels anys 1980s i 1990s (9) i ha acabat portant a un segle XXI molt diferent del que s'imaginava i preveia, amb els atemptats terroristes del 2001 que van donar pas a la contraproduent invasió occidental de l'Afganistan (2001 - 2021) pretesament com a guerra contra el terror i per fer un món més segur, la nova invasió de l'Iraq el 2003 amb motius falsos inventats i amb una desestabilització favorable als grups terroristes islàmics que s'ha perpetuat fins a la intervenció de Rússia a Síria però que encara dura, la crisi econòmica del 2008, les mal anomenades primaveres àrabs promogudes pel president americà Obama, Premi Nobel de la Pau (!), de l'any 2011 que van comportar una desastrosa intervenció de l'OTAN a Líbia, l'assassinat del seu president Gaddafi i conseqüencies d'anarquia i caos que encara es paguen ara, així com la interminable guerra de Síria iniciada aquell mateix any i que ha durat fins fa poc, la situació de guerra civil a Ucraïna des del cop d'Estat del 2014 amb la ingerència nord-americana i la intervenció militar russa del 2022 amb la guerra no declarada d'Estats Units i l'OTAN en contra donant armament al govern de Kiev, fet que va prolongant la guerra, les morts i la destrucció (10) i que amenaça de portar a una Tercera Guerra Mundial per la irresponsabilitat de governants i polítics, que semblen encegats (11)... Desastre rere desastre.
I cito tot això per dos motius. Un perquè són les manifestacions externes d'una corrupció interna del sistema que ha assolit graus veritablement alarmants en aquestes primeres dècades del segle XXI, i que es tradueix en la crisi total, econòmica, social, política, sanitària, educativa, moral i religiosa, on tot està tocat i funciona no sols malament sinó cada cop pitjor, en mig de moltes agendes ocultes, falses banderes, falsos amics, pretesos remeis contraproduents i agreujadors, decisions insensates dels dirigents i una societat insensibilitzada, atordida, impotent, enganyada i manipulada, majoritàriament atontada, desinformada i inconscient del que passa i suposant que tot segueix anant bé o almenys com sempre i que no n'hi ha per tant, és a dir conduïda sense resistència als majors absurds i intervencions totalitàries en ella, fins i tot en l'àmbit de la vida privada, fomentant en canvi les protestes i reivindicacions per temes petits o insignificants per tal d'amagar si algú protestés en temes realment importants, en mig del soroll tan estés de queixes i lluites internes de la societat, que així no tenen ressò. La gent són víctimes però en part també són culpables d'haver anat acceptant i practicant falses llibertats, immoralitats i greus pecats, abans també greus delictes, ara legalitzats pel caprici d'uns governants i legisladors, com si ells puguessin canviar al seu gust i interès les lleis divines i naturals, les de la consciència i el cor dels homes.
L'avortament és l'expressió més clara d'aquesta deshumanització d'individus i societat. És l'assassinat d'un ésser humà nonat i més encara d'un fill mentre està en gestació en el ventre de la seva mare, la seva procreadora junt amb el seu pare, els gens dels quals porta, i per part precisament d'aquella que està encarregada per Déu i per la naturalesa no sols d'acollir-lo en el seu cos de dona, d'alimentar-lo i tenir-ne cura sinó d'estimar-lo i protegir-lo. És una inversió total, que només s'explica per moltes dècades de propaganda i rentat de cervell per part de determinades ideologies que sostenen que hi ha massa gent en el món i que cal disminuir-la per tots els mitjans que sigui, és a dir per aquells que s'autoconsideren déus i decideixen sobre la Humanitat en conjunt i sobre la vida i la mort humanes, també amb l'eutanàsia que ara ja es veu al Canadà que s'està oferint per motius cada cop més fútils com pobresa o no tenir llar, i en molts països per voluntat de morir de fins i tot joves i nens sans. El que abans era un delicte d'inducció al suïcidi o cooperació en el suïcidi, penat legalment amb presó, ara és eutànasia o suïcidi assistit i es fomentat perquè al món sobra gent (!) i els jubilats són una càrrega pels sistemes de pensions i els malalts crònics per les finances dels sistemes sanitaris, i tota una sèrie de motius injustos, egoïstes, interessats, malvats i desconsiderats, presentats amb l'excusa de que és pel seu bé, perquè no sofreixi, perquè no té una vida digna o no té cap altra opció (!), que són els mateixos amb els que s'impulsa a una mare a fer matar al seu fill en les seves entranyes, fent una barbaritat contra ella mateixa i contra el seu instint maternal que ni les mares animals fan. A part que, sigui legal o no, és un pecat mortal gravíssim, que fins l'Any de la Misericòrdia del 2016 va ser reservat als bisbes i penitencers, i que compromet la salvació eterna, sobretot quan per cobrir-se més els impulsors les espatlles es fa que sigui considerat una cosa normal, natural, que si la consciència dol i ho retrau és per prejudicis ancestrals o per l'educació rebuda, i que si es necessari perquè provoca remordiments o depressió en l'avortadora cal anar al psicòleg, al metge o al psiquiatra i tractar-se amb antidepressius, ansiolítics i tranquilitzants, perquè no té perquè segons ells... amb la qual cosa es perllonga i agreuja el sofriment de la mare que ha avortat i en lloc de donar a llum vida ha parit mort. I si algú la vol ajudar de veritat, es diu que la molesta, que l'impedeix exercir la seva llibertat i el seu dret, que l'odïa (!) i se'l penalitza per fer-ho ni que sigui simbòlicament: un metge francès octogenari, potser creient o potser no però de sentiments humans, va ser detingut i acusat perquè des de lluny va ensenyar i agitar unes sabatetes de nadó a una dona que es dirigia a un avortori, se li va imposar una forta multa i se'l va amenaçar amb penes de presó si reincidia en tan greu delicte d'assetjament (!) motivat per l'odi (!). I molt recentment al Regne Unit, concretament a Birmingham a primers de desembre de 2022, una dona, Isabel Vaughan-Spruce, va ser interrogada per la policia al veure-la parada en silenci a la vorera de l'altre cantó d'un avortori en hores en que aquest estava tancat i al carrer no hi havia gairebé ningú, quan els policies li van preguntar que feia, que si resava en silenci, ella va dir que potser estava resant mentalment (12), a continuació d'aquesta confessió els policies la van detenir i la van portar a la comisaria i el que podia haver quedat en un fet inversemblant d'òpera bufa si a la comisaria hi hagués hagut algú amb seny que s'hagués disculpat amb la senyora, li hagués demanat que sisplau no presentés denúncia per arrest inmotivat i l'hagués deixat immediatament en llibertat després de reconèixer que els agents s'havien extralimitat i que els amonestaria, en lloc d'això es va convertir en veritablement dramàtic i tràgic quan se li van presentar 4 càrrecs, per protestar i participar en una desobediència pública a una ordenança municipal i per assetjament i intimidació a la llibertat de les dones, tot un despropòsit de tints entre orwellians i kafkians, com si ja estiguessin tots al 1984 i El Procés a la vegada i sense prèvia advertència. Al cap d'unes setmanes d'aquesta situació pendent de judici, en cercles superiors algú més intel·ligent, raonable i amb sentit del ridícul va decidir com autoritat competent retirar-li tots els càrrecs. Per a la dona va ser un alivi, però ha quedat marcat per si mai torna a anar per allà i ho torna a fer, no sigui que els mateixos policies o uns altres l'acusin de reincident. I no és l'únic cas, ja abans al novembre a Bournemoth, Adam Smith-Connor, un veterà del servei mèdic militar que els va dir que resava plorant el seu fill, sense dir que va ser per avortament molts anys enrere i pagat per ell, va ser detingut en iguals condicions i no va tenir tanta sort perquè va ser condemnat a pagar 100 lliures. Però encara és més greu perquè segons la interpretació que es faci d'aquestes lleis diabòliques, una persona pregant en silenci i sese mirar o d'esquenes en una "zona protegida" pot ser condemnada a 6 mesos de presó i en cas de reincidència a 2 anys i tot (13). Una legislació delirant que recorda allò que com més a prop està una societat del seu col·lapse més demencials són les seves lleis, i la nostra sembla ben a punt del seu final tal com la coneixem (14).
Diu que ja fa bastant anys a un psiquiatra un pacient li va confessar el seu temor: "La societat sembla haver-se tornat boja, el mal domina el món". I una antiga dita de saviesa popular diuen que els nens, els bojos i els borratxo sempre diuen les coses tal com són. Estem en una època molt fosca, quasi negre, una de les èpoques més baixes de la Humanitat pel seu caràcter global i per la inversió de valors, tant del gust del diable, que sap que porta a la perdició segura dels éssers humans, perquè mentre un coneix el que és pecat i si ho fa se sap pecador, no tot està perdut, perquè sempre es pot penedir, demanar perdó a Déu i confessar-se, i així convertir-se i salvar-se. Però si un no creu que sigui un pecat, o pitjor no creu que existeixin pecats, i ho considera normal, una llibertat, un estil de vida, un dret seu, un dret humà i ja al súmmum un orgull, com li han inculcat per totes bandes, es tanca ell mateix tota via de salvació. Una santa del segle XX va dir, com d'altra banda també ho han fet molts d'altres, que la gran majoria dels condemnats a l'Infern eren gent que no creien que existís. És molt trist, però és així, ja que si un considera que existeix o pot existir, procurarà no pecar mortalment demanant ajuda divina i humana per no fer-ho, o cas d'haver-ho fet se'n penedirà ni que sigui per dolor d'atrició i buscarà el perdó sacramental i l'esmenament de vida o com a mínim farà ni que sigui a l'últim moment un acte de contrició que canviï el seu destí de l'Infern al Purgatori. No sol ser el cas, aparentment i amb la salvetat d'una gràcia divina extraordinària, realment excepcional, del qui ha fet tot el camí contrari, no creient o no important-li Déu, el pecat ni l'Infern. Potser els membres de la societat actual haurien de pensar més en la mort, en el moment en que tard o d'hora tothom morirà, perquè com diu la Saviesa divina "Pensa en la teva mort i mai pecaràs". Però encara més culpables que els que practiquen el pecat són els que el fomenten i l'inculquen com quelcom normal, adequat i necessari, molts dels quals són gent d'edat molt avançada. Per tant, tant de bó que en lloc de creure's déus i pensar tant en els seus plans per aquest món, per fer la seva voluntat i modificar-lo al seu gust , encara ja molt tard per ells, pensessin més en la mort i en el més enllà perquè així potser es penedirien, convertirien i salvarien, perquè Déu estima entranyablement a tots i no dona per perdut a ningú mentre és en aquest món, i alhora farien que també se salvessin molts ara enganyats i desorientats, endurits en el seu pecat per les influències nocives i les falses seguretats del món en que ens ha tocat viure.
Vulgui Déu que més aviat que tard tant els governants i ideòlegs com la gent del carrer reflexionin sobre el món en que vivim i en perquè tot va tant malament, sense deixar-se distreure per miratges ni per les coses quotidianes, i descobreixin que darrera tot això hi ha quelcom de transcendent, una lluita espiritual, i sàpiguen escollir el cantó bo!
(1) Des de la vinguda al món de Nostre Senyor Jesucrist i l'establiment de la seva Església i del Cristianisme. Però ja abans teníem punts forts com el Jurament Hipocràtic dels metges, mantingut igual durant més de 2 300 anys i que ja ben avançat el segle XX se li va canviar, per primera vegada, un fragment, el de "no realitzaré cap avortament ni que m'ho demanin", per tal que els impulsors de l'avortament no es trobessin amb aquest obstacle en el món mèdic i els propis metges no es comprometessin jurant no fer-ne. I encara abans tenim els Deu Manaments del Sinaí, c. 1200 aC, dels que avui dia les noves legislacions permeten saltar-se'n uns quants, quan no ho consideren un estil de vida, un progrès i un dret , i fins i tot un orgull, fer-ho.
(2) Les dones que consideren, accepten, desitgen o es veuen induïdes o obligades per les circumstàncies o altres persones a avortar el seu fill en gestació en el seu ventre matern. Un fet que tant sols 40 anys enrera era rebutjat i causava por i horror a quasi totes les dones.
(3) L'agitació social mundial representada sobretot pel Maig francès, amb els seus absurds i incoherències, rebelant-se contra una situació que només uns anys després ja semblava idílica per comparació i que ara ho és encara molt més respecte de la nostra actual.
(4) La Conferència de Beijing amb els seus disbarats ideològics i totalitaris.
(5) Amb la inicua sentència Roe v. Wade, que va despenalitzar, i a la pràctica legalitzar i encara més promoure, l'avortament als Estats Units, i que recentment ha estat revisada i anul·lada pel Tribunal Suprem del país, deixant l'obligatorietat d'admetre-ho i permetent legislar-ho als Estats, com ho indica realment la Constitució americana, que s'ha saltat durant mig segles, per interessos espuris. El cert és que ja hi havia un clamor creixent des de feia molts anys de gran part del poble nord-americà en contra dels efectes perversos i nefastos d'aquella desgraciada sentència. Però 1973 va ser també l'any de diversos fets molt negatius, com el cop d'Estat a Xile, la guerra del Yom-Kippur, la crisi mundial del petroli i el magnicidi del vicepresident del govern espanyol, almirall Luís Carrero Blanco, entre uns quants més, tots tan sorprenents com malignes i perjudicials, de manera que el 1974 ja s'havia perdut la innocència i optimisme de present i futur que encara regia el 1972; entre d'altres coses a Europa i a tot Occident va acabar per aquells anys el progrés econòmic, social i cultural de 25 o 30 anys després de la Segona Guerra Mundial.
(6) Basta comparar el panorama mundial que presenta el llibre Le défi américain (1967) del periodista francès Jean-Jacques Servan-Schreiver (1924 - 2006), amb uns problemes normals, unes perspectives bones, unes idees clares, una societat confiada oberta al pogrés i al futur, en conjunt una visió del món intel·ligent, objectiva i racional, amb el seu posterior llibre Le défi mondial (1980), on el panorama del món ja ha canviat del tot i és caòtic, estrany, amb conflictes de molt difícil o quasi impossible de solució iniciats amb la Guerra dels Sis Dies de 1967 i altres , però la repercusió dels quals va tardar encara uns anys fins que es van demostrar insolubles, un món confús, difícil d'entendre, on hi actuaven forces desconegudes incomprensibles, incoherents i contradictòries, una situació que a més s'ha mantingut durant 40 anys fins ara i que si ha fet alguna cosa ha sigut empitjorar.
(7) El de l'assassinat encara no aclarit de John F. Kennedy, el primer president catòlic dels Estats Units (1961 - 1963) i uns quants fets més com el poques setmanes anterior cop d'Estat instigat pels seus propis aliats americans contra el president catòlic Ngo Dinh Diem del Vietnam del Sud (1954 - 1963), que obriria el camí a la intervenció militar nord-americana massiva a la Guerra de Vietnam a partir del fals incident del Golf de Tonkin només uns mesos després, l'estiu de 1964. També el juny va morir el Papa Joan XXIII (1958 - 1963) i va resignar després de molts anys el catòlic canceller federal alemany Konrad Adenauer de l'Alemanya de l'Oest (1949 - 1963). Estava a punt d'acabar una època catòlica d'abast mundial que havia abarcat tots els anys 1950s i els primers 1960s, amb la seva candidesa, innocència i qualitat de vida que ara resulta quasi inexplicable, i que entre altres coses va propiciar la ràpida i total reconciliació entre França, dirigida pel també catòlic De Gaulle (1958 - 1969) i l'Alemanya Occidental.
(8) L'any de l'escàndol dels suborns de la Lockheed, de la nova malaltia de la Legionella, de la reinstauració de la pena de mort als Estats Units després d'una moratòria d'uns quants anys, amb la primera execució el gener de 1977, i de diverses coses més que es veien rares i fora de control o en la direcció inesperada i inadequada. Un reportatge televisiu aquí va titular-lo "1976, l'any de tots els dimonis", referint-se al pandemònium de desgavell, desori, agitació irada, desordres públics, però també de conspiració pel mal, d'aquell any.
(9) El genocidi dels tutsis a Rwanda, amb passivitat i quasi complicitat internacional, el 1994 per part dels extremistes hutus després de l'assassinat no aclarit dels presidents de Rwanda i Burundi, les dues "guerres mundials" del Congo, dites així pel gran nombre de països veïns participants i pels milions de morts, de nou sense quasi resonància internacional, més preocupada per polítiques internes i per visions ideològiques, detalls magnificats i autèntics absurds.
(10) "Lluitarem contra Rússia fins l'últim ucraïnès", insòlita i realment inaudita declaració pública de Jens Stoltenberg, secretari general de l'OTAN. També Victoria Nuland, de l'equip de govern nord-americà, quan li van fer notar les conseqüències molt negatives per Euripa de les polítiques americanes al respecte, va contestar "Que es foti Europa!", declaració molt per l'estil del comentari ben audible l'any 2017 d'una parlamentaria espanyola al Congrés que al declarar el ponent amb torn de paraula el malament que s'ho estaven passant diversos grups socials per les polítiques de retall de les prestacions socials a Espanya va comentar amb veu alta "¡Que se jodan!". Són exabruptes que mostren el nivell dels polítics actuals, més baix que mai, i totalment incompetents i desencertats.
(11) Es ben conegut que el març de 2022, encara a no un mes de la invasió russa, tant Ucraïna com Rússia estaven a punt de signar un acord de pau més o menys satisfactori per a les dues parts, auspiciat per Turquia com mediadora, però aquest va ser vetat pels Estats Units, que van preferir que Ucraïna continués la lluita "fins la derrota de Rússia" (!) a fi de poder ells instaurar el Nou Ordre Mundial, en el que Rússia i Xina són excepcions, amb les que sembla que es contempla anar tard o d'hora a una guerra nuclear (!!) per tal de no deixar-les desobeïr les consignes mundialistes.
(12) Si els hi hagués contestat que estava planejant com atracar un banc, els agents, si encara tenien sentit de l'humor anglès, haguessin somrigut i despres de fer-li potser també ells un comentari jocós com "doncs bona sort!" tot rient l'haguessin deixat en pau, o si per influx dels Estats Units s'ho haguessin cregut i/o s'ho haguessin pres malament i se l'haguessin endut per interrogar-la sobre plans, còmplices, llocs i dates, l'haguessin posteriorment deixat lliure sense càrrecs dient que un altre cop no vacil·lés a la policia. Però resar, encara que sigui mentalment, sola i en silenci, amb el centre tancat i sense nngú, es veu que es molt greu per la legislació aquesta, que només cap qualificar de demoníaca.
(13) El caràcter no ja d'estultícia i de tirania sinó realment satànic de lleis així que prohibeixen resar ni que sigui interiorment , es veu en que si la persona blasfemés en veu alta i tot, això no seria evidentment considerat intimidació per a les dones que es dirigieixen a avortar, potser fins i tot seria considerat una mostra de senyal i ànim per a elles, perquè certament està en la mateixa línia. Fer el mal no està penat però fer el bé sí, el món a l'inrevès i una mena de preludi de l'Infern a la Terra.
(14) Probablement cap a l'any 2028 acabarem aquest nefast cicle atual en el que estem des de l'inici del segle XX, que ha vist dues guerres mundials i desgràcies de tota mena, i el 2029 en començarà un altre ben diferent del que ha durat quasi 130 anys i ben diferent també, perquè serà nou, de plans, agendes i programacions efectuades ara. Per sort tot recomençarà altre cop.
.jpg)
