Coses molt rares i preocupants del nostre món actual

Un destacat ocultista, Rudolf Steiner (1861 - 1925), en una sèrie de conferències de l'any 1913 va preveure que el diable faria una irrupció molt important a Occident i probablement a Europa a les primeres dècades del segle XXI. I que això es traduïria en un materialisme extrem, una gran falta d'espiritualitat i molts altres fets molt negatius per a la Humanitat. Com va arribar a aquesta conclusió és desconegut però a part d'especulacions esotèriques també devia tenir en compte diverses profecies cristianes. Sense entrar en el seu sistema i en les seves idees, citades només a tall d'anècdota com a mostra que no totes les prediccions venen de fonts religioses, sembla que a un segle de distància ho va encertar bastant quan ho va dir, tant si va ser pura intuïció com si va ser degut a reflexions sobre el desenvolupament humà, perquè en aquest primer quart del segle XXI i amb precedents ja de la segona meitat del segle XX estan passant coses bastant rares, per no dir pitjor, i de molt mal auguri. 

Estàtua de l'Àngel Caigut a Madrid, Ricardo Bellver 1877

Una llista d'unes quantes d'aquest segle, per ordre cronològic:   

2006 Els monstruosos Lordi de Finlàndia, guanyen el Festival d'Eurovisió 

2012 Estranya cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Londres 

2014 El drag queen i "dona barbuda" austríaca Conchita Wurst guanya Eurovisió

        Pel·lícula "Maleficent" (Malèfica) de Disney, destinada a nens 

2016 Cerimònia diabòlica d'inauguració del Tunel de Sant Gotard amb les autoritats europees

2016 - 2021 Sèrie de TV "Lucifer", presentant-lo com un heroi guapo i simpàtic, als Estats Units 

2019 La Pachamama als jardins d'una església del Vaticà

        Una gran estàtua del déu cananeu Molok, al que se li sacrificaven nens, davant el Colisseu

2020 Esperpèntic pessebre al Vaticà 

2021 Festa de l'UNICEF amb màscares demoníaques

        Premi Príncep d'Astúries a l'artista de perfomances diabòliques Marina Abramovic 

2022 El grup ucraïnès Kalush Orchestra, amb vestits estrafolaris, guanya Eurovisió

        Disney fa la sèrie infantil "Little Demon", protagonitzada per la filla de Satanàs 

        Disney canvia les lletres d'uns nens "We love you Santa" per Satan en un curt nadalenc 

2023 Presentació d'ambient infernal en la festa dels Grammy i amb la cançó satanista "Impiu".  

Com es veu, són mostres públiques cada vegada més clares i descarades, no ja d'una pèrdua de valors, sinó d'una autèntica inversió dels mateixos, senyal d'una profunda corrupció espiritual i depravació moral i humana, que busca i es complau en el mal i en escandalitzar i corrompre als altres, començant ja pels més vulnerables i manejables, les ments infantils en formació, però sense deixar joves ni adults. Això està a joc amb moltes ideologies, polítiques i lleis avui imposades, que només fa pocs anys eren realment impensables, i potser no és un efecte secundari o cooperador sinó el principal buscat per una determinada èlit molt poderosa i amb àmbit mundial en el nostre món globalitzat. 

Quan encara era només Joseph Ratzinger, el futur Benet XVI, va fer notar que l'aparició del Cristianisme va desdimonitzar el món, començant ja pel propi Jesucrist que va alliberar a molts endimoniats dels seus esperits malignes i continuant pels seus deixebles i seguidors, sobretot a partir del triomf de l'Església a partir dels segles IV i V. I que la descristianització de la societat europea i occidental, iniciada al segle XVIII i accelerada als segles XIX i XX fins arribar a ser molt notòria al nostre temps, ha portat a una creixent redimonització del món, fins al punt que en les societats més laiques i secularitzades és on hi ha més casos de possessions diabòliques i d'endimoniats i on són més necessaris els exorcismes, ja que amb la pèrdua de la fe i la retirada de la pràctica religiosa, els esperits malignes tenen el camp molt més lliure i predisposat per a la seva actuació, més enllà de les inevitables temptacions i inspiracions diabòliques conduents al pecat i al mal. Aquestes naturalment abunden molt més, amb pecats i delictes d'una gravetat molt més gran, abans inimaginables, però també es dona una gran foscor i gairebé mort de la vida espiritual sana i autèntica, succedida per tota mena de falses espiritualitats aberrants i perverses, que sota capa de bé porten a la idolatria, al politeisme o panteisme, a la superstició, la màgia i, en el límit, al luciferisme i satanisme. Ja la Il·lustració del segle XVIII va produir gairebé immediatament un renaixement d'ocultistes i de creences esotèriques i els horrors gòtics del preromanticisme i el pintor Goya, afrancesat, va tenir que reconèixer amargament que el somni de la raó produeix monstres i va acabar pintant escenes grotesques en les seves pintures negres i capricis, plenes de lletjor i de coses desagradables i sinistres, de tenebres i de crueldat demoniaca, de turments i desesperança, ofensives per a la raó i el seny, com si el món s'hagués anat convertint en el pitjor dels malsons, un ambient terrorífic com una avantsala de l'Infern ja en aquesta vida. I és que el preu del pecat, és a dir de la desobediència a Déu, de l'allunyament i el trencament amb Ell, de donar-li l'esquena i oposar-se-li o negar-lo, és la mort, en aquesta vida i en l'altre, perquè Déu és la font de l'existència, de la vida, de la llum, la bondat, l'amor i la felicitat, i deixar-o és abandonar també tot això.  

Els humans tenim necessitat d'adorar i si no adorem Déu, l'únic que ha de ser adorat, aquesta impuls es desvia cap a coses inadequades, la idolatria del plaer, dels diners i de les riqueses, de la pròpia voluntat, de la diversió, del tancament en un mateix, de l'orgull, de les pròpies idees o del no res i la mort, la idolatria de les dones (i per elles, dels homes), de la bellesa o la força, del sexe, de les fantasies, de la mentida i finalment, quan es completa la inversió total, d'un mateix, d'un líder, d'una ideologia o en el limit del diable, que essent l'imitador de Déu vol ser adorat ell com li correspon només al Senyor de tots i de tot, i que després d'uns hipotètics o efímers èxits i satisfaccions enverinats ja d'entrada i acompanyats de depravacions, paga amb odi, tortures, maldat extrema, el càstig ja en aquest món, la mort i sofriments eterns als seus adeptes. Perquè ell és no sols l'enemic de Déu sinó també de tot el gènere humà, que amb la possibilitat de salvar-se li fa evident tot el que ell va perdre i ja no tindrà mai, i per això rabia cremant d'enveja, gelos, ganes de fer mal i de condemnar-los amb ell. El diable és com un gos rabiós lligat amb una cadena, que només pot fer mal, i un mal terrible, als qui se li acosten, ja que de lluny només pot bordar furiós. I allunyar-se de Déu és acostar-se-li, perquè a la vida o s'està en un cantó o en l'altre, amb Déu on ell no pot res, o sense Déu on ell impera. L'elecció és lliure, voluntària i conscient, però moltes vegades enterbolida pel vel material, els enganys, els errors i els miratges. Fins al moment de la mort es pot canviar de bàndol, després ja no. És una gran responsabilitat i és molt irresponsable i tràgic no considerar-ho i no elegir bé. 

Tots els símptomes citats en la llista són de molt mal pronòstic, mostra d'una descomposició i un podriment social ja en aquesta existència i fan palès el mal espiritual del nostre actual decadent, degradat  i degenerat Occident.  

En quin món vivim?

La societat humana occidental, que s'ha anat descristianitzant, sembla ara molt desorientada i confusa. I això en molts temes i molt importants. Un d'ells l'avortament. Però n'hi ha molts més, l'eutanàsia, la definició de matrimoni, la integritat física personal, la preeminència de l'ésser humà sobre els animals i la seva administració respecte a la Creació. Tot això està desquiciat i és molt trist experimentar aquest retrocès després de més de dos mil anys d'avenços progressius (1). 

Com que aquest relliscament cap avall ha sigut lent i progressiu, la majoria de la gent als països d'Occident quasi no se n'ha adonat, o ho ha vist com una evolució natural, tot i que és evident que no venia de la gent ni dels canvis espontanis, sinó que era dirigit des de grups de poder, amb el suport cada cop més clar dels mitjans de comunicació de tota mena, i amb una agenda inicialment oculta que, amb la materialització del seus punts pas a pas i un darrera l'altre, ara es va fent cada cop més pública ja que els que la inspiren i l'apliquen se senten cada cop més victoriosos i segurs, convençuts que la societat està mentalment hinoptizada i moralment anestesiada per les seves ideologies i polítiques. 

Perquè no s'entèn que el que primer va ser una despenalització, com la de l'adulteri i la pornografia, després s'anés legalitzant cada cop més, deixant, això si, passar temps per assumir-ho i normalitzar-ho, a continuació s'ampliés més i més, es consideres una llibertat, es justifiqués amb casos límit i amb sentimentalismes aparentment benintencionats però falsos i perjudicials per a tots, passes a ser un estil de vida, un dret d'una minoria dins d'un col·lectiu (2) i després un dret humà (!) i ja últimament les lleis castiguin als qui s'oposen a aquest estat de coses, saltant-se tota democràcia i essent molt parcials i unilaterals en l'activisme social, dictaminant que unes accions sí i altres no i quines són unes i altres, segons la conveniència dels poders fàctics, que tenen tota la força impulsora i coercitiva econòmica, propagandística i legislativa, i ara disposen de coneixements pscològics avançats i fiables sobre enginyeria social i manipulació de masses.

Al la 2ª meitat del segle XX, quan tot semblava recuperar-se i anar en bon camí, hi va haver dos anys molt especialment dolents, 1968 (3) i 1995 (4), amb algun any més que va ser el punt d'inflexió com el 1973 (5) com es veu comparant els anys anteriors i posteriors (6) tot i que hi havia hagut algun precedent com el 1963 (7) i encara hi va haver un any molt dolent per les seves conseqüències, el 1976 (8). El que es va iniciar en aquestes fites va portar a les extremes convulsions dels anys 1980s i 1990s (9) i ha acabat portant a un segle XXI molt diferent del que s'imaginava i preveia, amb els atemptats terroristes del 2001 que van donar pas a la contraproduent invasió occidental de l'Afganistan (2001 - 2021) pretesament com a guerra contra el terror i per fer un món més segur, la nova invasió de l'Iraq el 2003 amb motius falsos inventats i amb una desestabilització favorable als grups terroristes islàmics que s'ha perpetuat fins a la intervenció de Rússia a Síria però que encara dura, la crisi econòmica del 2008, les mal anomenades primaveres àrabs promogudes pel president americà Obama, Premi Nobel de la Pau (!), de l'any 2011 que van comportar una desastrosa intervenció de l'OTAN a Líbia, l'assassinat del seu president Gaddafi i conseqüencies d'anarquia i caos que encara es paguen ara, així com la interminable guerra de Síria iniciada aquell mateix any i que ha durat fins fa poc, la situació de guerra civil a Ucraïna des del cop d'Estat del 2014 amb la ingerència nord-americana i la intervenció militar russa del 2022 amb la guerra no declarada d'Estats Units i l'OTAN en contra donant armament al govern de Kiev, fet que va prolongant la guerra, les morts i la destrucció (10) i que amenaça de portar a una Tercera Guerra Mundial per la irresponsabilitat de governants i polítics, que semblen encegats (11)... Desastre rere desastre. 

I cito tot això per dos motius. Un perquè són les manifestacions externes d'una corrupció interna del sistema que ha assolit graus veritablement alarmants en aquestes primeres dècades del segle XXI, i que es tradueix en la crisi total, econòmica, social, política, sanitària, educativa, moral i religiosa, on tot està tocat i funciona no sols malament sinó cada cop pitjor, en mig de moltes agendes ocultes, falses banderes, falsos amics, pretesos remeis contraproduents i agreujadors, decisions insensates dels dirigents i una societat insensibilitzada, atordida, impotent, enganyada i manipulada, majoritàriament atontada, desinformada i inconscient del que passa i suposant que tot segueix anant bé o almenys com sempre i que no n'hi ha per tant, és a dir conduïda sense resistència als majors absurds i intervencions totalitàries en ella, fins i tot en l'àmbit de la vida privada, fomentant en canvi les protestes i reivindicacions per temes petits o insignificants per tal d'amagar si algú protestés en temes realment importants, en mig del soroll tan estés de queixes i lluites internes de la societat, que així no tenen ressò. La gent són víctimes però en part també són culpables d'haver anat acceptant i practicant falses llibertats, immoralitats i greus pecats, abans també greus delictes, ara legalitzats pel caprici d'uns governants i legisladors, com si ells puguessin canviar al seu gust i interès les lleis divines i naturals, les de la consciència i el cor dels homes.   

L'avortament és l'expressió més clara d'aquesta deshumanització d'individus i societat. És l'assassinat d'un ésser humà nonat i més encara d'un fill mentre està en gestació en el ventre de la seva mare, la seva procreadora junt amb el seu pare, els gens dels quals porta, i per part precisament d'aquella que està encarregada per Déu i per la naturalesa no sols d'acollir-lo en el seu cos de dona, d'alimentar-lo i tenir-ne cura sinó d'estimar-lo i protegir-lo. És una inversió total, que només s'explica per moltes dècades de propaganda i rentat de cervell per part de determinades ideologies que sostenen que hi ha massa gent en el món i que cal disminuir-la per tots els mitjans que sigui, és a dir per aquells que s'autoconsideren déus i decideixen sobre la Humanitat en conjunt i sobre la vida i la mort humanes, també amb l'eutanàsia que ara ja es veu al Canadà que s'està oferint per motius cada cop més fútils com pobresa o no tenir llar, i en molts països per voluntat de morir de fins i tot joves i nens sans. El que abans era un delicte d'inducció al suïcidi o cooperació en el suïcidi, penat legalment amb presó, ara és eutànasia o suïcidi assistit i es fomentat perquè al món sobra gent (!) i els jubilats són una càrrega pels sistemes de pensions i els malalts crònics per les finances dels sistemes sanitaris, i tota una sèrie de motius injustos, egoïstes, interessats, malvats i desconsiderats, presentats amb l'excusa de que és pel seu bé, perquè no sofreixi, perquè no té una vida digna o no té cap altra opció (!), que són els mateixos amb els que s'impulsa a una mare a fer matar al seu fill en les seves entranyes, fent una barbaritat contra ella mateixa i contra el seu instint maternal que ni les mares animals fan. A part que, sigui legal o no, és un pecat mortal gravíssim, que fins l'Any de la Misericòrdia del 2016 va ser reservat als bisbes i penitencers, i que compromet la salvació eterna, sobretot quan per cobrir-se més els impulsors les espatlles es fa que sigui considerat una cosa normal, natural, que si la consciència dol i ho retrau és per prejudicis ancestrals o per l'educació rebuda, i que si es necessari perquè provoca remordiments o depressió en l'avortadora cal anar al psicòleg, al metge o al psiquiatra i tractar-se amb antidepressius, ansiolítics i tranquilitzants, perquè no té perquè segons ells... amb la qual cosa es perllonga i agreuja el sofriment de la mare que ha avortat i en lloc de donar a llum vida ha parit mort. I si algú la vol ajudar de veritat, es diu que la molesta, que l'impedeix exercir la seva llibertat i el seu dret, que l'odïa (!) i se'l penalitza per fer-ho ni que sigui simbòlicament: un metge francès octogenari, potser creient o potser no però de sentiments humans, va ser detingut i acusat perquè des de lluny va ensenyar i agitar unes sabatetes de nadó a una dona que es dirigia a un avortori, se li va imposar una forta multa i se'l va amenaçar amb penes de presó si reincidia en tan greu delicte d'assetjament (!) motivat per l'odi (!). I molt recentment al Regne Unit, concretament a Birmingham a primers de desembre de 2022, una dona, Isabel Vaughan-Spruce, va ser interrogada per la policia al veure-la parada en silenci a la vorera de l'altre cantó d'un avortori en hores en que aquest estava tancat i al carrer no hi havia gairebé ningú, quan els policies li van preguntar que feia, que si resava en silenci, ella va dir que potser estava resant mentalment (12), a continuació d'aquesta confessió els policies la van detenir i la van portar a la comisaria i el que podia haver quedat en un fet inversemblant d'òpera bufa si a la comisaria hi hagués hagut algú amb seny que s'hagués disculpat amb la senyora, li hagués demanat que sisplau no presentés denúncia per arrest inmotivat i l'hagués deixat immediatament en llibertat després de reconèixer que els agents s'havien extralimitat i que els amonestaria, en lloc d'això es va convertir en veritablement dramàtic i tràgic quan se li van presentar 4 càrrecs, per protestar i participar en una desobediència pública a una ordenança municipal i per assetjament i intimidació a la llibertat de les dones, tot un despropòsit de tints entre orwellians i kafkians, com si ja estiguessin tots al 1984 i El Procés a la vegada i sense prèvia advertència. Al cap d'unes setmanes d'aquesta situació pendent de judici, en cercles superiors algú més intel·ligent, raonable i amb sentit del ridícul va decidir com autoritat competent retirar-li tots els càrrecs. Per a la dona va ser un alivi, però ha quedat marcat per si mai torna a anar per allà i ho torna a fer, no sigui que els mateixos policies o uns altres l'acusin de reincident. I no és l'únic cas, ja abans al novembre a Bournemoth, Adam Smith-Connor, un veterà del servei mèdic militar que els va dir que resava plorant el seu fill, sense dir que va ser per avortament molts anys enrere i pagat per ell, va ser detingut en iguals condicions i no va tenir tanta sort perquè va ser condemnat a pagar 100 lliures. Però encara és més greu perquè segons la interpretació que es faci d'aquestes lleis diabòliques, una persona pregant en silenci i sese mirar o d'esquenes en una "zona protegida" pot ser condemnada a 6 mesos de presó i en cas de reincidència a 2 anys i tot (13). Una legislació delirant que recorda allò que com més a prop està una societat del seu col·lapse més demencials són les seves lleis, i la nostra sembla ben a punt del seu final tal com la coneixem (14). 

Diu que ja fa bastant anys a un psiquiatra un pacient li va confessar el seu temor: "La societat sembla haver-se tornat boja, el mal domina el món". I una antiga dita de saviesa popular diuen que els nens, els bojos i els borratxo sempre diuen les coses tal com són. Estem en una època molt fosca, quasi negre, una de les èpoques més baixes de la Humanitat pel seu caràcter global i per la inversió de valors, tant del gust del diable, que sap que porta a la perdició segura dels éssers humans, perquè mentre un coneix el que és pecat i si ho fa se sap pecador, no tot està perdut, perquè sempre es pot penedir, demanar perdó a Déu i confessar-se, i així convertir-se i salvar-se. Però si un no creu que sigui un pecat, o pitjor no creu que existeixin pecats, i ho considera normal, una llibertat, un estil de vida, un dret seu, un dret humà i ja al súmmum un orgull, com li han inculcat per totes bandes, es tanca ell mateix tota via de salvació. Una santa del segle XX va dir, com d'altra banda també ho han fet molts d'altres, que la gran majoria dels condemnats a l'Infern eren gent que no creien que existís. És molt trist, però és així, ja que si un considera que existeix o pot existir, procurarà no pecar mortalment demanant ajuda divina i humana per no fer-ho, o cas d'haver-ho fet se'n penedirà ni que sigui per dolor d'atrició i buscarà el perdó sacramental i l'esmenament de vida o com a mínim farà ni que sigui a l'últim moment un acte de contrició que canviï el seu destí de l'Infern al Purgatori. No sol ser el cas, aparentment i amb la salvetat d'una gràcia divina extraordinària, realment excepcional, del qui ha fet tot el camí contrari, no creient o no important-li Déu, el pecat ni l'Infern. Potser els membres de la societat actual haurien de pensar més en la mort, en el moment en que tard o d'hora tothom morirà, perquè com diu la Saviesa divina "Pensa en la teva mort i mai pecaràs". Però encara més culpables que els que practiquen el pecat són els que el fomenten i l'inculquen com quelcom normal, adequat i necessari, molts dels quals són gent d'edat molt avançada. Per tant, tant de bó que en lloc de creure's déus i pensar tant en els seus plans per aquest món, per fer la seva voluntat i modificar-lo al seu gust , encara ja molt tard per ells, pensessin més en la mort i en el més enllà perquè així potser es penedirien, convertirien i salvarien, perquè Déu estima entranyablement a tots i no dona per perdut a ningú mentre és en aquest món, i alhora farien que també se salvessin molts ara enganyats i desorientats, endurits en el seu pecat per les influències nocives i les falses seguretats del món en que ens ha tocat viure. 

Vulgui Déu que més aviat que tard tant els governants i ideòlegs com la gent del carrer reflexionin sobre el món en que vivim i en perquè tot va tant malament, sense deixar-se distreure per miratges ni per les coses quotidianes, i descobreixin que darrera tot això hi ha quelcom de transcendent, una lluita espiritual, i sàpiguen escollir el cantó bo!

(1) Des de la vinguda al món de Nostre Senyor Jesucrist i l'establiment de la seva Església i del Cristianisme. Però ja abans teníem punts forts com el Jurament Hipocràtic dels metges, mantingut igual durant més de 2 300 anys i que ja ben avançat el segle XX se li va canviar, per primera vegada, un fragment, el de "no realitzaré cap avortament ni que m'ho demanin", per tal que els impulsors de l'avortament no es trobessin amb aquest obstacle en el món mèdic i els propis metges no es comprometessin jurant no fer-ne. I encara abans tenim els Deu Manaments del Sinaí, c. 1200 aC, dels que avui dia les noves legislacions permeten saltar-se'n uns quants, quan no ho consideren un estil de vida, un progrès i un dret , i fins i tot un orgull, fer-ho. 

(2) Les dones que consideren, accepten, desitgen o es veuen induïdes o obligades per les circumstàncies o altres persones a avortar el seu fill en gestació en el seu ventre matern. Un fet que tant sols 40 anys enrera era rebutjat i causava por i horror a quasi totes les dones.

(3) L'agitació social mundial representada sobretot pel Maig francès, amb els seus absurds i incoherències, rebelant-se contra una situació que només uns anys després ja semblava idílica per comparació i que ara ho és encara molt més respecte de la nostra actual.  

(4) La Conferència de Beijing amb els seus disbarats ideològics i totalitaris. 

(5) Amb la inicua sentència Roe v. Wade, que va despenalitzar, i a la pràctica legalitzar i encara més promoure, l'avortament als Estats Units, i que recentment ha estat revisada i anul·lada pel Tribunal Suprem del país, deixant l'obligatorietat d'admetre-ho i permetent legislar-ho als Estats, com ho indica realment la Constitució americana, que s'ha saltat durant mig segles, per interessos espuris. El cert és que ja hi havia un clamor creixent des de feia molts anys de gran part del poble nord-americà en contra dels efectes perversos i nefastos d'aquella desgraciada sentència. Però 1973 va ser també l'any de diversos fets molt negatius, com el cop d'Estat a Xile, la guerra del Yom-Kippur, la crisi mundial del petroli i el magnicidi del vicepresident del govern espanyol, almirall Luís Carrero Blanco, entre uns quants més, tots tan sorprenents com malignes i perjudicials, de manera que el 1974 ja s'havia perdut la innocència i optimisme de present i futur que encara regia el 1972; entre d'altres coses a Europa i a tot Occident va acabar per aquells anys el progrés econòmic, social i cultural de 25 o 30 anys després de la Segona Guerra Mundial. 

(6) Basta comparar el panorama mundial que presenta el llibre Le défi américain (1967) del periodista francès Jean-Jacques Servan-Schreiver (1924 - 2006), amb uns problemes normals, unes perspectives bones, unes idees clares, una societat confiada oberta al pogrés i al futur, en conjunt una visió del món intel·ligent, objectiva i racional, amb el seu posterior llibre Le défi mondial (1980), on el panorama del món ja ha canviat del tot i és caòtic, estrany, amb conflictes de molt difícil o quasi impossible de solució iniciats amb la Guerra dels Sis Dies de 1967 i altres , però la repercusió dels quals va tardar encara uns anys fins que es van demostrar insolubles, un món confús, difícil d'entendre, on hi actuaven forces desconegudes incomprensibles, incoherents i contradictòries, una situació que a més s'ha mantingut durant 40 anys fins ara i que si ha fet alguna cosa ha sigut empitjorar. 

(7) El de l'assassinat encara no aclarit de John F. Kennedy, el primer president catòlic dels Estats Units (1961 - 1963) i uns quants fets més com el poques setmanes anterior cop d'Estat instigat pels seus propis aliats americans contra el president catòlic Ngo Dinh Diem del Vietnam del Sud (1954 - 1963), que obriria el camí a la intervenció militar nord-americana massiva a la Guerra de Vietnam a partir del fals incident del Golf de Tonkin només uns mesos després, l'estiu de 1964. També el juny va morir el Papa Joan XXIII (1958 - 1963) i va resignar després de molts anys el catòlic canceller federal alemany Konrad Adenauer de l'Alemanya de l'Oest (1949 - 1963). Estava a punt d'acabar una època catòlica d'abast mundial que havia abarcat tots els anys 1950s i els primers 1960s, amb la seva candidesa, innocència i qualitat de vida que ara resulta quasi inexplicable, i que entre altres coses va propiciar la ràpida i total reconciliació entre França, dirigida pel també catòlic De Gaulle (1958 - 1969) i l'Alemanya Occidental. 

(8) L'any de l'escàndol dels suborns de la Lockheed, de la nova malaltia de la Legionella, de la reinstauració de la pena de mort als Estats Units després d'una moratòria d'uns quants anys, amb la primera execució el gener de 1977, i de diverses coses més que es veien rares i fora de control o en la direcció inesperada i inadequada. Un reportatge televisiu aquí va titular-lo "1976, l'any de tots els dimonis", referint-se al pandemònium de desgavell, desori, agitació irada, desordres públics, però també de conspiració pel mal, d'aquell any. 

(9) El genocidi dels tutsis a Rwanda, amb passivitat i quasi complicitat internacional, el 1994 per part dels extremistes hutus després de l'assassinat no aclarit dels presidents de Rwanda i Burundi, les dues "guerres mundials" del Congo, dites així pel gran nombre de països veïns participants i pels milions de morts, de nou sense quasi resonància internacional, més preocupada per polítiques internes i per visions ideològiques, detalls magnificats i autèntics absurds. 

(10) "Lluitarem contra Rússia fins l'últim ucraïnès", insòlita i realment inaudita declaració pública de Jens Stoltenberg, secretari general de l'OTAN. També Victoria Nuland, de l'equip de govern nord-americà, quan li van fer notar les conseqüències molt negatives per Euripa de les polítiques americanes al respecte, va contestar "Que es foti Europa!", declaració molt per l'estil del comentari ben audible l'any 2017 d'una parlamentaria espanyola al Congrés que al declarar el ponent amb torn de paraula el malament que s'ho estaven passant diversos grups socials per les polítiques de retall de les prestacions socials a Espanya va comentar amb veu alta "¡Que se jodan!". Són exabruptes que mostren el nivell dels polítics actuals, més baix que mai, i totalment incompetents i desencertats.

(11) Es ben conegut que el març de 2022, encara a no un mes de la invasió russa, tant Ucraïna com Rússia estaven a punt de signar un acord de pau més o menys satisfactori per a les dues parts, auspiciat per Turquia com mediadora, però aquest va ser vetat pels Estats Units, que van preferir que Ucraïna continués la lluita "fins la derrota de Rússia" (!) a fi de poder ells instaurar el Nou Ordre Mundial, en el que Rússia i Xina són excepcions, amb les que sembla que es contempla anar tard o d'hora a una guerra nuclear (!!) per tal de no deixar-les desobeïr les consignes mundialistes.

(12) Si els hi hagués contestat que estava planejant com atracar un banc, els agents, si encara tenien sentit de l'humor anglès, haguessin somrigut i despres de fer-li potser també ells un comentari jocós com "doncs bona sort!" tot rient l'haguessin deixat en pau, o si per influx dels Estats Units s'ho haguessin cregut i/o s'ho haguessin pres malament i se l'haguessin endut per interrogar-la sobre plans, còmplices, llocs i dates, l'haguessin posteriorment deixat lliure sense càrrecs dient que un altre cop no vacil·lés a la policia. Però resar, encara que sigui mentalment, sola i en silenci, amb el centre tancat i sense nngú, es veu que es molt greu per la legislació aquesta, que només cap qualificar de demoníaca.

(13) El caràcter no ja d'estultícia i de tirania sinó realment satànic de lleis així que prohibeixen resar ni que sigui interiorment , es veu en que si la persona blasfemés en veu alta i tot, això no seria evidentment considerat intimidació per a les dones que es dirigieixen a avortar, potser fins i tot seria considerat una mostra de senyal i ànim per a elles, perquè certament està en la mateixa línia. Fer el mal no està penat però fer el bé sí, el món a l'inrevès i una mena de preludi de l'Infern a la Terra. 

(14) Probablement cap a l'any 2028 acabarem aquest nefast cicle atual en el que estem des de l'inici del segle XX, que ha vist dues guerres mundials i desgràcies de tota mena, i el 2029 en començarà un altre ben diferent del que ha durat quasi 130 anys i ben diferent també, perquè serà nou, de plans, agendes i programacions efectuades ara. Per sort tot recomençarà altre cop. 

I les santes

Continuant amb la classificació del que es podria dir caràcter però també vocació, missió o estil de vida ideal per cada persona, ara un intent de fer-ho amb les santes (1): 

1 Sta. Teresa de Lisieux 

2 Sta. Teresa de Jesús (2), Sta. Faustina Kowalska, Lucia Dos Santos 

3 Sta. Caterina Labouré, Sta. Gemma Galgani, Sta, Jacinta Marto 

4 Sta. Hildegard de Bingen, Sta. Clara d'Assís, Sta. Maria Goretti, Sta. Gianna Beretta Molla, Sta. Teresa de Calcuta  

5 Sta. Caterina de Siena, Dorothy Day 

6 Sta. Margarida Maria d'Alacoque, Sta. Edith Stein 

7 Sta. Joana d'Arc, Sta. Bernadette Soubirous 

8 Sta. Joana Jugan, Caterina Coromina, Sta. Àngela de la Creu 

Manifesten tant semblances com diferències amb els seus homòlegs masculins. 

La classificació de les models dels estils de mentalitat és meva, per tant hi poden haver errors en la tipificació, però conjuntament donen una idea general de cada grup, que no defineixo perquè considero que es veu més bé amb els exemples (3). I cal tenir en compte que en cada tipus hi ha molta varietat per les circumstàncies i altres condicionants, com també que el tipus de caràcter només és un factor més entre els molts que ens fan semblants en alguna faceta a alguns éssers humans en particular (4), a part del que ens fa iguals que tothom i el que ens fa absolutament únics. 

I cal tenir en compte tant el que diu Nostre Senyor "A la Casa del meu Pare hi ha moltes morades",  també que Déu ens dona diferents dons i l'Esperit Sant és l'autor de la unitat en la diversitat,  com algunes observacions teològiques com "l'opció fonamental", presa sovint a edat molt primerenca, que feia notar Dietrich von Hildebrand (1889 - 1977) que és quan un decideix el sentit que tindrà la seva vida  i es descobreix i posiciona respecte de si mateix, especialment en la que serà la seva relació amb Déu ("en Crist i l'Església Catòlica hi ha la veritat", "seré cristià catòlic sempre") i en els seus valors morals i ètics bàsics ("jo miraré de ser bo", "procuraré no fer mal a ningú"...), tot i que després ho compleixi més o menys bé en la seva vida. I això està molt relacionat al que Déu vol de nosaltres, a la vocació que ens crida i la missió que tenim a la nostra existència, i amb la resposta positiva o negativa, intensa o fluixa, segura o dubtosa, amb la que un mateix hi respon. 

(1) I també amb algunes encara no canonitzades però en camí de ser-ho, o de vida santa i/o amb grans dos espirituals. 

(2) Referint-se al seu temperament i personalitat, un alt càrrec eclesiàstic que la va entrevistar va dir d'ella "No és mujer sino varón y de los muy barbados". 

(3) Així els 2 sovint són de claustre i els 5 de vida exterior, els 3 són místics i els 8 de vida molt activa, per exemple. Una altre manera seria fent una relació de dones en general i amb alguna religiosa encara viva, com 1 Karen Blixen; 2 Isabel la Catòlica, Maria Estuard, Emily Dickinson; 3 Helen Keller, Edita Majic; 4 Jane Austen, Ada Lovelace, Charlotte Brontë, Dolores Hart; 5 Cristina de Suècia, Eva Perón, Grace Kelly;  6 Maria Antonieta, Bertha von Suttner, Flannery O'Connor; 7 Florence Nightingale; 8 Edith Cavell, Anne Sullivan.  

(4) Amb la diferència que els altres factors són en general més externs (educació, professió...) o físics (edat, salut...), tot i que no sempre són així perquè n'hi ha també alguns de tant interns i especials com comuns i externs alhora (llengua, religió...), mentre que el temperament, caràcter i personalitat és més interior, general i abarcador, per això és tant especial i important, modificant tots els altres però també a la vegada essent modificat per tots els altres, englobant-los i essent englobat per ells, en una influència mútua. I també es podria afirmar que com a tal el caràcter d'una persona també és en part igual que el de tothom i en part únic, però aquí el que interessa és la part compartida, que és la que es pot comparar.  

Un estudi de psicologia

En la nostra vida humana hi ha com a fet important la personalitat de cadascú. Perquè tot ésser humà comparteix 3 característiques que el defineixen,  ja que tothom és: 

1. En part com tothom. Hi ha una essència humana comuna a tots. 

2. En part com alguns, en diversos punts diferents: sexe (1), edat (2), llengua i cultura, país i època, religió (3), estat civil (4), intel·ligència (5), educació (6), idees (7), professió (8), esports, gustos i hobbies (9), economia (10) salut (11)... i això el fa semblant en cada apartat a tot un grup humà, que comparteix la mateixa condició. 

3. En part únic i diferent de tots, en tots hi ha una part només pròpia, original i irrepetible, que el singularitza. 

Tenint present  això, en l'apartat 2 un tema més que ens assembla a un grup similar, independent dels altres citats, és el del propi caràcter, que diversos psicòlegs i escoles psicològiques han considerat que es pot basar en 3 factors principals: l'emotivitat (12), l'activitat (13) i la resonància (14) de les impressions. 

Llavors es poden considerar les combinacions d'aquests 3 grans trets temperamentals, donant lloc a 8 tipus diferents (15), dels que en una versió pròpia de qui això escriu, es poden aplicar a grans figures religioses, per veure els seus punts comuns: 

Els tipus, segons la meva interpretació, serien: 

1. David, St. Pere, St. Ignasi de Loyola

2. St. Francesc d'Assís (16), St. Joan Eudes

3. St. Joan Baptista, St. Simeó Estilita, St. Rector d'Ars

4. Abraham, Moisès, St. Pau, St. Agustí 

5. St. Joan Fisher, St. Pius de Pietrelcina

6. St. Felip Neri, St. Francesc de Sales, St. Josep de Cupertino, St. Joan Bosco 

7. St. Domènec, St. Francesc de Paula, St. Benet Josep Labre

8. Salomó, St. Tomàs apòstol, St. Tomàs d'Aquino, St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More, St. Alfons Maria de Liguori 

És possible que algun d'aquest estigui mal tipificat, fins i tot dins d'aquesta classificació específica, però l'important és la impressió de conjunt. Així l'1 seria el lluitador, el 2. l'heroi, el 3. la veu que clama en el desert i atrau multituds, el 4. la grandesa de la missió i la conversió, el 5. el teòric i realitzador, el 6. l'amabilitat i dolcesa, el 7. el predicador itinerant o pelegrí,  el 8. el savi, qualitats aquestes que és cert que tots comparteixen però que en uns predominen particularment i més que en altres o són més definitòries seves. 

Les santes les deixo per una altra entrada, perquè el mateix caràcter en versió femenina té certes diferències i nombrosos matisos, que fan que si bàsicament siguin del mateix sistema que els homes, tinguin peculiaritats pròpies degudes a la influència que el sexe té sobre el cos i també sobre la mentalitat i la conducta social, diferents valoracions de les coses i situacions i altres particularitats distintives. 

Aquesta tipologia és una adaptació personal de la de Luigi M. Rossetti O.M.I. (17), en el seu llibre Práctica de Caracterologia, on dona informació i consells sobre les necessitats, punts forts i punts febles i manera de tractar i ajudar a cada tipus, tant en general com en el progrés en l'espiritualitat i la vida religiosa. Al seu torn aquest sacerdot italià aplica el sistema popularitzat per René Le Senne (1882 - 1954), filòsof i psicòleg francès professor de la Sorbona, desenvolupat més a partir d'ell pel filòsof Gaston Berger (1896 - 1960) entre d'altres, i basat en les investigacions del filòsof i psicòleg Gerard Heymans (1857 - 1930) i del psiquiatra Erno Dirk Wiersma (1858 - 1940), professors de la Universitat holandesa de Groningen, que després de fer unes enqüestes empíriques i uns tests experimentals, establiren la tipologia anomenada de Heymans-Wiersma i posteriorment dita de Heymans - Le Senne, o de l'escola franco-holandesa de Groninga. Tot i que esquemàtica i ja amb Le Senne ampliada amb 4t factor, l'amplitud o estretor del camp de consciència, que subdivia en dos cada tipus, i ja no tant de moda com va estar entre 1945 i  finals dels anys 1970s i principis dels 1980s, i superada avui dia per altres, essent la més acceptada científicament pels psicòlegs acadèmics la dels 5 grans factors, dita Big Five (18), i en popularitat per altres menys fiables i amb els que es pot fer més o menys una correlació, encara és un bon sistema bàsic per tenir una idea panoràmica o general de la psicologia diferencial i de les tipologies dels caràcters humans. 

Uns quants llibres d'aquest sistema, que té l'incovenient de ser massa esquemàtic i tancat en si mateix i de no ser pròpiament científic, però que és intel·lectualment acceptable i satisfactori - els seus fonaments són l'idealisme, l'existencialisme i la fenomenologia -  és sòlid, funciona molt bé i, pres amb les degudes reserves, dona pistes intuïtives força bones sobre la mentalitat humana:

Traité de Caractérologie (1945) - René Le Senne

Traité du caractère (1946) - Emmanuel Mounier 

Traité pratique d'analyse du caractère (1950) - Gaston Berger 

Caractérologie des enfants et des adolescents (1950) - André Le Gall (19)

Guide de l'émotif (1950) - Raymond de Saint Laurent 

Pratica di caratterologia - Luigi M. Rossetti 

Caractère et personnalité (1954) - Gaston Berger

Caractères et visages (1954) - Roger Mucchielli (20)

Caractérologie du criminel (1959) - René Resten 

La caractérologie ethnique (1961) - Paul Griéger (21)

La caractérologie à l'age scientifique (1961) - Roger Mucchielli 

Les caractères et le bonheur conjugal (1965) - André Le Gall i Suzanne Simon (22)

Le caractère des femmes (1967) - Suzanne Simon

Guida al carattere (1968) - Leo Talamonti (23)   

La majoria d'aquests llibres, i molts més, van ser publicats a l'editorial P.U.F. (Presses Universitaires de France) en la colecció "Caractères" dirigida per Édouard Morot-Sir  (1910 - 1993), amb alguns també a Seghers i als llibrets Que sais-je?. Un divulgador en llibres de butxaca va ser Jean Brun Ros (1886 - 1975) amb la seva sèrie de "Comment...". Les traduccions espanyoles van ser sobretot de les editorials Marfil, Luis Miracle, Herder i Ediciones Paulinas. Tot i que van tenir un gran èxit als anys 1950s - 1970s i encara es reeditaven als 1980s, aquests llibres avui estan pràcticament desapareguts, excepte en segona mà o llibreries de llibre antic (24). 

En una altre entrada seguiré amb aquest tema, que m'ha interessat des que el vaig conèixer tenint uns 14 anys, a l'any 1968. Per tant són més de 50 anys d'estar-hi familiaritzat i de tornar-hi esporàdicament, retrobant-lo de tant en tant, per curiositat intel·lectual i reflexions teòriques més que no pas per un ús pràctic. 

(1) Home o dona

(2) Nen, jove, adult o vell

(3) Catolic, protestant, ortodox, musulmà, jueu, hinduista, budista i d'altres, ateu, agnòstic, indiferent

(4) Solter, casat, vidu, vida consagrada 

(5) Alta, mitjana o baixa

(6) Primària, secundària, universitària, de ciències o de lletres  

(7) Corrent filosòfic, ideologia política, opinions 

(8) Pertànyer a una professió determinada, com metge, policia, advocat, militar, home de negocis, obrer...

(9) Preferències musicals i artístiques, esports com a pràctica i/o observador

(10) Ric, classe mitjana, pobre, sense llar

(11) Tant l'espiritual (sant, en gràcia, pecador...) com la mental, social i física, malàlties passades i presents

(12) Com afecten les coses que succeeixen, l'excitabilitat, que tan impressionable i suggestionable s'és, nerviosisme o sang freda...

(13) Vida exterior o món interior, capacitat de treball, motivació i facilitat per fer coses, ganes d'esforç i d'acció, la força física... 

(14) Si les respostes als estímuls o als fets són ràpides però superficials, efímeres i variables (primarietat), o lentes però profundes, duradores i persistents (secundarietat)

(15) Perquè un factor dona lloc a dos tipus, segons s'estigui en ell per sobre o per sota de la mitjana; combinat amb un segon factor es desdobla en 4; i comptant amb un 3è factor hi ha ja 8 tipus, si es compta un 4t ja són 16... En teoria l'escala seria sobre la generalitat humana però a la pràctica és més sobre el promig del seu lloc, cultura i temps, si bé les diferències solen ser petites o no molt grans i es pot extrapolar

(16) Podria ser un 4 però semblant als 2; els 4 són polifacètics i engloben característiques dels altres tipus, així St. Joan de Capistrano podria ser un 4 però similar als 8... les circumstàncies també influeixen igual que la combinació dels elements citats com a fonamentals

(17) Italià, sacerdot i membre dels Missioners Oblats de Maria Immaculada, va néixer el 1897 però no he trobat la data de la seva mort 

(18) Junt amb altres semblants com OCEAN, HEXACO i per l'estil. En canvi el Myers - Briggs o Mbti, tot i la seva enorme popularitat i el seu atractiu, és un sistema tancat i no científic, que dona resultats molt variables amb diferents tests o amb el temps i que té uns fonaments molt marcats pel seu primer autor, Carl Jung, que va fer moltes suposicions i va plantejar teories indemostrables i molt fixades i reduccionistes; de sistemes així alguns en diuen la versió moderna i intel·lectualment aparentment més acceptable de l'astrologia i els signes del Zodiac, però també se'ls podria comparar amb el psicoanàlisi de Freud i sistemes per l'estil, de pressupòsits com a mínim dubtosos i objectables i molt tancats, rígids i ideològicament motivats.

(19) André Le Gall (1904 - 2004), metge i psicòleg.   

(20) Roger Mucchielli (1919 - 1981), psicòleg francès de fama, que tot i escriure diverses obres de la temàtica, desprès ho va deixar, abandonant-ho a favor d'altres enfocs i teories.

(21) Paul Griéger (1916 - 2009) era un germà de les Escoles Cristianes, és a dir de La Salle. 

(22) Aquest llibre va ser revisat,  parcialment refet i ampliat en Les caractères et la vie des couples (1977) dels mateixos autors. A finals dels anys 1970s encara es feien obres creatives en aquest camp. Fins he llegit que el veritable declivi no va succeir fins 1993 amb la mort de Morot-Sir, que publicava i prologava els autors d'aquest tema a PUF.  

(23) Leo Talamonti (1914 - 1998), periodista italià, una mica inquietant perquè com a divulgador era més que res expert en esoterisme i paranormal, la seva obra principal és Universo proibito (1966) en que explora l'ocult, fent el recull una mica per l'estil d'altres però destacant més els enigmes, la màgia i l'irracional. El llibre citat, en la traducció castellana Guia del carácter, el vaig llegir prestat per la Biblioteca de Vic en diverses ocasions al llarg de força anys entre els 70s i els 90s. 

(24) No obstant, hi van escriure i publicar molts autors de diverses disciplines, com Émile Caille, Roger Gaillat, Guy Palmade... 

Manaments i Benaurances, mínims i màxims

Els 10 manaments, donats per Déu al Sinaí a Moisès cap al 1200 aC són el mínim exigible del comportament humà, allò més bàsic i fonamental, havent-n'hi 3 que regulen la nostra relació amb Déu i 7 que ho fan sobre la nostra relació amb els altres i amb els altres. Tots es resumeixen en estimar a Déu sobre totes les coses i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. 

Tan necessaris són aquests manaments, que són la llei divina i la llei natural, que les legislacions civils de tot el món estableixen unes prohibicions i obligacions molt semblants, per no dir iguals, fins en els països no cristians: no matar, no robar, no donar fals testimoni ni mentir, i encara ara en molts països, no precisament cristians, no cometre adulteri, que també estava penat en el món occidental fins fa poques dècades i encara ho estan moltes altres varietats d'un ús desarreglat i impropi de la sexualitat, com la violació, la prostitució, la pornografia, la corrupció d'innocents... Complir els 10 manaments de la Llei de Déu ens permet també viure tranquils, lliures i en pau en aquest món, però el seu principal efecte és que com que ens eviten cometre pecats mortals, fan possible viure sempre en gràcia i per tant són el camí del Cel. 

Més enllà d'aquests mínims, Jesucrist, en les Benaurances ens proposa uns ideals, una vida de bondat no de mínims sinó de màxims, en els que sempre podem créixer i avançar, arribant més lluny i més alt i assolint la santedat. Les Benaurances anomenen feliços als qui el món té per poca cosa o no res, perquè els valors del món, que sí que arriben a concordar en gran part amb molts dels 10 manaments, almenys externament i oficialment, en canvi estan radicalment oposats a les Benaurances.

Perquè el món aprecia el poder, el prestigi i el privilegi, té per afortunats als qui tenen èxit, als competitius, als qui poden fer i fan el que volen (1), els qui estan contents de si mateixos pels seus coneixements, riqueses, poder i fama i es diverteixen i gaudeixen de plaers en aquesta vida i als qui, com a mínim aparentment, compleixen amb la llei i l'ordre i viuen satisfets en el seu egoisme i indiferència envers les necessitats dels altres. Aquest és el camí de l'autosuficiència, la vanitat, l'orgull i la supèrbia, el més gran dels pecats, el pecat diabòlic perquè és el de la pretesa autodeïficació prescindint de Déu. 

Però en canvi Crist ens proposa una via, la que Ell mateix va viure i practicar: la de la bondat, de l'amor, de la pobresa, del perdó, de l'humilitat, de la senzillesa, de la veritat encara que costi, del sacrifici, de la renúncia, de portar la pròpia creu i seguir-lo a Ell, és a dir donar la vida per al bé dels altres per amor a Déu i això només es pot fer si estem empeltats com sarments al Crist, i així la Trinitat actua a través nostres, fent-nos instruments del seu Amor. Perquè si acceptem, vivim i agraïm l'amor que Déu ens dona, també el podrem repartir al voltant nostre, perquè aquest amor diví és com un foc, que com més en dones, més n'hi ha i fins augmenta el teu propi. Hem de ser focos d'aquest foc de l'Amor en el món, imitant a Nostre Senyor, que com a Déu-home i home-Déu el va portar en el grau màxim, i aquest incendi de l'amor que Ell va encendre no sols dura, sinó que s'expandeix i creix, abarcant ja tot el món i cada cop encenent més ànimes amb el foc de l'Esperit Sant. I aquest gran foc de l'amor diví porta amb ell  l'alegria, la pau i la felicitat perfectes per a tots els que el vulguin rebre i viure'l comunicant-lo. 

El camí de les Benaurances humanament és difícil i necessita esforç i sacrificis i, sobretot, necessita de la companyia, la guia, el consol i la força divines, que ho compensen tot amb un escreix il·limitat. Però alhora espiritualment les Benauraces són l'autopista cap al Cel i Déu, per la que podem arribar amb més segurat, amb molts menys estorbs i distraccions, amb més comoditat i més ràpid i més lluny en aquest ascens sense fi cap a l'infinit de Déu i del seu Regne celestial.

(1) "Fes el que vulguis" és una proposta demoníaca i humanament criminal. "Estima i fes el que vulguis" com diu St. Agustí és en canvi una proposta angelical i de santedat. "Estima" ho canvia tot, perquè Déu és Amor i qui estima està amb Déu i Déu està en ell. Podem fer la nostra voluntat sempre que estimem, perquè aleshores coincidirà amb la voluntat de Déu. 

També avui hi ha màrtirs

Els 21 cristians coptes màrtirs, segrestats per l'ISIS a Líbia el gener de 2015 i assassinats el 12 de febrer del mateix any,
20 d'ells eren d'Egipte i un era de Ghana, reconeguts com a sants, ja han fet miracles i tenen una església dedicada a ells 

Els segle XX va ser en nombre el de més màrtirs cristians de tots els segles des de l'inici del Cristianisme. I al segle XXI això no sembla afluixar sinó al contrari. I atacar als fidels cristians per odi a l'Església de Crist és ser partidari i servidor de l'Anticrist. 

El sacerdot catòlic francès Jacques Hamel (1930 - 2016), que va morir màrtir per la fe assassinat per uns islamistes

Avui dia ser cristià és molt perillós en molts països del món, ja que pel sol fet de la pròpia fe cristiana es pot ser marginat, perseguit, empresonat per les autoritats o executat legalment o víctima d'un atemptat terrorista. Però no sols aquest com indiquen els recents atemptats anticristians amb martiris al món occidental, com el del sagristà d'una església d'Algesiras, Diego València, assassinat en un acte de terrorisme gihadista per un islamista radicalitzat, atemptat en el que també va ser greument ferit el sacerdot d'una altre església, Antonio Rodríguez i ferits tres feligresos que assistien a Missa. Aquest fet ens recorda que actualment també hi ha molts màrtirs cristians arreu del món.

Diego València, el sagristà de 65 anys assassinat a Algesiras el 25 de gener de 2023
per un terrorista gihadista, que també va ferir greument al rector Antonio Rodríguez
i va ferir lleument a tres feligresos en l'atac per odi a la fe catòlica a dues esglésies

Els països on els cristians corren més perill són en 1è lloc Corea del Nord, en 2n l'Afganistan dels talibans, en 3è la Somàlia islamista, i segons un estudi oficial de l'any 2020 (1) els segueixen 4 Líbia, 5 Pakistan, 6 Eritrea, 7 Iemen, 8 Iran, 9 Nigèria i 10 Índia.  

A Corea del Nord ser descobert com a cristià pot comportar l'execució immediata o ser internat en camps de treball en condicions molt dures per molt llargs períodes o indefinidament, estimant-se que hi ha vora uns 60 000 en aquesta situació d'empresonament amb treballs forçats pel sol fet de la seva fe, però tot hi així hi ha al país una Església cristiana en la clandestinitat amb uns 400 000 integrants i creixent, cosa que fa que les potencials víctimes siguin moltes més.

A Afganistan no es permet cap altre religió que l'Islam, i tots els cristians estan permanentment sotmesos a l'amenaça de, si son descoberts, ser detinguts, aïllats, empresonats, torturats i assassinats. I els assassins no són sols els talibans en el poder sinó també la gent i els propis familiars, pel que han de mantenir la seva fe estrictament en secret, fins i tot dels més propers.

En quant a Somàlia, no sols l'Estat sinó també el grup terrorista islàmic Al Shabab consideren als cristians, en un pais on el 99 % són musulmans i la Sharia és la llei, com un objectiu prioritari per a ser detectats i assassinats, a més que Al Shabab fa incursions a la veïna Kenya on deté grups de gent, separa als musulmans dels cristians fent-lis preguntes sobre passatges de l'Alcorà, i llavors assassina als qui no les responen correctament.  

En el cas de Líbia, des que l'OTAN va intervenir militarment l'any 2011 derrocant i assassinant a Gaddafi -  president del país des del 1969 que propugnava un Islam peculiar, amb el Llibre Verd que va escriure sobre religió i política, que tot i els seus vincles amb organitzacions terroristes i la seva responsabilitat en alguns atemptats a l'exterior, era tolerant i moderat a l'interior amb els cristians, i que havia convertit al seu pais gràcies al petroli en "la Noruega d'Àfrica" - la situació de les altres religions ha empitjorat molt, perquè Líbia ha entrat i segueix en una situació d'anarquia i caos, i grups terroristes com Al Qaeda i ISIS controlen regions del país. Hi ha 34 500 cristians al país, la majoria estrangers, essent sols 150 els libis. 

El Pakistan també és molt perillós per ser cristià, tot i que n'hi ha molts entre la majoria musulmana. A part de la marginació, el menyspreu i les amenaces i pressions per a deixar la fe cristiana i passar-se a l'Islam, els atacs populars contra esglésies i persones sovintegen. Tots els cristians estan sota "l'espasa de Damocles" de la Llei de Blasfèmia introduïda des dels anys 1980s i cada vegada més usada per coses més petites, ja que qualsevol denuncia per qualsevol motiu d'un musulmà contra un cristià ben fàcilment comporta ser acusat de haver menyspreat a l'Islam, l'Alcorà o Mahoma, fins i tot per dir frases cristianes, per comentaris inofensius o bé per motius inexistents i inventats, motivats per enemistat, antipatia, disputes o interessos, el famós cas de la jove Asia Bibi n'és un exemple. Moltes nenes cristianes són segrestades i/o obligades a casar-se amb musulmans o a ser usades com prostitutes i esclaves. 

A Eritrea, des de la seva independència el 1993, la única Església cristiana permesa és l'Ortodoxa d'Eritrea, controlada pel govern, i tots els altres cristians són perseguits i empresonats en condicions inhumanes. Al Iemen el govern considera a tots els iemenites com a musulmans i la conversió al Cristianisme, com en molts països àrabs, té pena de mort. El govern dels ayatollahs d'Iran està preocupat perquè en el seu país hi ha molts musulmans que es converteixen en cristians, havent-n'hi ja un milió on abans eren molt pocs, i el procés sembla accelerat i per això la repressió és molt severa. A Nigèria és on més cristians són assassinats, allà hi operen els grans grups terroristes gihadistes Boko Haram, els islamistes fulani i l'ISIS. Finalment a la Índia hi ha cada any milers d'atacs per part d'extremistes hindús contra esglésies i cristians, hi ha mesures de pressió de tota mena i la persecució ha augmentat cada cop més en els anys 2010s, i el govern dona suport a aquesta opressió, l'any 2020 un total de 28 Estats de la Índia havien promulgat ja lleis anticonversió. 

La pressió anticristiana també és extrema al Sudan, i és molt severa a Síria, Aràbia Saudita, Birmània, Illes Maldives, Xina, Mali, Iraq, Algèria, Mauritània, Uzbekistan, Colòmbia (pel crim organitzat i per la corrupció política), Burkina Faso, Rep. Centrafricana, Vietnam, Turkmenistan, Cuba, Níger, Marroc, Bangladesh, Laos, Moçambic, Indonèsia, Qatar, Egipte, Tunisia, Congo, Mèxic (com a Colòmbia), Etiòpia, Bhutan, Turquia, Illes Comoras, Malàisia, Tadjikistan, Camerún, Brunei, Kazajistan, Jordània i Nicaragua, de més a menys aproximadament en aquest ordre. 

Alguns d'aquests països són majoritàriament cristians però en ells els cristians són víctimes del terrorisme, del crim organitzat, de la corrupció política o del govern (2). En aquests 50 països on la persecució és extrema o molt alta, dels quals 33 són islàmics, hi viuen uns 360 milions de cristians, és a dir un 14 % dels total mundial de cristians, 1 de cada 7, per continents 2 de cada 5 cristians a Àsia (40 %), 1 de cada 5 a Àfrica (20 %) i 1 de cada 15 a Amèrica Llatina (6'5 %) tot i que aquesta és molt majoritàriament cristiana. Tots ells veuen amenaçada cada dia la seva seguretat, propietats, llibertat, honor, integritat física i fins i tot la seva pròpia vida.   

A continuació d'aquests 50 que lideren l'anticristianisme al món, n'hi ha encara més amb un nivell de persecució considerat molt alt, és a dir molt perillós, com Kenya, Sri Lanka, Emirats Àrabs Units, Tanzània, Nepal, Níger

En resum l'any 2022  milers de cristians van ser assassinats al món  per la seva fe (3), molts milers més van ser detinguts per ser-ho, 220 000 van tenir que fugir de les seves cases, tancar els seus negocis o mantenir-se amagats, 25 000 van abandonar el seu país  i 600 esglésies van ser atacades o clausurades, amb una minva doncs l'any 2021 foren 5 100, potser degut a que en els països on es fa en van quedant menys per destruir. Un gran nombre de cristians sofriren amenaces, maltractaments, agressions, violacions, matrimonis forçats i segrestos, denuncies falses, injustícies i abusos físics o psicològics. 

Tot i que l'extremisme islàmic, tant terrorista com governamental, és el perill més gran, també hi ha molts països com Corea del Nord, Xina, Birmània, Vietnam, Laos, Cuba i Nicaragua per règims estatals marxistes o post-marxistes. 

Totes aquestes dades provenen de l'ONG Open Doors, fundada a Holanda el 1955 i que és la més conservadora en les seves estimacions, perquè altres organitzacions observadores tant governamentals com no governamentals multipliquen les seves xifres per 10 i fins per 100, ja que moltes víctimes són secretes, no conegudes o no reconegudes, o queden dissimulades en les estadístiques com per altres causes. 

I tot això malgrat que el Cristianisme és la religió majoritària en el món, 2 300 milions de creients, un 31 % de la població mundial, dels quals la gran majoria són catòlics (4), seguits pels protestants, ortodoxos, orientals i denominacions diverses molt minoritàries. Però els cristians són els membres d'una religió (5) més perseguits a tot el món per les seves creences religioses i tot i així és constata un creixent anticristianisme al món, tan violent com ambiental, tan oficial i governamental com popular i ambiental, tan explícit com dissimulat, probablement promogut pels poders fàctics dels grans poderosos i ideòlegs del món i difós pels mitjans de comunicació de tota mena al servei d'aquestes persones, grups i ideologies (6).  

Preguem per tots aquests cristians de l'Església perseguida i necessitada i que els seus sants i màrtirs preguin també per ells i per tots nosaltres! 

(1) Les xifres i les posicions en la llista varien segons els anys, però els països són amb molt poques excepcions els mateixos, el 2022 el més perillós va ser l'Afganistan superant a Corea del Nord que era el primer dels perseguidors des de feia 20 anys, tot i que aquest últim país va endurir les seves mesures anticristianes. 

(2) Els cristians, i principalment els catòlics, solen ser les víctimes preferides pels integrants de bandes i càrtels, per indefensos i pacífics i per no tornar-s'hi en general, o bé senzillament per odi a la fe i a la moral cristiana. 

(3) Segons Open Doors, l'organització que ho estudia des de l'any 1992, treballa en 60 països i que és molt cautelosa en comptabilizar, usant sols dades oficials comprovades i segures, doncs altres observadors apunten a una xifra molt més alta de uns 100 000, el màxim recent es va establir l'any 2016 amb més de 7 100 morts, mentre que el 2021 foren 5 900. Últimament el 79 % dels cristians màrtirs ho foren a Nigèria, amb 4 650 assassinats, un 11 % al Pakistan, 620 morts, i un 10 % als altres països, si bé això no indica del tot el terror sofert, ja que depèn de la població del país i del nombre de cristians. 

(4) Seguint l'Islam amb 1 800 milions, un 24 % del total, després l'Hinduisme un 15 % amb 1 100 milions, el Budisme un 7 % amb 500 milions, mentre que el Judaisme, tot i ser reconegut com una religió important només té el 0'2 % del total. 

(5) De les 4 200 religions que existeixen avui dia, segons el Pew Research Center.

(6) Recentment Klaus Schwab, líder del FMI, ha afirmat públicament d'una manera molt clara el seu odi a Jesucrist i al Cristianisme i la seva voluntat de combatre'l en el marc dels seus objectius, d'una manera semblant a altres magnats, practicants d'altres religions o ateus, alguns de forma no tant descarada però igualment oposada i hostil, com George Soros. Sembla que el Cristianisme en general i l'Església Catòlica en particular consideren que és el major obstacle per als seus plans del Nou Ordre Mundial i l'Agenda 2030 entre d'altres, i si no tots van d'acord ni ho fan pels mateixos motius sí que convergeixen en aquest preferir la línia de l'Anticrist, a qui sembla que voluntàriament o involuntàriament, conscientment o inconscientment, preparen el camí per a la seva aparició.    

Ara fa uns 60 anys

Un record de la meva primera trobada íntima amb Jesús en l'Eucaristia:

El 14 de maig de 1961 vaig fer la primera comunió a Barcelona. Aquesta tassa daurada de record s'ha conservat des d'aleshores. A més de la memòria ha sigut com un símbol de la presència de Jesucrist al món, entre nosaltres a casa nostra. Mantinguem-ne sempre el do i el vincle!