El món del Nadal

El Nadal porta una pau i un caliu molt especial a les persones, les famílies, a la societat i al món. 

Jesús, el Fill de Déu, neix en el món per renovar-lo, millorar-lo i donar una qualitat molt més alta a la nostra felicitat

I sovint això es reflecteix també externament en els detalls de l'existència, tot es torna bell i bo!

Jesús, sigues el nostre Jesús!

El nom Jesús, en hebreu Yeshua o Yehoshua, significa Déu salva, Déu salvador o Salvació de Déu. El Sant Nom de Jesús o el Dolç Nom de Jesús està molt relacionat amb el Nadal, perquè és el nom del Messies Fill de Déu i Senyor que com a Nen diví fill de la Verge Maria neix al pessebre de Betlem i és el nom que li ha sigut assignat a través de l'àngel, perquè és el seu nom propi, investit de poder i majestat. 

El Sant Nom de Jesús està molt relacionat amb el Nadal i amb el Nen que hi neix

És el mateix nom que Josuè (c. 1200 aC), el conqueridor de bona part de la Terra Promesa, que instal·la per primera vegada en ella al poble d'Israel. 

I també de Jesús fill de Sira, autor cap el 185 aC del llibre anomenat Siràcida o Eclesiàstic, al que un seu descendent li va afegir un pròleg l'any 132 aC i que va ser traduït de l'hebreu original al grec koiné per a formar part com a inspirat i canònic de la Septuaginta cap a l'any 117 aC. És un important llibre de Saviesa, concretament el més extens de tots ells i els catòlics i els ortodoxos el segueixen reconeixent com a part del cànon de la Bíblia, mentre que jueus i protestants l'han abandonat però el segueixen usant com a llibre de devoció i eclesiàstic. 

En la Bíblia és important quan uns personatges porten un mateix nom, ja que el nom era en el món semita com una crida a una determinada vocació, i per tant es poden comparar i establir paral·lelismes entre els que porten el mateix, així per exemple St. Josep amb el Josep a Egipte de l'Antic Testament, que tenen diversos punts en comú, com la importància en ells dels somnis, el mateix país d'Egipte i la protecció dels seus familiars. Comparar personatges bíblics de nom igual, si es fa amb la debida mesura, pot enriquir la comprensió i els matissos de tots ells, tot i que en ocasions les semblances només es veuen a posteriori, sabent-ho, i tampoc es poden equiparar directament. 

Déu li ha donat a Ell aquell Nom que està per sobre de tot altre nom

Com que el nom de Jesús va ser indicat divinament a través de l'àngel als Evangelis segons St. Mateu i St. Lluc, tant a la Verge Maria com a St. Josep, aquest nom és una manifestació divina i es considera que la seva invocació ja té un efecte, per exemple davant les temptacions, les dificultats i els perills, al sentir blasfemar o relatar quelcom terrible, en els exorcismes, així com en perill de mort o a l'hora de la mort. Al pronunciar el nom de Jesús es com si demanessim la seva presència, actuació o mirada en aquell moment, es a dir que el cridem que vingui, però també usem el seu nom com a defensa i protecció espiritual o com una jaculatòria o oració molt breu i ressumida a l'essencial i fins i tot pot ser una senzilla exclamació devota (1).  

El nom de Jesús, Jesucrist o Senyor Jesús usat com una oració breu o jaculatòria ja té referències al mateix Nou Testament. A l'Evangeli Crist diu "No tothom qui digui "Senyor, Senyor!" entrarà al Regne del Cel sinó aquells qui facin la voluntat del meu Pare", senyal que una invocació així ja era una tendència en aquell mateix temps bíblic, com St. Pau diu "Tot aquell qui invoqui el nom de Jesús es salvarà!" i les dues afirmacions són complementàries i s'han d'entendre en el seu context. 

La devoció al Nom de Jesús, que es considera que per sí sol ja té un poder especial, és molt antiga, ja des dels primers temps, i es manifesta en diverses formes, com en l'ortodoxa Oració de Jesús: "Jesús, Fill de Déu, Senyor, tingues pietat de mi que sóc un pecador!", que els hesicastes, una forma de devoció oriental, tenen per costum repetir moltes vegades cada dia, gairebé continuament. Al segle XI St. Anselm de Canterbury la citava i recomenava, als s. XIII i XIV ja es practicava als més alts nivells eclesiàstics, tenint l'aprovació de Papes, Concilis i teòlegs, al s. XV dos grans promotors de la devoció al Sagrat Nom de Jesús foren St. Bernardí de Siena (1380 - 1444) i el seu deixeble St. Joan de Capistrano (1386 - 1456), que la popularitzaren. i des del segle XVI la pràctica ja s'estengué a tota l'Església Catòlica, sobretot a través dels jesuïtes que adoptaren les molt antigues inicials IHS. 

Ja sigui sol o acompanyat, com en "Jesús, Maria i Josep!" (2) l'enunciació del nom de Jesús ha sigut una pràctica pietosa pels cristians, i especialment pels catòlics, i ha estat molt recomanada per diversos sants i autors espirituals. 

Una oració relacionada amb el nom de Jesús que vaig sentir de petit és la de "Jesús, sigues per a nosaltres Jesús!" o en variants semblants, que traduiria "Déu salvador, sigues el nostre Déu salvador!" passant del genèric universal al cas concret dels qui la diuen, és a dir acceptant i volent la salvació que ens ha vingut a portar i que ens ofereix. 

És a dir, Jesús sigues el nostre Salvador diví! 

(1) Com en altres ocasions podem usar el de María, com  en "Maria Santíssima!" "Verge Santa!" o "Ave Maria Puríssima!"

(2) En ocasions abreujat en "Jesús, María!", en tots els casos tan sols o acompanyats per una breu jaculatìria.. 

Nadal i Pasqua

Nadal i Pasqua no sols són les festes més importants de l'any sinó que estan molt unides. 

De Nadal a Pasqua. Capella de Sta. Rita de Sant Julià de Viltorta, cortesia de Miquel Alsina.

L'una és el principi de la salvació humana, l'altre és el final. Sense el Nadal no hi hauria Pasqua, però aquesta és la culminació de l'obra divina iniciada amb el primer, en la que s'assoleix la plenitud de la redempció. 

Abans es pensava que el Nadal s'havia començat a celebrar com a tal al segle IV, però cada vegada hi ha més probes que els cristians ja el celebraven al segle III (1) i fins al segle II en segons quins llocs i èpoques, i com que els evangelis segons St. Mateu i segons St. Lluc el citen, és molt possible que s'hagués ja celebrat al segle I (2). I en tot cas la primera celebració va ser la del propi Nadal, amb els cors angèlics i l'adoració dels pastors i els mags i el reconeixement de Simeó i Anna, que va precedir en una trentena d'anys a la Pasqua.

A més, a la 2ª meitat del segle XX investigant en la seva tesi doctoral les opinions dels Pares de l'Església sobre Nadal i Pasqua, el teòleg dominic francès Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) va escriure el llibre Le Salut, incarnation ou mystère pascal chez les Pères de l'Église, de Saint Irénée à Saint Léon le Grand (1968), en el que feia notar que la primacia de la Pasqua sobre l'Encarnació com a punt culminant o decisiu de la Salvació divina no va ser tan clara als primers segles, predominant més una opinió que una altre segons èpoques, llocs i autors. Perquè alguns pensaven que un cop Déu vingut al món allò més important ja estava fet, perquè havia vingut per salvar-nos, i la presència divina i humana alhora de Jesucrist ja n'era la garantia de que aquesta tenia o tindria lloc, alhora que la unió de les dues naturaleses en Ell era ja un Sí incondicional de Déu a la condició humana i a la Humanitat, un compromís irrevocable i definitiu d'Amor pels éssers humans. Mentre que altres, com St. Agustí, destacaven que el Nadal estava en funció de la Pasqua, que per salvar l'home del pecat, aquest havia de ressuscitar, i com que l'home sol no podia, Déu mateix es va fer l'home perfecte i va ressuscitar, ascendir al Cel i donar-se Ell mateix als homes i fent-los fills seus pel Baptisme, però per ressuscitar primer tenia que morir i per això primer tenia que estar viu com a ésser humà i per tant havia de nèixer com a tal en el món, i per això s'havia d'encarnar en la Verge, signe i símbol del món nou i no contaminat pel pecat. 

També el teòleg belga Edward Schillebeeckx (1914 - 2009) pensava que inicialment en el Cristianisme hi havia 4 grans Cristologies (3): la de l'Encarnació, la de Crist Rei dels pobres, la Pasqual i la del Maranatha o de la Parusia, i que era cristià tot aquell que, inclinant-se més per una o per l'altre,  acceptava que la Salvació definitiva de Déu s'havia manifestat en la persona de Jesús, i que per tant és cristià qui accepta que la Salvació divina només es troba en Jesucrist, que es qui dona sentit a tota vida humana i a tota la Història de la Humanitat, i que arriba al món per l'Església, ja que Crist no sol actuar fora de l'Església i per tant l'èmfasi està en la comunitat creient, i per la Bíblia, molt especialment el Nou Testament, inspirat divinament i escrit pels apòstols (St. Mateu, St. Joan, St. Pere, St. Pau, St. Jaume i St. Judes Tadeu) o persones molt lligades a ells (St. Marc, St. Lluc, l'autor de la Carta als Hebreus) o el seu immediat cercle. Els mateixos 4 Evangelis ofereixen una imatge lleugerament diferent, però igualment real i verdadera, autèntica, compatible i complementària, de la història de Jesús i de la fe en Ell, ja que cada grup de deixebles porta la seva tradició. I tota la visió ortodoxa coincideix en tot excepte en detalls i en l'èmfasi que se li fa a una determinada interpretació com a més destacada entre totes, la del Senyor que vindrà a la fi del temps a salvar i a jutjar; la del Ressuscitat que obre el Cel i dona l'Esperit Sant a l'Església; la del Salvador i Rei de l'Univers que té una preferència especial pel pobres i ha vingut per perdonar i convertir els pecadors; i la del Fill de Déu, el Logos, que el camí, la veritat i la vida i és l'únic que coneix i pot ensenyar i guiar cap a Déu Pare. Totes elles canòniques, anunciadores i manifestació del Regne de Déu i la seva imminència, i enriquidores mútuament. És possible que la preferència per una o altre reflectís, salvant les distàncies, les principals mentalitats jueves quan es van complir les profecies de l'Antic Testament en Jesucrist, és a dir les anomenades 4 filosofies de Flavi Josep: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. I fins i tot que correspongui d'alguna manera a les 4 opcions de la vida religiosa: la sacerdotal, la missionera, la teològica i/o devota i la dels religiosos consagrats, totes elles formant un continu, no excloents entre sí i en molts casos mixtes. D'aquesta manera la preferència per una o altre vindria, dins de la fe, de la vocació, el posicionament personal i l'opció escollida. 

En el fons, essent Jesucrist Déu i home, es tractaria en el fons de si se'l considera més com a Déu o més com a home, si mirem preferentment la seva part divina, amb el Nadal ja està la major part de la seva missió feta (4), si mirem la part humana és la vida pública, la Passió i la Pasqua la part fonamental i determinant (5), i per diversos motius aquesta és la posició finalment establerta, ja que per a nosaltres com a éssers humans és la que més correspon a la nostra Redempció. La postura ortodoxa és la de considerar a Jesucrist tant Déu com home (6), per tant vindrien a ser els dos grans aspectes, si bé per a nosaltres com a humans la centralitat de la Pasqua (7), ve perquè aquesta ens ensenya com viure en la vida i els ensenyaments de Jesús, en la necessitat d'implantar-se en Ell per a donar bons fruits i en el camí de la Creu per arribar a la Glòria (8). 

Per tant celebrem el Nadal sabent que ens porta a la Pasqua, que és la culminació enlluernadora d'allò iniciat en el Nadal! 

(1) Molt abans que l'emperador Aurelià establís als anys 270s la festa pagana del Sol Invicte a l'Imperi Romà, a celebrar els dies del solstici d'hivern. S'havia pensat que els cristians havien escollit la data per cristianitzar aquesta festa, però ara surt a la llum que molt probablement va ser a l'inrevès, que durant l'època de pau per a l'Església de la 2ª meitat del s. III, i degut a la gran extensió de la celebració cristiana, va ser Aurelià qui va voler paganitzar la festa que celebraven els cristians, que llavors eren una minoria molt visible a l'Imperi Romà, el 25 de desembre. I si les Saturnalia eren festa oficial el dia 17 de desembre des de l'any 217 aC i el poble les mantenia durant una setmana, fins el 23 de desembre, no sols no estaven centrades en el dia 25 sinó que ni tan sols hi arribaven, i a més eren unes festes d'un caràcter molt diferent, més semblant a les actuals de l'Any Nou, que el govern romà va intentar reduïr a 5 i a  3 dies, i a finals del segle I es va fixar que acabaven el dia 21 de desembre. 

(2) Sembla que l'origen no era astronòmic ni tan sols convencional, la tradició establia que St. Joan Baptista va nèixer a finals de juny i com que Jesús era sis mesos més jove, com es mostra en l'Anunciació quan l'arcàngel li diu a la Verge Maria que la seva parenta Elisabet ja està de 6 mesos, i ella hi va de seguida i està tres mesos amb ella, és a dir fins el naixement de Joan, d'això es dedueix que Jesús hauria d'haver nascut a finals de desembre, i l'Encarnació hauria tingut lloc a finals de març. 

(3) Entre d'altres no tan importants i fins i tot poc correctes o clarament falses. 

(4) "Començar ja és més de la meitat de tot" com deia Aristòtil. 

(5) Com es diu, quan neix una persona no sabem qui és, quan mor sí.  En un altre pla podríem citar les escoles teològiques d'Antioquia, més literal i històrica, i d'Alexandria, més alegòrica i simbòlica. 

(6) Sense que la seva divinitat anorreï la seva humanitat sinó que tot al contrari la potenciï al màxim i sense que la seva humanitat minvi en res la seva divinitat. 

(7) Si Nadal és l'aurora de la salvació, la Pasqua n'és el migdia lluminós.

(8) I també és cert que la recepció humana del Nadal és més contemplativa, d'adoració i fins té un punt més infantil i com passiva, amb el Déu Nen,  mentre que la de la Pasqua és més adulta, admirativa, creient i activa, amb l'Home diví sacrificat, mort i ressuscitat. En el Nadal Déu es deixa estimar com a nadó indefens i necessitat, en la Pasqua ens estima al màxim, donant la vida pels homes i complint la missió per la que havia vingut al món.  

Agraïm el 2022 i encomanem el 2023!

Cada any la litúrgia comença amb la celebració de la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, l'1 de gener. 

I és que a l'inici de tots els anys hem d'agrair-li a la Verge Maria la seva protecció i intercessió durant tot l'any anterior i encomanar-li l'any que s'inicia, suplicant-li que estiguem també sota la seva protecció i que segueixi intercedint per nosaltres, ella que és la nostra Mare celestial, advocada nostre i mitjancera de totes les gràcies divines, que ens arriben a través seu. A més, Maria és el model exemplar de l'Església i de cada creient, que ja amb la seva vida ens ensenya el camí que hem de seguir, el de ser ben dòcils a l'Esperit Sant, viure sempre en gràcia i, encara més, en santedat. Maria ens porta a Jesús, Nostre Senyor, el salvador, redemptor i alliberador,  però aquest també ens diu que recorrem a Maria, la seva mare, donant-nos-la per mare nostre celestial en totes les nostres necessitats. I quan es té una Mare així, en ella tenim un refugi segur. 

Agraïm doncs a la Mare de Déu l'any 2022 i encomanem-nos a ella en tot el 2023, demanant-li que ens obtingui de Déu totes les gràcies i dons que necessitem en la nostra vida individual, familiar i col·lectiva, que vetlli també per tots els nostres parents i persones estimades o per les que volguem intercedir, tant vives com difuntes, especialment per aquelles de les que som més responsables, que ens necessiten més o que Déu vol més. Demanem-li també a la Verge que Déu beneeixi aquest nou any amb la salut d'ànima i cos de tots i el do de la pau al món!  

Uns records personals del 2022

Alguns records de l'any 2022

L'11 de gener, convidats per Miquel Alsina, uns mossens van concelebrar una Missa presidida per Mn. Paul Badibanga a la capella de Santa Rita de Sant Julià de Vilatorta, a la que hi vaig assistir, i després vam compartir un àpat a casa seva amb aquest feligrès i amb familiars i altres amics seus. 

Dimecres de Cendra, el 2 de març

La Missa Crismal a la catedral de Vic, el 12 d'abril, a la que hi vaig assistir com molts altres sacerdots de la diòcesi

I la Missa de Pasqua el 17 d'abril, aquí a les Germanetes dels Pobres de Vic, de les que sóc capellà

Celebrant per primera vegada Missa a l'ermita de Sant Roc, de Sant Julià de Vilatorta, en la celebració de les Noces d'Or de Josep Vilamala i Anna Rifà. a finals d'abril, aquí donant la comunió a Anna Maria Roura. A l'ermita de Sant Roc hi tornaria a oficiar al mes d'agost, amb motiu de la festa del sant.

 

Trobada amb Mn. Francesc Basora, molts anys rector de Folgueroles, a la Casa Sacerdotal de Vic el 5 de juliol, tres dies després que hagués complert 91 anys i que en portés ja 66 i mig de vida sacerdotal, doncs va ser ordenat pel bisbe Masnou el desembre de 1955. Ara ja només té desig del Cel, segons em va dir. 

Uns nens catòlics de Mali, foto enviada al desembre per l'abbé Joseph Koné, amb el qui col·laboro a distància des de fa molts anys, si bé tant ell com el seu parent abbé Benvenu Koné han vingut alguna vegada a Vic a veure'ns, a partir que el vaig conèixer durant del pas per Vic dels joves de la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid el maig del 2011, quan em van encarregar fer de traductor de francès de dos grups, un de Mali i un de Fontainebleau, que durant els dos o tres dies d'estança a Osona van intercanviar els seus sacerdots.  

I el 31 de desembre encara va arribar una visita, la de Dorota Ozga, una amiga de Polònia, que va venir a passar els dies de Nadal amb la seva mare i família aquí, i vam poder parlar una bona estona i fer-nos unes selfies. 

Són només unes mostres de com va ser l'any passat, triades una mica a l'atzar. De moltes altres coses que no cito, moltes són perquè no en tinc fotos, o no les tinc disponibles, o perquè ja van sortir al Blog en el seu moment, i encara altres motius, però sobretot perquè no vull fer més que uns petits i variats records de l'any. I ho faig sobretot per agraïr a Déu tot l'any viscut i tot el que m'ha passat, ja que tot ha sigut voluntat seva i manifestació de la seva providència, com també agraeixo la intercessió i protecció de la Verge Maria, la nostra Mare del Cel, mitjancera de totes les gràcies divines! 

Un Papa teòleg

Joseph Ratzinger (1927 - 2022) va ser un destacat teòleg abans de ser escollit Papa a la mort de Sant Joan Pau II, l'abril del 2005.

Benet XVI, el 9 de juliol de 2006, al final de la Trobada de les Famílies a València,
a la que l'autor d'aquest Blog va poder assistir junt amb altres seminaristes catalans 

Benet XVI va venir a  Barcelona el 7 de novembre de 2010, ocasió en la que qui això escriu,
sacerdot des de dos mesos abans, no hi va poder ser, i en la que va consagrar la Sagrada Família

Com a Papa Benet XVI (2005 - 2013) va destacar en molts temes, perquè va ser un gran intel·lectual i un destacat pensador, però el més important de tots els seus fets va ser la seva renúncia al ministeri petrí el febrer del 2013, fet que es va donar per primer cop a l'Església des de principis del s. XV, però que per trobar-ne un altre precedent més semblant al seu cas caldria remuntar-se a finals del s. XIII i molts pocs més n'hi van haver al llarg de la Història, i  que va portar a l'elecció del Papa Francesc. En els quasi 10 anys en que va ser Papa emèrit va mantenir un perfil discret, reclòs voluntàriament al convent Mater Ecclesiae de la Ciutat del Vaticà i dedicant-se sobretot a la pregària, però tot i així va ser un referent amb el que es comptava en tot el món catòlic. Tot i la seva molt avançada edat i que estava malalt des de feia molts anys, motiu pel que ja va renunciar al seu càrrec de pontífex, el ràpid agreujament i mort van ser gairebé una sorpresa. 

Va morir el 31 de desembre, festa de St. Silvestre I, Papa entre el 314 i 335, el primer bisbe de Roma que no va morir màrtir, i que va ser pontífex en l'època decisiva de l'emperador Constantí, en el temps de l'Edicte de Milà (313), el I Concili Ecumènic de Nicea (325) i la inauguració de la nova capital imperial Constantinoble (330), la Nova Roma cristiana, que també va morir l'últim dia de l'any, igual que Benet XVI. 

Preguem per ell, per tal que Déu li perdoni els pecats que la debilitat de la naturalesa humana li hagués pogut fer cometre, i li premii tot el esforç i dedicació durant tota la seva vida al servei de Nostre Senyor, de l'Església i de l'Evangeli, acollint la seva ànima al Regne del Cel amb Ell, i demanem també que després sigui ell el qui pregui per nosaltres i per tot el món!

Presència divina i exemple i model pels humans

Reflex de la vida trinitària de Déu i exemple i model de tota família humana, la Sagrada Família.

Jesús, la Verge Maria i St. Josep formaren la família ideal, tal com Déu la va concebre i com la vol, plena de l'amor diví en ella, i amb una unió de voluntats de tots els membres perquè tots estaven units a Déu, que vingué al món en ella en el Nen diví que tingueren. 

Fora de consideracions culturals, la família humana natural i la més perfecta, és la formada en el seu nucli pel pare i la mare, units en matrimoni amorós i legal fins que la mort d'un d'ells els separi, i els fills que Déu els hi concedeixi de la seva unió, concedint-los el gran do de ser transmissors de la vida, i vida humana com la seva pròpia, col·laborant així en aquest sentit en el poder creador del mateix Déu. El matrimoni té com a primer fi el de portar nous éssers humans al món, fruit tant biològicament com en molts altres aspectes, de combinació en un cert grau de la línia del pare i de la de la mare, i nodrir, mantenir, protegir i educar aquests fills per fer-los éssers humans dignes i, encara més, fills de Déu, ensenyant-los a ser bons i estimar a Déu i als altres, sobretot al proïsme, i donant-lis tot l'amor procedent de Déu que necessiten per poder viure, formar-se i ser feliços, inserir-los primer en la família més ample, la d'avis, tiets, cosins i parents d'altres graus, i després ajudant-los a participar de la mateixa manera en el seu veïnatge, ambient, societat, cultura i país, i a interessar-se per tot el món. 

La família de Natzaret que n'és la gran mostra que això és el volgut per Déu i que és possible realitzar-ho, arribant tan a prop com es vulgui i humanament pugui de l'ideal que ells encarnaren i visqueren, té no obstant les peculiars característiques que la fan única, excepcional i extraordinària, pel fet de ser el seu Fill l'encarnació de Déu, de ser Maria sempre verge, i de viure ella i St. Josep un matrimoni absolutament blanc, puríssim, castíssim i virginal, ja que ja participaven en gran manera de la vida celestial, i havent procreat per l'acció de Déu i al propi Déu, fet home, no necessitaven ja tenir més fills, i vivint en l'amor diví tots tres, no necessitaven ni volien ni desitjaven que el seu amor humà s'expresés com a sexualitat en forma física, sinó que vivien fent una vida immaculada d'amor, ajuda, afecte i tendressa deslligada de tot allò mundà imperfecte o fet per necessitat, convertint la seva família en una església i en un model universal i perenne d'ella. La mateixa Església ha de prendre, en el seu servei més alt, la forma d'aquesta santa família, doncs en ella hi ha homes dones servidors de Déu i consagrats a Déu, cadascun en la seva funció segons l'elecció divina, i en ella hi neix Jesucrist en la consagració de l'Eucaristia i no sols es dona Ell mateix i la salvació que va venir a portar a la Terra, sinó que hi viu perennement en la reserva del sagrari i en tots els sagraments. I com que vivien celestialment més que terrenalment, d'alguna manera el matrimoni de Josep i Maria i la seva paternitat amb Jesús no va acabar amb la seva entrada al Cel, on viuen molt units, Jesús com a Déu, la Verge Maria com a Mare de Déu i la més estimada de la Santíssima Trinitat, per sobre de tots els àngels i sants, i Sant Josep com el més gran dels sants, perquè no sols va ser l'escollit per ser pare adoptiu i protector del Fill de Déu, i així com Jesucrist va ressuscitar i va ascendir al Cel i Maria va experimentar la dormició i va ser assumpta al Cel, tots dos en cos i ànima, St. Josep sense arribar a tant, si que va morir en els braços de Jesús i Maria, l'exemple més suprem de la bona mort, de la que ell n'és el patró. I si la unió terrenal, com diu Nostre Senyor, ja no existeix a la Glòria, la unió celestial dels esperits sí i amb un amor més fort que mai, perquè es viu en la presència directa i immediata i en la visió plena de Déu, que és Amor. 

A part d'aquesta característica especialíssima, única i irrepetible, i per tant impossible d'assolir per cap altre, sí que es pot i cal prendre per model a la divina família de Natzaret, i es pot estar molt pròxim a la família ampliada de Jesús, la dels seus parents propers i fins i tot llunyans, és a dir ser familiars d'Ell, ser de la família de Déu, i és Ell mateix qui ens hi convida en el Baptisme i a partir d'aquest en la litúrgia, l'oració i tots els sagraments. I és quan per l'Esperit Sant tot això ho vivim realment que comencem a donar bons fruits, essent els seguidors, els imitadors i els instruments del mateix Crist. 

Siguem-ne devots i mirem de tenir a la Sagrada Família com a model per a les nostres vides!