diumenge, 31 de juliol del 2022

Acompanyats per Déu al llarg de tota la vida

Tots som acompanyats per Déu al llarg de tota la nostra vida, i els que Ell escull com a sacerdots som a més instruments, com a portadors de la seva presència i acció, d'aquest acompanyament diví. 



En totes les fases importants de la vida tenim, si volem, la presència de la Santíssima Trinitat, amb el Pare que n'és la font, Crist que ens acompanya i l'Esperit Sant que actua. 

Déu actua sempre, tant si el coneixem i ho sabem com si no, però també respecta la llibertat humana i per a una relació més intensa, propera i eficaç amb Ell tenim els sacraments, que per disposició divina estan a tenim a la nostra disposició i ens alliberen, enforteixen, acompanyen i santifiquen al llarg de tota la nostra vida. 



I per a aquests casos, deixats a la nostra llibertat i voluntat per voler diví, els sacerdots són els instruments d'aquest do de Déu envers els homes. El Baptisme n'és la porta a aquesta actuació especial de Déu en nosaltres. Però és en tots els moments decisius o importants que ho podem tenir. 




La primera comunió i la confirmació són la culminació dels sacraments de l'iniciació cristiana, iniciats amb el baptisme. Amb ells s'arriba a la majoria d'edat espiritual i a la màxima intimitat personal amb Déu.





A partir de llavors ja podem participar de la trobada comunitària i personal amb Nostre Senyor Jesucrist, escoltant la seva Paraula, i rebent l'Eucaristia si considerem que estem en gràcia de Déu i podem fer-ho en les necessàries, adequades i si pot ser les millors condicions, amb fervor i devoció, sempre que ho volguem en les Misses dominicals i festives, i encara millor en la Missa diària, o si participem en una Missa  en circumstàncies de celebració o importants de la vida. 





I en les decisions més importants de la vida, quan ens sentim cridats per Déu a una determinada vocació, com l'Orde sacerdotal, per ser portadors d'Ell i instruments seus, al seu servei i al de tota la gent, segons la seva voluntat. O en la consagració a la vida religiosa, pels qui tenen el do d'aquesta crida. 




I el del matrimoni d'un home i una dona que volen formar una família d'amor i oberta a la procreació i educació de noves vides humanes, els seus fills, segons la voluntat de Déu. El matrimoni cristià, per voluntat divina, és indissoluble, ja que és una vocació molt seriosa, divinament acompanyada, pel que es reben les gràcies necessàries. És una opció vital que, com la recepció de l'Orde, ens transforma i en aquest cas fa de dos persones una sola unitat de parella per estimar-se, ajudar-se i tenir i criar els fills que Déu ens vulgui concedir. Però a diferència de l'Orde sacerdotal, que és inesborrable en aquesta vida i en l'altre, el matrimoni cessa quan mor un dels components, ja que és una vocació per a aquest món. 





Al sacerdot també el podem necessitar en diverses altres circumstàncies, per tal de rebre'n instrucció, acompanyament en l'oració i quan volem confessar o tenir una direcció espiritual. I això en totes les circumstàncies de la vida, perquè la vida cristiana es viu tan individualment com en comunitat, i tant en les coses més altes com en les més senzilles i quotidianes. 





Però Déu també es pot fer especialment present, si ho volem, a la feina, tan propera com llunyana, i com més dura i difícil sigui la nostra situació, i com més dificultats i problemes hi hagin, més ens convé ser prou humils i confiats per recòrrer a Ell per tal que ens auxilii i ajudi. Necessitem a Jesucrist sempre i en tot lloc, ja que sense Ell no podem res, i amb Ell ho podem tot. 





En els moments importants de la vida, de tipus personal, familiar o d'alguna altra mena, en totes les nostres celebracions i aniversaris i en tots els moments destacats per alguna raó, ja que en tots podem demanar i accedir a aquesta presència actuant de Crist que porta amb ell el sacerdot, i que és un gran plus, no sols espiritualment sinó també humanament parlant. 




En les vacances, el lleure i el temps lliure, on tenim una major obligació de santificar la festa i l'oci, segons el mandat diví, perquè això ens protegeix, ens enlaira i és molt bo per nosaltres, i per això Déu ho vol i ens ho mana, i en determinades situacions senzillament ens ho recomana, per al nostre be. 





I fins la malaltia i també a l'hora de la mort, amb la unció dels malalts per al perdó dels pecats, i la celebració de les exèquies amb Missa o sense, per recomanar a Déu l'ànima del difunt per tal que tingui misericòrdia d'ell, l'aculli i havent superat favorablement el Judici diví sobre la seva vida, sigui dels escollits per a ressuscitar a la vida eterna de la Glòria amb Déu, a la fi dels temps. 

I els sacerdots som els instruments escollits per Jesucrist per ser la seva presència, la seva paraula i les seves mans. Ell escull qui vol i quan vol i no necessàriament els millors, per tal que es vegi que no és obra de la persona sinó de Déu que actua a través d'ell, com la ploma o el llàpis que serveix per escriure, però que el que escriu és tot mèrit de qui la usa i no de l'eina, que només hi col·labora fent-ho possible, però el resultat no ve d'ella ni depèn d'ella. Per això portem aquest màxim tresor per a la Humanitat en recipients de terrissa, amb els nostres pecats, faltes i debilitats. Així no es confon com si fos obre del ministre, sinó que tots, uns i altres, ens adonem que es obra de l'Esperit diví, que s'expressa a través de les persones a Ell consagrades. 

Qui això escriu, que ho ha viscut, tot i que tardanament, i ho segueix vivint segons el designi de Déu, havent-ne fet l'experiència i comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida, ho recomano molt a tots els qui se'n sentin cridats, que no tinguin por, que siguin valents i facin aquesta opció radical de consagració al Pare, al servei de Crist i com a ministres de l'Esperit Sant, perquè realment és un gran tresor, un do únic i excepcional de Déu, que val molt la pena de viure. 

Demanem doncs a Déu que ens doni molts, bons i sants sacerdots i religiosos, que tan individualment com en el conjunt de la societat ens fan molta falta! 

dissabte, 30 de juliol del 2022

La llum divina en un món molt necessitat d'ella



Deixem-nos il·luminar i guiar per la llum de Nostre Senyor Jesucrist i de l'Esperit Sant, en el camí de la meta cap al Pare, mentre compartim amb els altres en aquest món l'avantsala de l'eternitat!

divendres, 29 de juliol del 2022

La família dels amics de Déu

Els germans Santa Marta, Santa Maria i Sant Llàtzer, hostes i amics del Senyor. 



Tot el que sabem de cert d'ells és pels Evangelis. Vivien a la primera meitat del segle I de l'Era Cristiana, en el temps de la vida pública de Nostre Senyor. Van tenir molta relació amb Ell, essent no sols deixebles seus sinó també amics, hi havia una especial simpatia i confiança mútua. 

Se'ns narren diversos episodis, pel que sembla Jesús els anava a veure i s'allotjava a casa seva sempre que amb els apòstols passaven per Betània, una població propera a Jerusalem. I amb la seva presència va potenciar allò més bo i millor de cadascú d'aquests amics seus, mostrant molt clarament els efectes de la trobada amb Crist: Marta la servidora decidida, Maria l'oient contemplativa i Llàtzer el ressuscitat per Jesucrist. En aquesta dimensió seva real i històrica tots tres encarnen facetes importants de la trobada i relació amb el Fill de Déu i els seus efectes en nosaltres. 

Felicitats a les Marta, els Llàtzer i les Maria que porten aquest nom per aquesta santa, que no deuen ser moltes degut a que en general es porta per la Verge i Mare de Déu, però que alguna n'hi haurà. I també moltes felicitats als membres d'Ordes religioses del seu nom (1) i als qui són devots d'algun d'aquest tres sants, o de tots ells!

(1) L'any 2005 a Segòvia vaig conèixer les Germanes de Marta i Maria, una Orde de fundació no molt antiga i originària d'Amèrica, la branca masculina de la qual eren els Germans de Llàtzer. 

dijous, 28 de juliol del 2022

El misteri de Déu


Déu, omniscient i omnipotent, està a favor nostre i té cura de nosaltres i de la nostra salvació

De Déu venim i a Déu tornem i al llarg de la nostra existència Déu ens acompanya sempre, vetllant per nosaltres amb amor i bondat, sempre providencial des de l'inici fins al final. Si no ho fes, no existiriem ni viuriem, perquè Déu és el Creador i és Amor. 

 
I la resposta de l'ésser humà davant d'aquest misteri sagrat té que ser la necessària i adequada: la fe, l'esperança i la caritat. Que es manifesten en adoració, obediència, humilitat, oració i mirar de conèixer i de fer la seva voluntat, acceptant, agraïnt, confiant i volent tot el que ve d'Ell. 

És el més important de l'existència humana i de tota la vida terrenal, estimar Déu sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu, que vol que ho fem així, perquè així participem ja en aquest món d'Ell, que és Amor, i en l'altre i definitiu serem convidats a veure'l, saber-ne sempre més i més del seu infinit i la seva eternitat inesgotables i a participar del seu dinamisme trinitari infinit d'existència, vida, amor, bondat, felicitat i santedat. Val la pena esforçar-nos en aquest món i deixar-nos conduir, alliberar, transformar, salvar i santificar per Ell, és a dir deixar que Déu ens faci sants! 

dimecres, 27 de juliol del 2022

La santa generació

Sant Joaquim i Santa Anna (segle I aC), pares de la Verge Maria.


Els seus noms es coneixen per la tradició, ja que no surten als Evangelis. Com a pares de la Mare de Déu, són els avis biològics i familiars de Jesús. És possible que Sant Joaquim morís alguns anys abans del naixement de Jesús, però no se sap del cert, també el podia haver arribat a conèixer ja que les dates de la seva vida són desconegudes. En canvi és més probable que Santa Anna, que devia ser més jove, sí que arribés a conèixer a Jesús, quan aquest era petit. En tot cas la seva connexió amb Ell ve de ser pares de Maria, per tant parents seus propers, i la tradició els ha reconegut com a cristians i sants, igual que Sant Josep o Sant Joan Baptista.

Per la seva condició de pares de la Santíssima Verge Maria i per tant d'avis del seu fill Jesús, recentment s'ha establert que el dia 26 de juliol, el de la celebració de la seva festa, sigui també la festa dels avis i de la gent gran, celebrada litúrgicament el 4t diumenge de juliol, que sempre cau a prop d'aquesta data, uns dies abans o uns dies després, quan no coincideix exactament.

Felicitats als Joaquím i a les Anna, que tinguin una molt bona celebració de la festa dels sants el nom dels quals porten. I felicitats també pels avis i per la gent gran en el seu dia. Que els qui Déu escollí com a pares de l'elegida per ser Mare de Déu preguin i intercedeixin per nosaltres davant la seva filla immaculada i santíssima i davant del seu nét diví!  

dimarts, 26 de juliol del 2022

Cal triar entre Déu i la vida o el pecat i la mort

Segons investigacions actuals molt recents, l'explosió a l'atmosfera d'un bòlid com el de Tunguska del 30 de juny de 1908, que per sort va afectar una regió de taiga quasi deshabitada de Sibèria, podria ser el causant de la destrucció de les ciutats de Sodoma i Gomorra, prop del Mar Mort, cap a l'any 1650 aC, ja que la zona desèrtica ara anomenada Tall el-Hammam a Jordània, una mica al nord del Mar Mort, mostra clares evidències d'una destrucció per un esdeveniment d'aquest tipus. 

Concretament correspondria a una explosió d'un petit fragment d'asteroide o cometa d'uns 50 metres que entrava en l'atmosfera a gran velocitat i que per la intensa fricció amb l'aire va tenir lloc a uns 4 km d'altitud sobre la superfície, amb una energia equivalent a la de mil bombes atòmiques com les de Hiroshima i Nagasaki del 1945, provocant una ona de xoc d'uns 1 200 km/h amb una temperatura d'uns 2 000º C, que ho arrassà tot a les proximitats en un radi d'uns 25 km a partir de l'epicentre. 


Una representació de la destrucció de Sodoma i Gomorra i de la salvació de Lot

En aquella zona, fins llavors paradisíaca, hi havia unes ciutats molt pròsperes, d'una gran riquesa material, però els habitants de les quals s'havien corromput completament, identificant-se amb la seva maldat i vivint en un ambient de perversió general que horroritzava als pobles veïns. Era una societat que presumia descaradament dels seus pecats i vicis, sentint-se orgullosa d'ells, i no tement res, ni a la gent bona i l'altra gent en general i ni tant sols a Déu i la seva justícia. 

El llibre del Genesi ho explica, les abominacions continues i molt greus que cometien, i la degradació i degeneració que afectaven a tots, van fer que Déu les castigués amb una destrucció total, després que Abraham va regatejar amb Ell intercedint per tal que no les destruís; essent ciutats de milers d'habitants i davant de Déu, que es deixa pregar i que deu voler que Abraham comprengui per què ho fa, aquest li fa notar que si hi ha 50 justos a la ciutat, per consideració a aquests no l'hauria de destruir, i Déu hi assenteix: "Si hi ha 50 justos no la destruiré". I Abraham va baixant la xifra, perquè sap o tem que no hi siguin, fins arribar a 10, i el Senyor li diu: "Si n'hi ha 10, per aquests no la destruiré". Però no n'hi havia ni aquesta petita xifra, i els pocs que hi havia, Lot i la seva família, avisats per uns àngels, als qui la depravació de la gent local ni tan sols pretenia respectar i ja sofreixen un primer càstig de ceguesa, marxen de la ciutat i escapen i se salven de la total destrucció que succeeix a continuació, exceptuant la muller de Lot, que per desobeir les instruccions queda transformada en estatua de sal. 

Lligant les dues coses, la Providència divina va fer que aquell bòlid no deixés res d'aquell focus de corrupció moral i humana, o almenys ho va permetre, no tenint la protecció divina davant aquella catàstrofe terrible. Avui dia s'hi troba una capa de cendres, roca fossa, ciments carbonitzats per un gran incendi i petites esfèrules i microdiamants d'un metre i mig de profunditat. La devastació debia ser instantània i total, i a més duradora perquè la terra de la zona també tingué un gran excés de compostos salins, que la deixà estèril i del tot inapte per al cultiu, i hi ha evidències que la zona extensa afectada no tornà a ser habitada en diversos segles. I una destrucció així és excepcional però no única i hi ha el cas de les poblacions de Pompeia i Herculà destruides per una erupció del Vesubi l'any 79 i unes quantes altres al llarg de la Història, per volcans, terratrèmols, tsunamis, inundacions, incendis o altres desastres.

Però en el cas de Sodoma i Gomorra i les altres poblacions de la Pentàpolis, hi ha l'afirmació clara i explícita del càstig pels seus pecats antinaturals i que clamaven al Cel. I és curiós el fet de la coincidència que per aquella època, a mitjans o finals del segle XVII aC, també esclatés amb una gran violència el volcà que destruí gran part de l'illa de Thera, al Mar Egeu, l'actual Santorini, destruint aquella civilització ciclàdica i afectant a la Creta minoica, el Delta del Nil i les costes euroasiàtiques del Mediterrani oriental.

L'ensenyament de l'episodi del llibre del Gènesi sobre la Sodoma i Gomorra entregades obertament al mal i l'intent d'Abraham de detenir el càstig de la justícia divina sobre elles, perquè no s'hi trobaven ni un grapat de persones normals i honestes, és la confiança en Déu, el poder de la intercessió de l'oració dels creients, i els justos com a protectors i salvaguarda de tota la societat i salvats per la protecció divina. I lligant-ho també amb la Nínive del profeta Jonàs, que es convertí i feu penitència pels seus pecats i va ser salvada de la destrucció anunciada, ja que Déu se'n va compadir dels seus innocents i dels culpables penedits, es pot dir també que si les ciutats de Sodoma i Gomorra haguessin fet cas dels avisos divins i haguessin demanat pietat i canviat de conducta, deixant que Déu els purifiqués i retornés a la perduda dignitat humana, no habrien sigut destruïdes, però van perseverar en el pecat i el mal, i aquests sempre són perjudicials pels que s'hi adhereixen i porten a l'autodestrucció ja per les seves conseqüències, ja que l'allunyament, la desobediència i l'oposició a Déu, que és la font de l'existència, de la vida, de la bondat i de l'amor, ja es per si mateix el camí de la mort, tant de l'espiritual i eterna com també de la física i terrenal: "Pel pecat va entrar la mort en el món". 

L'ésser humà, homes i dones, pot seguir tant col·lectivament com individualment el camí de la vida, que és el de Déu i porta a Ell, com el camí de la mort, que és el del diable i porta a la perdició i condemnació eternes. Perquè està clar que l'home serà eternament allò que sigui quan acabi la seva vida terrenal i deixi aquest món, ja que els seus fruits, bons o dolents, l'acompanyaran. Cal doncs deixar-se guiar per Déu, que ho coneix tot més bé que nosaltres, i escollir el camí de la vida, que pot ser en ocasions estret i costerut i pot significar portar la nostra creu com seguidors que som de Crist i de la seva, però que es fàcil de fer perquè Déu mateix ens hi ajuda i que sempre és el camí de l'esperança i l'amor, de la bondat i de la felicitat i alegria!  

dilluns, 25 de juliol del 2022

L'apòstol que atrau en el seu Camí a molts cap a Crist

Sant Jaume apòstol (+ 44), patró d'Espanya.

Imatge a la catedral de Santiago de Compostela, sobre la tomba de l'apòstol. St. Jaume atrau a ell a molta gent de tot el món.






























Sant Jaume era germà de Sant Joan i se li sol dir St. Jaume el Major per distingir-lo d'un altre Sant Jaume també apòstol que rep el nom de St. Jaume el Menor, probablement referint-se a l'edat i també al seu paper relatiu, perquè St. Jaume el Major va ser del grup d'apòstols més proper a Jesucrist, junt amb St. Pere i St. Joan, els que estigueren amb ell en algun miracle important, en la Transfiguració del Senyor i els més propers també a l'hort de Getsemaní, quan Jesús pregava suant sang pel que se li venia, però que acceptava voluntàriament, i els hi va demanar que vetllessin amb Ell per fer-li companyia en aquells moments tan durs, difícils i angoixosos. I com St. Pere, els germans St. Jaume i St. Joan parlen i interactuen en diverses ocasions amb Jesús d'una manera especial. I a més St. Jaume el Major va ser el primer dels apòstols en beure el calze de Crist, morint màrtirs, en el seu cas a Jerusalem cap a l'any 44, fet decapitar pel rei Herodes per complaure als jueus, ja que segons sembla aquest St. Jaume, que també apareix a les Actes dels Apòstols en alguna ocasió important, era reconegut com el cap de l'Església a Jerusalem. .  

Una tradició antiquíssima diu que va venir a predicar a Espanya, que llavors era la Hispània romana, la qual cosa no seria gens d'estranyar perquè també St. Pau sembla que va estar a la Tarraconense, i perquè els apòstols voldrien complir fins i tot literalment la missió encomenada per Nostre Senyor ressuscitat d'anar a convertir i batejar per tot el món. I hi ha tradicions que cap a l'Est St. Tomàs va arribar fins a la Índia, cap al Sud algun altre apòstol va viatjar fins Etiòpia i cap al Nord algun va arribar a l'actual Rússia. No és difícil de suposar que ell prengués la decisió d'anar fins a l'extrem Oest del món, pel Mar Mediterrani, una via de comunicació molt més bona que per terra, i així arribés fins a terres ibèriques. 

Perquè a més són dos, i independents entre sí, els fets molt importants i decisius que el situen a la Península. Un, que trobant-se a Caesaraugusta, l'actual Saragossa, i sentint-se agobiat, la mateixa Verge Maria, que encara vivia, se li va aparèixer sobre un pilar, per confortar-lo i animar-lo. Aquesta tradició, amb referències ja molt antigues, és la que s'ha perpetuat en el Pilar. L'altre i sense relació, sinó per altres fonts, és que va arribar fins a Galícia, probablement fins a Finisterre, el Finis Terrae dels antics, el punt més occidental del continent europeu (1) i del món conegut en aquella època, exceptuant algunes illes fora de l'Imperi Romà, com Irlanda i Islàndia, que a més eren poc importants i no massa conegudes. I un cop acomplerta la seva missió fins a l'extrem més occidental, retornaria a Jerusalem, on moriria màrtir. I això explicaria perquè els seus deixebles, coneixedors de la seva missió i potser de la seva voluntat, haurien portat el seu cos fins aquell extrem occidental on havia arribat perquè restés allà, com un signe, i on a través d'uns miracles, com unes llums misterioses, seria trobat i identificat al segle IX, senyal que la tradició de la seva visita ja era molt arrelada, tot i que s'autentifiqués per inscripcions o els hi fos revelat per inspiració celestial. 

Sigui com sigui, el Camí de Santiago de pelegrinatge a la tomba del sant apòstol, en aquell extrem del món, ja va començar esporàdicament al segle IX i després de l'any 1000, amb el ressorgir europeu occidental, va tenir un gran apogeu entre els segles XI - XIII, que va perdurar amb gran intensitat en els segles posteriors (2) i ha arribat fins als nostres dies, sense perdre gens de popularitat, sobretot a tota l'Europa occidental en concret i tota Europa en general, però no sols, havent-hi pelegrins de tot el món que hi van expressament. I molta gent s'ha convertit o ha canviat de vida després d'haver tingut la inspiració, que motiva a molts, de fer aquest Camí fins a la tomba de l'apòstol, com experiència espiritual i religiosa. I qui això escriu, l'autor del Blog, he tingut l'oportunitat d'estar-hi, encara que no fent peregrinatge, sinó amb un creuer francès que parà al port de La Corunya i amb un autocar poguerem anar a Santiago i assistir a una cosmopolita Missa a la catedral, amb visita a la imatge de St. Jaume i amb el botafumeiro en acció, el juny de 2014, complint així un desig que tenia des de fa molts anys i que, ni que fos anant-hi en cotxe, no havia pogut realitzar mai. La resta de la meva família, pares i germans, sí que hi anaren a l'estiu del 1979, però jo llavors estava fent el servei militar, i crec que tant els pares en alguna ocasió més i alguns germans en una altra, també hi havien tornat. Santiago atrau i l'experiència de la trobada amb l'apòstol sempre marca i és recordada. Per això hi va tanta gent, sobretot els anys Xacobeos, com excepcionalment ho és el 2022, tot i que en aquest any la festa de St. Jaume, el 25 de juliol, cau en dilluns i no en diumenge. I és que són moltíssims, multituds, els qui se senten atrets, busquen a l'apòstol i se'l troben, i amb ell troben a Crist, que és qui descobreixen que realment buscaven. O, el que és equivalent, que busquen a Déu a través d'aquest apòstol i el seu Camí, i així el troben. 

Felicitats a tots els Jaume, Santiago, Jacobo, Diego i Yago, perquè és un nom que té moltes variants, sobretot en castellà, com també felicitat a tots els que en són devots i especialment a tots els que han fet el Camí de Santiago, i a tots els que estem encomanats a ell i al seu patronatge protector i defensor, que aquest sigui efectiu per la nostra acceptació i ens ajudi sempre. 

I que des del Cel St. Jaume pregui i intercedeixi davant Déu per tal que Espanya, que el té per sant patró, segueixi essent sempre una nació cristiana i catòlica, dins d'una Europa cristiana i un món cada cop més evangelitzat en la vera religió!

(1) En realitat el punt més occidental del continent europeu està més al Sud, al Cabo da Roca, prop de Lisboa a Portugal, que els romans ja coneixien com Promontorium Magnum, però la diferència és mínima i els romans creien que era Finisterre i la seva zona la que estava més a Occident de tota la terra ferma i per això li donaren aquest nom, i d'aquesta manera si l'apòstol volia anar fins a la fi de la terra en aquella direcció.
(2) Va anar substituint a les peregrinacions a Terra Santa, tornades cada cop més difícils, sobretot a partir del segle XI amb el domini dels turcs seljúcides i de l'Egipte fatimí, que en foren molt intolerants, cosa que provocà la reacció de les Croades per recuperar-ne no sols la possibilitat d'anar-hi sinó també el control d'aquelles terres, entre 1099 i mitjans-finals del segle XIII. Les peregrinacions a Terra Santa seguiren existint sempre, però baixaren molt en disponibilitat i facilitat i en nombre de peregrins, mentre que d'altres, com les a Roma i a Santiago augmentaren molt.