dimecres, 6 de juliol del 2022

Ja en la nova Creació


Sant Miquel dels Sants (Vic 1591 - Valladolid 1625) 




Aquest sant vigatà va ser religiós, frare trinitari descalç, i prevere. Així com a participant en la vida consagrada va viure lluny i lliure del món, un dels tres enemics de l'ànima humana junt amb el diable i la carn, i dedicat molt devotament a l'oració fervorosa, a la contemplació de Déu, l'eternitat i l'infinit, i a l'amor pur a Déu i la caritat pietosa amb el proïsme, les úniques coses que iniciades ja en aquest món no s'acaben amb ell amb la mort sinó que en la vida futura continuen i són més intenses que mai. I com a sacerdot va fer d'intercessor dels homes davant Déu i va presentar Déu als homes i els homes a Déu en els sacraments i molt especialment en la Missa i l'Eucaristia, amb el do individual i col·lectiu d'estar en el Sant Sopar, el Calvari i Pasqua, espiritualment i sacramentalment, i d'alimentar-se del Cos i de la Sang de Crist en el gran miracle de la Consagració, misteri i meravella únics i allò més alt que succeeix en la vida humana, en la de tot ésser humà i en la història de la Humanitat. Rentat del pecat original i fet fill de Déu pel Baptisme, va participar de l'Esperit Sant per la gràcia i aquest el va anar modelant a Jesucrist, arribant així a la santedat. Va viure doncs en la Nova Creació, redimida i reconciliada i no és d'estranyar que hi haguessin molts i grans miracles en la seva vida, ja que amb un bri de fe es fan miracles i ell en tenia molta, essent tota la vida creient i totalment lliurat a Crist.

Sant Miquel dels Sants és el sant patró de la seva ciutat natal, Vic, on la seva festa es celebra com a solemnitat el dia 5 de juliol, igual que té lloc la celebració de la seva memòria a tota la diòcesi de Vic, mentre que a la resta del món catòlic es celebra el 10 d'abril, dia de la seva entrada en el Cel. És també el patró de un poble proper a Vic, Sant Miquel de Balenyà, que recentment ha votat en consulta popular mantenir el nom del municipi, que porta precisament per ell, i on la seva celebració és també litúrgica i festiva, amb un dinar popular en el que es veu que el poble es una gran família, com diuen els seus Goigs de la població. I com també molt encertadament diuen els seus Goigs de Vic "d'aquest món ni se'n assabenta, ja estadant d'un món millor". I així va ser la seva vida en aquest món temporal i de prova, acabada als 33 anys, la mateixa edat atribuïda a Crist. 

Felicitats a tots els qui porten el seu nom i a totes les ciutats i pobles que el tenen per patró, com també a tots els seus devots. Que Sant Miquel dels Sants ens protegeixi, pregui per nosaltres, i ens guiï per tal que poguem seguir el seu model i exemple d'encert i èxit en l'experiència positiva de la vida, tal com Déu la vol i a nosaltres ens convé seguir perquè ens fa molt bé aquí i ara i després i sempre!     

dilluns, 4 de juliol del 2022

Reina i santa com la seva tieta àvia del mateix nom

Santa Elisabet de Portugal (1271 - 1336)


Va ser filla del rei Pere III d'Aragó, que era fill de Jaume I el Conqueridor i la seva esposa Iolanda d'Hongria, germana de Sta. Elisabet d'Hongria (1207 - 1231), que va ser canonitzada ja l'any 1235 per la seva exemplar vida de pietat i caritat. En la família de les dues Sta. Elisabet medievals hi va haver molts membres devots i de vida modèlica, comptant amb sants i beats com la seva pròpia mare la reina Constança d'Aragó, esposa de Pere III. 

És possible que la Sta. Elisabet d'Aragó, que al casar-se amb el rei Dionís l'any 1282 va ser reina de Portugal fins a la mort d'aquest l'any 1325, volgués imitar a la seva parenta gran, el nom de la qual li van posar. La segona Sta. Elisabet d'estirp reial va ser molt creient i fervorosa tota la seva vida i se li atribueix un miracle de les roses igual que el de Sta. Elisabet d'Hongria i en condicions molt semblants. Quan va enviudar es va fer religiosa i va entrar en un convent que ella mateixa havia fundat, però sense fer els vots per tal de poder seguir disposant de la seva fortuna per a fer obres de caritat. 

Va mediar en molts conflictes, que va apaivagar, i va fer de mitjancera entre personatges enfrontats del seu temps, que va aconseguir reconciliar o almenys desistir. Que ella que va tenir aquest do rebut de Déu pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que sàpiguem ser també pacífics i pacificadors, i així tinguem el premi celestial i etern que Nostre Senyor Jesucrist va dir que tindrien tots els homes de pau i els qui posen pau! 

Feliços els qui creuen per fe

St. Tomàs apòstol (+ c. 72)

























Una tradició força estesa ja des dels primers segles recull que St. Tomàs viatjà fins a la Índia, on predicà com a missioner i morí màrtir. Els Cristians de Sant Tomàs provenen segons afirmen d'aquesta predicació original ja al segle I.  

La gran expressió de fe de St. Tomàs apòstol és el "Senyor meu i Déu meu!" després del seu dubte escèptic, al veure a Jesús ressuscitat i comprovar la realitat de la seva presència, al que Jesús ressuscitat li va contestar "Perquè m'has vist has cregut? Feliços el qui creuran sense veure!" i així ens diu feliços a tots els qui creiem en Ell per la fe, sense haver-lo vist. 

Que l'exemple de fe de St. Tomàs i l'afirmació de Nostre Senyor per la seva ajuda ens motivi i mogui a tots a reconèixer al nostre Déu i Senyor en Jesucrist i a viure conforme a aquesta realitat!

dissabte, 2 de juliol del 2022

Ajuda, protecció i guia celestial pels viatges

"Maria es posà a caminar" (Lc 1,39) 





















L'any 2022 aquest és el lema de la 54ª Jornada per a la  Responsabilitat en el Trànsit, el diumenge 14 del temps de durant l'any, en aquest any el 3 de juliol, una setmana abans de la festa de Sant Cristòfor, el 10 de juliol, tan relacionada i que en aquesta ocasió cau en diumenge.

Que la Verge Mare de Déu i St. Cristòfor, portador de Jesús, ens ajudin a tenir una conducta correcta i prudent en els nostres desplaçaments! 

divendres, 1 de juliol del 2022

Els primers vencedors de la guerra espiritual inacabable

Els protomàrtirs romans, acusats falsament i assassinats cruelment de diverses maneres i com a espectacle als últims anys de l'emperador anticristià Neró, que els donà la culpa del gran incendi de Roma de l'any 64 per intentar desviar les sospites populars que havia sigut ell mateix el qui ho havia ordenat. 




























No són els primers màrtirs cristians, ja que el primer va ser St. Esteve a Jerusalem pocs anys després de l'execució a la creu i la resurrecció de Jesucrist i alhora pocs anys abans de la conversió de Sant Pau, fets que van tenir lloc als anys 30s. També hi va haver alguns màrtirs cristians més, i importants, a Terra Santa abans que els protomàrtirs romans, però aquests foren els primers a la capital de l'Imperi i probablement també fora de l'àmbit original del Cristianisme. A més entre ells s'hi comptaren St. Pere i St. Pau, el primer crucificat i segons la tradició cap per avall i el segon decapitat, perquè tenia la ciutadania romana. Els mateixos historiadors romans que citen aquesta persecució, sobretot Tàcit i en menor mesura Suetoni, tot i que no són favorables als cristians ni els veuen amb bons ulls, diuen que la mateixa gent sentia compassió per ells davant les espantoses tortures, com ser devorats per les feres a l'arena del circ, ser crucificats o cremar convertits en torxes humanes, a les que els sotmetè Neró, el prototipus de governant-Anticrist, famós per les seves aberracions de tota mena, i perquè se'n mig adonaven que no eren culpables sinó víctimes expiatòries innocents dels càrrecs que se'ls hi feien i que se'ls torturava i matava per pur interès polític i diversió del populatxo i de l'emperador. 

Des de llavors les persecucions anticristianes no han parat gairebé mai, ja que pràcticament en tots els segles dels últims dos mil·lenis hi ha hagut màrtirs per la fe cristiana almenys en algun lloc del món i el segle XX ha sigut dels que més màrtirs ha donat, destinats per la Providència divina a regir amb Jesucrist al Cel i ser llavor de nous i molts més cristians, a Mèxic, a Espanya, a Rússia i a molts altres països. I el segle XXI sembla anar igual. Molt recentment a Nigèria han sigut assassinats bàrbarament per terroristes islamistes una cinquantena de fidels que sortien de la Missa de celebració de la solemnitat de Pentecosta, ocasió en que centenars van resultar ferits, i que s'ha repetit amb poc marge de temps amb atentats menors, i igual passa a Kenya, a Moçambic, a Sri Lanka i a molts llocs del món, hi ha uns 50 països en que el Cristianisme o està prohibit per les autoritats, o té restriccions molt fortes, o és objecte de l'odi de les masses atiades en contra d'ell, especialment en Estats islàmics, com Somàlia, Afganistan i Pakistan i encara Aràbia Saudita, però també a Corea del Nord, i fins i tot la Índia, Xina i molts altres més, a part dels atacs terroristes contra cristians a Occident. El martiri és una possibilitat real en molts llocs del món i d'això ja avisa Nostre Senyor Jesucrist, dient que si el van perseguir a Ell no és d'estranyar que també es persegueixi per part del món i del diable als qui creuen en Ell i el segueixen. Però gràcies a la força de l'Esperit Sant, el dèbil es fa fort a l'hora de donar testimoni i així mostra la veracitat i solidesa de la seva fe, a part de ser exemple i model de santedat. 

Que els sants protomàrtirs de Roma i tots els altres màrtirs preguin i intercedeixin des del Cel a Déu per tots els cristians, i especialment pels perseguits, per tal que els doni força en totes les dificultats i adversitats, i així mantinguin la flama de la fe i aquesta creixi per a la salvació de tots!

dijous, 30 de juny del 2022

Els dos grans puntals de l'Església

Sant Pere i Sant Pau, apòstols i màrtirs a Roma, d'on van anar al Cel i on estan les seves tombes. 


Sant Pere i Sant Pau són junt amb Sant Joan i Sant Jaume, els més grans apòstols


Una de les primeres representacions de St. Pere i St. Pau a unes catacumbes romanes, on hi ha també imatges primerenques d'altres apòstols, datant de c. 375. 

La seva mort i enterrament allà, junt amb el fet que St. Pere en fou el primer bisbe de Roma i que St. Pau hi culminà els seus viatges missioners, han convertit a la Ciutat Eterna, de la que tradicionalment es diu que tots els camins hi porten, en el centre de l'Església i de tot el món cristià. La fe i la predicació dels sants Pere i Pau sobre Crist, són la base de la nostra. El bisbe de Roma, el Papa, és el successor de St. Pere i té la primacia i les  prerrogatives, que li foren atorgades i confirmades al cap dels apòstols pel mateix Jesucrist. I periòdicament els bisbes catòlics d'arreu del món fan la visita "ad limina", a les tombes dels apòstols, a Roma, on es troben amb el Papa. 

Felicitats a tots els Pere i Pau i a tots els devots d'aquests sants que estan en la base de la nostra fe en Jesús el Crist, Fill de Déu i Senyor, i demanem-lis que preguin i intercedeixin per tal que la fe que ells van viure, predicar i testimoniar fins a donar la vida per ella, es mantingui viva a tot el món on ja ha arribat i encara s'expandeixi molt més arreu! 

dimecres, 29 de juny del 2022

Lluitant per la Veritat: sant, màrtir i doctor de l'Església

Sant Ireneu de Lió (c. 130 - c. 202), bisbe i màrtir, lluitador per la veritat de la fe i la seva puresa, contra un món que veia molts errors pressumptuosos i atrevits fins a la desmesura i la inversió, que amenaçaven ofuscar-la i desvirtuar-la amb aberracions de tot tipus. Des d'aquest any 2022 ha passat a ser oficialment Doctor de l'Església, destacant el seu paper en la senzillesa i claredat de la doctrina i en la unitat de tots els creients, sense falses separacions herètiques, sectàries, cismàtiques i ni tan sols socials o psicològiques, seguint el manament de Nostre Senyor: "Que tots siguin u, com el Pare i jo som U". Als falsos coneixements producte de meres especulacions i imaginacions humanes, St. Ireneu oposa el veritable coneixement de Déu en la Revelació de la Sagrada Escriptura, sense afegits ni interpretacions abusives al gust de cadascú sinó segons la tradició i magisteri dels apòstols i els seus successors, transmissors fidels i que no treuen, canvien ni afegeixen al que ens ha sigut revelat en Jesucrist, el Fill de Déu fet home i la Paraula eterna, única i definitiva de Déu a la Humanitat. 


Cal cenyir-se del tot a la Paraula de Déu, ben trasmesa per l'Escriptura,
la tradició apostòlica i el magisteri de l'Església i  sants: ni més ni menys,
perquè en Jesucrist Déu ens ha dit tot el que tenia que dir a la Humanitat

Perquè el segle II va veure el més gran atac contra el Cristianisme de tota la Història, va ser el segle de l'expansió i apogeu del Gnosticisme, que pervertia el missatge evangèlic adulterant-lo i corrompent-lo, i que era molt pitjor que les persecucions anticristianes, perquè era un enemic insidiós i que actuava des de dins i dissimuladament. Fins i tot es presentava com una profundització intel·lectual de la doctrina, un coneixement especial i esotèric, propi d'una élite.

Tot i que el Gnosticisme era un moviment no exclusivament cristià, ja que també existia en el Judaisme i fins en el paganisme filosòfic i tenia arrels en religions i cosmovisions orientals, va atacar amb especial força al Cristianisme. Perquè al segle I els cristians inicials eren molt oberts i acollidors, i acceptaven tothom que es volgués convertir i batejar, creien que era el bé i no pas el mal el que s'encomanava i que la força de la Veritat divina s'imposava per si mateixa i transformava als provinents del paganisme i altres religions, a part que havien trobat que no era necessari seguir les prescripcions mosaiques, doncs la vinguda al món de Déu fet home, Jesucrist, inaugurava, després de la seva passió, mort i ressurrecció, una nova Creació on Déu i els humans, lligats indissolublement en la figura de Crist, eren amics, més encara que Déu els adoptava com a fills en el seu Fill propi Jesucrist. 

Per això al principi els cristians no desconfiaren d'entrada dels primers gnòstics, acostumats com estaven a no jutjar al proïsme, a acceptar i estimar tothom, fins i tot els enemics, a creure en la bona voluntat i bones intencions com eren les seves, i potser van considerar d'entrada que eren experiencies i opinions personals i fins i tot potser revelacions privades. Però ben aviat es va anar veient que el Gnosticisme canviava el missatge de Jesucrist, la senzillesa evangèlica, la doctrina transmessa i fins la Revelació de les Escriptures, fent-les tota una altre cosa diferent i en el fons radicalment incompatible. Amb la visió gnòstica tot el Cristianisme era devaluat, tergiversat, barrejat amb altres concepcions religioses i canviat completament, tot i que, i això era el més greu, molts dels gnòstics es seguien dient, i fins alguns considerant-se ells mateixos en el fons, cristians, i pitjor encara aquestes doctrines atreien i esgarriaven cristians de bona fe. Tot això va quedar cada cop més clar a mesura que creixien i es diversificaven les escoles i sectes gnòstiques, diferents unes d'altres i fins incompatibles també entre si, i s'arribava a extrems clarament erronis i fins diabòlics, com els d'aquells que reivindicaven totes les figures negatives, els qui consideraven fals al Déu de l'Escriptura, o els qui animaven a pecar perquè sobreabundés la gràcia o perquè els pecats corporals eren segons ells indiferents, coses ja combatudes enèrgicament pel propi Sant Pau. I en el Nou Testament apareix ja molt aviat un gnòstic com Simó el Mag, que pretenia comprar per diners els poders miraculosos dels seguidors de Jesucrist i especialment els dels apòstols, considerant-los com una mena de màgia, i que va ser reprovat enèrgicament per Sant Pere per aquesta actitud tan anticristiana. També Sant Joan ja reprèn en els termes més forts aquests que pensaven ser molt savis, però que no entenien res, tenien l'enteniment ofuscat i anaven a parar ben sovint a coses demoníaques. Per orgull, per autosuficiència, per presunció i vanitat o pel que fos, els gnòstics estaven tancats a la Veritat, creient-ne ser els posseïdors perfectes. Per això mai hi va haver un atac més gran contra el Cristianisme. 

No tots els gnòstics ni els simpatitzants amb algunes idees gnòstiques, que n'hi havia fins i tot entre alguns monjos tan tard com al segle IV quan a Egipte es van amagar els textos de Nag Hammadi, composats en copte entre els segles III i IV, per tal que no fossin destruïts, per part d'alguns que consideraven que contenien veritats esotèriques o almenys algunes coses valuoses. 

Per això molts sants, i destacadament Sant Ireneu (c. 130 - c. 202), nascut a Esmirna i deixeble del Pare apostòlic St. Policarp d'Esmirna, i que havent anat a viure a Occident va ser bisbe de Lió, van denunciar els absurds, incoherències i opinions no cristianes ni compatibles amb el missatge evangèlic d'aquest moviment que es pretenia cristià. La seva obra més coneguda és l'avui anomenada Contra les heretgies, que originalment en grec es deia Ἔλεγχος καὶ ἀνατροπὴ τῆς ψευδωνύμου γνώσεως (Elenchos kai anatropi tes pseudonymou gnoseoses a dir Detecció i refutació del pretés coneixement ja que gnosis vol dir coneixement, i era el que els gnòstics pretenien tenir, un coneixement especial, ocult i reservat a uns pocs iniciats i negat a una immensa majoria de creients, que consideraven no tan perfectes, escollits i mereixedors com ells, que es creien una mena d'aristocràcia intel·lectual i espiritual. Al principi del llibre, St. Ireneu mostra el que el preocupa "Alguns, rebutjant la veritat, introdueixen falsos discursos" i segueix denunciant que aquests mitjançant argúcies intenten enganyar als cristians senzills, manipulen el sentit de la Paraula divina, menteixen sobre el Creador, presumeixen d'un coneixement reservat a ells que els eleva per sobre el Creador fins un Pare desconegut de tots i totalment desconnectat del món, el seu mètode és el d'encobrir-se en el secret reservat als iniciats i així pel secretisme i l'aparença de coneixement la seva doctrina exerceix fascinació sobre els ingenus". Per tant St. Ireneu els desenmascara i mostra obertament el que pensen i així els seus errors, invencions i contradiccions són descoberts i queden en evidència.  

La crítica de St. Ireneu als despropòsits i arbitrarietats gnòstics, diferents els uns dels altres ja que tots els seus líders pugnen per ser superiors als altres, és molt encertada i aguda. Fa notar els orígens històrics, els elements d'altres religions i els processos psicològics que hi ha darrera de les creences gnòstiques. Per exemple, la creença en tres tipus d'éssers humans, els materials, el grau més baix i destinat a desapareixer, els psíquics, els normals que intenten portar una vida de fe i moral i que tindran un destí etern intermedi amb una supervivència i una felicitat moderada, i els espirituals, aquests últims coneixen la veritat i se salven malgrat tots els pecats que cometin, que ja no els afecten, arribant a allò més alt. Tot això en el fons és judici dels altres i autojustificació adaptada a les situacions i possibilitats dels líders i militants gnòstics. El que fa més decisivament St. Ireneu és la classificació de tots els sistemes gnòstics com heretgies, és a dir creences heterodoxes, que se separen tan espiritualment i intel·lectualment de l'ortodòxia de l'Església com ho fan socialment, apartant-se en sectes que segueixen les seves pròpies interpretacions.

Gràcies a St. Ireneu i els ja citats St. Pere, St. Pau i St. Joan, i també d'altres com Tertul·lià i en general tots els sants i creients autèntics, la gran crisi gnòstica del segle II va poder ser superada, tot i que el Gnosticisme antic encara perduraria un parell de segles, ja en franca decadència, reapareixeria en algunes religions i moviments fins i tot a l'Edat Mitjana, amb els bogomils i càtars, i de nou en l'època contemporània amb creences neognòstiques, moltes d'elles agrupades en els moviments New Age. I si l'Església va poder vencer l'atac intern del Gnosticisme és que gràcies a Déu pot superar tots els atacs de tota mena que se li facin. Però el radicalisme, les exageracions, les fantasies i les falses pretensions gnòstiques van portar a una actitud més prudent i a la defensiva dels cristians, menys oberta a totes les aportacions i novetats, més vigilant i acurada amb la doctrina i la preparació, amb llargues catequèsies, exàmens dels candidats, insistència en la senzillesa de l'Evangeli i de la realitat del que diu Jesús: "Us dono gràcies Pare perquè heu revelat als humils i senzills allò que heu negat als savis i entesos d'aquest món". La Veritat divina és clara i assequible a tothom, no a uns pocs i no té components com els gnòstics estranys i fins estrambòtics, a part que la veritat és una i en canvi les equivocacions són molt variades i de tota mena. La humilitat és necessaria també en la vida intel·lectual, com reconeixia Sant Agustí al principi de la seva conversió: "Per entrar en la Bíblia cal abaixar el cap...", perquè la humilitat porta a la veritat i en forma part.  

Déu vulgui que com Sant Ireneu i tots els altres sants que van lluitar per ella i la van defensar, també nosaltres ens mantinguem sempre en l'esplendor de la veritat, i no ens deixem ofuscar per les tenebres de l'error. I que ells ens hi ajudin!