Pares espirituals d'Europa

El 9 de maig es considera el dia d'Europa. 

Amb tal motiu faig una relació de la seva protectora, dels seus sants patrons i dels seus pares espirituals. Però abans que tot cal tenir en compte i en primeríssim lloc a Nostre Senyor Jesucrist, ja que el Cristianisme és essencial en Europa i es pot dir que Europa ha sigut cristiana durant els darrers dos mil·lennis, ho és i ho seguirà essent en el futur, perquè sinó ja no serà Europa. I per això també la Bíblia, amb l'Antic i Nou Testament, és el gran llibre també en aquest continent igual que a tot el món, el llibre per excel·lència.  

Nostra Senyora d'Europa, advocació 
de la Verge Maria escollida com a protectora

Després seu la gran protectora d'Europa és Maria, la Verge i Mare de Déu, que va ser proclamada com a tal al segle XIV sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, establerta a Gibraltar entre 1309 i 1333 i retomada el 1462. 

Els sants patrons d'Europa han estat oficialment declarats, començant per Sant Benet de Núrsia (480 - 547), escollit com a tal pel Papa St. Pau VI l'any 1964. 

I el Papa St. Joan Pau II n'afegí dos més, Sant Ciril (827 - 869) i Sant Metodi (815 - 885), els apòstols dels eslaus, l'any 1980 i més tard l'any 1999 en declarà tres més, en aquest cas dones, Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), Santa Caterina de Siena (1347 - 1380) i Santa Teresa Beneta de la Creu (Edith Stein, 1891 - 1942). 

Quant als pares d'Europa n'hi ha de dos tipus, els evangelitzadors del continent i molt recentment els pares de la unió d'Europa, tots ells cristians i la gran majoria catòlics. 

Dels primers es pot destacar: 

St. Pere i St. Pau (segle I), màrtirs a Roma, així com molts apòstols i els evangelistes. 

Constantí el Gran (s. IV), que donà llibertat als cristians a l'Imperi Romà

Teodosi (s. IV), que decretà que el Cristianisme fos la religió oficial de l'Imperi Romà

St. Patrici (s. V) d'Irlanda

Clodoveu (s. V - VI), rei dels francs que es va convertir amb el seu poble

St. Benet de Núrsia (s. V - VI), els segles benedictins i la seva continuació amb Cluny i el Císter

Justinià i la seva esposa Teodora (s. VI), que mantingueren l'Imperi Romà d'Orient i l'ortodòxia

El Papa St. Gregori Magne i St. Agustí de Canterbury (s. VI - VII), evangelització d'Anglaterra

St. Leandre, St. Isidor i Recared (s. VI - VII) d'Espanya

Carles Martell (s. VIII) que derrotà una invasió àrab a Tours - Poitiers

St. Bonifaci (s. VIII), apòstol dels pobles germànics

Pepí el Breu (s. VIII), que feu el llegat dels Estats Pontificis al Papa  

Carlemany (s. VIII - IX), impulsor del Cristianisme com a rei franc i fet emperador pel Papa 

Otó I el Gran (s. X) que defensà Alemanya i junt amb el Papa inicià el Sacre Imperi Romà

St. Ciril i St. Metodi (s. IX), apòstols dels eslaus, conversió de la Gran Moràvia

Borís I (s. X), conversió de Bulgària  

Hrolf el Caminant (s. IX - X), conversió de Normandia 

Mieszko (s. X), duc de Polònia, que es va convertir junt amb el seu poble 

Sta. Olga (s. X) i St. Vladimir de Kiev (s. X - XI), conversió de la Rus i dels eslaus orientals

L'assemblea Althing (s. X - XI), que feu del Cristianisme la religió d'Islàndia

St. Esteve (s. X - XI) que es convertí al Cristianisme i fou coronat rei d'Hongria pels llegats papals

Urbà II (s. XI), que inicià les Croades a Terra Santa

St. Bernat de Claraval (s. XII), Ordes de Cavalleria

St. Erik de Suècia (s. XII), Croada a Finlàndia 

Papa Innocenci III (s. XII - XIII), apogeu temporal del Papat

St. Domènec de Guzmán (s. XII - XIII), conversió d'heretges, Orde dominica

St. Francesc d'Assís (s. XII - XIII), restauració de l'Església, Orde franciscana

Conversió dels lituans (s. XIV - XV), els últims pagans d'Europa es fan cristians  

I n'hi ha molts més, tots hi han contribuit a fer l'Europa cristiana que ha vingut essent, que és i que esperem que serà sempre. 

Quant als pares de l'Europa actual n'hi ha uns quants que destaquen per diversos motius: 

Papa Lleó XIII (1810 - 1903)

Luigi Sturzo (1871 - 1959)

Papa Pius XII (1872/1939 - 1958)

G.K. Chesterton (1874 - 1936)

Konrad Adenauer (1876 - 1967)

Alcide De Gasperi (1881 - 1954)

Papa St. Joan XXIII (1881/1958 - 1963)

Éamon De Valera (1882 - 1973)

Jacques Maritain (1882 - 1973)

Robert Schuman (1886 - 1963)

Jean Monnet (1888 - 1979)

Antonio Oliveira Salazar (1889 - 1970)

Charles De Gaulle (1890 - 1970)

Heinrich Lübke (1894 - 1972)

C.S. Lewis (1898 - 1963)

Paul-Henri Spaak (1899 - 1972)

Emmanuel Mounier (1905 - 1950)

Franz-Josef Strauss (1915 - 1988)

Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005)

Balduí I (1930 - 1993)

I molts altres més. 

Esperem que la mala situació en que està ara Europa sigui passatgera i que la fe cristiana i especialment la catòlica segueixi il·luminant als europeus com ho ha fet en els darrers dos mil anys. Tant de bo que així sigui! 

Sant sacerdot promotor de l'amor a Déu i de la santedat sacerdotal i ara ja reconegut com a Doctor de l'Església

Sant Joan d'Àvila (1500 - 1569)

El sacerdot ha de ser sant

"No sé que hi hagi més eficaç, per a persuadir-vos d'allò que us cal fer, que recordar-vos el sublim benefici que Déu ens ha fet de cridar-nos a l'altíssim ofici sacerdotal. I si aquesta elecció, ja en l'Antic Testament, era un gran benefici, ¿què deurà ser en el Nou, quan els sacerdots som com el sol en comparació de la nit i com la veritat en comparació de les figures?

Mirem-nos, pares, de dalt a baix, ànima i cos, i veurem que som semblants a la sagrada Verge Maria, que amb la seva paraula atragué Déu al seu si; semblants al portal de Betlem i al pessebre on el Senyor fou reclinat; semblants a la creu on morí, i al sepulcre on fou sepultat.

Aquestes coses són santes perquè Crist les va tocar; i la gent va de molt lluny a veure-les i plora de devoció i es converteix per la gran santedat d'aquells llocs. ¿Per què, doncs, els sacerdots no són sants, si a les seves mans hi ve el Senyor gloriós, immortal, inefable, com no ha vingut a altres llocs? El sacerdot el fa venir amb les paraules de la consagració, i no el van fer venir aquells llocs sants, si n'exceptuem la Verge Maria. Som reliquiaris de Déu, casa de Déu i, si m'ho deixeu dir, creadors de Déu; ¿qui no veu que a tals noms correspon una santedat exímia?

Això, pares, és ser sacerdots: que ablaneixin Déu, quan estigui enutjat amb el seu poble; que hagin experimentat que Déu escolta les seves oracions i els dóna el que demanen; que tinguin amb ell un tracte tot familiar; que la seva virtut sobrepassi la mida humana i despertin l'admiració dels qui els veuen: homes celestials o àngels terrenals; i, fins i tot, si fos possible, millors que ells, ja que la missió del sacerdot és més alta que la de l'àngel".

D'un sermó de Sant Joan d'Àvila predicat a Còrdova el 1563, de l'Ofici de Lectura d'avui.  

I entre les seves moltes obres que l'han fet Doctor de l'Església reconegut pel Papa Benet XVI l'any 2012, hi ha molts indicis que fan suposar que és seu el sonet anònim: 

A Cristo crucificado

                                                  No me mueve, mi Dios, para quererte,

                                                  el Cielo que me tienes prometido,

                                                  ni me mueve el Infierno tan temido,

                                                  para dejar por eso de ofenderte.

                                                 Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte

                                                 clavado en una cruz y escarnecido,

                                                 muéveme el ver tu cuerpo tan herido,

                                                 muévenme tus afrentas, y tu muerte.

                                                 Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,

                                                 que, aunque no hubiera Cielo, yo te amara,

                                                 y, aunque no hubiera Infierno, te temiera.

                                                 No me tienes que dar porque te quiera,

                                                 pues, aunque lo que espero no esperara,

                                                 lo mismo que te quiero te quisiera.

La santedat de St. Joan d'Àvila, apòstol d'Andalucia i patró d'aquesta, va ser tal que en la seva vida també va viure rodejat de sants i grans figures religioses. Va conèixer i tractar a  St. Tomàs de Villanueva (1486 - 1555), St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), Domingo de Soto (1494 - 1560), St. Joan de Déu (1495 - 1550), St. Pere d'Alcántara (1499 - 1562), Fray Luis de Granada (1504 - 1588), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), Fray Luis de León (1527 - 1591), St. Joan de Ribera (1532 - 1611) i d'altres, amb els que s'influiren mútuament. Una vida en contacte amb tants sants, que ja era com un tast del Cel a la Terra.  

Que Sant Joan d'Àvila, des del Cel, pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que seguim la puresa de la veritable doctrina cristiana catòlica, visquem sempre en l'Amor de Déu i per que els sacerdots siguin tan sants, purs, pietosos, devots i fervorosos com la seva altíssima condició demana!

El Bon Pastor

Jesucrist és el nostre Bon Pastor 

El Bon Pastor de Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)

El Bon Pastor és qui coneix cadascuna de les seves ovelles i elles el coneixen a Ell, reconeixen la seva veu i el segueixen. 

I Ell els guia en seguretat a prats verds deliciosos i al repòs vora l'aigua. És el Bon Pastor el qui guia, acompanya, protegeix, en té cura i comforta i consola a les seves ovelles. I si alguna es perd, deixa les altres a recer i no para fins a trobar-la i la retorna al ramat carregant-la a les seves espatlles

I el Bon Pastor dona la vida per les seves ovelles, com Nostre Senyor Jesucrist va fer per la Humanitat, per redimir-la del pecat i salvar-la ja en aquesta vida i sobretot en l'eternitat. 

Siguem sempre ben agraïts, dòcils i amorosos amb Ell, que ens ha creat, que és tant bo i ens estima tant! 

La gran perturbació social

L'apostasia silenciosa massiva, i gairebé inconscient i involuntària, que ha viscut la societat occidental en l'últim mig segle llarg ha de tenir una causa, i és molt fàcil identificar-la en la televisió. 

Estats Units, 1958

És l'únic mitjà de comunicació que ha entrat a totes les llars i ha tingut un protagonisme familiar absolut, dedicant-li gairebé tothom moltes hores diàriament tot l'any, al llarg de cinc dècades i mitja com a mínim, en realitat uns anys més. I això unit a l'actitud passiva i acrítica amb la que es mirava la programació, ha produit aquest profund trastorn espiritual a la societat. Perquè la gent se la mirava com si fos l'aparador de tot allò nou i modern, del que estava de moda i del que era tendència social i intel·lectual. I a més ho feien confiats en que el que apareixia era bo i raonable, correcte i ètic i allò que calia seguir en el camí del progrés. Si surt a la televisió, pensaven, és que és així, més encara s'arribava a pensar que el que no sortia a la televisió era com si no existís. També confiaven en els que la dirigien i els qui feien els programes, com si només volguessin el bé de la gent que la miraven. Estaven molt lluny de sospitar la seva progressiva degradació, que per a molta gent només s'ha fet evident amb el pas de moltes dècades, i no eren conscients en absolut de que era una cosa dirigida, manipulada i més plena de propaganda, al principi oculta i dissimulada però després cada cop més descarada, que de publicitat, que aquesta si que es veia però per a una majoria era una cosa bona i tot. Aquest presidir i anar modelant la mentalitat a totes les cases que feia el televisor no l'havia aconseguit cap altre mitjà de comunicació fins llavors, ni els periòdics i ni tant sols la ràdio ni el cinema. La tele era l'única que combinava la fascinació del cinema amb l'omnipresència de la ràdio, i així podia anar rentant el cervell dels televidents, molt eficaçment quan ho feia de forma subtil i progressiva, no brutal, usant estratègies de tota mena, com les quasi subliminals, les d'aparentar el contrari i de fals amic, les de tergiversar les coses, la d'ignorar allò que no interessava i magnificar el que sí, i moltes més. La TV ha estat la gran perturbadora social, no per si mateixa sinó per l'ús ideològic i d'adoctrinament que se n'ha fet. 

 

Unió Soviètica, 1978

El desencant amb la TV ha arribat tard. Una persona coneguda de qui això escriu i que d'altra banda era molt intel·ligent i amb molts estudis i coneixements, va considerar des dels primers anys 1960s a la TV com poc menys que una finestra a la realitat i al futur, i va procurar durant molts anys que la seva família en gaudís: aparell en blanc i negre ja al 1960 o 1961, aparell en color el 1975, pantalla gran als 1980s...igual que era decididament partidari d'altres invents i novetats tecnològiques en diversos camps. Però a mesura que s'anava fent evident que la programació es degradava i es feia cada cop més dolenta, tot i que al principi encara ho intentava justificar citant en alguna ocasió el "puesto que lo pide el vulgo és justo hablarle en necio para darle gusto" de Lope de Vega, era innegable que se n'anava desenganyant i que comprovava que aquella suposició seva de que era un avenç informatiu, formatiu, d'entreteniment intel·ligent, sa i optimista i a més eina cultural enriquidora a part de fer companyia, com era normal pensar que havia de ser, estava equivocada i que era més aviat justament al contrari. Als últims anys de la seva vida es negava a veure-la, deia que els programes li feien fàstic. Altres han arribat a la conclusió que la televisió els atavala i els confon. I qui això escriu en té una anècdota, quan estava fent el servei militar, tot l'any 1979 i els dos primers mesos de 1980, en ocasions passava moltes setmanes i fins uns quants mesos sense veure-la, la televisió, i quan de permís o de cap de setmana la tornava a contemplar, moltes coses, sobretot a les pel·lícules seleccionades per a ser visionades pels espectadors, però també en alguns programes, em semblaven rares i il·lògiques; després de temps sense veure-la me n'adonava, mentre que quan, abans i després, estava immergit en la dinàmica de contemplar-les continuament, ho trobava natural i fins un exemple a seguir en les relacions personals i socials, tot i que en el fons alguna cosa et deia que no era així i que després de l'experiència de la vida ja en desconfiava una mica de que allò fos un autèntic mirall de la vida i del món. La il·lusió i la fascinació inicials van donar lloc a uns espectadors com hipnotitzats, als que ha costat molt temps descobrir que tot era un miratge i a més sovint malintencionat, perquè com es pot comprovar, religiosament i espiritualment ha estat nefasta. Però l'allunyament i el trencament amb aquest món ha arribat força tard, començant tot just fa 10 o 12 anys, tot i que conec casos de matrimonis i famílies que ja en fa potser el doble que van prendre aquesta decisió. 

Per sort a les noves generacions, els joves i els nens, sembla que ja no els atrau ni els hi diu gaire o res. En moltes cases i famílies l'aparell encara presideix però sol estar tancat, a l'inrevès que abans. Però en el cas dels joves és perquè l'han substituit per l'ordinador i el mòvil, la connexió a Internet, vídeos, videojocs... que els hi dona més llibertat, més elecció i més interacció tant personal com grupal. Ara el prestigi i l'atracció del televisor està sota mínims, però, pel mal ús que se n'ha fet, tant pels usuaris dedicant-li un temps excessiu i una atenció crèdula, com sobretot pels que l'han dirigit i programat, el mal ja està fet. I ara tenim la societat que tenim, i potser costarà anys o dècades redreçar-la, si hi ha intenció de fer-ho. Això és el que hi ha hagut. 

El mes de Maria

Maig és el mes de Maria 

La Verge i Mare de Pochayiv. Ucraïna

Ella ens va donar el Rosari com a defensa i mitjà de progrés espiritual, personal i col·lectiu. És una de les armes espirituals més eficaces i poderoses. Ens convé molt resar-lo sempre, diariament.  

I el Papa Francesc ens demana que durant aquest mes de maig dedicat a la Verge Maria, Mare de Déu, el resem per la intenció de demanar la pau, tant pel cas concret d'Ucraïna i Rússia com per tot el món sencer. 

Fem-ho així amb tota confiança i esperança i tant de bo les hostilitats a Ucraïna cessin ben aviat, si pot ser aquest mateix mes de maig de la Reina de la Pau. 

Qui ha vist a Jesucrist, ha vist al Pare

Sant Felip i Sant Jaume el Menor, apòstols, són celebrats conjuntament el 3 de maig.

Sant Felip (+ c. 80) era de Betsaida i de nom grec, i el seu fet més important, dels diversos d'ell que recullen els Evangelis, és quan a l'Últim Sopar li va demanar a Jesucrist que els mostrés el Pare Etern, rebent la resposta: "Qui m'ha vist a mi, ha vist al Pare".  

Sant Jaume el Menor (+ c. 62), era fill d'Alfeu i parent de Jesús, probablement un cosí seu, i se'l coneix també per "el Just", sempre que aquestes denominacions corresponguin a una mateixa persona, com sembla el més probable. 

Tots dos van ser testimonis de Jesucrist, van predicar la Bona Nova de l'Evangeli i del Regne de Déu, i van morir màrtirs, St. Felip sembla que crucificat a Hieràpolis, Frígia, quan era ja d'edat molt avançada, i St. Jaume segons la tradició a Jerusalem, possiblement apedregat pels jueus. 

Demanem-lis també que es recordin del món actual i de tots nosaltres i que preguin i intercedeixin per tal que la llavor que ells van sembrar ja al principi segueixi també fructificant ara i sempre! 

El coneixement de la Santíssima Trinitat

Sant Atanasi (c. 297 - 373), que com arquebisbe d'Alexandria va establir el cànon bíblic en la seva Carta pasqual de l'any 367, va ser tota la seva vida un gran defensor de la Revelació divina de la Santíssima Trinitat. 

La raó i la intel·ligència humanes poden arribar a deduïr l'existència de Déu i també que és únic. 

Però la intimitat de Déu només la podem conèixer si Ell ens la revela i encara millor si el veiem en una forma assequible per a nosaltres, cosa que Ell va fer en Jesucrist: qui el veu, veu a Déu Pare. 

Per això religions monoteistes com la jueva, que té una part de la Revelació divina, però no tota, només l'Antic Testament, faltant-li allò més important, el compliment de totes les profecies i promeses en Jesucrist, amb l'Evangeli i tot el Nou Testament, que només posseim els cristians, no la coneixen. El Judaisme ressalta la unicitat de Déu, un fet real, però ignora la seva intimitat, ja que el veu de lluny. Només els cristians, que seguim a Jesucrist, tenim Déu a prop nostre i Ell mateix per l'Amor que ens té ens revela qui i com és, Trinitat, Pare, Amor, Veritat... 

"Abraham va veure als tres, i a un va adorar" (Sant Agustí), imatge a Sant Vital de Ràvena, 475

I això que a l'Antic Testament la Trinitat ja apareix en alguns llocs, i dels més importants. Així a l'inici del Gènesi, amb la Creació, apareix la paraula Elohim - plural de Déu - però seguida d'un verb en singular. I això al principi de tot, en la primera frase, "Bereshit bara Elohim", una afirmació que es podria traduir com "Al principi Poders creà...". I a continuació Déu diu "Fem a l'home a la nostra imatge i semblança". També a l'alzina de Mambré, quan Abraham té una aparició divina, es troba amb 3 àngels, que prefiguren, representen o són la mateixa Trinitat divina. I encara hi ha altres llocs. 

Però no és fins al Nou Testament quan es revela plenament aquesta intimitat divina per tal que l'Humanitat la conegui. A l'Anunciació Déu envia a l'arcàngel Gabriel a la Verge Maria per dir-li que és l'escollida entre totes les dones per a ser la mare virginal del Fill de Déu que ve a salvar a la Humanitat, i després del "Sí" amorós de Maria, aquest és concebut en les seves entranyes de forma miraculosa i misteriosa, sense intervenció humana ni física, per obra de l'Esperit Sant. I al Baptisme de Jesús al Jordà, l'Esperit Sant en forma de colom baixa sobre seu mentre des del Cel se sent la veu de Déu Pare: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo!". I encara a la creu, quan Jesucrist mor, diu "Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit" i exhala el seu alè, que és una forma de donació de l'Esperit Sant. Ja ressuscitat encomanarà als apòstols i deixebles: "Aneu per tot el món, convertint a tots els pobles i batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". I s'hi poden trobar també altres llocs. 

La raó i la intel·ligència poden també entendre, tot i que no comprendre, aquest misteri de Déu U i Tri. Primer per comparacions ja molt antigues com l'arbre de 3 branques, o bé els 3 moments, passat, present i futur, del temps únic. O en la famosa afirmació medieval "Abans que per Creació seva existissin el món i el temps, Déu, que és Amor, ja era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat". I és que l'Amor necessita estimar i comunicar-se i no pot estar sol, la mateixa Creació és una obra lliure de l'Amor diví, i a més la soledat no és cap avantatge ni perfecció: Déu és únic, però no està sol, perquè són 3 persones, el Pare estima el Fill i aquest estima al Pare i l'Amor que tots dos es tenen entre sí i a tota la seva Creació, és la 3ª Persona, l'Esperit Sant. Déu existeix i és viu, personal, o millor tripersonal tot i que la Trinitat sempre actua conjuntament fins i tot quan un fet determinat és propi d'una de les 3 Persones divines, i no és estàtic, sinó un dinamisme infinit i etern d'existència, vida, energia, felicitat i Amor, al que ens convida a participar-hi primer per la relació amb Ell i després i ja plenament per la visió beatífica, en la que serem semblants a Déu perquè el veurem tal com és, i això com l'alegria i la lloança per la seva bondat, és un procés infinit i etern com Déu mateix. 

Donem-li moltes gràcies a Déu perquè ja en aquesta vida en aquest món temporal se'ns manifesti i ens deixa entreveure la seva interioritat més íntima, el misteri de la Santíssima Trinitat, que per Ell ens ha estat revelat!