Vivim la Pasqua! La resurrecció de Crist ens obra un món nou, tota una nova Creació i un futur incomparable amb el nostre cos ja gloriós i transfigurat com el seu. Ell és el primer i el model dels qui l'accepten, l'acullen, són estimats per Ell i l'estimen vivint els seus manaments, la voluntat de Déu!
La Pasqua és el punt central de la Salvació, Jesús va venir al món per tal que l'home ressuscités.
St. Agustí explica molt bé el "per això he vingut al món" i "havia de ressuscitar". Des que la Humanitat pel pecat original va perdre el Paradís i va ser sotmesa a la mort, conseqüència del pecat, Déu va voler que l'ésser humà superés la mort, ressuscitant. Però estava clar que l'home per si sol no podia fer-ho i menys encara estant sota el poder del pecat. Per això va ser Déu mateix i concretament Déu Fill, la 2ª persona de la Santíssima Trinitat, el que es va unir a la naturalesa humana conservant alhora la divina i, ressuscitant, va aconseguir que l'ésser humà pogués ressuscitar i no per viure un temps més en aquesta vida terrenal, sinó amb el cos ja transfigurat i gloriós, capaç d'ascendir i entrar al Cel per a la vida definitiva i eterna amb Déu.
Però està clar que per ressuscitar primer havia de morir, i per això Jesucrist va acceptar voluntàriament la mort, i la terrible mort a la Creu, a la que el van condemnar injustament. Així d'aquesta manera al mateix temps pagava Ell pels pecats de tots els éssers humans, passats, presents i futurs, redimint i salvant a tota la Humanitat que volgués acollir-se a Ell com a Senyor i Salvador, acceptar i agraïr el seu Amor i seguir el seu model i els seus ensenyaments.
Per morir, el Fill de Déu primer havia de viure. I així ho va fer tant en la seva vida amagada, captingut com un home més, com en el temps final de la seva vida pública en la que va ensenyar i predicar el Regne de Déu, i va fer molts miracles, tant els espirituals de perdonar els pecats i convertir i guiar als qui el van conèixer i reconèixer com el Messies i Fill de Déu predit pels profetes i per tot l'Antic Testament i esperat pel poble jueu creient i fidel i per tots els homes de bona voluntat, com els físics de ressuscitar morts, salvar persones, curar malalts, netejar leprosos, donar la vista als cecs i l'oïda als sords, recuperar el moviment als paralítics i lisiats, miracles tots ells que a més de l'extraordinari fet biològic i material, també reintegraven a aquella gent a la comunitat religiosa i social.
Per viure, Jesús havia primer de nèixer i és així que ho va fer de la Verge Maria, la seva mare i per tant Mare de Déu, en el Nadal a Betlem. I per néixer havia de ser concebut, i així va succeïr en el si virginal de Maria, quan aquesta després de rebre l'Anunciació de l'arcàngel Gabriel, enviat per la Santíssima Trinitat per a comunicar-li-ho al seu poble de Natzaret, amb el seu "Sí!" ho va fer possible, sense intervenció paterna, sinó per obra divina de l'Esperit Sant.
Per que això pogués succeïr, la resposta afirmativa de la Verge i l'Encarnació, Déu ho va anunciar i preparar durant molts segles, mil·lennis. Si això va poder finalment passar és perquè en aquella època ja hi havia persones adequades com Maria, Josep, Zacaries, Elisabet, el futur Joan Baptista, els pastors adoradors de les rodalies de Betlem, Simeó i Anna, els mags de l'Orient que li portaren presents... sobretot Maria va ser la que va fer possible l'Encarnació del Logos diví, però St. Josep també hi va tenir un paper molt important amb la seva col·laboració com a espòs castíssim de la Verge i pare adoptiu del Nen Jesús, amb la seva docilitat a les inspiracions divines i cap dedicat, afectuós i tendre de la Sagrada Família. També el seu cosí St. Joan Baptista, sis mesos més gran que Jesús, va tenir una gran importància com a preparador i anunciador. I perquè hi pogués haver aquest ambient receptiu a la seva arribada, naixement, ensenyaments, miracles i comprensió era necessari que hi hagués un poble, l'hebreu, a qui ja s'hagués anat revelant progressivament Déu, a qui l'hagués anat educant i fent-li una pedagogia espiritual i religiosa, amb els Deu Manaments, el culte d'adoració que eleva a l'home, l'oració, les Sagrades Escriptures i el Temple, cosa que va ser un procés ja no de segles sinó de mil·lennis, per tal que aquell primer Poble Escollit pogués anar cada cop més entenent i comprenent, sobretot l'existència d'un únic Déu viu, real i veritable, la falsedat dels ídols i els perjudicis que comporta creure en ells, l'horror del pecat, l'Amor de Déu vers el seu poble i tots els éssers humans, la bona notícia de que arribaria un Messies de Déu per reinstaurar totes les coses i iniciar una nova Creació alliberada...
És a dir que tota la Història de la Salvació està en funció de la ressurrecció corporal humana, iniciada per la de Nostre Senyor que és primícia de les ressurreccions futures a la fi del temps, per tal de poder entrar en la Glòria del Cel, veure a Déu en la visió beatífica i viure una vida definitiva, feliç i eterna. Perquè la resurrecció de Jesucrist no sols ens retorna al Paradís perdut per la culpa dels primers pares, sinó que ens duu encara molt més amunt a un fet molt més gran, a la companyia dels àngels i sants en la presència de Déu, per a tots aquells que pel perdó, la bondat i l'amor divins ho hagin aprofitat ja des de les seves vides terrenals i temporals, i havent sigut trobats dignes a partir d'aleshores siguin semblants a Déu, perquè el vegin tal com és, en l'infinit i l'eternitat.
Aquest feliç i gloriós destí final és el que ens guanya i mostra la Pasqua. Visquem-la amb gran alegria!
.jpg)
