La bellesa de la religió

La religió cristiana és la vida veritable i com a tal, per posar-nos en el millor de la Creació i en relació amistosa i amorosa amb Déu, és d'una gran bellesa.

 

El tast del Cel ja pot començar en aquest món per mitjà de la gràcia santificant

Ens cal escollir entre la vera religió, que ens dona la vida d'aquest món i l'eterna, i el pecat que porta a la mort en tots dos móns. 

Fins en els temps de foscor podem contemplar la llum i la bellesa que venen de Déu

I tenim tota l'ajuda divina per escollir bé!. 

La nostra Mare del Cel que ens protegeix a la Terra

Una icona ucraïnesa de la Mare de Déu amb el Nen Jesús.

Missa amb el bisbe de Vic i Mn. Volodymyr

Regal de fa bastants anys de Mn. Volodymyr Kalabishka, sacerdot greco-catòlic ucraïnès a les diòcesis de Vic i Barcelona, que atén la nombrosa colònia ucraïnesa d'aquests dos bisbats. Celebra pel ritus litúrgic greco-catòlic, en plena comunió amb el Papa de Roma. Des que me la va obsequiar, aquesta imatge, la Verge amb el Nen de Pochayiv, una Eleusa o Mare de Déu de la tendressa, i probablement una variant de la Verge de Vladimir, l'he tinguda sempre a la meva habitació i normalment en un lloc destacat.

És una advocació de la Mare de Déu força estimada i venerada a Ucraïna, Polònia, Bielorrúsia i Rússia. 

Demanem a la Verge Maria que, ella que és la nostra Mare del Cel, ens guï, protegeixi, ajudi i consoli. 

Jesucrist és qui dona la Pau divina

Nostre Senyor Jesucrist és qui porta la pau al món. 

Jesucrist és la Pau, Éll és l'únic que la porta al món i no hi ha cap altre camí al Cel en aquest món i a l'altre

La pau que ens dona Crist, i que és la única real i veritable, no és només l'absència de guerra, o de lluites, baralles i conflictes. Això seria encara poc, perquè podria comportar una tensió latent, divisions, injustícies, absusos, discòrdies i tota mena de pecats i mal. 

La pau que porta Nostre Senyor és la que donen la consciència neta i el perdó de tot cor, l'oblit mutu d'ofenses i greuges i la reconciliació sincera i cordial, tot el qual porta a l'amistat, la bondat, l'amor, la simpatia, l'entesa, el bon veïnatge i la col·laboració i la fraternitat de tots, perquè com ens diu Ell mateix "Tothom coneixerà que sou de Crist si us estimeu com a germans". Com també comporta un manament nou, el de l'amor: "Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat". L'amor, la germanor, la bondat i el perdó en són les bases, les condicions, el camí i la meta. I així, obeïnt-lo, estimant-lo i seguint-lo a Ell, es va establint el Regne de Déu a la Terra. 

La pau de Crist és la que dona l'afrontament i resolució dels problemes amb compassió, justícia i reciprocitat, cosa per la que ens hem de deixar guiar per Déu, que també ens donarà la força necessària i ens acompanyarà en les dificultats que hi poguem trobar, és a dir la pau que ve del perdó diví i del perdó humà, de la lluita contra el pecat i la victòria sobre aquest per la gràcia de Déu, de la santedat de vida i de la comunió amb Déu, amb els altres, amb un mateix i amb tota la Creació divina, sentint-se unit amb el Tot i amb tot. Llavors és quan es realitza al món i a la vida la voluntat de Déu de que tota la Humanitat sigui una sola família, i un sol grup ben avingut i dòcil que el té a Ell com a Cap i Pastor i així viu tant individualment com col·lectivament una vida humana realment valuosa, ben orientada i digna, i a més portadora de la presència divina en cadascú i en el rostre i els actes de tothom. 

Preguem molt a Déu per tal que així sigui! 

I si tots ens convertim de tot cor a Déu?

Baptisme del rei Sant Vladimir i de tota la gent de la Rus' de Kiev, el seu país, l'any 988

Donada la complicada, dramàtica i molt perillosa situació del món actual, caldria aprofitar les lliçons del passat, deixar-nos inspirar per l'Esperit Sant que ens porta a descobrir en Jesucrist a Déu Fill i segur-lo, i amb tots dos posar-nos en camí segur en aquest món i l'altre vers Déu Pare i el nostre destí etern, la pàtria celestial. Jesucrist ens diu "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli" i és això el que per essència necessitem i el que sempre ens convè realment, perquè és el nostre bé. 

Demanem a Déu que poguem aprofitar aquesta Quaresma que tot just iniciem per fer-ho, com amb l'ajut diví ho van saber i poder fer en moltes ocasions gent molt diversa al llarg de la Història, que ens són un model que ens mostra com deixant fer a Déu sempre hi ha sortida de totes les situacions, per dolentes que siguin!  

Hem de pregar

Davant del que està passant, hem de pregar molt. 

Ens cal pregar sempre, però encara més en els moments difícils, perillosos o tràgics

"Preguem al Déu crucificat, al mateix Crist el Rei del Cel"

Rigor ante mortis

El Papa Francesc va parlar fa uns dies contra la rigidesa. I cal entendre a que es referia, i té raó. 

Així com hi ha un rigor mortis poc després de la mort, també hi ha en les institucions humanes una rigidesa desacostumada que indica no sols que aquelles estan en decadència, sinó que sobretot quan és una cosa obligatòria, mal rebuda pels seus efectes i acompanyada de mal ambient, molt sovint és un senyal clar que estan properes al seu final. 

Les branques flexibles no es trenquen amb el pes, les rígides si

Dos exemples ho poden il·lustrar, un polític i l'altre empresarial. 

En el primer cas la pena de mort a Espanya, ja molt rara des de 1963 o abans, va tenir el seu últim cas civil el 1966, als judicis de Burgos de 1970 es van commutar finalment totes les penes imposades per assassinats terroristes, i l'últim cas militar en condicions normals va ser el gener de 1972, després de molts anys de no haver-n'hi, aplicada a un soldat que havia matat dues dones, mare i filla, per robar-les. Per això va sorprendre que el març de 1974 s'apliquessin dues penes de mort, a Salvador Puig Antich i a un alemany oriental a qui llavors es creia polonès i no se'l coneixia pel seu veritable nom, acusats d'assassinat de policies; aquesta duresa i severitat va estranyar molt al seu temps, tot i que poc abans hi havia hagut el magnicidi del president del govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco junt amb el seu xòfer i un escolta el 20 de desembre de 1973, al esclatar una bomba subterrània al pas del seu cotxe, i un dels executats va arribar a dir, preveient les conseqüències, que això l'havia matat a ell també. Encara va sorprendre més que a finals de setembre del 1975 fossin afusellatdes 5 persones, acusades de pertinença a bandes terroristes i assassinats. Vista la mentalitat de l'època, i que als Estats Units després de molts anys de suspensió de les execucions, les penes de mort no es reanudessin fins el gener de 1977, va deixar una impressió general molt negativa i xocant a Espanya i a molts països europeus i occidentals. Un insòlit i inusitat rigor, que va precedir gairebé immediatament a la caiguda i canvi del règim polític governant al país. No es van aplicar més penes de mort a Espanya i finalment la pena de mort fou abolida oficialment el 1978.

En un altre cas molt menys tràgic però igualment demostratiu i molt més recent, un conegut meu va fer treballs ocasionals en una empresa durant 6 anys, contractat a períodes. Al principi tenia una gran llibertat d'acció, gaudia de tota confiança i ell se sentia molt a gust i l'empresa també n'estava contenta i per això cada cert temps el tornava a contractar temporalment. Però segons diu, l'últim any. en el que hi va fer dos períodes de servei, va notar una creixent exigència, més treball i un major control, quan el seu treball sempre havia sigut considerat satisfactori; especialment en el temps del seu últim contracte, va veure estranyat com se li demanava que fes més, se li pautaven més les activitats i hi havia més vigilància, més normes i un pitjor tracte envers ell, que no s'explicava que havia canviat perquè s'hagués passat d'un bon ambient i molt agradable a un altre encara acceptable però molt més marcat i gairebé tens. Ho va entendre quan l'any següent, només uns mesos després de la seva última presència allà, aquella empresa primer va suspendre activitats temporalment i, per a sorpresa de tothom,ja que sempre havia funcionat aparentment molt bé, pocs mesos després va plegar definitivament. Aquest conegut ho va trobar incomprensible però amb la perspectiva que donen els anys se'n va adonar i això ho explica, que aquella inesperada creixent duresa, severitat, exigència i rigor immotivats que havia experimentat en els seus últims contractes era un símptoma que les coses no anaven tan bé com semblava i que aquell negoci tenia seriosos problemes que no es veien exteriorment, excepte per això.

Un politòleg, crec que de l'anglosfera, deia que "quan més proper està un sistema polític del seu final, més dements són les seves lleis". I això s'aplica no sols en política sinó també a tota mena d'organitzacions de tot tipus. Molt probablement era això al que es referia el Papa Francesc, la vida és adaptable, flexible i oberta, la mort és dura, inflexible i tancada. 

Una constatació

Per anar contracorrent, és necessari estar viu. 

I ser valent i decidit, esforçar-se i lluitar, tenir un objectiu i per ell arriscar-se, confiar en l'èxit, perseverar... En moltes ocasions a la vida convé i fins és necessari anar contracorrent per complir la propia missió, deixant la facilitat, la conformitat i la comoditat i sense por de anar a l'inrevés dels altres i sortint de la pròpia zona de confort i de les seguretats ni que sigui posant en joc la pròpia vida. I això tant si acompanyats sóm molts com si som pocs o fins si estem del tot sols en aquesta aventura, que és la que de veritat omple l'existència. 

Cal fer l'elecció de si allò que volem i desitgem es prou important per prendre aquesta opció, que és la que orienta i dona sentit a la vida, perquè l'important no es viure per viure sinó realitzar l'ideal i la pròpia vocació a la que ens sentim interiorment cridats en la nostra essència i que és allò que ens permeterà expressar-nos amb autenticitat, convèncer-se de que si no es lluita contra la corrent no es podrà tenir mai èxit en assolir allò que sembla tan difícil i quasi impossible, i decidir-se a intentar-ho!