La conversió de St. Pau i les conversions

La conversió és el fet més important i el més decisiu en tota vida humana. I la de Saule camí de Damasc és la més espectacular de totes, es troba per un miracle amb Jesús, que l'ha escollit, i de perseguidor passa a ser un apòstol, sant Pau, l'apostol dels gentils. Ell és el model de que deixant fer a la gràcia divina, l'home sempre es pot convertir i salvar la seva vida. 

Camí de Damasc St. Pau va fer la trobada amb Crist i va passar de l'odi a mort a l'amor que dona la vida

Però de conversions n'hi ha moltes més, en totes les etapes de la vida. 

Així André Frossard (1915 - 1995), l'autor de Dieu existe, je l'ai rencontré (1969), era fill d'un dels fundadors del Partit comunista francès, que a més en va ser líder durant 31 anys. Com tota la seva família i gran part dels seus amics, era ateu convençut i gairebé militant. L'any 1935, amb 20 anys, es trobava esperant al carrer a París a un amic seu amb el que s'havia citat i com que aquest es retrassava va tenir la curiositat d'entrar, per primera vegada a la seva vida, a una església que estava al costat del punt on havien quedat. Era la capella de les germanes de l'Adoració i per una especial gràcia divina allà va tenir una experiència que li va canviar del tot la vida. Quan al cap d'uns minuts va tornar a sortir, el seu amic que ja havia arribat i que era escèptic com ell es devia sorprendre de veure'l sortir d'allà i ell li va dir "Sóc cristià!" i davant l'estupefacció de l'altre, va afegir "Sí, cristià catòlic, apostòlic i romà", i li va explicar que havia tingut una experiència de Déu allà dins, intensa, especial, quasi inexpressable, que l'havia convençut de que Déu existia i que era el que adorava l'Església Catòlica. En el seu cas va ser una conversió total i instantània, sense dubtes ni demores, per una gràcia "tombativa" com la de St. Pau. Es va batejar el 8 de juliol de 1935 en la mateixa capella de les Adoratrius Reparadores on va tenir aquella visió divina que el va convèncer i transformar interiorment. Escriptor i intel·lectual de categoria, que l'any 1987 va ser escollit membre de l'Acadèmia Francesa, tota la seva vida va ser un catòlic convençut i fervorós, ben segur que algun dia es trobaria amb Déu, aquell que ja se li va manifestar en el punt decisiu i culminant de la seva vida i el va atraure cap a Ell. 

John von Neumann (1903 - 1957) va ser un matemàtic i científic nord-americà d'origen hongarès i de família jueva, d'una intel·ligència realment fora del comú, que va fer grans contribucions en diversos camps com la mecànica quàntica i la informàtica i la robòtica, que llavors eren molt pioners i en les fronteres del coneixement humà més avançat. Ell era pràcticament ateu, però feia anys que havia conegut la famosa "aposta de Pascal" i en algunes ocasions hi pensava amb igual interès del que posava en els problemes matemàtics i científics, intentant resoldre el problema de l'existència de Déu i de la millor actitud humana al respecte. Tot i així va sorprendre tothom quan en el seu llit de mort va demanar als seus familiars i amics, jueus i ateus o agnòstics com ell, que cridessin un sacerdot catòlic perquè l'anès a veure. Ben sorpresos i estranyats, van respectar la seva voluntat, i quan va arribar li va demanar que el bategés, cosa que aquest va fer, i potser fins i tot li va donar l'extremaunció i el viàtic. Va ser una salvació ben just a l'últim moment, i la inspiració de fer-ho i el que ho pogués fer, van ser també una gran gràcia divina de conversió. 

Allan Sandage (1926 - 2010), astrofísic nord-americà que va realitzar importants descobriments en l'Univers, sobretot en el camp de les galàxies i dels llavors molt novedosos i durant un temps inexplicables quàsars, i que era de família jueva, no practicant i ateu o agnòstic, en la cinquantena d'edat va començar a reflexionar sobre l'existència de Déu i uns anys després, havent-ho pensat i considerat molt bé, es va convertir al Cristianisme, fent-se catòlic. Li van preguntar si es podia ser científic i creient alhora, una pregunta que era probablement fruit de la ignorància dels que li ho demanaven, ja que la Ciència moderna va registrar els seus avenços més importants gràcies a catòlics devots com el canonge Copèrnic, Galileo (1), Pascal, Pasteur, el monjo Mendel i els sacerdots Mercalli i Lemaître, entre molts d'altres, i Sandage va contestar: "Sí, sempre ho dic, el món és massa complex i les seves parts estan massa interconectades per que sigui causat per l'atzar i la sort". En el seu cas va ser una trobada amb Déu, la fe, i l'Església, en la seva maduresa però més 25 anys abans de morir, feta lentament, intel·lectualment i meditant-ho durant anys, la qual cosa és una altra forma de gràcia divina de conversió.  

La conversió és el fet decisiu de la vida humana i Déu, que vol la nostra salvació, la proposa des de la més tendra infància fins al moment de la mort, però mai la imposa, perquè respecta la llibertat humana, la personalitat de cadascú, els seus dubtes, els seus ritmes, el seu lliure albir i la seva voluntat personal, i això fins i tot en les gràcies de conversió més grans, que Déu dona quan veu que són necessàries, però que tot i així l'home desgràciadament i de forma terrible per a ell mateix, segueix essent lliure de contradir i refusar (2). 

Aprofitem les gràcies de conversió que Déu ens dona i tinguem en compte que sempre hem d'estar en el camí de la conversió i no dubtem mai que Déu ens hi ajudarà tot el necessari!

(1) Que com mostren les cartes privades a la seva neboda va ser tota la seva vida un cristià catòlic convençut, tan abans com durant i després dels dos processos que va tenir, motivats en gran part perquè es posava en qüestions bíbliques i teològiques en les que no era massa expert i escrivia en italià i en llenguatge planer i fins polemista per divulgar-ho al gran públic; unes dècades abans Copèrnic, que escrivia en llatí i amb moltes fórmules matemàtiques, no va tenir cap problema per sostenir les mateixes idees del Sistema Solar i de la Terra com a planeta, almenys no des del camp catòlic, si bé va rebre crítiques des del protestant, si bé és cert que va esperar a l'any de la seva mort per publicar la seva obra magna, De revolutionibus orbium coelestium (1543) que a més va dedicar al Papa, llibre que tampoc va tenir cap censura quan va aparèixer i que quan la va tenir en temps dels judicis de Galileo, va ser en el marc de la controvèrsia protestant i els retrets que aquests feien als catòlics en temes bíblics. Però uns segles abans, al segle XV, el cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464) havia sostingut postures encara més avançades sobre la infinitat de móns habitats en un Univers d'estrelles amb planetes com la Terra, sense que ningú se li oposés ni li contradís. Perquè com deia un dels cardenals en el segon judici a Galileo, que insistia en la realitat i les conseqüències dels seus descobriments, "si almenys acceptés que ho pot presentar com una hipòtesi...".

(2) Un famós filòsof modern escriu en la seva autobiografia que cap a la vintena va tenir de sobte una intensa vivència de la presència divina bondadosa i amorosa envers ell... però que després de constatar que aquella seva visió havia sigut autèntica i no un somni, un deliri o una il·lusió, tot i així la va refusar,  fins quan la recordava va decidir no aceptar-la. Amb la qual cosa escollia tancar-se a la conversió i la salvació, un fet realment desgraciat, horrorós i terrible, però realment possible a la persona humana. Tant de bo si en els seus últims temps de vida la va recordar, va demanar perdó a Déu i la va acceptar, aferrant-se a la última oportinitat i confiant en el seu infinit amor i misericòrdia...

Entre sants, l'amable bisbe Doctor de l'Església i fundador

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), de qui aquest any es compliran els 400 anys del seu pas al Cel, al ser ordenat sacerdot l'any 1593 va voler seguir els exemples de St. Francesc d'Assis i de St. Felip Neri (1515 - 1595).  Així s'implanta ja d'entrada en una línia de sants, i la viurà i la continuarà amb altres, destacant per la seva figura excepcional, molt influent en àmbits molt variats i d'un carisma extraordinari, mostrant el que fa Déu en una ànima quan aquesta la deixa obrar en ell plenament.

St. Francesc de Sales donant les regles de l'Orde de la Visitació

Va destacar per la seva amabilitat, dolcesa de tracte, i benevolença, i al ser consagrat bisbe el 1602, va exercir com a tal de Ginebra, el centre del Calvinisme, fins a la seva mort. Com sempre ell practica la tolerància, el diàleg, l'actitud pacífica i a més diu als seus sacerdots que facin el mateix: "als homes no se'ls convenç pel rigor i la severitat sinó per l'amor de caritat". Fins i tot dialoga de qüestions teològiques amb el famós Teodor de Beza (1519 - 1605), successor de Calví com a cap de Ginebra, i ho fa de forma gairebé amistosa. 

I la seva manera de fer aconsegueix fruits: tot i que a l'inici de la seva missió com a sacerdot a la zona és objecte d'ultratges, calúmnies, agressions i fins algun intent d'assassinat, la seva paciència i bon cor reverteix aquella situació i els habitants de la zona de Chablais, on estava a l'inici del seu ministeri de prevere, van retornant al Catolicisme entre 1597 i 1598, per la seva gran bondat i capacitat de persuasió. En una ocasió aquest últim any, després d'una Missa i un sermó, en pocs dies es fan de nou catòlics força més de 2 000 persones d'un poble. També fa controvèrsies amb pastors protestants de les localitats, mantenint sempre la calma i l'actitud respectuosa cap a tots. Es centra en la veritat i en la discussió intel·lectual que busca fer-la veure a l'interlocutor, refutant serenament els seus errors.

Com a bisbe de Ginebra, la seva seu està a l'exili de la ciutat a Annency, perquè Ginebra és protestant i encara més és "la Roma del protestantisme" amb el seu govern teocràtic calvinista, però la seva influència és molt gran, amb fulletons, pasquins, l'edició d'un catecisme, diverses publicacions i controvèrsies escrites amb els líders calvinistes (Beza, Fayus...). Ell insisteix sempre en que les conversions s'aconsegueixen per amor i no per duresa ni imposició. La seva personalitat és molt atractiva fins i tot per als seus adversaris, per la seva santedat comprensiva i compassiva. També el fa apreciar el seu bon humor ple de tendressa. Però junt a això té una gran capacitat de treball i desenvolupa una pastoral extraordinària. 

La basílica de la Visitació a Annecy 

Coneix  al 1618 o 1619 a St. Vicenç de Paül (1581 - 1660), al que influeix molt, essent-ne com un mestre, i com ell St. Francesc de Sales és fundador, amb Sta. Joana Francesca Chantal (1572 - 1641), que l'any 1604 commoguda pel seu carisma el pren com a director espiritual i es fa deixeble seva, i el mateix St. Francesc de Sales funda la Congregació de la Visitació l'any 1610, que esdevé Orde religiosa el 1618 i que entre altres noms és coneguda com a Saleses. I anys més tard la seva devoció al Cor de Maria serà decisiva en Sant Joan Eudes (1601 - 1680) per a fundar la Congregació de Jesús i Maria i propagar la devoció als Sagrats Cors. 

St. Francesc de Sales té molts escrits, pels que ha sigut reconegut com a Doctor de l'Església, essent els dos llibres més coneguts i destacats la Introducció a la vida devota (1608), que llegir-lo quan era jove em va fer molt bé a la meva vida, i Tractat de l'amor de Déu (1615). És el patró dels escriptors i periodistes i, per haver inventat un llenguatge de signes per parlar de Déu a un sord, és també patró de les persones sordes. Va ser un director espiritual extraordinari i per això també és patró dels confessors. 

Després de la seva mort, quan l'any 1632 es va obrir la seva tomba es va trobar el seu cos incorrupte i en perfecte estat de conservació, fins i tot amb els braços flexibles. Beatificat el 1661 fou canonitzat el 1665 i fet Doctor de l'Església el 1877. Moltes Ordes religioses masculines s'inspiren en la seva espiritualitat, carisma i obra, entre elles molt notòriament els Salesians fundats el 1859 per Sant Joan Bosco (1815 - 1888), i recentment l'Institut de Crist Rei Summe Sacerdot, fundat el 1990, ha escollit a Sant Francesc de Sales com un dels seus tres patrons, que els inspiren la vocació, junt amb Sant Benet de Núrsia (480 - 547) i St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274). I és que el seu llegat és excepcional. 

Siguem ben devots de tan gran sant, demanem-li la seva intercessió i que pregui per nosaltres, i sobretot mirem de conèixer i tractar d'imitar el seu model i exemple i les seves grans virtuts!

El gran do de la Paraula divina i del Cos de Crist

El 3è diumenge del temps de durant l'any coincideix amb el diumenge de la Paraula i els 8 dies de la pregària per la unió dels cristians. 

La Missa és allò més important que pot fer la Humanitat 

Les lectures proclamades fan referència a l'Escriptura sagrada, al Cos de Crist del que Ell n'és el cap i nosaltres en som els membres, i a l'inici de l'Evangeli segons Sant Lluc i Jesús proclamant davant de l'assemblea a la sinagoga que en Ell es compleix allò que diu el passatge del profeta Isaïes. 

Cap a l'any 400 aC Nehemies i Esdres presidiren una gran assemblea del poble jueu a Jerusalem i proclamaren la Torà, els llibres de la Llei, i alguns altres escrits de l'Antic Testament. Amb una total solemnitat, els textos s'anaren llegint en hebreu, la llengua en que estaven escrits i que era l'antiga llengua del poble, que encara la coneixia però que a partir de l'Exili babilònic entre 200 i uns 150 anys abans havia començat a adoptar com a llengua d'ús l'arameu. Per això i per tal que la gent ho entengués bé hi havia uns intèrprets que anaven traduïnt el dit en hebreu a l'arameu. Es tractava de que no hi haguessin errors ni males interpretacions ja que hebreu i arameu, dues llengües semites, estaven molt propers però tenien diferències que podien donar lloc a malentesos. Més encara, potser ja llavors o sinó ben aviat, a part de la traducció planera hi havia uns experts que explicaven i ampliaven o adequaven a les situacions el sentit del llegit, essent un molt llunyà precedent remot dels actuals sermons i homilies, i aquesta és una feina ben necessària perquè sinó dins d'una mateixa llengua i tot amb el pas del temps i els canvis de les circumstàncies o de mentalitat col·lectiva per diversos motius seria fàcil entendrel's de forma equivocada i amb greus errors (1). Això, afegit al canvi de llengua per traducció, va fer necessària l'estudi de l'exègesi i l'hermenèutica, és a dir l'esforç per entendre el significat real exacte i per traslladar-ho a una altre cultura i uns altres temps. 

Sant Pau els hi diu als corintis (2) que tots els membres del Cos de Crist, que som nosaltres, els que Ell ha escollit per ser-ho, han de col·laborar harmònicament, com ho fan els membres i els òrgans del cos humà, que no tindria sentit que volguessin fer una feina que no els hi pertoca i que tots són necessaris i si un falla se'n ressentent tots. La unitat no és uniformitat ni homogeneïtat, sinó la diversitat complementària actuant tots conjuntats i conjuminats per mantenir la vida i la salut. L'Esperit Sant és com el que de la diversitat de dons que Ell mateix concedeix als membres de l'Església en treu la unitat, la col·laboració, el bé comú i la perfecció, com un director d'orquestra que dels músics dels diversos instruments en treu la meravella de l'obra simfònica. 

L'Evangeli comença amb la introducció, com un pròleg, que St. Lluc fa als seus lectors i molt especialment al Teòfil al que li dedica i sembla que va dirigit. St. Lluc era metge, un home intel·lectual i culte, que escriu en un grec elegant i que a més fa una feina com de periodista o, millor encara, d'historiador, recorrent a fonts de testimonis presencials, donant precisions de temps i de lloc, contrastant el que li diuen, gairebé investigant. Es vol informar bé i a part de que coneix els Evangelis segons St. Marc i St. Mateu, dels que el seu és una mica posterior, parla amb els apòstols i deixebles i sobretot amb la Verge Maria, ja que hi ha coses com la narració del naixement i de la infància de Jesús, amb fets i detalls diferents de l'altre narració, la de St. Mateu, que s'entenen més bé si les ha sabut parlant directament amb la Mare de Déu (3). 

Un altre punt és el de Teòfil, que alguns experts (4) consideren que es tracta del nom, en realitat del títol d'honor o del sobrenom per discreció, d'un summe sacerdot jueu del Temple que es va convertir al Cristianisme i al que St. Lluc li escriu el seu Evangeli doble, comptant amb els Fets dels Apòstols que n'és la continuació i que és "l'Evangeli de l'Esperit Sant" (5), per tal de convèncer-lo del tot de la solidesa de les proves de la fe en Jesucrist. Però és que a més Teòfil, un nom grec, vol dir "amic de Déu" o "el qui estima a Déu", però també "(Aquell de qui) Déu és amic" o "Estimat de Déu", ja que ve de Theos (Déu) i philia (amor d'amistat). En aquest sentit, Teòfil, a més de ser potser una persona real, també significa que l'Evangeli va destinat a tots els amics de Déu i estimats i amorosos de Déu, és a dir els cristians, i naturalment amb el mateix objectiu de presentar-nos a tots la solidesa de les proves històriques i testimonials de la nostra fe en Jesucrist, el Fill de Déu vingut al món per salvar-nos.

I Jesucrist en aquesta escena de la sinagoga, amb la lectura del profeta Isaïes, afirma que amb Ell s'ha acomplert el que aquell anuncia. Ha vingut al món a donar la llibertat als captius, donar la vista als cecs, alliberar als agobiats i proclamar l'any de gràcia del Senyor. És el que fa un veritable amic i una persona que ens estima i a més aquest que ens fa lliures - llibertat surt dues vegades - essent un home com nosaltres també és Déu, i per tant Ell ho pot tot. Si li fem cas, ens convertim a Ell, li demanem i el deixem actuar, Ell ens allibera dels nostres esclavatges. En primer lloc i molt especialment de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal, que és el pitjor de tots perquè és espiritual i per les seves conseqüències eternes. Però també dels nostres esclavatges a la vida, provocats tots o quasi tots per les mentides, falsedats i enganys, doncs Jesús mateix ens diu que la veritat ens fa lliures, ja que Déu és la Veritat i és Amor, i per tant la veritat és la màxima amistat i el màxim amor. Fins i tot en algunes ocasions miraculosament i en d'altres providencialment, sovint ens allibera també dels nostres esclavatges físics i biològics si això ens és convenient per a la nostra salvació i creixement espiritual i si és segons la voluntat de Déu, esclavatges que poden ser malalties, minusvalies i malestars corporals o anímics (6). Quan Jesús ens allibera del pecat i de les càrregues associades, és a dir quan ens deslliura del diable, de la condemnació i de l'infern, que potser havien entrat insidiosament en les nostres vides i s'havien convertit en costum i rutina fins que ho haviem acabat considerant-ho normal, i ens n'adonem que ha fet aquest miracle en nosaltres, el menys que podem fer és donar-li gràcies de tot cor i estar-li tota la nostra vida profundament agraïts, essent amics també nosaltres d'Ell i parlant-li d'amor, perquè essent Déu Amor el que correspon és viure en una relació amorosa amb Ell, perquè l'amor només es pot pagar amb amor. I aquest és el principal motiu pel que celebrem l'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor, acció de gràcies i comunió amorosa entre Ell i nosaltres i també entre nosaltres, que units íntimament amb Ell ho estem per tant també els uns amb els altres, segons és la seva voluntat, perquè l'amor a Déu va sempre unit a l'amor al proïsme. 

L'altre motiu també de màxima importància de la Missa és, en comunitat de creients, escoltar proclamada la Paraula de Déu, que ens és aliment espiritual i vida del cos i de l'ànima, i la necessitem realment. La Paraula de Déu va dirigida a tots els éssers humans de tots els temps i llocs en general, però també a cadascun de nosaltres en concret i sempre hi trobem llum, guia, consol, força i pau. 

Siguem sempre amics de Déu i no ens perdem mai cap Missa dominical! 

(1) Així, un professor de la facultat, parlant d'això citava un text de Dickens de mitjans del segle XIX, ben recent per tant en comparació, en el que els nens d'un orfanat tenien una disciplina molt dura i passaven fred i moltes incomoditats "i cada dia menjaven bacallà amb patates". Una persona dels nostres dies, sobretot jove, podria treure la conclusió de que la seva vida era molt difícil però que "el menjar era de primera", quan llavors i fins fa no tant el bacallà era el menjar més barat i senzill, propi de la gent pobre i humil; com que la seva abundància, valoració i preu ha variat amb el temps, en això s'entendria ara just al contrari del que volia dir l'autor.  Igualment, durant el segle XIX, els batelers del Volga tenien el caviar com un menjar comú i abundant, però és que aleshores era un menjar molt senzill i poc apreciat al contrari que ara, i a més no tot era fet d'ous d'esturió sinó també d'altres peixos de riu. I d'exemples com aquests n'hi ha molts.

(2) Les 2 Cartes als Corintis són especialment interessants per a nosaltres avui dia, perquè Corint, gran ciutat rica, comercial i cosmopolita, situada a l'istme del seu nom i cruïlla de pas entre la major part de Grècia i la península del Peloponès, però sobretot entre el Mar Egeu a l'est i el Mar Adriàtic a l'oest, i per tant de les grans rutes comercials entre Europa i Àsia i encara amb Àfrica, vivia una situació pròspera, culta, de moltes religions i ideologies diverses i d'unes costums socials i personals força lliures que ells, al segle I, ja consideraven avançades, amb una clara tendència a l'hedonisme i l'epicureisme de vida, aprofitant el seu alt nivell material, unes condicions que corresponen gairebé dos mil anys abans amb les d'Europa i Occident actualment, i encara més el que hi havia fins les darreres crisis que hem sofert. És interessant comparar els problemes dels cristians de Corint i les advertències, recomanacions i consells de Sant Pau a ells, i constantar que poden ser ben semblants els primers i ben útils i eficaces les segones.

(3) Com també algunes escenes i afirmacions com la de que "Maria conservava aquestes coses en el seu cor i les meditava", que podrien ser de familiars seus o de deixebles de Jesús però que sembla molt més probable que les hagués sabut per ella mateixa. I fins i tot la seva genealogia davídica de Jesús, diferent a la de St. Mateu que porta fins a St. Josep com a pare legal i per tant el qui dona l'afiliació, s'esclareix tenint en compte que es tracta de la de Maria, que també era del llinatge de David. 

(4) Com Josep Rius Camps, gran especialista bíblic, que va ser professor meu a l'ISCR de Vic, i que treballava molt en l'EvLc i per les seves investigacions n'estava convençut d'aquesta identitat.

(5) Com ho afirma entre altres el mateix Josep Rius Camps, expert en tots dos, que a més diu que podrien anar perfectament junts i que només la tradició antiquíssima i el costum magisterial els ha separat en dos llibres clarament units, un continuació de l'altre, per la seva diferent temàtica.  

(6) Algunes malalties persistents i que agafen diferents formes i a les que els metges no els hi acaben de trobar explicació ni una cura adequada poden tenir un origen espiritual, però aquest és un tema molt ampli que necessitaria una explicació molt més extensa. 

Temps de màrtirs

Els dies de mitjans i cap a finals de gener són de celebracions litúrgiques de grans màrtirs: 

Sant Fabià (+ 20.01.250), Papa del 236 al 250, va tenir una elecció insospitada, quan un colom es va posar, per a sorpresa de tothom, sobre un desconegut que estava en mig de la multitud cristiana congregada per elegir un nou bisbe de Roma. Persona molt humil, va ser aclamat per unanimitat de la gent, convençuts per aquell símbol. I els 14 anys de pontificat de Fabià van ser una època de pau i creixement a l'Església, tenint bones relacions amb la Cort imperial i amb el mateix emperador Felip l'Àrab (244 - 249) que va mostrar tanta tolerància i comprensió amb els cristians i va tenir unes relacions tan cordials amb l'Església romana que se'l suposa criptocristià o filocristià i algunes fonts arriben a afirmar que St. Fabià el va batejar en secret mentre que altres molt nombroses, com Eusebi de Cesarea, Sant Jeroni, Sant Joan Crisòstom i Paule Orosi afirmen que ja era cristià a la seva terra natal a l'est del Mar de Galilea, citant un incident d'allà en que suposadament se li va negar l'entrada a l'església la Vetlla de Pasqua fins que no fes penitència dels seus pecats. En tot cas era l'emperador romà durant bona part del pontificat de St. Fabià era una persona molt atreta pel Cristianisme i simpatitzant dels seus practicants i doctrina (1). St. Fabià va poder fer moltes coses en aquells anys de pau i va ser quan Deci va traïr a Filip l'Àrab, el va assassinar i es va proclamar emperador (249 - 251) que va esclatar la primera gran persecució anticristiana general a l'Imperi Romà, amb un edicte de Deci de primers de desembre de 249, fet que s'enquadra més bé tenint en compte que considerava als cristians simpatitzants de Felip l'Àrab. St. Fabià va morir màrtir un mes i mig després, per negar-se a sacrificar ni oferir culte a les divinitats romanes (2).  

Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe i Sant Auguri i Sant Eulogi, els seus diaques, van morir màrtirs a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, en les persecucions anticristianes decretades per l'emperador Valerià (253 - 260) per intentar restablir el culte pagà i per confiscar les propietats dels cristians per tal d'augmentar les arques i les finances de l'Imperi, amb dos grans decrets, un del 257 i un altre encara més dur i sever del 258, que van provocar encara més víctimes que la persecució de Deci. S'han conservat unes Actes molt completes, ben documentades i detallades del seu judici i martiri, fetes per testimonis presencials. Després de la seva mort, cremats a pals amb una foguera, s'aparegueren en hàbits litúrgics i coronats tant a la comunitat cristiana de la diòcesi com als seus botxins. Poc després del seu traspàs, havent estat derrotat i capturat en batalla pels perses l'emperador Valerià, que va ser endut presoner i va morir anys després allà, el seu fill Gal·liè (253/260 - 268) va publicar de seguida l'any 260 un edicte de tolerància, "l'edicte de Gal·liè", que és la primera legitimació oficial del Cristianisme, que donava llibertat als cristians i els restituïa els seus béns i tots els drets legals, fins els de formar part de l'administració imperial, i que va donar lloc als 40 anys de "la petita pau de l'Església" entre 260 i 303, quan Dioclecià (284 - 305) reemprèn les grans persecucions, en que l'Església coexisteix pacíficament amb l'Imperi Romà i fins i tot l'emperador Aurelià (270 - 275), a petició dels cristians, arbitra una disputa interna i ho fa amb justícia i equitat, mostrant la seva benevolènça.   

Sant Sebastià (c. 256 - 288) era un militar romà que s'havia fet cristià en secret. Per les seves condicions i valua, l'emperador Dioclecià (284 - 305), desconeixent que era cristià, el va fer comandant de la I cohort de la guàrdia pretoriana imperial de la seva Cort. St. Sebastià complia molt bé les seves funcions però evitava participar en el culte als déus com idolatria que era i a més d'ajudar als seus companys també els hi feia apostolat cristià. Al ser descobert com a cristià va ser denunciat al co-emperador Maximià (285/286 - 305) qui li va donar primer a escollir entre la seva brillant carrera militar o mantenir la seva fe, i com que St. Sebastià preferís mantenir-se en la seva fe cristiana, Maximià després d'amenaçar-lo el va condemnar a mort. Els soldats se l'enduren a l'estadi, el despullaren, el lligaren a un pal i li dispararen una pluja de fletxes, donant-lo per mort i se n'anaren. Però quan els seus amics s'hi acostaren, trobaren que encara vivia i el van portar a casa d'una noble cristiana romana, Irene, qui el va curar de les seves ferides i es va restablir. Un cop refet i tot i que els seus amics li aconsellaven que marxés de Roma i s'amagués, ell pel contrari es va presentar davant un sorprès i desconcertat Maximià, que el creia mort, i li va retreure enèrgicament la seva conducta i crueldats amb els cristians. Llavors Maximià manà que l'assotessin fins a morir i així va assolir la palma del martiri. La seva veneració és molt antiga i estesa, és patró dels atletes i se l'invoca contra les epidèmies, i molt sovint se l'associa amb St. Fabià. 

Santa Agnès (c. 291 - 304) era una adolescent romana, batejada i educada cristiana, que als 12 o 13 anys va sofrir el martiri per la fe. Va mostrar una gran fermesa i valentia en el seu judici i durant les tortures, en les que miraculosament va conservar la seva virginitat i innocència. Se la commemora, junt amb altres santes verges màrtirs, en el Cànon Romà de la Missa.  És la santa patrona de les verges, de les noies i de la castedat i puresa de vida. 

St. Vicenç (+ c. 304/305) era un diaca d'Hispània. Durant la terrible Gran Persecució de l'emperador Dioclecià. El seu cas és una mica especial, perquè al ser capturat l'any 303 junt amb el seu bisbe St. Valeri, foren portats des de Caesaraugusta fins a Valentia, on se'ls va empresonar fins que se'ls jutgés. Quan això va tenir lloc, St. Vicenç que parlava per tots dos davant del tribunal i ho feia amb fogositat i arguments punyents, va ser condemnat a mort, mentre que St. Valeri (+ 315) per algun motiu només fou exiliat, cosa que li va permetre participar al Concili d'Iliberis (c. 306) ja que als jutges els hi devia molestar més que els contradissin i els possessin en evidència, i van voler venjar-se del seu atreviment. És patró de València i de Lisboa i molts pobles porten el seu nom.   

El testimoni de la seva fe i el seu valor en defensar-la i proclamar-la han fet que pugui arribar fins nosaltres, els nostres dies i tot el món. Donem-lis gràcies a tots ells i demanemt-lis la seva protecció i intercessió davant Déu! 

(1) I no va ser el primer cas d'un emperador romà així al segle III, doncs una cosa semblant s'ha afirmat d'Alexandre Sever (208 - 235), emperador des de 222 fins a la seva mort, una mena de mig cristià, del que es diu que al seu altar tenia un bust de Crist entre d'altres de personatges religiosos i històrics, i que es mostrava extremadament tolerant amb jueus i cristians. I tampoc seria el primer monarca d'origen àrab en convertir-se, doncs consta que cap a l'any 200 el rei Abgar VIII el Gran d'Osroene (177 - 212) es va convertir públicament al Cristianisme junt amb la seva capital Edessa i en va fer la religió oficial del seu petit regne, vassall de l'Imperi Romà.

(2) Els jueus, que tampoc ho acceptaven, n'estaven exclosos per un privilegi religiós-ètnic cap al seu poble, que també els lliurava del servei militar. Però cal tenir en compte que, excepte en determinades èpoques, no eren una religió proselitista en general.  

Més de Rwanda

De quan vaig estar a aquest país del cor d'Àfrica, Rwanda, i al seu bessó enfrontat, Burundi, l'estiu del 2007: 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu i un cop passat el bosc de Nyungwe, en una parròquia que té un jardí com un paradís

Després d'una Missa amb els escolars catòlics en una escola protestant prop de Nyamasheke, amb el llac Kivu al fons, el
sacerdot que la va fer, François d'Assis, una vocació tardana, aquí amb camisa florejada, va morir l'any 2021 de Covid, A.C.S. 

Amb un sacerdot local a prop del riu Ruzizi, a l'altre cantó hi ha la Rep. Dem. del Congo, i és molt a prop de la frontera dels 
3 països: Rwanda, RD Congo i Burundi, per aquesta zona em van dir que s'havia vist algun cop el cocodril gegant Gustave

Explicant el viatge a St. Feliu Sasserra el 8 de maig de 2008, convidat pel llavors mossèn del poble, Canisius Niyonsaba, 
el sacerdot rwandès que va ser el meu acompanyant i guia per a l'experiència. Després de tornar d'Àfrica, a més vaig fer  
4 conferències sobre "L'Àfrica dels Grans Llacs" a l'Agrupació Astronòmica de Vic i a més altres a Calldetenes i més llocs.

Un petit reportatge fotogràfic que mostra la situació en aquest interessant país africà fa 14-15 anys! 

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Els 8 dies seguits de pregària per demanar a Déu la unió de tots els cristians tenen lloc del 18 al 25 de gener.

Es tracta de buscar complir el que ens diu Nostre Senyor Jesucrist: 

Que tots siguin u, com el Pare i jo sóm U

Hi haurà un sol ramat amb un sol pastor

Aneu per tot arreu i convertiu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant

i també  Rebeu l'Esperit Sant, a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar 

L'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat, que actúa sobretot en l'Església, és l'autor de la unitat en la diversitat 

Per tant, per complir la voluntat de Déu es tracta de retrobar els germans separats, les Esglésies orientals des dels s. V-VI, l'Església ortodoxa grega separada de la catòlica romana des del s. XI i definitivament des del XV, i les moltes denominacions protestants que van decidir trencar a partir del segle XVI i que després s'han anat dividint també entre elles. 

La separació entre els cristians és un escàndol, ja que va contra la voluntat explícita de Crist de mantenir-se en la unitat tots els seus seguidors i a més dificulta la conversió de la resta del món ja que quan una persona atea o d'una altra religió sent la crida divina a convertir-se, batejar-se i fer-se seguidor de Jesús es troba amb que els cristians es troben en diferents grups que no mantenen la comunió entre ells. Quan, a part d'algunes qüestions teològiques, litúrgiques o d'interpretació, el que realment els sol separar i mantenir desunits són condicionants històrics, polítics, de mentalitat o fins i tot de malentesos. 

Caldria recordar que Jesucrist, al instituir la seva nova comunitat del Regne de Déu, va dir-li al cap dels apòstols, també nomenat per Ell: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les portes de l'Infern no prevaleixeran contra ella, alhora que li donava la plena potestat, les "claus", per obrir i tancar i per lligar i deslligar. 

Vulgui Déu que tots els cristians, és a dir tots els qui creiem que Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que va redimir a la Humanitat amb la seva mort a la Creu pels nostres pecats, i amb la seva resurrecció ens ha obert la vida futura i eterna, fundant també la seva Església basada en els 7 sacraments i molt especialment en els del bateig i l'eucaristia, tinguem molt presents aquestes paraules seves i fem tot el possible per recuperar la unió perduda, començant per desitjar-la i per allò que tenim més a disposició nostre i que és el més poderós de tot, l'oració humil, confiada i perseverant. 

Que tots els seguidors de Crist preguem demanant a Déu el retrobament i la concòrdia de tots! 

El més bàsic pel cristià

Una bona admonició per guiar la nostra vida: 

"Dels batejats, Déu exigeix 3 coses:

fe recta,

guarda de la paraula, 

i castedat del cos" 

Atribuït a St. Gregori el Gran (540/590 - 604), Papa i doctor de l'Església. 

És un programa ben senzill i un mínim exigible. Esforcem-nos per complir-ho perfectament!