Que tota la Creació beneeixi sempre al Creador!

Beneïm el Senyor! 

Que tota la Creació (1) beneeixi el seu Creador, que li canti lloances sempre! 

Que li doni gràcies per la seva bondat i el seu Amor! 

I nosaltres, els éssers humans, som consciència i veu d'aquesta Creació divina, que en nom propi i de tota ella donem culte i glòria a Déu. 

I que així sigui per sempre! 

(1)  Àngels, cels, aigües de l'espai, estols del Senyor, Sol i Lluna, estrelles del cel, pluges i rosades, tots els vents,  foc i calor,  freds i gelades, rosades i gebre, glaç i freds, neus i geleres, dies i nits,  llum i tenebres, núvols i llamps, terra / Terra, cants, muntanyes i turons, vegetació, fonts, rius i mars, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats,  tots els homes, poble d'Israel / l'Església, sacerdots i servents de Déu, sants i humils de cor, ànimes i esperits dels justos, Hananies, Azaries i Misael,  a la Trinitat, a Déu al firmament... com diu el Càntic dels tres joves del llibre de Daniel. 

Recordant al Jordi

Unes fotos en record i homenatge al meu germà Jordi, al Cel sigui! 

A punt de jugar una partida d'escacs al Torneig Hostal Rosa, Taradell primavera 2018

Any 2017

Li agradaven molt els cotxes, aquí amb el seu, comprat poc abans, finals de 2009 o principis de 2010

Dues fotos de la Festa Major de Folgueroles, setembre 2009

De jove, any 1981 o 1982

Que Déu li hagi perdonat els pecats que la debilitat humana li hagi pogut fer cometre, li premiï tot el be que va fer a la vida i que ell que va creure en Jesucrist com el seu Salvador i en l'Església catòlica com el mitjà que aquest va triar per fer arribar el seu Amor i perdó per mitjà de l'Esperit Sant, hagi trobat el repòs, la llum i la pau, i hagi obtingut per la intercessió de la Verge Maria, els àngels i els sants, ser un dels cridats a la vida futura i eterna! 

En memòria del meu germà Jordi

En aquest any 2021 que estem acabant va morir el meu germà Jordi. 

Com un homenatge envers ell, publico una foto seva: 

Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 23.06.1956 - Vic 11.05.2021)

És una foto recent seva, del 2020 o com a molt el 2019.  En una altre entrada en publicaré unes quantes més per mantenir viu el seu record i la seva memòria i com a homenatge. 

Preguem per la seva ànima, que Déu el tingui amb Ell a la Glòria del Cel, on s'hagi trobat amb els pares i altres familiars propers que l'han precedit i que un dia ens hi poguem retrobar tots!

Quan Jesús arriba i es fa present

Els tres arbres. 

Un conte en quatre actes. 

1. L'essència 

Tres arbres parlaven entre ells. Un deia: jo sé que estic destinat a que amb mi es construeixi el cofre que contindrà el més gran tresor del món. El segon afirmava: doncs jo noto que amb la meva fusta es construirà el vaixell més famós de tot el món i de tots els temps. I el tercer: jo sé que seré el que estaré més a prop de Déu. Cadascun d'ell coneixia la seva essència, allò al que estava destinat. 

2. La imaginació

Però no només això, sinó que també imaginaven com seria que complirien amb la seva missió. El primer pensava que amb ell es construiria un molt bell i gran cofre que contindria or, plata, diamants, perles i joies de tal qualitat i en tal quantitat que seria el contenidor del tresor més gran mai vist. El segon, que amb ell es construiria el millor vaixell que surcaria els oceans, el primer en fer grans descobriments i en donar la volta al món i tindria fama perduradora. I el tercer suposava que creixeria i creixeria, sobrepassaria a tots els altres arbres en alçada i així, més amunt que cap altre, seria entre tots els que arribaria més a prop del cel. 

3. La realitat

Però un dia tallaren el primer i en van fer una senzilla menjadora en una granja. Amb el segon es construí una barca de pescadors i encara no del mar sinó d'un llac. I del tercer en feren uns taulons que guardaren en un magatzem. I tots tres, estranyats per la senzillesa del seu destí s'estranyaven perquè ja des del principi s'havien sentit cridats a grans cosses, les que corresponien a la seva essència. I la realitat havia resultat ser prosaica i dura, com si tot hagués sigut una il·lusió, un somni o bé haguessin patit una gran decepció vital. 

4. El pla de Déu.

Un dia, en la granja on estava la menjadora dels animals feta amb la fusta arribà de nit una parella amb un nadó recent nascut als braços i el deposità en la palla de la menjadora. Eren St. Josep i la Verge Maria i la humil menjadora rebé i contingué durant força temps al Nen Jesús, el do més gran de Déu a la humanitat, i així, d'una manera que no s'ho pensava però molt més gran del que imaginava, es realitzà la seva essència de contenir el més gran tresor de tota la Humanitat. 

Quan al segon, convertit en una senzilla barca de pescadors a la platja d'un llac, un dia veié arribar a un predicador seguit per una ingent multitud de gent que l'escoltava amb delit: era Jesús, que pujà a dalt la barca, s'allunyà una mica amb ella cap a dins del llac i des d'allà instruí llargament a la immensa gentada que al llarg de tota la platja atenia tot el que els hi deia. I així aquella humil barca es convertí en el vaixell més famós de tots els temps, ja que el fet quedà recollit en el llibre traduït a totes les llengües humanes i més conegut i llegit de tots i al llarg ja de dos mil anys es proclama a totes les esglésies cristianes de tot el món que Jesús havia pujat en aquella barca a predicar als deixebles, quan es llegeix aquest fragment de l'Evangeli. 

I dels taulons del tercer, tancats en la foscor d'un magatzem, un dia s'obri la porta, entrà llum i uns soldats agafaren aquelles fustes i amb elles construiren una creu, un instrument d'execució, i un condemnat la portà a coll cap al patíbul i allà li clavaren. Era Nostre Senyor Jesucrist, i aquella era la Creu. De manera que també aquest complí la seva vocació essencial, quan feu la trobada amb Crist, que arribà i es feu present a la seva existència, i com en els altres dos casos d'una manera molt més gran, excelsa i sublim del que mai hagués pogut imaginar, perquè estigué el més a prop de Déu, en contacte íntim amb el seu cos, clavat a aquella creu, i en el moment més important i decisiu, el de la Salvació de la Humanitat. 

 

Això és el que succeeix sempre quan Jesucrist, el Fill de Déu fet home, arriba a les nostres vides i s'hi fa present, que no sols ens allibera del diable, del pecat, del mal i de la mort eterna, sinó que a més es realitza plenament allò que som i la nostra vocació. D'aquesta manera mai som més autèntics, lliures i feliços que quan per fi fem la trobada amb Ell! 

No rendir-se als poders del món

No rendir-se als poders del món, sinó defensar sempre la fe. Sant Tomàs Becket (c. 1118 - 1170), va ser arquebisbe de Canterbury entre 1162 i la seva mort màrtir. Abans de ser arquebisbe va ser lord canceller d'Anglaterra i va mirar sempre per tal que fossin respectats els drets de l'Església Catòlica al país. Per això al temps del seu bisbat va entrar en conflicte amb el seu antic amic el rei Enric II d'Anglaterra (1133 - 1189) rei entre 1154 i 1189, al que havia servit amb lleialtat i eficiència i fins havia sigut per un breu temps preceptor del seu fill Enric el Jove (1155 - 1183) a qui el rei Enric II associà amb ell al tron a partir de l'any 1170. 

Il·lustració del segle XIII de la mort màrtir de St. Tomàs Becket

St. Tomàs Becket havia sigut proposat com arquebisbe de Canterbury, el primer rang eclesiàstic del regne, pel mateix rei Enric II amb qui eren amics i amb el que havia col·laborat molt bé políticament, i el monarca ho va fer pensant que li seria dòcil i fàcilment manipulable, per l'amistat que els unia i per haver obtingut d'ell el càrrec, mentre que el nou primat de l'Església anglesa no tenia massa ascendent ni relació amb el clergat del país.  Però la reina Elionor d'Aquitània (1122 - 1204) en desconfiava, no veient tant clars els plans del seu marit, ni submissa la personalitat de St. Tomàs Becket. I així va ser, des del principi el sant arquebisbe (1) va defensar que els clergues només podien ser jutjats, com era costum, pels tribunals eclesiàstics i no els reials com pretenia el rei, qüestió que era el principal motiu de conflicte entre ells dos, així com el manteniment íntegre de les propietats eclesiàstiques i els beneficis concedits i consolidats en el pagament d'impostos, que el rei pretenia retallar. Davant d'aquesta inesperada oposició, St. Tomàs Becket va caure de seguida en desgràcia davant del rei, i el 1164 al oposar-se a la pretensió del rei de que el clergat anglès s'independitzés de Roma i depengués de la monarquia i el govern, es va tenir que exiliar a França, on governava des de 1137 el rei Lluís VII (1120 - 1180), antic espòs d'Elionor i amb el que Enric II tenia frecs per diversos motius, entre ells el principal les seves possessions a França, on Elionor era duquesa d'Aquitània, i tenia més possessions territorials que el propi rei francès.

Tant el rei Lluís VII com el papa Alexandre III (1159 - 1181) estigueren a favor de St. Tomàs Becket, encara que el papa va contemporitzar més i fins va tenir una actitud vacil·lant, que contratasva amb la fermesa del sant. Les maniobres del rei anglès aconseguiren que la situació del sant com a cap de l'Església d'Anglaterra es posés en qüestió l'any 1167, però St. Tomàs Becket en lloc d'afluixar va respondre excomunicant als nobles que s'havien apropiat de terres i bens eclesiàstics i fins i tot als bisbes que ho havien permès. Això va tensar encara més la situació i al final Enric II va cedir parcialment i temporalment i St. Tomàs Becket va poder tornar a Anglaterra a primers de desembre de 1170, exercint de nou a Canterbury. El rei, en un atac d'ira, va proferir acusacions i amenaces contra el sant, davant de la seva Cort, i 4 cavallers normands es van sentir interpel·lats i autoritzats per exercir violència contra ell. Així el 29 de desembre, mentre St. Tomàs Becket resava les vespres a la catedral, els quatre conjurats per assassinar-lo el van rodejar i li donaren cops d'espasa al cap fins que morí. St. Tomàs Becket no va oposar resistència i va morir dient: "Accepto feliç la meva mort en defensa de Jesús i de l'Església Catòlica".  

El seu assassinat, i més davant l'altar, va commocionar tota la Cristiandat. Tot el món es va horroritzar, i el mateix Enric II se'n va penedir de seguida. Els autors no van ser castigats, però van tenir que fer dures penitències pel seu pecat, i tots quatre sembla que van morir a Terra Santa on havien pelegrinat en expiació del seu crim. La santedat de St. Tomàs Becket va ser reconeguda per tots i 3 anys després el papa el canonitzava, l'any 1174. 

Que St. Tomàs Becket pregui per l'Església dels nostres dies i obtingui de Déu que no es rendeixi als poders del món sinó que com ell sàpiga ser valenta i decidida en defensa de la fe!

(1) Des del moment del seu nomenament Becket va canviar totalment, el cortesà mundà i alegre va donar pas a un prelat auster i molt pietós, vestit amb robes de monjo agustí, que va repartir ja d'entrada tots els seus bens entre els pobres i va practicar la caritat amb els necessitats d'una manera heroica, estant disposat a enfrontar-se al rei si veia que l'Església catòlica en sortia perjudicada de les seves decisions. 

Els sants màrtirs innocents

Els Sants Innocents, màrtirs, es celebren litúrgicament el 28 de desembre. Els seu martiri va tenir lloc cap a l'any 4 aC, poc abans de la mort d'Herodes el Gran.

Quan Herodes va sentir la notícia del naixement del Messies i Rei dels jueus, títol aquest últim que rebrà de nou Jesucrist al temps de la seva mort a la Creu, i els experts de la seva Cort li van dir que havia de néixer a Betlem segons la profecia de Miquees, potser no s'ho va creure del tot i va tenir por de fer el ridícul si els hi feia cas, i als mags de l'Orient els va enviar a ells tots sols a buscar-los amb l'advertiment de que si el trobaven li ho diguéssin, per tal que ell també anés a presentar-li el seu homenatge (!). 

Però quan els mags després de trobar i adorar el Nen Jesús no tornen a passar per Jerusalem, avisats en un somni per un àngel, i se'n van cap a les seves terres per un altre camí, Herodes no pensa que potser no l'han trobat, com suposava, sinó que se sent burlat pels mags, que considera que han descobert les seves veritables intencions i no han volgut tenir-hi part, com així va ser realment. 

Aquí es pot fer un incís extra-bíblic. Va enviar algun espia Herodes a observar que feien els mags? Es va assabentar per ell que havien portat regals i ofrenes a un nen? Esperava potser que retornessin a dir-li, per anar amb ells i la seva soldadesca i fer una inesperada execució pública i solemne de l'infant?  O senzillament es va quedar esperant tant tranquil, burleta i escéptic? Això últim és el que sembla deduïr-se de la narració neotestamentària, ja que si el trobaven, com que havia dissimulat tant bé, ells mateixos li vindrien a dir confiadament. No esperava que descobrissin el seu joc, i potser per això mateix no va enviar una guàrdia amb ells, ja que amb ell podien sospitar i potser no trobarien l'infant per si de cas, sinó que els va deixar anar ben lliures i confiats, pensant haver-los ben enganyat, i per això en definitiva es va sentir doblement burlat, en el seu objectiu i en la seva astúcia. 

En tot cas els mags no van retornar a Jerusalem, i en la seva fúria Herodes va ordenar matar tots els nadons de Betlem i rodalies de menys de dos anys, segons la data de la primera aparició de l'estrella que li van dir els mags. Si havia enviat algun espia o si tenia confidents a Betlem, potser li van dir que faltava un dels nens i que una família havia marxat del poblet, amb rumb desconegut i potser fins i tot de nit, ja que després es van trobar en que faltava una família i un nen. Però potser d'entrada tampoc sabien quina era, i no ho esbrinarien fins a fer indagacions, si és que les feien. A més que potser els qui havien marxat no eren la família que ell buscava. 

La supèrbia i la rebel·lia d'Herodes són inaudites. Li diuen que s'ha anunciat el naixement del futur rei d'Israel, un esdeveniment diví profetitzat com li corroboren els membres de la seva Cort, i amb un atreviment demoniac, realment diabòlic, pensa en matar-lo per impedir-ho (!). És inexplicable si es considera el que implica. I fins quan no l'identifica, la seva violència satànica decideix matar-los a tots, per veure si entre ells  hi ha el que ha de ser el futur Messies (!). I si sospita que se li ha escapat de les mans, ho fa per ràbia i venjança, per odi mortal a aquest Crist. Que es repetirà i aparentment triomfarà en la condemna a mort crucifixió més de tres dècades més tard, però llavors també el diable instigador serà burlat, perquè en allò que pensava anorrear l'obra de Déu, resultaria haver-hi la Salvació i Redempció de la Humanitat, i per tant la seva derrota total i definitiva. 

Massacre dels Innocents (1824) de Léon Cogniet (1794 - 1880)

Per això els nens assassinats per l'odi a Déu i al seu Fill enviat al món són màrtirs i sants. Ells són testimonis vius d'aquesta oposició sagnant i cruel al pla de Déu, i nascuts junt a Jesús i matats pels poders del món per la seva proximitat a Ell, són testimonis innocents i purs del mateix Crist, que donen la seva vida de forma inconscient, però no menys valuosa: reben el baptisme de sang. Són assassinats perquè entre ells pot estar Crist, perquè a ulls dels seus botxins poden ser Crist. I amb això en tenen prou per eliminar-los brutalment i així, sense saber-ho ni voler-ho, els configuren a Crist, perquè moren per Ell. I això, contrariament al voler i la consideració del seu assassí, els salva i els santifica. 

Amb dos anys o menys, algun potser recent nascut i tot, no es devien gairebé ni assabentar d'aquest món. Però ja sofreixen una immerescuda i injusta pena de mort, totalment arbitrària i maligne. Els seus pares els ploren, no entenent res d'aquella tragèdia, es pot imaginar la seva consternació i desesperació per un tal fet. I això, "el plor de Raquel pels seus fills", ja havia estat profetitzat, però ningú savia quan, on ni com, y menys amb aquesta violència absurda, gairebé demencial, pròpia d'un embogiment pel propi poder per part d'aquell tirà. I en canvi aquells sants innocents màrtirs es troben ja a la Glòria del Cel, coneixen Déu i entren a la vida eterna, gaudeixen ja de la felicitat màxima i inacabable. La seva proximitat al naixement de Jesús els ha salvat i els ha fet sants! 

És cert que aquest fet només es troba al Nou Testament, i no és citat en cap lloc més. Però Herodes era capaç d'això i molt més. Va fer matar a familiars seus, entre ells esposes i fills, fins i tot el fill que destinava a ser hereu seu. També va ordenar diverses matances sense motiu entre la seva pròpia gent, així l'historiador jueu contemporani Flavi Josep diu que veient-se morir i tement que el poble s'alegrés de la seva mort i ho celebrés, va ordenar que soldats seus sortissin i matessin molta gent a l'atzar, per tant que al morir ell la gent plorés i no estigués contenta (!). 

Potser va ser en aquesta ocasió que va ocórrer la matança dels Sants Innocents, que passaria desapercebuda entre altres matances immotivades per l'estil. A més que potser van ser pocs, una dotzena o unes decenes, els nens morts a Betlem i comarca. I algunes matances d'Herodes van tenir molts centenars o alguns milers de víctimes i tot. Si fos així, si el martiri dels Sants Innocents es va tapar en un assassinat de majors proporcions, l'estança de la Sagrada Família a Egipte hauria estat força breu, d'uns mesos potser. I s'entendria millor allò de que Sant Josep al assabentar-se que el successor d'Herodes regnava a Judea, va decidir per prudència tornar a viure a Natzaret, a Galilea, no fos cas que els reconeguessin i s'assabentessin que el Nen va nèixer a Betlem en l'època d'aquell sacrifici humà d'infants i nadons en ares dels ídols del poder, la raó d'Estat i les consideracions polítiques. 

I això ens porta al segon punt fonamental. Si aquesta matança de fa més de 2 000 anys ens horroritza i ens sembla inverosímil, ens hem de preguntar si no passa avui dia i a una escala molt més immensa i general, i aparentment legal segons les lleis locals i temporals humanes que no pas per les lleis divines universals i eternes per la que segueix essent un dels pitjors crims, de desenes de milions de fills a tot el món. Amb l'agreujant que aquests moren no recent nascuts o al poc sinó sense haver-ho fet, sense haver-los deixat ser ni existir, com a éssers individuals, cosa encara molt més forta i greu. I que aquests moren no amb les seves mares defensant-los i tractant d'impedir-ho, fins a risc de la pròpia vida, com en aquell cas, sinó fets morir per les seves pròpies mares amb l'ajut dels qui s'haurien de dedicar almenys en principi a salvar vides i no a interrompre-les i extingir-les. I que si en aquell cas la gent es va horroritzar i protestar per aquella inhumanitat, aquí hi ha un conformisme i un silenci còmplices, quan no una aquiescència molt còmplice, i pitjor si és en forma de lleis, o una instigació pels motius que es vulguin, tots espuris i falsos, que és encara més culpable que la de les que ho ordenen i dels qui ho realitzen, sense que hi hagi cap excusa de cap mena en pretesos objectius humanitaris o de llibertat personal (!), d'ideologies, de càlculs econòmics o de qualsevol altre mena. Aquella massacre va ser local, molt limitada en l'espai i el temps i en el nombre de víctimes, aquesta d'ara és gairebé mundial - només uns pocs afortunats països no ho permeten - general i continuada al llarg dels anys, amb un nombre de víctimes anuals sense cap comparació, si allà i llavors va ser una sola vegada i van ser amb  tota seguretat menys de 100, i potser molt menys i tot, ara són aquesta xifra multiplicada per mil només al nostre país, cada any, i al món la mateixa multiplicada per cent mil o per un milió. En comparació el que va fer Herodes empal·lideix com un simple crim de delinqüent, com el líder d'una banda que pren venjança dels qui creu els seus enemics o rivals, tot i que tothom veu el disbarat. 

I és que en aquestes coses en lloc d'haver avançat hem retrocedit i la maquinària s'ha tornat molt més eficaç amb l'ajuda dels avenços tecnològics, dels diners i dels coneixements adquirits, que en lloc d'anar a favor s'usen contra el propi ésser humà. Es podria dir que en lloc de l'any 2021 estem al 421, en plena decadència de l'Imperi Romà, amb tots els seus remanents encara de paganisme i idolatria, amb la diferència que ells llavors no estaven tan avançats com nosaltres ara i no disposaven de tants mitjans tècnics ni recursos, ni de la internacionalitzció, per fer-ho a l'escala que es fa ara, ni de la propaganda per fer-ho semblar normal i corrent, és a dir per fer intentar fer veure el blanc negre i el negre blanc. És trist i molt tràgic, però és així. 

Preguem doncs per la intercessió dels Sants Innocents que Déu ens ajudi en aquest món nostre que vivim, que doni enteniment als governants i polítics i prou coneixement a la nostra societat per saber i poder evitar i detestar el mal, ara tan estés, i poder viure en el bé!

La virginitat del deixeble més estimat

Sant Joan (c. 6 - c. 100), apòstol i evangelista, germà menor de St. Jaume el Major, tots dos fills de Zebedeu (1), que eren deixebles de St. Joan Baptista i van seguir Jesús quan el seu mestre el va veure passar i els va dir "Mireu l'Anyell de Déu!", fent-se a partir d'aquell moment els seus deixebles, van ser dels primers cridats per Jesús amb St. Andreu i St. Pere, els dos germans foren escollits per a ser apòstols,  i St. Joan va ser el deixeble estimat de Jesús, aquell qui al Sant Sopar va recolzar el seu cap en el pit de Jesucrist, i el que en el Calvari va ser fet fill de Maria pel Senyor.  El seu nom, Yohannan, significa "el Senyor és misericordiós". 

Monument sobre el lloc on es diu que va ser enterrat St. Joan, a Efes

Nostre Senyor Jesucrist, que va ser verge tota la seva vida, va voler néixer de la Verge Maria, ser anunciat per St. Joan Baptista, que també era verge, i entre els seus deixebles el més estimat era el jove Sant Joan, també verge. La virginitat és el senyal d'un món nou, deslligat del tot de l'antic món del pecat i del mal, i amb ella és possible dedicar-se només a estimar Déu i fer-ho plenament. 

Així St. Joan va formar part del cercle més íntim de Jesús, essent amb St. Pere i St. Jaume els qui acompanyaren a Jesús a l'habitació on Ell ressuscità a la filla de Jaire, i els tres que van pujar amb Crist a la muntanya del Tabor i van ser testimonis de la Transfiguració del Senyor, com també ells tres eren els qui estaven més a prop de Jesús en la seva agonia a l'hort de Getsemaní. 

Només St. Pere i St. Joan van ser enviats per Jesús a preparar el Sant Sopar, en el que St. Joan es va asseure al costat de Jesús, i també ells dos van ser els que van seguir a Jesús pres fins al palau del summe sacerdot, i ells dos van ser els que van córrer a comprovar-ho quan Sta. Maria Magdalena va informar al grup d'apòstols de la tomba buida de Jesús el matí de Pasqua, i aquesta estreta relació amb St. Pere es va perllongar després de la Pentecosta, quan anaven junts quan va tindre lloc el miracle de la curació de l'invàlid al Temple, i també van ser empresonats junts. 

Però al Calvari, en el moment decisiu de la Redempció, ell, St. Joan, era l'únic apòstol present. I St. Pau afirma que St. Pere, St. Joan i St. Jaume el Just (2), eren els caps de la comunitat de seguidors de Jesús a Jerusalem i els "tres pilars de l'Església". 

A part de la seva llarga vida, doncs la tradició l'ha identificat també amb Joan l'ancià i el cap de la comunitat de Joan, i del fet que va ser l'únic dels apòstols fidels que no va morir màrtir, tot i que va ser confessor, és a dir que va ser torturat i el van voler matar les autoritats romanes però no se'n van sortir i van decidir exiliar-lo en una illa, Patmos, fins a la seva mort natural, essent el darrer apòstol en deixar aquest món (3), el més gran regal diví que va rebre va ser quan Jesucrist a la creu, en el seu testament, li va donar a la seva pròpia mare Maria,  com a mare, i a aquesta li va donar a St. Joan, el deixeble predilecte i l'únic apòstol al peu de la creu amb les dones, com a fill.  En aquells terribles moments, els protagonistes són tots verges, d'un candor i una puresa virginal. És el món nou dels qui consagren tot el seu cos i la seva vida a Déu, per estimar-lo millor i únicament a Ell. 

Casa de la Verge Maria, prop d'Efes. L'autor del Blog va tenir la sort de poder-la visitar l'any 2013.

Sant Joan va ser un dels quatre evangelistes del Nou Testament, i el seu Evangeli, el quart i darrer, és el més teològic i més espiritual (4). També se li atribueixen les 3 Cartes de St. Joan, que expliquen algunes qüestions delicades, i l'Apocalipsi. L'alçada incomparable del Pròleg del seu Evangeli, i en realitat de tot ell, i la seva penetració en el misteri de la Trinitat i del pla de salvació diví, li han valgut el títol de L'àguila de Patmos i el símbol de l'àguila entre els 4 vivents. La teologia del Nou Testament es troba sobretot en l'Evangeli segons St. Joan i en les seves Cartes, les Cartes de St. Pau i la Carta als Hebreus, i en l'Apocalipsi, la revelació del sentit de la història dels últims temps i dels fets dels temps finals (5). Per això a l'Església grega també se'l coneix com St. Joan el teòleg (6). 

Es diu que, seguint la seva afirmació aparentment senzilla, però divinament inspirada i realment altíssima, de que Déu és Amor, als seus darrers anys solia repetir als seus deixebles, entre els quals alguns dels escriptors després coneguts com a Pares apostòlics, "fillets, estimeu-vos els uns als altres, que això és el que cal per salvar-se" (7). 

(1) Pel caràcter enèrgic i fogós de tots dos, Jesús els va anomenar en una ocasió "Boanerges" és a dir "fills del tro". 

(2) Jaume "el germà - parent, en realitat - del Senyor", un altre Jaume que havia sigut deixeble però que no formà part del grup dels apòstols, si bé el seu parentesc amb Jesús i la seva manera de ser, que li va proporcionar l'altre sobrenom de "el Just", li van donar un gran ascendent sobre la primera comunitat cristiana. 

(3) Debia morir als inicis del segle II, a Efes, més de mig segle després de la mort del seu germà gran St. Jaume el Major, que va ser el primer apòstol en deixar el món. I tot i que St. Joan tenia una tomba a Efes, amb una església dedicada a ell, quan aquesta es va obrir en temps de Constantí es va trobar buida, un fet misteriós que concorda amb el fet que mai i enlloc s'ha reinvindicat tenir el seu cos ni relíquies seves, un cas realment únic i enigmàtic.

(4) Quan jo era jove i vaig tenir una forta conversió a finals de l'any 1972, amb 18 anys, va ser durant molt temps l'Evangeli que més llegia i m'agradava més.

(5) Léon Bloy (1846 - 1917) deia "quan vull saber les últimes notícies llegeixo el llibre de l'Apocalipsi". 

(6) És a dir "el qui parla de Déu". Després de St. Joan i ja extra-bíblics, els primers dels qui es va dir que feien teologia van ser Tertul·lià (c. 155 - 220) en llatí i Orígenes (c. 184 - 254) en grec. D'altre banda la Teologia com a "ciència que tracta de Déu" és una saviesa molt pròpiament cristiana.

(7) Pel estil de l'afirmació de St. Joan de la Creu (1542 - 1591), "se'ns examinarà de l'amor".