El sant de la grandesa i amb tots els sagraments

El sant del desengany de les més altes grandeses
humanes: "Ja no serviré a cap senyor que pugui morir"

Home de món primer i després jesuïta, St. Francesc de Borja (1510 - 1572) és un sant que va rebre tots 7 sagraments. Essent de família molt noble i rica, cridat a la Cort de l'emperador Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic, del que era cosí, es va casar l'any 1529 amb Leonor de Castro Mello (1512 - 1546), noble portuguesa, i van tenir 8 fills entre els anys 1530 i 1539. La seva esposa era dama assistent de l'emperadriu Isabel de Portugal (1503 - 1539), de la que ell també es va fer amic i  acompanyant. A la mort d'aquesta, va ser encarregat de dirigir la comitiva que la portava a enterrar i la visió del seu cadàver el va impressionar tant que va decidir que ja no serviria a cap mortal. Per això quan la seva dona va morir uns anys més tard, va abandonar la Cort i el món i es va fer jesuïta, essent ordenat de prevere i havent rebut així a la seva vida tots els sacraments, amb el matrimoni i l'orde sacerdotal. 

La conversió del duc de Gandia (1884), quadre de José Moreno Carbonero . 

St. Francesc de Borja va ser el sant de la grandesa mundana i religiosa, però es va desenganyar del tot de la primera i va abraçar decididament la segona, la santedat de vida. 

Pel seu pare era parent del Papa Alexandre VI Borja (1431/1492 - 1503), un dels dos "papes Borgia", i per la seva mare era descendent del rei Ferran el Catòlic d'Aragó (1452/1479 - 1516) que també va ser rei de Castella entre 1475 - 1504 com a espòs de la reina Isabel la Catòlica. Va heretar el títol de 4t duc de Gandia  a la mort del seu pare (1543), essent ja abans gran d'Espanya, membre destacat de la Cort imperial i virrei de Catalunya (1539).

Va renunciar als seus títols i possessions i després d'haver estat autoritzat a entrar en secret com a jesuïta l'any 1548, tres anys més tard va entrar públicament en la Companyia de Jesús on també va destacar fins a ser elegit pels llocs més alts: escollit com a cap dels jesuïtes a Espanya el 1554, el 1556 se li va donar també el govern de les missions jesuïtes a Amèrica i Àsia i finalment el 1565 va arribar a ser el 3è superior general de la Companyia de Jesús, càrrec que exercí durant 7 anys, fins a la seva mort l'any 1572, i la seva direcció va ser tan brillant que se'l considera el segon general jesuïta més important després del fundador St. Ignasi de Loyola.  Entre d'altres moltes grans fites va fundar el Col·legi Romà, futura Universitat Gregoriana. I fins i tot el Papa ja havia volgut abans fer-lo cardenal, però ell va declinar ser-ho.  

Havent estat al cim social civil i eclesiàstic, va ser no obstant humil, senzill i bo, tenint fama de santedat ja en vida, per la seva devoció i austeritat . Que ens ajudi per tal que com ell puguem ser petits i humils en la grandesa i en les distincions de la vida! 

Esperits del Cel enviats com protectors i missatgers

Els àngels, i molt especialment l'àngel de la guarda de cada ésser humà, destinat a aquesta funció vigilant i protectora per l'amor i la misericòrdia divines. 

Àngel de la guarda, per Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)

Imatges d'aparicions angèliques, segons Carl Bloch (1834 - 1890) i Henry Ossawa (1859 - 1937)

El Cant dels Àngels  (1881) de William-Adolphe Bouguereau (1825 - 1905)

La infància espiritual i l'amor que és el cor de l'Església

Sta. Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç, de novícia carmelita, gener de 1889  

I també passar el Cel fent el bé a la Terra. Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), monja carmelita, és una de les santes més populars, verge i doctora de l'Església i patrona de les missions. És molt famosa per la seva personalitat, que la fa un dels sants més atractius fins i tot per a gent d'altres religions o no religiosa, i pels seus escrits autobiogràfics, com "Història d'una ànima", que va escriure per obediència als seus superiors i que relaten la seva vida espiritual.  

Canonització de Sta. Teresa de l'Infant Jesús a Roma el 17-05-1925. Segons
sembla, St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968) hi va assistir amb un miracle
de bilocació, perquè estant al seu convent, s'assegura que se'l va veure allà  

Humil i senzilla i fins i tot "petita" com era, se l'ha considerat no sols com la gran santa del nostre temps i un dels sants, homes i dones, més destacats i importants dels segles XIX i XX. 

El cos de Sta. Teresa de Lisieux, no sols es conserva incorrupte sinó en 
un meravellós perfecte estat, donant la impressió de que estigués dormida. 

Els seus pares són també sants, St. Lluís Martin (1823 - 1894) i Sta. Cèlia Guérin (1831 - 1877), canonitzats el 2015. Quatre filles seves i germanes de Sta. Teresina van ser monges, 3 d'elles carmelites, una d'elles en procés de canonització, i la 4ª primer clarissa i després visitadina. També va ser monja una neboda d'ells i cosina seva. 

En aquesta ocasió, basta un reportatge gràfic. Les fotos parlen per si mateixes. 

Ignorar la Bíblia és ignorar a Crist

St. Jeroni (c. 347 - 420) va ser prevere, doctor de l'Església, traductor al llatí de la Bíblia des de l'Antic Testament hebreu i el Nou Testament grec originals, donant lloc a la Vulgata llatina, l'oficial de l'Església catòlica,  i un gran estudiós i comentarista de les Sagrades Escriptures, continuant l'exegesi bíblica ja iniciada per Orígenes i d'altres. En honor seu, el dia de celebració de la seva entrada a la Glòria, el 30 de setembre, és també el dia dels traductors. 

Una plana d'un Salteri llatí de c. 790

St. Jeroni, que va rebre l'encàrrec del Papa St. Damas de fer una traducció senzilla i clara de la Bíblia en llatí des dels originals hebreu i grec per tal de millorar els diferents textos dits Vetus latina que estaven en ús en aquella època, es va posar a fer-ho l'any 382. Savia llatí i grec i es va posar també a estudiar hebreu per traduir l'Antic Testament des de la Tanakh original hebrea en lloc de fer-ho des de la Septuaginta grega, la traducció feta a Alexandria als segles III - II aC. No va dubtar en estudiar amb rabins jueus per aprendre bé l'hebreu bíblic i també per consultar-los en cas de paraulas i fins i tot frases difícils d'entendre. Havent fet ja un primer viatge a Terra Santa l'any 373, un cop començà a fer la traducció decidí anar-se'n a viure-hi i passà la major part de la resta de la seva vida residint allà, sobretot a Betlem, per tal de poder estudiar i traduïr sobre el terreny, parlar amb gent que conegués l'hebreu i per veure, i viure, els paisatges i l'ambient descrits tant a l'Antic com al Nou Testament. Així va fer tot el possible per tal que la seva traducció fos al màxim fidel a l'original i en lloc d'usar el llatí més clàssic i culte, que dominava perfectament, va preferir traduir a un llatí més popular i intel·ligible per la gent, com li havien demanat. i no sols va tenir èxit en fer-ho sinó que a més ho va aconseguir d'una forma que seguia essent força fina i acurada, amb una gran facilitat per l'idioma, de manera que la traducció, acabada cap a l'any 405 va ser la base de l'edició Vulgata que a partir del 1546 va ser la versió oficial en llatí de la Bíblia per l'Església catòlica, i va quedar estandaritzada i fixada del tot del 1592 en endavant en l'anomenada Vulgata Sixtoclementina, traducció en vigor fins el 1979, any en que es va fer una versió més moderna, lleugerament retocada, millorada i actualitzada de la seva mateixa obra, com ja ho havia estat al llarg dels segles. I a partir del 405 i fins la seva mort quinze anys més tard, St. Jeroni es va dedicar a fer comentaris i explicacions dels textos bíblics a partir de la immensa erudició que havia acumulat al llarg de la seva vida. 

Sant Jeroni parlava de la dolcesa de les Escriptures sagrades i que ignorar-les és ignorar a Crist. Una anècdota seva que s'explica és que quan encara devia ser jove, suposadament va ser renyat pel mateix Jesucrist en una visió que va tenir, perquè dedicava més temps i atenció a les obres clàssiques greco-llatines que a la Sagrada Escriptura i per tant aparentment les preferia, i se'n va adonar que a la pràctica era més ciceronià que cristià, almenys literariament i culturalment, i a partir d'aquell moment es va dedicar a la lectura bíblica continua i al seu estudi profund, per corregir aquell error seu i en endavant posar més interès en allò més important. Decidit ja a entregar-se del tot a Jesucrist, en una altre aparició aquest li va preguntar dos o tres vegades si li volia entregar tot allò seu i quan St. Jeroni va contestar que sí i que ja ho feia, el Senyor li va fer notar que encara li faltava una cosa, St. Jeroni desconcertat  li va preguntar quina i Jesús li va dir que ja només faltava que li lliurés els seus pecats, per clavar-los amb Ell a la Creu. 

Asceta, penitent i d'austeritats extremes, i d'un caràcter fort i enèrgic que lluitava constantment per dominar fins que ho va aconseguir, St. Jeroni també és conegut per l'ascendent personal que tenia sobre les dones i noies, a les que convertia, guiava i acompanyava en el seu camí espiritual, i elles, la majoria vídues riques amb algunes joves verges, feien cas dels seus ensenyaments i progressaven en la santedat. Quatre de les seves deixebles i col·laboradores més properes van ser santes com ell: Sta. Marcela (325 - 410), Sta. Paula (347 - 404), Sta. Blesilla (364 - 384) i Sta. Eustoquia (368 - 420). Al segle XIV segons la seva espiritualitat, estricta i exigent en la clausura, la contemplació i la virginitat, l'ascetisme i la penitència, es va crear l'Orde dels Jeronis, segons la regla agustina, amb una branca masculina i una femenina a la que va pertànyer la famosa escriptora i erudita Sor Juana Inés de la Cruz (1648 - 1695).

Que St. Jeroni pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i ens ajudi a descobrir la importància decisiva i alhora la dolcesa de les Santes Escriptures, per a ser interpel·lats per elles, conèixer més i millor a Crist, poder amb la seva ajuda viure una vida digna, orientada al bé i amb un profund sentit cristià i així anar fent camí cap a un destí etern feliç amb la trobada amb Déu! 

Els sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Tres arcàngels són citats a la Bíblia: sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafael. 

Arcàngel vol dir "àngel superior" o sigui més alt, o també "cap dels àngels".  En el Nou Testament el títol d'arcàngel, com àngel suprem, apareix en dues ocasions, a les Cartes als Tessalonicencs i a la de Judes (1). 

Miquel vol dir "Qui com Déu?" i surt al llibre de Daniel,  a la Carta de St. Judes Tadeu i a l'Apocalipsi. Com a cap dels exèrcits angèlics, és ell qui venç a Satanàs, el fa fora i el confina per tal que no faci més mal. 

Gabriel significa "Poder de Déu" i és el gran missatger diví, el dels missatges més importants sobre miracles, aparèixent a l'Evangeli segons St. Lluc. Va ser ell qui va anunciar a Zacarias el naixement del seu fill Joan Baptista, quan ja era d'avançada edat igual que la seva dona que era estèril. Encara més, és l'arcàngel que anuncia a la Verge Maria que és l'escolliada entre totes les dones per a ser mare del Salvador del món, tot i ser verge i mantenir aquesta qualitat tota la seva vida. 

Rafael, "Déu sana" o "Guarició divina", surt al llibre de Tobit,  acompanya i guia al protagonista i li dona instruccions i remeis per salvar la seva vida dels atacs d'un dimoni i per guarir al seu pare de la ceguesa que pateix. Se l'ha identificat també amb l'àngel de la piscina de Bethesda de l'Evangeli segons St. Joan, que movia l'aigua i el primer malalt que hi entrava quedava totalment curat i si és aixi també apareixeria, tot i que sense anomenar-lo, al Nou Testament.

Al llibre de Tobit (Tob 12, 11-15) el mateix arcàngel St. Rafael diu que ell és un dels 7 àngels que estan al servei de Déu i poden entrar a la seva presència gloriosa. 

I els 3 sants arcàngels de nom conegut i actuant a les Escriptures, tenen tots ells patronatges. 

Sant Miquel és el protector de l'antic Israel, de l'Església, del Catolicisme i del Vaticà, dels policies i militars, de l'antic Sacre Imperi Romà Germànic, d'Alemanya, França, Normandia (2),  Bèlgica, Brussel·les, Kiev, Arkhangelsk  entre molts patronatges més  i se l'invoca per vèncer al diable. Se li prega en els exorcismes per tal que ajudi a expulsar els dimonis i després d'una visió que va tenir l'any 1884, el Papa Lleó XIII (1878 - 1903) va composar una oració de súplica de protecció contra el diable a St. Miquel arcàngel i va manar que es recés al finalitzar les misses, cosa que es va fer fins 1964.  

Sant Gabriel és el patró dels clergues, dels missatgers, de la ràdio i les telecomunicacions, de correus i dels filatèlics i de Portugal. 

I St. Rafael és patró dels àngels de la guarda, metges, infermeres, farmacèutics, malalts físics i mentals, cecs i gent amb problemes de vista, dels viatgers i els joves, dels enamorats i casats per l'Església i de Filipines i Còrdova.

Molta gent porta els noms angèlics de Miquel, Gabriel i Rafael, que han portat també grans sants (3) i que també porten diverses poblacions i esglésies i capelles. Felicitats a tots ells i als qui en són devots i que gaudim sempre de la seva companyia, guia i protecció!   

(1) En l'Antic Testament la paraula utilitzada per arcàngel, que surt dos cops al llibre de Daniel, és gran àngel i cap dels àngels.

(2) On hi ha la famosa abadia del Mont St. Michel, que porta aquest nom per una aparició i un miracle seus allà. 

(3) Com St. Miquel dels Sants, St. Gabriel de la Dolorosa o St. Rafael Arnáiz.  

Un altre Abel

Sant Wenceslau (c. 907 - c. 935), va ser duc de Bohèmia entre 924 - 935 (1). La seva mare era pagana i hostil al Cristianisme i quan el seu pare va morir l'any 921, el príncep Wenceslau, cristià molt devot, es va refugiar amb la seva àvia paterna Sta. Ludmila (c. 855/60 - 921), que pocs mesos després, aquell mateix any, fou feta estrangular per la seva pròpia nora. 

La Crònica Dalimil (segle XIV), amb les històries gràfiques de Sta. Ludmila i St. Wenceslau 

Wenceslau tenia un germà petit, Boleslau (c. 912 - c. 970), que no estava conforme amb el caràcter pacifista, no violent i molt religiós del seu germà gran, essent partidari d'una política guerrera, violenta i de força, i que s'assemblava més a la seva mare, simpatitzant amb el paganisme. El primer acte conegut de St. Wenceslau fou traslladar les despulles de la seva àvia l'any 925 a la basílica de St. Jordi a Praga, fundada pel seu pare l'any 920. Com el seu pare, St. Wenceslau també va fundar una gran església, la catedral de St. Vito a la capital del país, uns anys després. Tant Sta. Ludmila com St. Wenceslau, molt estimats pel seu poble per la seva bondat i considerats sants màrtirs, són patrons de Txèquia.  

Després de conspirar contra ell, Boleslau, el va assassinar a la porta d'una església (2) i va accedir al tron, essent conegut com "el Terrible" per la seva personalitat i actes. No obstant, uns anys després es va penedir d'haver mort el seu germà i el va fer enterrar amb tots els honors en la catedral de Praga per ell fundada, reconeixent-lo com a sant, i va canviar d'actitud respecte a la fe, de manera que un seu fill va ser Boleslau II "el Pietós" i un altre es va ordenar de bisbe.   

La festa de St. Wenceslau és el 28 de setembre, dia del seu assassinat, i la de la seva àvia Sta. Ludmila és el 15 de setembre, quan la van matar, si bé en alguns llocs es celebra el 29 de setembre, l'endemà de la festa del seu net.   

La vida d'aquest nou Abel, mort pel seu germà, ens ensenya que val més preocupar-se del Regne del Cel futur, on estar amb Déu, que dels regnes temporals d'aquest món que no paga la pena que per ells es pugui perdre el veritable Regne infinit i etern. Fem-ho sempre així, vivint la vida d'aquest món de tal manera que no perilli que perdem l'altre vida, molt més important! 

(1) Alguns creuen que va morir l'any 929, en el que tots coincideixen és que fou un 28 de setembre.

(2) El va atacar amb un grup d'homes armats, primer el va intentar matar ell sol, però Wenceslau, que anava desarmat, el va vèncer forcejant i li va prendre l'espasa, llavors Boleslau va ordenar als seus que el matessin, cosa que van fer, mentre el seu germà a ell el respectava, sense fer-li cap mal.  

El sant Monsieur Vincent, apòstol de la caritat

Sant Vicenç de Paül (1581 - 1660), francès d'ascendència espanyola, fundador de la Congregació de la Caritat o Paüls el 1625, i el 1633 de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül (1), és un campió de la caritat envers els pobres, que ha rebut els qualificatius d'apòstol i pare de la caritat. Avui dia és el sant patró de les obres caritatives i de la nació de Madagascar entre d'altres. 

"Cal preferir a tot el servei dels pobres" escriu St. Vicenç de Paül en una de les seves Cartes "ens hi hem de dedicar sense demora" i en un altre lloc de la mateixa Carta més endavant "Així, si deixeu l'oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu que aquest servei l'heu prestat al mateix Déu". 

La seva obra caritativa personal va ser molt gran i diversa, ben coneguda i apreciada (2) i s'ha continuat en l'anomenada Família Vicentina amb les seves branques masculina i femenina i organitzacions relacionades com les Conferències de St. Vicenç de Paül, fundades a França el 1833, actualment Societat de St. Vicenç de Paül. 

                                                                         

Les Filles de la Caritat es distingien fins el 20 de setembre de 1964 pel seu tocat d'ales amples, la cornette, que no era sinó el vestit de les dones laiques del nord de França, que al segle XVIII es va fer cada vegada més gran i midonat, cap el 1800 - 1801 estava molt de moda a París, just quan després d'haver estat suprimides per la Revolució el 1792, ocasió en que hi va haver diverses màrtirs, que han estat beatificades, van ser reinstaurades l'any 1800, amb el seu vel característic. Quan aquest va anar desapareixent ràpidament com a vestimenta civil, va quedar com a hàbit distintiu de les religioses d'aquesta Orde, a la que va pertànyer Sta. Caterina Labouré (1806 - 1876), que va tenir aparicions i entre elles sobretot les de la Verge Maria que li va donar l'any 1830 les instruccions per fer la famosa Medalla Miraculosa amb l'oració "Oh, Maria, sense pecat concebuda pregueu per nosaltres que recorrim a vos". 

(1) Amb Sta. Lluïsa de Marillac (1591 - 1660) com a cofundadora.

(2) Havent-se fet sobre un episodi de la seva vida una pel·lícula, "Monsieur Vincent" (1947).