La Creu és l'entrada del Cel

Aquesta frase, la Creu és l'entrada al Cel, que solia dir Sta. Rosa de Lima, s'aplica a tots els màrtirs i entre ells els apòstols de Jesús, que ho foren amb l'excepció de St. Joan apòstol qui fou confessor, és a dir que fou torturat i martiritzat per la fe, però no assassinat, potser perquè per voluntat divina els seus botxins no poderen fer-lo morir a ell, que era l'únic dels apòstols que estigué al peu de la Creu de Jesucrist al Calvari i que era el deixeble més estimat del Senyor, al qui en el seu testament al moment de la seva mort Ell li donà a la seva pròpia mare com mare i a ella al deixeble com a fill. 

Tots els altres apòstols donaren testimoni seguint a Jesús portant la seva pròpia creu fins a la mort en el martiri. Sant Bartomeu (segle I), de nom complet Natanael Bartomeu (1), seguí a Felip a veure a Jesús quan aquest li va dir que havien trobat el Messies i després d'uns dubtes inicials, canvià radicalment quan sentí al Senyor dir d'ell al veure'l "Heus aquí un israelita de veritat, en qui no hi ha mentida" i ell li preguntà sorprès "De què em coneixeu?" rebent la resposta "Abans que Felip et cridés, quan eres sota la figuera t'he vist" i ell llavors es va rendir a la realitat i la veritat: "Vos sou el Fill de Déu, el Rei d'Israel!". Una declaració de fe com la de St. Tomàs "Senyor meu i Déu meu!", però aquest la feu veient a Jesús ressuscitat i gloriós, mentre St. Bartomeu la va fer com St. Pere veient-lo en la seva figura humana.

Perquè li va impactar tant que Jesús li digués que l'havia vist sota la figuera? Només són suposicions, però devia ser primer perquè estava sol i devia haver constatat que ningú l'havia vist i potser fins i tot que allà no el podia veure ningú. També perquè allà devia haver resat i pensat alguna cosa molt especial, potser demanant a Déu per la seva vocació. I perquè en aquell moment molt íntim i secret, en que estava ell sol amb Déu, Jesús l'havia vist i sentit, n'havia reconegut la importància i amb confiança li ho deia obertament, sabent allò que només podien saber Déu i ell. D'aquí la seva decidida professió de fe després dels dubtes inicials. 

Jesús fa l'elogi de la seva fe: "Perquè t'he dit això has cregut? Coses més grans veuras!". És una de les ocasions en que Jesús admira la gran fe d'algú, com amb la dona sirofenícia de la filla endimoniada, amb el centurió romà del criat malalt i amb Sant Pere quan aquest li diu "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!" i Jesús li respón "Sortós de tu, perquè això no t'ho ha revelat la carn o la sang, sinó el meu Pare del Cel!". I a Felip i Bartomeu els hi diu que veuran al Fill de Déu rodejat d'àngels pujant i baixant del Cel. 

Com la resta dels apòstols, excepte Judes Iscariot el traïdor, que va tenir un final tràgic, St. Bartomeu retorna a Crist després de la Passió i està a la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. Tots els apòstols es prenen molt seriosament "Aneu, convertiu a tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". Sembla que la primera expansió evangelitzadora devia ser explosiva (2), tot i que els seus fruits tot just comencessin i encara en mig de moltes dificultats, oposicions i persecucions. St. Pau i St. Jaume el Major van arribar fins a Hispània, a l'extrem occidental del món conegut en el seu temps. St. Pere i St. Pau van anar a Roma, la capital de l'Imperi. Altres escolliren el camí oriental, entre ells St. Bartomeu, que com St. Tomàs però independentment d'ell sembla que va arribar a Pèrsia i a la Índia. Algunes històries situen a St. Bartomeu també al Iemen i fins a Etiòpia, en el camí del sud, però tot i que dels fets concrets de la majoria dels 12 apòstols en sabem poc, perquè no en tenim gaires documents o si n'hi ha són no canònics i poc fiables, sí que per tradició comú, reflectida per diversos Pares, i per historiadors seriosos com Eusebi de Cesarea, del segle IV, ens ha arribat que St. Bartomeu va anar finalment cap al nord i va predicar al Caucas, on a Armènia (3) va morir màrtir, torturat d'una manera horrible, escorxat viu i després decapitat, però mantenint la seva fe i el seu testimoni de la veritat i donant glòria a Déu. Els apòstols són els fonaments de la nostra fe en Jesucrist, ja que per ells i pel seu esforç, valentia i sacrifici ens ha arribat. Donem-lis gràcies de tot cor i demanem que intercedeixin sempre per nosaltres! 

(1) Aquesta és l'opinió majoritària. donat que Bartomeu segueix a Felip en la llista dels Dotze Apòstols i que Natanael és un nom propi mentre que Bartomeu ("fill de Tomeu") és un segon nom. L'aparició primerenca, l'elogi de Jesús i algun detall més també semblen confirmar-ho. 

(2) Fins a Hispània, Itàlia, Grècia, Egipte, Aràbia, Síria i gairebé la major part de l'Imperi Romà està ben documentat. La Pax Romana hi va ajudar molt, igual que la navegació pel Mediterrani, "el mar entre terres", totes elles sota domini romà. Però també hi va haver una predicació evangelitzadora dels apòstols i altres missioners a l'estranger, fora de l'Imperi, en nacions hostils com Mesopotàmia i Pèrsia, aleshores part de l'Imperi Part arsàcida, rival i enemic de Roma, en països bàrbars poc civilitzats i també a la llunyana Índia, allunyada tan geogràficament com culturalment. Algunes intrigants troballes fan suposar que el Cristianisme podia haver arribat fins i tot a l'Àsia Central i, per la Ruta de la Seda, fins a Xina, tan aviat com a la 2ª meitat del segle I, molts segles abans del comunment acceptat, i no sols a la capital de l'Imperi Han, llavors Luoyang, o a l'antiga capital Chang-an, sinó també fins a les costes orientals d'aquest immens país. Desconcertant és que s'hagin trobat algunes creus en un context religiós en algun monument del segle I a Corea i fins al sud del Japó. Si fos així, si signifiqués que algún cristià va arribar fins allà, llavors sí que seria ben literalment "fins als extrems del món", és a dir del món conegut de l'Antiguitat al Vell Món.

(3) Sant Bartomeu i Sant Judes Tadeu, que també hi va predicar, són els sants patrons d'Armènia, la primera nació del món oficialment cristiana, després de la seva conversió l'any 301 per St. Gregori Fotistes, també patró del país, i poc després es ferien cristians també els seus veïns de Geòrgia. És a ressaltar que aquestes nacions cristianes del Càucas van partir tota mena d'invasions, destruccions i massacres per motiu de la seva fe, primer l'Imperi Neopersa sassànida de religió zoroastriana, després els Califats de Damasc i Bagdad, posteriorment van entrar-hi arrassant-ho tot els mongols de Gengis Khan, més tard els tàrtars de Tamerlà, seguits dels turcs otomans i dels perses safàvides...quan finalment van cessar aquestes terribles convulsions i catàstrofes que havien durat un mil·leni i mig i la polseguera de la Història es va anar depositant, quan els russos cristians van arribar al Caucas a principis del segle XIX van trobar que els armenis i georgians havien sobreviscut... i seguien essent cristians!.  Als armenis, però, encara els hi quedava un atac duríssim, el genocidi que l'Imperi Turc otomà va cometre contra ells des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX, quan els governants i militars turcs, tant els otomans com els Joves Turcs, els volien exterminar i en van matar un milió i mig tan directament, torturant-los i assassinant-los, com indirectament, de fam i extenuació, mentre que una xifra similar d'armenis, un altre milió i mig, va haver de fugir i exiliar-se, essent les execucions i deportacions més massives entre 1915 - 1917 durant la Primera Guerra Mundial.  Però tot i així Armènia va sobreviure i fins va poder constituir un petit Estat propi al Caucas, molt menor del que li hauria correspost, que molt recentment ha perdut un territori tradicionalment armeni, Nagorno-Karabakh, a mans dels seus veïns azerís. Hi ha una important diaspora armènia a tot el món, especialment a Rússia, França i Estats Units.  Armènia és, com també Geòrgia, una nació molt cristiana i que ha sigut martiritzada al llarg de la seva Història però sempre ha mantingut i confessat la seva fe, com els seus sants patrons St. Bartomeu i St. Judes Tadeu.  

La Rosa santa d'Amèrica

Santa Rosa de Lima (1586 - 1617) va ser la primera santa de les Amèriques, canonitzada, es diu que després d'un miracle amb una pluja de roses del que el mateix Papa en va ser testimoni, per Climent X l'any 1671. Des de molt nena va sentir la crida a la santedat i la va viure i de jove va ser terciaria dominica. Des de petita hi va haver molts fets miraculosos a la seva vida, que va ser de gran religiositat, pietat i penitència, des de curar malalts amb una imatge del Nen Jesús fins a salvar Lima, pregant a l'altar i demanant-ho a la Verge, del saqueig d'un corsari holandès, que llavors inesperadament se'n va anar, i al seu desposori místic amb Jesús quan li demanava perdó pensant que estava enfadat amb ella perquè l'havia ofés amb alguna falta i Jesús li va dir "vull que siguis la meva esposa" i ella li contestà "sóc la vostra esclava". Com a mostra de la seva excelsa santedat, tenia el do, només compartit amb uns pocs sants, de que els animals de tota mena l'obeïssin quan els parlava. És una de les santes més conegudes a tot el món, molt simpàtica i admirada. 

Sta. Rosa de Lima, pintada per Carlo Dolci (1616 - 1686)

Hi ha moltes imatges d'aquesta santa, declarada patrona d'Amèrica i dels amerindis, de Perú, Filipines i la Índia i de la ciutat de Lima i diverses ciutats que es diuen Santa Rosa com la de Califòrnia i dues de Filipines i que la tenen per patrona, així com de les brodadores, les costureres, jardiners i floristes entre d'altres. 

Sta. Rosa era molt devota del Nen Jesús, quadre de l'any
1859 del pintor peruà Francisco Laso (1823 - 1869)

Se l'ha representat de molt diverses maneres, la seva bellesa, innocència i joventut, així com la seva admirable santedat, han inspirat moltes imatges seves, això sí sempre amb la corona de roses. Ha sortit nombroses vegades en segells del Perú així com en el bitllet de més gran valor d'aquest país. També moltes noies i dones porten el nom d'aquesta santa tan femenina. Que Sta. Rosa pregui i intercedeixi per tot el món perquè cada cop més gent arreu pugui seguir com ella el camí de la santedat, que porta al Cel amb Déu! 

Santa Maria Reina

Una setmana després de l'Assumpció celebrem una altre festa mariana que va lligada a l'anterior, la Santíssima Mare de Déu, Reina de Cels i Terra. 

La Verge Maria és reina per naturalesa, per ser la mare de Crist, Rei de l'Univers. I ho és també per voluntat divina, la Coronació com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra, misteri que meditem sempre que resem els misteris de Glòria del Rosari, concretament el 5è i final d'aquests i de tot el Rosari. Déu l'hi ha fet no sols per honorar-la sinó perquè així pugui ésser amb tota eficàcia la nostra advocada, intercessora, protectora i mitjancera de totes les gràcies divines. I és que en la jerarquia celest, la Santíssima Verge Maria, Mare de Déu, està situada tan sols per sota de la Trinitat divina, per sobre de tots els àngels i sants. 

Aquest diumenge la Paraula de Déu ens ha parlat, en el llibre de Josuè, que la fe és llibertat, voluntat, record i memòria i agraïment per l'amor fidel de Déu envers nosaltres. Podem imaginar que nosaltres fossim allà, en aquella assemblea a Siquem, fa més de tres mil anys. O que aquest fet tingués lloc avui dia, entre nosaltres: "Quin Déu voleu? El Déu, real, viu i veritable, que hem conegut i que ens té un amor immens i fidel,  o el déus ídols succedanis, com el diner i les riqueses, l'èxit, la fama, el plaer, la pròpia voluntat i altres per l'estil, tots ells falsos i decebedors?". Un cop coneguda la Veritat i vistes les obres divines, agraïts per tots els dons que rebem d'Ell, començant pel fonamental de l'existència, la vida i haver-nos fet persones, a la seva imatge i semblança, i pel baptisme haver-nos fet fills seus en el seu Fill propi Jesucrist, hem de ser d'aquells que reconeixen la veu del Senyor i el segueixen. 

Tasteu i veureu que n'és de bó el Senyor! hem proclamat en el Salm. Potser molts, sobretot joves, s'aparten d'Ell perquè no han tastat i així no han pogut veure la meravella de la bondat que ens mostra Déu. 

Sant Pau ens ha dit que ens respectem els uns als altres, que considerem l'altre com a superior a nosaltres, i que ens estimem amb veritable amor. És a dir que siguem humils en l'amor, com era el lema de Sta. Joana Jugan, Maria de la Creu en religió, la novena a la qual les Germanetes dels Pobres han començat fa poc en honor de la seva fundadora, ja que la seva festa és el 30 d'agost. St. Pau ens avisa que això, humilitat i amor, és fonamental sobretot en la màxima intimitat humana, en l'amor conjugal d'home i dona en el matrimoni. Si no fos poc la meravella de l'amor conjugal i paternal, St. Pau ens recorda una dimensió encara més alta, l'amor d'espós i esposa és símbol de l'amor de Crist per la seva Església, quin misteri més gran!. Així doncs, la família ha de ser una petita església igual com l'Església és una gran família.  

I a l'Evangeli en el darrer dels episodis del Pa de Vida, Jesucrist es troba en que molts dels seus seguidors no entenen aquest gran misteri i primer murmuren i després l'abandonen i deixen d'anar amb Ell. Han vist i conegut Jesucrist amb la seva personalitat tan atractiva que primer St. Pere i St. Jaume i després St. Mateu ho han deixat tot i han anat amb Ell quan Jesucrist al passar els hi ha dit "Segueix-me!". Han sentit la seva excelsa predicació, tan diferent i superior a qualsevol altre, i han sigut testimonis dels seus extraordinaris miracles, fets mai vistos. Però tot i així, i precisament quan Jesucrist els hi anuncia el seu millor do, l'Eucaristia. com que no ho entenen o no ho acaben de poder entendre, en lloc de rendir-se al miracle i el misteri divins es posen ells mateixos com a prioritat i seguint el seu enteniment limitat i incapaç d'assolir la meravella si no és amb un acte de fe, dubten i finalment se'n van. Per a Jesús devia ser humanament decebedor veure que l'abandonen després de tot el que ha fet per ells i per tots i just quan per l'amor que els té els fa partíceps d'allò més alt, i per això pregunta a St. Pere "vosaltres també em voleu abandonar?", com dient "en el moment que us he fet saber la més gran intimitat i el més gran do"....

Perquè quan Jesucrist en els Evangelis ens diu alguna cosa i nosaltres pensem "és evident! això que diu és claríssim!", vol dir que en aquell tema anem bé, ja sigui perquè ens l'han ensenyat des de petits i hi hem cregut i ens ho hem fet nostre, o potser també per una bona predisposició natural, un gran do de Déu, que ens porta a la fe quan ho sentim. "Les meves ovelles reconeixen la meva veu i em segueixen" diu Jesús, perquè no sols hem de creure-ho sinó també posar-ho en practica. Però sí en algun punt d'entrada pensem "perquè ens surt ara amb això Jesús?" i ens intentem excusar dient "ha d'entendre que les circumstàncies... que avui dia... que potser abans sí, però en el món modern..." i vans subterfugis similars, vol dir que en aquell punt hem de pensar molt, reflexionar i meditar-lo a fons, mirar les conseqüències de seguir-lo o bé de pensar orgullosament que nosaltres en sabem més i fer la nostra, perquè vol dir que en aquell tema anem errats, potser perquè no ho hem entés bé i encara perquè ens hem deixat desviar per l'influx del món i de les seves idees, com a mínim humanes i en ocasions gairebé demoníaques, i que precisament en aquell tema tenim encara molt per aprendre i per evangelitzar-nos fins que el veiem tan clar com els que ja veiem evidents. I en això els altres ens poden ajudar molt perquè allò que diu Jesús i que un veu clar i allò que li provoca sorpresa, estranyesa i el pot induïr a dubtar, no sols ser el mateix en un i altre: allò que nosaltres veiem clar a un altre li pot costar d'entendre i allò que a nosaltres ens costa de comprendre a un altre li pot semblar ben fàcil. Així ens podem ajudar els uns als altres si ens aclarim mútuament els dubtes i les incomprensions en un progrés mutu guiat per l'amor a Déu i el proïsme, si bé també hi pot haver la possibilitat de fer-nos caure l'un a l'altre si en lloc de compartir les claredats el que fem és compartir les foscors. Per això cal destacar que la fe, com a opció fonamental de la persona humana, és un do de Déu i alhora és llibertat i voluntat de creure. 

Just per aquest motiu nosaltres hem de prendre a St. Pere com a portaveu i representant nostre i de la nostra interioritat quan ell li respon a Jesús: "Senyor, a qui aniríem? Només vos teniu paraules de vida eterna". Que aquest reconeixement humil i amorós dels misteris de Déu, que superen la nostra intel·ligència humana, però que un cop se'ns han revelat podem creure i viure'ls, sigui sempre la nostra resposta i actitud davant de tants grans dons divins, com fou l'actitud de Maria que "conservava aquestes coses en el seu cor i les meditava" i així meresqué no sols ser model del creient i de l'Església sinó també ser reina de Cels i Terra! 

Instaurar totes les coses en Crist

St. Pius X (Giuseppe Sarto, 1835 - 1914), Papa entre 1903 i 1914, va tenir un pontificat d'11 anys que va succeïr als molt llargs de Pius IX (1846 - 1878) i Lleó XIII (1878 - 1903). de 32 i 25 anys, en una situació política provisional, doncs entre 1870 i 1929 els papes es van autoconsiderar exiliats al Vaticà, després de la conquesta de Roma per les tropes revolucionàries, l'annexió dels Estats Pontificis (755 - 1870) i l'establiment del Regne d'Itàlia. Va ser un sant que va arribar a Papa i un Papa que va ser sant.

 

És conegut per haver elaborat el Catecisme del seu nom, publicat el 1906, per  a partir del 1910 haver permés als nens fer la primera comunió als 7 anys, quan abans es solia fer als 12, cosa que va significar que la comunió es fés abans que la confirmació, i per haver iniciat l'elaboració del Codi de Dret Canònic (1917), acabat i publicat després de la seva mort. També durant el seu temps hi va haver la separació de l'Estat amb l'Església Catòlica a França (1905).

Escenes de la vida del Papa al Vaticà

St. Pius X fent bisbe al futur papa Benet XV, 22 de desembre de 1907

Sobretot va destacar en el seu papat la decidida oposició al Modernisme, un moviment sorgit com a tal el 1902, però amb antecedents variats al segle XIX, basat en la reunió d'opinions teològiques no tradicionals i influïdes per teories modernes de tota mena, d'on el nom, cadascuna de les quals desvirtuava la doctrina catòlica i que per això com a síntesi va ser qualificat d'heretgia final i de suma de totes les heretgies. A més, era una postura insidiosa perquè començava d'una manera suau, com a crítica de tipus històric, literari i científic, seguia per la introducció de teories de moda psicològiques, antropològiques i filosòfiques i acabava negant els dogmes i la fe. A un dels màxims promotors, un dels adherents o simpatitzants del moviment que devia estar una mica espantat per les conseqüències a mitjà i llarg termini,  li va preguntar "On ens detindrem?" rebent la resposta "No ens detindrem!".

El descens dels modernistes, una il·lustració cristiana de 1922

St. Pius X va combatre el Modernisme amb l'encíclica "Pascendi" (1907) i amb la professió de fe i jurament antimodernista que va estar en vigor a l'Església Catòlica entre 1910 i 1967, l'excomunió dels dos principals líders modernistes el 1907 i 1908 i altres mesures. Curiosament, un famós artista de vanguarda de l'època li va fer el paradoxal elogi: "Pius X és l'home més modern del nostre temps", en el sentit que ell, guardià i defensor de la fe catòlica tradicional, sempre nova i renovadora davant l'antiga oposició del món, era el realment home de la seva època i no aquells que seguien les modes del moment. 

St. Pius X va tenir una mort angelical, en la que devia influir, i força, el fort sentiment de pena que li va provocar l'esclat de la Gran Guerra europea, més tard coneguda com la Primera Guerra Mundial, l'1 d'agost de 1914, ja que va acabar els seus dies aquí a la Terra menys de tres setmanes després, el 20 d'agost del mateix any, això sí amb una gran pau i serenitat i un semblant i aspecte molt més jove que els seus 79 anys, quasi de noi, mostrant així la veritat que hi ha en aquella dita "un home té l'edat dels seus pecats".  Per la puresa i santedat de la seva vida i pels miracles que després del seu traspàs se li van atribuir, va ser beatificat el 1951 i canonitzat el 1954. 

Aquest Papa sant, que volia restaurar totes les coses en Jesucrist i establir-les fermament sobre Ell com a base, es queixava que "els homes no miren el Cel", frase que va donar nom a una pel·lícula italiana, "Gli uomini non guardano il cielo" (1952) sobre la seva vida. Que St. Pius X ens ajudi a guardar íntegrament i en puresa la fe cristiana i catòlica que hem rebut i conegut! 

Sant Bernat de Claraval, l'extraordinària santedat del seguiment de Crist i la devoció a Maria, del més gran personatge del segle XII

Sant Bernat de Claravall (c. 1090 - 1153), un gran sant, abat de Claraval, impulsor de la nova Orde del Císter i doctor de l'Església, és una personalitat decisiva en l'Edat Mitjana i en la història de la Cristiandat i en la d'Europa, considerat la persona més important i influent del segle XII. 

St. Bernat, una ànima molt fogosa i de forta personalitat, i molt devot de la Verge Maria

Les seves contribucions han estat essencials en camps, dels que se'n pot fer una llista dels principals, tan diversos com:

-  Les Croades, de les que per ordre del Papa va predicar la Segona l'any 1146

-  L'Orde del Císter i la forma de religiositat monàstica que tindria un gran èxit

- Les Ordes de Cavalleria, de les que va establir, al ser-li demanat, la regla de la nova Orde dels Templaris, encarnant ell mateix un ideal cavalleresc religiós i tenint per Dama a la Mare de Déu

-  L'Escolàstica amb la seva polèmica amb Abelard

-  El cant gregorià

-  El naixement de l'art i l'arquitectura gòtica

-  La mística medieval i posterior, amb la devoció fervorosa a la humanitat de Crist i a Maria 

En totes aquestes i encara en altres va fer aportacions que han marcat des d'aleshores el seu desenvolupament. 

Amb la seva activitat apassionada, va ser abat del monestir de Claraval des de la seva fundació per ell mateix el 1115 fins a la seva mort, quasi 40 anys, i des d'allà va propagar la Reforma Cistercenca, ja en els primers 10 anys ja va fer 3 noves fundacions de monestirs cistercencs i al morir ja n'havia fundat 68 i no sols a França sinó ben aviat també a Alemanya, Anglaterra i Espanya, on l'Orde del Císter va estar molt relacionada amb l'esplendor del Camí de Santiago. 

Personalment era un asceta que feia grans penitències i mortificacions, vivint en una gran austeritat a la clausura fins al punt en ocasions de malmetre la seva salut, i un místic de gran alçada espiritual. De tracte suau i amable, fou també un extraordinari predicador, que viatjà per Europa com a evangelitzador, reclamat des de molts llocs i la seva influència i eficàcia en la conversió de les gents eren públicament reconegudes i notòries, electritzant les multituds. Encara en vida seva, un cistercenc deixeble seu arribà a ser Papa, el beat Eugeni III (1145 - 1153), que sempre considerà a St. Bernat com el seu pare espiritual i li demanà consell al llarg del seu pontificat.  

En vida va tenir un revés, el fracàs de la Segona Croada, i més de segle i mig més tard de la seva entrada en el Cel, la dissolució entre acusacions de l'Orde dels Templaris. Però la seva fama de santedat era tal que ja va ser canonitzat el 1174, poc més de 20 anys després del seu trànsit a la vida eterna. I justament l'any 1153, en que això va succeïr, uns monjos cistercencs arribaven als voltants de Tarragona i fundavan el monestir de Poblet. 

La devoció als Sagrats Cors de Jesús i Maria

St. Joan Eudes (1601 - 1680), sacerdot francès, va ser el promotor del culte als Sagrats Cors de Jesús i Maria. És un dels grans representants de la millor espiritualitat francesa del segle XVII, essent un gran confessor i evangelitzador popular a tota França, fins i tot a París i a Versalles. Va combatre la fredor del Jansenisme, destacant la calidesa de l'amor dels cors de Jesús i Maria.  

Autor de l'adoració litúrgica als Sagrats Cors de Jesús i Maria, va fundar la Congregació de Jesús i Maria (1643) coneguts com Eudistes, l'Orde femenina de Nostra Senyora de la Caritat del Refugi  i la Societat del Cor de l'Admirable Mare, unes dones terciàries, a la que van pertànyer dues grans fundadores, Sta. Joana Jugan, en religió Maria de la Creu, fundadora de les Germanetes dels Pobres, i Amélie-Virginie Fristel, fundadora de les Germanes dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. 

Sant Joan Eudes tenia un caràcter vehement, s'inflamava al sentir una heretgia, i en això era diferent per exemple del seu en part contemporani, però anterior, St. Francesc de Sales, tan suau i amable amb els qui anaven errats. De sants n'hi ha de molts tipus i Déu respecta la seva personalitat, que val tant la d'un tipus com la d'un altre si es posa al servei de la voluntat de Déu i de l'amor a Déu i al proïsme. 

Que com St. Joan Eudes siguem ben devots del Sagrat Cor de Jesús i de l'Immaculat Cor de Maria i que com ell siguem zelosos de la Veritat i de l'ortodòxia!

La torxa encesa de la fe, la trobada de la Creu i un món que canvia a molt millor

L'emperadriu Santa Helena (c. 250 - 330), mare de l'emperador Constantí I el Gran, que va regnar a l'Imperi Romà entre el 306 i el 337. El nom d'Helena significa "torxa" en el sentit de "llum brillant" i, casada amb Constanci Clor, un general que no va perseguir als cristians allà on tenia poder, va tenir amb ell el seu fill i quan el seu marit es va divorciar d'ella per casar-se amb la filla de l'emperador romà del moment per ambició política, havent quedat sola es va convertir al Cristianisme, vivint en endavant una vida de devoció, pietat i caritat. Quan Constantí va arribar a emperador, la va cridar a la Cort amb ell i la va nomenar emperadriu. A Terra Santa, on havia anat en peregrinació, manant fer excavacions va trobar diverses creus i entre elles la Creu on va morir Nostre Senyor Jesucrist, que va reconèixer perquè feia miracles. També va trobar altres relíquies i va fer construir allà tres grans esglésies, a Betlem, a l'Hort de Getsemaní i al Calvari.  

Sta. Helena, a part de la seva santedat i aportacions cristianes
va ser també la mare de Constantí, l'emperador que va canviar
el món i en qui els cristians devien veure un nou "centurió al
peu de la Creu" dient "Realment aquest home és el Fill de Déu"

Constantí, que havia sigut instruit per ella i que a més de tenir-li molt afecte l'admirava molt, fou el qui després d'una visió al cel poc abans de la batalla del Pont Milvi, en la que va veure una creu amb l'escrit "In hoc signo vinces", va fer dotar als seus estendards d'aquest signe cristià i en gran inferioritat numèrica va vèncer al seu rival pagà Maxenci el 28 d'octubre del 312 i Constantí queda amo de l'Imperi Romà, on afavorí el Cristianisme amb l'edicte de Milà a la primavera del 313, atorgant-li llibertat de culte i legalitat, així com estatus oficial. Constantí va facilitar, ajudar a convocar i reconèixer el I Concili Ecumènic de Nicea del maig - juliol del 325, d'on van sortir el text del Credo de Nicea i el càlcul de la data de la Pasqua, a més de condemnar l'Arrianisme com heretgia. En la mateixa línia Constantí va prohibir les crucifixions com a mètode d'execució, va establir oficialment la setmana de 7 dies amb el diumenge, Dia del Senyor, festiu, i altres mesures procristianes, però sobretot va construir entre 326 i 336 la nova capital de l'Imperi, la Nova Roma cristiana, la inauguració oficial de la qual va ser l'11 de maig del 330, que en honor seu va acabar ben aviat essent coneguda com Constantinopolis, la ciutat de Constantí, que ens ha arribat com a Constantinoble. Finalment Constantí es va fer batejar com a cristià en el seu llit de mort, el maig del 337. 

La direcció procristiana d'aquests fets tan decisius que van canviar el món a partir d'ell potser es devien en bona part a la influència i a la conversió cristiana de la seva mare Sta. Helena que hauria sigut l'instrument de la Providència per modelar-li, potser al principi de forma poc conscient però després cada cop més voluntari, aquell "somni de la infància realitzat a l'edat adulta". El que Constantí, un nou "centurió al peu de la Creu" tornant a proclamar a Jesucrist com a Fill de Déu fet home, va iniciar va ser un procés de cristianització i d'unitat de la fe que va culminar amb l'establiment del Cristianisme catòlic com a única religió oficial de l'Imperi per l'emperador Teodosi a l'edicte de Tesalònica de l'any 380 i altres gests legals i símbolics al llarg del segle V fins a la pràctica extinció del paganisme grecoromà al segle VI. El Cristianisme, perseguit a mort durant segles, havia finalment sortit a la llum i neixia un món molt millor...