dimarts, 3 d’agost del 2021

Art religiós de sants


Unes pintures fetes per sants: 



De Santa Caterina de Bolònia (1413 - 1463), patrona dels artistes



I dues obres pictòriques de Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)






Predicant també amb l'art visual

dilluns, 2 d’agost del 2021

Reina dels Àngels

La Verge Maria, Mare de Déu, després de la seva Assumpció ha estat coronada a la Glòria per Déu com a Reina del Cel i Senyora dels àngels



Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787), bisbe i doctor de l'Església, un dels més grans teòlegs, va estar tota la seva vida un gran devot de la Mare de Déu, amb oracions especials de novena i consagració i llibres, com el molt popular "Les glòries de Maria" de l'any 1750. 



Fundador dels Redemptoristes, d'ell és l'afirmació "qui resa es salva, qui no resa es condemna", recomanat resar pietosament el Sant Rosari, les 3 Avemaries diàries a la Verge, encomanar-se freqüentment a ella com en les pregàries que ell mateix va compondre per assegurar la pròpia salvació (1)... I el seu prestigi com a moralista és tal que així com en altres autors respecte a punts difícils o discutits de la casuística se sol necessitar la concordància de diversos d'ells per establir doctrina, en el seu cas en la immensa majoria d'ocasions la seva sola opinió ja és suficient per a considerar-ho vàlid, acceptat i raonablement segur.

Insisteix aquest gran sant que cap veritable devot de Maria es condemna, ja que ella com a mitjancera dels dons de Déu intercedirà per ell i l'ajudarà amb totes les gràcies necessàries que li aconsegurà del seu diví Fill: llum, penediment, dolor dels pecats, perseverància en la virtut i al final de la vida la mort en gràcia de Déu. En això seguia una revelació de Nostre Senyor Jesucrist a Sta. Caterina de Siena: "Cap pecador, per gran que sigui, que s'encomani devotament a la meva Mare acabarà essent pressa del foc de l'Infern" li va dir. I ja abans St. Bonaventura afirmava "Senyora, els vostres devots no veuran la mort eterna".  

Siguem doncs molt devots de la Mare de Déu i demanem-li humilment la seva ajuda maternal per abandonar pecats i vicis, assolir la contrició, el perdó diví i la gràcia, i al final, amb la seva guia, companyia i protecció,  arribar feliçment al Cel! 

(1) Com també portar habitualment l'escapulari del Carme i/o la medalla miraculosa, tenir imatges marianes, els 5 primers dissabtes de mes en reparació a les ofenses a l'Immaculat Cor, de Maria meditar els 7 dolors de la Verge, resar la Salve, el Recordeu-vos atribuït tradicionalment a St. Bernat de Claraval, consagrar-se a Maria amb l'oració del propi St. Alfons Mª de Liguori...  

diumenge, 1 d’agost del 2021

El Pa de Vida baixat del Cel

En el discurs del Pa de Vida de l'Evangeli segons Sant Joan, Jesucrist es presenta a si mateix com el Pa del Cel baixat per donar vida al món. La Paraula de Déu i el Cos i la Sang de Crist ens són l'aliment espiritual en aquest món i també per la vida eterna. 


Senyor, doneu-nos sempre aquest pa del Cel        I feu que el valorem, agraïm i volguem sempre

Sant Pere Julià Eymard (1811 - 1868) va ser un gran devot de l'adoració a l'Eucaristia, fundador de la Congregació del Santíssim Sacrament i de les Serventes del Santíssim Sacrament o Sacramentines.   

dissabte, 31 de juliol del 2021

Sant Ignasi de Loyola, els Jesuïtes i l'Any Ignasià

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) és un gran sant originari del Pais Basc, nascut a Loiola, un barri d'Azpeitia a Guipuscoa, i també actiu de jove a Navarra  però que va tenir la seva conversió que el va portar a la santedat a  Catalunya, estant molt relacionat amb Manresa, Montserrat i Barcelona. Després va viure a París, on estudià ja gran, i a Roma, on establí la seva residència.  De la seva experiència espiritual de conversió en terres catalanes en va treure els seus Exercicis espirituals, un gran sistema de discerniment de la pròpia vocació i del estat de l'ànima. 


St. Ignasi i el lema jesuïta: Ad maiorem Dei gloriam

Va fundar la Societat de la Companyia de Jesús o Jesuïtes, amb un vot addicional per als seus membres d'obediència al Papa, iniciada el 1534 amb uns companys i aprovada amb els seus estatuts el 1540.  Els jesuïtes van destacar en la Contrareforma catòlica, en els estudis universitaris, tant humanístics com de ciències, en el domini de llengües i com a missioners per tot el món, essent a destacar la seva labor a la Índia, Xina i el Japó, així com confessors i directors espirituals i consellers de reis, prínceps i nobles. També són a destacar les famoses reduccions jesuïtes del Paraguai, una mena de societat ideal cristiana amb els indígenes guaranís dels segles XVII i XVIII.  Tant va ser l'èxit de la labor de la fundació de St. Ignasi que va ser molt combatuda, tant pels protestants com per alguns governants i algunes tendències sorgides del món catòlic, com el jansenisme, que els trobaven massa oberts i adaptables. Així foren prohibits i expulsats a Portugal i les seves colònies (1759), a França (1764) Espanya i el seu Imperi (1767) i finalment l'Orde fou dissolta pel Papa (1773) però subsistí a Rússia, Prússia i altres llocs, que els acceptaren i valoraren pels seus mèrits educatius i científics, tot i ser d'altres confessions cristianes. Així l'Orde va poder sobreviure fins que va ser restaurada pel Papa Pius VII l'any 1814. Tot i així l'Orde ha estat perseguida i prohibida diverses vegades en diferents països (1). 

Amb més de 15.000 membres, dels quals 11 000 són sacerdots, els Jesuïtes són actualment la major Orde religiosa cristiana del món, i al llarg del gairebé mig mil·lenni transcorregut des de la seva fundació han donat grans sants com el mateix St. Ignasi de Loyola, el cofundador St. Francesc Xavier (1506 - 1552), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), els doctors de l'Església St. Pere Canisi (1521 - 1597) i St. Robert Belarmino (1542 - 1621), St. Estanislau Kotska (1550 - 1568), St. Luis Gonzaga (1568 - 1591), el català St. Pere Claver (1580 - 1654) conegut com "l'esclau dels esclaus", St. Joan Berchmans (1599 - 1621)... així com molts màrtirs i grans teòlegs (3), intel·lectuals i científics (4).  Avui dia i tot i les reticències seculars, gairebé prohibicions, de que un jesuïta arribés a Papa, hi ha el primer Papa jesuïta de la Història, el Papa Francesc (1936) que ho és des del 2013.  

A més els anys 2021 - 2022 es compleixen els 500 anys de la conversió de St. Ignasi de Loyola i amb tal motiu s'ha establert l'Any Ignasià, iniciat el 20 de maig d'enguany, a partir del 5è centenari de la seva ferida per una bala de canó en la defensa de Pamplona que li va suposar "un fracàs i un canvi de plans" que el portaria finalment a un èxit incomparablement major seguint la crida interior de Déu, i en el que és possible però no segur, perquè encara falta confirmar-ho, que el Papa Francesc vingui a Espanya als principals actes que tindran lloc aquí. 

(1) A Noruega la Constitució del país els hi prohibí l'entrada entre 1814 i 1956, i a Suïssa estigueren proscrits entre 1847 - 1973. Espanya els expulsà temporalment en dues ocasions més, el 1834 i el 1932. 
(2) Per exemple St. Pau Miki i molts altres, recentment Lluís Espinal (1932 - 1980) i Ignacio Ellacuria (1930 - 1989) i els altres jesuïtes assassinats a El Salvador. 
(3) Com Diego Laínez i Alfonso Salmerón destacats teòlegs del Concili de Trento, Luis de Molina, Henri de Lubac, Jean Daniélou, Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar.. 
(4) La llista seria interminable: el vigatà Antoni de Montserrat a la Índia, Christopher Clavius autor del calendari gregorià en ús actualment, Matteo Ricci, Cristoph Scheiner, Roberto de Nobili, Alexandre de Rhodes, Johann Adam Schall von Bell, Giovanni Battista Riccioli, Athanasius Kircher, Francesco Mª Grimaldi, Ferdinand Verbiest, Ruggero Boscovich, Lazzaro Spallanzani, Angelo Secchi, Pierre Teilhard de Chardin, Georges Lemaître el pare de la teoria del Big Bang... i els astrònoms del Vaticà fins ara.  

divendres, 30 de juliol del 2021

El Cristianisme original en el seu context inicial arameu

Aquest és el títol de dos treballs universitaris meus de fi de carrera, un de Humanitats del 2004 i l'altre de Ciències Religioses del 2015, per la llicenciatura en tots dos casos. 

Perquè N.S. Jesucrist, els apòstols, evangelistes i deixebles parlaven arameu, concretament el dialecte galileu de l'arameu palestí del segle I. L'hebreu, llengua molt emparentada però ja poc comprensible i menys encara usada per la gent, era la llengua sagrada del temps, per l'estil del que podria ser el llatí per a nosaltres. El grec, tot i que amb parlants a la zona, era la llengua internacional d'aquell temps, com l'anglès en els nostres dies. El llatí, idioma de Roma, estava també en el "titulum" trilingüe, hebreu/arameu, grec i llatí, de la Creu, però a la Terra Santa era emprat sobretot per les autoritats i pels soldats. L'arameu, la llengua popular, era també un idioma internacional i oficial en molts països, parlat a una molt extensa zona veïna del continent asiàtic, venint a ser una mena del que seria el castellà aquí i ara. 

La llengua aramea, que tenia el seu nom d'Aram, és a dir Síria, havia estat molt extesa pel SO d'Àsia des de feia molts segles i havia estat llengua oficial i comú de diversos imperis a la zona des de com a mínim el segle VII aC. Tot i la irrupció del grec a la zona a partir de les conquestes d'Alexandre Magne, seguia estant plenament vigent com a llengua de la gent, d'intercanvi i fins oficial en temps de Jesús i ho seguiria estant durant forces segles més, si bé ja evolucionada pel pas del temps i coneguda com a siríac, i com a tal seria una llengua important en el Cristianisme del primer mil·leni. 

L'hebreu i l'arameu són dos llengües semites occidentals molt estretament emparentades i en aquest cas podriem fer el símil amb el castellà i el català. Eren distintes i diferents i ja en la Bíblia hi ha aquell episodi en que, uns quants segles abans de Crist, quan l'hebreu encara era un idioma ben viu i l'arameu tot just s'estava introduïnt,  uns negociadors jueus a les muralles diuen al portaveu assiri: "No parleu en hebreu, que se'n assabenta tothom, parleu-nos en arameu, que nosaltres l'entenem" (1). 

La tesi principal dels dos meus treballs de fi de carrera és que, tot i que la transmissió del missatge evangèlic ha estat absolutament correcte en el grec koiné dels Evangelis i del Nou Testament, si es tracta de matisos i de petites peculariats o d'ocasionals punts foscos del text, recòrrer als escrits siríacs, molt més propers a la llengua original tant en semblança, quasi idèntica, com en cultura i mentalitat, podria ajudar i permetre afinar en ells. 

Per exemple és possible que St. Pau pensés, i potser en algun fés un esborrany i tot, les seves Cartes en arameu i que després ell mateix les traduïs i les escrivís o dictés en grec o ho fes fer en algun cas per algun ajudant traductor i redactor, per enviar-les a les comunitats cristianes, igual que s'ha dit que hi hagué un Evangeli segons St. Mateu en arameu, potser un esborrany, anterior al .definitiu Evangeli seu en grec que ens ha arribat. En tot cas aquests textos del segle I i principis o primera meitat del segle II s'escrigueren molt majoritàriament a Palestina i Síria, en un context arameuparlant que els influï ni que fos ambientalment, tot i que s'escriguissin, i alguns ja es pensessin directament, en grec. Així, en alguns paràgrafs poc clars de les cartes paulines, si es fa un intent de retrotraducció al que podria ser un hipotètic arameu original, escrit o almenys pensat, el significat del text s'aclareix en moltes ocasions o ens remet a un possible joc de paraules, perdut en la traducció. Són detalls, però poden ajudar. 

Finalment la influència de l'hebreu sagrat de la Tanakh (2), és a dir l'Antic Testament, i la de l'arameu de la llengua viva, tot i ser molt semblant i paral·lela, venint del món semític i essent llengües properes, té sovint matissos de significat de la mateixa paraula, sinònims i semblances diferents, etc. I això és important perquè les "ipssissima vox Iesu", les paraules literals de Jesús, que ens han arribat, estan en arameu, com també hi ha algunes paraules que s'han conservat en el Nou Testament en l'idioma original que foren dites, ja fos hebreu o arameu ja que en algun cas la paraula és idèntica o tant similar que costa distingir-ho, són importants no sols per aquest fet sinó també perquè en alguna que altre ocasió no es veu el motiu pel que la paraula fou conservada en la locució original, quan hi ha moltes frases i oracions (3) que al nostre parer potser haguessin sigut més mereixedores de conservar l'original veu de Jesús o dels deixebles, i en canvi es van transmetre només en grec. Investigar el perquè es va fer en aquests casos potser pot contribuïr també a un millor coneixement, sobretot si diferenciem les referències aramees de les hebrees i mirem si responen a quelcom concret, que pogués justificar-ne la inclusió.

(1) Recollit a Isaïes 36,11.
(2) Inicials de Torah, Neviim i Ketubim, és a dir Llei, Profetes i Escrits. 
(3) Com per exemple el Parenostre, tot i que havent-hi afegit la traducció al grec. 

dijous, 29 de juliol del 2021

Santa Marta, la vocació de servei

Santa Marta, germana dels també sants Maria i Llàtzer, tres grans amics de Jesús, és el model de la vida activa, al servei dels altres, com ella ho estava al servei de Jesús. 



















En la religió, la relació amb Déu, hi ha tres grans tendències majoritàries, tot i que totes elles es troben conjuntament en tots, però amb diferent predomini en cadascú. I la família amiga de Jesús ens ho mostra clarament com a models: Marta és l'acció caritativa, Maria la contemplació i és possible que Llàtzer, l'home de la casa, fos el coneixement. 

Aquestes tres característiques en el fons es poden resumir en dues, el treball i la contemplació, és a dir la vida exterior i la vida interior, que són complementàries i l'ideal, tant com el normal, és que estiguin juntes, com en el lema benedictí "Ora et labora", ja que el coneixement vé en la seva part més alta de la meditació de la paraula de Déu i en la part més humana de l'experiència dels afers terrenals. 

Tot i que Jesús li recorda a Marta la jerarquia de valors, que l'espiritualitat és allò més alt de l'ésser humà, la seva capacitat de ser oient de la veu de Déu i d'alimentar-se de la paraula divina, també ens diu que cal no sols entendre-la i decidir obeir-la, sinó posar-la en pràctica i viure-la, ja que en això consisteix l'amor a Déu. En una altra ocasió Jesús diu que el qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor de tots, com Ell mateix que no ha vingut al món a ser servit sinó a servir. 

I Sta. Teresa de Jesús, gran mística de l'Orde més contemplativa, la Carmelita, també ho comprova i ho diu "obras, obras quiere el Señor" alhora que ens recorda que "también entre pucheros anda el Señor", fent així l'elogi de la vocació de servei als altres com Sta. Marta, ja que atendre, tenir cura i cuinar per altres és una obra d'amor, i si es fa per Déu, de caritat. 

Perquè l'exàmen final de la vida es farà per les obres de misericòrdia, com Jesús mateix diu i ho recull l'Evangeli: donar de menjar al qui te gana, de beure a l'assedegat, vestir al qui va nu, visitar als malalts i empresonats... ja que qui ho fa pels germans, i pel proïsme en general, a Jesús mateix ho fa, o en el cas contrari de no fer-ho, a Ell li ho denega. Fe i obres van, i han d'anar, sempre unides, com ens recorda la Carta de St. Jaume, quan diu "demostra'm, si pots sense obres, que tens fe i jo per les meves obres et mostraré la meva fe". I Sta. Marta, l'activa, té una fe molt gran i encertada, "Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món". 

Santa Marta, patrona dels hostalers i similars per la hospitalitat demostrada amb Jesús, va veure i va seguir clarament aquesta opció i si és veritat que la seva germana va escollir la via més alta i excelsa també ho és que ella va triar la via més pràctica i segura. 

dimecres, 28 de juliol del 2021

El desig fonamental de tot ésser humà

El desig fonamental de tot ésser humà, tant si ho sap i ho vol com si no, és trobar i conèixer Déu, ja que com a criatura conscient i intel·ligent no assoleix el seu objectiu vital fins a descobrir al seu Creador i amb Ell el sentit de la seva vida i l'explicació de tot. 

No sols és aquest el desig humà més bàsic, sinó la necessitat última, la seva raó de ser. "Ens has creat per a Tu i el cor humà no descansa fins que et troba i en Tu reposa" deia Sant Agustí, que també ens dona la resposta divina "tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat".  

Mentre vivim en aquesta vida i món material al que Déu per bondat i amor ens ha cridat a existir, a viure i a ser éssers conscients, intel·ligents i lliures, "a imatge i semblança seva", aquest desig superior a tot altre està com contingut per les coses del món, les relacions humanes, els propis plans i, desgràciadament, també sovint enfosquit pel pecat. 


En el fons a la vida som com nens jugant, però no hem d'oblidar la nostra meta

Però els éssers humans sempre busquem alguna cosa que no arribem a assolir mai en aquesta vida i per això ens distreiem amb succedanis. De nens pensem que la nostra felicitat la fan la casa i les persones que tenim aprop i tenen cura de nosaltres així com les joguines i els jocs infantils i més tard anar descobrint i ampliant el món, tenir el model i l'aprovació dels mestres, aprendre moltes coses noves i tenir amics a l'escola. D'adolescents pensem que és sortir, la diversió, l'evasió, les emocions. De joves les relacions sentimentals, els estudis superiors, l'elecció de carrera o de feina. D'adults realitzar la pròpia vocació, la parella, el matrimoni, formar una família, els fills, les realitzacions al treball, els ascensos, el nivell i qualitat de vida. A la maduresa comencem a reflexionar si ho hem fet i si ens hem perdut alguna cosa, si realment hem fet el nostre paper al món, quin sentit té tot. Ja en la vellesa i l'ancianitat ens n'adonem que així com en cada etapa hem comprovat que els desigs de l'anterior fase no ens omplien mai del tot, ara la vida viscuda, convertida en record i memòria, ens mostra la inanitat, la irrellevància de moltes coses que ens apassionaven o de les que ens fiavem i podem arribar a considerar que hem perdut molt el temps buscant quelcom que sempre se'ns escapava i que no encertavem a saber què era exactament, que desitjant profundament ens hem conformat amb succedanis i distraccions. Perquè en el fons, ho sapiguessim o no, i ens uns casos sí i en molts altres més aviat no, i hi estiguessim d'acord o no, i això ja depèn de cadascú, ho tinguessim present i ho busquessim, si som creients, o ho obviessim del tot, si no ho som, el cert és que en realitat sempre buscavem a Déu, tot i que de maneres alternatives i per tant no encertades. Davant la perspectiva de la mort els majors èxits en aquest món, des dels més banals com els diners, les riqueses, el poder, la fama i la bona vida, que són profundament decebedors (1), fins als més cultivats com el coneixement, la informació, la ciència, la investigació o l'esforç en qualsevol camp, ni que siguin Premis Nobel, medalles olímpiques, descobriments o invents sensacionals o metes assolides per primer cop a la Història, són pura vanitat passatgera, en el fons insubstancial. 

El que realment omple una vida és l'amor, perquè Déu és Amor i qui estima el coneix, la bondat i el bon cor, els bons sentiments i les bones accions, i sobretot la religió, que ens relaciona amb Ell (2) que és el nostre Creador i Pare, i molt especialment descobrir personalment a Jesucrist, existent, viu, realment present i actuant en les nostres vides i en el món, així com la guia, la llum, la força i el consol de l'Esperit Sant, la protecció maternal de la Mare de Déu, l'ajut necessari de l'Església universal... 

Perquè el nostre desig fonamental i necessitat bàsica és descobrir finalment a Déu sí, però no sols això sinó que aquest ens aprovi amb benevolència el nostre ésser, el que hem anat construint al llarg de la vida, i tota  la nostra existència, és a dir trobar-nos amb bona relació amb Ell i que ens cridi al seu costat a gaudir de la seva presència amorosa i a compartir el dinamisme infinit de la seva eterna vida divina. Llavors sí que podem dir que, gràcies a Déu, hem arribat feliçment a la meta i la nostra existència terrenal, l'experiència de la vida, ha estat bona i exitosa. Déu ho vulgui! 

(1) Com s'ha fet notar, la frivolitat és un estat tràgic de vida.
(2) Sempre que ho faci adequadament, és a dir que sigui la religió veritable, perquè l'abisme existent entre Déu i l'home només el pot superar Déu i no pas l'home, per molt que ho intenti amb les seves recerques.