El profeta Elies

El gran profeta Elies  i l'espiritualitat del Carmel 

Hi ha molts episodis d'aquest excepcional profeta, però com a mostra dos: 

Aquell que Déu li va dir que es faria present, i Elies l'esperava a la cova d'una muntanya al desert. Va passar un terratrèmol, un incendi, una ventada... i en cap d'aquests casos Elies va sortir, perquè savia que Déu no era allà. Després va venir un suau ventijol i Elies es va tapar la cara i va sortir de la cova, perquè savia que Déu era en aquella brisa refrescant. 

 

L'altre, quan amb el seu deixeble Eliseu, Elies se'n volia anar sol i li deia "Deixa'm sol!" i Eliseu li contestava "No et deixaré!". Sortiren els dos de la ciutat i un grup de profetes s'adreçà a Eliseu "Saps que el Senyor avui se'n endurà al teu mestre?" i Eliseu "Prou que ho se! Calleu!". Arribaren al riu i un altre grup de profetes d'aquella zona es dirigí a Eliseu: "Saps que avui el Senyor s'endu al teu mestre?" i Eliseu: "Prou que ho se! Calleu!". Arribats al punt on Elies havia de ser endut, li preguntà al seu deixeble: "Què vols de mi?" i ell li digué "Quan t'en vagis, dona'm el teu esperit" i Elies li contestà "Cosa difícil és aquesta que demanes... Si quan me'n vaig em veus el tindràs..." i llavors Eliseu veié com Elies era endut cap al cel en un carro de foc amb cavalls de foc i clamava "Pare meu, Elies! Pare meu Elies!". Després recollí el mantell d'Elies, se'l posà i se n'anà, havent rebut aquell gran do. 

Elies no va morir, sinó que Déu se l'emportà amb Ell i en tot l'Antic Testament només hi ha un altre cas com el seu, el d'Henoc, que va ser grat a Déu i també se'l va endur en vida. 

El Camí de Sant Jaume i el Jubileu de l'Any Sant

Aquest any 2021 el dia 25 de juliol, Festa de l'apòstol Sant Jaume, cau en diumenge i per tant es tracta d'un Any Sant Compostel·là, que seguint el calendari tindria que tenir lloc teòricament cada 7 anys, però l'existència dels anys bissexts ho complica i ho fa més irregular. La famosa Ruta de pelegrinatge hi porta des de diferents punts d'Espanya i França, amb orígens encara més llunyans a Europa. Més d'un ramal del Camí de Santiago passa per Catalunya. Des de fa mil anys és un una gran ruta espiritual que molts han fet  a peu de forma parcial o total o encara senzillament viatjant a la ciutat gallega per visitar la catedral i anar a Missa en ella, com per sort vaig poder fer en una escala de vaixell a La Corunya a primers de juny de 2014, en l'ambient cosmopolita dels assistents a la celebració litúrgica, acostant-me a la tomba de St. Jaume i fins podent veure en acció al final el conegut botafumeiro. L'atracció que exerceix aquesta ruta i aquest destí és innegable i la prova és que és coneguda de tothom i que molts, entre els que m'hi compto, han pensat fer alguna vegada un tros del Camí, encara que només fos el tram final, per tal d'obtenir el grau de pelegrí compostel·là i més encara en un Any Sant Jacobeu en el que l'Església Catòlica concedeix indulgència plenaria amb les degudes condicions als que visitin la tomba de l'Apòstol, resin allà i confessin i combreguin entre 15 dies abans i 15 després. 

La història d'aquest moviment religiós tant arrelat en el poble cristià és ben coneguda: descoberta la tomba de sant Jaume el Major a Compostel·la al segle IX, segons es conta pel miracle d'unes llums, ja s'hi erigí una església i aquell segle mateix o al següent s'hi iniciaren peregrinatges, al principi encara de tipus personal i privat, però que atragueren a reis, bisbes, nobles i altres personatges importants de l'època. 

  

El Camí de pelegrinatge que duu cap a la tomba de l'apòstol St. Jaume a Santiago de Compostela i encara fins a Finisterre.
El Jubileu espiritual de l'Any Sant i la compostel·la, que acredita ser peregrí, són independents, es pot tenir l'un sense l'altre.

Però fou després de l'assalt andalusí de l'any 997, que només respectà la tomba i no la població ni l'edifici eclesial, amb la reconstrucció més gran d'aquest que durant la primera meitat del s. XI començà realment la Ruta dels peregtins de tot Europa cap a la tomba de l'apòstol en el Finisterre continental. S'hi anà amb grups, complint vots i promeses, com un gest de penitència i una petició de perdó dels pecats i conversió de vida. L'extensió de l'Orde monàstica benedictina francesa de Cluny que aportà el nou estil d'arquitectura romànica, la consolidació i l'expansió cap al sud dels regnes hispànics cristians del nord i la seguretat que això donà a la ruta que hi portava, la cristianització de la vida i la societat a cada cop més països de tota Europa fins els confins del continent, la creixent prosperitat demogràfica i agrícola i la naixent consciència de ser una mateixa civilització, la Cristiandat o la Ciutat de Déu, hi contribuiren molt.

L'apogeu del Camí de Sant Jaume, en nombre de peregrins, intensitat del moviment a Europa, noves rutes i en l'importància que se li donà, tingué lloc a partir de la primera meitat del segle XII i durant tot el segle XIII i es perllongà encara més enllà, equivalent o substituint a altres peregrinacions cristianes anteriors com les a Terra Santa primer i a Roma després. Un nom que se li arribà a donar fou "el camí estel·lar" o "de la Via Làctia", per la seva importància per a la salvació i la vida futura. Respectivament a la Via Làctia se li arribà a dir "el Camí de Santiago" celest, tanta era la importància atorgada a aquest objectiu i a aquesta ruta terrestre, com un camí equivalent al del cel.

Avui dia encara està oberta la possibilitat de participar en aquest pelegrinatge, un dels més grans junt als a Terra Santa i a Roma, seguint la tradició mil·lenària d'origen medieval, per als qui vulguin, i puguin, gaudir de l'experiència viatgera, personal i religiosa i se sentin moguts a fer-la i s'animin a participar-hi. La Porta Santa de la catedral, la del Perdó, es va obrir el 31 de desembre passat i enguany de forma excepcional el temps del Jacobeu tindrà una duració de dos anys, el 2021 i el 2022. És una gran oportunitat per a aprofitar aquest doble camí, l'exterior del pelegrinatge i l'interior de la conversió i de l'esmena de vida. 

El diumenge ens santifica

Santifiquem la festa

Quan la santifiquem, la festa ens santifica

Diumenge és per a la gran majoria de la gent la presència de l’eternitat en el temps mundà. 

Amb la Missa, la comunió, l’oració, el descans del treball i la reflexió personal, prenent consciència de la presència del Senyor, venerant-lo, i podent llegir de nou a casa les lectures dominicals proclamades... amb tot això sintonitzem amb la santedat ja en el nostre temps humà i prenem consciència que som fills de Déu pel baptisme, creats per Déu a la seva imatge i semblança per als seus propòsits i destinats a viure amb Ell en l’eternitat. 

El diumenge és el dia en que més podem aprofundir en la nostra dimensió religiosa, que és la més alta de l’ésser humà.

Aniversari del gran do de la vida

Aquest 17 de juliol qui això escriu fa 67 anys. 

L'autor a l'església de Tavertet, 27 de juny de 2014

Cada dia al llevar-nos al matí hem de fer un acte d'agraïment i oferiment a Déu, com pot ser per exemple:  "Bon dia, Senyor Jesús i gràcies per aquest nou dia que ens doneu de vida, us ofereixo totes les accions d'aquest dia, feu que siguin totes segons la vostra voluntat a major glòria vostra, la gràcia vostra sigui sempre amb mi i tots els meus i amb el món, així sia!". 

També una altre oració pel matí pot ser invocar l'Esperit Sant: "Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu en ells el foc del vostre Amor. Envieu vostre Esperit i seran creats, i renovareu la faç de la Terra, oh Déu que il·luminareu el cor dels vostres fidels amb la llum de l'Esperit Sant, concediu-nos de sentir sempre en el mateix Esperit i de gaudir sempre del seu consol. Per Crist, Senyor nostre, amén". 

Per preparar-nos per la comunió, podem fer una variant de la comunió espiritual: "Crec Jesús meu que esteu realment present en el Santíssim Sacrament de l'altar, us estimo amb tot el cor, sobre totes les coses, i voldria tenir-vos  sempre en la meva ànima. I ja que ara em disposo a combregar sacramentalment voldria preparar-me ja des d'ara per fer-ho en les degudes condicions de contrició i de gràcia, per rebre-us, acollir-vos, abraçar-vos i unir-me tot jo a Vos, feu que ja mai em separi de Vos. Jesús, mon bé, mon dolç amor, feriu i inflameu del vostre Amor diví aquest món cor, perquè sigui sempre tot ardent d'amor per Vos". 

Cal combregar amb amor i devoció i encara que a vegades n'hi ha prou amb honorar Déu amb el silenci i amb l'escolta en la contemplació de tan gran miracle, misteri i meravella, o bé dient interiorment, i si cal diverses vegades, gràcies, perdó i amor, hi ha diverses oracions molt adequades per el moment de la comunió i per després d'haver combregat, donant gràcies pel gran do rebut. N'hi ha d'oferiment i n'hi ha de petició, com una que convé fer mirant a Crist en la creu en el crucifix de l'altar i que es diu que ve de St. Ignasi de Loyola. També n'hi ha de confiança i una d'elles és la que s'atribueix a St. Pius de Pietrelcina: "Senyor, confio el meu passat a la vostra misericòrdia, confio el meu present al vostre amor i confio el meu futur a la vostra providència; tinc el dia d'avui per estimar-vos i per estimar-vos en els altres, feu que ho aprofiti". 

I una oració sacerdotal: "Pare etern us ofereixo la preciossísima Sang del vostre estimadíssim Fill, Nostre Senyor Jesucrist, i totes les misses que es diguin el dia d'avui, per les ànimes del Purgatori, pels pecadors de tot el món, pels pecadors de l'Església, pels pecadors pels que vull intercedir i pels pecadors de casa meva i de la meva família, així sia". 

Cal procurar deixar-nos guiar, il·luminar, protegir i consolar per Déu, recorrent a Jesucrist i a la Verge Maria. I pensar l'Amor que Déu ens té i recorrer només a Ell en els problemes i en les dificultats, en els perills i les necessitats de la vida, confiant només en Ell. Ens cal recordar a Déu i el seu Amor i reflexionar "Qui t'estimarà més que Déu? Qui t'estimarà com Jesucrist? Qui coneix millor qui ets i que fa la teva felicitat? Qui et tractarà mai millor que Ell?" i així reconèixer la veritat, explicitant qui És i qui sóc, i viure en ella, tot avivant el nostre amor de resposta a l'incomparable Amor diví. 

I això tot el temps que Déu ens doni d'estança en aquesta Terra, amb l'esperança de després poder cantar la seva misericòrdia per tota l'eternitat. Que tota la Creació i totes les criatures exultin de joia pel seu Creador i li ho agraeixin arreu i sempre i que una part d'aquesta lloança tinguem la sort que sigui a través nostre. Lloat i beneït sigui Déu, honor i glòria a Ell per sempre!.

La protecció de Maria, bell jardí de Déu i estrella del mar

La festa de la Mare de Déu del Carme

La Mare de Déu sota l'advocació del Carme és l'especialment venerada en l'Orde Carmelita i també és la patrona de l'armada, dels mariners, pescadors i gent del mar en general i de molts pobles costaners. També se la coneix per "l'Estrella del Mar" i se li canta l'"Ave, Maris Stella" i la Salve marinera. 

El Mt. Carmel al nord d'Israel i prop del mar Mediterrani, on va actuar el profeta Elies al s. IX aC i on va néixer l'Orde Carmelita l'any 1150 i on hi ha el monestir Stella Maris. El nom de Carmel evoca "El Jardí de Déu" i ve de l'antic nom hebreu  "vinya" o "hort", donat per la seva bellesa i fertilitat.

L'escapulari del Carme és el gran do que la Verge Maria va fer al carmelita anglès St. Simó Stock, en una aparició el 16 de juliol de 1251. És un hàbit de color marró però que pot quedar reduït a unes petites peces de tela portades com un collar; la promesa que li va fer és que el carmelita que morís portant aquell escapulari no sofriria el foc de l'Infern a l'altre vida, i aviat es va entendre que la seva defensa i auxili és universal i s'estenia als qui el portessin, religiosos, eclesiàstics, als batejats i en general a tothom. És un símbol de consagració a la Mare de Déu i de tenir-la per protectora i estar sota el seu empar ja en aquesta vida i sobretot a l'hora de la mort, i implica la devoció mariana i procurar viure sempre en estat de gràcia amb l'ajuda de la mateixa Verge. 

Pau i bé

San Bonaventura (c. 1217/1221 - 1274), bisbe i doctor de l'Església, franciscà, és un dels grans teòlegs i filòsofs catòlics, conegut en l'Escolàstica com a "Doctor seràfic". 

St. Bonaventura, que també va ser un destacat místic, és junt amb St. Tomàs d'Aquino, dominic, la biografia dels quals té molts paral·lels històrics, un dels més grans filòsofs del segle XIII i de totes les èpoques. 

I junt amb el fundador St. Francesc d'Assís, és un dels grans representants de l'espiritualitat franciscana, com es veu en el Càntic de les Criatures: Lloat sigueu oh Senyor Nostre per totes les criatures... perquè el sentit de la vida és cantar-vos i lloar-vos i perquè la nostra vida sigui sempre cant i dansa. 

I així com de la veritat ve la justícia, del perdó ve la pau i és de Déu que ens venen tots els bens de la vida. De manera que podem dir: Pau i bé, germans tots de la Creació divina!. 

La cura de malalts

Tenir cura dels malalts i atendre'ls és una de les més grans obres de caritat. 

Sant Camil de Lellis (1550 - 1614) va ser un gegant de la caritat, dedicat a servir als malalts, ajudant-los, contribuïnt a curant-los i atenent-los espiritualment.  El 1582 va fundar una companyia d'homes pietosos i bons per tal de servir als malalts voluntàriament i per amor de Déu, "amb el mateix amor d'una mare al seu fill únic malalt" i ell mateix, amb una dedicació absoluta, tractava a cada malalt com si fos el mateix Jesucrist sofrent. Aprovada la companyia ja l'any 1586, el 1591 el Papa els hi va donar la categoria d'Orde, la dels Ministres dels Malalts, coneguts popularment com a Camils. És patró  junt amb Sant Joan de Déu,dels malalts i dels hospitals, dels infermers i del món de la infermeria. Va ser un precursor de la Creu Roja, fundada a Suïssa l'any 1863. 

Nicola D'Onofrio (1943 - 1964)

Alessandro Toe (1967 - 1996)