Hem de demanar perdó a Déu pels nostres pecats, pels de les nostres famílies, dels nostres veïns, companys de treball i amics i pels de tot el món, especialment pels de la nostra societat occidental que porta dècades allunyant-se de Déu i donant-li l'esquena, fins arribar al desastre actual quan a pràctica i fins i tot quant a fe, si ho comparem amb com es vivia fa trenta o quaranta anys enrere o com és encara avui en molts llocs del món. Hem de pregar sobretot pels governants, polítics i tots aquells qui tenen el poder executiu, legislatiu i judicial així com el poder econòmic, social, mediàtic i de tot altre tipus, que reconeguin que tots necessitem la guia, ajuda, protecció i consol de Déu i es deixin guiar per Ell. I també per tota la gent, que recapaciti i reflexioni i busquin de nou i tornin a Jesucrist i a la seva Església catòlica, que aporten la llum, la veritat, el perdó, la bondat i la salvació.
A partir d'aquí podem demanar-li a Déu que passi aviat i del tot aquesta pandèmia que ens afligeix i que sense cap dubte és conseqüència del pecat. No tant potser com a càstig diví directe sinó perquè, sigui quin sigui el seu origen, ve d'una situació de pecat, ja sigui per invasió de zones abans reservades o si es va escapar d'un laboratori que experimentava amb nous virus "millorats" (en realitat, molt pitjors) ja sigui per buscar coneixement o, pitjor encara, com a armes biològiques, i no diguem ja en l'hipotètic cas que s'hagués deixat anar expressament, tant inconcebible que costa de creure i fins de considerar-ho, però que en el fons és també una possibilitat, encara que de moment poc probable. Tot això i moltes altres coses que rodegen aquest virus i aquesta pandèmia és fruit d'actituds que en cada cas es poden dir de pecat. El pecat té conseqüències per si mateix, porta en ell el propi mal, igual que les té el decidir allunyar-se i prescindir de Déu, que respecta la llibertat humana tan individual com col·lectiva, que per lliure elecció ens deixa sense la proximitat i la seva protecció més immediata i directa, perquè voluntariament s'hi ha volgut renunciar de forma molt clara en mentalitat, costums i lleis infectades pel pecat. És l'ésser humà i la societat els que han triat i ara s'ho troben, tot i que no s'ho esperaven, primer noves malalties com el SIDA, després el terrorrisme a un nivell inconcebible i un món en guerra, més tard la crisi econòmica mundial i ara la pandèmia, tot això enmig d'una pèrdua progressiva i constant de valors que sembla arribar en determinats casos no sols a l'anul·lació o el menyspreu dels mateixos sinó últimament a la inversió. El pecat promet mitatges de felicitat i autorealització humana, però és una gran trampa vital, sempre es fals, i després deixa amb la decepció i amb els resultats d'abocar-se en ell, sempre negatius, sempre dolorosos, sempre en perjudici de l'home individual i de la Humanitat sencera. Per fer-nos a la idea caldria recordar el primer pecat d'Adam i Eva i les seves terribles conseqüències, la situació de pecat general que va portar al Diluvi i també el regateig d'Abraham amb Déu davant el desti de Sodoma i Gomorra i els seus terribles pecats.
Mentrestant, en aquesta època de pagar pels efectes acumulats dels pecats de dècades que finalment han acabat esclatant, Déu no abandona als éssers humans ni a la Humanitat i l'Església i els sacerdots segueixen actuant en nom seu, portant el seu perdó i la seva pau, ministres de la fe, l'esperança i la caritat en un món que necessita tot això més que mai però que de tant rebutjar-ho o ignorar-ho ha acabat gairebé considerant normal la vida sense aquestes virtuts teologals i en canvi plena de vicis que s'hi han anat introduint i adherint a mesura que Déu era culpablement apartat de la vida social i de la individual. "Quan Déu és fet fora i surt per la porta, els dimonis entren per les finestres" com deia molt encertadament i expressivament G.K. Chesterton. I és així, la realitat és aquesta. Tant la vida personal com la col·lectiva no poden estar sobrenaturalment buides i si no és Déu és el diable qui les omple. Demanem doncs que en tota la societat però sobretot en els seus líders de tota mena hi hagi intel·ligència i bona voluntat, se n'adonin dels terribles errors progressius pels que s'ha anat lliscant i relliscant la nostra societat fins al baix estat actual i retornin a Déu i a l'Església abans que sigui massa tard. Sempre hem de pensar que encara hi estem a temps, perquè sempre hi ha perdó pel qui es deixa inspirar per la gràcia i el demana sincerament. No hi ha pecat tan gros que no pugui tenir perdó de Déu si els qui el cometen no es tanquen a la inspiració divina de penediment, conversió, reconciliació i esmena. Aquesta és la gran notícia: abans de la mort - perquè està clar que el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament - sempre hi ha temps per evitar la catàstrofe eterna irremediable i triar el camí de Déu i de la vida eterna. Aprofitem-ho doncs tant en la nostra vida privada com en la comuna!
