Gent dels dos cels

De sacerdots astrònoms n'hi ha hagut molts. Es dedicaven als dos cels, el religiós i el físic d'aquest món. 

Alguns d'ells han sigut realment molt importants en el camp de l'Astronomia i els seus descobriments han estat decisius. Altres han estat estudiosos i contempladors admirats de les meravelles del firmament i uns quants han sobresortit com a divulgadors. 

Una petita mostra: 

Giuseppe Piazzi 

Giuseppe Piazzi (1766 - 1846), pare teatí, la nit de l'1 de gener de 1801 va descobrir Ceres, el primer planeta menor i el primer objecte del cinturó d'asteroides. Un altre sacerdot, també astrònom i amic seu, Barnaba Oriani (1752 - 1832), el va ajudar a estudiar l'òrbita del nou objecte astronòmic descobert. 

Pietro Angelo Secchi 

Pietro Angelo Secchi (1818 - 1878), sacerdot i astrònom de l'Observatori Vaticà a Roma, va estudiar els espectres estel·lars i va ser pioner en fer una classificació dels mateixos que implicava diferències en els tipus d'estrelles. 

Georges Lemaître 

Georges Lemaître (1894 - 1966), pare de la teoria del Big Bang, que proposà el 1927. Gràcies a ell l'Església Catòlica acceptà plenament aquesta idea sobre l'inici de l'Univers al Congrés de Roma de 1952, presidit pel papa Pius XII, anys abans de que amb el descobriment de la radiació còsmica de fons produïda pel Big Bang l'any 1965, la Ciència en conjunt comencés a acceptar-ho.

Lemaître es considera un dels eclesiàstics que feren contribucions decisives a la Ciència, junt amb Nicolau Copèrnic (canonge, el Sistema Solar), Gregor Mendel (monjo, l'herència genètica) i Giuseppe Mercalli (sacerdot, volcans i terratrèmols). A aquests quatre potser s'hi podria sumar també a Nicolau Steno (bisbe, fòssils i cristal·lografia) i en un grau només una mica menor els dos ja citats, Piazzi i Secchi, si bé les seves contribucions, si bé molt importants, no foren tan determinants. 

Però a més hi ha un gran nombre de sacerdots i religiosos que han fet grans contribucions a la ciència i d'altres que l'han practicat, ensenyat i popularitzat en tots els seus camps però molt particularment en l'Astronomia, la ciència del cel. 

Déu i els astrònoms

Pel fet de mirar el cel i les profunditats de l'Univers, amb la seva immensa extensió il·limitada i la seva grandesa en tipus d'astres així com la seva admirable bellesa, els astrònoms són els científics que més es plantegen la pregunta de l'existència de Déu. 

I molts d'ells, per no dir la majoria o la gran majoria, la responen afirmativament, per convicció personal un cop familiaritzats amb la contemplació del Cosmos i les seves meravelles. 

"God and the astronomers" és un llibre del 1978 d'un tècnic de la NASA, Robert Jastrow (1925 - 2008) en que parla d'aquesta trobada amb Déu en la ciència en general i en l'Astronomia (1) en particular. Arriba a aquella conclusió a que ja han arribat abans d'ell tans científics i altres tants ho han fet més tard: una mica de ciència et pot allunyar de Déu però molta ciència t'hi fa retornar i d'una manera molt més convençuda i madura.

Així, Allan Sandage (1926 - 2010), el descobridor i estudiós dels quàsars, que era jueu agnòstic, a mitjana edat i després de molts anys de pensar-hi es va convertir al Cristianisme i concretament al Catolicisme. "En el món tot està massa ben lligat, les coses estan totes molt ben interconectades, per que hagi pogut ser resultat de l'atzar". I tot i que no era astrònom sinó matemàtic i físic, també un altre gran científic del segle XX, John von Neumann (1903 - 1957), jueu i no creient, va sorprendre a tots quan en el seu llit de mort va demanar que vingués un sacerdot catòlic per batejar-lo i donar-li la comunió i l'extremaunció. Ell mateix va dir que l'havia portat a aquesta decisió l'haver meditat durant anys l'aposta de Pascal.

No són els únics casos, ni molt menys, n'hi ha moltíssims, de científics que en primera línia de la investigació i els descobriments científics han mantingut i augmentat la seva fe cristiana o que han trobat, o retrobat, Déu en la ciència. 

(1) L'Astronomia i ciencies afins, com l'Astrofísica, Cosmologia, Astroquímica, Astronàutica, Exobiologia, SETI... i fins i tot la Física nuclear.

La caritat fraterna (II)

Una altre mostra d'un món on hi regna la caritat. 

Potser no ho és de nom, però el protagonista viu d'una manera molt cristiana. 

La caritat fraterna

La caritat fraterna és una manera de viure, que té en si mateixa el seu propi premi. 

I la caritat suscita la caritat dels altres. 

La càtedra de St. Pere

"Tu ets Pere i sobre aquesta pedra Jo edificaré la meva Església" 

Sant Pere, monestir Sta. Caterina del Sinaí, segle VI

Victòria sobre les temptacions

La temptació és el cantó fosc del gran do diví de la llibertat. I té un gran poder. Els àngels van estar sotmesos a la temptació i una part va caure degradant-se en esperits malignes. Adam i Eva al Paradís van sofrir la temptació de la serp i van caure, arrossegant amb ells tota la seva descendència humana. El poble d'Israel va ser temptat en el desert del Sinaí i va caure... 

Però la temptació no va tenir la última paraula. Jesucrist va ser temptat pel diable (1) al desert durant el seu dejuni de 40 dies a l'inici de la seva vida pública, i va vèncer. Tot i que molt debilitat en les seves forces humanes, va rebutjar les tres grans temptacions diabòliques.  La primera, fer un miracle per a si mateix, Ell que només els va fer pels altres, per amor i per no defraudar la fe del proïsme que li demanava. La segona, fer un miracle tan espectacular que obligués a tots a creure en Ell (2), privant així a la Humanitat de la seva llibertat d'escollir, donada i volguda per Déu. La tercera el camí de la facilitat per complir la seva missió, sense esforç ni sofriment i també amb molt menys amor, i a més el diable li posa una condició del tot inversora, capgiradora: que l'adori a ell, és a dir que li doni la raó en la seva rebel·lió contra Déu (3). Aleshores Jesús és rotund: "Fuig Satanàs!" (4) i explicita "Adoraràs a Déu i només a Ell" i "No temptaràs al Senyor, el teu Déu".   

La victòria de Jesús és la nostra. Ell va vèncer perquè nosaltres vencessim, perquè l'ésser humà finalment triomfés sobre l'horrible poder de la temptació, del mal i del pecat i la mort, la temporal i l'eterna. En Jesús, home com nosaltres a més de Déu, nosaltres també guanyem. Amb aquesta esperança i aquest optimisme, que el mal ha estat derrotat, comencem el temps de la Quaresma. 

(1) Entre les dues paraules gairebé sinònimes, sembla que "diable", a més de referir-se al cap dels àngels caiguts, s'usa quan l'actuació de l'esperit del mal és externa,  i "dimoni", referit més al comú d'aquests, quan actua des de l'interior. En el cas de Jesús la temptació només podia ser externa, per això actua el diable. I pel mateix motiu és una gran blasfèmia quan en alguna ocasió l'acusen de tenir el dimoni.

(2) El diable és tan astut que usa els mateixos textos de les Escriptures, però adaptant-los a les seves conveniències, tergiversant-los al dir la lletra però no l'esperit dels mateixos, una altre gran temptació. 

(3) Per això el diable el vol apartar del pla de salvació de Déu Pare, suggerint-li que hi ha alternatives i que humanament podrien semblar millors. El que està en joc es fer la voluntat de Déu o optar per la voluntat humana, com quan Jesús renya a St. Pere, que pensant fer-li un favor i mostrar-li el seu afecte li diu que no permetran que li passi allò tan terrible que els anuncia.

(4) I el diable es retira fins a la seva oportunitat final, l'hora de les tenebres de la Passió i mort en creu de Jesucrist, on inspira als sacerdots, escribes i fariseus a explicitar la blasfema gran temptació final : "Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu i creure'm en tu", volent no sols anular la Redempció sinó sotmetre el pla de Déu a la voluntat humana.  

La llei del cel

El Senyor, sobirà nostre, té posada en el cel la seva majestat (Salm 8). 

No podria ser que la gravitació i la seva atracció mútua fos la manifestació a un nivell purament
físic i material de l'amor?  Expressió d' aquell amor diví que, com reconeix Dant, "mou el Sol i les estrelles"...