Els grans efectes de les petites causes

Les paràboles de la llavor de mostassa i del petit ferment que fa fermentar tota la massa ens parlen de l'acció silenciosa i invisible, però real i eficaç, i cada cop més gran, de les petites accions humanes i fins els petits gests fets per al Regne de Déu, allò més gran i excels de tot. 

Nosaltres som els instruments voluntaris i fem el gest, ritual o no, però l'encert, l'eficàcia i el desenvolupament en estil com de bola de neu rodant o, millor encara, de sembrat germinant i creixent, li posa Déu, a partir de la petita col·laboració que Ell ha volgut que fessim de forma conscient, lliure i voluntària, i en ocasions esforçada si s'escau, per tal de poder-nos-ho premiar i fer-nos col·laboradors seus en la seva obra en el món. És un gran do aquest i un gran premi per un esforç en comparació tan petit, per molt que hagi sigut, els resultats amb el temps es multipliquen i augmenten en proporció geomètrica, il·limitadament. Per una decisió nostra avui i per l'acció divina que la secunda, el món serà molt diferent i millor d'aquí a deu, cent o mil anys. 

A principis dels anys 1960s, en meteorologia es va descobrir l'anomenat efecte papallona. Una petítissima acció que suposa un moment inicial d'un sistema, es retroalimenta incesantment i acaba produint uns inesperats efectes enormes: una papallona, posada sobre una planta, batega les ales en un desert a Austràlia i per una sèria de concatenacions cada cop més engrandides, reforçades, autoalimentades i potenciades, al cap d'un mes es desencadena un huracà que, depenenent de les circumstàncies i d'un aparent atzar, pot ser un cicló al Mar Carib o un tifó al Mar del Japó, o encara tots dos. 

Això ja ens ho deia Jesucrist fa dos mil anys: feu la vostra petita aportació, poseu el vostre petit granet de sorra, això sí en la direcció correcta i deixeu que Déu i a partir d'Ell la Natura li donin força, la multipliquin, l'expandeixin i arribi a ser una gran força irresistible que canvii el món per a be. Fem-ho doncs i que així sigui!

Blat i jull, el bé i el mal

En el món el bé i el mal estan barrejats i conviuen, tant en l'ambient com en el cor humà. 

La paràbola del blat i el jull ens parla d'això, Els dos s'assemblen i es poden confondre, però el blat és bo, volgut, un aliment sa força comú i usat, mentre el jull és una mala herba tòxica, perillosa, inútil i indesitjada i per tant perjudicial. 

En el món també estan barrejats el bé i el mal, els qui són de Déu i els qui són del diable, i és difícil destriar-los a part que sempre és possible canviar d'un grup a l'altre en els casos concrets, ja deixant-se convertir per Déu o bé precipitant-se en la temptació diabòlica,  i que de sants i de pecadors tots en tenim una barreja, en els nostres pensaments, paraules, obres i omissions, i el que distingeix més a uns i altres és si es deixen guiar per la Paraula de Déu, creuen en Ell i el segueixen, procurant conèixer i fer la seva voluntat, o si en prescideixen i volen fer la pròpia voluntat humana personal, orgullosament convençuts que saben més bé el que fer i com en les seves existències terrenals o bé, és trist encara, pensar que per si mateixos poden discernir, o decidir, e bé i el mal i fins lluitar en solitari l'eterna lluita, pensant poder prescindir de Déu i fins lluïr-se en el combat, el que suposa una tremenda falta de humilitat que porta a uns resultats desastrosos. 

Però aquesta mescla de bé i mal en el món, en els altres i en un mateix, dura mentre dura el món i en cada persona mentre li dura la vida. A l'hora de la mort individual, igual que passarà a la fi dels temps i del món, el bé i el mal es separen i en la vida definitiva i eterna hi ha dos destins diferents i dividits: amb Déu, tot el bé, i sense Déu tot el mal. Està clar que a l'hora de la mort hi haurà una tria, perquè a la vida eterna amb Déu no hi podrà entrar el pecat, el mal, la dolenteria, l'odi, la violència, l'enveja, el rancor, l'enemistat ni la mentida, i per anar al Cel cal deixar-se netejar de tot això per Déu i purificar-se bé de tot lleu romanent, ja sigui en aquest cas en aquesta vida mateix o purgant-ho en l'altre, i això es fa sobretot per l'acció de Jesucrist, que perdona, reconcilia i salva, i de l'Esperit Sant, que vivifica, purifica i santifica. Però Déu respecta sempre la nostra consciència, llibertat i voluntat, i cal deixar-lo actuar lliuement i del tot en nosaltres, perquè és aquesta acció seva la que ens perdona i així ens reconcilia i dona la pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb tota la Creació, un cop el pecat ha trencat i fet malbé totes aquestes relacions i que pel pecador, com pel delinqüent en l'àmbit terrenal i humà, tot se li hagi tornat hostil i vegi el mal a tot arreu, només la Trinitat pot arreglar aquest gravíssim trasbals intern i extern provocat pel pecat induït tant per la pròpia malícia com per la temptació demoníaca moguda per l'enveja, els gelos, l'odi, el mal i el desig de perdre amb ell els homes, per tal que no tinguin el que ell ha perdut. 

Finalment, cal no jutjar mai als altres en concret. Primer perquè hi ha bons que semblen dolents i dolents que semblen bons, fins i tot hi ha qui creu estar en l'amor i està en el desamor i qui creu estar en l'odi i està en el perdó i la bondat, i segon i més important encara, perquè només Déu que ho coneix tot per la seva omnisciència i té tota la saviesa i el poder pot jutjar i encara al final de tot, perquè Ell, que ens estima infinitament, pren paciència, dona temps, guia i força per convertir-se, penedir-se i canviar, essent bo, amorós i misericordiós fins amb els pitjors pecadors si s'obren a la seva gràcia, i a la seva acció salvadora continua per a tots els éssers humans, des del bressol fins al moment de la mort. 

Per tant procurem aprofitar-ho mentre encara hi ha oportunitat i és hora de fer-ho, no sigui que ningú hagi de lamentar el seu mal cap i les seves decisions errònies i constati amb desesperació, quan ja no hi hagi res a fer al respecte, el fàcil que era acollir-se a Déu i al seu amor, la seva bondat i el seu perdó, que sempre ofereix mentre l'home viu, comprovant la sort que han tingut els qui han confiat en Ell i havent de lamentar en el seu cas la desgràcia definitiva i eterna, que Déu, que estima entranyablement totes les seves criatures, no vol que això passi!

Una evidència de la vida

Com feia notar un gran sant fa segles: 

Cap a on caurà l'arbre?

Cap a on s'inclina!

Cap a on anirem a l'altre vida?

Cap a on ens inclinem en aquesta!

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)

La Paraula de Déu és vida

La Paraula de Déu ens és necessària per viure, ens és aliment per aquesta vida i per l'altre ("No sols de pa viu l'home sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu" diu la Veritat, Jesucrist), ens és guia, llum, consol, força... I el diumenge 15 del temps normal del Cicle A que toca a l'any 2023, la Paraula de Déu ens parla d'ella mateixa. 

Quan l'aigua hi arriba, el desert floreix i hi reneix la vida

A l'Antic Testament, el llibre del profeta Isaïes, compara la Paraula divina amb la pluja i la neu que cauen del cel i amaren la terra, fent-la fecunda i germinant, en la seva acció sobre nosaltres, perquè la Paraula és viva i eficaç i font de vida. La neu al fondre's humiteja en profunditat el sòl i fa saó, i als deserts de l'Orient Mitjà, com els del Sàhara, Aràbia, Siria, Pèrsia...al igual que a tots els deserts del món, no hi sol ploure mai, però si alguna vegada hi plou, encara que sigui poc, succeeix a l'instant una meravellosa transformació, el terra calcinat i la sorra ardent, refrescades i humides, veuen sorgir de seguida herba verda, flors multicolors, insectes i petits animalons, papallones que hi volen... aprofitant aquella aigua que totes les llavors amagades i enterrades havien estat esperant. I sense arribar a aquest extrem, a les nostres terres mateixes quan fa temps que no plou, la primera pluja que cau, ni que sigui poca i de forma breu, fa que la terra tingui una olor molt agradable i especial. D'igual manera la Paraula de Déu quan actua en nosaltres ens vivifica, ens fa brollar i florir de virtuts com un jardí preciós i agradable a Déu, i ens dona una atraient i bona olor de santedat. 

El retorn final de la Creació al Paradís original

Sant Pau ens parla de que tot l'Univers espera que aquesta Paraula, com acció de Déu en nosaltres, doni fruit i finalment acabi transformant-ho tot en allò que desitja, espera i anhela ser, perquè és la seva plenitud i perfecció i la màxima felicitat general. Mentrestant ja tenim l'Esperit com a do diví i obertes les portes del Cel, però de moment vivim en una situació de "ja sí, però encara no", que es podria comparar amb una guerra, la del bé i el mal, en que la batalla decisiva ja s'ha donat i l'ha guanyat Jesucrist amb la seva encarnació, ensenyaments, passió, mort i resurrecció, i el desenllaç final ara ja és irrevocable i cada vegada més fàcil i proper, però la lluita continua i encara no estem en la situació del triomf total, amb la victòria final i la pau a favor nostre per la que tant sospirem tots, tant si en som conscients i ho volem explícitament com si no tenim aquesta gran sort.

La Paraula de Déu proclamada, Via al Cel, i la diferent recepció humana 

I a l'Evangeli, segons sant Mateu, Nostre Senyor Jesucrist ens parla en paràboles sobre com Déu envia la seva Paraula i la diferent reacció que fa en els éssers humans segons la seva disposició a rebre-la i deixar-la actuar, perquè Déu sempre proposa, no imposa, i respecta la nostra consciènscia, llibertat i voluntat, Ell que amorosament i bondadosament vol el nostre bé, però no ens obliga sinó que respecta els nostres dubtes i reticències, la nostra complexitat, el nostre ritme, les nostres decisions, perquè formen part del nostre propi jo i del do de la llibertat i personalitat que ens ha concedit, a imatge i semblança seva.  Ell ens coneix molt millor que nosaltres, ens coneix perfectament perquè des de la infinitut d'abans de la Creació ja ens va pensar i estimari va decidir fer-nos existir quan i on Ell va determinar, triant-nos els pares i parents i la nostra mateixa especificitat humana, i ens estima molt més del que ens estimem nosaltres mateixos, perquè el seu amor envers nostre és infinit, Ell que és Amor, i supera la nostra comprensió, estimant-nos a tots i cadascun dels éssers humans com si fossim l'únic humà i l'únic objecte del seu amor il·limitat. Però tot i aixi, això no ens ho imposa ni obliga, sinó que demana la nostra resposta d'acceptació ben lliure, voluntària, conscient i amorosa, perquè vol que així sigui la relació entre Ell i nosaltres, entre nosaltres i Ell, ben respectuosa i considerada, de la mateixa manera que li va demanar el seu Sí a la Verge Maria per encarnar-se i dur a terme la redempció de la Humanitat, perquè l'Amor només amor busca i amb amor es paga, i l'amor és decisió sobirana pròpia, lliure, conscient, voluntària i integral, involucrant tota la persona sencera. 

Perquè parla Jesús en paràboles? Primer perquè les paràboles són accessibles a la gent senzilla, a les persones humils, fins i tot als nens, i l'únic requisit és que lliurement s'acceptin i es facin pròpies, adquirint així un coneixement altíssim amb exemples quotidians, coneguts per tothom i a l'abast de totes les intel·ligències i instruccions, i més asequibles a les persones obertes, confiades, que desitgen ser instruïdes i aprendre i que instintivament reconeixen la veritat i la veu divina en l'embolcall popular i humil com elles. També perquè les paràboles necessiten un esforç personal per ser enteses, a base de pensar-hi, meditar-les, treure'n conclusions pròpies guiades per les imatges que presenten, o bé necessiten la humilitat necessària per demanar que se'ls hi expliquin, reconeixent així la pròpia ignorància i el molt que poden aprendre, sense estar pagat i tancat en els propis coneixements i les pròpies idees, en els dos casos impliquen una obertura, un aprenentatge i un progrès. I encara, perquè de sempre, però sobretot avui en dia, els crítics objecten i desmunten els sistemes filosòfics, amb encert o no i amb raó o sense, però davant una narració, un conte, una historieta, més encara treta de la vida real i quotidiana, que hi poden dir? Només poden entendre o no l'ensenyament i la relació que porten i acceptar-lo o no, en bloc, però la mateixa paràbola en sí és inatacable i totalment immune a tota crítica.

I en aquesta ocasió el Senyor ens parla de la pròpia Paraula, d'Ell mateix i els seus seguidors i continuadors de la seva obra en la seva labor, i de les diferents respostes humanes que no depenen de la Paraula sinó de les personals predisposició a rebre-la i disposició interior a aprofitar-la, agraïr-la, posar-la en pràctica i viure-la. Hi ha 4 grans maneres d'escoltar-la i fer-la nostra, i el mateix Crist ens ho explica ara i aquí a nosaltres tal com ho va fer amb els apòstols que li ho demanaven: 

La primera és la dels "fora del cami", aquells que viuen de forma que allò no va amb ells ni hi té ressò, i de seguida que la senten ja no l'entenen, la menyspreen perquè no els interessa i l'obliden al moment, sense quedar-se'n admirats i meravellats i sense deixar que els hi faci efecte, perquè hi estan tancats, la senten però no l'escolten, i els dimonis, que estan al cas i volen impedir que actui en ells, se la prenen de seguida. És el cas dels incrèduls i descreguts, dels qui no tenen fe i dels indiferents, i podria ser el cas també dels que pel motiu que sigui, al sortir de Missa ja han oblidat de que anaven les lectures que s'han proclamat des de l'ambó, i no recorden ni tan sols l'Evangeli, ni en línies generals, i no consideren necessari agafar el Full per tornar-les a llegir a casa i així refrescar la memòria ni molt menys repasar-les durant el diumenge i idealment tota la setmana, per tal de considerar com els afecta i com poden aplicar-la a la seva vida, com poden resoldre problemes amb ella...

La segona és l'actitud dels qui la reben amb entusiasme, perquè copsan la seva meravella, però la seva recepció és superficial, com un foc d'encenalls, viu però efímer, sense continuïtat, arrels ni veritable força. Aquests ho reconeixen, ho creuen i ho intenten viure, però és com creient que aquesta Paraula els hi ha de solucionar tots els problemes, fins abans que es presentin, i fer-lis la vida fàcil, còmoda i exitosa, amb una visió purament humana i terrenal. I així de seguida que surten complicacions, oposicions i problemes s'escandalitzen, i sobretot si apareixen amb motiu de l'acceptació de la Paraula i de l'intent d'aplicar-la. És com si diguessin "Ah, no! Si això en lloc de portar-me beneficis em porta dificultats, ho deixò estar! No vull problemes a la meva vida...". És a dir una actitud covarda, o irreal i mandrosa, o potser fins i tot màgica, com si tot s'hagués de solucionar sol i anar bé i com si la prova de la veracitat fos l'èxit, la facilitat i la sort, sense acceptar les decepcions, fracassos i sofriments inevitables en la condició humana ni l'esforç i la lluita que donen mèrit a les accions. Són aquells que segueixen gustosament a Jesús en els miracles i prodigis però que, tot i haver-los vist, abandonen a les primeres contrarietats o quan se'ls parla de renúncies, sacrificis i persecucions, i no són capaços de ser fidels, prendre la pròpia creu i seguir a Jesús amb la seva. 

La tercera és la d'aquells que sí que tenen en compte que hi hauran dificultats, perquè són més realistes i intel·ligents, i estan disposats a afrontar-les pel Regne de Déu, però fallen en una altre cosa, en que així com es preocupen per la seva fe, es preocupen també per moltes altres coses: la família, els estudis i la carrera, el treball i la feina, el benestar econòmic d'ells i dels seus, la seguretat, el futur... i ho fan de forma exagerada, sense tenir prou fe, esperança i caritat, i com si tot depenguès d'ells i no actués, o no ho fes prou, la Providència divina, i sense establir una veritable i encertada jerarquia entre els valors,, necessitats i obligacions, no recordant allò de buscar primer a Déu i tot l'altre es rep de resultes. De manera que amb el pas del temps les consideracions materials, humanes, terrenals i mundanes, arriben a ofegar la seva recepció de Déu, posant-ho tot en pla d'igualtat i resultant desatesa la labor pel Regne de Déu davant de tantes altres sol·licitacions que es viuen com urgents i ineludibles, i fan deixar de banda i posposar o no preferir les reals exigències de la fe, convertides en una necessitat i una preocupació més i no en allò principal i més important de la vida humana i l'únic que li dona sentit i significat i la fa realment vàlida i exitosa. No és rar llavors que al final les coses divines es deixin per a l'últim lloc, si hi ha temps i si va bé i tot l'altre està ja ben atès, en comptes de pel primer i principal...

I la quarta és la bona, la d'aquells que són terra fèrtil per a la Paraula i la construcció del Regne, i com les llavors un cop reservades i usades pel futur, donen fruit, uns 30, uns 60 i altres el 100, segons les disposicions de cadascú, perquè Déu es manifesta als homes en la mesura que són capaços d'entendre'l i els fa fer bones obres i miracles també segons la llibertat amb que cadascú el deixa actuar en ell, perquè en la santedat també hi ha graus, i cal col·laborar-hi amb el propi asentiment i esforç, i com en el cas dels talents Déu a un n'hi dona un, a l'altre cinc i al tercer deu, perquè coneix les seves possibilitats i la seva entrega, però tots haurien de ser capaços, fent el gest humà perquè l'eficàcia la posa Ell, de duplicar allò rebut, per poca bona voluntat, confiança i desig de servir Déu i els altres que tinguin. 

I com diu Jesús mateix del seu ensenyament, qui tingui ulls que hi vegi, qui tingui orelles que ho senti i qui tingui cor que ho entengui, perquè és un gran do que se'ns fa i que molts haurien volgut per sobre de tot. Que així sigui! 

La Paraula de Déu dels diumenges

La Paraula de Déu que es proclama a la Missa del diumenge no és només per tenir-la present tot el dia, sinó per a meditar-la tota la setmana, i un cop acceptada i feta nostra, posar-la en pràctica i viure-la tota la nostra vida. 

La religió és el més excels, com a culte i adoració a Déu que és, per això la seva pràctica ha de ser el més acurada i delicada

 Així en el diumenge 14 del temps de durant l'any del cicle A, al que correspon l'any 2023, se'ns diu que és molt important el motiu pel que fem les coses, tant la causa com la manera i l'objectiu, i si això és vàlid sempre i en tot, ho és molt més encara en allò més alt que poden realitzar els éssers humans, els pensaments, paraules, obres i omissions de tipus religiós, especialment en aquells que realment connecten i ens relacionen amb Déu, els fets segons Nostre Senyor Jesucrist i a través d'Ell i de la seva santa Església universal, la catòlica, fundada per Ell mateix i mantinguda arreu i sempre segons l'ensenyament i tradició dels seus apòstols, elegits per Ell, i els successors d'aquests, també divinament escollits. 

Cal mirar molt amb quina intenció fem les coses, molt especialment les espirituals i religioses, perquè Déu, que respecta la nostra llibertat, consciència i voluntat, ens donarà justament allò a que aspirem amb l'acció que realitzem, i per tant cal apuntar a allò més alt, a Ell mateix i al seu Amor. Aquesta és l'aspiració més excelsa i aquella que no sols donarà sentit a la nostra vida sinó que és la única que ens farà realment i plenament feliços tant en aquesta vida com en l'altra. 

La Verge Maria, l'Estrella del Mar

El 16 de juliol es celebra cada any la Mare de Déu del Carme. 

Patrona de l'Orde Carmelita, que aquest dia celebra la seva més gran festa de l'any, i coneguda especialment per l'Escapiilari del Carme, aquesta advocació de la Verge Maria té una gran devoció popular, i com a Stella Maris, Estrella del Mar, és la patrona també de mariners, marins, pescadors i poblacions costaneres així com de l'Apostolat del Mar entre d'altres, i aquest caràcter marítim és molt propi de l'època de l'any de la festa, l'estiu i les vacances, que en moltes ocasions tenen lloc a les platges o en creuers turístics. 

També moltes dones i noies porten el bonic nom de Maria del Carme o Carme, i com a petita mostra en una població catalana de l'interior, concretament osonenca, les Carme del poble fan dir cada any una Missa en honor i agraïment a Nostra Senyora sota aquesta advocació, fet molt comú en molts pobles, però en aquest concretament també fan cada any per aquestes dates de mitjans de juliol un menjar de germanor, dinar o sopar, que en ocasions no molt llunyanes n'havia agrupat unes 70 en un poble d'uns dos mil habitants, en el que a més hi ha "el carrer de les Carmes", una cèntrica via en la que gairebé a totes les cases n'hi ha una, mostra de com estesa ha estat, i segueix estant, la devoció a aquesta advocació de la Verge. 

Encomanem-nos a Maria, la nostra Mare del Cel, i trobem en ella guia, protecció, consol i refugi, que com intercessora, defensora i advocada nostra ens defensi del mal i ens obtingui el perdó diví, estiguem-li agraïts i honorem-la per totes les gràcies de les que ella és mitjancera per a nosaltres, i que el seu exemple de fe i gràcia ens sigui model per a tots i cadascun de nosaltres i pel conjunt de l'Església!   

L'edat de Crist

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

La veritat i la realitat

Fa uns anys el bisbe de Tolon, Dominique Rey (n. 1952) va venir a Vic a fer les conferències del curs d'estiu d'aquell any i el bisbat em va encarregar que fes de traductor del francès al català en directe, junt amb altres mossens bons coneixedors de la llengua francesa, com Josep Pujol, que ens tornavem per fer d'intèrprets pels assistens. Vam quedar sorpresos de la vitalitat i valentia de la diòcesi de Tolón, amb molts seminaristes francesos i joves, amb les esglésies obertes durant el dia fins en barris musulmans, amb sacerdots uniformats amb sotanes i clergimans ben visibles pels carrers, amb molta assistència a Missa i als sagraments i amb bones relacions amb tothom, i el bisbe Rey ens va donar algunes claus d'on havia sorgit aques èxit evangelitzador i aquesta eficàcia pastoral. 

Després, al final del curs, el bisbe de Vic Romà Casanova em va convidar a asseure'm a dinar a la taula dels dos bisbes, amb els vicaris general i episcopal i alguns altres sacerdots, especialment els que havien fet d'intèrprets i va poder i voler quedar-se a menjar, no sols per si de cas, tot i que el bisbe de Vic coneix i parla bé el francès, sinó també com una mena de recompensa per la nostra labor voluntària. Allà el bisbe Rey va parlar de diverses coses amb tots nosaltres i fins va fer algun acudit. El vaig trobar intel·ligent, simpàtic i encertat, una persona molt interessant i agradable de tracte, un home que savia el que feia i ho feia bé. Per això em va sorprendre recentment que el bisbat de Tolón hagi tingut algun desencontre i fricció amb les més altes autoritats eclesiàstiques de Roma, i vaig pensar que deuria tractar-se d'algun malentès que s'acabarà superament i arranjant-se feliçment. 

Però això tambe m'ha fet pensar en totes les persones que en el món d'avui, tan ideologitzat, tan manipulat per la propaganda i tan llunyà per part dels seus governants i poderosos a la visió cristiana en general i la catòlica en particular, i cada cop més, s'atreveixen no obstant a nadar contra corrent i ser coherents en les seves creences, dient la veritat tal com la coneixen i senten, tot i que no tots ni sempre estiguin perfectament encertats en tot, per escàndol d'uns i consol d'altres, sense témer discrepar i enfrontar-se a tota una sèrie de visions dominants, promogudes obertament pels poders fàctics, des de l'ONU fins als governs de la majoria d'Estats i els seus interessos i objectius. Llegir-los ajuda  molt a tenir una visió alternativa a la omnipresent i repetitiva fins al cansanci propaganda i ideologies de moda i noves lleis, i així poder comparar. Alguns d'aquests capaços d'anar a contracorrent del món i manifestar-ho obertament i públicament sense por no són sols veritables despertadors d'intel·ligències sinó també seguidors de Jesucrist i de la missió divina de dir la veritat, recordant allò que cita la Bíblia de que "l'amistat amb el món és enemistat amb Déu", que "no es pot servir a Déu i als diners", és a dir als pressupòsits econòmics i la visió,  idees i plans dels rics, i que "el món no us reconeix perquè el meu Regne no és d'aquest món" i "si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres". 

N'he fet una llista dels que he descobert decidits i valents per ser punt de contradicció tot i que no tots són catòlics i ni tan sols cristians i no tots estan igualment encertats, i algun que altre fins i tot barreja idees molt clares amb autèntics disbarats, que no obstant no són els de les ideologies ara en el poder i promogudes obsessivament pels mitjans de comunicació, i això ja és un contrast que fa pensar i ser crític, i els ordeno per ordre cronològic: 

Joseph Zen (1932)

Esther Vilar (1935)

Marabel Morgan (1937)

Roberto Centeno (1940)

Carlo Maria Viganò (1941)

Denis Hart (1941)

Warren Farrell (1943)

Daphne Patai (1943)

Robert Sarah (1945)

Chantal Delsol (1947)

Camille Paglia (1947)

Gerhard Müller (1947)

Raymond Leo Burke (1948)

Henry Makow (1949)

Christina Hoff Sommers (1950)

Robert Redeker (1954)

Mordechai Vanunu (1954)

Mel Gibson (1956)

Éric Zemmour (1958)

Eva Herman (1958)

Athanasius Schneider (1961)

Alicia Rubio (1962)

Dean Wright (1962)

Jordan Peterson (1962)

Cathy Young (1963)

Viktor Orban (1963)

Anneke Lucas (1963)

Juan Manuel Cotelo (1966)

Marine Le Pen (1968)

Jim Caviezel (1968)

Rafael Palacios (1969)

Fabrice Hadjadj (1971)

Julian Assange (1971)

Eduardo Verástegui (1974)

Samuel Vázquez (1975)

Tim Ballard (c. 1975)

Giorgia Meloni (1977)

Edward Snowden (1983)

Matt Walsh (1986)

Agustín Laje (1989)

Candace Owens (1989)

Eva Vlaardingerbroek (1996)

I algun que altre més del que ignoro l'edat, com Chantal Frei, i només he posat gent viva ara mateix, perquè sinó la llsta, tot i ser de les últimes dècades, seria massa llarga, perquè per sort encara hi ha moltes honroses excepcions, i he procurat no posar massa politics, ni persones amb autoritat, limitant-me en general a un determinat perfil. Com a mínim a tots ells se'ls ha de reconèixer el mèrit de no deixar-se arrossegar pel corrent dominant avui dia amb les seves manies, consignes i cosmovisions que sembla que busquin ser úniques, totals i exclusives, sense deixar espai a la llibertat de pensament, a la confrontació d'idees i ni tan sols a l'investigació i la recerca de la veritat i de la realitat. I segur que n'hi ha molts més, aquesta és només una mostra de la disidència respecte a les polítiques errònies i fins perjudicials que es volen imposar per part dels poders del món actual..  

Alguns sacerdots catòlics del segle XX

Alguns sacerdots catòlics del segle XX (1) que han deixat empremta en el món (2): 

Sant Pius X (1835/1903 - 1914), Papa, va lluitar contra l'heretgia modernista 

Franz Brentano (1838 - 1917), filòsof, deixeble del matemàtic i filòsof Bernard Bolzano, també sacerdot, tots dos secularitzats per poder casar-se

Jacint Verdaguer (1845 - 1902), l'escriptor més gran de la literatura catalana 

Josep Torras i Bages (1846 - 1916), bisbe, La tradició catalana (1892), popularitzà les nocions del seny i la rauxa catalanes, "Catalunya serà cristiana o no serà"

Juli Carsalade du Pont (1847 – 1932), bisbe, defensor i promotor del català a la Catalunya nord, el “bisbe dels catalans”

Giuseppe Mercalli (1850 – 1914), pare de la sismología i vulcanología, escala de terratrèmols del seu nom

Luis Coloma (1851 - 1915), escriptor i periodista 

Miquel Costa Llobera (1854 – 1922), gran poeta català

Sant Carles de Foucauld (1858 - 1916), explorador, traductor del tuareg, l'espiritualitat del desert 

Antoni Maria Alcover (1862 – 1932), gramàtic i filòleg del català, Diccionari català-valencià-balear

Antonin-Dalmace Sertillanges (1863 - 1948), filòsof neotomista  

Sant Mateo Correa (1866 – 1927), mártir del secret de confessió a Mèxic

Felip Ciscar (1868 – 1936), mártir del secret de confessió

Casimir Zeglen (1869 - 1927), inventor d'una armilla antibales de seda

Thomas Byles (1870 – 1912), un dels 3 sacerdots catòlics del Titanic (3)

Josef Peruschitz (1871 – 1912), sacerdot del Titànic

Robert Hugh Benson (1871 - 1914), escriptor, Lord of the World (1907)

Miguel Asín Palacios (1871 - 1944), arabista i islamòleg 

Pius XII (1872 – 1958), Papa, salvà 6 000 jueus, conversió del gran rabí de Roma Israel Zolli

Fernando Olmedo (1873 – 1936), mártir del secret de confessió

Manuel Cazador (1874 - 1956), científic i meteoròleg, descobrí la inversió tèrmica 

Henri Breuil (1877 - 1961), prehistoriador

Réginald Garrigou-Lagrange (1877 - 1964), filòsof i teòleg

Julius Nieuwland al seu laboratori, l'any 1931

Julius Nieuwland (1878 - 1936), químic, inventor del cautxú sintètic i precursor del neoprè

Francis Browne (1880 - 1960), quan era seminarista i aficionat a la fotografia va viatjar amb el Titanic de Southampton a Cherbourg i  Cork a Irlanda, on va baixar, i va fer les fotos conegudes del vaixell

Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955), filòsof i prehistoriador 

Sant Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Papa, convocà el Concili Vaticà II, el seu radiomissatge per la pau l'octubre de 1962 contribuí molt a evitar una 3ª Guerra Mundial que va estar a punt d'esclatar 

Juozas Montvila (1885 – 1912), sacerdot del Titànic

Andrés Ivars (1885 – 1936), mártir del secret de confessió   

Manuel García Morente (1886 - 1942), Lecciones preliminares de Filosofia (1938)  

Edward J. Flanagan (1886 – 1948), fundador de Boys Town a Estats Units

Jozef Tiso (1887 – 1947), president de l’Eslovàquia independent a la Segona Guerra Mundial, acusat de colaboracionista i executat pels aliats, però l’Eslovàquia actual el considera un heroi nacional que salvà el país en una època molt difícil 

Gabriel Piguet (1887 – 1952), bisbe, salvà nens jueus refugiant-los a internats catòlics, empresonat a Dachau, considerat un “just entre les nacions”

Ignasi Puig (1887 - 1961), químic i astrònom, divulgador científic

Sant Pius de Pietrelcina (1887 - 1968), tenia el do de fer miracles i guarir malalts, do de confessor i director espiritual extraordinari, estigmatitzat, gran veneració popular ja en vida i després, cos incorrupte 

Antoni Batlle (1888 - 1955), promotor de l'escoltisme catòlic català 

Ronald Knox (1888 - 1957), convers de l'anglicanisme, escriptor, ell i G.K. Chesterton es van ajudar mútuament a convertir-se 

Miguel Agustín Pro (1891 – 1927), mártir de la fe a Mèxic

Charles Coughlin (1891 – 1979), “el sacerdot de la ràdio”

Josef Mindszenty (1892 - 1975), prelat hongarès, acusat pel govern comunista per la rebel·lió de 1956, 15 anys refugiat a l'ambaixada d'Estats Units a Budapest fins que el 1971 va poder msrxar

Josyf Slipyj (1892 - 1984), cardenal ucraïnès, molts anys empresonat a la Unió Soviètica 

Sant Maximilià Kolbe (1894 – 1941), s’oferí a morir enlloc d’un pare de familia jueu que va sobreviure a la guerra i va assistir a la seva canonització

Georges Lemaître (1894 – 1966), descobridor del Big Bang, llei de Hubble-Lemaître

Fulton J. Sheen (1895 – 1979), bisbe, conferències radiofòniques

Sant Pau VI (1897/1963 - 1978), Concili Vaticà II, el primer Papa viatger pel món

Nicholas Kao Se Tseien (1897 - 2007), trapenc de Taiwan i Hong Kong, 110 anys i a punt de fer-ne 111 

Alojzije Stepinac (1898 - 1960), cardenal iugoslau 

Hugh O’Flaherty (1898 – 1963), va salvar milers de jueus i soldats aliats a Roma

Xavier Zubiri (1898 - 1983), filòsof, secularitzat però catòlic tota la seva vida

Johannes Hirschberger (1900-1990), historiador de la filosofia, Geschichte der Philosophie (2 vol, 1949, 1952)

Johann Fischl (1900 - 1996), Geschichte der Philosophie (1968)

Stefan Wyszynski (1901 - 1981), bisbe, prelat de Polònia sota el comunisme

Carmelo Elorduy (1901 - 1989), sinòleg, traductor  

Sant Josepmaria Escrivà (1902 - 1975), fundador de l'Opus Dei 

Józef Maria Bochenski (1902 - 1995), Wege zum philosophische Denken (1962)

Manuel Mindán Manero (1902 - 2006), Historia de la filosofia y de las ciencias (1963)

Henri Reynders (1903 – 1981), salvà 400 jueus a Bèlgica

Pere Tarrés (1905 – 1950), metge i sacerdot, curà i salvà cossos i ànimes

Julio Menvielle (1905 - 1973), filòsof tomista 

Segundo Llorente (1906 - 1989), jesuïta espanyol, missioner vocacional entre els esquimals d'Alaska

Frederick Copleston (1907 - 1994), A History of Philosophy (9 vol, 1946-1975)

Ramon Masnou (1907 – 2004), bisbe de Vic, defensor i promotor del català a la  postguerra civil  

Patrick Peyton (1909 – 1992), Croada d’Oració, e l Rosari en familia, rosaris multitudinaris per tot el món, "la família que resa unida roman unida"

Hélder Câmara (1909 - 1999), bisbe brasiler, molt compromés amb els pobres

Manuel Serinanell (1909 - 2001), astrònom i fundador de l'Agrupació Astronòmica d'Osona

Dominique Pire (1910 - 1969), pare dominic, Premi Nobel de la Pau 1958 

Abbé Pierre (1912 - 2007), drapaires d'Emaús, "l'àngel dels pobres"

Karl Leisner (1915 – 1945), diaca empresonat a Dachau, allà fou ordenat sacerdot  en secret pel bisbe també empresonat Gabriel Piguet

Sant Oscar Romero (1917 – 1980), bisbe, defensor dels drets humans i dels pobres a El Salvador, mártir

Sant Joan Pau II (1920/1978 - 2005), Papa, polonès, va tenir un paper principal i decisiu en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa i a la mateixa URSS (1989 - 1991).

Vicenç Ferrer (1920 - 2009), missioner a la Índia, secularitzat, Fundació del seu nom  

Fernando Mateos (1920 - 2015), sinòleg

Josep Maria Ballarin (1920 - 2016), escriptor català popular  

Corrado Balducci (1923 - 2008), exorcista i ufòleg 

Serafín Madrid (1925 – 1972), Telèfon de l’Esperança a Espanya

Gabriele Amorth (1925 - 2016), l'exorcista titular de Roma, va realitzar milers d'exorcismes 

Ernesto Cardenal (1925 - 2020), teòleg, escriptor i polític nicaragüenc, membre del govern 

Rutilio Grande (1928 - 1977), salvadoreny, assassinat 

François-Xavier Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), molts anys empresonat al Vietnam des de 1975, l'havien de canviar constantment de presó perquè convertia a carcellers i policies

Pere Casaldàliga (1928 - 2020), bisbe missioner al Brasil, molt compromès amb els pobres

Camilo Torres (1929 - 1966), colombià, es va unir a la guerrilla, mort de seguida en un combat 

Ignacio Ellacuria (1930 - 1989), jesuïta espanyol, assassinat a El Salvador junt amb altres sacerdots i laics

José Luis Martin Descalzo (1930 - 1991), escriptor i periodista  

Michel Schooyans (1930 – 2022), gran defensor de la vida humana des de la concepció a la mort natural

Lluís Espinal (1932 - 1980), jesuïta, crític, assassinat a Bolívia 

Lluís Maria Xirinacs (1932 - 2007), activista, polític, pacifista i filòsof, secularitzat 

Jesús Silva (1933 – 2011), Circo de los Muchachos

Antoni Llidó (1936 - 1974), missioner a Xile, segrestat i assassinat per militars 

Giuseppe Puglisi (1937 – 1993), lluitador contra la màfia a Sicília, assassinat 

William Lombardy (1937 - 2017), gran mestre internacional d'escacs, es secularitzà per casar-se

Joan Alsina (1942 - 1973), missioner a Xile, causes socials, assassinat en el cop d'Estat militar   

Jerzy Popieluszko (1947 – 1984), promotor de la llibertat a Polònia i del  sindicat Solidarnosc, assassinat per la policia secreta

Carlos Felipe Ximenes (1948), bisbe de Timor Leste, Premi Nobel de la Pau 1996

Fernando Lugo (1951), bisbe, va dimitir per entrar en política, president del Paraguai 2008 - 2012 en que fou destituit, apartat de l'estat clerical per incompatibilitat amb el càrrec 

(1) Incloent tots aquells que estaven vius a l'any 1901, és a dir que, encara que fos per pocs anys, estaven vius en algun moment del segle XX encara que la major part, o quasi tota, la seva vida transcorregués al segle XIX.  

(2) Tots en deixen pel seu ministeri sacerdotal, però aquí cito els que s'han fet famosos en altres camps o molt coneguts en el seu

(3) Els tres rebutjaren en diverses ocasions salvar-se pujant en bots com els hi oferiren per la seva condició religiosa per tal d'atendre espiritualment a la gent desesperada per l'enfonsament del vaixell i la impossibilitat d'escapar., pregaren amb ells, els consolaren, confessaren i, quan el vaixell ja es va començar a enfonsar, tots tres donaren l'absolució general en perill de mort a centenars de persones que els hi demanaven el perdó sagramental abans de morir, salvant així a un gran nombre de passatgers penedits dels seus pecats i/o amb temor del judici diví de la condemnació i l'infern, portant-los amb ells a la vida eterna feliç en el Cel amb Déu, i amb l'acceptació de la mort com enviada per Déu i en reparació dels pecats comesos a la vida, la immensa majoria degueren evitar també el Purgatori.  

L'amor generós de Déu envers nostre i la nostra resposta

Quan es fa bé a algú, sobretot si som generosos, Déu és encara molt més generós que nosaltres, com mes ens donem a Ell i com més donem als altres, més se'ns dona Déu i mes ens dona, superant-nos sempre. Qui te fe i confia en Déu veu miracles a la seva vida i com més un es deixa santificar, més i més grans miracles apareixen al seu voltant. Això sí, cal ser prou humil i conscient de la pròpia indignitat per no envanir-se amb ells i per acceptar-los amb tota senzillesa i agraïment, fins i tot sentint-nos confosos davant dons tan grans i excelsos i tan immerescuts per part nostra, rebuts per pura gratuïtat de l'amor diví envers nostre, i això ens ha de fer ser bons i instruments i presència de Déu per als altres, especialment per al proïsme que Déu ens presenta.

La resposta humana a això és lloar i beneïr Déu, donant-li glòria, i obeint-lo amorosament tota la nostra vida, i no sols en aquesta, ja que si tot va bé i deixem fer a Déu, que actui en nosaltres, per tota l'eternitat cantarem joiosos i feliços les seves misericòrdies i les maravelles que haurà fet amb nosaltres, tot estimant-lo cada vegada més i més, perquè l'amor amb amor es paga i la mesura de l'amot és estimar sense mesura ni limit. Podrem donar gràcies sempre pel baptisme que ens ha fet fills de Déu i ens ha donat la gràcia divina que ens ha anat modelant a Jesucrist i unint-nos a Ell, essent santificats per l'Esperit Sant. 

Cal estimar Déu per sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota la ment, amb totes les forces i amb tota l'ànima, primer perquè Déu s'ho mereix, i encara molt més, i perquè aquesta és la relació correcta amb Déu, amb Ell només podem parlar d'amor i viure en el seu amor i del seu amor, tot tornant-li tot l'amor de què siguem capaços i sobretot estimant a la gent que Déu ens presenta i encomana en les nostres vides, fent-ho per amor a Ell. Així l'estimem en els altres germans, demostrant que realment l'estimem. I estimar a Déu sobretot, més que a ningú altre, és molt bo per a nosaltres, perquè ens eleva, ens fa viure en el veritable amor, és a dir en Déu perquè Déu és Amor, i si tenim tot el nostre cor ple d'amor a Déu no hi té cap entrada ni el diable, ni la temptació, ni el pecat, i això, viure en gràcia, tenint l'Esperit Sant en la nostra ànima i compartir la seva bondat i amor amb els altres, és la veritable felicitat i la més alta possible, molt més enllà del que podem expressar ni imaginar.