Unes reflexions

Uns pensaments: 

Al mig de l'Escola d'Atenes (1510) de Rafael, podem imaginar que Plató i Aristòtil parlen del més important
en tota la història humana, Jesucrist, i que Plató diu "És Déu!" i Aristòtil "És home!" i tots dos tenen una part
de la veritat perquè Jesucrist és un cas únic i molt especial al ser plenament Déu i plenament home a la vegada

No és l'home qui ha inventat un(s) déu(s), és Déu qui ha creat l'home

Déu és la mesura de totes les coses, no l'home

Déu és el centre i el primer, i no l'home o qualsevol altre cosa

Caldria dubtar de la nostra pròpia existència abans que de la de Déu, que la precedeix i n'és la font universal i eterna de totes

Déu és, nosaltres existim

Déu és la Veritat 

En Déu ho retrobrem tot, perquè és Déu qui ho ha creat tot

Ho sapiguem o no i ho volguem o no, Déu és tot el que desitgem, tot el que podríem desitjar i molt més encara 

El veritable aliment de l'home és el Cos i la Sang de Crist en l'Eucaristia

La religió cristiana és un aprenentatge de l'amor, és aprendre a estimar

La primera i més gran ciència és el Nou Testament i tota la Bíblia

"Qui com Déu?" significat del nom i lema de St. Miquel Arcàngel 

"En Déu vivim, ens movem i som" (St. Pau)

"Déu és Amor" - St. Joan Evangelista 

"La glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és la visió de Déu"- S. Ireneu de Lió (c. 130 - c. 202)

"La veritat no pot no existir, perquè llavors seria veritat que no existiria" - St. Agustí (354 - 430)

"La veritat. la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant" - St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274) 

"Ja abans que creés el món i el temps, Déu era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat" (cita medieval)

"El món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que han prescindit de la seva arrel divina, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes i s'han tornat boges" - G.K. Chesterton (1874 - 1936) 

"Entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i que algú la posseeixi" - Giovanni Papini (1881 - 1956) explicant la seva conversió des del calvinisme i la descreença al Catolicisme. 

"La revolució sí que és l'opi del poble" - Simone Weil (1909 - 1943)

"L'Encarnació, la Resurrecció, l'Ascensió i tots els miracles són les veritables lleis de la Física" -Flannery O'Connor (1925 - 1964)

Tingues fe en la teva fe, dubta dels teus dubtes!

A l'altre món

En la paràbola del ric que vivia en el luxe i feia continus banquets i el pobre Llàtzer afamat i llagat que s'estava davant la porta del seu palau esperant si podria menjar algunes engrunes dels festins i només els gossos es compadien d'ell llepant-li les ferides, hi ha alguns punts a comentar. 

El pobre Llàtzer. Part d'una il·lustració de vora l'any 1040.

En primer lloc, el pobre Llàtzer. El seu nom, en hebreu Eleazar, significa "Déu ajuda", "L'ajuda de Déu" o "Ajudat per Déu". I tots els Llàtzer que surten a la Bíblia fan molt bon paper, tant a l'Antic com sobretot al Nou Testament, on a més d'aquest Llàtzer de la paràbola hi ha un altre Llàtzer, germà de Marta i Maria,  l'amic de Jesús al qui aquest ressuscita quan ja portava tres dies mort i enterrat a la tomba. 

El Llàtzer de la paràbola és un exemple del pobre necessitat i ferit, que necessita ajuda i no la rep dels homes, el seu únic sostè i esperança es Déu. Quan mor els àngels el porten al si d'Abraham perquè, no havent encara mort, ressuscitat i ascendit al Cel Jesucrist, aquest encara no estava obert per als justos, que esperaven en un lloc sense sofriments la Redempció divina que els hi obriria les portes de la Glòria amb Déu. 

El ric, que a la narració no té nom, mor poc després i el sepulten, arribant a un lloc de turments i de sofriments on paga la seva insensibilitat i falta de caritat cap al pobre Llàtzer a la seva porta, al que no li hagués costat gens donar-li unes monedes, fer-ne tenir cura pels seus criats i donar-li les sobres de les seves grans festes i encara fer-lo netejar, curar i vestir-lo bé i convidar-lo a menjar amb ell a taula a casa seva, ni que fos tan sols una vegada, si més no com a membre del poble jueu que era. Perquè tot i que en vida sembla ignorar-lo, després resulta que el coneixia, perquè el reconeix, i fins i tot sap el seu nom i encara sembla que sap que és molt bona persona. 

Perquè, primer punt, el veu a dalt al si d'Abraham, cosa ja sorprenent estant en un lloc de dolor pagant pel seu pecat, i per això es dirigeix a Abraham dient-li que faci que Llàtzer vagi a ell amb la punta del dit mullat d'aigua i li toqui la llengua, ja que s'abrassa terriblement. Abraham el reconeix com a fill seu però li diu que això és impossible, per l'abisme insalvable que separa els dos destins, i el ric ho accepta i es resigna sense ni tan sols queixar-se ni protestar. 

I això és una impressió personal meva, l'actitud i sentiments del ric a l'altre món no sembla gens la d'un condemnat a l'Infern. No mostra ràbia ni odi, no blasfema ni acusa ni a Déu ni a ningú per la seva sort, i fins i tot es diria que no es desespera ni s'enfonsa cada cop més en una espiral de negació diabòlica. Al contrari, mostra una humilitat extraordinària, no demanant ni tan sols que el treguin sinó tan sols aquell gest amb el que es conforma, tot i ser d'una ajuda mínima, insignificant, que a més l'humilia davant Abraham i Llàtzer. Després vol intercedir pels seus 5 germans encara vius, que Llàtzer els vagi a veure i els avisi, per tal que no vagin a parar al lloc on està ell, i és Abraham, representant de la fe de l'Antic Testament, que li respon que ja tenen a Moisès i els profetes, que escoltin els seus ensenyaments recollits a les Escriptures sagrades. I encara diu, preocupat per la sort dels altres i no per la seva, que tem que no els faran cas, perquè els coneix i són com ell, i sap que el càstig els agafarà desprevinguts i satisfets com en el seu cas. I encara fa una mica com de profeta dient que en canvi si veiessin un ressuscitat d'entre els morts sí que es convertirien i és Abraham el que li diu que si no fan cas de Moisès i els profetes, ni que ressuscités un d'entre els morts no se'l creurien. Tot això passa abans de la Redempció i tots es mantenen en l'Antiga Aliança, cal recordar també que Crist s'ho diu als fariseus. 

I tot i que la interpretació més comuna diu que Crist no volia referir-se als sentiments dels condemnats sinó tan sols fer el contrast encara més gran, entre la felicitat i els sofriments en una vida i en l'altra, la impressió que aquesta paràbola dona és que el ric no ha caigut a l'Infern sinó que està pagant al Purgatori, i cal recordar que Jesucrist encara no havia davallat a l'altre món per rescatar els sants, els justos i els pecadors salvables. El ric aquí sembla una ànima del Purgatori a la que el càstig purificador en lloc d'endurir-lo, obcecar-lo i demonitzar-lo encara més, el fa tornar més bo, ja que canvia molt positivament la seva visió egoista, satisfeta i indiferent, per un real apreci d'Abraham i de Llàtzer i un amor actiu pels seus germans encara vius. És cert que Abraham li contesta que ni ell ni Llàtzer poden fer res per ell, des de la perspectiva de l'Antic Testament, però la seva bona conducta i sentiments mentre purga terriblement purificant-se dona tota la impressió que és un dels pecadors als que potser ja quan Jesucrist davalli "als inferns" trobarà en Ell la salvació i immediatament o després d'un "temps" més o menys llarg, tindrà entrada a la vida eterna. Perquè si l'abisme és humanament insalvable, Jesucrist, que és Déu i home, sí que el pot i el vol creuar, per redimir també als recuperables. Si només anessin finalment al Cel aquells com Abraham, Moisès i els profetes i els pobres com Llàtzer, els preferits per Déu i als qui Jesucrist s'identifica dient que tot el que els hi feren a Ell ho feren, serien molt pocs els qui se salvarien. I tot i que quan a Jesús li pregunten si són pocs o molts els que es salven, Ell contesta "afanyeu-vos a entrar per la porta estreta", això vol dir que vagin a Ell, que és l'únic Salvador i que és l'únic camí, veritat i vida que porta a Déu Pare. I l'ample camí que porta a la perdició és el de qui coneixent-lo no li fan cas, de nou cal tenir present el context, el fet que parla als fariseus, i confien en altres mitjans de salvació, ni que sigui en la fe d'Abraham, reduïda no obstant en molts d'ells en ser fills d'Abraham i per tant considerar-se salvats. Davant d'aquest punt fonamental, que no hi ha salvació fora de la fe en Jesús, és notori que l'esforç i les dificultats i problemes del veritable seguiment portant la pròpia creu i acompanyant-lo són reals però no la part principal, ja que Déu ajuda i com diu el mateix Crist, el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera. 

Uns punts més porten a pensar que aquest ric està al Purgatori i no a l'Infern. Tota la narració dona la impressió que no sols no ho ha fet expressament sinó que ni tant sols se n'ha adonat del que feia o tan sols molt vagament i que el resultat final no se l'esperava. A més no consta que hagués comés cap dels pecats que Déu adverteix que priven de la vida eterna, com cometre adulteri, matar, robar, jurar en fals, o cometre fraus, sinó tan sols la seva inconsciència i despreocupació convertides en duresa cap un proïsme molt proper. I quan Jesús parla dels rics, cal recordar altres llocs on hi fa referència, com en la trobada amb el jove ric que no s'atreveix a seguir el camí que li proposa de vendre-ho tot, donar-ho als pobres i seguir-lo a Ell, tot i que es bona persona i ha observat els manaments tota la seva vida i Jesús no sols l'aprecia sinó que se l'estima i el voldria amb Ell però les riqueses li impedeixen decidir-lo a donar el pas que no sols li hagués assegurat al jove la salvació i la vida eterna que buscava sinó que l'hauria convertit en un deixeble als peus de Jesús, un sant i potser un apòstol. I quan aquest li va preguntar per assegurar la vida eterna, d'entrada Jesús només li va dir els manaments de la Llei i va ser quan el jove ric va insistir en què més podia fer, li va fer la proposta d'un canvi radical de vida. Cal no oblidar que quan Jesús diu, veient-lo marxar, comenta el difícil que és que un ric entri al Regne de Déu i els deixebles pregunten qui es salvarà doncs, els hi diu que per als homes és impossible, però que per a Déu tot és possible. 

Però és que a més aquest ric a l'altre món diu que si un home ressuscités d'entre els morts, sí que se'l creurien, i demana si no podria ser Llàtzer, el pobre. I Jesucrist, que s'identifica amb els pobres, pel fet que aquests necessiten encara més a Déu i no tenen ningú més a qui recórrer per tal que els ajudi, en certa manera és aquest Llàtzer, "Déu és ajuda" o "L'ajuda de Déu", que mort pobre i nafrat a la Creu que després ressuscita i aquest fet i el missatge de salvació i vida eterna amb Déu omple de goig i alegria a tots el qui el reben, l'accepten i agraeixen, però molt especialment els pobres i els qui sofreixen i en aquest món són menyspreats. Perquè com han vingut a dir molts sants, el Purgatori s'ha de passar, en aquesta vida o en l'altre. I Jesucrist, que coneixia la seva missió, fa un anunci que Ell és aquest Llàtzer que ressuscita i es mostra als homes, per tal que així es converteixin i se salvin, com demana el ric afortunat en aquest món i patidor en l'altre, per una inversió escatològica, després de la mort, que Crist expressa també en altres ocasions, com quan diu que s'intercanviaran els papers dels qui ara riuen i els qui ara ploren. Tot i que Abraham també té en part raó perquè tot i que Jesucrist va ressuscitar d'entre els morts i uns quants van creure en Ell, es van convertir i van entrar en camí de salvació eterna per la fe en Ell i els fruits que això comporta al tenir-lo com a base, companyia i meta de la pròpia vida, "empeltats en Ell", molts d'altres ni així van voler creure i convertir-se com preveia Abraham, el pare en la fe, i aquests sí que van entrant en un perillós camí ample de perdició, buscant seguretats en altres coses i no en Jesucrist. I no serveix ja l'antiga Llei, perquè aquesta ha estat superada per la presència de Déu encarnat en ésser humà a la Terra i el seu nou manament de l'amor a Déu i al proïsme per amor a Déu tal com Ell ens ha ensenyat en paraules i obres, que la resumeix i perfecciona. 

Com a resum es podria dir que si tots som pecadors i el Fill de Déu ha vingut no a condemnar-nos sinó a salvar-nos, com ovelles perdudes, i hi ha molta alegria al Cel quan se'n salva un, també tots som en part rics per les nostres possessions i aferraments personals, de les que no sabem prescindir i ens fan insensibles i fins durs amb les necessitats alienes, però també tots som en part pobres perquè tots necessitem necessàriament de Déu i del perdó i la salvació que ens ha obtingut Jesucrist pagant pels nostres pecats a la Passió i la Creu, morint i ressuscitant i amb la donació de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats pel baptisme que ens fa fills de Déu i el deslligar humà a la Terra que quan actua l'Esperit Sant es reflecteix en ser també deslligats al Cel. 

La Trinitat sempre actua conjuntament, però hi ha moments de la salvació més propis d'una Persona o una altre. I per voluntat del Pare, són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens obtenen el perdó, la reconciliació, ens alliberen i ens retornen la gràcia divina i la pau. Vulgui Déu que aquesta acció divina sigui acceptada, agraïda i viscuda per tots els homes de bona voluntat i més encara per tants com sigui possible ja que si no tots l'acullen si que Déu l'ofereix a tots!

Alliberar els captius

La Mare de Déu de la Mercè es celebra el 24 de setembre 

La Mare de Déu de la Mercè

El que se'n diu l'Ideal de la Mercè és alliberar captius per vies pacífiques. L'Orde Mercedària, que s'hi dedicava des de l'Edat Mitjana i encara ara té encomanat el servei a les presons, va ser fundada a Barcelona  i té un origen clarament català.  

Una nit d'agost de 1218 la Mare de Déu s'aparegué simultàniament a St. Pere Nolasc (c. 1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (c. 1175 - 1275) i el rei Jaume I (1208 - 1276) instant-los a fundar un Orde per rescatar captius cristians presoners en poder islàmic al nord d'Àfrica, sobretot. L'Orde de la Mercè fou fundada tot seguit per ells i Berenguer de Palou II (+ 1241), bisbe de Barcelona entre 1212 - 1241. 

La gran fe amb que els mercedaris es dedicaren a l'alliberament de captius va fer que des del principi, si no portaven prous diners per aconseguir que fossin posats en llibertat, es quedessin ells mateixos com ostatges a canvi, destacant en això St. Ramon Nonat (1204 - 1240) qui va ser torturat a la presó musulmana, St. Pere Ermengol (1228 - 1304) que en captiveri van intentar assassinar-lo penjant-lo però va sobreviure miraculosament i St. Serapió (c. 1179 - 1240) i St. Pere Pascual (1227 - 1300) que hi van morir màrtirs, en tots els casos perquè en esclavatge predicaven i convertien als seus propis captors musulmans. La branca femenina va començar amb Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) l'any 1265. 

Fins el 1779 l'Orde de la Mercè va fer més de 300 redempcions, alliberant 60 000 captius. Des de 1812 és una Orde missionera que es dedica a activitats diverses i segueix alliberant altres tipus d'esclavatges com l'espiritual, el pitjor de tots, dels esclaus del mal, del pecat i del diable, així com esclavituds concretes com la marginació, la misèria, els empresonats per delictes, l'alcoholisme i altres addicions que anul·len la llibertat humana i que poden comprometre la fe dels afectats. 

La Mare de Déu de la Mercè és patrona de Barcelona i de moltes més ciutats i activitats. A la comarca d'Osona és la patrona de Calldetenes i Roda de Ter, pobles que amb tal motiu celebren la seva Festa Major el 24 de setembre. 

Que la Mare de Déu, sota l'advocació de la Mercè, ens ajudi a tots a alliberar aquelles persones presoneres de captivitats espirituals, socials o personals, per tal que puguin recobrar la llibertat i la plena dignitat humana i, més encara, de fills de Déu! 

Un miracle continuat fins ara

Sant Gener o Gennaro (+ 305), bisbe de Benevent i màrtir en la persecució de Dioclecià, patró de la ciutat de Nàpols i molt conegut arreu del món pel miracle de la liquació de la seva sang, guardada en un reliquiari, en dies molt senyalats, que sol tenir lloc cada any, però no tots els anys, essent un any que no es va liquar el 1976 (1), però a més la rapidesa de la liquefacció també varia, des de gairebé instantània a força lenta, i això es pren com un auguri (2). Un cas recent  en que la sang es va mantenir sòlida va ser l'any 2016, però en canvi es va liquar dos vegades el 2020, en ple temps de la pandèmia, si bé al desembre d'aquell any no ho va fer, potser presagiant que 2021 seria un any dolent.  

La sang de St. Gennaro durant l'esdeveniment prodigiós de la seva liquació en dates assenyalades

Al principi la sang es liquava un cop l'any el 19 de setembre, dia del seu martiri i pas al Cel i de la seva celebració, fet que es troba oficialment documentat per primera vegada el 1389, quan es va exhibir públicament a la vista de tothom, si bé sembla que ja es produïa en ocasions al segle XIII i s'esperava i quan tenia lloc s'anunciava a tota la ciutat des del Castel Nuovo, produïnt una gran alegria i felicitacions pel fet per part de la gent. Després ja van ser dos vegades l'any i més tard tres, sempre en dates referides a la seva vida i santedat, el 16 de desembre quan es celebra el seu patronatge sobre Nàpols i la seva arquidiòcesi, i el dissabte abans del primer diumenge de maig, que va ser quan les seves relíquies van ser traslladades i aplegades juntes. Aquests dies, cada any fins ara, milers de devots del sant i de fidels en general es concentren davant la catedral de Nàpols a l'espera de si es produirà el miracle, com sol ser l'habitual, i el miracle s'exposa a la vista del públic durant 8 dies (3), després es torna a solidificar. En ocasions també es liqua en circumstàncies excepcionals en altres dies, com en algunes visites papals a Nàpols, la més recent en presència del Papa a mitjan segle XIX. No ho va fer  en altres ocasions posteriors, però el 2015, quan la visita del papa Francesc a les relíquies, resant davant d'elles i besant-les, la sang seca es va mig liquar, si bé no del tot.

Durant el miracle la sang canvia de color, de fosc a roig, augmenta de volum, a vegades fins el doble, o pel contrari minva i en alguna ocasió es fa tan fluida que fins i tot bull. Estudis científics realitzats des de l'any 1902 han comprovat, per mitjans espectroscòpics, que la substància és sang, ja que s'hi va detectar l'oxihemoglobina, cosa corroborada amb anàlisis molt més precisos l'any 1989. També pot canviar de massa i pes, ntre 1900 i 1904 els científics que ho estudiaven van mesurar que durant la liquefacció el pes de la sang augmentava en 28 grams, però això no es va repetit fins el 1991 en que es va trobar un augment de 25 grams, en altres ocasions en canvi també minva, i això estant els recipients hermèticament tancats i segellats, no havent-se obert mai. Els estudis també han vist que la fluidificació és independent de totes les condicions externes de temperatura, moviment, il·luminació i altres, essent un fenòmen d'origen intern. 

De la vida de St. Gener se'n sap poc, tot i que està documentat en fonts primerenques, no contemporànies però quasi dels fets, estan documentat el seu culte des de principis del segle V. El seu nom llatí era Ianuarius, el nom del primer mes de l'any, i en italià és Gennaro, nom pel que també és mundialment conegut. Nascut probablement cap a l'any 270, va ser ordenat sacerdot essent molt jove, la tradició diu que als 15 anys, i el 302 va ser consagrat bisbe de Benevento. Abans de ser finalment decapitat, hauria estat torturat i les autoritats imperials paganes l'haurien intentat matar d'altres formes sense èxit, una d'elles posant-lo a l'arena amb diverses feres, però aquestes el van respectar. 

El de la sang no és l'únic miracle que s'atribueix a St. Gener, també és molt important el d'haver preservat durant 1700 anys a Nàpols de les erupcions del proper volcà Vesubi, atribuint-ho a la presència allà de les seves relíquies i, en vàries ocasions històriques conegudes, a processons amb aquestes, abans de les quals la lava semblava que afectaria la ciutat, després de fer-la o es va parar o es va desviar o va ser en una altre direcció, com el 16 de desembre de 1631 quan una erupció del Vesubi va afectar molt la zona, però no va tocar la densament poblada Nàpols. 

(1) Un reportatge de la televisió catalana emès fa pocs anys tenia per títol més o menys el de "1976, l'any de tots els dimonis" i tot i que potser es volia referir a "l'any del pandemonium", el cert és que alguna cosa devia passar aquell any i no sols a nivell català o espanyol. 

(2) Una liquació ràpida es considera senyal de benediccions i de que tot va o anirà bé, mentre que si es manté sòlida es diu que prediu problemes i dificultats i fins desgràcies. No es va liquar el setembre de 1939 i els anys 1940 i 1943 a  la Segona Guerra Mundial, ni el 1973, abans d'una epidèmia de còlera a Nàpols, ni el 1980, un mes abans del terratrèmol que va afectar una ciutat prop de Nàpols. 

(3) Quan succeeix al maig i al setembre, al desembre el pas a líquid només dura un dia. 

Un paper especialíssim a la Redempció

El 15 de setembre es celebra la Mare de Déu dels Dolors, l'endemà de l'Exaltació de la Santa Creu.

 

Maria al peu de la Creu, detall del quadre "Calvari" de Raul Berzosa (1979)
de l'església catòlica de Santa Maria Reina de la Família, a Cayalá, Guatemala. 

Al peu de la Creu de Nostre Senyor Jesucrist hi havia la seva mare, la Verge Maria, compartint els seus sofriments, llegim a l'Evangeli segons Sant Joan. Vivint més intensament que ningú els dolors i sofriments del seu diví Fill Jesús a la Creu, com a part dels seus propis, ja profetitzats pel ancià Simeó quan la presentació de Jesús nadó al Temple i tots els quals tenien relació amb la seva maternitat divina, la Mare de Déu va ser la que es va associar més estretament a la Redempció obtinguda per Jesucrist al Calvari per a tota la Humanitat. 

Acollim-nos a la nostra Mare del Cel, que Jesús mateix a la Creu ens donà com a Mare, dient-li a ella "Mare, aquí tens el teu fill" i al seu deixeble estimat, Sant Joan, l'únic apòstol al Calvari, "Fill, aquí tens la teva mare", i a partir de llavors ell l'acollí a casa seva com a mare seva. Aquest fet tan important per a Maria i St. Joan, val en representació de tots els deixebles de Jesucrist i molt especialment per als deixebles més estimats, com ho era Sant Joan. 

Preguem-li sempre a la Mare de Déu i Mare nostra del Cel, encomanem-nos sempre a ella i demanem-li que ens protegeixi i intercedeixi per nosaltres, sobretot en tots els nostres problemes i adversitats, per tal que visquem units a Crist ja en aquest món i que tinguem fins al final la seva guía, companyia i ajuda!  

El Triomf de la Creu

El 14 de setembre és la gran festa de l'Exaltació de la Santa Creu 

Els Cartoixans fan dejuni, menjant un sol cop al dia, des d'aquest dia fins a Pasqua. I des de Pasqua fins a aquesta Festa de la Creu fan en canvi dinar i sopar. Així divideixen l'any en dos parts, una de preparació, penitència i austeritat, i una altre de gaudi de l'anticip del Cel. 

Cal que seguim el camí de la Creu, portant la nostra pròpia creu i seguint a Nostre Senyor Jesucrist amb la seva, per tal de poder arribar com Ell a la felicitat incomparable i eterna del Cel! 

L' essència de Catalunya

El Dia de Catalunya és l'11 de setembre, la Diada. 

Com deia el bisbe Josep Torres i Bages (1846 - 1916), "Catalunya serà cristiana o no serà", perquè l'essència de la catalanitat és el Catolicisme, com ho ha sigut des de fa més d'un mil·lenni, en que neix la nació catalana, en unes terres on la presència de la vera religió ja era quasi un mil·lenni més antiga. 

Diversos fets ens ho mostren:

Catalunya neix als monestirs de Sant Martí del Canigó, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. 

El Romànic és l'art nacional català.

Dos grans centres històrics de Catalunya són els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus. 

El primer text en català documentat són les Homilíes d'Organyà, una col·lecció de sermons. 

El primer gran escriptor en català és el beat Ramon Llull. 

A Barcelona va nèixer al segle XIII l'Orde de la Mare de Déu de la Mercè, advocació patrona de la ciutat.

Des de temps medievals hi ha una gran devoció catalana a Sant Jordi, ara copatró del país. 

El centre espiritual de Catalunya és el monestir benedictí de Montserrat, a aquestes muntanyes, amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, advocació de la Verge Maria escollida com a patrona principal de Catalunya i molt venerada pels catalans. 

Una altre gran referència espiritual és Núria. 

A Catalunya va fer la seva conversió i experiència espiritual St. Ignasi de Loyola, el fundador dels Jesuïtes, a Manresa, Montserrat i Barcelona, grans centres jesuïtes. 

Hi ha dos grans Cants Espirituals, que defineixen el país, el d'Ausiàs Marc i el de Joan Maragall.  

El més gran filòsof català és Jaume Balmes.

El màxim exponent de la literatura catalana és el sacerdot Jacint Verdaguer

Les obres arquitectòniques més representatives i admirades de Catalunya són les del molt devot arquitecte Antoni Gaudí i entre totes elles molt especialment la Sagrada Família, una de les meravelles del món actual. 

Catalunya és una terra de molts sants, i un d'ells, St. Antoni Maria Claret, va fundar a Vic l'any 1849 la congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, els populars Claretians, missioners a molts països del món. 

La ciutat de Barcelona, capital del país, està presidida per l'església i l'estàtua del Sagrat Cor del Tibidabo. 

Una música catalana que s'ha fet universal, sobretot a partir de la interpretació de Pau Casals a l'ONU el 1971, és El Cant dels Ocells, una nadala. 

És una constància històrica associada indissolublement amb la catalanitat. 

Demanem-li a Déu que Catalunya segueixi essent sempre cristiana catòlica i catalana!

La Nativitat de Maria, Verge Mare de Déu

El 8 de setembre és la Festa del Naixement de la Verge Maria

La Mare de Déu del Remei, Vic

És també la festa de les marededéus trobades, com les de Meritxell, Núria, Remei, Gràcia, Queralt... i també ho celebren aquest dia altres advocacions de la Mare de Déu.

La Mare de Déu de Meritxell, al seu santuari d'Andorra

També és la festa d'Andorra, de la que l'himne nacional parla de la Verge, i de Maó, així com de l'arquebisbat de Tarragona i dels bisbats de La Seu d'Urgell i Solsona. 

La Mare de Déu de Núria

Dins de l'any litúrgic hi ha una correlació clara de les festes, el 8 de desembre és la Immaculada Concepció i el 8 de setembre la Nativitat de Maria, el 25 de març és l'Anunciació i el 25 de desembre el Nadal, i sis mesos abans el 24 de juny el naixement de Sant Joan Baptista. 

La Mare de Déu de Gràcia, Maó 

Celebrem el Naixement de Maria, la nova Eva de la Creació renovada en la que el seu Fill diví, Nostre Senyor Jesucrist, és el nou Adam, ara sí la Humanitat salvada i redimida, tal com Déu la vol!

Ara fa 12 anys

El 5 de setembre de 2010 va succeïr un fet decisiu i definitiu en la vida de tres futurs preveres, gairebé com un nou naixement: la nostra ordenació sacerdotal. 

L'inici de la cerimònia, amb l'arribada dels candidats, ja diaques, entre la fila de sacerdots, que en aquells moments, com en altres ocasions, evoca com una filera d'àngels que acudeixen a trobar-se amb el seu Senyor, el Déu de l'Univers, la Santíssima Trinitat del Pare, Fill i Esperit Sant, tres Persones en la Unitat divina. Són nocions que ens sobrepassen, com la seva presència espiritual i sacramental que tot i que invisible és més real que la nostra mateixa presència física. I a part de la divina, hi havia molta presència invisible, la Verge Maria, àngels i sants, les ànimes...

La catedral estava plena de feligresos, s'ordenaven tres nous sacerdots alhora, dos d'ells joves i molt ben preparats, Mn. Joan Prat (1980) i Mn. Xavier Bisbal (1982)  i el meu cas, Mn. Ricard Lázaro (1954) d'una vocació molt tardana. Familiars, feligresos de les nostres parròquies, amics, coneguts, gent de tot el bisbat i fins de fora, parents de Barcelona, i alguns fins i tot arribats expressament des de Rwanda,  sobretot el bisbe de Vic, Romà Casanova (1956), molts sacerdots de la diòcesi, diaques, religiosos, seminaristes i escolans. Era la comunitat cristiana de creients la que ens acompanyava, en representació de l'Església Militant, i d'una manera misteriosa també ho feien l'Església Triomfant i l'Església Purgant. Tota l'Església hi era d'alguna manera present. 

Va ser un misteri, pel que ens haviem preparat durant anys però tot i així ens va agafar d'improvís, perquè ens va sobrepassar, un do tan gran de Déu. Jo em deia "Perquè jo, Senyor? Vós sabeu que sóc dèbil i pecador..." no sabent-me avenir de tanta misericordia i gratuïtat en el do del sacerdoci. Per si de cas just abans de la cerimònia em vaig confessar amb el canonge penitencer, Mn. Josep Jutglà, que em va atendre i orientar molt bé, i tot que en el últim moment em vaig sentir disposat per poder rebre'l en bones condicions, les necessàries, adequades i si podia ser, les millors possibles per part meva. I la prostració és la manifestació externa de la presència i actuació de Déu i del reconeixement de la nostra absoluta dependència d'Ell. 

Déu crida a qui vol, quan vol i com vol, i no sempre als millors, però és Ell qui fa el miracle i ens en fa dignes de ser presència seva en el món i entre els homes, de portar-lo amb nosaltres d'una manera especial i diferent, sobretot en el cas dels bisbes en els que hi ha la plenitud de la gràcia sacerdotal atorgada per l'Esperit Sant, i de ser els seus ulls, orelles, boca, braços i peus. El sacerdot ha de transparetar a Crist i deixar-lo actuar a través seu.  

L'ordenació és com un nou naixement, et canvia la vida i la manera de veure les coses, fins i tot la manera de ser, és un canvi essencial. En la pròpia història hi ha un abans i un després claríssim, a partir d'aleshores s'és sacerdot per sempre, perquè és un sagrament indeleble com el baptisme i la confirmació, que només es poden rebre una vegada i no es poden repetir, a diferència dels altres quatre, confessió, comunió, unció dels malalts i matrimoni, ja que encara que aquest últim és indissoluble i vàlid fins a la mort d'un dels cònjugues, es pot repetir en cas de viudedat. La recepció de l'Orde sacerdotal és decisiu i definitiu.  

El canvi de vestimenta un cop completada l'ordenació és una projecció externa del canvi interior operat. En el meu cas em van ajudar a vestir de forma cerimonial Mn. Francesc Basora (1931), rector des de 1998 de la parròquia de Folgueroles, amb el qui vaig començar la via al sacerdoci i a qui li haig d'agraïr que m'hi hagués anat introduïnt, obtenint el permís de donar la comunió, fent-me fer de lector i d'escolà i d'altres maneres, l'ànim i la guia del qual em van fer molt bé, i també estava per allà en aquell moment Mn. Canisius Niyonsaba (1968), sacerdot rwandès amb qui també vaig col·laborar continuament i vam ser amics des de l'any 2006 en que me'l va presentar Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual, fins que va marxar a finals de 2013, tots ells i altres em van acompanyar molt en el camí, igual que tots els professors que vaig tenir al temps de seminarista, especialment Mn. Pere Oliva (1961), el director i encarregat del Seminari, amb qui sempre he tingut un contacte proper i amical i els companys seminaristes com Mn. Jaume Casamitjana (1976) i evidentment d'una manera absolutament especial els companys d'ordenació Mn. Joan Prat i Mn. Xavier Bisbal. 

I n'hauria de citar molts més, començant pel meu pare Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) qui no va arribar a veure-ho en aquest món però que com em van dir "ho veu des del Cel" i la meva segona mare Nativitat Valls Costa (1929 - 2018) que sí que hi va poder assistir i viure-ho, així com tots els meus germans i parents, però és gairebé impossible fer-ho amb tots, com els professors de l'Institut de Ciències Religioses i molts religiosos, laics i laiques (1). 

Potser aquesta relació que és només una pinzellada pot mostrar com quan un candidat arriba al sacerdoci és per efecte de l'ajuda de tota una sèrie de persones, no un fet individual.  A tots ells, i a molts més, els hi estic molt agraït. Però tot i aquest treball humà que hi coopera, qui té la iniciativa, guia i acompanya en el transcurs, i convida a la trobada total és Nostre Senyor Jesucrist, que és qui ens diu "Segueix-me!" i "Vine amb Mi", ambs inspiracions i fets de l'existència o per mitjà de paraules o actes dels altres.

I és que és un dia molt important a la vida no sols dels qui han estat cridats i escollits sinó per als seus companys en el sacerdoci que hi assisteixen, familiars, amics, veïns, coneguts i tot el poble fidel. Tots s'adonen que estan assistint a una actuació divina transformadora. La cerimònia és impressionant per a tots els que hi assisteixen i molt més pels que en són els receptors, que ho viuen amb una intensitat extraordinària. I un dels moments més llargs i colpidors és la prostració dels candidats a terra durant el res cantat de la lletania dels sants que s'invoquen especialment, començant per la Verge Maria, Mare de Déu, i acabant per tots els sants i santes de Déu, demanant-lis la seva pregària, intercessió i protecció pels qui feien el compromís i adquirien la gran responsabilitat.

Al nou sacerdot se li imposen les mans com ja feien els apòstols per transmetre l'Esperit Sant i se li consagren les mans, que han de consagrar i tocar el Cos de Crist en l'Eucaristia, donar l'absolució i benedicció, ungir i imposar-les...El bisbe a més té consagrat el cap i tot el cos, indicant la plenitud del sacerdoci, que permet donar la confirmació, sagrament que en algun cas pot ser delegat en cas necessari, i fer l'ordenació sacerdotal, reservat únicament i exclusivament a ell, i amb la conformitat papal, especialment en la consagració d'un altre bisbe. En el transcurs de l'ordenació es fa la promesa de celibat i d'obediència al bisbe que ordena i als seus successors en la diòcesi on estàs incardinat.

En aquest magne esdeveniment, del món del sagrat, i com a tal únic i diferent a tots els altres del món civil i de l'existència quotidiana, és costum que el nou ordenat digui unes paraules al poble assistent, però aquí com que erem tres i ben avinguts, i a suggeriment del bisbe, vam trobar una solució salomònica: el text que es va llegir el van escriure Mn. Joan i Mn. Xavier però per acord de tots em va tocar llegir-lo a mi, cosa que vaig fer amb molt de gust i igual que si l'hagués escrit jo mateix i fossin les meves pròpies paraules, perquè en certa manera ho eren, perquè m'hi vaig sentir totalment representat i ben comprès, tot i que anava descobrint el text en el moment de llegir-lo. Mostra eloqüent que la inspiració, l'expectativa i l'experiència era comú.

La cerimònia va acabar amb la trobada dels nous sacerdots amb la gent, molta de la qual feia el gest de besar les mans recent consagrades, es reben les felicitacions, es reparteixen recordatoris, es parla i es fa l'obsequi d'un piscolabis als assistents per compartir encara més l'alegria d'aquell dia tan especial, tan semblant a un casament, però encara més perquè el sacerdot es casa metafòricament amb l'Església, comprometent-se a estimar-la i servir-la durant tota la seva vida, vivint l'Amor de Déu i repartint-lo als altres: "El sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús" com deia St. Joan Maria Vianney (1786 - 1859), el Sant Rector d'Ars, patró dels rectors i dels sacerdots. 

Tant de bo que molts joves, i també molts de no tant joves, que se senten cridats per vocació a fer aquest camí de la vida siguin prou valents i decidits per fer-lo donant el seu "Sí!" a Déu i deixant-se portar a on Ell vulgui. No sols fan molta falta, perquè el sacerdot és insustituïble en les seves funcions, sinó que val molt la pena, ens aixeca i eleva i es descobreix que és el millor que et pot passar a la vida!

(1) N'hauria de citar molts i és molt difícil fer una relació exhaustiva, però entre els que em van animar en algun moment a emprendre aquest camí o em van acompanyar en ell, podria citar com exemple a Mn. Joan Torra (1954), director uns anys de l'Institut Superior de Ciències de Vic que a l'acabar els estudis em va preguntar "Perquè no et fas diaca?", molt especialment al bisbe Mn. Romà Casanova (1956) que em va acceptar quan li vaig anar a demanar l'any 2004 afegint "diaca no, tu que tens les condicions ves per sacerdot", el diaca permanent Jaime Garcia Noriega (1954) i als laics col·laboradors de la parròquia de Folgueroles Josep Pascual (1939 - 2022), Joan Tió (1963), Dorota Ozga (1987) i Núria Tió (1997), aquestes dues em van demanar més d'un cop i en públic "Perquè no et fas sacerdot?". I d'una manera més implícita un mossèn amb el que vaig tenir un contacte breu però vam simpatitzar molt i vam ser molt amics és Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), la seva compatriota Françoise Uwizeyimana (1983) i els companys d'estudis i molt en especial l'Elisabet Jubany (1978) amb qui vam fer molt treball junts durant la carrera. Però em deixaria d'altres com les Josefines i Sacramentàries, i d'aquestes molt en particular les rwandeses Teresita i Patrícia. I no segueixo perquè un cas en recorda un altre i la llista aniria creixent. Potser en el límit fins abastar tots els coneguts del Poble de Déu i Cos de Crist. 

Un primer diumenge de setembre

Un primer diumenge de setembre va passar el fet més important i transcendental de la meva vida adulta i fins i tot de tota la meva vida, ja que el Baptisme, la Primera Comunió i la Confirmació han estat en el meu cas els que junt amb els altres sacraments, confessions i comunions, m'han portat a aquesta realitat. 

Junt amb els companys de vocació Joan Prat (1980) i Xavier Bisbal (1982) vam ser ordenats pel bisbe de Vic Romà Casanova (1956) a la catedral de Vic, l'any 2010. Ells dos eren d'Igualada i jo, tot  i  que nascut a Barcelona d'on vaig marxar als tretze anys, de Folgueroles, el poble on he viscut des de  l'any 1970. A més dels estudis de seminarista, un tenia la carrera de Dret, l'altre la d'Economia i la meva era la de la Humanitats, però tot això era irrellevant davant d'aquesta nova vida molt més alta.  

Mn. Joan estava a punt de fer 30 anys, Mn. Xavier en tenia 28 i jo 56. Tots tres haviem compartit el temps de seminaristes des de feia 5 anys, i moltes experiències i vivències en el discerniment i maduració del nostre compromís. 

Va ser molt emotiva la salutació després de l'ordenació amb els sacerdots assistents, tots els quals, i eren molts, havien passat abans un per un a imposar-nos les mans, just després que ho fés el bisbe, i que amb la seva abraçada ens acollien fraternalment com a nou membres del grup de sacerdots. 

I a continuació vam participar en la Missa de la celebració, presidida pel bisbe, i en la que els tres nous preveres vam concelebrar per primera vegada l'Eucaristia. Com a sacerdots ordenats i actius en el servei vam néixer tots tres a Vic. 

És un gran do de Déu, del tot inmmerescut però acceptat amb agraïment i alegria i amb moltes ganes de servir-lo a Ell i a tots els germans per amor a Ell. En dono moltes gràcies de tot cor, perquè aquesta transformació essencial de ser sacerdot per sempre és el millor que m'ha passat a la vida, a la que li ha donat un sentit nou i transcendent. Lloem i beneïm tots a Déu i demanem-li que ens segueixi donant molts ministres seus que portin la presència de Jesucrist i la gràcia de l'Esperit Sant al món i a tothom, que es necessita molt! 

El Papa Sant Gregori Magne

Sant Gregori I el Gran (c. 540 - 604), Papa del 590 al 604. 

Representació de St. Gregori Magne en una miniatura d'un manuscrit del segle XII

És un dels tres papes que porten l'apelatiu de "Gran" o "Magne": els altres sont St. Lleó I (c. 400 - 461), Papa del 440 al 461 i St. Nicolau I (c. 800 - 867), Papa del 856 al 867. 

Al Papa Sant Gregori se'l representa escribint, ja que va escriure molt i molt bé, homilies i tractats, com la Regla Pastoral  per a ús de bisbes, abats, rectors i altres persones amb autoritat sacerdotal o religiosa, i amb un colom al costat sobre la seva espatlla, ja que era tan encertat, bo i segur tot el que deia que mostrava tenir la inspiració de l'Esperit Sant. 

També se li atribueix l'origen del cant gregorià, i és un dels tres papes de nom Gregori que han fet aportacions decisives i duradores a l'Església i al món, essent els altres dos St. Gregori VII (c. 1015 - 1085), Papa de 1073 a 1085, del que pren nom la reforma eclesiàstica gregoriana, i Gregori XIII (1502 - 1585), Papa de 1072 a 1085, que l'any 1582 va promulgar el calendari gregorià, recollit immediatament per molts països catòlics i molt aviat per la resta dels catòlics, que els països protestants van adoptar entre 1600 (Prússia) i 1752 (Anglaterra i Suècia) i els ortodoxos i la resta del món al segle XX, de manera que avui l'usen a tot arreu, si bé en alguns països coexisteix amb calendaris locals. 

Que St. Gregori Magne ens ajudi des del Cel, pregant i intercedint davant la Trinitat per nosaltres i amb els escrits i exemple, a saber conèixer i viure la integritat i puresa de la doctrina cristiana i a deixar-nos inspirar sempre per l'Esperit Sant! 

Una recent celebració a Sant Julià de Vilatorta

Aquests dies fa un any que vaig començar a fer misses a Sant Julià de Vilatorta, a l'església parroquial del poble, els dissabtes a la tarda. Però no és l'únic lloc de la localitat en que n'he fet, també he celebrat Missa a les ermites de Sta. Rita i de St. Roc. En aquesta darrera recentment hi ha hagut Missa amb motiu del dia del sant al calendari litúrgic. 

Missa de St. Roc a l'ermita dedicada a ell el dia de la seva festa, St. Julià de Vilatorta 16.08.2022. Foto: Anna Rifà

A St. Roc se l'invoca contra la pesta i l'ermita és antiga, construïda en agraïment al sant pel fet que una epidèmia de fa uns dos segles i mig va parar, o no va arribar a afectar al poble, pregant-li per tal que els protegís. I sempre hi ha resposta popular, sobretot dels veïns del carrer St. Roc però també de tot el poble i fins de gent de fora. 

L'ermita, que havia quedat en mal estat, va ser restaurada l'any 1977 pel jovent del poble i a partir de l'any següent ja s'hi van reprendre les celebracions litúrgiques pel dia del sant, acollint també altres activitats ocasionalment, com matrimonis. El 2005 una nova restauració amb pintures a les parets sobre escenes de la vida de St. Roc fetes per un artista local va portar a l'aspecte actual, presidit per un original Crist crucificat vist des de baix, del mateix pintor. Aquesta d'agost era la segona Missa que hi feia, ja que a finals d'abril n'hi va haver una per les noces d'or d'un matrimoni del poble. 

A continuació de la Missa es va celebrar la tradicional xocolatada amb la gent que hi havia vingut, a l'esplanada del davant de l'ermita, molta de la qual havia seguit la Missa des de fora. Tenint en compte que aquest sant va viure fa mil anys ens n'adonem de la veritat de que Déu exalça els humils. Que Sant Roc ens protegeixi de la forma com cada any a molts llocs se li agraeix d'haver-ho fet!.