Estudi de Rússia (I): semblants a Estats Units.

"Els russos són allò més semblants als nord-americans" va afirmar, per experiència personal, una jove noia catalana políglota que estudiava anglès i rus a principis dels anys 1970s. 

I això es pot veure en les pel·lícules que fan sobre ells mateixos: 

Estats Units: 

Paula Prentiss (1938), actriu de Man's favorite sport (1964)

On the town (1949), d'on la famosa cançó "New York, New York!"

Singin' in the rain i This is cinerama (1952)

How to marry a millionaire i Gentlemen prefer blondes (1953)

The seven year itch (1955) 

Bus stop (1956)

Pillow talk (1959) 

The apartment (1960) 

Lover come back, The misfits, West Side story i Breakfast at Tiffany's (1961) 

Days of wine and roses i Boys' night out (1962)

It's a mad mad mad mad World (1963) 

Man's favorite sport, Send me no flowers i Sex and the single girl (1964)

Three on a couch (1966)

Barefoot in the park i Guess who's coming to dinner (1967)

The party (1968)

If it's tuesday, this must be Belgium (1969) 

The out-of-towners i Love story (1970) 

Cannery row i Koyaasniqatsi (1982) 

The right stuff  (1983) 

Veient aquestes 29 pel·lícules, un pot conèixer perfectament l'estil de vida americà, l'American way of life, i la mentalitat d'aquest país. 

Amb Rússia i l'antiga Unió Soviètica passa una cosa igual amb aquestes: 

Poster del film Devchata (Les noies, 1961)

Les noies (Devchata, 1961)

Benvingut, o prohibida l'entrada als estranys (Dobro pozhalovat, ili postoronnim vkhod                                     vospreshchyon,  1964)

Caminant pels carrers de Moscou (Ya shagayu po Moskve, 1964)

Tinc vint anys (Mne dvadtsat let, 1965) 

Operació Y i les altres aventures de Shurik (Operatsiya Y i drugiye priklyucheniya Shurika, 1965)

Compte amb el cotxe (Bereguis avtomobilia, 1966) 

El temps de l'amor (Valentin Katajews chirurgische Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor                             Igorowitsch, 1967) 

Rapte a la caucasiana, o les Noves aventures de Shurik (Kavkazkaya plennitsa, ili Novye                                     priklyucheniya Shurika, 1967)  

El braç dels diamants (Brillantovaya ruka, 1969)

Les 12 cadires (12 stulyev, 1971)

Increïbles aventures d'uns italians a Rússia (Neveroyatnye priklucheniya italiantsev v Rossii,                             1974) 

No pot ser! (Ne mozhet byt!, 1975) 

La ironia del destí, o Gaudeix del bany! (Ironyia sud'by, ili S logkim parom!, 1975) 

Romanç d'oficina (Sluzhebnyy roman, 1977) 

Moscou no creu en llàgrimes (Moskva szelam ne verit, 1979) 

El garatge (Garazh, 1979) 

Estació per a dos (Vokzal dlya dvoikh, 1982) 

Sportloto-82 (1982) 

Un romanç cruel (Zhestokiy romans, 1984) 

La més encantadora y atractiva (Samaya obayatel'naya i privlekatel'naya, 1985) 

Urga, el territori de l'amor (Urga, territoriya lyubvi, 1991) 

El mateix passa amb aquestes altres 21 pel·lícules (1), els que les ha vist i escoltat, millor en V.O.S. si pot ser, ja s'ha familiaritzat amb l'ànima russa, tan especial però per altra part tan exteriorment semblant a la nord-americana. 

(1) Dues d'elles són absolutament imprescindibles per conèixer la mentalitat russa: La ironia del destí o Gaudeix del teu bany! (1975) i Moscou no creu en llàgrimes (1979), que és recomanable veure fins i tot diverses vegades i molt millor amb els diàlegs en rus i subtitulades. 

Intercedint mútuament els uns pels altres davant Déu

Tota la família i els seus amics i persones que els estimen preguen a Déu per ells. 

I ben segur que al seu torn també ells li preguen intercedint per tots nosaltres. 

Els dos meus germans Jordi Joan Lázaro Medina (1956 - 2021) i Francesc Xavier Lázaro Valls (1961 - 2022),
assistint a una Missa de celebració familiar, junt amb els nostres pares Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) 
i Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), i la tieta Montserrat Costa Gumara (1935 - 2013) a la 3ª fila*,juny 1997. 

Al Cel siguin i que un dia ens hi poguem retrobar! 

* La de més a la dreta, que porta una peça de roba groga. 

Aniversari de la vinguda al món del meu germà Xavier

Avui és l'aniversari de naixement del meu germà Xavier Lázaro (Barcelona 29.03.1961 - Barcelona 25.01.2022) i amb tal motiu tinc per ell un record molt especial i encomano la seva ànima a Nostre Senyor Jesucrist i a la Verge Maria. 

El Xavier fent la primera comunió. Tota la vida va ser un cristià catòlic convençut.

Vaig compartir 60 anys amb ell l'avantsala de l'eternitat, la vida humana en aquest planeta Terra, segons la voluntat de Déu, que ens va fer germans a la mateixa família i per tant proïsme ben directe l'un de l'altre, probablement perquè va pensar, com en el cas dels pares, altres germans i parents en general que ens va triar, que ens convenia conèixer-nos i que ens podiem ajudar molt espiritualment de cara a la nostra salvació eterna. Ara, ja acabada la seva experiència de la vida, tots els que el coneixíem i estimàven tenim la ferma esperança que gràcies a l'Amor diví aquesta hagi sigut positiva i ja hagi arribat a la meta de la felicitat eterna amb la visió beatífica de Déu i que estigui ja sempre amb Ell a la Glòria del Cel amb els pares, el germà Jordi i els altres parents, persones estimades i amics a qui Déu ja ha cridat cap a Ell, i que si Déu vol igual que per voluntat divina ens vam trobar i conviure aquí en aquest món també un dia ens hi poguem retrobar tots! 

Consagrats tots a l'Immaculat Cor de Maria

Estem consagrats al Cor de Maria!

La consagració feta pel Papa Francesc a Roma, simultàniament se'n feia una altre a Fàtima, on la Mare de Déu va demanar
l'any 1917 que li consagressin Rússia per evitar majors mals, i al mateix temps la feien també tots els bisbes catòlics del món
citant expressament a Rússia i Ucraïna, que el 1917 no existia com a nació independent, i per la pau entre els dos països.  

Encomanats a ella, si volem sóm invulnerables al diable, al pecat i al mal, evitar-los i vencer-los tenint la seva ajuda ja només és decisió nostra, i cal aprofitar-ho per tal que vagi redreçant-se el món, que tant s'havia torçat en els últims 50 anys (1), quasi sense adonar-nos-en, de tan subtil i progressiu que va ser tot. Però cal reconèixer que últimament estava molt malament tot en el camp espiritual, en el moral i fins i tot en la mentalitat quotidiana. Corromputs a poc a poc, és en els últims anys, des del 2001 ençà, que s'ha anat veient de diferents formes, el corromput que ja estava tot. I són problemes ara ja tan profunds i estesos que humanament no tenen solució, per tal només podem confiar en l'acció de Déu i en la poderosa intercessió de la Verge.

Aprofitem aquesta consagració i esperem veure la renovació del món per la intervenció divina a través de la protecció i mediació de Maria, Mare i advocada nostra i mitjancera de totes les gràcies i dons! 

(1) Si haguéssim de posar una fita potser seria l'any 1973 l'inici, amb tota una sèrie de canvis negatius que van afectar el món, si bé amb precedents ja el 1968, quan un jovent es rebel·là contra una situació que només 8 o 10 anys més tard ja s'hagués considerat idíl·lica, o uns dos o tres anys abans i tot.  

Les 24 Hores de pregària quaresmals

Les 24 Hores de pregària han tingut lloc del divendres 25 al dissabte 26 de març. 

Un moment d'adoració nocturna a la Catedral de Vic. 

La Mare de Déu, Reina

La Mare de Déu Reina, icona russa.

El Papa Francesc, en unió amb tots els bisbes catòlics del món, ha consagrat Rússia i Ucraïna, citant-les explícitament, i tots els països del món a la Verge Maria. Així ha respost a la petició que la mateixa Verge va fer a les seves aparicions de Fàtima l'any 1917, demanant que li consagressin Rússia, cosa que ja es va complir parcialment per diversos Papes i de forma completa pel Papa Sant Joan Pau II el mateix dia de l'Anunciació de l'any 1984. Ara s'ha repetit aquesta consagració a petició dels bisbes catòlics ucraïnesos i s'ha fet tal com la Mare de Déu havia demanat: el Papa en unió amb tots els bisbes, citant explícitament Rússia, i consagrant-la a l'Immaculat Cor de Maria junt a Ucraïna, que el 1917 no existia encara com Estat independent i formava part de Rússia, i a tot el món sencer. 

De tot cor li demanem a Maria, la nostra Mare del Cel, que així com Jesucrist és el nostre Rei i el de tot l'Univers, ella, la seva Mare, volem i desitgem que en sigui la Reina, com ja ho és per coronació celestial segons la voluntat divina, i a tal fi ens hi consagrem i li ho encomanem. 

Que el seu Immaculat Cor regeixi tota la Terra i vetlli maternalment per tots nosaltres!

L' Anunciació

Avui és commemora l'Anunciació de l'arcàngel Gabriel a Maria de que era la destinada entre totes les dones a ser la mare de Déu Fill: 

L'Anunciació (c. 1426) de Fra Angelico 

Amb el "Sí!" de Maria va ser possible l'inici del pla de salvació de Déu per a la Humanitat, amb l'Encarnació, inici d'un món nou. I l'Emmanuel profetitzat ja de segles abans, és a dir el Déu-amb-nosaltres, no sols es va fer realitat sinó que es va revelar com Jesús, això és Déu Salvador, Déu salva o Salvació de Déu. D'alguna manera misteriosa tots els éssers humans desitjosos de la Redempció també hi erem darrera l'àngel, suplicant-li silenciosament a la Verge Maria amb la nostra actitud expectant que acceptés aquella missió divina. I ella la va acceptar immediatament amb tota docilitat, humilitat i conformitat amb la voluntat de Déu. 

Donem-li honor i glòria a la Mare de Déu, agraïm-li de tot cor tots els seus dons i bondats amb nosaltres, començant ja per aquesta primera, reconeixem tots els favors que cada dia rebem de la seva generosa mà, ella que és intercessora i mitjancera de totes les gràcies divines i que ens protegeix amb sol·licitut i tendressa maternal, consagrem-nos a ella i demanem-li que la seva companyia, protecció, consol, ajuda i tots els dons que ens obtè i ens guarden no ens faltin mai! 

Màrtirs del segle XX

El segle XX ha sigut el que més màrtirs cristians, sobretot catòlics però també d'altres denominacions, ha tingut de tota la Història, superant les pitjors èpoques de persecucions. 

Alguns màrtirs catòlics del segle passat: 

Sant Òscar Romero (1917 - 1980), arquebisbe de San Salvador,
assassinat d'un tret mentre deia la Missa el 24 de març, dia de la
seva celebració litúirgica des que va ser canonitzat l'any 2018. 

Beat Rutilio Grande (1928 - 1977), jesuïta d'El Salvador,
que va ser un precedent d'Òscar Romero, del que era amic,
i amb el que compartia els ideals de justicia social cristiana.

Joan Alsina (1942 - 1973), assassinat per militars dies
desprès del cop d'Estat de Xile, aquí de jove sacerdot

Antoni Llidó (1936 - 1974), també assassinat per militars
a Xile per ordre del seu govern després de 3 setmanes detingut 

Lluís Espinal (1932 - 1980), jesuïta assassinat per
uns paramilitars a Bolívia, aquí de jove sacerdot

Jerzy Popieluszko (1947 - 1984), assassinat per un
grup de policia secreta a Polònia, per la seva labor

Ignacio Ellacuria (1930 - 1989), jesuïta, assassinat per
militars junt amb 5 jesuïtes més  i fins i tot una mare i 
filla per ser-ne testimonis, a la Universitat d'El Salvador. 

Tots els assassinats per militars del batalló Atlacatl, entrenat als
Estats Units,  seguint ordres de membres del govern d'El Salvador

N'hi ha moltíssims més, comptant tot el món, però els citats són una mostra força representativa dels màrtirs d'aproximadament l'últim quart del segle XX, en realitat de tant sols els anys 1973 - 1989. 

Que Déu tingui al Cel amb ell a totes aquestes víctimes innocents i que elles des d'allà preguin i intercedeixin per nosaltres i el món del nostre temps! 

La Pau de Crist, tan necessària per al món

The Deserter (1916) de Michael Boardman Robinson (1876 - 1952), el Crist de nou executat en la figura d'un objector 
a la guerra. Els soldats que composen l'escamot d'afusellament i li disparen són dels països combatents a la Gran Guerra.

Nostre Senyor Jesucrist ens ho diu ben clar a l'Evangeli segons sant Lluc, capítol 14: 

"Quin rei, si va a la guerra a lluitar contra un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny".

I en altres llocs, Crist és encara més radical, com quan diu a l'Evangeli segons sant Mateu, capítol 5: 

"Heu sentit que va ser dit ull per ull i dent per dent. Però jo us dic no resistiu al dolent. Al contrari, si algú et bufeteja una galta, presenta-li també l'altra. I al que vol pledejar amb tu per robar-te la túnica, cedeix-li també el mantell". 

És a dir que no hem de respondre al mal amb mal, sinó amb bé. Els primers cristians eren pacifistes radicals, no-violents i que feien el que diu també Jesús: "Estimeu els vostres enemics". Cal procurar de totes les maneres que l'Amor triomfi, i no pas l'odi, la venjança, la violència contra els violents, i per això ells vivien desarmats, beneïen als qui els maleïen i els agredien o els condemnaven injustament, feien el bé a tothom no perquè l'altre s'ho meresqués o fos bo, sinó perquè Déu és bó i ells volien ser dignes fills d'Ell, "que fa sortir el Sol sobre justos i injustos i dona la pluja a bons i dolents". 

Els primers cristians no resistien el mal, eren víctimes però mai botxins, ni tan sols es defensaven físicament quan els agredien ja que ho feien sols de paraula, donant testimoni de la seva fe amb l'eloqüència i la força que els hi donava l'Esperit Sant en aquells moments difícils, i deixaven la seva defensa en mans de Déu, de la seva voluntat i de la seva providència. Es negaven a portar armes o a integrar-se en cossos armats, a no ser que ja hi fossin quan es van convertir. 

I quan amb la llibertat (Constantí, 313) i el triomf (Teodosi, 380) del Cristianisme a l'Imperi Romà, es necessità que integressin forces militars, policials i judicials, ho feren progressivament per obediència i necessitat, però amb molta recança, perquè tenien present els manaments divins d'estimar al proïsme sense fer distinció de persones ni mirar si ho mereixien o no i de no judicar per no ser judicats. Encara en temps de Justinià (527 - 565), època de gran expansió imperial, el soldat cristià que en una batalla d'una guerra i en defensa pròpia matava un agressor enemic amb el que lluitava, havia de fer, i ho feia voluntàriament per a la seva salvació, una llarga penitència que segons com podia ser de fins de dos o tres anys, amb dejunis, major grau d'oració, renúncies i sacrificis, actes de caritat i diverses abstinències, perquè havia trasgredit el manament diví "no mataràs".  I més encara, com va dir el mateix Crist, "qui va fer una d'aquestes coses a un dels qui creuen en mi, a mi m'ho va fer". Déu s'estima tota la seva Creació i més als éssers humans, fets a la seva imatge i semblança - perquè ens ha concedit existència, vida, personalitat, llibertat, consciència, intel·ligència, voluntat, capacitat d'estimar i de fer coses... - i vol que aquests es portin bé entre ells i que s'estimin amb l'amor que Ell mateix els dona, i més encara els cristians que pel baptisme han estat redimits del pecat original i fets fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, i tot allò que se'ls fa és com si se li fés a Ell, que es solidaritza amb totes les víctimes i amb tots els qui sofreixen o són tractats injustament i vol que recuperin la plena dignitat humana i se'ls faci justícia, i la tindran en aquest món o en l'altre, on l'innocent serà reivindicat i el culpable serà desenmascarat i haurà de respondre davant Ell.  

Després amb el pas dels segles i amb el contacte amb altres pobles d'altres religions que sí feien la guerra voluntàriament i fins la consideraven santa, les coses van anar canviant, sobretot amb el lideratge dels pobles germànics, que venien de societats guerreres i inicialment molt menys civilitzades, fins bàrbares i en alguns casos gairebé salvatges. Als segles VII i VIII la necessitat de defensar-se dels invasors i la licitud de la guerra i de la violència armada en determinades condicions estava ja plenament assumida en general i no sols entre els francs i altres pobles guerrers similars sinó més o menys per tothom, com a mal menor, defensa pròpia, per protegir els dèbils, impedir el triomf del mal, fer regnar la justícia per la força... però no era així al principi, quan tot això es deixava en mans de Déu i no dels homes. 

Quin Amor, quina bondat, quina paciència i capacitat de perdó té Déu amb els éssers humans, que ens equivoquem un i altre cop, tropecem moltíssimes vegades amb el mateix, cometem moltes malvestats i, el que es pitjor, sovint justificant-ho o fins pensant-nos que fem el bé. Per això hem de demanar perdó pels nostres pecats, acceptar i confiar en el perdó diví, estar-ne molt agraïts, ser humils i culpar-se un mateix i no als altres, i perdonar els ofensors tal com Déu ens ha perdonat i perdona, tal com volem ser perdonats i tal com Ell vol que fem per tal que en el nostre món temporal ja regni l'amor,  la bondat i la pau i no pas la venjança, la violència ni l'odi, sigui pel motiu que sigui. 

Que la pau de Crist, la que ve del ser perdonat i del perdonar, de la consciència pura i neta en voler i fer la voluntat de Déu i de la reconciliació dels enemics, estigui sempre amb nosaltres, i reconeguem que això nosaltres sols no ho podem sinó que necessitem demanar-ho a Déu i que Ell ens guiï i acompanyi, ens doni encert i força per fer el que haguem de fer i que hi faci més que nosaltres, que seguint la seva inspiració fem el gest, però és Ell qui hi posa l'eficàcia. Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l'esperança que posem en Vós! 

Invoquem els sants patrons

En moments de grans i greus dificultats, és molt convenient invocar davant Déu la pregària i la intercessió dels nostres sants patrons.

Rússia: 

La Mare de Déu Sobirana 

Sant Josep 

Sant Andreu, el Primer Cridat (1) 

Sant Jordi

Sant Basili el Gran

Sant Vladimir

Ucraïna (2): 

Sant Andreu 

Sant Jordi

Sant Vladimir (3)

Invoquem-los a tots i molt especialment a la Verge Maria Regnant i als tres sants patrons comuns a les dues nacions, per tal que ells els obtinguin de Déu el seny i encert dels governants, el final de la violència, el perdó mutu, la reconciliació i la pau! 

(1) La tradició ortodoxa el fa el primer bisbe de Bizanci, i per tant l'antecessor dels patriarques de Constantinoble.  

(2) Tots tres compartits amb Rússia. 

(3) En ucraïnès Sant Volodymyr. 

Consagració de Rússia i Ucraïna al Cor de Maria

El Papa Francesc consagrarà Rússia i Ucraïna a l'Immaculat Cor de Maria el proper divendres 25 de març, festa de l'Anunciació, segons va demanar la mateixa Verge Maria en una de les seves aparicions de Fàtima l'any 1917 i com li han demanat recentment els bisbes catòlics d'Ucraïna, amb motiu de la guerra amb Rússia, per complir el mandat de la Mare de Déu. 

El Papa Pius XII ja va consagrar el món sencer a l'Immaculat Cor de Maria el 31 d'octubre de 1942 en un missatge radiofònic i els pobles de Rússia el 1952 en una carta apostòlica. 

El Papa Sant Pau VI va consagrar el món a l'Immaculat Cor de Maria l'any 1964. 

El Papa Sant Joan Pau II va renovar la consagració del món a l'Immaculat Cor de Maria el 13 d'octubre de 1982, el 25 de març de 1984, aquesta feta en comunió amb tots els bisbes del món, i el 8 d'octubre del 2000. 

El Papa Benet XVI l'any 2010 va consagrar els sacerdots a l'Immaculat Cor de Maria a Fàtima. 

I el Papa Francesc va renovar altre cop la consagració del món sencer l'octubre de 2013, fent-ho aquesta vegada a la Benaurada Sempre Verge Maria de Fàtima. 

D'aquestes consagracions, la vident de Fàtima Sor Lucia dos Santos (1907 - 2005) va dir l'any 1989 que la de 1984 ja complia amb totes les condicions sol·licitades per la Verge, segons li va ser revelat als tres pastorets a les aparicions. Tot i que de forma implícita, ja que s'hi consagrava tot el món, i per tant també la llavors Unió Soviètica, Sor Lucia va afirmar que ja satisfeia el desig de la Verge Maria expressat a les seves aparicions.  

I el cert és que un any més tard, el març de 1985 arribava al poder a la U.R.S.S. el reformista Mikhail Gorbachov, el 1986 començava la perestroika o reestructuració i el 1987 la glasnost o transparència, el 1988 es celebrava oficialment el mil·lenari de la conversió i cristianització de Rússia amb St. Vladimir el Gran de Kiev, el 1989 finalitzava la invasió soviètica d'Afganistan i queia el Mur de Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa, és a dir Polònia, Rep. Dem. Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària, el 1990 es reunificava Alemanya i el 1991 queia el comunisme a Albània i la U.R.S.S. i es dissolvien el Pacte de Varsòvia, el COMECON, la KGB, Iugoslàvia i, a finals d'any, la pròpia Unió Soviètica, convertida en Rússia i la Comunitat d'Estats Independents, integrada per Rússia, Ucraïna, Bielorrúsia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Kazakhstan, Turkmenistan, Kirguisistan, Uzbekistan i Tadjikistan, que abans estaven unides i en formaven part, un procés de canvis imprevist, inaudit i accelerat. 

La consagració de Rússia i Ucraïna a l'Immaculat Cor de Maria la farà el Papa Francesc a la basílica de St. Pere del Vaticà el dia de la festa mariana 25 de març, dins de la cerimònia penitèncial quaresmal de les 24 Hores d'Oració, alhora que el cardenal polonès Konrad Krajewski ho farà al santuari de Fàtima a Portugal, i ha convidat a tots els bisbes catòlics del món a sumar-s'hi en aquell mateix moment fent-ho a les seves catedrals, així com a totes les comunitats cristianes i tots els fidels. 

Sant Josep, un sant realment únic

Sant Josep, a qui Déu escollí com a cast espòs de la Verge Maria i com a pare adoptiu del seu Fill Jesús i cap i protector terrenal de la Sagrada Família, és un dels més grans sants. 

És el sant del silenci, de l'escolta i l'obediència ràpida i decidida a la voluntat divina, de la quotidianitat, patró dels pares, de les famílies, de l'Església i de la bona mort, com va ser la seva, en els braços de Jesús i Maria. I com deia Sta. Teresa de Jesús i molts altres sants, St. Josep és un sant que no falla mai, que sempre atén bondadosament i amorosament les nostres pregàries fetes a ell, per tal que li ho demani al seu fill Jesús, el Fill de Déu, i a la seva esposa la Mare de Déu, que no li neguen res. Si li demanem i no ho obtenim, és que allò que demanavem no era segons la voluntat de Déu, però en canvi ens atorga coses millors encara, que sí són segons la voluntat divina. I com a pare exemplar que va ser, un pare segons Déu els volia i els vol, és també el sant patró dels seminaristes i com a tal la seva festa del 19 de març és també el Dia del Seminari. 

Té una altre gran festa l'1 de maig, dia de Sant Josep obrer. I naturalment també participa de les festes del Nadal, de la Sagrada Família, l'Epifania, la Presentació i d'altres episodis com el retrobament de Jesús al Temple. Tot aquest discret i humil protagonisme, senzill i modest, i la seva docilitat a les seves revelacions divines en somnis, complertes amb plena naturalitat i eficàcia, el fan el sant més gran, tan sols per darrera de Jesucrist, el Sant per excel·lència com a Déu i home que és, i de la Verge Santíssima, Immaculada i concebuda sense pecat original per un do diví especialíssim i únic, que li va avançar el fruit de la Redempció per la seva condició també única de Mare del Diví Fill. I si de Maria es pot dir amb tota propietat que és filla del seu Fill, això també es pot dir per la seva funció de Sant Josep. 

Siguem sempre ben devots de Sant Josep, honorem-lo i donem-li gràcies pels seus molts favors i preguem-li que sigui sempre el nostre pare i protector, i que intercedeixi per nosaltres i per tots els cristians i també per tot el món, especialment pels més necessitats d'ajuda en aquest món i en vistes a la vida eterna!  

Idees i aliances errònies van portar a la Gran Guerra

A principis del segle XX es van fer unes aliances destinades, segons es deia, a evitar una guerra. Així la que feren l'Imperi Francès,  l'Imperi Britànic i l'Imperi Rus, sovint enfrontats per temes colonials dècades abans. I també la que feren l'Imperi Alemany del Kaiser, l'Imperi Austro-Hongarès per pangermanisme i el naixent Imperi Italià en una mena de coalició centreuropea, tot i que els dos últims s'havien en guerres durant molt temps. I n'hi havia d'altres de menors. L'objectiu, deien, era impedir que mai més tornés a esclatar una guerra entre dues potències europees. Aquestes grans coalicions havien d'impedir-ho, en la teoria d'aquell temps. 

Els arxiducs Francesc Ferran i Sofia, després d'un primer atemptat fallit amb bomba, on van resultar il·lesos, sortint
d'una recepció a l'Ajuntament de Sarajevo, i dirigint-se a l'hospital a visitar els ferits, 5 minuts abans de ser assassinats. 

Però va succeïr l'atemptat de Sarajevo en que un grup terrorista serbi va assassinar al arxiduc Francesc Ferran (1863 - 1918), hereu de l'Imperi Austro-Hongarès, i la seva dona l'arxiduquesa Sofia (1868 - 1918). Amb l'evidència de la connexió i l'implicació estatal sèrbia, Àustria-Hongria va exigir responsabilitats a Sèrbia i aquesta, sabent-se respaldada per Rússia, va acceptar tots els punts excepte un, que les dues parts consideraven innegociable. Per això va esclatar la guerra entre aquests dos països (1). 

Hagués sigut una altre guerra dels Balcans, de les que ja n'hi havien hagut diverses en els anys abans, si no fos pel joc d'aliances establert "per evitar una guerra general". L'Imperi Rus tenia una estreta relació amb Sèrbia per paneslavisme i va sortir a protegir al seu país aliat, amb el que l'unien llaços jurídics. Davant això l'Imperi Alemany, que tenia una aliança amb Àustria-Hongria va sortir a donar suport a aquesta. Encara hagués sigut una gran guerra però no la Gran Guerra europea, després dita Primera Guerra Mundial. 

Soldats britànics a la Gran Guerra amb una metralladora Vickers i caretes antigas

Però va resultar que el joc d'aliances teòricament construit per garantir la pau, un cop aquesta va esclatar, va fer justament tot l'efecte contrari. França i el Regne Unit, que per intentar impedir una nova guerra franco-alemanya com la de 1870 s'havia implicat en que Bèlgica era neutral i un atac a aquesta el consideraria un casus belli, es van veure arrossegats gairebé contra la seva voluntat a entrar en un conflicte que ni desitjaven ni volien ni els afectava en principi. Itàlia en canvi va mantenir la seva neutralitat i dos anys després entraria en guerra però en el bàndol contrari, per interessos seus. Pel mateix motiu l'Imperi Turc otomà també hi va entrar, en el cantó dels Imperis Centrals. I com que eren Imperis i tenien colònies, la guerra va afectar no sols a Europa sinó també a Àsia, Àfrica i Oceania. Aquest va ser el resultat d'una estratègia de coalicions de nacions teòricament dissenyades per mantenir l'equilibri i la pau. Però en molts camps de batalla, excepte els dels directament implicats primer, gairebé tots i anaven al principi, fins que les passions es van encendre, a desgana i a contracor. Per això la propaganda, sobretot la britànica, per movilitzar l'esperit guerrer, va tenir que satanitzar l'enemic i així des de bon principi es van atribuïr als alemanys barbaritats inconcebibles, totalment falses, que suposadament haurien comès a Bèlgica, tot i que els mateixos que les deixaven anar sabien que tot era mentida, uns enganys inventats, però com després va dir bastant cínicament per intentar justificar-ho un encara relativament jove Winston Churchill: "la primera víctima de les guerres és la veritat". 

Estats Units, que era neutral i pacifista i la opinió pública del qual era totalment contrària a involucrar-s'hi, i en tot cas les simpaties de la majoria de la seva gent eren d'entrada més pro-germàniques que pro-francorussobritàniques, va tenir que fer una gran campanya en els seus mitjans de comunicació de suposats incidents i de fer cas a la propaganda aliada i els seus enganys per inclinar la balança de l'opinió general, però no va ser fins mesos després de l'enfonsament d'un vaixell de passatgers pels alemanys en el seu bloqueig a Gran Bretanya, paral·lel al que els britànics establien amb Alemanya, que es van motivar finalment per entrar-hi. I això a més de decidir la guerra en poc més d'un any portaria també a la terrible pandèmia de l'anomenada "grip espanyola", perquè Espanya, país neutral, era l'únic que al principi n'informava, que va causar desenes de milions de morts a tot el món, iniciada a un campament militar de Kansas a principis de 1918, la propagació de la qual no es va evitar per alt secret militar i per no deixar d'enviar tropes a Europa, malgrat la situació, per no delatar-se ni mostrar debilitat. 

La Primera Guerra Mundial, resultat d'idees equivocades i de grans aliances 
errònies i contraproduents, va deixar directament uns 20 milions de morts i una 
quantitat molt major de ferits, malalts i mutilats, i indirectament, a través de la
relacionada pandèmia mundial de grip de 1918-1920,genocidis i altres guerres
subseqüents, podria haver provocat en total  fins 100 milions de morts o més. 

També s'esperava que la guerra fos ràpida, com en les anteriors guerres europees del segle XIX, però la intervenció de cada cop més països d'uns i altres la va allargar fins més de 4 anys. Les grans carnisseries de les trinxeres i de moltes grans batalles amb centenars de milers de morts per ambdós bàndols, repetides al llarg dels anys, van dessagnar els païssos participants, sobretot França, el nord de la qual va ser camp de la guerra durant tots aquests anys, provocant una enorme destrucció. L'ús de gasos químics, iniciat per Alemanya, però de seguida copiat pels aliats, va donar un caire terrorífic i monstruós a les batalles i la guerra. L'aviació, estrenada pocs anys abans i considerada un gran invent de progrés, va esdevenir el teatre de la guerra de l'aire, amb els duels mortals de necessitat, i els primers bombardejos aeris, igual com els submarins havien fet la guerra encara més particularment temible en el mar. Tot el que l'ésser humà havia ideat com millores i avenços se li va girar en contra seva. Va ser la primera guerra en que va morir molta població civil, perquè abans les guerres solien ser sobretot de militars i localitzades. Com la propaganda, que feia inhumà a l'enemic i li atribuïa tota mena de mals, crueldats, crims i vicis, també la Gran Guerra va ser un autèntic despropòsit, un cúmul de disbarats, que succeïa inesperadament a la pacífica i pròspera Europa de la Belle Epoque, entre 1871 i 1914. 

En total van morir uns 10 milions de militars (6 dels aliats i 4 de les potències centrals) i també van morir 9'5 milions de civils entre els dos bàndols. Els ferits i malalts van ser encara molt més nombrosos. A continuació la pandèmia mundial d'una grip molt agressiva entre 1918 i 1920 va causar com a mínim entre 35 i 40 milions de morts més a tot el món, però en total podrien haver sigut fins i tot 55 o 60. A continuació la guerra civil russa de 1917 - 1922, conseqüència de la Gran Guerra, va causar entre 9 i 10 milions de morts més. Com també va propiciar el genocidi armeni a l'Imperi Turc otomà amb 2 milions o més de morts de forma paral·lela. Un resultat horrorós del que sense tant joc de coalicions i aliances "per la pau" hagués pogut ser un conflicte local bastant limitat.

També es va dir que aquella terrible i horrorosa Gran Guerra europea, posteriorment anomenada Primera Guerra Mundial, seria "la guerra que acabaria amb totes les guerres" i per això molts van anar voluntaris, acabant als escorxadors de les trinxeres canonejades, metrallades i sovint gasejades, on hi va haver una veritable matança de gent jove de l'època dels països implicats, que a més van ser molts perquè amb la idea de la guerra que havia d'acabar amb totes les guerres, uns quants més s'hi van anar apuntant, a part que el Regne Unit hi va fer participar a tots els seus dominis, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, i a soldats imperials colonials, sobretot de la Índia, però també d'Àfrica. Estendre la guerra va ser inútil i encara hi ha episodis sense aclarir de perquè va passar i perquè va durar tant temps, perquè veient el impasse de la situació ja es van fer propostes de pau per part d'Alemanya tant d'hora com l'any 1916, que van ser rebutjades pels aliats que volien una victòria decisiva, "per acabar amb més guerres", i que després van exigir les duríssimes condicions del Tractat de Versalles de 1919, que entre altres efectes van portar a la coneguda hiperinflació que va patir Alemanya als primers anys 1920s. Tot una sèrie de desastres des d'aquell mal inici, com si la Humanitat s'hagués tornat boja o el mal dominés al món. I tot aquests horrors inaudits per culpa del desencert d'unes idees i per l'obcecació posterior a la comissió de l'error en mantenir-lo i augmentar-lo, una guerra generalitzada sense cap motiu i sense que servís per a res, just al contrari, perquè només 20 anys més tard esclatava una altre guerra encara pitjor, la Segona Guerra Mundial.  

Que si Déu vol, la Humanitat no torni a cometre tals tràgics i catastròfics errors! 

(1) En els serveis d'intel·ligència i en les altes esferes d'alguns països veïns sembla que es coneixia que aquest atemptat, ordenat des de Sèrbia i amb les armes, el suport ideològic i logístic i l'entrenament que alts elements d'aquest país van proporcionar als terroristes, nacionalistes serbis exaltats, tindria lloc, però no els preocupava perquè pensaven que un cop eliminat Francesc Ferran, que per altre part era partidaria de donar molta autonomia lingüística, cultural i fins d'autogovern als eslaus de Bòsnia, sota dominació austrohongaresa, "la pau a Europa estaria garantida" (!) 

Els qui gràcies a Déu evitaren una 3ª Guerra Mundial

Gràcies a unes persones que en molta part divinament inspirades van pendre decisions encertades, es va evitar una 3ª Guerra Mundial. 

Però no sempre va ser una persona la que va prendre la decisió, en alguna ocasió va ser només la voluntat divina, com en el cas del gran bòlid visible de dia que va travessar l'Oest dels Estats Units l'agost de 1972, i que per la seva velocitat, direcció i inclinació va fregar i rebotar en l'atmosfera i va retornar a l'espai. Si hagués caigut en aquella zona, on en diversos llocs hi havien sils de missils nuclears a més, la gran explosió de l'impacte no sols hauria causat una tremenda destrucció sinó que amb tota seguretat hagués activat el sistema de resposta nuclear automàtica, que llavors era indiscriminada, dels Estats Unis a un atac nuclear al seu territori,  provocant una conflagració mundial. Déu no ho va voler. 

El bòlid diürn del 10 d'agost de 1972, sobre un llac del Grand Teton a Wyoming, Estats Units.

Els casos de participació activa humana en l'evitació del conflicte han estat: 

St. Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Papa, amb el seu discurs radiofònic per la pau al món l'octubre del 1962, en les setmanes de la crisi dels míssils de Cuba, que va apaivagar els ànims. 

Nikita Khrushchov (1894/1953 - 1964/1971), líder de la URSS, al accedir a retirar els míssils de Cuba l'octubre de 1962.

John F. Kennedy (1917/1961 - 1963), president dels Estats Units, no forçant les coses i accedint a retirar després els míssils de Turquia en la gran crisis d'octubre de 1962.

Vasili Arkhipov (1926 - 1998)

Vasili Arkhipov  (1926 - 1998), comandant d'una flota militar soviètica a les aigües de Cuba, que es va negar a l'ús de torpedes, i encara menys nuclears, contra la flota nord-americana, a l'octubre de 1962, quan un submarí rus, tot i estar en aigües internacionals, va ser atac amb càrregues de profunditat per la marina nord-americana, pressumptament per obligar-lo a sortir a superfície i identificar-lo, mentre aquest fugia i s'amagava, sense comunicació amb la URSS i sense saber si ja havia esclat la guerra. Dels 3 comandaments que havien de decidir-ho per unanimitat només Arkhipov s'hi va negar i això va evitar una possible guerra generalitzada no sols entre USA i la URSS sinó entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, una 3ª Guerra Mundial probablement amb escalada nuclear. 

Carl Sagan (1934 - 1996), els seus avisos per tots els mitjans d'un hivern nuclear al món després d'una guerra nuclear l'any 1983, van deixar clar que en una tal guerra, ni que fos limitada i no una total "destrucció mútua assegurada", no hi hauria cap vencedor, sinó tan sols perdedors.  

Stanislav Petrov (1939 - 2017)

Stanislav Petrov (1939 - 2017), va identificar com falsa una alarma nuclear l'any 1983, quan estava a càrrec del centre de comandament del sistema d'alerta nuclear Oko i aquest va informar erròniament el 26 de setembre d'aquest any que en un míssil nuclear havia estat llançat des dels Estats Units en direcció a la URSS, seguit al cap de poc de 5 míssils nuclears més. El moment era molt tens perquè l'aviació soviètica havia abatut l'1 de setembre un gran avió de passatgers coreà que viatjava d'Estats Units a Corea del Sud i havia invadit l'espai aeri de la zona militar exclosa de l'illa de Sakhalin i aparentment no havia fet cas de les advertències de sortir-ne immediatament. En ell viatjaven passatgers coreans i nord-americans i entre ells un senador dels Estats Units. Es temia una represàlia i just tres setmanes després el sistema d'alerta d'atac nuclear per satèl·lit va fallar, donant una falsa alarma.  Es va negar a seguir el protocol de llançar un atac de represàlia per no estar-ne segur de la informació, i va tenir raó. 

Gràcies a ells, estem ara aquí. 

Cultura de Rússia (II)

Sants i personatges i pensadors religiosos:

Sta. Olga de Kiev (+ 969), de governant venjativa, dura, cruel i severa quan era pagana, després de batejada el 955 va  canviar i va dur una vida santa

St. Vladimir (956 - 1015), conversió i bateig de Kiev (988)

Sts. Boris i Gleb (+ 1015), màrtirs del pacifisme i la no- violència

St. Hilarió (c. 990 - c. 1055), metropolita de Kiev (1051 - 1055)

Aleksandr Nevsky (1221 - 1263) príncep de Novgorod, vencedor dels suecs (1240) i els Cavallers Teutònics (1242), l'Ortodòxia el considera sant. 

St. Sergi de Radonezh (1314 - 1392), un dels més grans sants russos

Demetri Donskoi (1350 - 1389), gran duc de Moscou, vencedor per primer cop dels tàrtars a la batalla de Kulikovo (1380), sant ortodox

Andrei Rubliov (c. 1360 - 1428), considerat el més gran pintor d'icones

Nikon (1605 - 1681), patriarca, reformes 1652 - 1666

Avvakum (1620 - 1682), oposició a les reformes, Vells Creients  

Fiodor Ushakov (1745 - 1817), almirall sempre victoriós, de vida santa i sant per a l'Ortodòxia

St. Serafí de Sarov (1759 - 1833), un dels més grans sants russos  

Aleksei Khomiakov (1804 - 1860), teòleg 

Alexandre II (1818 - 1881), emperador, abolició de la servitud 1861, assassinat per anarquistes, església de Crist Salvador sobre la sang derramada, a St. Petersburg. 

Vladimir Soloviov (1853 - 1900), teòleg 

Dmitri Merezhovsky (1866 - 1941), pensador sobre religió original i rar (1), Crist i Anticrist (trilogia)

Nicolau II (1868 - 1918), últim emperador de Rússia, deposat el 1917 i assassinat pels boltxevics junt amb la seva dona i tots els seus fills, tots ells canonitzats per l'Església ortodoxa russa com a màrtirs. 

Nikolai Lossky (1870 - 1965), filòsof 

Sergei Bulgakov (1871 - 1944), teòleg 

Nikolai Berdyaev (1874 - 1948), filòsof 

Pavel Florensky (1882 - 1937), teòleg 

Georgi Florovsky (1893 - 1979), teòleg

St. Joan de Shanghai i de San Francisco (1896 - 1966), eclesiàstic

Paul Evdomikov (1901 - 1970), teòleg 

Ivan Kataev (1902 - 1937), revolucionari, pel seu conte Llet, que les autoritats van considerar que defensava i promovia el Cristianisme, va ser declarat enemic del poble i executat.  

Vladimir Lossky (1903 - 1958), teòleg 

Aleksandr Men (1935 - 1990), clergue ortodox i divulgador teològic 

Humanistes, pensadors i intel·lectuals: 

Nikolai Mikluho-Maklai (1846 - 1888), antropòleg

Vladimir Arseniev (1872 - 1944), explorador, Dersu Uzala 

Alexandre Koyré (1892 - 1964)

Georges Gurvitch (1894 - 1965), sociòleg 

Alexandre Kojève (1902 - 1968)

Mikhail Voslensky (1920 - 1997), La Nomenklatura (1970)

Igor Shafarevich (1923 - 2017), obres (2) 

Andrei Amalrik (1938 - 1980), Sobreviurà la URSS fins 1984? (1969)

Pintors i artistes visuals: 

Aleksei Savrasov (1830 - 1897)

Ivan Shishkin (1832 - 1898)

Vasili Perov (1834 - 1882)

Ivan Kramskoi (1837 - 1887)

Arkhip Kuindzhi (1842 - 1910)

Vasili Polenov (1844 - 1927)

Ilya Repin (1844 - 1930)

Vasili Surikov (1848 - 1916)

Viktor Vasnetsov (1848 - 1926)

Klavdi Lebedev (1852 - 1916)

Isaac Levitan (1860 - 1900)

Mikhail Nesterov (1862 - 1942)

Valentin Serov (1865 - 1911)

Sergei Prokudin-Gorski (1863 - 1944), fotògraf, imatges en color de tot l'Imperi Rus 

És sols una pinzellada, encara n'hi ha evidentment moltíssims més i de moltes més categories. 

(1) Junt amb la seva dona, tan especial i poc comú com ell o més, Zinaida Gippius (1869 - 1945), i el seu amic el filòsof Dmitri Filosofov (1872 - 1940), era un rebel a allò establert i un seguidor de les idees historicistes apocalíptiques i escatològiques del religiós medieval catòlic Joaquím de Fiore (1135 - 1202). Realment l'últim quart del s. XIX i la primera meitat del XX van veure una profusió de pensadors religiosos heterodoxes, esotèrics i innovadors, com Georges Gurdjieff (1866 - 1949), Nikolai Roerich (1874 - 1947) o Piotr Ouspensky (1878 - 1947) per l'estil de l'antroposofia de Rudolf Steiner (1861 - 1925), així com encara altres que no sols vorejaven el costat fosc, hi incursionaven o hi eren ambivalents com Gregori Rasputin (1861 - 1916), sinó que semblaven assumir-lo plenament com Mikhail Bakunin (1814 - 1876), l'atea i freudiana Lou Andreas von Salomé (1861 - 1937), la teòsofa i ocultista orientalista Helena Blavatsky (1831 - 1891) o l'atea jueva Ayn Rand (1905 - 1982), defensora del capitalisme, la riquesa i els diners, l'egoisme i la pròpia voluntat, és a dir radicalment anticristiana. 

(2) Com El socialisme com a fenòmen de la història mundial (1974/77), Russofòbia (1982), Les bases espirituals de la crisi russa del segle XX (2001) i Enigma de tres mil anys (2002). Que la causa de les grans crisis de tota mena del segle XX a tot el món és de tipus espiritual es veu no sols en els revolucionaris seguidors de les idees dels alemanys Karl Marx (1818 - 1883), que en la seva joventut escrivia poesia diabòlica, i Friedrich Engels (1820 - 1895), com Lenin (1870 - 1924), Stalin (1878 - 1953), Lev Trotski (1879 - 1940)  i tots els bolxevics i soviètics, molts dels líders dels quals acabaren executats en les Grans Purgues dels anys 1930s,  sinó també en altres d'idees semblants però pròpies com el ja citat Bakunin o Piotr Kropotkin (1842 - 1921). Un destacat autor rus que havia simpatitzat en principi amb els revolucionaris va constatar que als anys 1920s i 1930s la gent que veia pel carrers de la URSS semblaven, en expressió seva, "morts en vida" sense cap espiritualitat i fins sense ànima, com buits interiorment, i això el va decebre, espantar i el va fer pensar. I és que l'arrel ja venia de lluny, per exemple Nikolai Fiodorov (1828 - 1903) un dels principals autors intel·lectuals del "cosmisme" rus, proposava que la ciència, i no la religió, seria la que aconseguiria la immortalitat humana i fins, segons ell, la resurrecció dels morts, en una mena de religió cientifista atea, que assumia les idees d'Auguste Comte i Friedrich Nietzsche i les desenvolupava encara més, fins el transhumanisme i tot. També es diu que a la capital de l'Imperi Rus poc abans de la revolució de 1917, hi operaven diverses sectes satàniques. I és que com deia un intel·lectual britànic de l'Imperi Alemany del Kaiser que va visitar a principis del segle XX "aquell ambient era un devorador d'ànimes", i igual passava a Rússia, a Àustria-Hongria i altres llocs. Aquesta ideològica trituració d'ànimes per tota mena de rebeldies, innovacions, inversions i falses còpies degradades i perverses de la veritable religió cristiana, van ser la causa espiritual de les terribles catàstrofes humanes del segle XX. 

La cultura de Rússia (I)

Alguns personatges de la cultura de Rússia, només uns pocs com a mostra en cada camp: 

Escriptors i relacionats: 

Mikhail Lomonosov (1711 - 1765), ciència, universitat, idioma rus

Aleksandr Puishkin (1799 - 1837), Evgeni Oneguin, La filla del capità, La jove camperola

Nikolai Gogol (1809 - 1852), Les ànimes mortes, L'inspector

Ivan Goncharov (1812 - 1891), Oblomov

Mikhail Lermontov (1814 - 1841), poesia

Taras Shevchenko (1814 - 1861), Kobzar (ucraïnès)

Ivan Turgueniev (1818 - 1883), Pares i fills, Niuada de gentilhomes

Nikolai Nekrasov (1821 - 1878), poesia

Fiodor Dostoievsky (1821 - 1881), Crim i càstig, Dimonis, L'idiota, Els germans Karamazov 

Lev Tolstoi (1828 - 1910), Guerra i pau, Anna Karenina, El Regne de Déu és enmig vostre

Vladimir Korolenko (1853 - 1921)

Anton Chekhov (1860 - 1904), Contes, El jardí dels cirerers, Les tres germanes 

Konstantin Stanislavski (1863 - 1938), teatre , mètode 

Maksim Gorki (1868 - 1936), Mare 

Ivan Bunin (1870 - 1953)

Leonid Andreiev (1871 - 1919)  

Aleksandr Blok (1880 - 1921)

Arkadi Averchenko (1881 - 1925), humor 

Aleksei Tolstoi (1883 - 1945)

Anna Akhmatova (1889 - 1966), poesia 

Boris Pasternak (1890 - 1960), Doctor Zhivago

Mikhail Bulgakov (1891 - 1940), El Mestre i Margarida 

Ilya Ehrenburg (1891 - 1967)

Vladimir Mayakovski (1893 - 1930)  

Isaak Babel (1894 - 1940)

Sergei Yesenin (1895 - 1925)

Ilya Ilf (1897 - 1937), humor, Les dotze cadires, El petit vedell d'or, Amèrica plana 

  

Valentin Katayev (1897 - 1986), escriptor, pel·lícula de TV basada en ell de Helmut Käutner, 1967

Sergei Eisenstein (1898 - 1948), director de cinema, El Cuirassat Potiomkin   

Vladimir Nabokov (1899 - 1977). escriptor en rus i anglès

Yevgueni Petrov (1903 - 1942), humor, Les dotze cadires, El petit vedell d'or, Amèrica plana 

Mikhail Sholokhov (1905 - 1984), El Don de plàcides aigües

Ivan Yefremov (1908 - 1972), ciència-ficció, La nebulosa d'Andròmeda 

Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008), Arxipèlag Gulag, Un dia en la vida d'Ivan Desinovich, Pavelló de cancerosos 

Arkadi Strugatski (1925 - 1991), ciència-ficció, Picnic a la carretera

Anatoly Kuznetsov (1929 - 1979), exiliat a Londres 

Andrei Tarkovski (1932 - 1986), director de cinema 

Yevgueni Yevtushenko (1932 - 2017)

Boris Strugatski (1933 - 2012), ciència-ficció, Picnic a la carretera

Músics i relacionats: 

Mikhail Glinka (1804 - 1857), primera òpera rusa 

Marius Petipa (1818 - 1910), ballet i dansa clàssica

Anton Rubinstein (1829 - 1894)

Aleksandr Borodin (1833 - 1887)

Nikolai Rubinstein (1835 - 1881) 

Cesar Cui (1835 - 1918)

Modest Mussorgski (1839 - 1881), Quadres d'una exposició, Una nit al Mont Pelat 

Piotr Tchaikovsky (1840 - 1893), El trencanous, El llac dels cignes 

Nikolai Rimsky-Korsakov (1844 - 1908), Sheherezada, El vol del moscardó

Aleksandr Skriabin (1872 - 1915)

Sergei Diaghilev (1872 - 1929), ballets russos 1909 - 1929  

Sergei Rakhmaninov (1873 - 1943)

Anna Pavlova (1881 - 1931), ballet 

Igor Stravinsky (1882 - 1971)

Aleksandr Aleksandrov (1883 - 1946), Cor de l'Exèrcit Roig 

Vatslav Nijinsky (1889/90 - 1950), ballet 

Sergei Prokofiev (1891 - 1953)

Boris Aleksandrov (1905 - 1994), Cor de l'Exèrcit Roig 

Dmitri Shostakovich (1906 - 1975), Segon Vals 

Maya Plisetskaya (1925 - 2015), ballet

Mstislav Rostropovich (1927 - 2007)

Rudolf Nureyev (1938 - 1993), ballet 

Ni la cultura europea ni la mundial en poden prescindir!