dijous, 27 de febrer del 2025

La vida és poesia

Uns quants poemes: 













"I wandered lonely as a cloud",  de William Wordsworth (1770 - 1850)
també conegut com "Daffodils", publicat el 1807 

"I wandered lonely as a cloud

That floats on high o'er vales and hills,

When all at once I saw a crowd,

A host, of golden daffodils;

Beside the lake, beneath the trees,

Fluttering and dancing in the breeze.

Continuous as the stars that shine

And twinkle on the milky way,

They stretched in never-ending line

Along the margin of a bay:

Ten thousand saw I at a glance,

Tossing their heads in sprightly dance.

The waves beside them danced; but they

Out-did the sparkling waves in glee:

A poet could not but be gay,

In such a jocund company:

I gazed—and gazed—but little thought

What wealth the show to me had brought:

For oft, when on my couch I lie

In vacant or in pensive mood,

They flash upon that inward eye

Which is the bliss of solitude;

And then my heart with pleasure fills,

And dances with the daffodils".

Va ser escrit el 1804 sobre una experiència que l'autor va tenir passejant pel camp l'any 1802.
















"Time" de Percy B. Shelley (1792 - 1822) 
Posthumous Poems, 1824 

"Unfathomable Sea! whose waves are years,

Ocean of Time, whose waters of deep woe

Are brackish with the salt of human tears!

Thou shoreless flood, which in thy ebb and flow

Claspest the limits of mortality!


And sick of prey, yet howling on for more,

Vomitest thy wrecks on its inhospitable shore;

Treacherous in calm, and terrible in storm,

Who shall put forth on thee,

Unfathomable Sea?"

Aquest poema impressiona encara més quan se sap que l'autor va morir ofegat en un naufragi prop de la costa d'Itàlia, com si l'hagués escrit com una premonició inconscient 


 









"Ships that pass in the night" de Henry Wadsworth Longfellow (1807 - 1882)
Tales of Wayside Inn, 1863 

"Ships that pass in the night,
And speak each other in passing,
Only a signal shown,
And a distant voice in the darkness,
So on the ocean of life,
We pass and speak one another,
Only a look and a voice,
Then darkness again, and a silence".

D'aquest ja fa forces anys en vaig trobar una traducció una mica lliure al castellà i a partir d'ella en vaig fer una versió encara més lliure al català, inspirada en la idea: 

Les persones són com vaixells / que en alta mar es creuen / propers en una fosca  nit boirosa / fent sonar les seves sirenes /i divisant vagament la silueta i les llums de l'altre / un moment interessant en el viatge / però desprès segueixen cada un el seu camí / allunyant-se de nou l'un de l'altre / i perdent-se tots dos en l'oceà de la soledat 

Així, i tot i que en el seu moment em va sorprendre, entenc quan al contestar-li unes preguntes que em va fer, un professor de filosofia em va dir que era un romàntic. I per si tot això fos poc per decidir-ho hi ha una frase de saviesa oriental que sempre he trobat força il·lustrativa: 

"La Natura dorm en els minerals, somnia en les plantes, desperta en els animals, en l'home es fa conscient" que jo he pensat completar amb "i en Jesucrist assoleix la Divinitat".    

dimecres, 26 de febrer del 2025

Un recull de llibres religiosos i espirituals (1875 - 2025)

Una selecció de llibres i escrits de religió i espiritualitat dels últims 150 anys, en els seus idiomes originals i dates de la primera, o en algun cas la principal, edició:



















Otkrovenniye rasskazy strannika dukhovnomu svoyemu ottsu (1884) - anònim rus (1) 
Tsartsvo Bozhiye vnutri vas (1894) - Lev Tolstoi (2)

Histoire d’une âme (1898) – Sta. Teresa de Lisieux

Heretics (1905) – G.K. Chesterton

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton

Prière de saint François (1912) – anònim (3)

The Everlasting Man (1925) - G.K. Chesterton

The Problem of Pain (1940) - CS Lewis

The Screwtape Letters (1942) - CS Lewis

Miracles (1947) - CS Lewis

Modern Cosmology and the Christian Idea of God (1952) – E.A. Milne

Mere Christianity (1952) – CS Lewis

The Four Loves (1960) - CS Lewis

Le Salut, incarnation ou mystère pascal (1968) – Jean-Pierre Jossua

Dieu existe, je l’ai rencontré (1969) – André Frossard

La gnose de Princeton (1974) - Raymond Ruyer 

God and the Astronomers (1978) - Robert Jastrow

Síntesis de espiritualidad católica (1988) – José Rivera i José Maria Ibarburu

Rome Sweet Home: Our Journey to Catholicism (1993) – Scott i Kimberly Hahn

Handbook of Christian Apologetics (1994) – Peter Kreeft i Ronald K. Tacelli

The Unexpected Way: On Converting from Buddhism to Catholicism (2002) – Paul Williams

Lord, Have Mercy (2003) - Scott Hahn 

Réussir sa mort: Anti-méthode pour vivre (2005) – Fabrice Hadjadj

Grazie, Gesù. La mia conversione dall'Islam al Cattolicesimo (2008) - Magdi Cristiano Allam  

La Foi des Démons ou l’athéisme dépassé (2009) – Fabrice Hadjadj

Tinieblas tibetanas: Del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) – Federico Highton

També altres que s'han publicat durant decennis, ampliats i revisats, com Para salvarte de Jorge Loring que ja ha superat les 45 edicions.

1/ Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual, tambñe conegut com El pelegrí rus. Tot i que no se sap segur, s'atribueix l'autoria a dos monjos del Mont Athos, l'arximandrita Mikhail Kozlov (1826 - 1884) que hauria fet la part principal i Arseni Troiepolski (1804 - 1870) que l'hauria completat, volent tots dos quedar anònims. L'obra va ser composta entre 1854 i 1860, i una versió incompleta s'hauria publicat ja el 1861 i una altre el 1881, però la citada és la definitiva.  

2/ El Regne de Déu està en vosaltres  

3/ Potser el sacerdot Esther Auguste Bouquerel (1855 – 1923), el primer en publicar-la el desembre de 1912 a la revista “La Clochette"

dijous, 20 de febrer del 2025

Tipus religiosos

En un altre lloc parlo dels sants, aquí de líders religiosos en general, sobretot no catòlics però amb algunes excepcions, degut a peculiaritats pròpies. Que estiguin en un mateix grup no implica cap valoració, en cada estil hi pot haver de tot i a més els d'un mateix tipus sovint tenen posicions molt diferents i sovint enfrontades (1) i fins i tot es barallen entre ells, precisament per la seva similaritat i el fet de ser propers, i uns poden triar el bé i els altres el mal, uns encertar el que volien fer i els altres equivocar-se fins i tot en el seu objectiu, i n'hi ha que han tingut forts dubtes  i fins que  han arribat a reconeixer que s'havien equivocat, a part dels casos atípics. Però la tònica general del conjunt sembla clara: 

Els tipus religiosos exemplificats, cosa que trobo més pràctica que intentar describir-los:

1 Mahoma, Guru Nanak, Enric VIII, Melanchthon, Aleister Crowley, Marcus Garvey, Yogananda, David Koresh 

2 Confuci, Calví, Janseni, Hume, Hébert, Bahaullah, L. Ron Hubbard, David Berg, Jim Jones, Marshall Applewhite, Sadhguru   

3 Buda, Nichiren, George Fox, Miguel de Molinos, William Penn, Robespierre, Comte, Hong Xiuquan, Marx, Lenin, Gerald Gardner, Mao Zedong, Carlos Castaneda  

4 Al-Ghazali, Akbar, Hobbes, Sabbatai Zevi, Voltaire, Aurangzeb, Jacob Frank, Charles Taze Russell, Al-Gaddafi, Raël, Deepak Chopra  

5 Epicur, Maimònides, Elizabeth I, Brigham Young, Mirza Ghulam Ahmad, Vivekananda, Joseph Rutherford, Stalin, Khalil Gibran, Jiddu Krishnamurti, Li Hongzhi, Shoko Ashahara 

6 Rumi, Luter, Anacharsis Cloots, El Bab, Helena Blavatsky, Carl Jung, Samaël Aun Weor, Dalai Lama XIV, Bob Marley 

7 Omar Khayyam, Giordano Bruno, Zwingli, Ram Mohan Roy, Ramakrishna, Freud,  Ramana Maharshi, Leonard Howell, Alfred Kinsey, Kim Il-sung, Jack Parsons, Huynh Phu So, Sun Myung Moon, Osho, Michael Aquino 

8 Cal·lígula, Savonarola, Campanella, Jean Meslier, GB Vico, Rousseau, Sade, Feuerbach, Joseph Smith Jr, Tolstoi, Nietzsche, Bhaktivedanta Swami Prabhupada, Hugh Hefner, Anton Szandor LaVey, Clemente Domínguez   

He afegit gent que ha pres postures molt clares en temes d'ateisme o de irreligió o que han permès i fins i tot fomentat el culte a la personalitat

(actualitzat el 2 de setembre de 2025)  

(1) Així per exemple hi ha grups com els 8 que solen ser dels extrems, o molt militaristes i belicosos o pacifistes a ultrança, igual es podria dir d'ells i altres grups sobre altres característiques, que són opcions majoritàries i minoritàries en cadascun 

dimecres, 19 de febrer del 2025

Catòlics

Grans personatges de la Història que han sigut catòlics des del segle XV ençà i que estan en la base de la ciència, el pensament i la cosmovisió actual: 

Johannes Gutenberg (c. 1400 - 1468), la impremta 

Cristòfor Colom (1451 - 1506), travessà l'Atlàntic, descobrí el Nou Món i tornà a Europa amb la notícia, desencadenant un canvi irreversible en la Història 

Leonardo da Vinci (1452 - 1519), geni universal, sobretot pintor i inventor, avançat a la seva 'època, treballà per l'Església i per Ordes religioses, i tot i les seves peculiaritats en vida, en els seus últims anys es convertí, volgué ser un bon catòlic i morí cristianament rebent els sagraments 

Amerigo Vespucci (1454 - 1512), pel seu descobriment del Nou Món, de que aquelles terres no eren Àsia, va donar nom a Amèrica  


























Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), descobridor del Sistema Solar, de que la Terra és un planeta que gira sobre si mateix i orbita al voltant de Sol, i que la Lluna és un satèl·lit de la Terra 

Miquel Àngel (1475 - 1564), polímata i pintor, escultor i arquitecte genial 

Georgius Agricola (1494 - 1555), fundador de la Geologia i pare de la Mineralogia 

Gregori XIII (1502 - 1585), Papa des de 1572 fins a la seva mort, va introduir el calendari gregorià, adoptat pels països catòlics el 1582 i anys següents, pels protestants al llarg dels s. XVII i XVIII, i per la totalitat del món entre el s. XIX i principis del XX. 

Andreas Vesalius (1514 - 1564), pare fundador de l'Anatomia humana moderna, diseccions  

Christopher Clavius (1538 - 1612), matemàtic i astrònom jesuïta que per encàrrec del Papa va idear el calendari gregorià, tant encertat que avui l'usa tot el món

William Shakespeare (1564 - 1616), el més gran escriptor de tots els temps 






































Galileo Galilei (1564 - 1642), pare de la Física, descobridor d'un nou Univers amb el telecopi 

Christoph Scheiner (1573 - 1650), jesuïta, observador del Sol amb telescopi, taques solars

Marin Mersenne (1588 - 1648), sacerdot i monjo mínim, fundador de l'Acústica, autor dels nombres primers de Mersenne i pioner tant de la revolució científica com de la comunitat científica ja que es cartejava amb els principals científics de l'època, compartia obertament els seus descobriments i divulgava els d'altres, impulsant la col·laboració entre savis de diferents especialitats

René Descartes (1596 - 1650), un dels fonamentadors de la Filosofia, Matemàtiques i Ciència modernes, racionalisme i geometria analítica 

Giovanni Battista Riccioli (1598 - 1671), jesuïta, Selenografia, nomenclatura topogràfica actual de la Lluna 

Athanasius Kircher (1602 - 1680), polímata jesuïta, va ser l'últim savi que va conèixer tot el saber  científic del seu temps i que va fer aportacions importants en tots els camps i a més es va avançar en molts temes a la seva època 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647), inventor del baròmetre, la pressió atmosfèrica 

Francesco Maria Grimaldi (1618 - 1663), jesuïta, Selenografia, cartografia lunar moderna

Blaise Pascal (1623 - 1662), gran filòsof, literat, matemàtic i físic, càlcul de probabilitats 

Nicolau Steno (1638 - 1686), un dels pioners de l'Anatomia i pare de la Geologia i l'Estatigrafia, els fòssils

Ruđer Bošković (1711 - 1787), polímata jesuïta, es va avançar molt a la seva època, fou un dels pares de l'atomisme modern i es va avançar molt al seu temps proposant la teoria de camps, i suggerint deescobriments i teories que no es van fer i establir fins als segles XIX i XX, havent influït en molts cientíics destacats 

Charles Augustin de Coulomb (1736 - 1806), electricitat, llei de les càrregues elèctriques, culombi  

Luigi Galvani (1737 - 1798), electricitat, efecte de l'electricitat en nervis i muscles, 

Antoine Lavoisier (1743 - 1794), pare de la Química, en posà les bases científiques

René Just Haüy (1743 - 1822), sacerdot, pare de la Cristalografia 

Jean-Baptiste Lamarck (1744 - 1829), autor d'una primera teoria de l'evolució, el lamarckisme 

Alessandro Volta (1745 - 1827), electricitat, la pila elèctrica, volti  

Wolfgang Amadeus Mozart (1756 - 1791), un dels més grans músics de tots els temps 

Ludwig van Beethoven (1770 - 1827), un dels més grans músics de tots els temps 

André-Marie Ampère (1775 - 1836), electrodinàmica, solenoide i telègraf elèctric, amperi, 

Augustin-Louis Cauchy (1789 - 1857), gran matemàtic, sèries

Christian Andreas Doppler (1803 - 1853), l'efecte Doppler   

Léon Foucault (1819 - 1868), la velocitat de la llum i el pèndul del seu nom  

   




































Gregor Mendel (1822 - 1884), l'herència genètica, els gens, pare de la Genètica 
































Louis Pasteur (1822 -  1895), els gèrmens com a causa de les malalties i les vacunes 










































Giuseppe Mercalli (1850 - 1914), pare de la Sismologia i de la Vulcanologia, escala Mercalli de terratrèmols

Karl Landsteiner (1868 - 1943), els grups sanguinis i les transfussions possibles de sang 






























Henri Breuil (1877 - 1961), sacerdot, pare de la Prehistòria moderna, descobridor de l'art rupestre del Paleolític Superior  

Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955), sacerdot jesuïta, paleoantropòleg, autor d'una teoria de l'evolució 

Alexander Fleming (1881 - 1955), descobridor del primer antibiòtic, la penicilina   































Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot, pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers  

Com diu el prestigiós historiador de la física i de l'astronomia, John L. Heibron (1934 - 2023), reconegut en el seu camp com un dels màxims experts en el tema i potser el que més: 

"L'Església Catòlica Romana va donar més suport econòmic i social a l'estudi de l'astronomia durant més de 6 segles -  des de la recuperació dels coneixements antics durant la Baixa Edat Mitjana fins a la Il·lustració -  que qualsevol altra, i probablement més que totes les altres institucions juntes"· 

L'amor

Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i el coneix i Déu viu en ell. 

Ningú té més amor que qui dona la vida pels seus amics, i l'amor de Crist és la mort de la mort

La Bíblia, tant l'Antic Testament com sobretot el Nou, està plena de referències a l'amor, especialment de l'amor de Déu i d'exhortacions a viure aquest amor i a practicar aquest amor diví tant amb un mateix com en els altres i sobretot amb Déu, de qui ve, en qui troba la seva base i fonament, i al que en justícia hem d'estimar sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, posant sempre a Déu primer en tot, tal com li correspon. 

Aquí citarem algunes declaracions sobre l'amor dels sants, els mestres del veritable amor, junt amb unes poques d'autors cristians experts. 

Sant Agustí (354 - 430) deia "Dilige et quo vis fac", és a dir "estima amb un amor oblatiu i generós (dilige) i llavors actua espontàniament, perquè estimant d'aquesta manera només faràs el bé", ja que com ell mateix explicava "Dilige et non potes nisi bene facere".

I també afirmava "Non amas in illo quod est, sed quod vis ut sit" (No estimes el que hi ha, sinó el que vols que sigui), tal com fa Déu amb nosaltres, que no estima els pecadors pel fet de ser-ho - una altre cosa és que se'n compadeixi, els hi tingui pietat i es mostri misericordiós amb ells - sinó pel que poden ser si es deixen transformar pel seu amor, i que està relacionat amb el que estan cridats a ser des de sempre. I això en paraules actuals és voler que cadascú sigui la millor versió possible de si mateix, és a dir tal com la Santíssima Trinitat ens va pensar i estimar ja abans de crear l'Univers, tal com ens vol per a la nostra felicitat i com sempre procura, amb paciència, afecte i tendressa, que arribem a ser. Tots els éssers humans estem cridats a la salvació i la santificació. 

De St. Fulgenci de Ruspe (c. 465 - c. 530) és la constatació que "Crist va fer de l'amor l'escala que permetria a tots els cristians pujar fins al Cel"

Sant Bernat de Claraval (1090 - 1153): "El benefici de l'amor rau en la seva pràctica" i també "L'amor és l'únic en que la criatura pot respondre al Creador fent-li algun tipus de retorn semblant, per molt desigual que sigui"

Dant (1265 - 1321) estableix  "L'amor que mou al Sol i a les estrelles" i en italià "T'estimo" és "Te voglio bene", és a dir "Vull el teu bé", és a dir que la benevolència, el desig de bé i bondat de tot, és el motor universal, ja que Déu és Amor, i per amor ha creat l'Univers i ha cridat tots els éssers a l'existència, cadascú en la seva condició i quan i on Ell ha volgut, per un major bé. 

De Sant Joan de Déu (1495 - 1550) és l'observació fonamental "Igual que l'aigua extingeix el foc, l'amor esborra el pecat"

A Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582), en una aparició Nostre Senyor Jesucrist li va dir: "Per un "t'estimo" teu, tornaria a crear tot l'Univers". I és que l'amor busca amor i nomès amb amor es paga. 

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591): "On no hi ha amor, poseu amor i trobareu amor" i "Al capvespre de la vida se'ns examinarà d'amor" 

Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719): "Amb la vostra diligència mostreu el vostre amor pels que Crist us ha donat, tal com Crist va estimar l'Església" i "Deixa't portar per l'amor de Déu, perquè Jesucrist va morir per tots, perquè els qui viuen no visquin per a ells mateixos sinó per aquell que va morir i ressuscitar per ells" 

Sant Alfons de Liguori (1696 - 1787): "Tota la santedat i perfecció de l'ànima està en el nostre amor a Jesucrist, Déu nostre, que és el nostre Redemptor i el nostre bé suprem"

Santa Joana Jugan (1792 - 1879): "Humils per estimar" i "No li negueu res a Déu:  tot ho hem de fer mitjançant l'amor"

St. Antoni Maria Claret (1807- 1870): "L'home que realment estima a Déu també estima el seu proïsme"

Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), "Vaig descobrir que l'amor ho és tot i que és el cor de l'Església i vaig comprendre que la meva missió era ser l'amor" (cita no literal, però fidel)

G.K. Chesterton (1874 - 1936) ens adverteix en el cas humà "Cal estimar no sols quan la persona ja és digna d'estimació sinó abans que ho sigui, per tal que ho sigui" 

C.S. Lewis (1898 - 1963) a The Four Loves parla dels 4 tipus d'amor, eros, sorge, philia i agape, que altres autors eleven a 5 afegint el pragma, però en realitat en grec es coneixien 7 o 8 variants d'amor, dels quals l'agape, l'amor de donació incondicional i desinteresat, és l'amor pròpiament cristià.  

I com s'ha dit, la veritable religió és l'aprenentatge de l'amor. 

dimecres, 5 de febrer del 2025

Pel món. Pobles eslaus (I)

Pel món: els pobles eslaus orientals. 1. Rússia 



https://youtu.be/jjDYW46PjA8?si=2XDPDAq1sJgIE5L4



https://youtu.be/9t1AeJm7XF0?si=zkEfQF7wdnHtLRfi



https://youtube.com/shorts/SPZKMi8SjiM?si=zKahxytzUHcRFvt-



https://youtu.be/3xbME5jVlG4?si=Z8GmrbmXkztl3hID



https://www.youtube.com/watch?v=W8rmjWYjiZc







https://youtu.be/2WXZZw5qm_0?si=Eo8Du1b6Ky7cY3D7




https://youtu.be/t-VbAZcyZ_U?si=eYZtjgS-TwKNSdth





https://youtu.be/PVsVxpJoF78?si=Y7fm8kUX5QTqEsKG





https://www.youtube.com/watch?v=H6oqPgm3-lY




https://www.youtube.com/watch?v=f8W9O2AhR9A


Dates d'algunes cançons: 

1860 Kalinka - Ivan Larionov 

1866 Ey, ukhnem! (popular) -Mily Balakirev (recopilador) 

1876 El llac dels cignes - Piotr Tchaikovsky 

1892 El cascanous - Piotr Tchaikovsky 

1928 Cors de l'Exèrcit Roig (Conjunt Aleksandrov de cant i dansa) - Aleksandr Aleksandrov 

1938 Katyusha - Matvey Banter i Mikhail Isakovsky 
         Segon Vals - Dmitri Shostakovich 

1945/1950  Pora v put dorogu  (És hora d'emprendre el camí) - Vasily Solovyov-Sedov i Solomon  Fogelson

1951 Ot Volgi do Dona (Del Volga al Don) 

1956 Nits de Moscou (Podmoskovnye vechera) - Vasily Solovyov-Sedoy i  Mikhail Matusovsky 

1979 Moskau - grup Dschinghis Khan (alemany) 

2009 Soviet March 80's - James Hannigan 



Algunes figures destacades: 

Piotr Urusov (1733 - 1813) 

Marius Petipa (1818 - 1910) 

Ivan Larionov (1830 - 1889)

Mily Balakirev (1837 - 1910)

Piotr Txaikovski (1840 - 1893)  

Sergei Diaghilev (1872 - 1929) 

Fyodor Shalyapin (1873 - 1938) 

Anna Pavlova (1881 - 1931) 

Aleksandr Aleksandrov (1883 - 1946)

Vatslav Nijinsky (1889/90 - 1950) 

Mikhail Isakovsky (1900 - 1973) 

Matvey Blanter (1903 - 1990) 

George Balanchine (1904 - 1983)

Boris Aleksandrov (1905 - 1994)

Dmitri Shostakovich (1906 - 1975) 

Vasily Solovyov - Sedoy (1907 - 1979)  

Solomon Fogelson (1910 - 1994) 

Mikhail Matusovsky (1915 - 1990)

James Hannigan (1971)  

dimecres, 29 de gener del 2025

Temperament, caràcter i personalitat


Distingim bé tres característiques humanes, definint-les: 

Temperament és allò innat, sobretot biològic, i basat en la nostra condició física: sexe, home o dona, etapa segons l'edad, infant, nen o noi, adolescent, jove, adult, madur, vell, ancià, i constitució, normal, atlètica, prima o grossa,  força, fort o dèbil,  i estat de salut, sa, malaltís o malalt. Tot això influeix en la nostra psicologia: des de les hormones als medicaments, passant per l'alimentació i l'exercici, i les reaccions en nosaltres mateixos i en els altres de la nostra aparença. 

Caràcter és tot allò adquirit, voluntari o involuntari, per família, llengua, cultura, riquesa o pobresa, ambient, experiències, educació, intel·ligència, informació, èxit (o fracàs), circumstàncies externes, reflexió i decisió personal, creences adquirides inconscients o conscients, carrera o treball escollit, professió, estat civil, relacions personals, amics i influències, religisiositat i sobretot allò que Dietrich von Hildebrand anomena "opció fonamental", el nucli fonamental del nostre ésser, escollit lliurement.ja de nois, entre els 7 i els 14 anys sobretot si bé en alguns pot ser més precoç o més tardà (1), en relació respecte a Déu, nosaltres mateixos, els altres i les coses: per exemple "jo seré bó", "jo vull fer grans coses", "jo mai traïré ni perjudicaré", "jo viatjaré per tot el món" o "jo sempré aprendré" i altres decisions per l'estil, bones, indiferents o dolentes. Per això el caràcter és allò més propi i distintiu dels tres.

I la personalitat és el conjunt de caràcter i temperament, la suma dels dos, que idealment és integrat (2). 

Històricament l'estudi del caràcter humà s'ha considerat important ja des de l'Antiguitat, i potser de forma instintiva des de la Prehistòria, i ha predominat sobre els estudis dels temperaments i fins de la personalitat, que també n'hi han hagut i que venen a ser un de sol, ja que la personalitat és el caràcter modificat pel temperament. 

I en l'estudi del caràcter hi ha hagut dos grans grups d'enfocament, un d'asistemàtic i empíric, elevat a categories múltiples i fins superposables, iniciat per Teofrast (c. 371 - 287 aC), deixeble d'Aristòtil i director del Liceu, amb la seva obra Caràcters morals (Ethikoi kharakteres) de voluntat pràctica, moralista i gairebé literària, com estil de personatges, que va continuar dos mil·lennis desprès Jean de la Bruyère (1645 - 1696), que no sols va recuperar, traduir i comentar el llibre grec en els seus Caractères (1688) sinó que el va ampliar amb observacions pròpies de gent important i coneguda de la seva època i ambient, amb voluntat crítica, moralitzant i fins satírica, com una mena de personatges literaris i per de forma velada però reconeixible pels entesos en les coses de l'alta societat, cosa que li va proporcionar molts lectors, però també li va guanyar l'enemistat dels qui s'hi reconeixien i es veien exposats així a la burla i el menyspreu, perquè la fixació en aquest tipus de tiologia és sobretot en els defectes i vicis, i especialment en les rareses d'excentricitats i extravàgancies. Aquesta manera de considerar-ho s'ha continuat desprès però amb ànim sobretot literari, exemplaritzant i fins caricaturesc i còmic, ja que no és una tipologia natural, estructurada ni metòdica i ni tant sols objectiva, sinó artificial, subjectiva i capriciosa, i no porta a cap estudi organitzat, extens i profund i ni tant sols seriós, gairebé, començant perquè són descripcions que prenen una part, i sovint la més dolenta, pel tot, i que són interessades per motivacions literàries, costumistes o socials, i perquè les valoracions en sí i les persones dels propis caràcters descrits poden canviar amb el temps i les modes. Per això és una mena de carreró sense sortida per un estudi seriós. 

L'altre manera, la més científica, tot i que també té les seves pegues, com la tendència a convertir-ho en un sistema tancat (3) de validesa universal i permanent, quan només és vàlida com a primera aproximació en general i de forma teòrica, provisional i subjecta a comprovació, experimentació i revisió, canvi i superació, si  de debò vol ser científica, igual com ha de mostrar i explicar el seu mètode, orígens i causes i obrir-los a la crítica i a la fixació d'un possible camp de validesa aproximada. Aquest millor enfocament, tot i que encara molt esquemàtic  basat purament en l'observació i en l'agrupació de característiques semblants i considerades relacionades entre sí, va començar amb el metge grec Hipòcrates (c. 460 - c. 370 aC), el fundador de la medecina moderna i autor del jurament hipocràtic de no fer mal (4) i continuat per un altre metge, el romà Galè (c. 129 - c. 200/216), els dos metges més famosos de l'Antiguitat i dos dels més importants de la Història. A base d'observacions, pensant sobre elles i sistematitzant-les amb voluntat racional i objectiva, no irracional (5)


(continuarà) 



(1) Entre un míim de 3 - 5 anys (en casos excepcionals de grans traumes pot ser fins i tot als 2 anys, però és necessita que hi hagi consciència, voluntat i record en la memòria) i un màxim de 18 - 21 anys o com a molt 25 (en casos extraordinaris pot ser fins i tot més tard), és a dir mentre l'ésser humà està en formació física, mental, educativa i/o social. 
(2) "Jo sóc jo i la meva circumstància" deia Ortega y Gasset, i en aquesta afirmació el primer jo és la personalitat, el segon jo el 
caràcter i les circumstàncies serien el temperament, si bé Ortega sembla entendre aquestes en un sentit més ampli i determinista, incloent-hi coses del caràcter, considerant-les influents per si mateixes i no per la resposta personal a elles.
(3) Com el marxisme i el freudisme, l'astrologia i altres pseudociències, pretesament omniexplicatives i irrefutables per definnició, ja que estan disposades a assumir totes les contradiccions i proves de falsedat, sense canviar el marc, d'origen i validesa inexplicable i a més considerat intocable. 
(4) I per tant "de no practicar cap avortament ni que li ho demanin", citat explicitament, en ell jurament cosa que per a vergonya de la nostra societat i època va ser voluntàriament i expressament suprimida al voltant de 1975, per imperatius de fosca politiqueria, el primer canvi, i per a pitjor, en més de 23 segles. De la mateixa manera un metge no hauria de col·laborar mai een un suïcidi, l'ifame "suïcidi assistit" que ho inverteix tot, ni en cap execució, deixant tot això pels professionals de la mort, eels botxins, la que la missió del metge és la contrària, salvar vides. 
(5) Desgraciadament i per falta de millor informació, recursos i conceptes, la medecina va estar molts segles lligada a l'astrologia, una idolatria pagana dels astres, a falta de disposar d'explicacions i sistemes millors, cosa que va durar com a  mínim fns al Renaixement i més tard i tot, però que va ser negada i combatuda pels més intel·ligents i savis, com Ciceró, St. Agustí i St. Isidor, que hi van objectar en nom de la raó i de la fe. Entre l'any 500 i el 1000, amb el triomf del Cristianisme, l'astrologia gairebé va desaparèixer a Europa, però es va conservar entre els metges i astrònoms musulmans i jueus, i per ells va reapareixer a Occident progressivament a partir dels s. XI - XIII, com a part del "saber" de grecs i orientals, reintroduïda lamentablemet per les escoles de traductors i va assolir un nou gran esplendor sobretot al segle XVI.  Encara ho notem i ho paguem ara tot i que en els segles XVII - XVIII va ser de nou bandejada en els cercles religiosos i intel·lectuals i va assolir un nou mínim al segle XIX, tot i que a partir de 1920 a Estats Units i aviat al Regne Unit i al món anglosaxó, i unes dècades més tard a l'Europa continental i Occident en general, va reaparèixer de forma intencionada i artificialment dirigida i promoguda i va assolir un nou màxim en la contracultura, paradoxalment subvencionada per grans interessos multinacioonals sobretot d'Estats Units des de l'any 1966, a la 2ª meitat dels anys 1960s i primers anys 1970s, junt amb molts altres esoterismes, orientalismes i creences irracionals que en conjunt formen l'anomenada New Age i l'objectiu de la qual és clarament la descristianització de la societat occidental.