Uns quants poemes:
"I wandered lonely as a cloud", de William Wordsworth (1770 - 1850)
també conegut com "Daffodils", publicat el 1807
"I wandered lonely as a cloud
That floats on high o'er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host, of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.
Continuous as the stars that shine
And twinkle on the milky way,
They stretched in never-ending line
Along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
Tossing their heads in sprightly dance.
The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
In such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
What wealth the show to me had brought:
For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils".
Va ser escrit el 1804 sobre una experiència que l'autor va tenir passejant pel camp l'any 1802.
Posthumous Poems, 1824
"Unfathomable Sea! whose waves are years,
Ocean of Time, whose waters of deep woe
Are brackish with the salt of human tears!
Thou shoreless flood, which in thy ebb and flow
Claspest the limits of mortality!
And sick of prey, yet howling on for more,
Vomitest thy wrecks on its inhospitable shore;
Treacherous in calm, and terrible in storm,
Who shall put forth on thee,
Unfathomable Sea?"
Aquest poema impressiona encara més quan se sap que l'autor va morir ofegat en un naufragi prop de la costa d'Itàlia, com si l'hagués escrit com una premonició inconscient
"Ships that pass in the night" de Henry Wadsworth Longfellow (1807 - 1882)
Tales of Wayside Inn, 1863
"Ships
that pass in the night,
And speak each other in passing,
Only a signal shown,
And a distant voice in the darkness,
So on the ocean of life,
We pass and speak one another,
Only a look and a voice,
Then darkness again, and a silence".
D'aquest ja fa forces anys en vaig trobar una traducció una mica lliure al castellà i a partir d'ella en vaig fer una versió encara més lliure al català, inspirada en la idea:
Les persones són com vaixells / que en alta mar es creuen / propers en una fosca nit boirosa / fent sonar les seves sirenes /i divisant vagament la silueta i les llums de l'altre / un moment interessant en el viatge / però desprès segueixen cada un el seu camí / allunyant-se de nou l'un de l'altre / i perdent-se tots dos en l'oceà de la soledat
Així, i tot i que en el seu moment em va sorprendre, entenc quan al contestar-li unes preguntes que em va fer, un professor de filosofia em va dir que era un romàntic. I per si tot això fos poc per decidir-ho hi ha una frase de saviesa oriental que sempre he trobat força il·lustrativa:
"La Natura dorm en els minerals, somnia en les plantes, desperta en els animals, en l'home es fa conscient" que jo he pensat completar amb "i en Jesucrist assoleix la Divinitat".
.png)
.jpg)
.jpg)
