Parlant d'un passat recent per entendre el present
Veient la situació del món avui dia, ens podem preguntar quan va començar el daltabaix que ens ha portat a una crisi a tots els nivells, crisi internacional, política, econòmica, social, cultural, ideològica, de valors i sobretot religiosa i educativa. Una resposta clara és que els molts i molt greus pecats que la societat tolera i accepta, essent-ne còmplice amb el seu vot electoral un cop convenientment manipulada i dirigida pels veritables poders ocults del món actual, i que governants, polítics i ideòlegs de moda promouen obertament per motius no relacionats amb els que diuen, estan en la base de la falta de pau interna i externa de les nacions i grups de nacions actuals, fins arribar a una situació realment crítica. Estem en un final de cicle en el que s'acaba tot un període que com a mínim havia dominat en el món tot el segle XX i el que portem del XXI i que, vista la situació, no pot durar més de quatre anys, ja que la crisi total actual és insostenible i una clara mostra del final d'una època.
Però ens podem preguntar quan, com i perquè va començar, i la resposta és a curt, mitjà i llarg termini en la Història. A un terme relativament llarg, humanament parlant que no històricament, el que patim avui va començar al segle XVIII amb uns canvis de tota mena iniciats a Europa i les seves extensions mundials, l'Occident, es va expandir molt a tot el món el segle XIX i va provocar grans guerres com mai al segle XX arribant a un XXI que se'ns prometia meravellós, tecnocientífic, racional i de benestar i pau, i ha esdevingut justament tot al contrari de l'anunciat. El perquè també és investigable, però dona per tot un altre tema, igual que qui i quines forces poden estar al darrera de la debacle, tot i que ja se'n pot avançar una de fonamental per ser al més alt nivell, la descristianització de la societat, un fet més proogramat i preparat que no pas espontani, ja que ningú normalment abandona i fins rebutja un gran bé si no se'l enganya i perjudica com en una mena d'estafa social global, més possible ara que hi ha mitjans de comunicació, poder econòmic i tècniques de manipulació de masses i enginyeria social força efectives per a la publicitat, propaganda, ideologia i política, cosa a la que uns han contribuit amb els seus estudis cada cop més acurats, sabent-ho o no, i altres, que ho han vist a venir i no hi han estat d'acord, ho han denunciat des de fa un segle o dos i tot sense que se'ls hi fes gaire cas per part d'una opinió pública cada cop menys lliure i més manipulada (1).
A mitjà terme, sempre a nivell de la vida humana i familiar comuna de tres o quatre generacions, podriem dir que la fita inicial fou el 1901, l'inici d'un segle XX que es preveia bó i va començar amb bones aparences, però que amagava moltes coses dolentes sota les idees, polítiques, il·lusions, aspiracions i utopies, i que va resultar un segle dels pitjors de la Història quan a guerres, genocidis, totalitarismes ideològics i polítics sota el signe del canvi,, el progrès i la millora, que van portar a unes matances i una esclavitud com mai s'havia vist, contra els propis conciudatans i contra la pròpia naturalesa humana, en molts llocs en ambients desvirtuadors de tot, i presentant-ho com avenços, avantatges i llibertats; la propaganda, començant per la de guerra, mai que se'n tingui constància va ser tan maligne, presentant a l'enemic com inhumà i brutal a base de mentides i falsedats (2) inventades i en alguns casos fins i tot pròpies projectades en el contrari, com qui volia la guerra, qui la volia allargar, motius ocults, etc. cosa que no és d'estranyar del tot ja que si els humans es considera que no som més que animals evolucionats, poden ser tractats com això i la societat com una granja, i el món com una mena d'economia amb les seves carnisseries i escorxadors per motius sociopolítics de plans i objectius dels realment poderosos (3).
Però en un període curt, d'una vida humana individual, ens hauríem de remuntar al final de la Segona Guerra Mundial (4) però avui dia encara més a prop, als anys 1960s, quan eren nens, nois, adolescents i fins joves adults molts que encara viuen avui dia, nascuts a partir dels anys 1920s i, sobretot, a partir dels 30s i 50s cap aquí, generacions a les que els sociòlegs han donat diverses denominacions establint-ne uns límits aproximats d'edat. I hauríem d'anar als anys 60s, els anomenats "feliços anys 60s" en paral·lelisme als "feliços anys 20" - que no ho van ser per a tots ni molt menys i que ja sabem d'on venien i on van acabar a partir de 1929 - en els dos casos tant ingenuament com amb cinisme, perquè malgrat totes les tensions, conflictes i perills, els anys 50s del segle XX van ser força bons a Occident, especialment a Europa Occidental i països similars al món, però fins i tot als Estats Units, sempre una mica al seu estil i ritme, molt preprogramats, anticipadors i influents, i amb característiques i problemes molt propis i profundament arrelats (5) sota la pantalla de país lliure i de les oportunitats, una dècada de recuperació, progrès, reconciliació (6) i creixent riquesa i optimisme (7)... que es va perllongar als primers anys 60s amb una societat que arreu estava unida i funcionava bé, no com ara, i que en part mantenia i en part va recuperar temporalment la cosmovisió i els valors cristians en general i catòlics en concret (8), que en molts eren autèntica fe en Jesucrist i en l'Església, viscudes, recuperades o acceptades (9) amb un consens social que es translluïa en els lideratges (10).
En aquest context el primer toc d'alarma va ser l'any 1963 (11), el de la mort del Papa Joan XXIII, el cop d'Estat a Vietnam del Sud (12) contra Ngo Dinh Diem, i molt especialment l'assassinat del president Kennedy, el 22 de novembre d'aquell any. Malgrat els seus errors i fracassos, Kennedy, el primer president catòlic dels Estats Units i potser l'únic autèntic (13), significava la novetat, la joventut, la il·lusió (14), un progrès real i un intent de política intel·ligent i informada, raonable i benevolent, un futur obert i positiu, un avançar-se al temps i preparar l'any 2000 i el segle XXI somniat, per la gent, no el dels grans poders a l'ombra (15). Però 1963 va ser també un any de canvi de mentalitat social sobretot entre el jovent, en gustos aficions i altres temes, i va ser, potser i només potser, l'any en l'inici, molt lent però desprès accelerat i cada cop més ràpid i estès, de la pèrdua de la fe i la pràctica religiosa.
Una segona fita va ser el 1966, l'any en que les principals multinacionals nord-americanes reunides van decidir promoure arreu del món l'orientalisme, l'irracionalisme, l'ocultisme i tota mena d'esoterismes (16), en part sumant-se a un molt incipient fenòmen social, el hippy, que va resultar ser una moda molt passatgera, però sobretot i per iniciativa pròpiafomentant de forma deliberada en la societat occidental alternatives al Cristianisme en general i al Catolicisme, el grup cristià més nombrós, més difícil de dominar (17) i més influent al món per la seva doctrina clara, segura i coherent (18), fent conegudes i aparentment acceptables i fins desitjables coses com l'astrologia, les religions orientals, i fins el satanisme, el neopaganisme, la bruixeria i màgia negra, ja no punible per llei i reconegudes legalment com opcions religioses. I tot que no tocava tant de prop, fou l'any de la Revolució Cultural xinesa, la fase més activa de la qual arribaria fins a finals de 1969 i afluixaria més a partir de 1972 (19), però que en realitat duraria fins la mort de Mao Zedong el setembre de 1976 i el fracàs de l'intent radical de continuar-la per part de l'anomenada Banda dels Quatre.
Un tercer any, perquè n'hi va haver uns quants i seguits en el temps, va ser el 1968, quan un moviment orquestrat de contestació juvenil va esclatar simultàniament a tot el planeta, de forma tan sospitosa com delatadora. I que va tenir el seu emblema en el Maig francès del 68 quan un grup d'universitaris francesos es van aixecar contra un estat de coses que només uns pocs anys més tard recordarien com idíl·liques en comparació amb tot el que va venir desprès,en una evolució desencadenada pel moviment iniciat per ells i per la direcció que l'imprimien els seus autoproclamats líders revolucionaris trotskistes i maoistes (20), en un ambient fregant el terrorisme de grups propers (21) i llençant consignes absurdes, irracionals, inaplicables i en ocasions falses, ridícules i bufes, que ben mirat semblarien fetes per desacreditar el moviment, però que en aquella època sonaven molt trencadores tot i que la majoria de la gent si no tota, era conscient de que eran falses tan literalment com metafòricament, promovent bestiesses que semblaven molt atrevides i contestataries,com si la combinació de joventut i voluntat humana ho volguès i ho poguès tot, fins l'impossible i irreal, cosa que fins i tot s'afirmava descaradament, però que servia per seduir els descontents. Va ser l'any també que a l'abril va ser assassinat Martin Luther King i a primers de juny Robert Kennedy, "la gran esperança blanca", segur guanyador de la nominació demòcrata i molt probable futur president dels Estats Units, hereu de la manera de fer i de la il·lusió social del seu germà John i la penúltima oportunitat d'una successió de presidents Kennedy catòlics als Estats Units, que va acabar definitivament un any desprès amb l'estrany accident que va desqualificar ja a l'última opció, el germà petit Edward (22). I fou l'any també del naixement del rock satànic, del disc dels Beatles amb Aleister Crowley a la portada, i del film "Rosemary's baby" (aquí titulada La semilla del diablo) de Polansky, i altres fenòmens demoníacs similars, però d'efecte només sobre petits grups o bé més general però només molt temporal, desprès de la qual la societat es recuperava i fins reaccionava fent coses bones o molt bones (23) i retornava a la normalitat ja recuperada del ensurt, potser en ocasions més forta i tot (24).
Encara el 1970 va ser un any negatiu, amb alguns precedents el 1969, que encara en conjunt va ser un any bo, però que junt amb grans èxits i un ambient en general bo, també va mostrar alguns símptomes alarmants. El 13 d'abril de 1970 l'(in)oportú accident de l'Apollo 13, en un país com els Estats Units on la superstició del 13 fa que molts edificis no tinguin el pis 13 (passen del 12 al 14) o la fila de butaques 13 en una sala auditori, va ser un fracàs en tota regla de la racionalitat, la ciència i la intel·ligència, representada per la NASA, que no havia volgut cedir a aquesta superstició, i tan emblemàtica a favor del negativisme, l'irracional i les pors, que caldria preguntar-se si no fou intencional per part d'alguns amb prou poder per preparar-ho i passar desapercebuts o ignorats. Encara no un mes desprès, el tiroteiig de la Guàrdia Nacional matant estudiants que protestaven pacíficament contra la guerra del Vietnam al campus de la Kent State University d'Ohio va ser una forta conmoció no sols pel fet en sí, ja molt greu, sinó per la reacció dels poders polítics i de grups d'opinió dels grans mitjans de comunicació que de forma més o menys dissimulada, en alguns casos implícita i en altres ben explícita, donaven suport a aquesta mà dura, tant assassina i tan indiscriminada que fins van morir alumnes que ni tan sols protestaven sinó que anaven d'una aula a una altre entre classes. Una fotografia dels fets es va fer icònica i el jove mort que s'hi veu és un estudiant sense cap participació política coneguda. I com es va arribar a dir llavors, va ser una brutal advertència: "L'esbarjo s'ha acabat!", com va dir un columnista aquells dies.
I no parlo dels països de l'Est, de la URSS, Xina i demès, perquè primerament no ens afectaven tan directament, en segon lloc la majoria ja ho sabia i criticava i en tercer terme perquè l'enfonsament total entre 1989 - 1991 va fer que les coses d'aquell estil canviessin allà, mentre aquí a Occident una minoria de poderosos, governants, polítics i ideòlegs devien rabiar interiorment i van decidir venjar-se, si no formava part d'un pla d'unilateralitat, que tot és possible, i invertir-ho, exportant d'allà a la resta del món la ideologia i la política que allà havien fracassat del tot i en tot, en forma de marxisme cultural, el freudomarxisme o marxofreudisme, iniciat per W. Reich i propugnat i propagat per l'escola de Frankfurt de W. Benjamin, Horkheimer, Marcuse, Fromm, Adorno, Habermas (amb concordàncies amb altres, com Trotsky, Lukacs i Gramsci), ells mateixos (pro)moguts pel milionari Félix Weil, corrent ideològica més influent del que sembla i es diu que amb connexions i actuacions ocultes, que formarien part d'aquells cervells grissos que a la rereescena amagats darrera les bambalines mouen els fils dels qui apareixen en públic per dictar no el que vol ni necessita la gent, ni tant sols el que creuen ells que es bo, sinó les consignes que els hi ordenen que apliquin, pels interessos i objectius d'aquesta èlite a l'ombra. Així va el món avui dia.
.jpg)
