Periodisme i mitjans de comunicació

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), bisbe i doctor de l'Església conegut per la seva dolcesa en el tracte i la festa del qual es celebra el 24 de gener i del que l'any 2022 es va complir el 400 aniversari de la seva entrada a la Glòria, és el sant patró dels periodistes i dels mitjans de comunicació. 

Model i exemple de tots els periodistes, dels que és el patró, St. Francesc de Sales pertany a una línia de 
sants molt amables, acollidors i comprensius, com St. Felip Neri (1515 - 1595) i St. Joan Bosco (1815 - 1888)

Es pot dir que en aquest aspecte ha sigut un dels meus patrons, ja que he tingut i encara tinc una important relació amb aquest camp de les comunicacions, sobretot escrites, i per això en faig una reflexió personal. A part que l'any 1963, quan encara no havia complert els 9 anys, vaig començar a escriure històries de ficció a màquina d'escriure, inventant-me la temàtica i gaudint extraordinàriament al fer-ho i ho vaig continuar fent després, cosa de la que ja tinc previst parlar-ne, el meu primer contacte amb el periodisme va ser el de les Cartes al Director que, signades quasi totes amb les inicials o amb pseudònims, vaig enviar, i em van publicar sempre, al diari El Correo Catalán, el que més llegíem a casa, i després també algunes a les revistes Destino i Mundo internacional. Això va ser entre mitjans de 1969, l'any que més en vaig escriure, i desembre de 1970, quan ho vaig deixar. 

El veritable contacte amb el periodisme va començar el març de 1972 quan per encàrrec del Club Escacs Vic vaig iniciar una secció d'escacs semanal a la revista Ausona recollint l'actualitat del món dels escacs a la comarca d'Osona. Ho vaig fer d'entrada un parell de temporades, amb alguna col·laboració puntual en altres periòdics com Altius o El Noticiero Universal, i amb la inauguració del nou setmanari El Nou 9, ja des del primer exemplar el març de 1978 vaig fer unes petites cròniques d'escacs per breu temps, un parell o tres de mesos. Però va ser l'any 1985 quan vaig començar a escriure seguit i de tant amb cròniques llargues i reportatges i entrevistes tant a l'Ausona com a El 9 Nou. Al principi va sorprendre una mica que ho fes en els dos, ja que signava amb el meu nom però, com que l'estil de la redacció de les mateixes notícies la feia diferent per un i altre i els tractav tots dos amb la mateixa seriositat i dedicació, ho van acceptar i ho vaig seguir fent en aquests dos mitjans fins el 1992, amb l'afegit de que a l'iniciar-se el setmanari La Marxa el 1989 també em van cridar  perquè els hi fés per ells, i llavors durant uns tres anys escrivia tres versions diferents, però absolutament equivalents a part de detalls, pels tres mitjans de comunicació d'Osona. 

El 1991 vaig entrar en plantilla de l'Ausona per fer periodisme en general, sobretot reportatges i entrevistes, i aleshores vaig acabar plegant d'escriure sobre escacs a El 9 Nou al cap d'un any o dos, però hi vaig fer esporàdicament alguns escrits importants fins l'any 2002. A La Marxa vaig romandre, però cada vegada amb menys participació, fins a mitjans dels 90s, ja que al 1991 vaig deixar de ser jugador d'escacs en actiu, però vaig seguir molts anys com a cronista. 

Entremig els meus interessos es van ampliar i vaig començar a donar conferències sobre Astronomia a l'Agrupació Astronòmica d'Osona a partir del gener de 1994 i n'he seguit donant fins ara, i al cap de poc ja feia unes cròniques d'Astronomia i Astronàutica a l'Ausona i La Marxa, i a partir de 1996 vaig començar a fer articles grans sobre l'Univers, aquí compartint la secció amb altres autors, en una pàgina que El 9 Nou reservava per a l'AAO durant aquells anys de la 2ª meitat de la última dècada del segle XX en que s'acostava l'any 2000 i el futur semblava estar a tocar, i aquest futur semblava molt relacionat amb la ciència, i especialment amb les meravelles de l'Univers. En aquesta ocasió la col·laboració va ser en quatre o cinc periòdics, perquè també vaig fer seccions en un parell de revistes gratuïtes, com les Reclam i Més. I l'estiu de 1998 fins i tot vaig fer de professor convidat en una sessió del crèdit "Les estrelles" de la Universitat de Vic. Tot això escrit va finalitzar als primers anys 2000s.  

I podria continuar, però aquí acabo citant només algunes col·laboracions de tema religiós, en escrits i conferències, a les que m'he dedicat posteriorment, amb algun que altre escrit al Full Diocesà i el Planter del bisbat de Vic, i portant la redacció i edició dels Fulls parroquials de St. Quirze de Besora entre l'octubre de 2014 i el setembre de 2019. Perquè des del 2011 la meva participació principal, a part de les conferències, ha estat a Internet, on ben aviat he portat i segueixo portant diversos blogs, com aquest mateix de Viatge amb Déu per la vida, començat el  5 d'agost del 2019 i que és en el que estic més actiu ara, tot i que els primers van ser el blog de la Parròquia de St. Quirze de Besora (2015 - 2018), Escacs viscuts (13.10. 2016) que encara és el de referència doncs és el del nom i el que té links amb tots els altres, Aprenent pel món (21.10.2016) i Apunts de l'Univers (8.11.2017). 

Parlant d'Internet, hi ha mitjans on podem informar-nos sobre temes transcendents i de religió com "Religión en Libertad", "Infocatòlica", "Aciprensa", "Actuall", "Infovaticana"...però cal anar en compte i discernir, perquè Internet és com la vida i hi ha de tot i com es diu "el paper ho aguanta tot, i Internet encara més". Cal tenir molta cura en seleccionar guiant-nos per la pròpia intuïció, vigilant perquè si pàgines extremes en qualsevol sentit són molt fàcilment identificables, n'hi ha d'altres que són barrejades o ambigües i fins algunes que essent en general bones mostren alguna cosa que les desacredita (1), sense oblidar tampoc que el diable en ocasions es disfressa d'ésser de llum i presenta el mal aparentment com a bones intencions i desigs (2). Una guia segura per escollir són les paraules de Nostre Senyor: "Pels seus fruits els coneixeràs!".  

Els escriptors, tot i que n'estem lluny o molt lluny, hauriem de mirar la perfecció dels escrits del doctor de l'Església

I com vaig sentir-li dir a algun professor quan era alumne a l'escola, "la paraula vola però l'escrit queda", cosa que avui amb les grabacions audiovisuals ja no és tant radical però que s'entén molt bé a que es refereix, a la comunicació oral, tot i que aquesta ha de ser compensada per la dita també molt coneguda "paraula i pedra solta no tenen volta" tant per bé com per mal. La paraula és un dels més grans dons de Déu a l'home, que ens fa a imatge i semblança divina, i cal saber usar-la sempre pel bé, primer per escoltar, aprendre, pregar i lloar Déu, i per comunicar vivències, pensaments i emocions i sentiments, per crear vincle i col·laborar, per informar, ensenyar i educar, per transmetre coneixements i sabers i ocasionalment per distreu-re, divertir, entretenir...Cal saber valorar aquest gran do diví  i respectar-lo (3), com tots els altres dons que Ell ens fa. 

Que Sant Francesc de Sales, un dels meus sants preferits i del que destaco sobretot el seu llibre Introducció a la vida devota, pregui intercedint per tal que tots els que es dediquen al periodisme i mitjans de comunicació siguin veraços i sincers i que la labor que fan sigui ben positiva i bona!

(1) És l'efecte "mosca en el pastís". Però també es pot donar el cas de que en publicacions dolentes hi hagi alguna cosa bona entremig que sigui aprofitable, entre d'altres coses perquè la mentida i la falsedat no es mantenen si no van unides a alguna dosis de veritat i realitat, perquè per si sol allò negatiu és autodestructiu i necessita el suport d'anar amb quelcom positiu per poder funcionar, quan el mal és massa explícit provoca rebuig i encara el mal si és mal fet no atreu i és inoperant i ineficaç...
(2) Aquí es pot entendre el real significat de l'afirmació dels nostres avantpassats "L'Infern està empedrat de bones intencions", la bona intenció, aparent o equivocada, no basta i és dolenta i perillosa si és vehicle del mal o condueix cap a aquest.  
(3) I una de les millors maneres de respectar-lo és el silenci, quan és oportú i convé, com alternativa a usar-lo malament i també per anul·lar el soroll, el brogit del món, que no deixa sentir ni dir el realment important, especialment la Paraula de Déu, però també tot allò humanament significatiu i valuós, diluït i dissimulat entre banalitats i paraules improcedents o que amaguen entre la confussió allò realment important. Com afirmava un teòric de la comunicació als anys 1980s, la majoria del que es publica és repetit, irrellevant, publicitari, propagandístic, fluix o dolent, però cal saber trobar el realment valuós, original, informat, revelador i ben fet, que és una minoria. Igual es pot dir del veritable o fals, com em va dir l'autor basc Bernardo Atxaga en una conversa que vaig tenir amb ell l'any 1993, "tu pots explicar la realitat de primera mà i la gent llegir-ho i saber-ho, però primer que són una minoria i després que a continuació fins i tot a aquests pocs els hi arriben pels mitjans moltes més altres coses dubtoses, equívoques, políticament interessades, enganyoses o del tot falses sobre el tema, i cal tornar a començar de nou". I com ja m'havia dit en una entrevista l'any 1990 un polonès de 90 anys que només volia ser conegut pel seu nom artístic de Trelleg, que és Gellert a la inversa, "l'alfabetització general ha acabat fent mal, perquè la majoria de la gent es desinforma llegint tonteries i disbarats". Les coses sempre són molt més complicades del que poden semblar i per això sovint és millor no opinar si no es coneix bé i en tot cas no jutjar si no cal o no es pot, com deia Wittgenstein "D'allò que no es pot parlar és millor callar", perquè els límits del llenguatge són els límits del nostre món, i aquest ha de ser tant real com podem.

Esperances de pau al món

No fa massa vaig sentir a dir casualment a una persona "La religió i la nació uneixen, la política i la ideologia separen", i vaig pensar que tenia raó. En l'extrem, com deia Clausewitz, "la guerra és la continuació de la política per altres mitjans" i es podria afegir que és també l'intent extrem d'imposar la pròpia ideologia sobre la de l'adversari. Ho hem vist ben clar al segle XX i en general a tota la Història de la Humanitat, i ho veiem encara ara, ja acabant el primer quart del segle XXI. 

L'autor en una excursió el març del 2003, davant d'un establiment que es sumava amb un boicot al "No a la guerra!"

Però malgrat tantes, tan greus i tan incesants guerres arreu del món, tan en actiu com latents, hi ha motius d'esperança, perquè quasi sempre la gent és més pacífica que els seus governants, com vam poder comprovar en les grans manifestacions del "No a la guerra" de principis de l'any 2003, a tot el món però amb un ressò molt especial a les nostres terres. La majoria de la gent s'hi va sumar d'una manera o altre, quan els polítics semblaven entestats en dur-la a terme, es tractava concretament de la invasió de l'Iraq, basada en una suposada complicitat en els atemptats de dos anys abans i en una suposada tinença d'armes de destrucció massiva per part del règim iraquià, que gairebé tothom, exceptuant els governants, polítics afins i mitjans de comunicació majoritaris, al seu servei, se n'adonava ja d'entrada que eren falses i meres excuses interessades i propagandístiques, com es va demostrar posteriorment, quan el mal ja estava fet. Això i els atacs de falsa bandera, dels que se'n poden citar fàcilment molts i de molt greus conseqüències, han succeït continuament a la història humana, igual que les justificacions ad hoc i en ocasions grandilocuents dels motius, que intenten amagar altres agendes ocultes impresentables, és a dir el que veritablement està passant i que no convé pel que es veu que se sàpiga. Una cosa és el que s'aparenta i es presenta i una altre és la realitat. I com va comentar també algú en una altre ocasió "En la guerra no hi ha bons i dolents, en tot cas hi ha dolents i pitjors", potser seguint allò de que "la guerra és l'infern a la terra". I encara ja fa molts anys, amb motiu d'una guerra, un destacat intel·lectual va comentar "En la guerra es maten gent que no es coneixen ni voldrien esser-hi, per voluntat d'uns que manen que sí que es coneixen i que no hi participen". Aquesta violència institucionalitzada és molt trista i tràgica, però desgraciadament és així". 

Però entre la gent sempre hi ha signes d'esperança, confraternitzacions com la dels dies de Nadal de 1914 entre alemanys, britànics i francesos com a treva nadalenca, amistats personals que tot i que potser temporalment s'hagin d'ocultar (3) resisteixen les enemistats i hostilitats oficials i les sobreviuen, militars o civils que fan actes heroics de perdó i d'ajuda a l'adversari, fins i tot exposant la seva vida o arriscant esser considerats traïdors o col·laboracionistes, com en el cas de Paul Rusesabagina (4) i molt més. Avui dia a Internet es poden trobar alguns exemples d'aquest anar contra corrent de l'odi general massiu de les situacions de guerra o de tensió prebèl·lica, en cito un parell: 

Tom from Texas (Tomfromtx), un nord-americà que fa parella amb una russa i que viatgen molt pel món, a part d'una estància a Rússia amb la xicota i la seva família, també ha visitat 40 països més del món, molts d'ells tots dos junts. I el que importa més aquí, tenen uns 45 000 subscriptors, és a dir gent a qui els hi agraden i els aproven, i vídeos amb milions de visites, com aquest: 

https://youtube.com/watch?v=f2Cv6uActHM

Aquests dos, a més de mostrar amor entre ciutadans de dos països enfrontats militarment, tot i que no en guerra declarada, també tenen observacions interessants com que Indonesia en general i la paradisíaca illa de Bali en particular és el millor lloc del món per viure com rics amb uns diners normals, propis de classe mitjana. És a dir, que al món sempre poden haver-hi refugis i recers. 

Una altre manera de contribuir a la pau en el món és interessant-se per altres idiomes i cultures, simpatitzant amb tot tipus de pobles i nacions, i tenint detalls com parlar-los en el seu propi idioma, donant-lis una agradable sorpresa (1). Com ho fa per exemple i amb molt èxit un altre youtuber dedicat precisament a ser influencer: 

Arieh Smith (1990), més conegut com Xiáomanyc o Xiáoma, nom que en xinès mandarí significa "cavallet" (2),  un nord-americà que fins els 18 anys només parlava anglès però que després ha après dotzenes d'idiomes, molts d'ells a la perfecció, com un parlant nadiu, i tant oralment com per escrit, ha viatjat per gran part del món i residit en molts països, fent ja vídeos allà, ara fa sobretot vídeos curts en que ja de tornada als Estats Units, a Nova York, deixa molt sorpresos i estranyats (3) d'una manera amable i simpàtica, a gent que parla idiomes poc coneguts i fins a altres que parlen idiomes mundials però difícils, cosa a la que ajuda el seu aspecte senzill, el seu aire com despistat i el seu semblant de bonàs, deixant parats als qui comproven la seva intel·ligència de políglota i la seva bona voluntat de compartir desinteressadament amb ells llengua i cultura, perquè també compra o menja aliments exòtics o accepta costums seves, i de fer broma quan parlant anglès o sense dir res escolta que parlen d'ell en un idioma que coneix i es posa a parlar en aquella llengua, cosa que els posa en evidència i que els fa avergonyr i riure, i en tots els casos comprova que això els agrada i són agraïts (4).  I el que és més important és que amb dos canals d'aquesta bona acollida i confraternització amb estrangers i estranys, @Xiaomanyc, el principal i majoritari, i @ariinbeijing, el petit amb que va començar,  té milions de subscriptors i molts milions també de visites en alguns dels seus vídeos. I a més d'anglès té vídeos en xinès i castellà. Com aquest:  

https://www.youtube.com/watch?v=SVlLXDYb7QM

Hi ha molts altres políglotes i actius a Internet com ell, entre ells amics seus amb els que comparteix l'afició i algun vídeo, però segons el The New York Times és un dels més famosos, potser el que més. Casat amb una xinesa, té una filla amb ella i a més ensenya idiomes amb el seu mètode amb el que ha pogut aprendre'n uns 40, entre els quals alguns dels més difícils del món, com el navajo, però també altres tan variats com el cantonès, el fuzhonès, coreà. telugu, hindi, urdu, yiddish, yoruba... i assegura que va aprendre japonès en 30 dies escoltant-lo mentre dormia i noruec en 2 setmanes pel sistema normal seu i que alguns els ha après en un dia i segons ell, i amb un cert consens entre els experts, el més fàcil de tots és l'indonesi (5). També afirma que en molts llocs, com a la Índia i Àfrica, al veure que parla la seva llengua i que ho fa bé, li donen gratis el menjar, a part que pot anar per bona part del món entenent-se amb la gent (6) al dominar els idiomes més parlats, anglès, xinès i espanyol, però també pot ser familiar amb gent que parla llengües molt minoritàries i desconegudes. Xiáoma és un fenòmen de les llengües, però no el màxim ni un cas rar, i és una mostra que com més idiomes domines més fàcil és aprendre'n un altre i que els traductors, intèrprets i políglotes en general, fan de pont no sols entre idiomes i cultures sinó també entre països, nacions i governs, en aquest cas notòriament els Estats Units i Xina. 

I tornant a la pau, aquesta no és només l'absència de guerra i ni tan sols l'absència de lluites i conflictes, fet que és un primer pas però solament un principi. Idiomes com l'àrab (salaam) i l'hebreu (shalom) tenen com a salutació "pau!" perquè la pau ho engloba tot: amistat, progrès, felicitat, benestar, seguretat i moltes coses més, i la veritable pau és la que ens ve per Jesucrist, i és el fruit del perdó, la reconciliació, la comprensió i acceptació, la fraternitat i llibertat, la vida plena... Com diem sempre a la Missa després de recordar que Jesucrist ens va deixar la seva pau, tant individus com nacions donem-nos mútuament la pau! 

(1) Conèixer llengües de diverses famílies lingüístiques i sistemes d'escriptura diferents és també una molt bona gimnàstica intel·lectual i permet no sols viatjar sinó ampliar el propi món i cultura, i algunes professions ho requereixen, així per un filòsof és molt interessant conèixer grec, llatí, alemany, francès i anglès, per poder llegir als grans autors directament en els originals, per un biblista o teòleg saber hebreu, grec, llatí, arameu i els grans idiomes intel·lectuals moderns, alemany, anglès, francès i en aquest cas potser també l'italià. I tot i que el plurilingüísme té la competència d'eines molt actuals i recents com els traductors de Google i altres d'Internet o les màquines de traducció de veu, sempre tindrà l'avantage de l'autenticitat, la comprensió, la immediatesa i el caliu i matís humà. 

(2) Xiáo vol dir petit i ma cavall i això indica que està ben inculturat en el món xinès, perquè segons el seu calendari, 1990 el seu any de naixement era l'any del cavall, igual que el 22 de gener de 2022 han entrat en l'any del conill, i les grans festes que amb motiu del Nou Any Lunar es fan a Xina i països com Taiwan, Singapur i els xinesos a l'estranger com a les Chinatowns del món, solen durar més d'un dia, en ocasions fins a tres setmanes. I Xiaomanyc, encara que la primera impressió és que tingui alguna cosa que veure amb "manic", la y ja deixa molt clar que és NYC, és a dir New York City, on va néixer i on viu. 

(3) Salvant les distàncies, a un nivell molt més modest, també ho he practicat jo mateix algunes vegades, havent estudiat una mica de diversos idiomes i parlant en el seu idioma amb francesos, anglesos, alemanys, o gent amb la qui no tinc més que algun d'aquests idiomes en comú. i dient frases, en algun cas la única que conec en aquell idioma, en kinyarwanda, xinès, japonès, romanès, polonès, rus, ucraïnès, grec, basc, àrab, tamazigh, ciluba,  i fins salutacions o paraules en búlgar, coreà, samoà, fuzhouès... La reacció sempre sol ser positiva i d'alegria al veure que dius alguna cosa en la seva llengua, i per això m'agrada fer-ho sempre que puc. Com també des de ben jove tinc la satisfacció de poder llegir els alfabets ciríl·lic i grec i per tant poder vocalitzar rètols i anuncis, tot i no saber què diuen, i ja més gran alguns pocs ideogrames xinesos i kanji japonesos i el sil·labari hiragana, i una mica el katakana. Però a un nivell molt més alt, un professor que vaig tenir havia après xinès antic per poder llegir i pronunciar el Daodejing i altres textos de saviesa xinesa en la seva versió més antiga coneguda i ens deia que causava sensació quan en restaurants o altres establiments xinesos fins i tot de la mateixa Xina, on havia estat, els parlava en xinès antic, era com si veiessin una persona sortida d'una altre època, una mena de fantasma al que gairebé no entenien però al que reconeixien que parlava un xinès històric com aquí un que parlés castellà de l'Edat Mitjana o llatí romanç. I també he conegut joves estudiosos del sànscrit, si bé això a la Índia ja és més normal. 

(4) Troba molta acceptació i mostres de favor i puc citar l'anècdora que estant fent jo el servei militar l'any 1979 a un poble de València i havent sopat un dia en un altre poble no molt llunyà, l'amo del restaurant al veure que jo parlava català amb ell i potser també al veure que era soldat, no em va voler cobrar el menú, dient-me que ell també tenia un fill a la mili i que era com si ho fes per ell, però també va influir que l'entengués perfectament i ell a mi, parlant les nostres llengües maternes, em va dir que així erem com si fossim del mateix grup. 

(5) Una de les dues variants del bahasa indonesi-malai, dos llengües que tenen semblances i diferències, com el serbi i el croat o el kinyarwanda i el kirundi, d'aquests dos em van dir que un rwandès del sud i.un burundès del nord s'entenen perfectament però que entre un rwandès del nord i un burundès del sud ja costa bastant, i jo mateix vaig poder comprovar que els noms dels mesos en el calendari eren totalment diferents a Rwanda i Burundi. 

(6) Amb l'anglès, francès, castellà i portuguès, idiomes no tan difícils per a un català o espanyol, es pot anar per bona part del món no sols entenent-se amb la gent sinó parlant en el seu idioma, i si s'hi afegeix el ja els més difícils alemany, rus, swahili i bahasa i els molt difícils xinès, àrab, hindi-urdu i algun altre com el japonès, en aquest sentit es pot anar per la major part del món, a part que l'anglès és l'idioma internacional de relació pel turisme, negocis, comunicacions i en general, l'any 2010 vaig poder comprovar que a Xina, almenys a les grans ciutats, forces tendes i botigues, potser dedicades al turisme o a un públic no sols nacional, tenien la retolació en xinès i anglès.        

Invoquem-lo sempre a l'Esperit Sant!

L'Esperit Sant és l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i tots ells tenen a la seva Creació i particularment a la Humanitat. Els tres, amb el seu dinamisme interior d'existència, vida, bondat, amor, coneixement i poder, constitueixen la Santíssima Trinitat, un sol Déu en tres Persones distintes. Ja d'antic es deia que ja que Déu és Amor no pot estar sol, perquè a part que la soledat no és una avantatge ni una perfecció, al contrari que el ser únic que sí que ho és, a més  l'amor és creatiu, comunicatiu i uneix, i que per tant Ell és en si mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor. La Trinitat és un misteri, que supera la nostra comprensió, però sí que ens hi podem acostar a veure la seva possibilitat i racionalitat, perquè ens ha sigut revelada per Déu mateix. 

L'Esperit Sant actúa sobretot a l'Església, a la que està associat, amb els sacraments, la gràcia i la santedat

En relació a nosaltres es pot considerar que el Pare és Déu al Cel, el Fill és Déu a la Terra i l'Esperit Sant és Déu entre el Cel i la Terra, perquè tot i que la Trinitat divina sempre actua en comunió, hi ha algunes coses que s'atribueixen més a una Persona, com es veu en el Credo, així el Pare és el Creador totpoderós i l'origen, el Fill és l'únic engendrat del Pare - perquè no hi ha pare sense fill ni fill sense pare - i Senyor nostre, que es va encarnar i va fer home,  i com a home va morir i ressuscitar per salvar-nos i redimir-nos i vindrà de nou a la fi del temps com a Jutge de vius i de morts, i l'Esperit Sant, procedent del Pare i del Fill (1), que parlà per boca dels profetes i ens ha sigut donat per actuar a l'Església per al perdó dels pecats i com a santificador i que està especialment relacionat amb el manteniment de la unitat en la diversitat (2), amb la comunió dels sants, la resurrecció de la carn i la vida eterna. Així s'ha dit que el camp d'acció del Pare és tota la Creació, l'especial del Fill, que és el Logos de Déu, els éssers racionals, és a dir la Humanitat tant col·lectivament com individualment, i el camp especial de l'Esperit Sant, que és la Gràcia increada, és la gràcia divina i les persones que en ella hi viuen i molt especialment els sants. 

Un cop establertes aquestes notes d'apunts és molt clar quin és, o quins són en les seves manifestacions particulars, el pecat contra l'Esperit Sant. Hi ha diverses maneres de considerar-ho, per exemple que l'Esperit Sant, que actua preferentment en l'Església universal, ens porta a Jesucrist, el qual és l'únic camí, veritat i vida que ens porta a Déu Pare. O bé que l'Esperit Sant, essent l'Amor diví, es podria dir que és allò més sagrat, si es pogués parlar així, de la Divinitat, ja que n'és la seva mateixa essència. I encara es poden fer altres comparacions. 

Siguem doncs molt devots doncs de la Trinitat, de les Tres Persones, i així com resem al Pare i al Fill i és l'Esperit Sant el qui resa en nosaltres per donar valor i eficàcia a les nostres oracions, no oblidem també de tenir-lo present i d'invocar-lo en la nostra vida i pels nostres éssers estimats i el món sencer! 

Déu exalça els humils

Sant Fruitós, bisbe, i els diaques Sant Auguri i Sant Eulogi sofriren el martiri per la seva fe un 21 de gener, ara fa 18 segles i encara se'ls recorda i se'ls té presents amb admiració i agraïment, perquè si la força dels poderosos, com el governador Emilià de la Tarraconense que els feu executar, acaba quan moren o fins i tot ja abans quan són derrocats, en canvi els màrtirs amb la seva mort inicien la seva vida eterna feliç al Cel i comencen a regnar per sempre amb Crist. 

Pels grans d'aquest món, i molt especialment pels descreguts i injustos, la mort és el seu fracàs i la pèrdua de tot, en canvi pels petits, senzills i humils que estimen Déu per damunt de tot, fins de la seva pròpia vida, la mort és el seu èxit, la seva victòria i el seu guany, i són honorats i venerats en aquest món, ja que Déu obra en ells meravelles. 

L'amfiteatre romà de Tarragona, on ells foren martiritzats l'any 259

Els tres sants, Fruitós, Auguri i Eulogi, moriren màrtirs de la fe, cremats vius, a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, durant la persecució anticristiana de l'emperador Valerià (253 - 260), que continuà la iniciada per Deci (249 - 251), és a dir amb caràcter general a tot l'Imperi Romà i centrada en els eclesiàstics. Es conserven unes Actes del martiri de tots tres, molt documentades i fiables, ja que foren escrites per un soldat romà testimoni ocular dels fets, molt pocs dies després que succeïsin. Relaten algun miracle però són sobries i concises i tenen un molt alt grau d'historicitat gairebé acadèmica. 

Són els primers sants i màrtirs catalans molt ben documentats, i mostren una Església que ja devia portar força temps establerta en la zona de l'actual Catalunya. Es festa a Tarragona i, entre d'altres, a la comarca d'Osona a Sant Fruitós de Bages, que en porta el nom, i a Hostalets de Balnenyà que té a aquest sant bisbe com a patró junt amb els seus dos companys. 

Els tres sants màrtirs ens són model i exemple de valentia i de ser testimonis de la veritat, seguint en això a Nostre Senyor Jesucrist. Encomanem-nos a ells i a la seva protecció i mirem d'imitar-los, com ells amb l'ajut diví, per afrontar les lluites i sofriments de la vida amb confiança, optimisme i amor, i si pot ser més encara, amb fe, esperança i caritat! 

De Fontainebleau i Mali a Folgueroles

Un record de fa 12 anys, del pas per Vic i Osona dels joves que anaven a la Trobada Mundial de la Joventut a Madrid el maig de 2011. En aquell moment, quan els vaig atendre, feia poc més de mig any que jo havia sigut ordenat sacerdot. 

Davant l'església de Folgueroles el rector de la parròquia, un sacerdot de Mali i jovent de les afores de París

El de la imatge és un grup de Fontainebleau, França, que havia intercanviat el seu sacerdot amb un altre grup de Mali al coincidir aquí. Vaig estar amb tots ells. francesos i malians, durants els dies que estigueren a la comarca, fent-lis d'intèrpret i traductor de francès per encàrrec del bisbat. 

El grup de Fontainebleau s'allotjava a Folgueroles. En la foto surten el rector de Folgueroles, Mn. Francesc Basora, i el sacerdot P. Joseph Koné de Mali, que després ha vingut algunes vegades de visita i amb el qui he mantingut la col·laboració amb ell i la seva parròquia i diòcesi al llarg d'aquests anys. 

Esperem que aquests joves catòlics continuin essent testimonis de la veritat i de l'acció divina en aquest nostre món que tant necessitat n'està de la presència amorosa i salvadora de Déu! 

Dones del nostre temps que buscaren i trobaren Déu

Algunes dones destacades des de la postguerra mundial, vives després de 1945, que van buscar i van trobar Déu i la veritable religió en l'Església catòlica i s'hi van convertir, sovint no sols individualment sinó també amb familiars o amics a través d'elles o de forma conjunta: 

Sta. Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) 

Sta. Elisabet Hesselblad (1870 - 1957)

Alice B. Toklas (1877 - 1967)

Sigrid Undset (1882 - 1949)  

Fadhma Aït Mansour Amrouche (1882 - 1967)

Raissa Maritain (1883 - 1960) 

Edith Sitwell (1887 - 1964) 

Rhoda Wise (1888 - 1948) 

Edith Tolkien (1889 - 1971) 

Nazli Sabri (1894 - 1978) 

Catherine Doherty (1896 - 1985) 

Dorothy Day el 1916

 

Dorothy Day (1897 - 1980)

Su Xuelin (1897 - 1999) 

Adrienne von Speyr (1902 - 1967) 

Clare Boothe Luce (1903 - 1987)  

Bella Dodd (1904 - 1969)

Barbara Stanwyck (1907 - 1990) 

Rumer Godden (1907 - 1998) 

Elizabeth Bentley (1908 - 1963)

Mary Lou Williams (1910 - 1981) 

Mary Lou Williams 

Phyllis Kirkus (1910 - 2007) 

Joan Bartlett (1911 - 2002) 

Susan Hayward (1917 - 1975)   

Shams Pahlavi (1917 - 1996) 

Muriel Spark (1918 - 2006)

Meriol Trevor (1919 - 2000)  

Betty Hutton (1921 - 2007)

Alice von Hildebrand (1923 - 2022) 

Mme. Nhu (1924 - 2011)  

Flannery O'Connor (1925 - 1964) 

Patricia Neal (1926 - 2010) 

Svetlana Stalina (1926 - 2011)

Fathia Ghali (1930 - 1976) 

Diana Dors (1931 - 1984)  

Soraya Esfandiari (1932 - 2001)

Alice Thomas Ellis (1932 - 2005) 

Antonia Fraser (1932)

Katharine, duquesa de Kent (1934)  

Nirmala Joshi (1934 - 2015) 

Irene, princesa d'Holanda (1939) 

Elizabeth Fox-Genovese (1941 - 2007) 

Faye Dunaway (1941)

Delia Smith (1941)  

Lola Falana (1942) 

Norma McCorvey (1947 - 2017) 

Ann Widdecombe (1947) 

Regina Derieva (1949 - 2013) 

Giuni Russo (1951 - 2004) 

Malika Oufkir (1953) 

Kimberly Hahn (1957) 

Maggie Gallagher (1960) 

Laura Ingraham (1963) 

Lina Joy (1964)

Nicole Kidman (1967)

Sally Read (1971) 

Ruffa Gutierrez (1974) 

Abby Johnson (1980)

Dewi Rezer (1980)

Britney Spears (1981)   

Rianti Cartwright (1983) 

Sigi Wimala (1983)  

Rima Fakih (1985)

Agni Pratisha (1987)

Lila Rose

Lila Rose (1988)  

Elizabeth Bruening (1990)

Yuna Kim (1990) 

Daria Nekrasova (1991)

Chelsea Olivia Wijaya (1992)

Lauren Southern (1995)   

Totes elles es van convertir al Catolicisme des d'altres religions o des de l'ateisme, en algun cas es van convertir d'una vida de pecat, hi van retornar després d'haver-lo abandonat i fins convertit a una altre religió, o el van mantenir en circumstàncies difícils i el van defensar i propagar. I aquestes són només algunes de les famoses de conversió coneguda, però n'hi ha moltes més. En el cas de les que ja han deixat aquest món la seva trobada amb el Déu i l'Església veritable podem dir que va ser definitiva, tot i que només el Senyor coneix les consciències, i en el cas de les encara vives hi ha l'esperança que perseverin un cop ja l'han trobat, perquè com Déu no hi ha res com proclama una oració a la Santíssima Trinitat i com afirmen i demostren els sants, tot i que la lluita espiritual en l'ésser humà és fins l'últim moment de l'existència.

Resem per tots els qui han trobat Déu i s'han convertit i conservat la seva adhesió a Jesucrist com un tresor preciós, el més gran de la vida humana, i que ells resin també per tots, ja que el millor que podem fer és intercedir davant Déu els uns pels altres! 

De gossos i gats

Essent St. Antoni Abat patró, entre d'altres, dels animals, podem fer una reflexió sobre els principals animals domèstics, que es beneeixen per la seva festa, però sobretot els més de casa, gossos i gats. 

A la Prehistòria els gossos van ser domesticats pels homes a partir d'algunes espècies de llop per tal d'ajudar-los sobretot a la cacera i a la vigilància de la llar i els gats ho van ser sobretot per les dones, a partir dels gats salvatges, per eliminar rates i ratolins dels habitacles i com animal de companyia. És possible que els gossos i gats adquirissin en el procés de domesticació les característiques de conducta que mostren actualment.  

Els gossos sembla que voldrien ser com els seus amos i fer com ells. Foto Maribel Moral.

I un fet molt interessant és que els gossos veuen als seus amos humans, tant poderosos, com unes divinitats per ells i els volen complaure en tot per afecte i per interès en tenir-hi bona relació, i estan completament domesticats, són relativament fàcils d'ensenyar ja que són intel·ligents i obedients, i per això se'ls pot fer servir per múltiples feines; la seva particularitat es que poden ser obertament violents, agressius i hostils si les circumstàncies els hi empenyen o si els seus instructors els hi manen ser-ho. Però en general són dòcils i afectuosos cap als qui coneixen i estimen, ja que per ells són com els seus déus, pels qui ho farien tot i dels qui ho accepten tot i els seus desigs són ordres per a ells que gustosament compleixen si entenen el que l'amo vol, cosa a la que no sempre arriben, tot i la gran empatia que tenen. Els gossos més que d'un hàbitat concret són del seu propietari, amb el qui estableixen una relació de dependència molt més forta que respecte a la seva llar habitual, els hi és menys estressant canviar aquesta que no els seus éssers humans estimats. 

El gat té una voluntat pròpia innata que el fa independent. Foto de l'autor.

En canvi els gats només estan semi-domesticats, mantenen un alt grau d'independència, van a la seva i cal endevinar el seu estat d'ànim si es pren la iniciativa amb ells, per exemple d'acaronar-los, ja que si no els bé de gust en aquell moment i/o d'aquella manera ho demostren sense cap contemplació, fent gestos de desgrat i amenaça i fins i tot esgarrapant o mossegant o senzillament fugint. En la relació amb els éssers humans tan poderosos i dels que depenen tant, és com si pensessin que si aquells tan forts estan al seu servei és perquè les divinitats són ells. Així quan un gat dorm en el llit del seu amo és com si aquell llit ja fos seu i ell tolerés per afecte que el seu humà el compartís, alhora que gaudeix de la protecció d'aquest i pot dormir ben tranquil. I quan vol alguna cosa ho demostra força clarament, fent-se especialment afectuós i seduïnt amb proximitat, frecs, gestos infantils i d'indefensió o de joc, i es fa entendre, alhora que ell entén perfectament el que vol el seu amo, quan el crida per exemple, però només hi va si li ve bé, si li vé de gust fer-ho, perquè si no desobeeix i no fa cap cas, i encara que estimi el seu propietari pot mostrar-se ben indiferent si no està d'humor. A més el gat és més tant o més de la casa que d'uns amos, que també, i un canvi de llar li pot resultar més estressant encara que un canvi de propietari. 

Els gossos i els gats no tenen perquè ser enemics i fins poden fer amistat ràpidament. Foto Daniel Roma.

I es ben sabut que d'entrada, quan són desconeguts, els gossos persegueixen els gats, tot i que aquests no estan tan indefensos davant d'ells com podria semblar. Tant es poden barallar els gossos entre sí com els gats entre ells, tots són animals d'ancestres salvatges i caçadors dels que conserven bona part dels gens. Però com es pot comprovar continuament, si passen prou temps junts i això a vegades és molt ràpid, els gossos i els gats no sols aprenen a tolerar-se entre sí, sinó que es fan companys i fins i tot amics i s'agafen afecte, una característica que comparteixen amb pràcticament tots els animals, que si es van coneixent i acostumant poden arribar a conviure pacíficament i en harmonia tot i que per exemple uns siguin la presa dels altres, i d'això no sols se'n donen molts casos sinó que és molt més fàcil d'aconseguir del que aparentment semblaria, sovint passa espontàniament i de la forma més inesperada. I quan un gat i un gos es fan amics és gairebé invariable que el qui mana en la relació no és pas el gran, fort i agressiu, el gos, sinó el petit, astut i subtil, el gat!