De gossos i gats

Essent St. Antoni Abat patró, entre d'altres, dels animals, podem fer una reflexió sobre els principals animals domèstics, que es beneeixen per la seva festa, però sobretot els més de casa, gossos i gats. 

A la Prehistòria els gossos van ser domesticats pels homes a partir d'algunes espècies de llop per tal d'ajudar-los sobretot a la cacera i a la vigilància de la llar i els gats ho van ser sobretot per les dones, a partir dels gats salvatges, per eliminar rates i ratolins dels habitacles i com animal de companyia. És possible que els gossos i gats adquirissin en el procés de domesticació les característiques de conducta que mostren actualment.  

Els gossos sembla que voldrien ser com els seus amos i fer com ells. Foto Maribel Moral.

I un fet molt interessant és que els gossos veuen als seus amos humans, tant poderosos, com unes divinitats per ells i els volen complaure en tot per afecte i per interès en tenir-hi bona relació, i estan completament domesticats, són relativament fàcils d'ensenyar ja que són intel·ligents i obedients, i per això se'ls pot fer servir per múltiples feines; la seva particularitat es que poden ser obertament violents, agressius i hostils si les circumstàncies els hi empenyen o si els seus instructors els hi manen ser-ho. Però en general són dòcils i afectuosos cap als qui coneixen i estimen, ja que per ells són com els seus déus, pels qui ho farien tot i dels qui ho accepten tot i els seus desigs són ordres per a ells que gustosament compleixen si entenen el que l'amo vol, cosa a la que no sempre arriben, tot i la gran empatia que tenen. Els gossos més que d'un hàbitat concret són del seu propietari, amb el qui estableixen una relació de dependència molt més forta que respecte a la seva llar habitual, els hi és menys estressant canviar aquesta que no els seus éssers humans estimats. 

El gat té una voluntat pròpia innata que el fa independent. Foto de l'autor.

En canvi els gats només estan semi-domesticats, mantenen un alt grau d'independència, van a la seva i cal endevinar el seu estat d'ànim si es pren la iniciativa amb ells, per exemple d'acaronar-los, ja que si no els bé de gust en aquell moment i/o d'aquella manera ho demostren sense cap contemplació, fent gestos de desgrat i amenaça i fins i tot esgarrapant o mossegant o senzillament fugint. En la relació amb els éssers humans tan poderosos i dels que depenen tant, és com si pensessin que si aquells tan forts estan al seu servei és perquè les divinitats són ells. Així quan un gat dorm en el llit del seu amo és com si aquell llit ja fos seu i ell tolerés per afecte que el seu humà el compartís, alhora que gaudeix de la protecció d'aquest i pot dormir ben tranquil. I quan vol alguna cosa ho demostra força clarament, fent-se especialment afectuós i seduïnt amb proximitat, frecs, gestos infantils i d'indefensió o de joc, i es fa entendre, alhora que ell entén perfectament el que vol el seu amo, quan el crida per exemple, però només hi va si li ve bé, si li vé de gust fer-ho, perquè si no desobeeix i no fa cap cas, i encara que estimi el seu propietari pot mostrar-se ben indiferent si no està d'humor. A més el gat és més tant o més de la casa que d'uns amos, que també, i un canvi de llar li pot resultar més estressant encara que un canvi de propietari. 

Els gossos i els gats no tenen perquè ser enemics i fins poden fer amistat ràpidament. Foto Daniel Roma.

I es ben sabut que d'entrada, quan són desconeguts, els gossos persegueixen els gats, tot i que aquests no estan tan indefensos davant d'ells com podria semblar. Tant es poden barallar els gossos entre sí com els gats entre ells, tots són animals d'ancestres salvatges i caçadors dels que conserven bona part dels gens. Però com es pot comprovar continuament, si passen prou temps junts i això a vegades és molt ràpid, els gossos i els gats no sols aprenen a tolerar-se entre sí, sinó que es fan companys i fins i tot amics i s'agafen afecte, una característica que comparteixen amb pràcticament tots els animals, que si es van coneixent i acostumant poden arribar a conviure pacíficament i en harmonia tot i que per exemple uns siguin la presa dels altres, i d'això no sols se'n donen molts casos sinó que és molt més fàcil d'aconseguir del que aparentment semblaria, sovint passa espontàniament i de la forma més inesperada. I quan un gat i un gos es fan amics és gairebé invariable que el qui mana en la relació no és pas el gran, fort i agressiu, el gos, sinó el petit, astut i subtil, el gat!

Els sants del desert

Icona copta de St. Antoni, amb la seva trobada amb St. Pau l'Ermità

Sant Antoni Abat (250/51 - 356) va viure quasi tota la seva vida en soledat al desert de la Tebaida a Egipte. Era de família molt rica de la gran ciutat d'Alexandria i havia heredat propietats i fortuna però havent escoltat essent molt jove, un dia a Missa l'Evangeli del jove ric, va decidir complir literalment amb la petició de Jesús i havent deixat una part suficient a la seva germana, va vendre tot l'altre i ho va donar als pobres, i ell va seguir a Jesús anant-se'n al desert, tal com aquest havia començat la seva vida pública. I igual que el seu Senyor i Mestre, ell també va tenir que lluitar contra les temptacions i l'oposició del diable, i va vèncer-ho tot perquè estava sòlidament arrelat en Nostre Senyor, al que estimava per sobre de totes les coses. 

St. Pau l'Ermità i St. Antoni Abat, els primers pares del desert a Egipte

Es va retirar al desert en un lloc solitari, essent un dels primers eremites fundadors del monaquisme junt amb Sant Pau l'Ermità (c. 227 - c. 341), que ja poc després de l'any 250 s'havia retirat al desert egipci com un anacoreta, uns vint i pocs anys abans que ho fes ell. I és admirable que malgrat la calor abrusadora del dia amb un Sol molt intens i el fred glacial de la nit, de la precarietat respecte a l'aigua i l'aliment, dels perills de feres i bandolers i de l'amenaça que suposava qualsevol possible malaltia, així com d'una soledat en moltes ocasions i durant molt temps absoluta, el seu predecesor St. Pau l'Ermità va viure uns 113 o 114 anys i ell uns 105, en un temps en que l'esperança de vida humana era de poques dècades, quatre o cinc. St. Pau i St. Antoni es van conèixer quan aquest el va anar a visitar, havent tingut una visió en un somni sobre la seva existència i el lloc on era, i quan poc després St. Antoni el va tornar a visitar va trobar que St. Pau acabava de morir i el va enterrar. 

Kellia, un dels llocs del desert egipci, junt amb Nitria i Scellis, on primer s'establiren comunitats d'eremites
i després grans monestirs de cenobites, convertint-se en veritables ciutats del desert amb molts milers de monjos

St. Antoni igual que el seu predecessor St. Pau, buscava un lloc solitari i aïllat i allà s'establia. Gent que volia viure com ell el buscava, atrets per la seva fama de santedat i pel seu exemple de retir, i després de veure'l i parlar amb ell, es feien deixebles seus, establint-se una comunitat d'eremites. De tant en tant St. Antoni decidia allunyar-se per tornar a estar en completa soledat i de nou el tornaven a buscar i s'establien prop d'ell. Un dels deixebles més importants de St. Antoni va ser St. Pau el Simple (c. 225 - c. 339), que va viure també uns 114 anys, que era casat amb una dona bellíssima però essent ell ja gran havent-li estat ella infidel, la va deixar i amb 60 anys se'n va anar a St. Antoni demanant-li que li ensenyés a ser monjo i aquest al principi s'hi negà perquè el veia molt gran per a començar a fer una vida tan dura i radical, però davant de la seva humil insistència i al veure'l persistir en el seu propòsit, finalment va acceptar ensenyar-lo i deixar que visqués en una cabana prop de la seva, i va fer tals progressos que el mateix St. Antoni n'estava admirat i l'apreciava molt. Un altre deixeble dels molts que va tenir St. Antoni va ser St. Macari el Gran (c. 300 - 391), fundador de diversos monestirs de vida cenobítica segons l'estil de vida del seu mestre.

St. Antoni va anar a Alexandria en més d'una ocasió, reclamat ja fos pel bisbe o per les circumstàncies. Així hi va ser l'any 311 quan la persecució de Dioclecià, per visitar i donar suport als cristians empresonats, especialment als monjos, i hi va tornar l'any 338 per intervenir en les disputes arianes a favor del Credo nicè. Es diu que en una d'aquestes ocasions, potser la primera, va preguntar "Segueixen pecant els homes?" ja que ell amb l'ajut i assistència divines resistia sempre les temptacions i els atacs demoníacs, que en la seva vida van ser molt forts, i devia considerar que tothom podia fer el mateix. 

Va ser tal la seva fama de santedat que fins i tot l'emperador Constantí li va fer arribar, portada per missatgers, una carta demanant-li consell i St. Antoni li va contestar que pensés menys en les coses d'aquesta vida i més en les de la següent. El patriarca d'Alexandria i doctor de l'Església Sant Atanasi (c. 297 - 373), campió de l'ortodòxia, que el tenia en gran estima i era i es considerava deixeble seu, havent-lo conegut personalment i tractat amb ell, va escriure en grec la Vida d'Antoni, la biografia del sant, l'any 357, un any després de la seva mort, per la qual cosa les dades que coneixem d'ell són moltes i fiables. L'obra va ser traduïda al llatí uns 15 anys més tard. També hi ha dades sobre ell en les col·leccions després reunides en la Vida dels Pares (segles III - IV) i Apotegmes dels Pares del Desert (segle V), que entre moltes d'altres, també de dones, relaten les retirades al desert de St. Pau l'Ermità l'any 250, St. Antoni Abat  el 270 i St. Pau el Simple cap a l'any 285, dels primers en fer-ho, però realment n'hi va haver molts, en certa època en diverses zones hi havia veritables ciutats de milers i fins desenes de milers de monjos vivint a prop els uns dels altres o ja ben aviat en monestirs, alguns d'ells molt grans, com es veu en la Regla de St. Pacomi (292 - 348), el fundador del monaquisme cenobític, és a dir de la vida religiosa viscuda en comunitat organitzada, d'inicis o primera meitat del segle IV. 

Tots ells ens deixaren un exemple de vida de plena confiança en Déu, de seguiment de Crist, de docilitat a les inspiracions de l'Esperit Sant, així com d'ascetisme, oració, miracles, humilitat i penitència, i en definitiva de santedat. Siguem-ne ben devots i si és possible procurem imitar-los en allò que poguem!    

La fascinació del sagrat

La relació amb Déu i tot el sagrat celestial és el més alt i important de la vida

Tot allò sagrat, per la seva pròpia naturalesa, que supera i està molt per sobre de la comprensió i de l'àmbit humà, exerceix una fascinació molt especial, fortament intensa i de tipus únic, incomparable amb cap altra cosa d'aquest món. 

Davant del sagrat experimentem admiració, atracció i alegria, però alhora ens impressiona, esglaia i atemoreix, perquè ens adonem que ens supera i que ens connecta amb realitats molt més altes i desconegudes, que no són d'aquest món tot i que es manifesten en ell. El teòleg alemany Rudolf Otto, en el seu llibre Das Heilige (1917) li dona el nom de "numinós", allò que és miracle, misteri i meravella, i que provoca una reacció de sorpresa davant la seva incognoscibilitat des dels conceptes humans, mundans i temporals, suscitant en l'ésser humà emocions, pensaments i sentiments ambivalents, per una part ens resulta enlluernador, encantador i captivador, alhora també resulta terrible, essencialment diferent, totalment altre, i això ens conmou, ens sacseja i ens espanta. 

Sigui una manifestació de poder (cratofania), una manifestació del sobrenatural o sacre (hierofania) o una manifestació divina (teofania), aquesta irrupció de l'altre món espiritual manifestant-se en el món material habitual sempre produeix una molt forta impressió en els éssers humans. És aquell sentiment "d'absoluta dependència" del que parlava Friedrich Schleiermacher referint-se a Déu i a la religió, davant aquestes realitats l'home sempre és impotent i se sent indefens. I la resposta ambivalent de curiositat i por pot desembocar en entusiasme, si és positiva, o terror i pànic, si és negativa. I no sols per la pròpia psicologia humana sinó per què en el món sobrenatural a l'igual que hi ha presències amistoses, amoroses i bondadoses, com Déu, els àngels i els sants, també hi ha entitats malignes i hostils, el diables i els dimonis, potències enemigues tant de Déu com del gènere humà, que ens volen mal. Per això el contacte amb el món espiritual cal fer-ho sempre per mitjans segurs, com l'Església, els sacraments i l'oració, amb una relació personal i comunitària amb Jesucrist, l'únic camí que condueix a Déu Pare, i en estat de gràcia, és a dir amb la presència en la nostra ànima de l'Esperit Sant que ens ha sigut donat. Cal evitar tot intent fora d'això, altres religions no revelades, anar per lliure, investigar i provar per curiositat, sobretot en estat de pecat, ja que llavors contactem amb el sobrenatural negatiu, els esperits malignes. Només una doctrina ortodoxa i una pràctica catòlica són camins segurs i eficaços per arribar a contactar amb l'espiritualitat positiva, benevolent amb nosaltres, que ens mira i ens tracta amb amor, i al més alt d'ella i de tot aquest món, la Santíssima Trinitat divina. I fins i tot en la relació amb Déu, que ha de ser filial i amorosa, humil i confiada, no s'exclou un cert temor, ja que Ell que és la Veritat ens veu tal com realment som, i l'ésser humà té una capacitat limitada de veure i comprendre la realitat, i perquè Déu és misericordiós, compassiu i benigne i perdona als que es penedixen, es converteixen i es deixen salvar per Crist, però també és just, estableix la veritat i reivindica a les víctimes, i castiga als qui no es penedeixen dels seus pecats sinó que intenten aferrar-s'hi i fins i tot justificar-los. Així com hi ha el Cel obert per Jesús per a ell, també hi ha la possibilitat de l'Infern per a l'ésser humà que ho rebutja i aquest destí final és etern i inamovible. És la infinita distància entre guanyar-ho tot en Déu o perdre-ho tot sense Ell, perquè així com en el món temporal el bé i el mal coexisteixen barrejats en la societat i en cada persona, després de la mort, moment en que es fixa el que un serà eternament, se separen el món del Bé, el de Déu, i el del Mal, el de Satanàs i els seus àngels caiguts, i aquesta elecció espanta de per sí ja que mentre es viu sempre hi ha la possibilitat d'aixecar-se cap a la primera o caure cap a la segona, sovint sense esser-ne conscient, sense saber-ho o negant que sigui així. Sta. Faustina Kowalska en la seva visió de l'Infern va copsar que la major part dels condemnats en ell eren gent que en vida havien cregut que no existia, i això és absolutament estremidor per les seves horroroses conseqüències. Però és que ja el pecat, especialment el pecat mortal, en sí mateix és un horror inimaginable i no només per allà on porta o perilla de poder portar. Jesucrist, el Fill estimadíssim de Déu, va patir la Passió i va morir en el turment de la Creu per alliberar-nos a tots dels nostres pecats, i això ja mostra el terrible que és el pecat, tot i que en l'existència temporal no ens en n'adonem o ho minimitzem, i pitjor encara si pensem que no n'hi ha part tant, el considerem una opció de la nostra llibertat, un estil de vida, un dret humà o ja en el límit de la inversió total, un orgull. És una veritable tragèdia pels qui així es neguen ells mateixos la possibilitat de la salvació, més que res per ignorància culpable, gust pel mal i irresponsabilitat davant la crida divina i la vocació a la ciutadania celestial, preferint allò terrenal i encara en la perversió i depravació. I és que el pecat ofèn a Déu en la mesura que fa mal al propi home que culpablement el comet o al seu proïsme.       

En aquesta existència hi ha el camí de la Vida i el camí de la Mort, el primer porta a Déu i el segon allunya d'Ell i això per a tota l'eternitat. Cal escollir bé, de forma intel·ligent i informada, i així escollirem el camí celestial de la llum, l'amor, la bondat, la felicitat i la pau, en la visió beatífica a la Glòria!

Una trobada especial l'11 de gener

Una celebració d'acció de gràcies a l'encisadora capella de Sta. Rita de Sant Julià de Vilatorta. 

Mn. Agustí Arrubla, Mn. Ricard Lázaro, Mn. Jordi Castellet i Mn. Andrei Castrillón

Amb Missa presidida per Mn. Jordi Castellet i concelebrada per tres sacerdots més, amb la presència de quatre seminaristes de la diòcesi de Vic, que van col·laborar en la música i els cants. 

Una capella tan bonica que és ja com un tast del Cel 

Es va fer l'11 de gener en agraïment per l'any passat i per encomanar l'any nou 2023 amb motiu de l'aniversari de naixement de l'amfitrió Miquel Alsina.  

Compartint l'alegria i felicitat del moment a continuació de la litúrgia

Després de la Missa hi va haver un dinar de festa dels familiars, els eclesiàstics participants i alguns assistents a la celebració, segons la dita llatina "Post Missam in mensa" o el castellà "Misa y mesa", que correspon a les primeras celebracions cristianes i que en català diríem, "Primer la Taula de la Paraula i l'Eucaristia i després la taula festiva de la fraternitat". 

L'Evangeli compara sovint la vida futura amb un gran banquet amb molts convidats 

Una molt bona manera de començar l'any i celebrar una festivitat familiar! 

Nadals d'abans i d'ara

Tot i que el temps de Nadal acaba amb la festa del Baptisme de Jesús, hi ha dos motius pels que pot continuar ja passada aquesta data: 

Un, que un temps de Nadal ampliat i no tan oficial pot estendre's si es vol, sobretot de forma particular i privada, amb pessebre i decoració nadalenca, fins a la Presentació del Senyor, el 2 de febrer, tot i que litúrgicament ja estiguem al temps de durant l'any. 

L'altre que l'efecte del Nadal viscut pot perdurar, i per anar bé cal que ho faci, en tots els que l'hem viscut, i a més el podem evocar en el record i és convenient fer-ho de tant en tant, per no oblidar-lo.

Per tant, en aquest sentit, unes imatges del Nadal de Nostre Senyor:

Un Nadal de fa temps, Vic finals de desembre de 1968

Dinar de Nadal en familia a Folgueroles, 1972

L'ambient festiu a casa del Nadal de 1975

I és que el Nadal, ja des del primer, és etern, d'abans, d'ara i de sempre! 

Gent de tot el món

Avui dia pots conèixer gent de tot el món sense sortir de casa, per exemple buscant per internet algunes coses que te'ls facin presents, en el meu cas últimament he descobert els "shorts" de youtube i se m'han fet familiars gent d'arreu del món. 

Per exemple: 

Gran Bretanya/ Estats Units

La parella formada per Sam Patterson (1995) i Monica Gartner (1996), que viuen a EE.UU.

https://www.youtube.com/watch?v=V9EnoI_-Ftc

Estats Units

La parella Hunter Crist (1997) i Lilly Ann (1997)

https://www.youtube.com/watch?v=peq68woUKC0

Estats Units/Corea del Sud

Rachel Kwon (1991), de soltera Rachel Hehe, americana que es va casar amb el cantant sudcoreà de K-pop Jae Hwan Kwon (1987) després d'uns anys de viure a Corea del Sud i aprendre coreà i viuen allà. 

https://youtube.com/shorts/watch?v=OYwaYkouTZ8

Mèxic

El matrimoni de Gustavo Zapiain (1994) i Gabriela Garza (1995), de Monterrey

https://www.youtube.com/watch?v=lSOjs5kwTA0 

Mèxic

La parella de Jennifer i Miguel, de Jalisco 

https://www.youtube.com/watch?v=XQ7XSbCISjA

Sudàfrica:

Tevin Musara (1996), el superherointraining 

https://youtube.com/shorts/watch?v=XfMLV-G2ZCs

Tot i que en els vídeos de parella són com una comèdia i algunes situacions surten repetides, com si fossin estàndard, llocs comuns representats per uns i altres, l'interès que suscita seguir-los és més autèntic i real que veure pel·lícules, perquè són gent de veritat i tot i que actúen davant la càmera no són actors. Potser el més original és el sudafricà Tevin Musara amb les cares que posa davant vídeos de la gent més afortunada, més desafortunada o amb habilitats "fora d'aquest món" com ell mateix diu, comentant així l'impacte que li produeixen. Però tots són interessants per conèixer gent de tot el món i a més gent jove, intel·ligents i de bona pasta, cosa que els fa entretinguts i agradables i que és d'agrair, perquè es veuen les interaccions humanes, sobretot de parella, i hi ha una espontaneitat i sinceritat que és d'agrair. 

A més, referint-ho a la relació humana amb Déu, Jesús ha vingut per a tots nosaltres, d'arreu del món i de tots els temps, i ens coneix, Ell que és el nostre Creador, i cada un de nosaltres quan és bo mostra a tothom una petita faceta de Déu, en que podem endevinar la bondat i l'amor divins tan creatius i variats, i també que Ell els estima i ens estima a tots! 

El sagrament del baptisme instituït per Nostre Senyor

Jesús es va voler fer batejar per Joan Baptista al riu Jordà per iniciar la seva vida pública. I allà, en aquell acte d'extrema humilitat, unes senyals celestials anunciaren qui era i l'inici de la seva missió.

Senyal al cel. Foto cedida per Pere Planesas.

Igual que va néixer humilment, que sense necessitar-ho va ser presentat al Temple i circumcidat i la seva mare la Verge santíssima i immaculada va ser purificada per donar exemple i complir tots els manaments de la Llei, Jesús també va començar la seva missió amb un gest tan humil que resulta sorprenent i gairebé paradoxal. 

Ell, que no sols no té cap rastre de pecat sinó que és Déu fet home, es posa en la fila dels pecadors que acudeixen a Joan Baptista per tal de fer-se batejar mostrant així la seva conversió de cor, desig de perdó per part de Déu i voluntat d'esmena, per solidaritzar-se amb ells, amb aquest desig de ser salvats per Déu, Ell que ha vingut al món a salvar-los. 

El seu cosí St. Joan Baptista, que el coneix i sap que és el Messies i l'Anyell de Déu que ell ha vingut a precedir i anunciar, se n'admira i s'estranya, perquè Déu sempre sorprèn, i es mostra reticent a fer-ho, però Jesús el convenç de que li permeti ser batejat perquè és el que convé. 

Perquè tot i que aparentment Jesús és batejat com un més, el que Ell està fet en realitat és santificar l'aigua per tal que tingui el poder de batejar en el nou i definitiu baptisme, no el senzill d'aigua i desig de Joan sinó en el que aquest anunciava que vindria darrera seu, el Baptisme d'aigua i sang, d'Esperit Sant i foc, que és el que el Salvador institueix en el seu propi baptisme joànic al riu Jordà. 

I en aquest moment d'humiltat màxima de l'home Jesús, és quan és exalçat al màxim en la manifestació trinitària que reflecteix la seva naturalesa divina: Ell batejat i redimint ja el món al instituir el sagrament baptismal, l'Esperit Sant que davalla sobre d'Ell en forma com de colom i el cel obert i la veu de Déu Pare que diu "Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, escolteu-lo!". 

Aquests fets del riu Jordà són molt importants. De manifestacions trinitaries n'hi ha d'altres als Evangelis, com en la Transfiguració que és com el cim i el tast, i en la Passió quan Jesús mor a la Creu dient "Pare, en les vostres mans encomano el meu esperit!" i exhala el seu últim alè, donant ja l'Esperit Sant, i encara d'altres com en les aparicions de la Resurrecció i en l'Ascensió, però aquesta del Jordà és la inauguració de la seva manifestació oberta al món, quan comença a predicar, ensenyar, curar, fer miracles i constituir la seva Església que continuarà en el món la seva obra. 

Perquè la revelació de Déu i de la seva Salvació per a la Humanitat té diverses etapes. S'inicia amb Abraham, el pare en la fe, i Melquisedec, el gran sacerdot,  així com els patriarques Isaac i Jacob, a la primera meitat del II mil·leni aC, i es va perfilant cada cop més successivament amb Moisès, l'Èxode i la Teofania del Sinaí al segle XIII aC amb Israel el poble escollit i la Terra Santa promesa, amb David als segles XI-X aC, amb Elies al segle IX aC i tots els altres profetes posteriors a ell començant per Eliseu i arribant a Isaïes, Jeremies i Ezequiel i els demés profetes literaris, i molts més (1) que ho van anunciant a molts segles vista en el seu futur o hi contribueixen amb la seva col·laboració amb els plans divins, amb tot l'Antic Testament hebreu i la traducció inspirada de la Septuaginta en grec. I allò que mostra que ja ha arribat el moment s'inicia amb la Immaculada Concepció de la Verge Maria, segueix amb l'Anunciació a aquesta, la revelació en somni a Josep, l'expressiva alegria prenatal de Joan i la inspiració d'Elisabet, el Naixement a Betlem, els cants dels àngels i l'anunci als pastors, el reconeixement per un do diví de Simeó i Anna, el gran do als mags d'Orient de saber-ho, buscar-lo i trobar-lo en l'Epifania i arriba al punt decisiu en el baptisme de Joan a Jesús i la manifestació de la Trinitat que inaugura la seva missió messiànica, tan anunciada i proclamada. 

Després encara n'hi ha més, com quan Joan els hi diu als seus deixebles que Jesús és l'Anyell de Déu, el reconeixement dels primers apòstols "Hem trobat el Messies", els diversos reconeixemts de Pere i especialment el "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!", la Transfiguració, el Sant Sopar, el "Realment aquest home era el Fill de Déu" del centurió al peu de la creu, la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta, quan amb el do de l'Esperit Sant ho comprenen bé tot i neix l'Església investida de la missió d'evangelitzar, batejar, celebrar l'Eucaristia i perdonar els pecats, per salvar els pecadors, el moment no definitiu però sí decisiu és el bateig de Jesús, amb el que dona la fora sacramental salvífica al baptisme que perdona el pecat original, fa fill adoptiu de Déu en el seu Fill propi Jesucrist i permet resar-li a Déu com a Pare també nostre i dona una especial protecció divina paternal , fa membre del Cos de Crist que és l'Església i membre i participant de l'Esperit Sant que actua en ella, permet rebre tots els altres sacraments i amb ells la gràcia que fa que les oracions i bones obres siguin divinament inspirades i participades i tinguin eficàcia i mèrit, i obre les portes del Paradís i fa hereu del Cel. El Baptisme és l'entrada en la salvació, que culmina en la Confirmació i la Comunió, que té les vocacions divines del Matrimoni i de l'Orde, la reparació sempre disponible de la Confessió i el consol en moments de perill i en el final de la vida de l'Unció. 

I és que tots els sacraments han estat instituit pel mateix Fill de Déu, Nostre Senyor Jesucrist, que ha fundat també l'Església universal i eterna, la dels apòstols, i el seu lloc primer i dirigent en ella per a St. Pere i els seus successors. El Baptisme al Jordà, l'Eucaristia al Sant Sopar, la Confirmació amb la Pentecosta, la Confessió amb el "Rebeu l'Esperit Sant, a qui els hi perdonareu els pecats els hi quedaran perdonats", el Matrimoni amb el miracle de les noces de Canà, l'Orde amb l'elecció dels apòstols, els successors dels quals són els bisbes que en tenen la plenitud, i també amb el Sant Sopar i en la seva mort en creu i resurrecció pasqual, la Unció amb els seus molts miracles de guarició i en la resurrecció de morts...

Amb la celebració de la festa del Baptisme del Senyor comença litúrgicament el temps de durant l'any que dura fins l'inici de la Quaresma amb el dimecres de Cendra. Ja que hem seguit a Jesús en tots els passos anteriors, especialment en els de l'Advent, continuem seguint-lo, aprenent d'Ell i gaudint dels beneficis de la seva presència divina, omniscient, totpoderosa, bondadosa i d'un Amor infinit! 

(1) Destacadament Ezequies, Josies, el llibre del Deuteronomi, l'Exili, Esdres i Nehemies i la Tanakh de la Torah, Profetes i Escrits, els llibres deuteronòmics. La persona de Jesús a més de molt clarament anunciada en profecies com la del Servent de Jahvè d'Isaïes, també és prefigurada per moltes figures bíbliques com Abel, Isaac, el Josep d'Egipte, Jonàs pel signe dels tres dies...