Els dies més bonics de l'any

Els de finals d'un any i els de principis d'un altre, és a dir el temps de Nadal, són els dies més bonics de l'any fins i tot des d'un punt de vista ja no religiós ni social sinó merament estètic, com a reflex etern del que succeeix espiritualment en profunditat: la vinguda de Déu a la seva Creació, fet una de les seves criarures, un dels nostres. És un miracle, un misteri, una meravella que ho transforma i embelleix tot. 

La Terra vista des de la Lluna per la tripulació de l'Apollo 8 el 25.12.1968,
el nostre planeta es veu molt bell,  atractiu i entranyable, i en tot ell era Nadal!

Gaudim doncs d'aquests dies tan especials i procurem que la joia, alegria i felicitat del que significa el Nadal ens durin a tots ja no sols tot l'any sinó tota la vida, no oblidant mai el que hem viscut!

Escenes nadalenques del món

El Nadal es viu a tot el món, adorant el Nen Déu, Jesús, tot just nat. 

Tot i que el  diumenge 1 de gener de 2023 es va acabar l'Octava de Nadal, quan cada dia és Nadal, encara estem en el temps de Nadal, com a mínim fins a Reis el 6 de gener, i encara fins el diumenge 8, en que començarà ja el temps de durant l'any. Però els pessebres i altres decoracions de la gran festa de la Nativitat es poden mantenir fins a la Presentació, la popular Candelera, el dijous 2 de febrer. 

Argentina

Colòmbia

RD Congo 

Mèxic

Paraguai

Perú 

Rwanda 

Per tant encara podem gaudir de decoracions nadalenques com aquestes de diversos països del món que tenen sacerdots a la diòcesi de Vic.  

Tant de bo l'experiència del Nadal perdurés en els homes i dones de tot el món i la visquessim tot l'any!

La Manifestació de Déu fet home a tota la Humanitat

Epifania és una paraula grega que significa manifestació, aparició o revelació. 

En la festa de l'Epifania, el 6 de gener, es celebra que Déu encarnat en un nadó es deixa trobar i es dona a conèixer pel signe meravellós de l'estrella de Betlem a tres savis d'Orient que el buscaven amb la seva ciència i que inspirats divinament el van saber observar al cel, buscar-lo viatjant i preguntant, trobar-lo per un do diví i reconeixer-lo i adorar-lo en un nen de molt poca edat i en una situació pobre i humil.  

El Nadal és una festa més privada, restringida al cercle de la família immediata de Jesús, la seva mare la Verge Maria, el seu pare legal adoptiu St. Josep i uns pastors avisats per un àngel, que el troben i l'adoren oferint-li coses senzilles, això sí acompanyats del Cor angèlic celest que fa resonar el Glòria in excelsis Deo. Els pastors són illetrats i poc considerats per la societat i en ells es veu que els pobres són els primers en conèixer la salvació de Déu. És quelcom íntim, gairebé reservat. 

En la Presentació al Temple amb la circumcissió, ni el sacerdot ni els levites el reconeixen com el Fill de Déu nat en el món, si bé ho fan per un do de l'Esperit Sant, els ancians Simeó i Anna, però també en un cercle reduït i la discreció presideix l'acte, com en el cas dels pastors els principals receptors del missatge de reconeixement són Maria i Josep, que ja ho saben, però tot i així se n'admiren i ho mediten, perquè ells no diuen res i estan a l'expectativa. 

Per tant la gran presentació a la Humanitat del Messies promès en forma d'infant té lloc amb la trobada que en fan els anomenats mags de l'Orient, és el moment de la veritable Teofania o visió de Déu, amb uns destinataris vinguts de lluny, que el buscaven i han tingut el favor diví de trobar-lo. En ells es veu que Jesús ve no només pel poble d'Israel sinó per a tots els pobles. 

Perquè els mags no són jueus d'ètnia ni de religió i això és molt sorprenent. Per un do han vist un fenòmen astronòmic o potser miraculós que entenen que anuncia el naixement del rei dels jueus. I admirats i meravellats, potser perquè tenien coneixements de la religió jueva i de l'expectativa messiànica jueva, es posen en marxa i fan un llarg camí per descobrir-lo i tenir el privilegi de veure'l i fer-li presents. És un fet admirable, perquè quan arriben a Jerusalem i pregunten pel rei dels jueus que ha nascut, el rei Herodes els fa cridar al seu palau, els obsequia amb una festa, fa que el summe sacerdot i els mestres de la Llei diguin on ha de nèixer el Messies promès, resultant que segons està profetitzat ha de ser a Betlem, el poble de David, a uns 5 km de Jerusalem, i els demana de buscar-lo i, li informin de les seva recerca que si l'han trobat ell, diu falsament, també vol anar a fer-li homenatge. 

És molt curiós tot el tema. El fet que el rei els convidi a palau, els hi tingui consideració i atencions, compleixi el seu desig de saber on hauria de nèixer i els encarregui una missió, sense manar-los-hi ni fer-los acompanyar de soldats i ni tant sols de delegats seus indica com a mínim dues coses. La primera que, com ha considerat sempre la tradició, no són uns simples savis, probablement perses, sinó que tenen una alta consideració social, poden ser d'estirp reial o bé ser governadors d'algun lloc, molt probablement ja porten un sèquit de servidors. Per això la tradició els ha dit reis, els reis mags, i tot sembla indicar que se'ls reconeix la seva dignitat i se'ls tracta en conseqüencia, potser fins i tot porten les seves insignies o elements que ho mostren i qui sap si venen també en representació d'instàncies més altes del seu país, en aquella època probablement de l'Imperi Part arsàcida, que cal recordar que no gaires dècades abans havia conquerit breument el país jueu i Jerusalem, si bé en aquell temps, i des de feia ja molts anys, estaven en pau amb els romans. La segona cosa que indica la conducta d'Herodes és que malgrat tot l'enrenou que la declaració ha fet a la ciutat i la Cort, ni ell ni els seus consellers ni les autoritats eclesiàstiques s'ho acaben de creure i potser fins i tot tenen por de fer el ridícul si els acompanyen o els fan acompanyar i resulta ser una falsa alarma, alhora que potser opten pel secret o almenys la discreció i la prudència per tal de no complicar les coses amb els romans, aixecant la llebre d'un possible nou messianisme al país, amb tots els problemes que això podria comportar; potser també es té en compte que venen d'un país poderós amb el que no es vol espatllar les relacions. Sigui com sigui, Déu escriu recte amb els renglons torts dels éssers humans, i fa la seva voluntat provident tot i respectar la llibertat humana. Els reis mags, que ja se'ls pot dir així, marxen sols, lliures i ben informats a ultimar la seva recerca.

I tornen a veure l'estrella, que molt oportunament havia desaparegut durant el temps de l'estança a Judea i Jerusalem, afegint un nou element d'incredulitat ambiental, i recuperar-la els alegra i anima molt. D'alguna manera aquesta estrella els guia al portal de Betlem, on estan Josep, Maria i el nen Jesús. I en una senzilla mare amb un fill de poc temps, dies, setmanes o mesos, tenen la certesa d'haver trobat el que buscaven, cosa que també és un do diví. Tot i ser d'un altre poble i religió l'adoren, és a dir que d'alguna manera es fan seguidors ja del Déu veritable. I li fan tres ofrenes molt importants i significatives. 

Perquè li porten or. L'or vol dir que el reconeixen com a rei i senyor i ho encerten plenament. Ells busquen al rei dels jueus, és a dir al Rei del Poble de Déu, i aquest títol que en el seu naixement Jesús rep d'aquests personatges primer que ningú altre, serà el mateix de l'INRI de la Creu, en la seva mort: "El rei dels jueus". Que a més és el Rei de la Humanitat, de la Història, de tot l'Univers, i això semblen intuïr-ho els oferents, ja que li porten en nom seu i potser dels seus i tot. 

Li porten també encens. Usat en la litúrgia, l'encens indica que el reconeixen com a Déu i/o summe sacerdot. I Jesús és les dues coses, el diví Summe Sacerdot per sempre, adorat ja en la seva vinguda al món, que quan culmini la seva missió serà Ell mateix el sacerdot, l'altar i la víctima a la Creu, i amb el seu sacrifici únic, si bé actualitzat sempre i arreu, salvarà a tots els homes i dones que l'acceptin i s'hi acollin, i a tot el món, iniciant una nova Creació renovada i lliure del pecat. 

El tercer regal és mirra. La mirra és una substància fosca i amargant, d'ús medicinal i també usada en els enterraments. Amb la mirra el reconeixen com a ésser humà, objecte de sofriment i dolor, alhora que metge de cossos i ànimes, i avancen d'alguna manera la seva mort i la duresa de la mateixa. És l'element que faltava per una descripció completa de Jesús, Déu i home, Senyor i Salvador del món, sacrificat, sofrent i victoriós sobre el diable, el pecat i la mort. 

Que portin 3 regals va fer pensar ja des del principi, es veu ja en les primeres representacions d'ells dels segles III i IV, que eren 3 aquests reis mags oferents i adoradors del Déu veritable. No sembla propi que si fossin menys - en tot cas eren dos, doncs l'Evangeli diu "uns mags" - o més portessin 3 regals. Si fos un de sol, potser sí, però sabem que no era així. Que 2 o 4,5,6 o molts portin 3 regals no sembla correspondre, doncs venen a adorar i oferir, i el més natural és una ofrena cada un. 

En ells i en la seva interacció amb Jesús i els seus familiars, es realitza una veritable hierofania, manifestant-se que Ell no ve només pel poble d'Israel sinó per a tots els pobles i nacions de la Terra. I els 3 regals són tan apropiats que cal reconèixer que la seva elecció és divinament inspirada, mostrant que l'Esperit de Déu actua també en ells i per tant en altres que no sols els jueus. És un fet transcendent, igual que la revelació en un somni de que no tornin a dir-li a Herodes qui han trobat ni on, i ells havent-ho rebut igual que les revelacions a Sant Josep, com aquest obeeixen i se'n tornen per un altre camí cap a la seva terra, sense dir res, amb igual discreció que Maria i Josep, que guarden el secret fins que Déu decideixi revelar-lo, i això es prolongarà fins i tot en la vida pública de Jesucrist. 

La dels 3 Reis Mags de l'Orient és una gran festa, perquè significa que tots estem cridats a acollir-nos a la salvació que Jesús porta al món. I cal que no dubtem a fer-ho, pel nostre propi bé i el de tots!  

A contracorrent del món

Benet XVI (1927 - 2022), que va ser Papa entre l'abril del 2005 i el febrer del 2013, no es va plegar a les ideologies dominants al món avui dia, ans bé les va denunciar per anticristianes. Així va avisar dels greus perills espirituals, i fins socials i personals, del modernisme, el relativisme, la tirania del propi ego i de la pròpia visió i voluntat, i encara més del voler ser com déus, de pensar que la legalitat vigent pot canviar la llei divina i natural, que és universal i eterna, que la veritat és qüestió de consens democràtic o, i ja el pitjor de tot, la crítica i fins negació de la Paraula divina i la pèrdua i fins inversió de valors. Havent sigut ja abans un destacat teòleg i després el prefecte per la Doctrina de la Fe de l'Església,ell mai va acceptar res de tot això, sinó que ho va condemnar, i va arribar a avisar que totes aquestes coses eren oposades a Déu i per tant diabòliques, l'esperit de l'Anticrist. Ni l'Església ni els cristians hi poden estar d'acord de cap manera, tot al contrari ho han de combatre donant testimoni de la veritat. 

Benet XVI, un Papa intel·lectual i gran teòleg

Així Benet XVI va anar a contracorrent dels grans poders polítics, econòmics, mediàtics, ideològics i fàctics actuals i aquest devia ser un dels motius de la seva sorprenent renuncia al pontificat, ja que tots aquests governants del nostre món són molt poderosos i influents. Quan encara no era Papa ja va fer notar que el triomf de la doctrina i l'Església de Crist entre els segles I - IV va desdimonitzar el món i la descristianització, iniciada i creixent des del segle XVIII ençà i cada cop més accelerada, està fent que aquest procès es reverteixi en molts llocs i situacions, i ja Papa va dir que qui afirmava el seu Cristianisme públicament avui dia s'arriscava en la majoria dels països actuals amb poques excepcions (1) a una mena de mort civil, essent menyspreat i marginat per la societat (2). 

Però això fa reflexionar. Qui va a contracorrent ha d'estar viu i despert, ser valent, fort, enèrgic i esforçat, resistent, amb personalitat i conviccions, tenir criteri propi i un objectiu clar, capaç de ser minoritari o individualista i fins de suportar ser mal vist, impopular o atacat (3). 

No sols Benet XVI ha anat contracorrent del món, que no oblidem que és un dels tres enemics de l'ànima humana junt amb el dimoni i la carn, sinó que n'hi ha d'altres que han seguit i segueixen el mateix camí estret i cap amunt. Dels recents, i per tant enfrontats als problemes actuals del segle XXI, que ja s'han trobat amb el Creador, podriem citar entre els eclesiàstics a Jorge Loring (1921 - 2013), Gabriele Amorth (1925 - 2016), Michel Schooyans (1930 - 2022), Manuel Guerra (1931 - 2021) i uns quants més. 

I dels que encara estan en la lluita, Joseph Zen (1932), Carlo Maria Viganò (1941), George Pell (1941), Robert Sarah (1945), Gerhard Müller (1947), Raymond Leo Burke (1948), Athanasius Schneider (1961)... Tots ells tenen en comú que, fent un símil obvi, no sols neden riu amunt sinó que fins i tot remunten cascades i s'arrisquen a greus perills en fer-ho, però saben que ho fan per una bona causa, més encara per la seva missió, allò que és l'essència de la seva vocació i de la seva vida. Això no vol dir que qui segueixi el rumb del món hagi d'estar necessàriament equivocat, perquè també pot tenir els seus motius per fer-ho, i com ens diu la Saviesa divina, a la Casa del Pare hi ha moltes morades i Déu respecta tot allò bo, vingui com vingui, i la seva voluntat pot ser diferent segons les persones, del que es tracta és de buscar i mirar de deixar-se trobar per la voluntat de Déu, que en ocasions preveu excepcions per a un major bé, i no pas fer la pròpia voluntat. Però en general remuntar sembla una opció molt més positiva i segura que no pas deixar-se portar per la societat i les seves modes. Crist va dir molt clarament que calia portar la pròpia creu i seguir-lo i que busquessim el camí estret i costaner i la porta estreta.

Tant de bo fos l'opció molt majoritària, però si en determinats temps i/o llocs arriba a ser molt minoritària, això no li treu gens de valor, ans al contrari li afegeix el profètic i de testimoni. Deixem-nos trobar i guiar per Déu i siguem valents, que Ell ja ens enfortirà i ajudarà, per al bé nostre i major bé de tots! 

(1) Com Polònia, Hongria, Rússia i uns pocs països més, que no han canviat ni invertit els seus valors en els últims temps segons les modes del moment, però tots aquests són mal vistos internacionalment i sofreixen problemes sobrevinguts. 

(2) En d'altres es pot ser directament perseguit, empresonat, víctima de terrorisme o executat legalment, sobretot si es tracta d'una conversió a la fe cristiana, però també per activitat missionera o per la mera pràctica, essent els pitjors en aquest sentit Corea del Nord, Afganistan, Somàlia, Aràbia Saudita, Iran, Iraq...

(3) I qui va amb el corrent sol ser gregari i acomodatici, sense voluntat ni criteri propi o bé manipulat i enganyat, indiferent, potser mandrós, covard i pot estar dormit o mort, ja que el seu moviment és exterior. 

El món del Nadal

El Nadal porta una pau i un caliu molt especial a les persones, les famílies, a la societat i al món. 

Jesús, el Fill de Déu, neix en el món per renovar-lo, millorar-lo i donar una qualitat molt més alta a la nostra felicitat

I sovint això es reflecteix també externament en els detalls de l'existència, tot es torna bell i bo!

Jesús, sigues el nostre Jesús!

El nom Jesús, en hebreu Yeshua o Yehoshua, significa Déu salva, Déu salvador o Salvació de Déu. El Sant Nom de Jesús o el Dolç Nom de Jesús està molt relacionat amb el Nadal, perquè és el nom del Messies Fill de Déu i Senyor que com a Nen diví fill de la Verge Maria neix al pessebre de Betlem i és el nom que li ha sigut assignat a través de l'àngel, perquè és el seu nom propi, investit de poder i majestat. 

El Sant Nom de Jesús està molt relacionat amb el Nadal i amb el Nen que hi neix

És el mateix nom que Josuè (c. 1200 aC), el conqueridor de bona part de la Terra Promesa, que instal·la per primera vegada en ella al poble d'Israel. 

I també de Jesús fill de Sira, autor cap el 185 aC del llibre anomenat Siràcida o Eclesiàstic, al que un seu descendent li va afegir un pròleg l'any 132 aC i que va ser traduït de l'hebreu original al grec koiné per a formar part com a inspirat i canònic de la Septuaginta cap a l'any 117 aC. És un important llibre de Saviesa, concretament el més extens de tots ells i els catòlics i els ortodoxos el segueixen reconeixent com a part del cànon de la Bíblia, mentre que jueus i protestants l'han abandonat però el segueixen usant com a llibre de devoció i eclesiàstic. 

En la Bíblia és important quan uns personatges porten un mateix nom, ja que el nom era en el món semita com una crida a una determinada vocació, i per tant es poden comparar i establir paral·lelismes entre els que porten el mateix, així per exemple St. Josep amb el Josep a Egipte de l'Antic Testament, que tenen diversos punts en comú, com la importància en ells dels somnis, el mateix país d'Egipte i la protecció dels seus familiars. Comparar personatges bíblics de nom igual, si es fa amb la debida mesura, pot enriquir la comprensió i els matissos de tots ells, tot i que en ocasions les semblances només es veuen a posteriori, sabent-ho, i tampoc es poden equiparar directament. 

Déu li ha donat a Ell aquell Nom que està per sobre de tot altre nom

Com que el nom de Jesús va ser indicat divinament a través de l'àngel als Evangelis segons St. Mateu i St. Lluc, tant a la Verge Maria com a St. Josep, aquest nom és una manifestació divina i es considera que la seva invocació ja té un efecte, per exemple davant les temptacions, les dificultats i els perills, al sentir blasfemar o relatar quelcom terrible, en els exorcismes, així com en perill de mort o a l'hora de la mort. Al pronunciar el nom de Jesús es com si demanessim la seva presència, actuació o mirada en aquell moment, es a dir que el cridem que vingui, però també usem el seu nom com a defensa i protecció espiritual o com una jaculatòria o oració molt breu i ressumida a l'essencial i fins i tot pot ser una senzilla exclamació devota (1).  

El nom de Jesús, Jesucrist o Senyor Jesús usat com una oració breu o jaculatòria ja té referències al mateix Nou Testament. A l'Evangeli Crist diu "No tothom qui digui "Senyor, Senyor!" entrarà al Regne del Cel sinó aquells qui facin la voluntat del meu Pare", senyal que una invocació així ja era una tendència en aquell mateix temps bíblic, com St. Pau diu "Tot aquell qui invoqui el nom de Jesús es salvarà!" i les dues afirmacions són complementàries i s'han d'entendre en el seu context. 

La devoció al Nom de Jesús, que es considera que per sí sol ja té un poder especial, és molt antiga, ja des dels primers temps, i es manifesta en diverses formes, com en l'ortodoxa Oració de Jesús: "Jesús, Fill de Déu, Senyor, tingues pietat de mi que sóc un pecador!", que els hesicastes, una forma de devoció oriental, tenen per costum repetir moltes vegades cada dia, gairebé continuament. Al segle XI St. Anselm de Canterbury la citava i recomenava, als s. XIII i XIV ja es practicava als més alts nivells eclesiàstics, tenint l'aprovació de Papes, Concilis i teòlegs, al s. XV dos grans promotors de la devoció al Sagrat Nom de Jesús foren St. Bernardí de Siena (1380 - 1444) i el seu deixeble St. Joan de Capistrano (1386 - 1456), que la popularitzaren. i des del segle XVI la pràctica ja s'estengué a tota l'Església Catòlica, sobretot a través dels jesuïtes que adoptaren les molt antigues inicials IHS. 

Ja sigui sol o acompanyat, com en "Jesús, Maria i Josep!" (2) l'enunciació del nom de Jesús ha sigut una pràctica pietosa pels cristians, i especialment pels catòlics, i ha estat molt recomanada per diversos sants i autors espirituals. 

Una oració relacionada amb el nom de Jesús que vaig sentir de petit és la de "Jesús, sigues per a nosaltres Jesús!" o en variants semblants, que traduiria "Déu salvador, sigues el nostre Déu salvador!" passant del genèric universal al cas concret dels qui la diuen, és a dir acceptant i volent la salvació que ens ha vingut a portar i que ens ofereix. 

És a dir, Jesús sigues el nostre Salvador diví! 

(1) Com en altres ocasions podem usar el de María, com  en "Maria Santíssima!" "Verge Santa!" o "Ave Maria Puríssima!"

(2) En ocasions abreujat en "Jesús, María!", en tots els casos tan sols o acompanyats per una breu jaculatìria.. 

Nadal i Pasqua

Nadal i Pasqua no sols són les festes més importants de l'any sinó que estan molt unides. 

De Nadal a Pasqua. Capella de Sta. Rita de Sant Julià de Viltorta, cortesia de Miquel Alsina.

L'una és el principi de la salvació humana, l'altre és el final. Sense el Nadal no hi hauria Pasqua, però aquesta és la culminació de l'obra divina iniciada amb el primer, en la que s'assoleix la plenitud de la redempció. 

Abans es pensava que el Nadal s'havia començat a celebrar com a tal al segle IV, però cada vegada hi ha més probes que els cristians ja el celebraven al segle III (1) i fins al segle II en segons quins llocs i èpoques, i com que els evangelis segons St. Mateu i segons St. Lluc el citen, és molt possible que s'hagués ja celebrat al segle I (2). I en tot cas la primera celebració va ser la del propi Nadal, amb els cors angèlics i l'adoració dels pastors i els mags i el reconeixement de Simeó i Anna, que va precedir en una trentena d'anys a la Pasqua.

A més, a la 2ª meitat del segle XX investigant en la seva tesi doctoral les opinions dels Pares de l'Església sobre Nadal i Pasqua, el teòleg dominic francès Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) va escriure el llibre Le Salut, incarnation ou mystère pascal chez les Pères de l'Église, de Saint Irénée à Saint Léon le Grand (1968), en el que feia notar que la primacia de la Pasqua sobre l'Encarnació com a punt culminant o decisiu de la Salvació divina no va ser tan clara als primers segles, predominant més una opinió que una altre segons èpoques, llocs i autors. Perquè alguns pensaven que un cop Déu vingut al món allò més important ja estava fet, perquè havia vingut per salvar-nos, i la presència divina i humana alhora de Jesucrist ja n'era la garantia de que aquesta tenia o tindria lloc, alhora que la unió de les dues naturaleses en Ell era ja un Sí incondicional de Déu a la condició humana i a la Humanitat, un compromís irrevocable i definitiu d'Amor pels éssers humans. Mentre que altres, com St. Agustí, destacaven que el Nadal estava en funció de la Pasqua, que per salvar l'home del pecat, aquest havia de ressuscitar, i com que l'home sol no podia, Déu mateix es va fer l'home perfecte i va ressuscitar, ascendir al Cel i donar-se Ell mateix als homes i fent-los fills seus pel Baptisme, però per ressuscitar primer tenia que morir i per això primer tenia que estar viu com a ésser humà i per tant havia de nèixer com a tal en el món, i per això s'havia d'encarnar en la Verge, signe i símbol del món nou i no contaminat pel pecat. 

També el teòleg belga Edward Schillebeeckx (1914 - 2009) pensava que inicialment en el Cristianisme hi havia 4 grans Cristologies (3): la de l'Encarnació, la de Crist Rei dels pobres, la Pasqual i la del Maranatha o de la Parusia, i que era cristià tot aquell que, inclinant-se més per una o per l'altre,  acceptava que la Salvació definitiva de Déu s'havia manifestat en la persona de Jesús, i que per tant és cristià qui accepta que la Salvació divina només es troba en Jesucrist, que es qui dona sentit a tota vida humana i a tota la Història de la Humanitat, i que arriba al món per l'Església, ja que Crist no sol actuar fora de l'Església i per tant l'èmfasi està en la comunitat creient, i per la Bíblia, molt especialment el Nou Testament, inspirat divinament i escrit pels apòstols (St. Mateu, St. Joan, St. Pere, St. Pau, St. Jaume i St. Judes Tadeu) o persones molt lligades a ells (St. Marc, St. Lluc, l'autor de la Carta als Hebreus) o el seu immediat cercle. Els mateixos 4 Evangelis ofereixen una imatge lleugerament diferent, però igualment real i verdadera, autèntica, compatible i complementària, de la història de Jesús i de la fe en Ell, ja que cada grup de deixebles porta la seva tradició. I tota la visió ortodoxa coincideix en tot excepte en detalls i en l'èmfasi que se li fa a una determinada interpretació com a més destacada entre totes, la del Senyor que vindrà a la fi del temps a salvar i a jutjar; la del Ressuscitat que obre el Cel i dona l'Esperit Sant a l'Església; la del Salvador i Rei de l'Univers que té una preferència especial pel pobres i ha vingut per perdonar i convertir els pecadors; i la del Fill de Déu, el Logos, que el camí, la veritat i la vida i és l'únic que coneix i pot ensenyar i guiar cap a Déu Pare. Totes elles canòniques, anunciadores i manifestació del Regne de Déu i la seva imminència, i enriquidores mútuament. És possible que la preferència per una o altre reflectís, salvant les distàncies, les principals mentalitats jueves quan es van complir les profecies de l'Antic Testament en Jesucrist, és a dir les anomenades 4 filosofies de Flavi Josep: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. I fins i tot que correspongui d'alguna manera a les 4 opcions de la vida religiosa: la sacerdotal, la missionera, la teològica i/o devota i la dels religiosos consagrats, totes elles formant un continu, no excloents entre sí i en molts casos mixtes. D'aquesta manera la preferència per una o altre vindria, dins de la fe, de la vocació, el posicionament personal i l'opció escollida. 

En el fons, essent Jesucrist Déu i home, es tractaria en el fons de si se'l considera més com a Déu o més com a home, si mirem preferentment la seva part divina, amb el Nadal ja està la major part de la seva missió feta (4), si mirem la part humana és la vida pública, la Passió i la Pasqua la part fonamental i determinant (5), i per diversos motius aquesta és la posició finalment establerta, ja que per a nosaltres com a éssers humans és la que més correspon a la nostra Redempció. La postura ortodoxa és la de considerar a Jesucrist tant Déu com home (6), per tant vindrien a ser els dos grans aspectes, si bé per a nosaltres com a humans la centralitat de la Pasqua (7), ve perquè aquesta ens ensenya com viure en la vida i els ensenyaments de Jesús, en la necessitat d'implantar-se en Ell per a donar bons fruits i en el camí de la Creu per arribar a la Glòria (8). 

Per tant celebrem el Nadal sabent que ens porta a la Pasqua, que és la culminació enlluernadora d'allò iniciat en el Nadal! 

(1) Molt abans que l'emperador Aurelià establís als anys 270s la festa pagana del Sol Invicte a l'Imperi Romà, a celebrar els dies del solstici d'hivern. S'havia pensat que els cristians havien escollit la data per cristianitzar aquesta festa, però ara surt a la llum que molt probablement va ser a l'inrevès, que durant l'època de pau per a l'Església de la 2ª meitat del s. III, i degut a la gran extensió de la celebració cristiana, va ser Aurelià qui va voler paganitzar la festa que celebraven els cristians, que llavors eren una minoria molt visible a l'Imperi Romà, el 25 de desembre. I si les Saturnalia eren festa oficial el dia 17 de desembre des de l'any 217 aC i el poble les mantenia durant una setmana, fins el 23 de desembre, no sols no estaven centrades en el dia 25 sinó que ni tan sols hi arribaven, i a més eren unes festes d'un caràcter molt diferent, més semblant a les actuals de l'Any Nou, que el govern romà va intentar reduïr a 5 i a  3 dies, i a finals del segle I es va fixar que acabaven el dia 21 de desembre. 

(2) Sembla que l'origen no era astronòmic ni tan sols convencional, la tradició establia que St. Joan Baptista va nèixer a finals de juny i com que Jesús era sis mesos més jove, com es mostra en l'Anunciació quan l'arcàngel li diu a la Verge Maria que la seva parenta Elisabet ja està de 6 mesos, i ella hi va de seguida i està tres mesos amb ella, és a dir fins el naixement de Joan, d'això es dedueix que Jesús hauria d'haver nascut a finals de desembre, i l'Encarnació hauria tingut lloc a finals de març. 

(3) Entre d'altres no tan importants i fins i tot poc correctes o clarament falses. 

(4) "Començar ja és més de la meitat de tot" com deia Aristòtil. 

(5) Com es diu, quan neix una persona no sabem qui és, quan mor sí.  En un altre pla podríem citar les escoles teològiques d'Antioquia, més literal i històrica, i d'Alexandria, més alegòrica i simbòlica. 

(6) Sense que la seva divinitat anorreï la seva humanitat sinó que tot al contrari la potenciï al màxim i sense que la seva humanitat minvi en res la seva divinitat. 

(7) Si Nadal és l'aurora de la salvació, la Pasqua n'és el migdia lluminós.

(8) I també és cert que la recepció humana del Nadal és més contemplativa, d'adoració i fins té un punt més infantil i com passiva, amb el Déu Nen,  mentre que la de la Pasqua és més adulta, admirativa, creient i activa, amb l'Home diví sacrificat, mort i ressuscitat. En el Nadal Déu es deixa estimar com a nadó indefens i necessitat, en la Pasqua ens estima al màxim, donant la vida pels homes i complint la missió per la que havia vingut al món.