Les vingudes de Jesucrist a la seva Creació

Les vingudes de Nostre Senyor Jesucrist al seu món, creat per Ell. 

Jesucrist està permanentment invisible però real arreu on hi ha Església: "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" i "On hi hagin dos o tres reunits en el meu nom, allà estic entre ells", com també actua en tots els sagraments. L'Església és presencia de Crist en el món, animada i actuant per l'Esperit Sant que el fa present. 

També està present Jesucrist en les aparicions seves a diversos sants, com St. Francesc d'Assís, St. Tomàs d'Aquino, Sta. Teresa de Jesús, Sta. Margarida Maria d'Alacoque i Sta. Faustina Kowalska, espaiades però continues al llarg dels segles i mil·lenis de l'Era Cristiana. 

Però de les vingudes com a tal al món, n'hi ha dues de grans que són la inicial i la final, és a dir l'Encarnació ara fa més de 2 000 anys per a redimir la Humanitat captiva del pecat, del diable i del mal, i salvar-la,  i el Retorn gloriós com a Jutge Universal, a la Fi del món i dels temps.

Ara bé, de vingudes com a tal no n'hi ha sols dues, la del principi en la plenitud dels temps i la de la fi per fer realitat plena el Regne de Déu, sinó que en realitat n'hi ha quatre:

L'Encarnació

Va tenir lloc a Natzaret a Galilea, en el si de la Verge Maria que hi va donar el seu assentiment i així va fer possible el miracle. En aquesta va nèixer a Betlem i excepte unes curtes estances a Egipte, Samària, Síria, Líban i Transjordània, en regions veïnes o de pas, va transcorrer tota a Israel, entre Galilea i Judea, on a Jerusalem va ser executat per les seves pròpies criatures, tan estimades per Ell, va morir i ressuscitar als tres dies i després d'un període d'aparicions als deixebles va ascendir al Cel, per obrir-no-hi l'entrada i l'estança en ell, començant per la seva Mare Verge en la seva assumpció en cos i ànima al Cel uns anys després. 

L'Eucaristia

Jesucrist s'encarna quotidianament en totes les consagracions que es celebren al món. A la Missa el pa i el vi oferts es converteixen miraculosament, amb la seva vinguda per la força de l'Esperit Sant que actua en el sacerdot i en la fórmula consagratòria del Sant Sopar, en el Cos, Sang, Ànima i Divinitat de Nostre Senyor, que es dona com aliment celestial i diví pels qui combreguen, i una reserva de formes consagrades es guarda al Sagrari, fent així la seva presència permanent. Aquesta vinguda és múltiple, repetida, contínua i universal.

El Nadal 

D'una manera litúrgica, però no menys real, Jesucrist ve al món tots els anys en el Nadal, especialment en les Misses que s'hi celebren però també senyalant i marcant la renovació del món en el nou any litúrgic. Pel Nadal podem participar espiritualment de la seva vinguda i del seu Naixement, com si nosaltres fossim allà fa dos mil anys, o encara millor, succeïnt aquesta meravella aquí i ara. En el temps de Nadal el Senyor de l'Univers se'ns presenta com un nadó, recent nascut, com el Nen Jesús, i es deixa estimar i adorar per nosaltres des d'aquesta condició d'infant dèbil, vulnerable i necessitat, per tal que nosaltres poguem mostrar-li el nostre amor envers Ell. Cada any per Nadal això passa arreu del món on es celebra, essent una forma més de vinguda seva entre la seva Creació. 

El Judici Final 

Jesucrist retornarà amb poder i majestat a la fi de tot, per restablir la justícia i la veritat i reivindicar les víctimes i els innocents. En aquell moment gloriós i terrible, segons Ell mateix ha dit, els pecadors penedits que s'hagin deixat convertir i s'acullin a la seva misericòrdia, la trobaran i seran perdonats i així podran entrar a la vida futura, però els pecadors endurits i impenitents, els morts en pecat mortal, els qui no creguin que se'ls hagi de perdonar res, els qui justifiqun els seus pecats, els qui no el reconeguin i no l'acceptin, trobaran que Ell És, i havent menyspreat el seu perdó hauran de trobar la seva justícia, i així se'ls tancarà l'entrada a la vida i aniran a la mort i la condemnació eternes, amb el diable i els dimonis, perquè Ell serà el Jutge just de vius i morts, i tot haurà de trobar-se i passar per Ell, tant els seus amics com els indiferents i els enemics. La vinguda de Jesucrist en el punt final de tota la Història de la Humanitat ho posarà tot al seu lloc i serà el triomf de l'amor, la bondat, la veritat i la justícia.  

Acceptem i agraïm la salvació que les seves vingudes al món ens porten, reconeguem que no hi ha res més bo i dolç que sentir-se estimat i salvat per Ell i que Ell és tot allò que volem i necessitem, que el seu amor i la seva companyia, la seva bondat i el seu perdó, és el que ens fa feliços i ens dona una suavitat interior, una pau, i una serena alegria amb el que res altre es pot comparar i en comparació de la qual tot l'Univers sencer és irrellevant. Quina sort tenim d'aquest Déu tan bo i que ens estima tant! Demanem-li que ens ensenyi a estimar-lo i a estimar els altres, tal com Ell fa i tal com Ell vol!  

L'Església existeix per perdonar

L'Església està al món per perdonar els pecats humans, havent estat instituida per Nostre Senyor Jesucrist i animada pel dó de l'Esperit Sant, que actua molt especialment en ella pels sacraments, per al perdó dels pecats i per tant per la salvació i la santificació per a la glòria de Déu Pare, que ha creat i estima a tots els éssers humans, perquè tots són criatures seves fetes a la seva imatge i semblança, i els cristians són a més fills adoptius de Déu a partir del Baptisme que han rebut, que a més els fa membres del Cos de Crist, participants de l'Esperit Sant que habita en les ànimes per la gràcia divina. El gran do del Baptisme ens obra les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel, si aquests grans dons no es perden per la comissió d'un pecat mortal o molts, ocasions en que cal recorrer a les medecines espirituals instituides pel mateix Crist per tal que l'Església pugui perdonar els pecats i així permetre als pecadors aixecar-se, sortir de la seva situació desgraciada i tràgica i començar de nou en la seva vida en aquest món, tantes vegades com sigui necessari, sense que hi hagi res que Déu no pugui o no vulgui perdonar al pecador que sincerament penedit es converteixi, fent cas a la inspiració divina salvadora que no el deixa mai per tal que reconegui sincerament els seus pecats, humilment en demani perdó a Déu mitjançant la confessió a un sacerdot, l'absolució i la penitència imposada pel confessor, que sol ser molt lleu ja que realment el perdó seu el va guanyar Jesucrist a la Creu, i per això la penitència és més que res humilitat, consciència de la necessitat de reparar i obediència. Junt amb l'Eucaristia, per la que i de la que Església i creients viuen, aquesta funció de perdonar els pecats, reconciliar amb Déu i salvar de la condemnació és la més important i principal funció de l'Església. 

L'Església va ser instituida per Crist i és el principal camp d'acció d'Ell i de l'Esperit Sant, per perdonar tots els pecats dels homes i salvar als pecadors de la condemnació eterna, ja que la voluntat de Déu Pare no és que els pecadors es perdin i siguin castigats en l'altre món, sinó que es penedeixin i se salvin. I encara que la Santíssima Trinitat sempre actua conjuntament, en una unitat perfecta, hi ha funcions com les dites fins ara que s'atribueixen més pròpiament a una de les 3 Persones.  

La sortida del món en gràcia de Déu i pau gràcies a Jesucrist, l'Esperit Sant i l'Església: extremunció d'una dona a Bali, 1930

I el pecador no corre sols grans perills de quedar atrapat en una trampa, un clot molt fons o una mena de sorres movedisses, sempre espiritualment parlant, en la seva vida temporal, dels que no pot sortir si no recorre a Déu i el deixa actuar en ell, sinó que també el seu destí final i etern és terrible, veritablement terrorífic, perquè en aquest món el bé i el mal estan barrejats i es pot canviar fins a l'últim moment, però quan es deixa aquest món, l'ànima de cadascú en espera de la ressurrecció final, on el veredicte diví és repetirà i serà igual, té dos opcions on anar, depenent del seu estat de gràcia o no, i de la seva caritat, de la que serà examinada per Déu, quan Ell faci resplendir la veritat. Un dels destins del més enllà és el Regne del Bé amb Déu, ón hi haurà la màxima felicitat possible merescuda per tots els que s'han purificat ja en aquesta existència, és a dir que han deixat que Déu els fes sants, o bé en l'altre existència en un Purgatori que tindrà fi i que un cop l'ànima ben neta i pura serà enduda per  Jesús i la Verge Maria al Cel. L'altre destí, el Regne del Mal, sense Déu, fet que és el principal dolor de tots els condemnats que hi són llançats, tot i que n'hi ha molts més de sofriments, on tot és mal sense cap bé. En l'Infern, del que el diable és el cap, tot i que ell i tots els dimonis, és a dir els àngels caiguts, també hi són terriblement torturats amb tots els éssers humans perduts per sempre, hi regnen les tenebres, la desesperació, la ràbia, l'odi mutu de tots contra tots, els càstigs i uns dolors i sofriments inimaginables i sense cap perspectiva d'acabar mai. I tant en un cas com en l'altre, la resurrecció final no farà més que fer més gran l'alegria i felicitat dels salvats al Cel i d'agreujar encara més les penes dels condemnats a l'Infern.   

I després de la mort personal igual que després de la fi del món, ja no hi haurà possibilitat de canviar ni de penedir-se, ja que no hi haurà el temps de la Creació, que fa possible els canvis. El que siguem en el moment de la mort, això serem eternament. Els salvats ja no podran pecar ni perdre la Glòria amb la Visió beatífica de Déu, amb la companyia de la Mare de Déu, i tots els àngels i sants, i la bondat, amor i felicitat no sols seràn continus sinó que encara aniran augmentant, perquè Déu ens convida al seu dinamisme trinitari d'existència, vida, felicitat, amor i bondat, que és infinit i per tant inacabable. I els perduts per culpa seva ja no podran sortir de la seva catastròfica situació horrorosa, amb el mal total, la negror, les flames divines (1), la inaguantable companyia del diable i els seus àngels caiguts, i la del tot indesitjable presència de tots els malvats i perversos incorretgibles i espantosos ja a la Terra,  torturant-se uns a altres perpetuament, presos de gelos, enveja, rancor i uns remordiments totals estèrils i del tot impotents, i allà també la dolenteria i les penes només poden agreujar-se i aumentar, per l'odi a Déu i als altres i l'orgull diabòlic, els pensaments demoníacs i les blasfèmies, mai minvar ni suavitzar-se. El contrast és tan gran que no sols les persones bones, amoroses i innocents sinó també les intel·ligents, les preocupades per ells mateixos i els seus i el seu futur, haurien de procurar per tots els mitjans ja aquí, demanar perdó mentre ho poden fer, convertir-se i deixar-se guiar i acompanyar per Déu i així evitar el mal i fer el bé, dir-ho als altres i pregar per ells si els estimen, intercedint davant el Rei de l'Univers i Senyor de tots i de tot, els uns pels altres. Al Regne de Déu s'hi comença a entrar ja en aquesta vida, per la fe, l'esperança i la caritat, l'obediència a la voluntat divina i no a la pròpia, amb una pràctica constant dels 10 Manaments i tendint cada cop més a les Benaurances, és a dir deixant-se salvar i santificar, com és la voluntat divina per a tots encara que no tots l'acceptin, l'acullin i la visquin (2). 

En l'Església els pecadors que som tots, trobem el perdó, la gràcia, la vida bona i la salvació eterna

Els dos destins finals oposats són la prova que tot el que fem en aquesta vida, en relació a Déu, amb els altres i en nosaltres mateixos, importa i importa molt. Hem d'evitar tota classe d'excuses i justificacions, que tan sols ens priven de sortir de la nostra situació, i molt més cal evitar endurir-se, desesperar o presumir - que es ben diferent de la fe i la confiança en la bondat i l'amor de Déu, ja que aquests ens han de posar en les seves mans i així suscitaran un canvi molt positiu - i per això no serveix de res autoenganyar-se dient-se que eren coses d'abans, que ara sí que es pot, que si actualment és legal, que un és així (3), que és un estil de vida, que és un dret humà o fins i tot que és un orgull ser pecador i que això s'ha d'acceptar, reivindicar, fer norma i fins promoure (4). Davant d'això l'Església és mare i mestra de vida, i avisa i corregeix als seus fills i a tots els homes precisament perquè els estima i vol el seu bé en aquest món i l'altre. 

La funció acusadora correspon a l'altre món al diable, que és el mateix que ha temptat per induir a la comisió dels pecats pels que després acusa, perquè vol que el pecador es perdi i vagi a l'Infern amb ell, on ell és el cap com senyor de les tenebres, per torturar-los,  igual que en aquest món el diable ja és l'amo i esclavitzador dels pecadors que han perdut la gràcia de Déu i viuen en la negror espiritual, sense poder ja veure ni experimentar el reflex de Déu i creient per això, del tot erròniament, que no existeix. 

Per això N.S. Jesucrist ens va salvar i redimir, obtenint en la seva Passió, Mort en Creu i Resurrecció, el perdó dels pecats, per molts, greus i continuats que siguin, per a tots aquells que sincerament penedits, sentint dolor de les ofenses que han fet a Déu i volent canviar de vida i esmenar-se en endavant amb l'ajut diví, es converteixin i s'acullin a ella pel Baptisme, la Confessió i si s'escau per l'Unció dels malalts i en cas de necessitat per un acte de contrició, si bé pels pecats venials són també remei l'oració, especialment el Parenostre i el Sant Rosari, l'assistència a la Missa, combregar en gràcia de Déu i devotament, l'almoina i en general totes les obres de caritat. 

I la funció de Jutge correspon a Jesucrist, Déu Fill, a qui Déu Pare li ha confiat tot, i que jutja de manera tan veritable i justa com compassiva i misericordiosa, sobretot se'ns diu mirant si porten el segell de Déu Esperit Sant, és a dir si estan en gràcia de Déu. Si hi ha atenuants o situacions que excusen parcialment i en algun cas del tot, com bogeria, malalties, ignorància invencible i no culpable, això ho sap i ho tindrà en compte el nostre Salvador, que va venir a aquest món a cridar als pecadors per salvar-los i no per condemnar-los, tenint com a lema que hi ha més alegria entre els àngels del Cel per un pecador que es converteix i es salva, que no per molts justos que han viscut sempre bé i en seguretat i que aparentment (5) no han necessitat un Bon Pastor que els anès a buscar, els acabés trobant i els portés de nou a la seguretat del ramat i de la cleda amb Ell, o un Pare que acullís d'una manera inesperada de tant bondadosa i amorosa al fill pròdig, desagraït, desarrelat i malgastador dels béns a ell confiats, però que coneixia el seu Pare, sabia que era bó i generós, i penedit primer d'atrició va saber des de lluny fer el camí de tornada i arribar a la Casa del Pare, i veient l'amor increïble que li tenia, el seu penediment va ser ja de contrició, i el Pare no sols li va restituir tota la dignitat de fill perduda sinó que li va fer una gran festa per rebre'l de nou amb Ell (6). 

I a part de la situació futura i definitiva i de la voluntat divina de recuperar i salvar els pecadors, hi ha molts altres motius pels que ser perdonat per Déu i perdonar nosaltres als qui ens han ofès són essencials en tota vida humana individual, familiar o de veïnatge, col·lectiva o universal. Així ens ho deixa ben clar el Parenostre i diversos llocs a l'Evangeli.  

L'entrada a l'Església i al camí de salvació es fa pel Baptisme que ens fa cristians. Aquí un a Barcelona els anys 1960s. 

Per això l'Església és al món no per denunciar, no per condemnar ni castigar, sinó que la seva missió és la de perdonar en nom de Déu els pecats i salvar així als pecadors. Acollim-nos sempre al perdó de Déu per mitjà de l'Església i els seus sacraments i ministres, perquè si l'Església no pot perdonar res en nom del Pare sense Jesucrist i l'Esperit Sant, i per tant totes tres Persones surten a la fòrmula absolutòria, tampoc Jesucrist vol perdonar res sense l'Església sempre que el pecador hi pugui accedir i acollir-s'hi, és a dir en situacions normals (7).  

Considerem doncs que ja sortits del món pensesim en allò que voldriem haver fet i fem-ho, que ni Déu ni l'Església ens fallaran en el seu perdó, i els únics que podem fallar som nosaltres si no ho fem en el temps de contrició i gràcia que se'ns dóna! 

(1) Alguns teòlegs o experts religiosos han sostingut l'opinió que les flames de l'Amor diví que fan la delícia dels sants al Cel, són les mateixes flames que per la seva situació espiritual provoquen un dolor inmens als condemnats a l'Infern que rebutgen aquest Amor i l'amor en general, i que per això els hi fa tan mal. I fins i tot seguint aquesta manera de veure, resulta que les flames de l'Amor són les mateixes en el Purgatori i en l'Infern, el que succeeix és que al Purgatori les ànimes accepten aquest càstig purificador i es van cremant en elles els seus pecats venials i els remanents dels mortals, purificant-se i fent-se cada vegada més bons, fins que ben nets i purs ja són aptes per entrar a la Glòria i sentir-les com pura delícia amorosa, de l'Amor infinit. I en canvi al Infern les mateixes flames de l'Amor que igualment se senten com un càstig, provoquen degut a la disposició molt dolenta dels condemnats, que aquests odiin cada cop més a Déu, el rebutgin cada cop més i es vagin fent cada cop pitjors. Podria ser que fos així, tant si aquesta disposició és obra de Déu, com si fos deguda a la pròpia condició espiritual i el que fes Déu fos separar-los els uns dels altres en diferents estats i llocs.

(2) En la fórmula de consagració de la Sang de Crist en l'altar en el moment central de la Missa, s'ha passat a dir de "per tots" a "per molts". Totes dues són traduccions del llatí "multitudinem", és a dir una gran gentada incomptable, immensa. La primera traducció posa més l'èmfasi en que la voluntat de Déu és salvar a tothom, i la segona que tot i el sacrifici de Crist a la Creu, Déu segueix mantenint la llibertat de l'home, un bé suprem, i el vessament d'aquesta Sang que inaugura la Nova Aliança i la Nova Creació redimida i reconciliada, per aprofitar com a perdó dels pecats depèn de que la persona ho reconegui, ho accepti, s'hi aculli i ho agraeixi. Perquè Déu proposa però no imposa, ofereix la salvació però no obliga a acceoptar-la a qui no la vol i la rebutja, com els qui s'obstinen a creure que Déu no existeix i que Crist no els salva.

(3) I menys arribar a dir que un és així perquè així l'ha creat Déu i perque no pot gaudir d'allò que li agrada i vol. És la blasfèmia de dir que perquè Déu permet les temptacions si no ens deixa pecar, sense tenir en compte que la temptació no és obra de Déu sinó del diable, i té força en nosaltres pel pecat original, el seu remanent de la concupiscència i per la força que ha anat guanyant pels pecats en què ja hem caigut i que ens debiliten i ens fan nés propensos a les recaigudes, com tampoc sense considerar que resistir les temptacions és un esforç meritori que Déu ens premia i que Déu no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces, i davant la temptació, que és comú a tots, tot i que el seu pecat sigui diferent, sempre hem de recorrer a Jesucrist perquè sense Ell res no podem, i no fer-ho i pretendre resistir-la sols, sense l'ajut diví, ja és un pecat d'orgull que li dona entrada. En el fons no són les coses les que ens tempten sinó que si ens hem predisposat a pecar sóm nosaltres qui busquem les ocasions externes per fer-ho. Quan per l'acció de Crist un pecador ha sigut plenament perdonat, reconciliat i convertit, ja alliberat del jou esclavitzador del diable i el pecat, allò mateix que abans ens temptava ja no ho fa, i en lloc de viure en un món terrenal i espiritual convertit en hostil pels pecats comesos, que equivaldrien a delictes en el món humà i les seves penoses conseqüències, el perdó alliberador i sanador de Crist ens posa ja en pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb la Natura i tot l'Univers, i és una situació molt diferent i que no es canviaria mai per res si se sap valorar el seu bé, ni que sigui per comparació, però és que fins i tot els pecats anteriors i les temptacions associades es van ràpidament oblidant i veien en la seva repugnant característica, que fins pot causar aversió immediata i total, en tot cas són molt fàcils d'apartar i vèncer, recorrent a Jesucrist i a la Verge Maria, a l'oració i a la litúrgia, sense trobar ressò en nosaltres ni deixar rastre. I és que al bo fins allò dolent se li fa bo, és a dir que no el tempta, el perturba ni li treu la pau, i pot lidiar facilíssimament amb aquelles temptacions no sols sense caure-hi, sinó ni tant sols prestar-lis cap atenció; en canvi al dolent fins i tot allò bo se li acaba fent dolent  per ell i coses normals i fins bones se li poden convertir per la seva mala disposició en escàndol, temptació i motiu de caiguda, aquí el que està profundament pertorbat és el propi interior, que busca i troba dolenteria i mal on objectivament, o almenys per la majoria de la gent, i cau per veritables ridicules pròpies projectades al món. 

(4) Els pecats més greus són concretament l'orgull, el pecat diabòlic per excel·lència, la justificació i el seu corolari la inversió de valors fent d'allò bo dolent i del dolent bo, que és el pecat imperdonable per antonomasia, i l'apostasia, l'apartament i incredulitat per a poder pecar més lliurement, sense reconèixer-se pecador ni necessitat de perdó i conversió, sinó tot al contrari, creient-se més llest, més lliure, més nou i modern i coses semblants. Mentre la legislació no ho permet, almenys hi ha el fre legal que s'afegeix a la consciència i al sentit moral no sols el religiós, sinó també l'humà i el natural. Com deia St. Pau, no aprofiteu la vostra llibertat per fer coses que ni tan sols fan els pagans, que eren coneguts com a força llicenciosos i bastant immorals, però tot i que sovint se'l saltaven mantenien un cert sentit de l'ordre moral i del que era bo i dolent, i en ocasions la mateixa llei romana, que sovint amb determinades immoralitats solia fer la vista grossa i no aplicar les lleis, les aplicava per sorpresa i de forma molt expeditiva i severa. En aquesta condició aparentment perduda i en tot cas molt difícil si no impossible de sortir no perquè Déu negui el perdó a qui ho fan sinó perquè ells mateixos es tanquen l'accès a les fonts del perdó de Déu ja que no creuen que facin cap mal, sinó al contrari que per fi ja poden fer sense estimar* i sense Déu el que els hi doni la gana, que és també un lema demoníac molt clar, i aquesta realització en el món dels propis desigs, tot i que siguin molt perversos i rars, perquè sembla que tot val. En el mateix grup però amb una escletxa de possible salvació encara hi estan els que saben que pecat però pensen que quan vulguin ja se'n penediran o els que creuen que per dolents que siguin al final Déu serà compassiu i els perdonarà, abusant així de la bondat de Déu i com pretenent burlar-se'n. D'uns que deien que quan es peca molt sobreabunda la gràcia i pecaven obertament pensant que així tindrien més gran perdó, St. Pau constata que la condemnació d'aquests és evident, perquè de Déu ningú se'n burla.

(5) En realitat tots som pecadors i necessitem necessàriament la salvació de Déu. En el cas de grans sants que han rebut de Déu dons excepcionals i els han sabut conservar-los. viure'ls i fer-los fructificar, també en això han necessitat l'acció de Jesucrist en ells. Es diu que Sta. Teresa de Lisieux en una ocasió que, com relata ella, el seu confessor i director espiritual li va dir que estava convençut que no havia fet mai cap pecat mortal, aquesta afirmació la va commocionar molt, perquè pensava que així no necessitaria la salvació de Crist, fins que l'Esperit Sant la va il·luminar amb la seva saviesa i se'n va adonar que en cas que fos així era perquè Jesucrist anava davant seu apartant-li els pecats per anticipat i no sols ajudant-la en el moment de la temptació perquè no caigués, i perdonant-la després si n'hagués comés, i per tant seguia necessitant a Jesucrist i la seva salvació.  

(6) El que fa més por de si finalment entrarà o no a la festa i no perquè no pugui, que sols ha de donar un pas i creuar la porta per ser-hi i gaudir-ne, és el fill gran que tot i que el seu Pare li surt a pregar-li que ho faci, es nega per odi al seu germà i pel distanciament total que tot i estar-hi al costat físicament ha anat experimentant respecte al seu Pare, del que se n'ha allunyat molt tan psicològicament com espiritualment, no està conforme amb la seva bondat i generositat, creu que s'equivoca i que la raó la té ell, que tot i essent fill s'ha anat autoconsiderant una mena de treballador de la casa, i no pas per humilitat i plena disposició cap a les ordres del Pare sinó tot al contrari, perquè es com si preferís no considerar o almenys no actuar com a fill seu i sempre en la seva companyia, i desaprova la manera de ser del Pare, no adonant-se'n tampoc pel seu negativisme i oposició ressentida però fins llavors bastant oculta, del que els mateixos criats veuen clarament i admiren. Ho ha fet expressament el Pare no sols per celebrar el retorn del fill perdut amb l'alegria celestial pel qui es converteix i recorre a la bondat divina, sinó també com a segon motiu perquè el fill gran expressi el seu rancor i potser així se n'adoni i recapaciti i pugui també salvar-se, mostrant en la seva acceptació i amor al seu germà petit un canvi i una nova relació bona, agraïda i amorosa amb el seu Pare. I per això només ha de mostrar bona voluntat, rendir-se a l'amor, l'afecte i la tendressa del Pare i entrar amb bona disposició a la festa de la que físicament tant poc el separa, perquè ha viscut sempre allà, si ara això li és catàrtic a ell i es decideix a canviar la seva visió i a anar aprenent i adoptant la del Pare, tot perdonant, essent bo i estimant al seu germà i així també el Pare. És molt fàcil, almenys comparat amb el fill petit, que si que ho ha trobat. Entrarà finalment el fill gran a la festa commogut pels precs i les explicacions del Pare i abdicarà del seu allunyament de visió i d'esperit del Pare per finalment retrobar amb Ell el perdó, l'alegria, la llibertat, la bondat i la pau? Jesús no ens diu, ho deixa en suspens, perquè cadascú, i especialment els seus oients fariseus de la paràbola, es posicioni davant d'això. Esperem que en molts casos, sinó en la majoria sí, però en el seu moment molts fariseus no ho van fer sinó tot al contrari.

(7) En situacions extremes un acte de contrició, si pot ser perfecte, i el desig de rebre el sacrament si pogués, poden fer el mateix efecte salvador, sobretot en perill de mort. Però també és diu que amb un veritable acte d'amor a Déu per Ell mateix, i/o l'acceptació de la mort com enviada per Déu, per complir la seva voluntat, poden salvar de l'Infern i en determinades condicions, com en el cas dels màrtirs si algún estava en pecat mortal, com històricament ha passat algun cop, anar directament al Cel sense passar pel Purgatori, és a dir ser sant. La mateixa Sta. Teresa de Lisieux que solia pregar per la salvació eterna dels pitjors i més impenitents criminals del seu temps, se n'alegrava molt quan li arribava que en la imminència de l'execució, el reu havia canviat d'opinió i havia demanat al sacerdot confessar-se i rebre l'absolució i qui sap si en algun cas, amb temps, fins i tot l'extremaunció i el Viàtic, considerant com a segur que malgrat els seus horribles crims havien evitat l'Infern i estaven en camí de salvació. I fins i tot explica que en un cas se'n va assabentar que el que anava a ser executat s'havia negat a confessar-se i a rebre l'absolució, cap sagrament ni la benedecció, com refusant-ho per principi, però ja en el cadals i a punt de ser posat a la guillotina, deien, havia canviat d'opinió, s'havia deslliurat dels qui li portaven, havia fet uns pocs metres i ja sense temps per a res, s'havia agenollat davant el sacerdot, havia agafat amb molt respecte el crucifix que aquest portava i li ensenyava, i plorant a llàgrima viva davant tothom, havia començat a besar-lo per tot arreu, fins que al cap d'uns moments el botxí i els soldats l'havien agafat i treient-lo d'allà l'havien portat a ser mort. I Sta. Teresa estava convençuda, potser personalment o per alguna revelació que havia experimentat, que aquell home s'havia salvat. A l'últim moment i contra tota expectativa, però amb el seu gest d'amor a Jesucrist crucificat havia obtingut evitar l'Infern i en el seu lloc anar al Purgatori o qui sap si per la infinita misericòrdia divina, directament al Cel, Perquè un veritable i real acte d'amor a Déu, sobretot en el moment de la mort i acceptant-la com a voluntat divina i com a reparació pels pecats comesos, i tot està perdonat. 

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de l'Univers

L'últim diumenge de cada any litúrgic, que el 2022 correspon al 20 de novembre, es celebra la solemnitat de Crist Rei.

Crist és el Rei de l'Univers, davant qui tots haurem de comparèixer

I és que en els últims diumenges de l'any, la litúrgia ens recorda les coses últimes, la Fi del Món, el Judici Final i el destí etern de cadascú segons les seves obres en aquesta existència mundana i temporal, que importen moltíssim, ja que ens construeixen a nosaltres, afecten als altres i mostren quina és la nostra relació amb la Santíssima Trinitat divina, ja que d'una bona relació amb Déu depèn que siguem bons i donem bons fruits. I al final de tot el cicle litúrgic es celebra l'origen, la plenitud i el final de tót, Jesucrist Rei, l'Alfa i l'Omega, la Llum del Món, el Salvador i Senyor i el Jutge de tots, vius i morts, creients i no creients, bons i dolents, ja que tots haurem de compareixer davant Ell i ser examinats de la fe, l'esperança i la caritat, i així sabrem la veritat de qui som i que hem pensat i obrat realment a la vida que se'ns ha donat per l'Amor diví. 

La Fi del Món tindrà lloc al final del temps, però ja ha passat també en la plenitud de la Història, com anticipació redemptora, en Jesús clavat a la Creu al Calvari, portant a les seves espatlles tots els pecats de la Humanitat i pagant Ell per ells, per salvar-nos. I si bé la voluntat divina és que tothom se salvi, perquè Déu estima entranyablement tot el que ha creat, també és cert que ha donat autèntica llibertat, que en sí mateixa és un bé però que pot ser usada pel mal, a tots els éssers humans, i Déu respecta la resposta humana, tot i procurant portar a tots a la vida i la felicitat eternes des del naixement fins a la mort de cadascú, perquè Ell proposa però no imposa, vol el nostre èxit vital i ens ajuda, guia, rescata i acompanya cap a la santedat, però no ens hi obliga, perquè pel seu amor, ja que Déu és Amor, ens demana i espera la nostra decisió voluntària, lliure i conscient a la seva crida a la Salvació, acollint-nos al perdó que ens ha guanyat Jesucrist a la Creu, en el moment decisiu i central de la Història de la Humanitat, que mostra i anticipa l'últim moment de cadascú i de tots, i de tot el món. La Creu és la porta d'entrada a la Glòria i Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida que porten a Déu Pare. El Calvari és ja la fi del món, però inserida en el temps de la Història, i no sols la la Passió i mort sacrificial de Crist que ens perdona i reconcilia, i així salva a tothom qui vulgui acollir-se a ella, sinó també el que el segueix, la Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, la plenitud i la fi i el sentit de tot i de tots éssers humans, que han existit, existeixen i existiran. Al final tots ens trobarem amb Crist i la seva Creu, porta del Cel.

Per això la reialesa de Crist sobre tota la Creació es manifesta en l'acte suprem d'amor del Calvari i el seu tron és la Creu, en la que Crist sofreix els terribles dolors i la mort que portaven els pecats de tots, i que pel seu Amor a tots ell accepta voluntàriament, lliurement, conscientment i amb una total confiança en la voluntat del Pare i així té l'alegria de l'amor total i absolut, únic i decisiu, a Déu i als homes. Ningú té més amor que aquest, el del qui dona la seva vida pels seus amics, estimant com ningú mai ha estimat. Aquesta és la reialesa eterna de Crist Senyor, la de la Veritat, la Justícia, l'Amor i la Pau ofertes a tothom que ho reconegui, ho accepti, ho agraeixi i l'estimi complint els seus manaments d'estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix per amor a Déu. 

Per salvar.nos Jesucrist ens ha donat el seu Cor i tot el seu Amor, i si no
ho aprofitem no és voluntat seva, sinó voluntat i responsabilitat nostre, 
perquè qui creu en Ell no serà condemnat i qui no hi creu és qui es perd 

Jesucrist és Rei i el seu tron és la Creu victoriosa sobre el diable, el pecat i tot el mal, i així com  és va establir històricament aviat farà 2 000 anys, també retornarà gloriosa aquell dia que només Déu coneix en que el món passarà per haver arribat ja al compliment de la seva missió i funció. Llavors tota la Humanitat estarà davant de la Redempció del Calvari, com en altre temps el poble d'Israel va estar als peus del mont Sinaí on Déu es manifestava, i allà es recapitularà i decidirà tot, Crist Rei mostrarà a tots i cadascú el que han sigut i allò en que s'han convertit amb l'experiència de la vida, amb el seu valor i el seu significat. És un moment que per uns serà joiós, d'immensa alegria, al comprovar l'amor, la bondat i l'omnipotència de Déu, però que per d'altres serà terriblement tràgic, al veure el que han fet, el que han perdut i la justícia reparadora de Crist, defensor i reivindicador dels innocents, pobres i perseguits per ser bons davant dels abusos i les injustícies dels malvats, poderosos i botxins mai penedits del seu pecat i dels seus crims. 

 Jesucrist va anar a la Creu per amor a nosaltres, portant els nostres pecats
per clavar-los a la Creu juntament amb Ell, per pagar per tots ells i salvar-nos.
I nosaltres, a qui Ell ens ho ofereix, que li responem a Ell i que fem pels altres?
Mirem que a la fi no hagi de dir-nos "Què més podria haver fet per vosaltres?" 

Perquè ja a la Història, al Gólgota, als peus de Jesucrist a la Creu hi havien uns, la seva mare Maria Santíssima, St. Joan apòstol i evangelista i les santes dones, que l'acompanyaven i sofríen amb Ell, compadint-lo i estimant-lo i essent conscients d'aquell amor infinit que es manifestava allà, acollint-se a Ell que els hi donava sense limits en el seu sacrifici suprem, i que després van viure el que això comportava, la Pasqua de la resurrecció, l'obertura del Cel als homes i el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats. Aquells van ser els qui van tenir el privilegi de viure-ho humanament i de prop, i de ser els primers en gaudir d'aquella salvació i d'entrar en aquell món nou, la Nova Creació redimida, que després s'aniria estenent a tots els homes de bona voluntat fins arribar a tots els racons de la Terra. 

Però allà al peu de la Creu i de Jesús també hi havia els seus enemics, els qui l'odiaven, s'oposaven a Ell, l'havien fet condemnar a la crucifixió, i davant seu l'escarnien i se'n burlaven, proferint la més espantosa de les blasfèmies: "Si ets el Messies , el Fill de Déu, salva't, baixa de la creu i creurem en tu", constatant que Jesucrist va fer sempre miracles pels altres, conmogut per la fe que li mostraven i compadit de les seves desgràcies i necessitats, mai per a Ell mateix. Semblaven desafiar-lo, retar-lo, injuriar-lo amb un "Mira, ara no pots" del triomf maligne sobre seu, però sense saber-ho estaven diabòlicament inspirats perquè el diable, que tot i el seu aparent triomf terrenal alguna cosa sospitava però no se'n va donar compte fins a la consumació del sacrifici redemptor, esgotava el seu últim recurs per intentar impedir l'alliberament de la Humanitat que era la seva esclava pel pecat i pel mal, dels que ell n'era el senyor, l'amo dels pecadors, del món pecador i dels condemnats com ell a la perdició eterna. I és per aquest desconeixement de la terrible temptació a Déu que aquells homes cometien que Jesucrist estimant-los diu "Senyor, perdoneu-los, perquè no saben el que fan". Fins i tot enmig d'aquells esgarrifosos dolors físics i sofriments espirituals, que el porten a dir en el moment de la mort "Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat?" (1) entre ofenses, insultes, burles i menyspreu, i amb la humiliació i la vergonya de la tortura i del pitjor final, humanament parlant, encara per amor els perdona i intercedeix per ells, mostrant en si mateix l'amor fins i tot als enemics i als que l'ofenen, el perjudiquen i li volen i li fan mal, aquells qui pretenen anorrear-lo a Ell i a la seva obra. De nou, no hi ha amor més gran, que aquest desitjar que fins aquella gent hostil, perversa i en oposició a tot el que Ell és i significa, que arriben al sarcasme ferotge i inhumà, demoníac, mentre el torturen i maten cruelment (2). I no sabem quants d'ells es van beneficiar després d'aquest Amor infinit i etern, rendint-se a ell, convertint-se, batejant-se i fent-se cristians, per la predicació dels apòstols (3) després de la vinguda sobre ells de l'Esperit Sant promès. Però el que sí que sabem és que el centurió a càrrec de l'escamot encarregat de l'execució dels condemnats a ser crucificats, al veure com moria Jesús, va dir per un do diví del que no n'era conscient, les paraules profètiques "Veritablement aquest home era fill de Déu!", mostrant que el perdó i la pau de Déu no es negava ni tan sols al cap del qui el van crucificar. Els camins del Senyor són inescrutables i la seva saviesa i bondat supera tota comprensió humana.  

Perquè a més, al costat de la Creu de Jesús hi havia dues creus amb dos crucificats més, que els romans sense saber el significat del que feien havien posat un a cada costat de Jesús, amb Ell al centre. Aquests que morien amb Jesús i al seu costat deurien ser zelotes terroristes oposats al domini romà o potser delinquents i malfactors comuns de delictes tan greus que els havien condemnat a ser crucificats, pena reservada als rebels, als esclaus i als malfactors més odiosos. I ells dos poden exemplificar (4) el "Mai desesperis" i "Mai presumeixis". Un dels crucificats li diu, insultant-lo i burlant-se d'ell en la ràbia del turment que pateix, allò mateix que li diuen els seus acusadors hostils "No ets el Messies? salva't tu mateix i salvan's", potser per mirar si encara pot escapar del sofriment i de la mort, però no li diu des de la fe i l'esperança sinó des de la decepció envers Ell i com demanant un impossible, i encara ho fa per suggestió diabòlica, contribuint a temptar Déu amb aquesta mena no d'imploració sinó d'exigència, manant-s'ho, i essent un més dels qui se sumen a posar-se per sobre d'Ell i sense adonar-se'n, un més que intenta fer no sols la seva pròpia voluntat humana sinó la del diable i tot, col·laborant amb el seu sofriment a la creu, del que Jesús se'n devia compadir, com es compadia del sofriment de tots, a intentar impedir la Redempció. Jesús no li contesta, calla i sofreix amb ell al seu costat. 

Com li ho diu aquest primer a Jesús es veu per la resposta de l'altre crucificat "Tu tampoc no tens temor de Déu?" afegint "Nosaltres paguem pels nostres crims, però aquest és innocent, no ha fet res de mal". Aquest bon lladre, com li diu la tradició, parla inspirat divinament, i a l'ultimíssim moment, per la seva acceptació de la seva pròpia mort, com a conseqüència dels seus pecats, per conèixer a Jesucrist i reconèixer-lo innocent i bo en contra de tot el que expressen els seus acusadors, les més altes autoritats religioses jueves i militars romanes, es posa en camí de salvació, i Déu encara li dona una altre ajuda quan l'inspira a dir "Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne", creient que Jesús és Rei i suplicant-lo humilment que l'ajudi després de la mort. I Jesús li contesta: "T'ho dic amb tota veritat, avui estaràs amb mi al Paradís", és a dir li garanteix la salvació i l'entrada al Cel i no sols això sinó de manera immediata, és a dir que el fa sant, considerant que humanament ja ha purgat el remanent dels seus pecats obeint la voluntat de Déu amb l'acceptació de la seva mort en creu i els torments associats i donant-li primer Ell el seu perdó per la fe que li mostra i que el salva, aplicant-li la seva mort a la Creu per redimir-lo. Perquè sempre és Jesucrist qui, quan tenim fe en Ell i li demanem que es recordi de nosaltres deixant-lo així actuar en la nostra persona, ens perdona, reconcilia, allibera i ens atorga la pau.

Perquè igual que pel delinqüent el món humà se li torna hostil i es denunciat, perseguit, arrestat, jutjat i condemnat, i sofreix la pena, pel pecador és el món espiritual el que se li torna hostil, ja que perd a Déu i queda en mans del diable, que l'esclavitza, l'acusa, el tortura i el condueix cap a la mort. L'ésser humà no en pot sortir per sí sol, ni amb l'ajut d'altres éssers humans quan Déu no hi intervé. Són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui li donen el perdó, i així el pecador és guarit, reconciliat amb el Pare, alliberat del jou del pecat, del diable i de la mort que l'esclavitzaven i de l'Infern que era el seu futur, i li donen la pau amb Déu, amb els altres, amb si mateix i amb tota la Creació, és a dir tot allò que el pecat havia trencat i li havia fet enemic i dolent i li feia mal. Perquè al malvat tot, fins i tot allò bo, se li torna dolent, i vivint en un caos està en guerra amb tot, mentre que al pecador penedit, convertit i perdonat tot, fins i tot allò aparentment dolent, se li fa bo per l'acció de Déu i viu d'una tot altre manera perquè havent recuperat la dignitat humana i la innocència perdudes torna a estar en pau, com un nen petit, amb tot i amb tots, perquè ho està amb Déu, que és el Tot en tots i en tot. El pecador que anava cap a la mort, amb la intervenció de Jesucrist ho evita i se n'aparta i fa el camí de la vida, i si com el bon lladre creu en Ell, no mor més, perquè encara que hagi de morir en aquest món, viu per sempre en l'altre i ja no morirà mai més. 

En aquest món el bé i el mal estan barrejats, en la Natura, en la societat humana, en els altres i en nosaltres mateixos. Però a partir de deixar aquest món hi ha dos móns ultraterrens separats i absolutament diferents. En l'un, amb Déu que és el Bé, tot és bé sense cap mal. En l'altre, sense Déu, tot és mal, sense cap bé. I tots dos són il·limitats, sense fi, perquè són eternitat. Són Jesucrist i l'Esperit Sant qui ens guanyen l'entrada al Regne de Déu, Regne de vida, llum, amor, veritat, justícia, bondat i pau, en el que no pot entrar cap resta de pecat ni de mal, per la qual cosa alguns salvats necessitaran encara ser purificats prèviament en l'altre vida, per ser ben purs i dignes de participar-hi. Aquest Regne ja comença a establir-se i a gaudir-se en aquest món quan per la nostra connexió amb Jesucrist i seguint la inspiració de l'Esperit Sant donem bons fruits, ja que el seus estatuts d'entrada són l'haver viscut en gràcia els 10 manaments, el mínim exigible, i el progrés en ell i l'entrada immediata són les Benaurances, l'ideal que se'ns proposa i en el que sempre podem avançar més i més, deixant que Déu ens faci sants, és a dir que anem modelant-nos com fills adoptius seus pel baptisme al seu Fill propi, Jesucrist, el Sant, mitjançant l'acció de l'Esperit Sant que per do actua sobretot a l'Església. 

Aquest Regne de Déu, del que Nostre Senyor Jesucrist és el Rei i ho sotmet tot a Déu Pare, és el de la felicitat i l'alegria inesgotables perquè en ell se'ns invita a la visió beatífica i a entrar en la dinàmica trinitària, és el Paradís, el Cel i la Glòria. Però a part d'aquest hi ha un segon regne, el del diable, on van tots aquells qui rebutgen a Jesucrist i la seva salvació, i també es  neguen el perdó i la santificació per l'Esperit Sant, i per tant no coneixen ni veuran a Déu, sinó que amb els dimonis i els altres condemnats viuran en el lloc i l'estat on tot és mal sense cap bé, l'Infern, on tot és mort, tenebres, odi, ràbia, càstig, maldat i dolor i sofriment, el més gran i terrible dels quals és el saber que mai veuran i coneixeran Déu, que és el que tot ésser creat, angèlic o humà, més desitja i necessita, fins i tot contra la seva voluntat, i aquesta privació és el gran Mal, que va acompanyat de molts altres mals. I no sabem si n'hi ha molts o pocs en aquesta situació, només Déu ho sap, i quan a Jesucrist se li va preguntar si eren molts o pocs els qui se salven de caure-hi, va contestar que el que ens hauria de preocupar no és si són molts o pocs, sinó el mirar de ser dels qui es salven. 

A la fi de cada vida i a la fi de tot el món, tothom haurà de trobar-se amb Jesucrist i ser jutjat en l'amor de caritat, és a dir en la major o menor semblança amb Ell. I com li va dir Jesucrist mateix en unes aparicions a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar davant d'Ell. Els qui havent-lo reconegut com a Rei i Senyor s'hagin acuollit agraïts a la seva salvació i amor, li hagin demanat perdó i confiin en Ell, trobaran la seva misericòrdia, seran salvats i entraran al Regne del Cel. Però els qui no el reconeguin, no l'accepti i no creguin que els hi ha de perdonar res, no havent volgut el seu perdó ni cregut en Ell, trobaran la seva justícia divina sobre els seus pecats i sobre la seva condició, i aniran a la perdició eterna per la seva supèrbia en haver-lo menyspreat i negat, el mateix pecat dels àngels caiguts amb els qui compartiran la sort i el destí. Perquè Déu és just i misericordiós, i deixa que la llibertat humana trii amb que es vol trobar, si amb la misericòrdia o amb la justícia. I tot i que Déu vol salvar a tots, i ho intenta des del bressol fins al llit de mort durant tota la vida de cada home i dona que ha creat, també respecta plenament la llibertat humana, i per això si un decideix obcecar-se i endurir-se en el pecat i el mal, en la negació i en la impenitència, insistint en no voler convertir-se ni obeïr-lo, i s'obstina desesperant o presumint fins el final, Déu haurà de respectar aquesta voluntat convertida per la mort en la decisió final i l'essència elegida d'una determinada persona, i aquest es trobarà amb la seva existència, la seva divinitat i reialesa sobre tot, i amb el seu judici diví sobre la seva decisió última i definitiva. I la sentència tant en aquest cas de la condemnació com en l'altre de la salvació, serà ja irrevocable, perquè en el món futur de l'eternitat ja no hi ha el temps dels canvis, i allò que siguem en el moment de la mort, allò seren ja sempre.  

Els dos destins corresponen a la voluntat salvadora de Déu i a la voluntat humana de pecar, respectivament. Davant de Jesucrist Rei i Jutge universal, alguns hauran procurat fer la seva voluntat divina i entraran al Cel amb Déu, altres hauran menyspreat, ignorat i desobeït la voluntat de Déu, fiant-se d'altres coses, i el Senyor els hi dirà "has fet sempre la teva voluntat, doncs mira on et porta" i seran deixats a les tenebres exteriors de la infelicitat. 

Es tracta doncs d'escollir i és ben fàcil i clar, entre Déu i el Cel o el diable i l'Infern, i cal escollir ja en vida, quan encara es pot fer i és meritòri fer-ho. Un dels retrets més forts dels qui perderan la visió i la proximitat de Déu definitivament, i amb ella el sentit, la meta i la felicitat de la vida, tan aquesta com l'altre, haurà de ser "Què fàcil que era!". 

Deixem-nos doncs salvar per Jesucrist, Rei de l'Univers, i que Ell ens guï i ens condueixi al Cel amb Déu, la Verge Maria, els àngels i tots els sants! Preguem a Déu que així sigui! 

(1) Que no obstant la tragèdia del que expressen són l'inici d'un Salm, una oració que manifesta en conjunt la confiança i l'esperança en Déu que finalment actua i salva, fent justícia.

(2) Normalment la crucifixió horroritzava als jueus, que la tenien per maldició divina, i que no la volien veure ni sentir-ne a parlar, perquè els horroritzava i se'n escandalitzaven, però que en el cas de Jesús es van saltar totes aquestes justificades prevencions humanes i no sols van demanar i instigar al poble a demanar la insòlita petició "Crucifiqueu-lo" sinó que van aconseguir amb mentides i falsedats i amb la seva pressió per tal que no fos perdonat, que fos realment crucificat per les autoritats romanes, les úniques que tenien tal poder. Però pensant fer un gran mal, el poder de Déu ho va capgirar tot, i sense saber-ho ni voler-ho van col·laborar malgrat ells a l'obra salvadora de Jesucrist. I que en feien una de molt grossa i que per un orgull i obcecació satànics no els importava gens es veu en la seva afirmació, quan Pilat els hi va dir que Jesús era innocent i que ho feien ells, perquè ell se'n rentava les mans, "Caigui la seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills", que en la seva visió de les coses era una sacrílega automaledicció conscient, però que Déu, que del mal treu un major bé, va convertir en un desig llavors inconscient de salvació, ja que la sang de Crist es va vessar per al perdó dels pecats humans i com a signe i segell de la nova i definitiva Aliança, el Nou Testament i l'Església  

(3) Que per altre banda, excepte St. Joan, el van abandonar i van fugir per por, havent-lo conegut, vist la seva autoritat personal, els seus miracles i la seva doctrina, i fins tres d'ells, un d'ells St. Joan certament, però els altres dos St. Pere i St. Jaume, havien entrevist la seva divinitat en la Transfiguració. St. Pere fins i tot el va negar tres vegades, cosa que per un jueu volia dir d'una forma definitiva i irrevocable, però que Jesucrist, que com a Déu no està subjecte a aquestes convencions humanes, no sols li va perdonar, sinó que li va permetre compensar-ho afirmant-li també el seu amor per Ell tres vegades, i el va confirmar com a cap dels apòstols i de l'Església. I tots els apòstols excepte St. Joan, que com la Verge Maria havia acompanyat espiritualment el martiri de Jesús a la creu, van morir màrtirs igual que el seu Senyor. El pecat de Judes, a més de la traició, va ser l'apostasia i la desesperació que el van portar al suicidi potser fins i tot abans de la mort de Jesús, sense confiar ni poder rebre el seu perdó.

(4) Com per exemple feia notar St. Antoni Maria Claret. 

Savis dels dos móns

Segell episcopal de St. Albert Magne, 1261

La festa de St. Albert Magne (c. 1206 - 1280), sant i científic medieval, actual patró dels estudiants universitaris de ciències, evoca a tots aquells veritables savis tant del món natural com del sobrenatural que com ell han destacat al llarg dels segles. 

Citant només els pioners antics i medievals es pot fer la relació d'alguns dels principals: 

St. Agustí, imatge del segle VI

St. Agustí (354 - 430), de prodigiosa intel·ligència, que va avançar conceptes que la ciència moderna ha trobat un mil·leni i mig després. 

St. Isidor de Sevilla (c. 556 - 636)

St. Beda el Venerable (c. 672/73 - 735)

El papa Silvestre II en una imatge del seu temps

El papa Silvestre II (999 - 1003), el monjo occità Gerbert d'Orlhac (c. 946 - 1003), que havent adquirit un extraordinari bagatge de coneixements de la ciència àrab a les escoles de Vic i Ripoll, sobretot de matemàtiques i astronomia, va conèixer i adoptar la numeració indoaràbiga, amb el zero inclòs, i quan va ser papa la va promoure, també va inventar un àbac per fer càlculs ràpids, va construir un orgue i un globus terrestre i diversos rellotges, va reintroduir a Europa l'esfera armil·lar per a l'observació dels astres,va recuper el sistema taquigràfic romà per prendre notes ràpidament, va idear i descriure l'astrolabi mig segle abans que es fes realment, i va iniciar el renaixement científic europeu del segle XI, perquè com a papa va instar al clergat a usar el sistema decimal, que facilitava enormement fer càlculs matemàtics, i això va portar a la seva progressiva acceptació general.  

El bisbe Robert Grosseteste 

Robert Grosseteste (c. 1170 - 1253), empirisme i inici del mètode científic  

Johannes de Sacrobosco (c. 1195 - c. 1256) 

Roger Bacon (c. 1214 - 1294), ciència experimental

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), ecologista, per la seva actitud davant la Natura 

St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274)

Ramon Llull, Ars Magna c. 1321

Ramon Llull (c. 1232 - c. 1316) 

Guillem d'Ockham, Lògica 1341

Guillem d'Ockham (c. 1285 - c. 1348), la "navalla d'Ockham" 

Jean Buridan (c. 1300 - 1360)

  

Nicole Oresme 

Nicole Oresme (c. 1323 - 1382) 

El cardenal Nicolau de Cusa

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), Univers sense límits, les estrelles sols i amb terres habitades 

I n'hi ha molts més, de les Edats Moderna i Contemporània, un bon nombre dels quals han posat les bases de la Ciència d'avui dia.   

L'església

Allà on Déu es troba més amb els homes

I on els homes troben més a Déu! 

La fi del món

Quan Jesucrist ens parla de la fi del món o dels temps últims es refereix a tres situacions diferents però relacionades entre sí:

Crist llum del món, romànic de St. Climent de Taüll (1123)

La fi del món personal, l'hora de la mort, que no ens ha d'agafar mai desprevinguts i per a estar-hi ben preparats cal estar sempre en gràcia de Déu. En diverses ocasions queda clar que es refereix a això, a vegades explícitament, d'altres fent pensar i reflexionar. Per a cadascú aquest món temporal s'acaba amb la seva mort i per tant és un tipus de fi del món. I un destí definitiu, perquè el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament. 

La fi del món d'un temps, d'una cultura, d'un tipus de societat, com ha passat amb tants regnes, imperis i països que han acabat la seva existència després de segles i en ocasions mil·lennis, i en aquest cas concret es sol referir per als seus oients a la destrucció de Jerusalem i el Temple l'any 70, uns quaranta anys després de la seva pròpia mort en creu i resurrecció pasqual, quan els romans aixafaren la gran revolta jueva iniciada l'any 66 després de moltes dècades d'efervescència nacionalista, i encara semble haver-hi alguna que altra al·lusió a una nova derrota, aquest cop definitiva i de conseqüències encara més terribles, al final de la rebel·lió de Bar Kochba entre els anys 132 - 135, quan els jueus foren fins i tot expulsats de Judea i la ciutat de Jerusalem en ruïnes va ser reconstruïda pels romans com a ciutat pagana i amb un nom diferent, Aelia Capitolina. Aquesta fi del món jueu a Terra Santa, mostra clarament la fi del temps de l'Antic Testament, amb els sacrificis del Temple, que en realitat ja havia acabat cap a l'any 30 (1) amb la Redempció, la Pasqua, l'Ascensió que obria el Cel, i el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta, que havia donat naixement a l'Església, i és en sí mateixa també una mena de preludi de la fi del món general, amb la que comparteix característiques com els avisos divins i els grans transtorns humans, si bé Nostre Senyor les distingeix. 

I la fi del món general, amb el fi de l'aventura humana sobre la Terra, i el Judici Final, de la que ningú sap ni el dia ni l'hora, i pot succeir en qualsevol moment, que tant podria ser demà o l'any vinent com d'aqui un o alguns segles, o de mil, deu mil, cent mil o un milió d'anys, perquè per Déu mil anys són com un dia i un dia com mil anys. Aquesta fi de la Humanitat i de la Històra, veurà l'últim enfrontament decisiu entre el Bé i el Mal, amb l'apostasia general, el regnat breu però terrorífic de l'Anticrist, la batalla final decisiva de l'Armagedó i el retorn gloriós de Jesucrist en glòria i majestat, per jutjar després de la ressurrecció de tots els morts, les vides individuals - que des del moment de la seva partença a l'altre món ja coneixien el seu judici i destí - tant dels ressuscitats com dels qui puguessin assistir-hi vius, així com totes les societats, nacions i pobles d'arreu del món i de tots els temps, i a la mateixa Humanitat. En aquell moment Crist mostrarà la veritat, desfent tots els enganys i falsedats, tot se sabrà, tothom serà conscient de com ha viscut la seva fe, esperança i sobretot la caritat, tant personalment com col·lectivament, les víctimes seran reivindicades i es farà justícia, alhora que es concedirà el perdó als qui abans de morir hagin reconegut els seus pecats, s'hagin convertit i penedits hagin suplicat la seva misericòrdia i confiat en ella. Aquesta situació, que a tothom ha d'arribar tard o d'hora, com les anteriors, serà esgarrifosa pels endurits en el pecat, enganxats en ell, i pels superbs, egoístes, sense amor ni compassió, que han viscut sempre fent la seva pròpia voluntat i desigs i pels descreguts i incrèduls o seguidors de vanes doctrines humanes del seu gust i gent similar, però pels bons, humils, senzills, pobres en l'esperit, víctimes innocents, justos, sants i tots els qui hagin cregut en Jesucrist i s'hagin acollit a Ell, reconeixent-lo com a Déu, Senyor i Salvador, fent la seva voluntat i acceptant agafant la creu de la seva vida l'hagin escoltat i seguit, serà el temps de la seva salvació i l'inici de la seva glorificació eterna, i per tant el veuran i viuran amb una alegria i felicitat immensa incomparable i inexpressable. Per això Crist també ens diu que els primers seran els darrers i els darrers els primers, els poderosos seran derrocats i els humils seran exaltats, és a dir que això no sols succeïrà en les categories humanes i mundanes que desembocaran en una inversió escatològica, sinó fins i tot en els escollits, en els que en el seu major o menor grau de glòria es compensaran esforços, sacrificis, sofriments i penes patides en la vida terrenal. 

Estiguem sempre preparats i a punt, perquè sobretot el primer i darrer judici no ens agafi desprevinguts sinó amb la gràcia divina en nosaltres! 

La religiositat humana

Algunes de les figures més religioses conegudes de governants i líders de la Història antiga: 

Segle XXII aC 

Gudea, ensi de la ciutat de Lagash (2140 - 2120 aC) en el Període Neosumeri.

En les seves estàtues sempre sol aparèixer amb les mans creuades, és a dir resant. Era conegut per ser un governant molt religiós. El seu regnat va ser pacífic i dedicat a construir, sobretot temples, i en tot es va mostrar pietós i fervorós. 

Segle VIII aC 

Piânkhi, en nubi Piye, rei de Kush i faraó d'Egipte (745 - 715 aC) 

Estela de la Victòria de Piye
i la seva tomba amb piràmide
a l'actual El-Kurru, Sudan 

Piânkhi, que va acabar la conquesta d'Egipte iniciada pel seu pare, el fundador de la dinastia 25 de faraons nubis (750 - 655 aC), va plantejar les batalles de conquesta sobre l'anterior dinastia 24 de faraons libis, amb una gran noblesa i cavallerositat basant-se en les seves profundes creences religioses de la religió egípcia adoptada ja de segles pel regne de Kush: el resultat de la batalla l'havien de decidir els déus i no pas l'astúcia o l'habilitat humanes, per això procurava plantejar-les sempre en igualtat de condicions, no volent aprofitar-se de cap mena d'avantatge o superioritat. També, tot i que era expeditiu amb els que se li enfrontaven el resistien, sempre va considerar que manava per voluntat divina per mantenir la justícia al món, preferia que no hi hagués d'haver lluita i se li sotmetesin, i va ser un monarca generós, acceptant la nota de rendició que li va enviar l'últim faraó libi, refugiat al Delta, i sense aprofitar la victòria ni consolidar el domini, cosa que després d'una nova rebel·lió a la seva mort faria el seu fill l'any 712 aC, se'n va entornar a la seva capital Napata, a l'actual Sudan, fiant-se de la paraula del vençut. Aquest faraó negre d'un país i una civilització ja molt religiosa com era l'antic Egipte és un exemple de la influència positiva de la religiositat sobre un mandatari.     

Segle VI aC 

Nabònid, nascut cap el 620/615 aC i últim rei caldeu de Babilònia entre 556 - 539 aC, no era caldeu sinó d'ascendència assíria i potser també aramea, ja que el seu pare era arameu o assiri. La seva mare Adad-guppi  (648 - 544 aC) que era assíria i sacerdotessa durant 95 anys del déu Lluna (Sin) a la ciutat de Harran, va predir que aquesta divinitat faria rei de Babilònia al seu fill per tal de restaurar aquesta ciutat i promoure el seu culte, i quan això va succeir com havia predit el seu fill, ja educat per ella en la passió religiosa, es va considerar investit d'una especial missió divina.   

Una representació de Nabònid, feta en el seu regnat, en actitud oferent davant la Lluna, el Sol i Venus

Nabònid, Nabu-na'id, va tenir tota la seva vida una gran religiositat, sent molt devot del déu lunar, al que pretenia imposar com a déu màxim, substituint al déu Marduk (el planeta Júpiter) en aquella època tan predominant a l'Imperi Neobabilònic que a la pràctica tendia cap a un henoteisme. L'exaltada religiositat de Nabònid va ser considerada exagerada, problemàtica i fins malaltissa ja al seu temps, pel seu intent reformador del culte i sobretot pel seu llunyà retir i aïllament autoimposat a l'oasi de Talma al desert d'Aràbia i concretament a la regió de Hedjaz, entre els anys 552 - 543 aC, quan era rei, deixant el commandament efectiu durant aquells anys al seu fill Bel-shar-usur, el Baltasar de la Bíblia, com a regent en nom seu, per dedicar-se ell a viure més intensament les seves ocupacions religioses, tot i conservant la categoria de rei. Havent descuidat la defensa del seu Imperi davant l'amenaça persa cada cop més poderosa, el primer que va fer quan va retornar a Babilònia per reprendre la direcció del país va ser intentar canviar a Marduk per Sin, sense èxit per l'oposició general, i més tard essent de nou fora i estant Babilònia en perill per l'imminent assalt persa, va ordenar enviar les estàtues dels principals déus de l'Imperi a la capital com a mesura defensiva. Quan el rei persa Cir II el Gran va conquerir Babilònia el 539 aC, el rei en funcions era Belsharusur, que és mort pels invasors en la seva conquesta per sorpresa i sense lluita. Nabònid es rendeix des del lloc on havia fugit i Cir II li respecta la vida, deportant-lo a la regió de Karmana a l'Iran, on va viure encara forces anys, morint durant el regnat de Dàrius II (522 - 486 aC), essent ja centenari o supercentenari. 

Tots aquests caps de països molt imbuits de religiositat, i forces més com Akhenaten, Ashoka i molts més arreu del món i al llarg dels segles, són exemples d'intents espirituals individuals humans i la seva repercusió col·lectiva, però sense una connexió amb el Déu veritable, que només pot procedir de la revelació d'aquest i no pas dels esforços humans incapaços, tot i poder arribar finalment per la intel·ligència i la raó a algunes conclusions com les de l'existència de Déu, el seu caràcter creador i regidor de l'Univers i la seva unicitat, no poden salvar la distància existent entre Déu i l'home i es queden en això, en esforços o intents, no sols insuficients sinó en direcció equivocada. El veritable contacte amb Déu només ve per iniciativa d'Ell i històricament ha tingut lloc amb la seva Revelació iniciada als patriarques i al poble d'Israel i culminada en la seva pròpia vinguda al món encarnat en un home, Jesucrist, Nostre Senyor, i en el posterior Cristianisme i Església que el reconeix i el segueix i on més actúa. Tinguem en compte aquest gran privilegi que tenim per pura gratuïtat i bondat divines, ja que l'home per si sol no pot encertar-ho, per molt que ho intenti i per molt bona voluntat que hi posi. 

Aprofitem doncs aquesta gran avantatge del do del coneixement de Déu i de la salvació que se'ns ha donat per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i amb la seva Ascensió i do diví de l'Esperit Sant. Siguem bons i intel·ligents i acceptem-ho i visquem-ho, que ens és un gran bé, realment ho necessitem i ens eleva molt com a éssers humans!