divendres, 12 d’agost del 2022

Sagrat i profà

Moltes de les coses més importants de la vida humana, tan individual com social, tenen un origen religiós, sagrat. L'Astronomia i la Història per exemple, així com les més variades activitats de la creativitat humana:  l'arquitectura monumental,  la literatura, l'art, la música, cant i dansa, van tenir no uns inicis profans sinó sacres, de relació amb el món diví, tot i que alhora poguessin servir per a finalitats funcionals. Fins avui dia moltes de les millors i més importants realitzacions culturals i artístiques mundials són religioses. 

Ara bé, al llarg dels mil·lenis hi ha hagut civilitzacions, i també èpoques, més destacadament religioses, on la religió ho era gairebé tot, i altres en les que la part no religiosa de la seva cultura, tant en motivacions, aspectes formals i objectius, tot i ser encara minoritària, tenia més presència, reconeixement i ús. És el que acadèmicament se'n diu societats de discurs mític, la immensa majoria, i societats de discurs lògic, com el món grecoromà i abans potser també en bona part els indoeuropeus. 



Així l'Antic Egipte, ja des del 3150 aC si no segles abans, era una societat marcadament religiosa en que tot estava presidit per les seves divinitats i la relació humana amb elles, així com les expectatives de judici i vida en el més enllà, sempre que es donessin unes determinades condicions. Al sobirà egipci se'l considerava intermediari amb els déus i ell mateix tenia un caràcter semi-diví ja en vida. Els extraordinaris monuments de la seva civilització, des de les grans piràmides del Regne Antic (c. 2650 - 2250 aC), fins als hipogeus de l'Imperi Nou (1550 - 1070 aC), comprenent els molts grans temples, l'extensa i important classe sacerdotal, les escultures i altres representacions de les divinitats i la mateixa escriptura, amb els jeroglífics o "caràcters sagrats" com la versió més important, la momificació i els luxosos enterraments plens d'art i objectes, tot remetia a un altre món i una altre realitat, que ara veiem demoníaca, però que era la que ells pensaven i que consideraven molt més important i real que aquest món material i temporal. Tenien també la seva part no religiosa, purament mundana o tècnica, però era més petita i menys important en el conjunt o bé portava alguna mena de referència religiosa. 




En canvi Sumèria (IV mil·leni aC - 1850 aC), tot i tenir com totes les cultures una important part religiosa, ja que no hi ha hagut cap comunitat ni societat que no hagi tingut la vessant de la concepció i relació amb allò sobrehumà i sobrenatural, era una civilització a la que per comparació en podríem dir terrenal, tot i que relativament, no en termes absoluts. Així l'escriptura, primer pictogràfica i evolucionant a cuneïforme, s'usava inicialment per a anotacions comercials, funció que també tenien destacadament els seus temples. Els seus primers herois mítics són humans i al final han de conformar-se en ser només humans, al contrari que la divinització dels reis egípcis i que la seva vida en el més enllà molt detallada i oberta a cada vegada més gent. Les realitzacions sumèries, com la roda, la geometria, l'elecció dels nombres 360, 60, 24 i 12, perquè tenien molts divisors, els invents, la seva visió de la vida més pràctica i útil, són més mundanes i en diríem laiques o seculars. Una antiga endevinalla sumèria feia "Un edifici, hi entres cec, hi surts veient..." i la resposta a l'enigme era "l'escola", perquè era on s'aprenia a llegir i escriure i també a saber els nombres i a fer operacions aritmètiques, els mapes, observar els astres, les aplicacions, etc. També una paraula que segles després va esdevenir una cosa com "vampir", al principi en els textos era tan sols el recaptador d'impostos. Clar que tenien els seus ídols, els seus mites, i personatges genuinament religiosos, com Gudea de Lagash, representat sempre resant, però la impressió que donen les ciutats-Estat sumèries és que no s'hi dedicaven tant ni amb tanta afició com els egipcis, i que tenien encara més en compte que aquests la vessant utilitària. 

De civilitzacions i cultures especialment religioses n'hi ha hagut moltes, sobretot a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, com la Cristiandat del primer mil·leni i mig, l'Islam i moltes d'altres fins ara, com el Tibet. De mundanes podem citar Grècia i Roma, el Renaixement i la Modernitat, i l'Occident contemporani des de 1750 ençà. Són dues maneres de veure i enfocar la vida, una de curt abast, principalment en aquest món i les seves realitats materials i econòmiques, i l'altre de llarg abast, pensant principalment en Déu, l'infinit i l'eternitat, coneguts per la seva revelació bíblica i en Crist, o sense arribar lluny ni encertar-ho, en les especulacions humanes de diverses religions diferents, incapaces de saltar la immensa distància entre Déu i la Humanitat, i que per tant es queden en mers intents de la ment humana, de major o menor valor, i amb algun assoliment notable, com que la intel·ligència humana pugui deduir per observació i raonament l'existència de Déu i la seva unicitat, però poca cosa més, sense arribar als grans misteris com el de la Trinitat, l'Encarnació, la Redempció i la Ressurrecció de Déu Fill fet home com nosaltres, i altres, que coneixem només perquè Déu mateix ha volgut revelar-nos-els. Cal aprofitar-ho i viure-ho, sabent que mai agrairem prou tan gran do que se'ns ha fet i se'ns fa.    

dijous, 11 d’agost del 2022

Ara fa 12 anys

Un mes d'agost, més o menys per aquestes dates, tres diaques i seminaristes vam fer al monestir de Poblet el recès de preparació per a l'ordenació sacerdotal, en un retir amb exercicis presidit pel bisbe de Vic, Romà Casanova. 


Erem Joan Prat (1980), Xavier Bisbal (1982) i qui això escriu, Ricard Lázaro (1954), que a més de les conferències que ens va fer el bisbe, vam compartir la Missa diària, la Litúrgia de les Hores i els àpats amb els monjos benedictins. Els dos futurs sacerdots joves són d'Igualada i en el meu cas tot i que nascut a Barcelona, on vaig passar els 13 primers anys, he viscut la major part de la meva vida a Folgueroles. Per experiència puc dir que el recès en part i sobretot el temps d'espera posterior fins a l'ordenació va ser no sols de reflexió, sinó també de lluita espiritual, que per sort vaig superar. 

Perquè personalment, tot i que no tenia cap dubte sobre la fe i sabia per convicció que l'Església Catòlica està en possessió de la veritat, perquè té la Revelació divina i la successió apòstolica, les temptacions d'última hora em feien dubtar de si en seria capaç i si estaria a l'alçada, perquè veia que tot i tenint vocació era una gran responsabilitat, em reconeixia pecador i necessitat de que la gràcia divina me'n fes digne, i recordava allò de que més dura seria la caiguda com més alt haguessis arribat, que com es diu, si l'òptim es corromp es converteix en pèssim. I també que el diable fa la guerra als qui li fan la guerra, i que en la batalla espiritual com en les altres ataca més fort i primer als qui tenen càrrecs, i per això necessitem que preguin molt per nosaltres, igual que nosaltres ho fem per la gent, per tal que no defallim i que a l'adversari el poguem resistir forts en la fe.

Però vaig recordar que no som nosaltres els que l'hem escollit a Ell, sinó Ell el que ens ha escollit a nosaltres, i que Jesucrist ens acompanya i guia sempre, ens defensa i protegeix i no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces. Junt amb la presència i l'ajuda de Déu, al que els sacerdots estem especialment consagrats per sempre, ara i per tota l'eternitat, també tenim la de la Verge Maria, la dels àngels i dels sants, així com la de les ànimes del Purgatori, i també la de les persones bones d'aquest món, que reconeixen la veu de Jesucrist en l'humil burret que el porta, com a l'entrada a Jerusalem el diumenge de Rams, i el segueixen i li fan cas. I també el fet que fins un ministre indigne i en pecat dona vàlidament tots els sacraments, perquè no és ell, com tampoc en el cas dels dignes i sants, sinó Crist i l'Esperit Sant que actuen a través seu, com instrument que han escollit, per a convertir i salvar pecados i a major glòria de Déu Pare. Com tampoc Nostre Senyor no escull necessàriament els millors, sinó els que Ell lliurement vol, i sovint es serveix dels més petits i senzills, els qui més reconeixen i es dolen dels seus pecats i faltes, per tal que no s'enorgulleixin i per fer vencer els dèbils front als forts, de manera que tots vegin que no són els instruments humans sinó l'acció divina la que dona la victòria sobre el mal i l'enemic. Hem de confiar sempre en Ell, perquè si sense Ell no podem res, amb Ell ho podem tot!

Demanem-li, doncs, tots a Déu que ens doni molts i sants sacerdots nous i que conservi en el servei i santifiqui als qui ja ho són! 

dimecres, 10 d’agost del 2022

Dies de cel

Sant Domènec de Guzmán (1170 - 1221) és el patró de l'Astronomia i dels astrònoms, els científics que estudien els astres i l'Univers i dirigeixen els seus telescopis i aparells al firmament nocturn. La seva festa es celebra el 8 d'agost. 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot catòlic i científic descobridor del Big Bang

També a les nits d'estiu es veu en el cel el Triangle d'Estiu: les brillants estrelles Vega de la Lira, Altair de l'Àguila i Deneb del Cigne.


I el 10 d'agost es veuen les Llàgrimes de Sant Llorenç, una pluja d'estels fugaços que segons la tradició es va veure a Roma la nit després que hi fos martiritzat el diaca Sant Llorenç, cremat a la graella, com si el món plorés la seva mort i alhora el cel esclatés en focs artificials per la seva entrada al Cel. 


Són dies de mirar el cel, en les nits estivals, per admirar les meravelles de la Creació i de la seva grandesa i mirar d'alçar els nostres ulls de la Terra al Cel! 

dilluns, 8 d’agost del 2022

Sants de la família

En una altra entrada del Blog vaig fer una entrada amb una llista de sants familiars per a mí, en el sentit de coneguts, als qui tinc devoció o que m'atrauen especialment pel seu carisma. En aquesta faré una llista de sants familiars en sentit literal, és a dir que el nom dels quals és el dels meus parents o amb els que hi estic molt relacionat per un motiu o un altre. Alguns coincideixen però d'altres no: 

Jesús: Nativitat. 

La Verge Maria, Mare de Déu, en diverses advocacions: Carme, Concepció, Immaculada, Mercè, Meritxell, Mireia, Montserrat, Neus...

Arcàngel Miquel, Àngel  


I els sants de la família: 

Raquel (II mil·leni aC)

Daniel (s. VI aC) 

Sta. Anna (s. I aC) 

Sta. Elisabet (s. I aC - inicis s. I)

St. Joan Baptista (c. 5 aC - c. 29)

St. Jaume  (+ 42)

St. Llàtzer (s. I) 

Sta. Marta (segle I)

St. Marc (c. 12 - c. 68) 

Sta. Marina (119 - 139) 

Sta. Digna (+ c. 259)

Sta. Cristina (+ 295) 

St. Jordi (+ 303)

St. Sergi (+ 303) o un altre St. Sergi (+ 304) 

St. Genís (+ c. 305)

St. Adrià (+ 306) 

St. Eusebi (+ 310)

Sta. Helena (c. 247 - c. 330) 

St. Antoni (250 - 356)

St. Aleix (+ 412)  

Sta. Geòrgia (s. VI) 

Sta. Berta (539 - 612)

St. Arnau de Metz (582 - 641) o St. Arnau de Soissons (c. 1040 - 1087)  

St. Ricard pelegrí (+ 722) i/o St. Ricard bisbe (1195 - 1253)

St. Ramon de Roda (1067 - 1126) i/o St. Ramon Nonat (1204 - 1240) 

St. Ernest (+ 1148)

St. Francesc (1181/82 - 1226)

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) o St. Albert carmelita (1240 - 1307)

St. Francesc Xavier (1506 - 1552)

St. Carles Borromeo (1538 - 1584)

Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903)  


- educadors:

La Verge Maria, sota l'advocació del Roser 

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) 

St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

St. Antoni Mª Claret (1807 - 1870)


- geogràfics, parroquials, eclesiàstics, devocionals i altres (1): 

Nostre Senyor Jesucrist, com a Crist Rei, Sagrat Cor, el Santíssim Sacrament... 

La Mare de Déu en diverses advocacions, com el Carme, la Immaculada Concepció, l'Assumpció, l'Immaculat Cor de Maria, Stella Maris, la Pietat, Montserrat..

Salomó 

St. Jaume (+ 42)

St. Gervasi (c. s. II)

Sts. Llucià i Marcià (+ 255) 

Sta. Eugènia (+ c. 258)  

St. Quintí (+ c. 287)

St. Quirze i Sta. Julita (+ 304) 

St. Julià (c. 231 - 305)

St. Hilari (315 - 367) 

St. Martí (c. 316 - 397)

St. Domènec (1170 - 1221)

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) 

St. Simó Stock (1165 - 1265) 

Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

St. Joan de la Creu (1542 - 1591) 

St. Felip Neri (1515 - 1595)

St. Miquel dels Sants (1591 - 1625)

Sta,. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) 

St. Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787) 

St. Pau de la Creu (1694 - 1775) 

Maria Magdalena de l'Encarnació (1770 - 1824)

St. Antoni Maria Claret (1807 - 1870)  

Sta. Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Sta. Joana Jugan (1792 - 1879)

St. Joan Bosco (1815 - 1888) 

Caterina Coromina (1824 - 1893)

Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1897) 

Antoni Gaudí (1852 - 1926)

Roger Schulz (1915 - 2005)  

Myrna Gallagher (1937 - 2020) 

De tots els citats, la immensa majoria dels quals són sants canonitzats, n'hi ha uns quants que apareixen en diverses ocasions, així a Barcelona fins l'any 1962 viviem al carrer St. Antoni Maria Claret, anavem a Missa els diumenges a l'església del Cor de Maria, i un meu germà i jo cursavem estudis amb els Claretians, estant molt a prop tots els llocs, però més tard a Vic vam viure entre 1968 - 1970 en un pis d'un edifici on durant la Guerra Civil havien estat amagades les restes del Pare Claret, i que era a prop de l'església de la Mercè, on soliem anar a Missa, dels Pares Claretians i on estan exposades les restes del sant. I aquell carrer on viviem es deia Sant Miquel dels Sants, patró també de Vic, i entre 2009-2010 vaig ser destinat com a diaca a St. Miquel de Balenyà i de nou des de 2019 com sacerdot adscrit a la parròquia, dedicada a St. Miquel dels Sants. També St. Domènec, patró dels astrònoms i de l'Astronomia, a la que he sigut molt aficionat des de jove, i que des de 2019 sóc vicari de l'església del mateix nom a Vic. També molt sovint amb el meu pare anavem a Missa a l'església del Remei de Vic, regida pels franciscans, i St. Francesc d'Assís és un sant que m'ha atret molt. 

Tant de bo tots els sants, i amb més motiu aquells de qui nosaltres o els nostres parents, o el poble on habitem o les esglésies on anem porten el seu nom i li estan especialment encomanats, ens ajudin i intercedeixin per nosaltres! 

(1) Incloent esglésies a les que he anat sovint per assistir a Missa o rebre o donar sacraments, o he anat per fer una estança. En aquest grup incloc alguns no sants, encara no canonitzats, com fundadores o l'arquitecte de la Sagrada Família on a mitjans dels anys 1960s anaven sovint a Missa perquè era a prop de casa, o en un cas de tipus cristià ecumènic, ja que dues estances a Taizé el 2005 i 2008 em van influir molt, com també va ser molt positiva una estança a Medjugorje el 2014, tot i que aquí no cito a ningú.  

Sempre a punt

Nostre Senyor Jesucrist ens avisa amorosament que estiguem sempre a punt.


Una anècdota que s'atribueix a Joaquim Blume (1933 - 1959), el gimnasta que hagués pogut ser un dels millors del món si no hagués mort en un accident d'aviació quan era encara molt jove, és que en una ocasió estava jugant a ping-pong amb un grup de joves al voltant i un d'ells va preguntar, en confiança, què farien si sabessin que al cap de poc s'havien de morir. Un va dir que faria un acte de contrició, l'altre que buscaria un sacerdot per confessar-se, un que es penediria dels seus pecats i s'encomanaria a la misericòrdia de Déu i els altres pel estil, un fet meritori per part seva però que alhora indicava que no estaven en les millors condicions per enfrontar-ho. Quan al final li va tocar a Blume, aquest va contestar: "Jo seguiria jugant a ping-pong". I no ho va dir desafiant ni per indiferència, ans tot al contrari, perquè era un cristià creient, un devot catòlic. El que volia dir era que considerava que estava en gràcia de Déu, en pau, i preparat. I sort que en va tenir, perquè per un enigma de la Providència, va morir en un accident aeri. Però a ell no el devia agafar desprevingut, perquè potser per un do diví molt adequat, cuidava tant la seva ànima com el seu cos. Estava sempre a punt, tal com Crist ens diu que fem.  

dissabte, 6 d’agost del 2022

La Transfiguració

La Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist, un entrelluc de la seva divinitat

La Transfiguració (1865), art realista de Carl Bloch (1834 - 1890)

Va tenir lloc al cim d'una muntanya, amb Pere, Joan i Jaume, els seus més propers col·laboradors, com a testimonis. Al costat de Jesucrist resplendent s'apareixeren Moisès i Elies que conversaven amb Ell sobre el misteri de la Redempció que havia de tenir lloc a Jerusalem, és a dir els màxims representants de la Llei i els Profetes, que apuntaven vers Ell,  però també dels vius (Elies, que no va morir) i dels morts (Moisès, que sí que ho va fer), dels que Crist és Senyor, tant d'uns com dels altres. I tots dos aparegueren vius, perquè Déu és Déu de vius i no de morts.

Una altre imatge de la Transfiguració (1440 - 1445), en aquest cas més
teològica, de Fra Angèlico (c. 1395 - 1455) amb sants també veient-ho

Els tres deixebles quedaren esglaiats per aquella teofania, manifestació divina, que alhora era també una hierofania, en el cas dels dos interlocutors de Jesús, és a dir una manifestació del sagrat. La Transfiguració és també una revelació de la Santíssima Trinitat i del Cel i Sant Pere s'atreví a parlar: "Senyor, que n'estem de bé aqui amb Vos!" i hagués volgut quedar-s'hi, igual que els seus acompanyants, però un cop feta l'experiència havien de tornar a la realitat temporal d'aquest món, perquè era un miracle fet per a ells i a través d'ells també pels altres apòstols i deixebles i encara més per a tothom, com tots nosaltres, que en tenim notícia, i realment al llarg de la història humana alguns profetes, com Moisès i Elies, i molts sants n'han participat d'una manera mística però real, ja fós per visions del Ressuscitat o bé per la gràcia que els permetia d'alguna manera copsar la divinitat de Jesucrist d'una manera molt especial, amb els ulls de l'ànima.

El Mt. Hermon, alternativa menys probable 

El cim del Mt. Tabor, el lloc més probable 












La llum d'aquesta Transfiguració era per a tothom però il·luminà primer i directament als caps dels apòstols i els hi donà força pels molt durs, dolorosos i tràgics fets de la Passió i de la seva deserció, excepte en el cas de Joan, en els moments més difícils del Calvari. Però aguantaren fins a ser perdonats i veure el Mestre i Senyor ressuscitat, en bona part per l'experiència d'entreveure la divinitat de Jesucrist. El lloc on va succeïr es pensa que va ser el Mont Tabor o, alternativament, el Mont Hermon, si bé el primer és més probable i és el més acceptat, fins al punt que es parla de "la llum del Tabor". 

Tant de bo nosaltres també en tinguem el do, de ser presents espiritualment en la Transfiguració, com si fossim llavors allà o com si passes ara aquí, o almenys de saber endevinar la divinitat de Jesucrist a partir de la seva figura humana, demanem amb força que Déu ho vulgui i que aquesta llum ens il·lumini també a nosaltres!   

O Déu o el poder econòmic

Nostre Senyor ens avisa de que hi ha una alternativa respecte a qui confiem la nostra vida. I que no podem transitar pels dos camins, ha de ser o un o l'altre. 

La vida i els seus béns es poden usar per fer el bé segons la voluntat divina o
per fer el mal segons la pròpia voluntat humana i les temptacions demoníaques,
i això té conseqüències infinites i eternes ja en aquesta vida i sobretot en l'altre

Ens recorda que no podem servir a dos senyors alhora i que hem de triar el nostre, diu que no podem servir a Déu i a ... i quan sembla que diria el diable, resulta que diu ...i al diner. Confiar en les riqueses d'aquest món i viure segons les seves exigències és incompatible amb viure segons Déu i les seves. Perquè les dinàmiques són totalment diferents i oposades, la de Déu és la de l'amor, el servei, la bondat, mirar de fer la voluntat divina, la veritat i el perdó, la de les riqueses és la de l'egoisme, el ser servit, la duresa de la superioritat i la pròpia voluntat, la falsedat i l'engany de les conveniències i l'exigència de cobrar els deutes amb interessos. No hi ha punts de contacte entre les dos opcions. Servir els diners i les riqueses d'aquest món és una idolatria i confiar en ells és ininteligència, ignorància i vanitat, doncs no sols posen en molt greu perill la salvació en l'altre món sinó que ni tant sols poden assegurar la vida en aquest. 

Tot això la gent senzilla i humil, no corrompuda, ho sap, igual que ho saben els nens, els pobres en l'esperit i  els petits d'aquest món: els diners poden ser un bon servent, però sempre són un amo molt dolent. Cal fer un ús racional i bo d'ells, hi ha hagut sants que eren rics, però molts han preferit seguir literalment el consell de vendre-ho tot, donar-ho als necessitats i seguir a Jesucrist, i d'altres els han més o menys conservat, però han viscut desenganxats d'ells i usant-los per donar caritat i fer el be. 

I és terrible la mort per a qui s'aferra a les riqueses i veu que amb ella perd el que era el seu tresor, i que haurà de respondre de l'administració en aquesta vida dels béns que Déu li havia donat, perquè confiava en que seria capaç de fer-ne un bon ús per a ell i per a tot el seu proïsme així com per a la propagació de la fe i l'Església. En canvi pel qui ha fet de Déu el seu tresor i ha anat adquirint riqueses espirituals per l'altra vida la mort no és un fracàs total com en l'altre cas sinó que és arribar a la meta i entrar ja a la trobada amb el Déu de l'Amor per viure a la Casa del Pare i gaudir del repòs merescut pel treball i l'esforç i del premi pel fruit que, implantat en Crist, ha donat de bones obres en aquest món temporal. No perdem mai de vista el ressò d'eternitat dels nostres pensaments, paraules, obres i omissions en aquest món, amb el que ens anem configurant a Crist o al diable. El Cel i l'Infern són la mostra de que tot el que fem aquí en la vida temporal del món importa i té un valor que acabarà esdevenint infinit i etern, segons el destí al que ens porti. 

Cal ser intel·ligents, bons, humils, senzills i agraïts i triar Déu, que és la millor opció i la única que ens salva!