Tornem a Déu!

Tornar a Déu és la única solució.

El món en general i la societat occidental en concret s'ha anat allunyant de Déu i ara ja en veu les conseqüències d'aquesta conducta: els éssers humans deixats a si mateixos i sense la guia i l'auxili divins no ho encerten i erren lamentablement, per molt que creguin que així els anirà millor comproven amb el temps que es tot el contrari: es perden i troben les conseqüències de les seves decisions, molt diferents a les que esperaven. D'esquena a Déu i lluny d'Ell, quan no directament en contra seva, tot va de mal en pitjor, perquè l'ésser humà és limitat i parcial i la Humanitat està divida en interessos diferents i contradictoris, moltes vegades oposats. Així, sense necessitat de cap càstig especial, que també es podria donar eventualment, esclaten lluites i conflictes, aberracions i absurds, abusos i corrupció, fracassos i decepcions per la pròpia naturalesa de les coses. La manera de fer humana sempre porta a itineraris tortuosos, quan no a camins sense sortida, que no porten enlloc o que porten al desastre.

Són rectes i purs els camins del Senyor i els savis i els bons els segueixen 

Catalunya, Espanya, Europa, Occident i tot el món experimenten cada cop més que les vies escollides, al marge de Déu i prescindit d'Ell i desobeïnt-lo quan no anant-li en contra, són falses i porten a la perdició tant col·lectiva com individual, per tal que inicialment semblessin afalagadors i prometedors de falsos paradisos, veritables miratges. Cal reconèixer que sense Déu s'està perdut i no se sap cap a on es va i que l'horitzó cada vegada es veu més terrible, tot i que la gent s'hagi anat acostumant per força a moltes coses de cadascuna de les quals se sent a dir "si fa uns mesos, o només unes setmanes, ens ho haguessin dit, no ens ho hauriem cregut!": el terrorisme a gran escala iniciat el 2001, les guerres per motius falsos i impossibles no ja de guanyar sinó de ni tan sols aturar, la crisi primer financera i limitada i després econòmica i mundial iniciada el 2008, mantinguda, estesa i agreujada per les mesures governamentals adoptades suposadament per combatre-la, les noves malalties globals i especialment la pandèmia del 2020 amb les seves mesures draconianes i tan desencertades probablement com les preses contra la crisi econòmica... i junt a això tota mena de crisis, la migratòria, la social, la política i de lideratge, la cultural i, les més greus de totes, les crisis espiritual i religiosa. Cada cop més hi ha la constatació que estem arribant a un final de camí, vista la trista i dura realitat del que es pensava i preveia que havia de ser el meravellós segle XXI, i que ha resultat ser tot al contrari. 

Ens podem i devem preguntar: On ens vam equivocar, com i quant?. I la resposta és molt clara: quan la societat i els governs van decidir anar-se apartant de Déu i de la llei divina i natural. Cal repensar-ho tot i cal desfer aquest camí del tot equivocat i molt perillós que porta a l'abisme i que de seguir-lo ens portaria als pitjors escenaris i tornar enrere de tot aquest desastre i de tots els disbarats, abans no sigui massa tard i ja sigui irreversible. I per no tornar-se a equivocar agafant-ne un altre d'humà potser diferent però igualment erroni, només hi ha una solució: cal tornar a Déu, penedits i humiliats pel fracàs de la supèrbia mundana i acollir-nos humilment de nou a Ell que és l'únic que ens pot guiar i acompanyar, protegir i il·luminar, l'únic que ens pot salvar. I com ens ha mostrat en el Redemptor, Nostre Senyor Jesucrist, Déu és prou bo per acollir-nos de nou pel seu Amor i mostrar-nos de nou el camí de la salvació, individual i col·lectiva. Humanament les coses, tal com ja estan ara, no tenen cap solució, només Déu ens pot solucionar els complicats i irresolubles problemes en que ens hem posat per culpa nostra, per haver triat l'orgull i l'egoisme, la rebel·lió i el pecat, el mal i la justificació del mateix i per haver arribat fins a gairebé invertir el valor i el sentit de tot. Ara ja només podem esperar un miracle i només Déu el pot fer, i hem de recórrer a Ell i demanar-li perdó i ajuda, i llavors ens mostrarà de nou per el seu Amor bondadós la realitat, la veritat, la seva llum que ens farà claror en les tenebres actuals. Déu és just i mirericordiós i tenim molts intercessors davant la seva presència: la Verge Maria Mare de Déu i Mare nostra del Cel, els àngels i els sants, les ànimes del Purgatori, les persones bones d'aquest món que viuen en gràcia i volen seguir els camins rectes divins, és a dir l'Església triomfant, l'Església purgant i l'Església militant, allà on actua l'Esperit Sant i hi és present, tant sacramentalment com de manera invisible però ben real, Nostre Senyor Jesucrist. Ajuda divina i celestial i recursos religiosos i espirituals no ens falten, gràcies a Déu!

Per tant tornem a Déu i confiem en Ell i veurem miracles a la vida i al món i serem salvats!  

La importància de la puresa

La puresa de cor i de cos i ànima és molt important per a la relació amb Déu. És un bé preuat, un tresor que cal defensar i conservar, perquè Jesucrist mateix diu feliços als nets de cor, perquè ells veuran Déu. La puresa de vida en aquest món és fonamental per a la vida espirirtual i per a la pràctica religiosa, essent un element essencial de la gràcia de Déu i un tast ja aquí de la felicitat futura. Viscuda amb humilitat i agraïment, dona pau i manté en el camí de la salvació mitjançant el seguiment de Nostre Senyor i una bona relació amb la Santíssima Trinitat. És un do que cal demanar, conservar-lo i donar-ne gràcies. Ja sigui en l'excelsa virginitat per amor a Déu o en la castedat en l'estat matrimonial o de solteria també viscuts com a vocació divina, és la base de la innocència, la bondat i l'alegria de la santedat.   

Ja amb l'ànima al Cel, venerada a la Terra i esperant la gloriosa resurrecció,
Santa Maria Goretti, que ho va donar tot per no perdre la virginitat i puresa

Aquesta nena, la més jove dels sants, va saber defensar amb la pròpia vida
allò més important de la vida i l'experiència humana en aquest món temporal

Encara es veu més si es pensa en la seva falta. La impuresa és temps amb el diable, i el que cau en ella i s'hi enfonsa no sols veu cossos en lloc de veure ànimes sinó que s'aparta de Déu i queda exposat a tots els perills espirituals i fins corporals en aquest món i a la perdició en l'altre, si no es penedeix, converteix i demana a Déu que l'alliberi. La impuresa i tot allò que comporta i porta associat és l'esclavatge del diable, del pecat i del mal i, amb la pèrdua de la gràcia santificant, inhabilita per a la vida religiosa i per a viure l'espiritualitat. És corruptora, i com tots els pecats mortals, és la lepra de l'ànima, primer insidiosa i dissimulada però cada cop més deformadora i greument afectadora de la salut i de la bellesa corporal. Sant Pau mateix ens recorda que qui peca en altres coses, fora d'ell peca, però qui peca en això, contra el seu propi cos peca. I això l'afecta fins i tot físicament i biològicament. Però la base de la impuresa no és material sinó espiritual i mental, no són els cossos ni els objectes o fets externs els qui ens tempten sinó que és la pròpia disposició la que els busca per a convertir-los, d'una manera perversa, en temptació. Jesucrist ens diu que si l'ull i la mirada són nets, tot és bo i pur, és del mal cor d'on surt la visió dolenta de les coses, fora de la seva essència, del seu sentit i del seu valor real. No són la bellesa, l'atracció sexual o la pulsió instintiva les que ens tempten, això són conseqüències i no pas les causes, que són unes altres, com la rebeldia, l'orgull de pensar que se sap més que Déu el que a un li convé o pot fer, l'autosuficiència, l'enveja, l'avidesa, els gelos o la ràbia contra algú o alguna cosa. És també la falta d'intel·ligència i de seny del qui prescindeix dels manaments divins tan justos i bons per al nostre bé i per insatisfacció vital i personal emprén el seu propi camí buscant que més hi pot haver o què hipotèticament se li amaga o se li nega, segons la seva retorçada manera de veure les coses, en lloc d'acceptar i agraïr tot el que Déu li dona com un do i com allò més adequat per ell. Amb el desastre vital i la desgràcia personal d'anar-se endinsant cada vegada més en l'abisme tenebrós de la luxúria, que ja no sols un sinó dos manaments divins prohibeixen per a la salut, seguretat i benestar de cos i ànima de l'ésser humà, el món es va reduint i fent-se dolent i hostil, la impuresa és el domini del diable, és el tast de la condemnació i de l'infern, els ídols temptadors en realitat no són persones sinó dimonis, la persona va reduïnt la seva experiència a veure el pecat arreu i buscant formes cada cop més agosarades i extremes, perquè res no satisfà ni pot satisfer mai, al contrari deixa mal gust, decepció, vergonya i sentiments d'odi, de negativitat, de desesperació i de fracàs, tot resulta ser cendra amarga i el caigut se n'adona que ha estat enganyat i estafat pel gran mentider i estafador que és el diable, que el que busca és enemistar la persona amb Déu i si pot ser també amb els altres i amb si mateixa, i que vol per gelós, ràbia, venjança i enveja, que l'ésser humà no es salvi i arribi al Cel que ell ha perdut, sinó que es condemni amb ell a una eternitat de sofriment i dolor en l'infern, on els tindrà sota el seu domini i podrà turmentar-los i així augmentar les seves penes. Es diria que un cauria en això com a molt una sola vegada i havent-se'n donat compte no recauria mai més, però pel pecat original o el seu remanent un cop perdonat, la concupiscència i la inclinació al mal i al pecat, l'ésser humà incomprensiblement i de forma nècia té tendència a repetir i recaure un i altre cop, en ocasions, deixat a si mateix, sense aturador si no és la mort. És una situació terrible de la que només es pren consciència al principi quan es perd la puresa que ens fa semblants als àngels, i es cau en les pitjors degradacions i infàmies, ja que després un s'hi va acostumant i fins ho va justificant, perdent el sentit del pecat i arribant a considerar-ho una situació normal quan de normal no en té res, i quan de mal ens en fa molt i de tota mena. 

Per tant és quelcom a evitar de totes totes, com molt bé va saber fer Santa Maria Goretti i tants altres sants i santes que van preferir la tortura i la mort a perdre la innocència i la castedat, i amb tota la raó. No es van equivocar gens ni mica, sinó que realment ho van encertar de ple, tan en aquest món com sobretot de cara a l'altre. Perquè el que un és a l'hora de la mort, això serà eternament, i com es diu "l'eternitat és molt llarga", és sempre. Caldria pensar-ho i meditar-ho: sempre, sempre, sempre, i en la vida realment important per a la que aquesta és només una preparació necessària de formació, l'avantsala de l'eternitat.

Sempre hi ha esperança, però, pel caigut i no sols per la seva condició de víctima espiritual, molt sovint per escàndols, traumes i males influències intel·lectuals i socials o desenvolupaments personals erronis, sinó també essent culpable de repetir-ho i perpetuar-ho en si mateix, abdicant cada cop més de la llibertat que Déu ens ha concedit amb la Salvació i la gràcia, de poder evitar el mal i fer el bé. Déu coneix la nostra debilitat i com que ens estima i vol la nostra salvació i el nostre bé, sempre ens perdona i ens deixa començar de nou quan retornem a Ell, li confessem el nostre pecat i li demanem el seu perdó per haver-lo ofés essent Ell qui és i mereixent tot el respecte i tot l'amor per ser Déu, no haver correspost al seu Amor, i per no haver sabut comportar-nos dignament com a fills seus, com ho som pel baptisme, i haver menyspreat el tresor de la seva gràcia, la inhabitació de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens converteix en temples seus vius i conscients. "Cristià, sigues conscient de la teva dignitat!" deia un sant i Déu ens la retorna quan l'hem perdut culpablement, si recorrem a Ell, ni que sigui per temor a les conseqüències o a la lletjor del pecat, si ho fem sacramentalment en una confessió, ja que se'ns aplica el perdó dels nostres pecats que ens va guanyar Jesús a la Creu que per Amor a nosaltres els va assumir, els va clavar a la Creu amb Ell, i va patir, morir i ressuscitar per que fossim salvats. I per això hem d'estar-li sempre agraïts, "Misericordias Domini, in aeternum cantabo!" com diu una frase d'un Salm, i estimar-lo a Ell com Déu amb tot el cor, amb totes les forces, amb tota l'ànima i sobre totes les coses, i als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, és a dir estimar-lo en els altres. Que aquesta es precisament l'alternativa a la vida de pecat. Hem de demanar a Déu que ens alliberi, que renovi el nostre cor i el faci pur, fent-nos "néixer de nou" en la gràcia i en la vida veritable que ens dona la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, tant individualment com col·lectivament, que això també cal no oblidar-ho mai, perquè si el pecat ens porta a la soledat, el tancament, l'aïllament, l'empetitiment i finalment la mort, la gràcia divina amb la seva adoració, contemplació, oració i vida litúrgica i sacramental ens porta a la comunió, la comunitat, la fraternitat, l'amistat i el veritable amor que ens uneix amb Déu i entre nosaltres. I sí, com el fill pròdig, sempre hi ha esperança de retorn i de recuperar la dignitat perduda, es diu d'una santa medieval que havia sigut prostituta que un cop es va deixar convencer, transformar i convertir per Déu i guiada per Ell va portar una tal vida de penitència i reparació, amor, bondat i caritat, que en una aparició que va tenir de Jesucrist poc abans de morir, aquest li va dir que en el Cel la posaria entre les verges, de tals progressos com havia fet. Perquè per a Déu no hi ha res impossible. 

Demanem-li doncs a la Santíssima Trinitat per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i tots els àngels i sants, i especialment Sta. Maria Goretti i tots els sants de la innocència, que tots nosaltres i si pot ser la societat i tota la Humanitat mantinguin i valorin, o la recuperin plenament si l'han perdut, la castedat, la puresa, la innocència! Que així sigui!

La petita i dolça màrtir de la puresa

Santa Maria Goretti (1890 - 1902), màrtir de la virginitat i la puresa. 

Sta. Maria Goretti va ser sempre molt religiosa i devota de la Verge Maria

Quan era una noia, gairebé una nena, amb 11 anys, va lluitar defensant la seva castedat angelical i amb l'ajut de Déu va vèncer en aquesta terrible lluita, i essent ferida de mort pel seu assaltant va consagrar la seva virginitat i puresa amb la glòria del martiri. Tot i que no li desagradava el jove que la va assaltar, al que coneixia i tractava, la seva defensa per no cedir a aquell impuls va ser "No, que això ofèn a Déu!", "No, que és pecat!", "No, que Déu no ho vol!", "Si fas això aniràs a l'Infern!", o sigui per motius de fe i religiosos. I en l'interval d'un dia entre que la va intentar assaltar i la seva mort a l'hospital de resultes de les ferides, va perdonar al seu agressor i va arribar a dir: "El vull al Cel al meu costat!". I així va ser, el seu assassí després de passar molts anys a la presó, es va convertir segons sembla després d'una aparició de Maria Goretti que l'avisava bondadosament del perill esperitual en que estava i animant-lo a canviar, va reconèixer quanta raó tenia ella i l'impuls diabòlic al que va cedir d'intentar violar-la i al no aconseguir-lo matar-la, va demanar perdó a Déu i després també a la mare de la víctima, que li va atorgar, i va entrar en un convent com a llec per fer penitència durant la resta de la seva vida del seu pecat de luxúria i ira, reconeixent en ella a una santa, encomanant-s'hi i essent-ne devot, i va poder assistir a la canonització de Sta. Maria Goretti a Roma l'any 1950 a Roma, on va donar el seu testimoni públicament, i vivint en camí de salvació fins a la seva mort. Un miracle també per a la jove gairebé nena que va preferir morir abans que pecar, deixar aquest món abans que perdre la innocència. 

Perquè Déu estima especialment la virginitat i les virtuts associades a ella. Jesucrist va ser verge i l'Anyell immaculat de Déu, i va voler rodejar-se de verges, com la seva Mare, la Immaculada sempre Verge Maria, i també Sant Joan Baptista, el seu cosí i precursor, que va ser verge, igual com el seu deixeble més estimat, Sant Joan apòstol i evangelista, que va ser l'únic dels apòstols que va estar al peu de la Creu amb Ell al Calvari junt amb la Verge i Mare i les dones, i al que Jesucrist va donar a la Verge Maria com a mare i a ella li va donar a ell com a fill. La virginitat, innocència, castedat i puresa són un gran signe de la vida futura i ja un tast d'aquesta en aquest món. 

Que Santa Maria Goretti pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres per tal que ens adonem del terrible horror del pecat, tinguem un veritable respecte per la llei divina que se'ns ha donat pel nostre bé corporal i espiritual, temporal i etern, i que tots i molt especialment el jovent se n'adonin dels grans dons de la virginitat, la castedat i la puresa i com n'és d'important i valuós viure'ls!.  

Ja en la nova Creació

Sant Miquel dels Sants (Vic 1591 - Valladolid 1625) 

Aquest sant vigatà va ser religiós, frare trinitari descalç, i prevere. Així com a participant en la vida consagrada va viure lluny i lliure del món, un dels tres enemics de l'ànima humana junt amb el diable i la carn, i dedicat molt devotament a l'oració fervorosa, a la contemplació de Déu, l'eternitat i l'infinit, i a l'amor pur a Déu i la caritat pietosa amb el proïsme, les úniques coses que iniciades ja en aquest món no s'acaben amb ell amb la mort sinó que en la vida futura continuen i són més intenses que mai. I com a sacerdot va fer d'intercessor dels homes davant Déu i va presentar Déu als homes i els homes a Déu en els sacraments i molt especialment en la Missa i l'Eucaristia, amb el do individual i col·lectiu d'estar en el Sant Sopar, el Calvari i Pasqua, espiritualment i sacramentalment, i d'alimentar-se del Cos i de la Sang de Crist en el gran miracle de la Consagració, misteri i meravella únics i allò més alt que succeeix en la vida humana, en la de tot ésser humà i en la història de la Humanitat. Rentat del pecat original i fet fill de Déu pel Baptisme, va participar de l'Esperit Sant per la gràcia i aquest el va anar modelant a Jesucrist, arribant així a la santedat. Va viure doncs en la Nova Creació, redimida i reconciliada i no és d'estranyar que hi haguessin molts i grans miracles en la seva vida, ja que amb un bri de fe es fan miracles i ell en tenia molta, essent tota la vida creient i totalment lliurat a Crist.

Sant Miquel dels Sants és el sant patró de la seva ciutat natal, Vic, on la seva festa es celebra com a solemnitat el dia 5 de juliol, igual que té lloc la celebració de la seva memòria a tota la diòcesi de Vic, mentre que a la resta del món catòlic es celebra el 10 d'abril, dia de la seva entrada en el Cel. És també el patró de un poble proper a Vic, Sant Miquel de Balenyà, que recentment ha votat en consulta popular mantenir el nom del municipi, que porta precisament per ell, i on la seva celebració és també litúrgica i festiva, amb un dinar popular en el que es veu que el poble es una gran família, com diuen els seus Goigs de la població. I com també molt encertadament diuen els seus Goigs de Vic "d'aquest món ni se'n assabenta, ja estadant d'un món millor". I així va ser la seva vida en aquest món temporal i de prova, acabada als 33 anys, la mateixa edat atribuïda a Crist. 

Felicitats a tots els qui porten el seu nom i a totes les ciutats i pobles que el tenen per patró, com també a tots els seus devots. Que Sant Miquel dels Sants ens protegeixi, pregui per nosaltres, i ens guiï per tal que poguem seguir el seu model i exemple d'encert i èxit en l'experiència positiva de la vida, tal com Déu la vol i a nosaltres ens convé seguir perquè ens fa molt bé aquí i ara i després i sempre!     

Reina i santa com la seva tieta àvia del mateix nom

Santa Elisabet de Portugal (1271 - 1336)

Va ser filla del rei Pere III d'Aragó, que era fill de Jaume I el Conqueridor i la seva esposa Iolanda d'Hongria, germana de Sta. Elisabet d'Hongria (1207 - 1231), que va ser canonitzada ja l'any 1235 per la seva exemplar vida de pietat i caritat. En la família de les dues Sta. Elisabet medievals hi va haver molts membres devots i de vida modèlica, comptant amb sants i beats com la seva pròpia mare la reina Constança d'Aragó, esposa de Pere III. 

És possible que la Sta. Elisabet d'Aragó, que al casar-se amb el rei Dionís l'any 1282 va ser reina de Portugal fins a la mort d'aquest l'any 1325, volgués imitar a la seva parenta gran, el nom de la qual li van posar. La segona Sta. Elisabet d'estirp reial va ser molt creient i fervorosa tota la seva vida i se li atribueix un miracle de les roses igual que el de Sta. Elisabet d'Hongria i en condicions molt semblants. Quan va enviudar es va fer religiosa i va entrar en un convent que ella mateixa havia fundat, però sense fer els vots per tal de poder seguir disposant de la seva fortuna per a fer obres de caritat. 

Va mediar en molts conflictes, que va apaivagar, i va fer de mitjancera entre personatges enfrontats del seu temps, que va aconseguir reconciliar o almenys desistir. Que ella que va tenir aquest do rebut de Déu pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que sàpiguem ser també pacífics i pacificadors, i així tinguem el premi celestial i etern que Nostre Senyor Jesucrist va dir que tindrien tots els homes de pau i els qui posen pau! 

Feliços els qui creuen per fe

St. Tomàs apòstol (+ c. 72)

Una tradició força estesa ja des dels primers segles recull que St. Tomàs viatjà fins a la Índia, on predicà com a missioner i morí màrtir. Els Cristians de Sant Tomàs provenen segons afirmen d'aquesta predicació original ja al segle I.  

La gran expressió de fe de St. Tomàs apòstol és el "Senyor meu i Déu meu!" després del seu dubte escèptic, al veure a Jesús ressuscitat i comprovar la realitat de la seva presència, al que Jesús ressuscitat li va contestar "Perquè m'has vist has cregut? Feliços el qui creuran sense veure!" i així ens diu feliços a tots els qui creiem en Ell per la fe, sense haver-lo vist. 

Que l'exemple de fe de St. Tomàs i l'afirmació de Nostre Senyor per la seva ajuda ens motivi i mogui a tots a reconèixer al nostre Déu i Senyor en Jesucrist i a viure conforme a aquesta realitat!

Ajuda, protecció i guia celestial pels viatges

"Maria es posà a caminar" (Lc 1,39) 

L'any 2022 aquest és el lema de la 54ª Jornada per a la  Responsabilitat en el Trànsit, el diumenge 14 del temps de durant l'any, en aquest any el 3 de juliol, una setmana abans de la festa de Sant Cristòfor, el 10 de juliol, tan relacionada i que en aquesta ocasió cau en diumenge.

Que la Verge Mare de Déu i St. Cristòfor, portador de Jesús, ens ajudin a tenir una conducta correcta i prudent en els nostres desplaçaments!