El mes de Maria

Maig és el mes de Maria 

La Verge i Mare de Pochayiv. Ucraïna

Ella ens va donar el Rosari com a defensa i mitjà de progrés espiritual, personal i col·lectiu. És una de les armes espirituals més eficaces i poderoses. Ens convé molt resar-lo sempre, diariament.  

I el Papa Francesc ens demana que durant aquest mes de maig dedicat a la Verge Maria, Mare de Déu, el resem per la intenció de demanar la pau, tant pel cas concret d'Ucraïna i Rússia com per tot el món sencer. 

Fem-ho així amb tota confiança i esperança i tant de bo les hostilitats a Ucraïna cessin ben aviat, si pot ser aquest mateix mes de maig de la Reina de la Pau. 

Qui ha vist a Jesucrist, ha vist al Pare

Sant Felip i Sant Jaume el Menor, apòstols, són celebrats conjuntament el 3 de maig.

Sant Felip (+ c. 80) era de Betsaida i de nom grec, i el seu fet més important, dels diversos d'ell que recullen els Evangelis, és quan a l'Últim Sopar li va demanar a Jesucrist que els mostrés el Pare Etern, rebent la resposta: "Qui m'ha vist a mi, ha vist al Pare".  

Sant Jaume el Menor (+ c. 62), era fill d'Alfeu i parent de Jesús, probablement un cosí seu, i se'l coneix també per "el Just", sempre que aquestes denominacions corresponguin a una mateixa persona, com sembla el més probable. 

Tots dos van ser testimonis de Jesucrist, van predicar la Bona Nova de l'Evangeli i del Regne de Déu, i van morir màrtirs, St. Felip sembla que crucificat a Hieràpolis, Frígia, quan era ja d'edat molt avançada, i St. Jaume segons la tradició a Jerusalem, possiblement apedregat pels jueus. 

Demanem-lis també que es recordin del món actual i de tots nosaltres i que preguin i intercedeixin per tal que la llavor que ells van sembrar ja al principi segueixi també fructificant ara i sempre! 

El coneixement de la Santíssima Trinitat

Sant Atanasi (c. 297 - 373), que com arquebisbe d'Alexandria va establir el cànon bíblic en la seva Carta pasqual de l'any 367, va ser tota la seva vida un gran defensor de la Revelació divina de la Santíssima Trinitat. 

La raó i la intel·ligència humanes poden arribar a deduïr l'existència de Déu i també que és únic. 

Però la intimitat de Déu només la podem conèixer si Ell ens la revela i encara millor si el veiem en una forma assequible per a nosaltres, cosa que Ell va fer en Jesucrist: qui el veu, veu a Déu Pare. 

Per això religions monoteistes com la jueva, que té una part de la Revelació divina, però no tota, només l'Antic Testament, faltant-li allò més important, el compliment de totes les profecies i promeses en Jesucrist, amb l'Evangeli i tot el Nou Testament, que només posseim els cristians, no la coneixen. El Judaisme ressalta la unicitat de Déu, un fet real, però ignora la seva intimitat, ja que el veu de lluny. Només els cristians, que seguim a Jesucrist, tenim Déu a prop nostre i Ell mateix per l'Amor que ens té ens revela qui i com és, Trinitat, Pare, Amor, Veritat... 

"Abraham va veure als tres, i a un va adorar" (Sant Agustí), imatge a Sant Vital de Ràvena, 475

I això que a l'Antic Testament la Trinitat ja apareix en alguns llocs, i dels més importants. Així a l'inici del Gènesi, amb la Creació, apareix la paraula Elohim - plural de Déu - però seguida d'un verb en singular. I això al principi de tot, en la primera frase, "Bereshit bara Elohim", una afirmació que es podria traduir com "Al principi Poders creà...". I a continuació Déu diu "Fem a l'home a la nostra imatge i semblança". També a l'alzina de Mambré, quan Abraham té una aparició divina, es troba amb 3 àngels, que prefiguren, representen o són la mateixa Trinitat divina. I encara hi ha altres llocs. 

Però no és fins al Nou Testament quan es revela plenament aquesta intimitat divina per tal que l'Humanitat la conegui. A l'Anunciació Déu envia a l'arcàngel Gabriel a la Verge Maria per dir-li que és l'escollida entre totes les dones per a ser la mare virginal del Fill de Déu que ve a salvar a la Humanitat, i després del "Sí" amorós de Maria, aquest és concebut en les seves entranyes de forma miraculosa i misteriosa, sense intervenció humana ni física, per obra de l'Esperit Sant. I al Baptisme de Jesús al Jordà, l'Esperit Sant en forma de colom baixa sobre seu mentre des del Cel se sent la veu de Déu Pare: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo!". I encara a la creu, quan Jesucrist mor, diu "Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit" i exhala el seu alè, que és una forma de donació de l'Esperit Sant. Ja ressuscitat encomanarà als apòstols i deixebles: "Aneu per tot el món, convertint a tots els pobles i batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". I s'hi poden trobar també altres llocs. 

La raó i la intel·ligència poden també entendre, tot i que no comprendre, aquest misteri de Déu U i Tri. Primer per comparacions ja molt antigues com l'arbre de 3 branques, o bé els 3 moments, passat, present i futur, del temps únic. O en la famosa afirmació medieval "Abans que per Creació seva existissin el món i el temps, Déu, que és Amor, ja era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat". I és que l'Amor necessita estimar i comunicar-se i no pot estar sol, la mateixa Creació és una obra lliure de l'Amor diví, i a més la soledat no és cap avantatge ni perfecció: Déu és únic, però no està sol, perquè són 3 persones, el Pare estima el Fill i aquest estima al Pare i l'Amor que tots dos es tenen entre sí i a tota la seva Creació, és la 3ª Persona, l'Esperit Sant. Déu existeix i és viu, personal, o millor tripersonal tot i que la Trinitat sempre actua conjuntament fins i tot quan un fet determinat és propi d'una de les 3 Persones divines, i no és estàtic, sinó un dinamisme infinit i etern d'existència, vida, energia, felicitat i Amor, al que ens convida a participar-hi primer per la relació amb Ell i després i ja plenament per la visió beatífica, en la que serem semblants a Déu perquè el veurem tal com és, i això com l'alegria i la lloança per la seva bondat, és un procés infinit i etern com Déu mateix. 

Donem-li moltes gràcies a Déu perquè ja en aquesta vida en aquest món temporal se'ns manifesti i ens deixa entreveure la seva interioritat més íntima, el misteri de la Santíssima Trinitat, que per Ell ens ha estat revelat!

Uns punts importants i allò essencial en la vida humana

De la Paraula de Déu d'aquest Diumenge 3è de Pasqua: 

Cal obeir Déu abans que els homes (Fets dels Apòstols)

Mai estarem prou agraïts ni lloarem prou a Déu pel que encarnant-se en Jesucrist ha fet i fa per nosaltres: "Misericordias Domini in aeternum cantabo!" (Apocalipsi).

Els humans posem el gest i fins i tot l'esforç, però només sóm eficaços i exitosos quan escoltem la indicació divina i la seguim. (Evangeli)

En moltes ocasions en la nostra relació i trobades espirituals amb Déu no entenem el que Ell fa per nosaltres, fins i tot ens entristim quan realment ens està ajudant, com Jesucrist amb St. Pere al que li permetia superar les tres negacions amb tres afirmacions d'amor i a més li assegurava, i per tres vegades, la seva elecció anterior com a cap de l'Església (Evangeli) 

I com a resum de tot, cal estimar molt Déu, i això vol dir estar-li agraït, confiar en Ell i estar molt content de poder estar amb Ell i parlar-li en l'oració i escoltar la seva Paraula dirigida a nosaltres pel nostre bé i rebre'l sacramentalment, molt especialment en el baptisme i la comunió, però també en tots els altres sacraments, i que ser conscients de la seva presència, companyia, disposició i amor ens ha de fer estar alegres i feliços, ja que estem amb Aquell que més ens coneix i ens estima, perquè ens ha creat, i a qui més desitgem, perquè és l'únic que realment ens pot omplir i és la nostra meta i vocació essencial. "Com el nuvi està content amb la presència de la núvia" diu en algun lloc la Bíblia, així és la nostra satisfacció i realització, quan el trobem i coneixem i podem tenir una bona relació amb Ell. Feliç el qui en Ell es refugia! 

Res del món s'hi pot comparar. Tant de bó que com un tast anticipat tothom pugui fer-ho i experimentar-ho ja en vida, per a gaudir-ne per tota l'eternitat! 

Verge, Doctora de l'Església i patrona d'Europa

Santa Caterina de Siena (1347 - 1380)

Una imatge del segle XV de Sta. Caterina de Siena 

Va viure en una època molt difícil, el segle XIV, un dels més durs de la Història. Al poc de néixer, la Pesta Negra (1348 - 1352) va assotar i despoblar Europa, en la primera i més mortífera de les seves epidèmies, que després tornarien de forma recurrent durant segles, però ja mai amb aquella catastròfica intensitat de la primera. En la seva joventut, l'Església vivia el període de l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), i ella, gran mística que va pregar molt a Déu per l'Església i que des de la seva vida de santedat va aconsellar a Papes i bisbes, va aconseguir que el Papa d'Avinyó tornés a Roma, però va morir al cap de poc i just llavors va esclatar el Cisme d'Occident (1378 - 1417), amb dos Papes, un a Roma i l'altre a Avinyó, cosa que amb gran dolor seu va arribar a veure, tot i que va morir jove, amb 33 anys. Aquell terrible segle XIV va veure també l'humiliació d'Agnani al Papa (1303), un fet que va marcar el final d'una època d'esplendor el Papat entre els segles XI i XIII (1) amb la reforma eclesiàstica (2), anys de continues pluges, grans fams, revoltes populars, desastres i guerres interminables com la dels Cent Anys (1337 - 1453) entre França i Anglaterra. Va ser una època trista, dolorosa i fosca, però Sta. Caterina, que va tenir que lluitar molt contra el diable i els dimonis i unida a Crist els va vèncer,  va afrontar aquells temps amb gran fe, amb molta esperança i amb una ardent caritat. 

Els seus escrits són molt interessants i obren les vies, i mostren com seguir-les sense perdre's en el camí, de la bona relació amb Déu en els moments més complicats, quan semblaria que els fonaments s'esfonsen. I van ser molt necessaris i oportuns, ja que per si encara fos poc tantes desgràcies, en aquella època van aparèixer sectes i heretges de tipus protoprotestant com els ja anteriors valdesos seguidors de Pere Valdés del segle XII, que es van mantenir, així com John Wyclif (1320s - 1384) i els lolards i poc més tard Jan Hus (c. 1369 - 1415) i els husites. Eren moviments originalment benintencionats però equivocats perquè negaven moltes veritats teològiques i a més combatien a l'Església, trencant la unitat dels seus membres i per tant dels seguidors de Crist, i que van ser una anticipació dels grans desgarraments i separacions que arribarien al segle XVI amb els protestants i amb Luter,  Zwingli, Enric VIII, Calví...que han persistit fins avui dia, amb l'agreujant que aquest món s'ha anat al seu torn dividint i separant en cada cop més denominacions confessionals, fins arribar a algunes tan allunyades que ja no són ni cristianes en el sentit que no creuen que Jesucrist sigui Déu i home i el Salvador de la Humanitat, tot i que procedeixen del Cristianisme a través del món protestant (3). 

Santa Caterina de Siena, amb la seva doctrina clara que l'ha fet Doctora de l'Església, ens ensenya com cal afrontar aquestes circumstàncies i desafiaments, ella va pregar molt per la pau a l'Església, segons la voluntat del seu Senyor i Fundador Jesucrist de que tots els seus seguidors siguessin u. Per la seva defensa del Cristianisme autèntic i universal, el Catolicisme, en temps tan perillosos, ha sigut proclamada també patrona d'Europa. Que ella, una de les verges assenyades de la torxa encesa i l'oli preparat que han pogut entrar al Sopar de les Noces, pregui molt per tal que l'Església Catòlica superi les dificultats presents i també perquè Europa segueixi essent cristiana i catòlica, tal com és la seva essència i vocació! 

(1) Tot i que al mateix temps va suposar el Cisma d'Orient (1054), que no s'havia pogut solucionar ni amb la col·laboració d'Europa Occidental amb l'Imperi Bizantí en les Croades (1095 - 1291), ni  amb la presa de Constantinoble pels croats (1204) i el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261) ni tampoc amb els esforços fets al Concili de Lyon (1274), com tampoc se solucionaria més tard, tot i els resultats d'Unió temporals, en el Concili de Florència (1439) i que ha durat fins avui. 

(2) La reforma gregoriana va arreglar les desgràcies del s. X, "el Segle de Ferro del Papat", un període que va afectar a l'Església i que en realitat es va estendre des de finals del segle IX fins la primera meitat del s. XI. I a partir d'aquesta reforma eclesiàstica, durant dos segles i mig es va viure un temps d'apogeu i d'esplendor, amb les Croades i Ordes de Cavalleria, les Universitats, les catedrals romàniques i gòtiques, l'Escolàstica, moltes noves Ordes monàstiques i en especial l'expansió Cistercenca que es sumava a la Cluniacenca anterior i encara molt viva, els grans sants com St. Anselm, St. Bernat, St. Francesc, St. Domènec, St. Albert Magne, St. Bonaventura, i St. Tomàs d'Aquino, alguns importants Concilis, el Camí de Sant Jaume i l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus immediats successors, fins arribar al molt exitós primer Jubileu de Roma del 1300, ja a les prostimeries de l'època i just en la frontera dels immediats grans desastres seguits i continus del s. XIV. Per això el contrast va ser encara molt més fort i dur. 

(3) I alguns que sí que ho segueixen essent han arribat a conclusions tant antitètiques amb la doctrina dels Evangelis com sostenir que Déu prefereix els rics als pobres, d'on ha sortit la justificació teòrica del capitalisme, que ja s'havia anat iniciant progressivament abans, als s. XIII - XV, però que va esclatar al segle XVI. 

La Mare de Déu, patrona de Catalunya

La Mare de Déu de Montserrat

La imatge romànica del segle XII a la basílica de Montserrat, a la muntanya del mateix nom, va ser l'advocació mariana escollida com a Mare de Déu patrona de Catalunya, establert així oficialment pel Papa Lleó XIII l'any 1881. Amb la seva festa el 27 abril, ve quasi juntament amb la de Sant Jordi, el 23 d'abril, que ha quedat com a segon patró dels catalans. 

Montserrat es troba gairebé bé al centre geogràfic, i per tant físic, de Catalunya, i n'és també el seu centre espiritual des del s. XVI o abans. És també un dels grans símbols de la terra i el poble català i fins i tot de l'espanyol, com ho explicita molt bé tant la devoció popular catalana i espanyola, i també hispanoamericana i d'altres punts del món, com el famós cant del Virolai, amb lletra de Mn. Jacint Verdaguer (1845 - 1902), considerat el més gran escriptor en català. 

Més que cap altre lloc, Montserrat i la seva Verge negra, és el gran centre religiós, cristià i catòlic, de Catalunya i un dels més grans d'Espanya i encara d'Europa i fins del món, com és veu pels visitants i pelegrins estrangers que hi venen d'arreu, tant per religiositat com per turisme, es pot dir que la gran majoria per turisme religiós.  

Que la nostra Mare del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres i que la tinguem sempre com a protectora i mitjancera de totes les gràcies divines!  

Un sant bisbe savi i doctor de l'Església

St. Isidor de Sevilla (c. 560 - 636)

Una  imatge antiga de St. Isidor, aquí amb la seva germana Sta. Florentina, c. 800

Nascuts a Cartagena, els 4 germans van ser sants: St. Leandre (534 - 601), St. Fulgenci (c. 540 - 630), Sta. Florentina (c. 550 - 612) i ell. 

De jove va estudiar a l'Escola catedralicia de Sevilla, fundada pel seu germà St. Leandre, que entre 570  600 n'era bisbe abans que ell ho fos a continuació fins a la seva mort.  

És conegut sobretot per la seva obra Etymologiae, composta entre 620 i 625, la primera enciclopèdia cristiana, de la que St. Brauli (585 - 651), bisbe de Saragossa, afirmà que "conté tot allò que cal saber".

 

Una edició carolingia de finals del s. VIII de de les Etimologies de St. Isidor

Que St. Isidor de Sevilla intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que tant a Espanya com a tota Europa es mantingui i avivi la fe catòlica que ell i els seus germans van defensar i promoure en aquesta part del món, i també perque també al nostre segle XXI surtin sants i savis com ell, que il·luminin als habitants de la nostra època amb la llum de Jesucrist i de l'Evangeli!