En les aparicions de La Salette a França l'any 1846 la Verge Maria va dir que dos dels pecats que més ofenien Déu i l'entristien a ella eren les blasfèmies i la inasistència a la Missa dominical.
El tema de les blasfèmies està clar que és el pecat més diabòlic i infernal, el dels condemnats, i que mostra odi, rebel·lió i desesperació, tot i que en molts casos hi hagi gent que ho faci sense quasi donar-se'n compte o sense adonar-se'n de la gravíssima responsabilitat que comporten. A més és un tema ben absurd i neci tant si un no creu en Déu - a què bé fer-ho, doncs? - com, i encara molt pitjor, si un creu que Déu sí que existeix i es situa voluntàriament com enemic seu, cosa que és o inconscient o satànica, i en tot cas perdedora i desastrosa per a un mateix, mostra més d'odi a si mateix que d'altre cosa. Quan era nen vaig sentir a una àvia que deia: "qui escup cap al cel, allà no arriba i l'escopinada li cau a la cara".
Però el segon tema, la no observació del diumenge, també és molt greu. Primer perquè el 3è dels 10 manaments diu "Santificaràs les festes" i això es compleix molt fàcilment anant a Missa el diumenge. I és un dia en que no s'han de fer treballs, perquè està establert com a dia de repòs i descans per a tots, com ho era el dissabte en l'Antic Testament i encara ho segueix essent per als jueus. Però és que a més anar a Missa és molt fàcil, degut a la gran varietat d'horaris que hi ha i més encara des que l'Església ha autoritzat que es pugui complir amb el precepte assistint-hi el dissabte al vespre, però encara més i sobretot perquè la Missa és molt important. Déu ens l'ha manada com de compliment obligatori perquè som nosaltres els que la necessitem, ens fa falta per viure en gràcia i per ser veritables cristians.
Fets fills de Déu pel baptisme, la trobada mínima d'un cop a la setmana per tenir contacte amb el nostre Pare del Cel, és inexcusable. Allà a la Missa escoltem la seva Paraula, que és un gran do que Déu ens fa que ens la doni i la poguem escoltar, perquè ens dona llum, guia, força, consol i aliment per l'ànima, i a més si estem en condicions, amb les degudes disposicions, podem anar a combregar, on ens fa el gran regal del seu Cos per alimentar-nos i poder ser com Ell, i de la seva Sang, que ens renta de tots els pecats i així ens salva, actualitzant el sacrifici de Nostre Senyor Jesucrist a la Creu al Calvari, per la nostra Redempció. A la Missa Déu Fill es fa present no sols espiritualment - allà on hi ha dos o més reunits en el seu Nom allà Ell hi és, com ens va dir - sinó també sacramentalment, físicament, encarnat en les ofrenes de l'altar, com un dia es va encarnar en una persona humana.
A la Missa Déu es fa present als homes i els homes es fan presents a Déu. L'Esperit Sant hi actua fent el miracle, i amb Jesucrist ens oferim tots a Déu Pare. La Missa és allò més important en que qualsevol persona pot participar a la seva vida, allò més important per als assistents, per a tothom i per a la Humanitat sencera. En les Misses Déu s'apareix, invisible però veritable i real, a tot arreu del món on es celebren. Amb la Missa, acció de gràcies i sacrifici actualitzador, espiritualment és com si estiguessim presents llavors i allà al Sant Sopar, al peu del Calvari i el dia de Pasqua, o com si aquests tinguessin lloc ara i aquí. És un gran do que se'ns dona i menysprear-lo és gravíssim, és una gran falta d'intel·ligència i d'amor, és ser desagraïts, durs i indiferents devant del gran Amor i Bondat divines, que se'ns dona així no perquè Ell en tingui cap necessitat ni perquè afegeixin res a la seva grandesa infinita i eterna, sinó perquè a nosaltres ens guarden i ens mantenen en el camí de la salvació i de la vida i la felicitat eternes. I encara en la comunió, com en general en tota la Missa, fem un tast del Cel i del món futur, de la nostra veritable Pàtria celestial mentre encara estem en l'exili d'aquest món imperfecte i temporal, Crist està en la nostra ànima i amb Ell tota la Trinitat, i nosaltres estem amb Déu, és la màxima intimitat possible entre el Creador i la seva criatura, i a més al estar tots units amb Crist també estem tots units entre nosaltres.
Essent tot això i que la Missa s'ofereix com a reparació i agraïment i per al perdó dels pecats i la salvació del món, no tenir-ho en compte, pensar que no cal esser-hi personalment o posar-la en l'últim lloc de les prioritats, si queda temps i ens vaga, en lloc de en el primeríssim lloc en que ha d'estar per la seva naturalesa, és molt ofensiu i és molt trist, és menysprear Déu i la seva presència, el seu pla de Salvació i els seus dons i gràcies, i per tant és com una blasfèmia implícita si no explícita.
En el fons el que va dir la Mare de Déu a la Salette, és el mateix, allò que ofen i entristeix és aquest menyspreu, fredor, donar l'esquena i allunyament, aquests dos grans pecats són una sola cosa, el pecat contra el primer i més important de tots els manaments, el d'estimar a Déu per sobre de totes les coses, perquè és just, és el que correspon a la seva naturalesa i la nostra i a nosaltres ens fa justos, ens dignifica i ens fa progressar en el camí de la veritat, la vida i la salvació en aquest món i en l'altre.
La vida humana digna, tal com Déu ens vol, i l'entrada al Paradís és molt fàcil, com diu Jesús cal complir dues coses: estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. Essent tant senzill i fàcil és molt lamentable que no es faci i es pugui arribar a situacions irremediables i terribles, si ens sembla que ens costa, demanem-li humilment i amb confiança ajuda i Déu no ens fallarà i veurem miracles a la nostra vida... per tant seguim sempre el manament de l'Amor diví!
