D'esclava torturada a lliure, cristiana, religiosa i santa

Jesucrist i l'Església la van alliberar i va passar d'esclava a ser lliure, i amb la llibertat dels sants. Sta. Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) va néixer en un poble sudanès al Darfur i el 1877 va ser capturada i esclavitzada per uns traficants d'esclaus que la van vendre en un mercat d'esclaus àrab. Va ser propietat de diversos amos, tots els quals, essent ella encara una noieta, la van maltractar, pegar, obligar a convertir-se a l'islam i fins la van marcar i tatuar, i especialment dura amb ella va ser la dona d'un militar turc que la fuetejava fins a produir-li ferides i laceracions cada dia. 

Finalment l'any 1883, quan tenia 14 anys, el vicecònsol italià a Khartum la va comprar i va ser el primer que no la pegava i que la tractava amablement. L'any següent aquest diplomàtic va tenir que tornar a Itàlia i Bakhita li va pregar insistentment que no la deixés allà i que la portés amb ell a Europa, i així el 1885 van embarcar al port de Suakin al Mar Roig rumb a Itàlia, on no existia ni es reconeixia l'esclavitud, i allà un matrimoni italià amic del seu senyor la va agafar com a criada i mainadera dels seus fills a Venècia i a finals de 1888 la van deixar a càrrec de les religioses canossianes perquè l'acollisin, atenguessin i instruïssin. 

Sta. Josefina Bakhita, amb l'hàbit de les Germanes de la Caritat dels Pobres o
Canossianes, fundades el 1828 per Sta. Magdalena de Canossa (1774 - 1835),
que va portar durant els últims 50 anys de la seva afortunada vida, com ella
deia "si veiés els meus captors i amos, m'agenollaria agraïda davant seu i els
besaria les mans, perquè sense ells i el que em van fer jo no seria ara aquí..." 

I com ella mateixa deia "aquestes santes mares em van instruir amb paciència heroica i em van presentar aquell Déu que des de la infància jo havia sentit al meu cor sense saber qui era". Quan el matrimoni va tornar al Sudan, on tenia negocis just un any després, a finals de 1889 quan tenia uns 20 anys, Bakhita va decidir quedar-se a Itàlia, i tant les monges, com el cardenal-patriarca de Venècia, que era Giuseppe Sarto, futur Papa St. Pius X, li van fer costat i la justícia italiana li va donar la raó, reconeixent que era legalment lliure i podia decidir el seu destí. Va optar per quedar-se amb les religioses canossianes i el 9 de gener de 1890 va ser batejada i va ser confirmada i va rebre la primera comunió de mans del mateix cardenal Sarto. El 1893 es va fer novícia canossiana i el 1896 va fer els seus vots davant del mateix cardenal futur Papa sant. Des de 1902 va estar al convent de Schio on va passar la resta de la seva vida, fent de cuinera, sagristana i portera i guanyant-se ben aviat fama de santedat. Ja en vida seva es va publicar un llibre, Història meravellosa (1931), amb la seva biografia, que la va fer coneguda i famosa a Itàlia. Tot i que els últims anys va estar malalta i va haver d'anar en cadira de rodes, no va perdre l'alegria i la gent de Schio, que la savia una santa, es sentia protegida per la seva sola presència i tot i que aquest poble va arribar a ser bombardejat durant la Segona Guerra Mundial, no hi va haver ni una sola víctima. Va morir un dissabte, dia dedicat a la Mare de Déu, dient "Estic tan contenta!... Nostra Senyora, Nostra Senyora!". 

Va ser declarada beata l'any 1992 i canonitzada l'any 2000, en tots dos casos per St. Joan Pau II, qui al visitar Khartum i el Sudan l'any 1993 va declarar públicament "Alegreu-vos tota Àfrica! Bakhita ha tornat. La filla del Sudan va ser venuda com esclava, com una mercaderia humana, però va ser lliure...lliure amb la llibertat dels sants!". És la patrona del Sudan i de les víctimes de la tracta de persones, i la seva festa es celebra el 8 de febrer, el dia en que la seva ànima es va trobar amb Déu i va entrar a la Glòria amb Ell. 

Que ella pregui i intercedeixi per tota Àfrica i per tot el món per tal que les persones siguin alliberades de tota esclavitud i especialment de la pitjor de totes, la de ser esclaus del diable, del pecat i del mal, essent alliberades per la intervenció de Jesucrist, el nostre Salvador, i per la mediació de la Verge Maria, la nostra Mare i protectora! 

Els pares d'orfes i nens abandonats

Sant Jeroni Emiliani (1486 - 1537), nascut a Venècia i ell mateix orfe de pare i mare als 10 anys, va convertir-se als 25 anys, quan essent militar feia un mes que estava presoner desprès d'una batalla i va tenir una visió de la Verge Maria que li va comunicar quina era la seva missió a la vida, a continuació de la qual va ser alliberat miraculosament, podent escapar. 

Va ser ordenat sacerdot el 1518, va destacar per la seva caritat cap als malalts i pobres i sobretot en temps de fam i d'epidèmies i el 1534 va fundar l'Orde dels Clergues Regulars de Somasco, inicialment anomenada Companyia dels Servents dels Pobres i aprovada pel papa Pau III el 1540, dedicats a atendre i fer de pares als orfes i nens abandonats o desatesos, així com els nois i noies descarriats.  El nom de Somasco ve del lloc de la fundació, un idílic poblet del nord d'Itàlia, als Alps i al costa d'un llac. L'Orde segueix en activitat avui dia, comptant amb seus a diversos països del món i amb diversos centenars d'integrants, la gran majoria dels quals són clergues, existint també una branca femenina. La labor del sant continua donant els seus fruits avui dia. Que ell pregui i intercedeixi per nosaltres des del Cel!

De família de sants

Sant Ricard (+ c. 722), rei i pelegrí,  va ser de família de sants, fins i tot els seus pares sembla que van ser sants o com a mínim que tots dos, o almenys un d'ells, va tenir fama de santedat. Però a part d'això, poc documentat, va pertànyer a una família de sants. 

Encara que no està clar del tot, sembla que era de la família reial de Wessex, a Anglaterra, i per això se l'ha qualificat de rei, tot i que probablement aquest títol no li corresponia, ja que les fonts diuen que el rei de Wessex en aquells anys era un altre. Per això avui dia se'l coneix senzillament com a St. Ricard el pelegrí. 

Perquè sí que se sap que va pelegrinar amb els seus fills a Terra Santa i estant de viatge va morir a Lucca (Itàlia), sense arribar a la seva meta, i allà va ser enterrat, a l'església de St. Fridà (c. 520 - 588), un irlandès que va marxar a Itàlia i va arribar a ser bisbe de Lucca. Es diu que a la  tomba de St. Ricard es van produir molts miracles. 

Retaule de la Verge Maria i el Nen Jesús amb St. Ricard el pelegrí i els seus fills sants

El més curiós d'aquest St. Ricard, que és celebra el 7 de febrer, és que tant la seva dona com els seus tres fills també van ser sants. 

La seva dona, Sta. Wuna (+ c. 710), sembla que era la germana de St. Bonifaci (c. 675 - 754) i amb ella St. Ricard va tenir 3 fills: 

St. Willibard (c. 700 - 787) va ser bisbe de Eichstätt 

St. Wunibald (c. 702 - 761) va ser abat del monestir de Heidenheim. 

Sta. Walpurga (c. 710 - c. 778) va ser abadessa a Heidenheim.

Hi ha altres St. Ricard medievals, tots ells anglesos: 

St. Ricard (+ 1169), abat de Vaucelles a França, amb festa el 28 de gener. 

St. Ricard (+ 1196), bisbe d'Andria durant 40 anys, amb festa el 9 de juny. 

St. Ricard (1197 - 1253), bisbe de Chichester, la seva fama de santedat era tal que va ser canonitzat ja l'any 1262 i la festa del qual es celebra el 3 d'abril. 

I encara hi ha uns quants St. Ricard més, un de medieval francès i uns quants de més moderns, entre els s. XVI - XX, entre ells diversos màrtirs, i altres que són beats. 

Que St. Ricard i tots els altres sants del seu nom preguin per nosaltres i ens ajudin! 

Dos sants molt populars

Una escultura de St. Blai i del nen curat a Víznar, Granada 

De metge de cossos a metge d'ànimes, St. Blai (+ 316), armeni de Sebastea, elegit bisbe en edat madura, va morir màrtir per no voler renunciar a la seva fe cristiana, ja que estava a la zona en poder del co-emperador Licini (308 - 324), que tot i haver signat amb Constantí l'any 313 l'Edicte de Milà de tolerància al Cristianisme i d'haver-se comportat bé amb els cristians, després d'unes friccions amb Constantí els anys 314 i 316 es va rebotar contra les autoritats cristianes de la seva zona. St. Blai va ser detingut, flagellat, jutjat i condemnat a mort i va ser colpejat, torturat i finalment decapitat. Amb fama de santedat ja en vida i ja des dels temps que era metge, St. Blai va fer molts miracles, fins i tot un quan estava essent martiritzat, per salvar el fill d'una dona present que li ho va suplicar, al que se li havia atravessat una espina de peix a la gola i s'estava ofegant. Se li invoca contra els mals de gola i la tos i el 3 de febrer, el dia de la seva festa, es beneeixen els panets, galetes i altres aliments després de la Missa de la seva celebració, i és també el sant patró del Paraguai. 

Cambra de la tomba de Sta. Àgueda a la catedral de Catània

Una joveneta santa i màrtir, Sta. Àgueda (c. 230 - 251), filla d'una família noble i rica de Catània, va convertir-se en cristiana, va fer vot de virginitat i hi va haver miracles a la seva vida. Com que un poderós pretenent la volia fer renunciar a la seva fe per casar-se amb ella i per això l'havia denunciat a les autoritats com a cristiana durant la persecució de Deci (249 - 251), en primera instància la van fer anar a un local de prostitució, sembla que prostitució sagrada pagana dedicada a Afrodita, per tal de corrompre-la, però en va sortir incòlume, mantenint plenament íntegra la seva castedat i puresa, sense que aconseguissin tacar-la el més mínim i en la primera ocasió en que va ser torturada brutalment, ferint-li els pits entre altres torments i luxacions però sense arribar a matar-la, St. Pere la va visitar en visió a la nit i la va consolar i curar de les seves ferides, retornant-li la salut. Però després va tornar a ser torturada pels seus implacables botxins amb brasses enceses i en aquesta segona sessió de tortures va morir, sense abdicar ni per un moment de la seva fe cristiana, ans al contrari feliç de rebre la palma del martiri, que era un premi a la seva vida santa. A la seva tomba van produir-se també molts miracles i en una ocasió en que Sta. Llúcia va anar-la a visitar per demanar-li protecció i la salut per la seva mare, va sentir una veu que li deia "Perquè em demanes protecció a mi, si tu mateixa ja ets ben capaç de donar-se-la?" i que afegí "Així com jo protegeixo Catània, tu protegiràs Siracusa". La mare es va curar i Sta. Llúcia també va fer miracles. Les dues, Sta. Àgueda i Sta. Llúcia surten al Cànon Romà de la Missa, i Sta. Àgueda, patrona de Catània i de Sícilia, Malta i San Marino així com dels màrtirs i víctimes de tortures, de les dones violades o víctimes de violència sexual i s'invoca contra les malalties ginecològiques i altres de femenines, especialment dels pits, com també per protegir-se del foc i dels terratrèmols i les erupcions volcàniques, des que una colada de lava del volcà Etna va estar a punt de destruir Catània l'any 252 i els cristians de la ciutat van anar a resar a la tomba de Sta. Àgueda, amb el resultat que l'avenç de la lava es va detenir i la ciutat es va salvar. La seva festa és el 5 de febrer. 

Tant St. Blai com Sta. Àgueda són celebrats no sols a l'Església catòlica, sinó també a l'ortodoxa, a les orientals i a l'anglicana. Felicitats als qui porten els seus noms i que la seva intercessió i pregària ens ajudi, alhora que la seva fermesa en la fe ens serveixi d'exemple i de model a seguir!

Llibres molt adequats per al nostre temps

Faig una relació d'uns quants llibres especialment indicats per llegir en els temps en que estem: 

Bíblia catòlica

El Pastor d'Hermas

La Ciutat de Déu de St. Agustí 

Regla pastoral de St. Gregori Magne (per a sacerdots i religiosos)  

L'escala al Paradís, de St. Joan Clímac 

Imitació de Crist, de Kempis 

Introducció a la vida devota, de St. Francesc de Sales 

Cartes d'un pelegrí rus al seu pare espiritual, anònim 

Llegint aquests i altres de semblants, però ben triats (1), un agafa distància amb el soroll del món actual i relativitza les coses que passen al món avui dia. 

(1) Evidentment s'hi han d'afegir també les obres de Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu, Sta. Teresa de Lisieux i tants altres. 

Un conte que potser convé llegir

Fa molts anys vaig llegir un conte curt d'Isaac Asimov (1920 - 1992), un autor que no obstant m'agrada molt més com a divulgador científic, ja que té obres extraordinàries com Introducción a la Ciencia, El Universo, Enciclopedia biográfica de la ciencia y la tecnologia, Civilizaciones extraterrestres i ¡Cambio! 71 visiones del futuro, entre moltes altres (1) així com a divulgador històric amb els llibres de la sèrie Història Universal Asimov (2), que com autor de ciència-ficció, tot i que en aquest camp també té algunes obres extraordinàries i que han resistit molt bé el pas del temps, mentre que altres, que em van cautivar en el seu moment han resultat amb els anys ser fluixes o malintencionades, o amb episodis puntuals desagradables que espatllen tot el conjunt, o massa repetitives, estenent massa amb els anys determinades sèries. 

Però com a divulgador del coneixement en matèries molt diverses Asimov és realment excepcional, més objectiu que Carl Sagan (1934 - 1996) i més realista que Arthur C. Clarke (1917 - 2008), els altres dos dels més grans difusors de la ciència del segle XX, entre realment molts. 

Com pronosticador del futur Asimov va ser força bó, però també alguna
historieta seva de ciència-ficció il·lustra força bé coses possibles ben aviat

Però una altre característica d'Asimov és que va tenir una visió molt encertada del futur. Al 1964 li van demanar que fes una previsió de com seria el món 50 anys més tard, i el 2014 es va poder comprovar que ho havia predit correctament gairebé tot, degut a estar molt ben informat, ser molt intel·ligent i tenir una intuïció particularment afinada del desenvolupament de la ciència, la tècnica, la societat i fins i tot la política internacional i mundial (3). Així es va colocar junt amb altres pronosticadors sorprenentment fiables del futur com Jules Verne (1828 - 1905). 

Però és que a més Asimov té observacions, idees i frases que per si soles t'obren o t'esclareixen tot un tema. I com autor de ciència-ficció té algunes suposicions sobre escenaris possibles en un futur, el seu gran tema vital, que resulten molt instructives i que fan reflexionar. Un conte curt que recordo, perquè des que el vaig llegir fa molts anys ja no se'm va oblidar, és el títolat "La criba", en que en un món superpoblat, amb fam i amb amenaces de guerra a gran escala, un grup del govern pressiona primer a un bioquímic que ha fet un descobriment d'un producte químic que pot salvar milions de vides, prohibint-li que ho doni a conèixer públicament, segrestant-lo a la pràctica i després demanant-li que en faci una versió que convenientment administrada serveixi, pel contrari, per eliminar una gran part de la població mundial. El desenllaç sorprenent i com d'una dura justícia poètica, manifesta clarament el que pensava l'autor sobre aquests plans de fer un triatge sobre la superpoblació. És possible que llegir aquesta petita narració, força breu i que es pot trobar fàcilment a internet, pugui fer-nos veure més clar coses del nostre món actual o d'un futur no excessivament llunyà. Potser convé fer-ho i tenir-ne present la mera possibilitat de quelcom semblant. 

(1) Són especialment deliciosos els reculls de relats curts de divulgació científica com els de Los lagartos terribles y otros ensayos científicos o El electrón es zurdo y otros ensayos científicos, en els que és molt instructiu, entenedor i amè. 

(2) Composta per llibres molt clars i interessants, Los griegos (1965), La república romana (1966), El imperio romano (1967), Los egipcios (1967), El Cercano Oriente (1968), La formación de Inglaterra (1969), Constantinopla, el imperio olvidado (1970), La Alta Edad Media (1970), La Tierra de Canaán (1971),  La formación de Francia (1972), La formación de América del Norte (1973) i tres llibres més sobre la Història dels Estats Units des de 1763 fins al segle XX. Vaig gaudir molt llegint-los a primers-mitjans dels anys 80s, i són llibres molt descriptius, concrets i que dins de cada un conserven l'orde cronològic molt ben estructurat i lligat. 

(3) En canvi Clarke, fent una previsió a molt menys distància temporal, de 25 anys, es va passar d'optimista pronosticant bases habitades a la Lluna, colónies en òrbita i exploracions humanes al planeta Mart i similars, que no s'han acomplert i que si mai ho fan el mínim que es pot dir és que en tot cas encara queden el futur, anys després de passat el termini previst. En canvi Asimov sempre va saber separar el desig i el somni de la realitat del futur previsible, i va tenir raó en ser moderat en això. 

Observacions i reflexions

Dels mesos passat i a part de la inesperada mort de dos germans, en Jordi l'11 de maig i el Xavier el 25 de gener d'aquest any (1), he observat que, també a part de la perduració de la situació anòmala en que viu la major part del món des del març de 2020 i que contra tot pronòstic inicial es va allargant, hi ha hagut alguns canvis generals al principi progressius però que s'han anar estenent i estabilitzant. 

En cito alguns fàcilment comprovables, com que en bars i restaurants la gent ja gairebé no mira la televisió, excepte si fan alguna transmissió esportiva però també aquestes han baixat moltíssim en audiència i interès, comparant l'expectació actual amb la d'anys enrere. I ja hi ha llars en les que la televisió, abans present gairebé tot el dia, ara està permanentment tancada. S'ha recuperat el costum de parlar en família o de fer altres coses, tant a l'interior com a l'exterior. El jovent i els nens, excepte els més petits, ja han abandonat massivament el visionat de la tele des de fa uns anys, però ara això s'ha consolidat i convertit en una costum, preferint l'ordinador i internet, els mòbils i els videojocs. Ara, a partir principis de 2021, com desenganyats s'hi han anat sumant els adults i la gent gran, a aquest abandó i els motius poden ser molt diversos, però sobretot es detecta un cansament, originat en gran part per la repetitivitat de sempre el mateix i també, segons opinions sentides a dir, per un excés d'ideologia i de propaganda continus que arriba a saturar i allunya. Més encara quan la realitat quotidiana i viscuda és sovint molt diferent de la que apareix en la petita pantalla, de manera que el contrast i la intencionalitat són evidents i van portant a la gent a l'escepticisme i la desconfiança. 

Molt relacionat amb això, abans amb molts bars i restaurants tenien quatre o cinc diaris diferents i costava de poder llegir-ne algun només entrar-hi, perquè sempre hi havia gent que ho feia. Però això era abans, ara només en tenen dos o tres, els que encara en tenen, i a totes hores els pots llegir, ja que no hi ha ningú que se'ls miri, en els rars casos que veus algú llegint, quasi sempre és un esportiu. Els clients ara parlen entre ells, miren els mòbils per correus i probablement per notícies en mitjans triats al seu gust, o senzillament passen l'estona, però la televisió, en els llocs on està oberta, que cada cop són menys, ni se la miren ni l'escolten ni li fan cas. Es diria que la gent acusa un cansanci per la pesadesa de  la insistència en determinats temes, sempre els mateixos i sempre enfocats de la mateixa manera en tots els mitjans de comunicació, que arriba a semblar obsessiva i monotemàtica i s'ha anat fent carregosa i pel que es veu, cada vegada més gent ho considera una mena de tabarra monòtona de la que es pot, i és millor, prescindir. Així ho veuen, quan hi és, com una molèstia de fons que cal suportar i tolerar, perquè on hi és no hi ha més remei, però sense prestar-li atenció ni fer-li cas. Fa uns anys ningú ho hagués dit ni imaginat, però ara cada vegada es va fent una actitud més general. Les notícies es miren per internet o s'escolten per la ràdio del cotxe algun cop al dia. I la impressió és que potser molta gent ja senzillament en prescindeix. 

Són dos casos només, però n'hi ha molts més, fàcils de veure, sobretot si un compara la situació actual amb la d'anys enrere. Sembla que hi va havent un canvi social, potser com adaptació a les noves circumstàncies a una societat i un món que han clarament canviat d'una manera radical en poc temps i sense que se'n coneguin les causes, els motius ni les conseqüències. Si és així, el que es pot dir és que hi ha una actitud com de resiliència general que va acompanyada d'un creixent escepticisme popular degut al divorci visible entre la informació oficial i la realitat de les coses. Un fet que tampoc ningú hagués dit només fa uns quants anys, posem per cas l'any 2000, abans que a partir de l'any següent comencessin a passar coses rares, cada cop més estranyes, a nivell mundial. I la gestió desencertada de molts problemes internacionals ha estés la desconfiança. Un panorama del primer quart del segle XXI ben diferent  al que s'esperava i era previsible. 

En una altre entrada miraré d'ampliar una mica més aquesta percepció, acompanyant-la d'algunes reflexions més i miraré d'esbrinar-ne l'evolució. 

(1) En Jordi Lázaro Medina (1956 - 2021) i el Xavier Lázaro Valls (1961 - 2022), que de cap manera haguessim pensat que poguessin morir ara i de la forma en que ho han fet, ha sigut molt sorprenent. A finals de l'any passat un amic del Jordi em deia "Encara ara no m'arribo a fer a la idea que s'hagi mort el teu germà", una sensació d'estranyesa compartida per molts, familiars, amics, veïns i gent que el coneixia, i que ara al mes de gener s'ha fet encara més forta amb la mort també ben inesperada d'un altre germà, el Xavier, que s'hi ha sumat també de forma del tot inesperada.