Temps de màrtirs

Els dies de mitjans i cap a finals de gener són de celebracions litúrgiques de grans màrtirs: 

Sant Fabià (+ 20.01.250), Papa del 236 al 250, va tenir una elecció insospitada, quan un colom es va posar, per a sorpresa de tothom, sobre un desconegut que estava en mig de la multitud cristiana congregada per elegir un nou bisbe de Roma. Persona molt humil, va ser aclamat per unanimitat de la gent, convençuts per aquell símbol. I els 14 anys de pontificat de Fabià van ser una època de pau i creixement a l'Església, tenint bones relacions amb la Cort imperial i amb el mateix emperador Felip l'Àrab (244 - 249) que va mostrar tanta tolerància i comprensió amb els cristians i va tenir unes relacions tan cordials amb l'Església romana que se'l suposa criptocristià o filocristià i algunes fonts arriben a afirmar que St. Fabià el va batejar en secret mentre que altres molt nombroses, com Eusebi de Cesarea, Sant Jeroni, Sant Joan Crisòstom i Paule Orosi afirmen que ja era cristià a la seva terra natal a l'est del Mar de Galilea, citant un incident d'allà en que suposadament se li va negar l'entrada a l'església la Vetlla de Pasqua fins que no fes penitència dels seus pecats. En tot cas era l'emperador romà durant bona part del pontificat de St. Fabià era una persona molt atreta pel Cristianisme i simpatitzant dels seus practicants i doctrina (1). St. Fabià va poder fer moltes coses en aquells anys de pau i va ser quan Deci va traïr a Filip l'Àrab, el va assassinar i es va proclamar emperador (249 - 251) que va esclatar la primera gran persecució anticristiana general a l'Imperi Romà, amb un edicte de Deci de primers de desembre de 249, fet que s'enquadra més bé tenint en compte que considerava als cristians simpatitzants de Felip l'Àrab. St. Fabià va morir màrtir un mes i mig després, per negar-se a sacrificar ni oferir culte a les divinitats romanes (2).  

Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe i Sant Auguri i Sant Eulogi, els seus diaques, van morir màrtirs a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, en les persecucions anticristianes decretades per l'emperador Valerià (253 - 260) per intentar restablir el culte pagà i per confiscar les propietats dels cristians per tal d'augmentar les arques i les finances de l'Imperi, amb dos grans decrets, un del 257 i un altre encara més dur i sever del 258, que van provocar encara més víctimes que la persecució de Deci. S'han conservat unes Actes molt completes, ben documentades i detallades del seu judici i martiri, fetes per testimonis presencials. Després de la seva mort, cremats a pals amb una foguera, s'aparegueren en hàbits litúrgics i coronats tant a la comunitat cristiana de la diòcesi com als seus botxins. Poc després del seu traspàs, havent estat derrotat i capturat en batalla pels perses l'emperador Valerià, que va ser endut presoner i va morir anys després allà, el seu fill Gal·liè (253/260 - 268) va publicar de seguida l'any 260 un edicte de tolerància, "l'edicte de Gal·liè", que és la primera legitimació oficial del Cristianisme, que donava llibertat als cristians i els restituïa els seus béns i tots els drets legals, fins els de formar part de l'administració imperial, i que va donar lloc als 40 anys de "la petita pau de l'Església" entre 260 i 303, quan Dioclecià (284 - 305) reemprèn les grans persecucions, en que l'Església coexisteix pacíficament amb l'Imperi Romà i fins i tot l'emperador Aurelià (270 - 275), a petició dels cristians, arbitra una disputa interna i ho fa amb justícia i equitat, mostrant la seva benevolènça.   

Sant Sebastià (c. 256 - 288) era un militar romà que s'havia fet cristià en secret. Per les seves condicions i valua, l'emperador Dioclecià (284 - 305), desconeixent que era cristià, el va fer comandant de la I cohort de la guàrdia pretoriana imperial de la seva Cort. St. Sebastià complia molt bé les seves funcions però evitava participar en el culte als déus com idolatria que era i a més d'ajudar als seus companys també els hi feia apostolat cristià. Al ser descobert com a cristià va ser denunciat al co-emperador Maximià (285/286 - 305) qui li va donar primer a escollir entre la seva brillant carrera militar o mantenir la seva fe, i com que St. Sebastià preferís mantenir-se en la seva fe cristiana, Maximià després d'amenaçar-lo el va condemnar a mort. Els soldats se l'enduren a l'estadi, el despullaren, el lligaren a un pal i li dispararen una pluja de fletxes, donant-lo per mort i se n'anaren. Però quan els seus amics s'hi acostaren, trobaren que encara vivia i el van portar a casa d'una noble cristiana romana, Irene, qui el va curar de les seves ferides i es va restablir. Un cop refet i tot i que els seus amics li aconsellaven que marxés de Roma i s'amagués, ell pel contrari es va presentar davant un sorprès i desconcertat Maximià, que el creia mort, i li va retreure enèrgicament la seva conducta i crueldats amb els cristians. Llavors Maximià manà que l'assotessin fins a morir i així va assolir la palma del martiri. La seva veneració és molt antiga i estesa, és patró dels atletes i se l'invoca contra les epidèmies, i molt sovint se l'associa amb St. Fabià. 

Santa Agnès (c. 291 - 304) era una adolescent romana, batejada i educada cristiana, que als 12 o 13 anys va sofrir el martiri per la fe. Va mostrar una gran fermesa i valentia en el seu judici i durant les tortures, en les que miraculosament va conservar la seva virginitat i innocència. Se la commemora, junt amb altres santes verges màrtirs, en el Cànon Romà de la Missa.  És la santa patrona de les verges, de les noies i de la castedat i puresa de vida. 

St. Vicenç (+ c. 304/305) era un diaca d'Hispània. Durant la terrible Gran Persecució de l'emperador Dioclecià. El seu cas és una mica especial, perquè al ser capturat l'any 303 junt amb el seu bisbe St. Valeri, foren portats des de Caesaraugusta fins a Valentia, on se'ls va empresonar fins que se'ls jutgés. Quan això va tenir lloc, St. Vicenç que parlava per tots dos davant del tribunal i ho feia amb fogositat i arguments punyents, va ser condemnat a mort, mentre que St. Valeri (+ 315) per algun motiu només fou exiliat, cosa que li va permetre participar al Concili d'Iliberis (c. 306) ja que als jutges els hi devia molestar més que els contradissin i els possessin en evidència, i van voler venjar-se del seu atreviment. És patró de València i de Lisboa i molts pobles porten el seu nom.   

El testimoni de la seva fe i el seu valor en defensar-la i proclamar-la han fet que pugui arribar fins nosaltres, els nostres dies i tot el món. Donem-lis gràcies a tots ells i demanemt-lis la seva protecció i intercessió davant Déu! 

(1) I no va ser el primer cas d'un emperador romà així al segle III, doncs una cosa semblant s'ha afirmat d'Alexandre Sever (208 - 235), emperador des de 222 fins a la seva mort, una mena de mig cristià, del que es diu que al seu altar tenia un bust de Crist entre d'altres de personatges religiosos i històrics, i que es mostrava extremadament tolerant amb jueus i cristians. I tampoc seria el primer monarca d'origen àrab en convertir-se, doncs consta que cap a l'any 200 el rei Abgar VIII el Gran d'Osroene (177 - 212) es va convertir públicament al Cristianisme junt amb la seva capital Edessa i en va fer la religió oficial del seu petit regne, vassall de l'Imperi Romà.

(2) Els jueus, que tampoc ho acceptaven, n'estaven exclosos per un privilegi religiós-ètnic cap al seu poble, que també els lliurava del servei militar. Però cal tenir en compte que, excepte en determinades èpoques, no eren una religió proselitista en general.  

Més de Rwanda

De quan vaig estar a aquest país del cor d'Àfrica, Rwanda, i al seu bessó enfrontat, Burundi, l'estiu del 2007: 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu i un cop passat el bosc de Nyungwe, en una parròquia que té un jardí com un paradís

Després d'una Missa amb els escolars catòlics en una escola protestant prop de Nyamasheke, amb el llac Kivu al fons, el
sacerdot que la va fer, François d'Assis, una vocació tardana, aquí amb camisa florejada, va morir l'any 2021 de Covid, A.C.S. 

Amb un sacerdot local a prop del riu Ruzizi, a l'altre cantó hi ha la Rep. Dem. del Congo, i és molt a prop de la frontera dels 
3 països: Rwanda, RD Congo i Burundi, per aquesta zona em van dir que s'havia vist algun cop el cocodril gegant Gustave

Explicant el viatge a St. Feliu Sasserra el 8 de maig de 2008, convidat pel llavors mossèn del poble, Canisius Niyonsaba, 
el sacerdot rwandès que va ser el meu acompanyant i guia per a l'experiència. Després de tornar d'Àfrica, a més vaig fer  
4 conferències sobre "L'Àfrica dels Grans Llacs" a l'Agrupació Astronòmica de Vic i a més altres a Calldetenes i més llocs.

Un petit reportatge fotogràfic que mostra la situació en aquest interessant país africà fa 14-15 anys! 

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Els 8 dies seguits de pregària per demanar a Déu la unió de tots els cristians tenen lloc del 18 al 25 de gener.

Es tracta de buscar complir el que ens diu Nostre Senyor Jesucrist: 

Que tots siguin u, com el Pare i jo sóm U

Hi haurà un sol ramat amb un sol pastor

Aneu per tot arreu i convertiu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant

i també  Rebeu l'Esperit Sant, a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar 

L'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat, que actúa sobretot en l'Església, és l'autor de la unitat en la diversitat 

Per tant, per complir la voluntat de Déu es tracta de retrobar els germans separats, les Esglésies orientals des dels s. V-VI, l'Església ortodoxa grega separada de la catòlica romana des del s. XI i definitivament des del XV, i les moltes denominacions protestants que van decidir trencar a partir del segle XVI i que després s'han anat dividint també entre elles. 

La separació entre els cristians és un escàndol, ja que va contra la voluntat explícita de Crist de mantenir-se en la unitat tots els seus seguidors i a més dificulta la conversió de la resta del món ja que quan una persona atea o d'una altra religió sent la crida divina a convertir-se, batejar-se i fer-se seguidor de Jesús es troba amb que els cristians es troben en diferents grups que no mantenen la comunió entre ells. Quan, a part d'algunes qüestions teològiques, litúrgiques o d'interpretació, el que realment els sol separar i mantenir desunits són condicionants històrics, polítics, de mentalitat o fins i tot de malentesos. 

Caldria recordar que Jesucrist, al instituir la seva nova comunitat del Regne de Déu, va dir-li al cap dels apòstols, també nomenat per Ell: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les portes de l'Infern no prevaleixeran contra ella, alhora que li donava la plena potestat, les "claus", per obrir i tancar i per lligar i deslligar. 

Vulgui Déu que tots els cristians, és a dir tots els qui creiem que Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que va redimir a la Humanitat amb la seva mort a la Creu pels nostres pecats, i amb la seva resurrecció ens ha obert la vida futura i eterna, fundant també la seva Església basada en els 7 sacraments i molt especialment en els del bateig i l'eucaristia, tinguem molt presents aquestes paraules seves i fem tot el possible per recuperar la unió perduda, començant per desitjar-la i per allò que tenim més a disposició nostre i que és el més poderós de tot, l'oració humil, confiada i perseverant. 

Que tots els seguidors de Crist preguem demanant a Déu el retrobament i la concòrdia de tots! 

El més bàsic pel cristià

Una bona admonició per guiar la nostra vida: 

"Dels batejats, Déu exigeix 3 coses:

fe recta,

guarda de la paraula, 

i castedat del cos" 

Atribuït a St. Gregori el Gran (540/590 - 604), Papa i doctor de l'Església. 

És un programa ben senzill i un mínim exigible. Esforcem-nos per complir-ho perfectament! 

El pare del monasticisme i el primer ermità del desert

Sant Antoni abat (c. 12 gener 251 - 17 gener 356), de família molt rica d'Alexandria, va perdre als seus pares quan tenia 18 o 20 anys i una germana petita. Cristià fervorós, escoltant diverses exhortacions de Jesús a l'Evangeli a Missa es va decidir, només mig any després, havent deixat cobert el futur de la seva germana amb una dot i un lloc on viure, a vendre tots els seus béns, usar-los per fer caritat amb els pobres i marxar tot sol al desert de la Tebaida entre el Nil i el Mar Roig, a viure una vida d'ermità anacoreta, essent un dels primers Pares del desert i el que més va popularitzar la vida monàstica, que havia sigut iniciada a Egipte per St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), a qui St. Antoni va conèixer poc abans de la mort d'aquest. 

Desert libi prop d'Egipte 

Quan va marxar al desert a fer penitència i viure una austera vida d'oració i contemplació, seguint a Jesús i per trobar-se amb Ell, va confiar plenament en la Providència divina, no preocupant-se de que vestiria, menjaria o d'on treuria l'aigua per beure, ni del dia de demà, i no tenint por tampoc de les feres, dels bitxos ni de les malalties, com tampoc de la calor ni del fred. Es va refugiar en una cova i allà va confiar plenament en que Déu sabia què necessitava, instalat en una zona muntanyosa desèrtica, a no molta distància del Mar Roig, però molt allunyada de qualsevol habitament humà. I va viure 105 anys i ja molt aviat la seva fama de santedat va atraure persones que l'anaven a veure, deixebles i imitadors, fent-se una mena d'agrupació de solitaris cercadors de Déu al desert. En diverses ocasions va marxar més lluny, per viure una soledat més completa, però cada vegada hi havia gent que el buscaven, el trobaven i de nou n'hi havia que s'establien a prop seu. Al final ho va acceptar i al moment de la seva mort eren tants centenars o milers els imitadors al voltant seu que aquella zona, propera al Mt. Colzim, semblava  una ciutat de cel·les eremítiques al desert, com la van descriure els seus contemporanis. 

Monestir de St. Antoni el Gran 

De la seva vida és conegut que va patir moltes temptacions diabòliques quan vivia en soledat, sobretot en l'època en que estava a prop d'un antic cementiri egipci. Allà va ser molt atacat i de moltes maneres pel diable, però va decidir quedar-s'hi per ressistir-les i vèncer-les, confiant en la protecció de Jesucrist, el vencedor del diable i del mal. Se li atribueix la frase "qui no és temptat, no anirà al Cel". I amb Crist al seu costat en va sortir guanyador, tot i les contínues i persistents temptacions, de les que les pitjors no eren les amenaçadores o horroroses sinó les que intentaven temptar-lo a la sensualitat i a la luxúria, quan el diable se li presentava com una noia jove bonica i temptadora o li feia veure imatges de dones bellísimes, fins i tot en grup, que el provocaven i l'incitaven a pecar de desig i de pensament, quan no de fets i tot, però amb Jesús, la creu i l'oració i mortificació, sempre en sortia victoriós i amb més mèrit i força espiritual. Així quan l'any 311, cridat pel bisbe, va sortir breument del seu retir i va anar a Alexandria a combatre l'arianisme, preguntava "encara segueixen pecant els homes?", sorprès pel fet, tan diferent a la seva experiència de vida personal i del do diví de superar la temptació i bandejar del tot el pecat, amb les dolceses inefables i la incomparable felicitat que això comportava quan era viscut amb humilitat i agraïment. 

Monestir de St. Pau l'ermità 

També es famós l'episodi de la seva vida en que després d'un somni l'any 341 va anar a trobar-se amb un altre gran sant, l'anacoreta St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), el fundador cap a l'any 250 d'aquest estil de vida en la solitud del desert egipci, que també va tenir una vida extremadament longeva d'uns 113 anys, més encara que la seva, amb el que va tenir una breu relació que més que de mestre i deixeble era de companys de santedat i d'estil de vida,  quan després de la primera visita va tornar a anar-hi, St. Pau ja era mort i St. Antoni el va enterrar vestint-lo amb una túnica que li havia regalat a ell St. Atanasi i posant-lo en un forat que estaven cavant a prop dos lleons, que no els hi van fer cap mal, i així va poder donar-li una digna sepultura. A St. Pau l'anacoreta i St. Antoni abat sovint se'ls representa junts, essent un el Primer Ermità i l'altre el Pare del Monasticisme, i fins les seves festes són molt properes, la de St. Pau el 15 de gener i la de St. Antoni el 17, dos dies després.

Relíquies de St. Pau l'ermità 

Les notícies sobre la vida de St. Antoni són molt detallades i segures, ja que ja l'any 360, el seu amic St. Atanasi d'Alexandria (c. 295 - 373), bisbe i doctor de l'Església, va composar l'obra Vita Antoni, molt ben informada, amb les seves pròpies experiències amb ell, el que el mateix sant li va dir i els records dels seus nombrosos deixebles, i la gran categoria intel·lectual i personal, així com la santedat, de St. Atanasi, fan que l'obra estigui molt ben feta. També, poc després de la seva mort l'any 356, els seus nombrosos deixebles van fundar un monestir allà on el sant havia viscut amb ells, cosa que devia ser gairebé inmediata o a més tardar cap al 360 o poc després, quan l'obra sobre la seva vida la va popularitzar encara més i van sortir nous seguidors.  També per aquells mateixos anys, a la col·lecció de relats Vitae Patrum de St. Jeroni (c. 345 - 420) i concretament a la Vita Pauli primi eremitae dedicada a St. Pau l'Ermità, també hi ha notícies de St. Antoni, concretament de la trobada de tots dos. 

St. Antoni és el patró dels animals i a més de les bendicions d'aquests en la cerimònia dels Tres Tombs, que actualment es celebra des del gener fins tan tard com el juny a diferentes poblacions catalanes, amb cavalcades de cavalls, carros i burrets a càrrec d'agrupacions que mantenen la tradició i en la que són beneïts per un sacerdot junt amb les mascotes domèstiques, sobretot gossos però també gats i altres que hi desfilen o que s'hi acosten, també en el dia de la seva festa en molts llocs a la Missa es beneeixen els panets de St. Antoni, el qual també es patró de l'illa de Menorca perquè va ser en la data del 17 de gener que aquesta illa fou conquerida pels cristians. 

Siguem ben devots de St. Antoni i també de St. Pau ermità i encomanem-nos a la protecció i la intercessió de tan grans sants que ens han sigut model i exemple del seguiment, fins a la literalitat, dels consells evangèlics! 

Trobada de les famílies amb el Papa a València el 2006

El juliol del 2006 una representació del bisbat de Vic va ser un parell de dies a València, que amb el viatge van ser més, a la trobada de les famílies amb el Papa Benet XVI. 

Un grup de seminaristes catalans de diverses diòcesis 

Uns quants d'un grup de Vic. Amb Mn. Pere Oliva hi ha també Joan Prat, Jaume Casamitjana, un frare
caputxí d'Igualada i l'autor del blog, tots actualment sacerdots, i uns quants laics també participants. 

Les fotos van ser fetes a València el 10 de juliol de 2006 i en el meu cas és el segon Papa que conec personalment per haver-lo vist i escoltat, després de Joan Pau II amb el que amb una germana vam anar a veure a Barcelona, al camp del Futbol Club Barcelona, única vegada que hi he estat, l'octubre de 1982 en un acte també molt multitudinari. 

Són records d'unes vivències del procés que ens va portar a decidir-nos pel sacerdoci. Tant de bo que molts joves s'animessin a viure-ho i experimentar el que comporta donar el Sí a la crida de Déu a la vida sacerdotal i/o consagrada, que et pot arribar de moltes maneres i en qualsevol etapa de la vida, i que és una vocació de servei a Déu, a l'Església i a tothom, i comprovessin que és única i incomparable amb qualsevol altre! 

El pas per Vic de la Jornada Mundial de la Joventut 2011

La Jornada Mundial de la Joventut va tenir lloc a Madrid l'any 2011, presidida pel Papa Benet XVI. 

Abans, els grups d'assistents, joves i acompanyants, passaven per diverses diòcesis espanyoles on eren acollits i participaven en diverses activitats. 

Diversos grups van passar i fer una estança d'uns dies a la diòcesi de Vic el maig d'aquell mateix any, repartits per tot el territori. 

Qui això escriu va ser encarregat pel bisbat de fer de traductor i intèrpret de francès per dos grups durant aquells dies que van romandre entre nosaltres a Vic: un grup de Mali, que s'allotjava a Vic i un altre de Fontainebleau, França, que s'allotjava a Folgueroles, atès pel rector Mn. Francesc Basora i diversos ajudants de la parròquia. 

El grup de Fontainebleau a Folgueroles amb el mossèn de Malí de peu a l'esquerra, i el rector del poble ajupit a la dreta.

Un detall participatiu i de solidaritat mútua va ser que mentre van ser a Osona, els dos grups van intercanviar el sacerdot que els portava, el de Fontainebleau va acompanyar al grup de Mali, i el de Mali al grup de Fontainebleau, per tenir un coneixement més gran d'altres situacions, fet que no va tenir cap problema, doncs tots dos sacerdots i grups parlaven francès. 

Van ser uns dies de coneixença mútua i de compartir la fe i les experiències, tot preparant-se per assistir a la meta del seu viatge, la trobada en representació de tota la joventut catòlica mundial a Madrid, poc després. 

Preguem a Déu per tal que tots els joves participants en les diverses JMJ mantinguin i aprofundeixin la seva fe i a més la transmetin i així evangelitzin els seus ambients, societat i nacions!