Els tres arbres.
Un conte en quatre actes.
1. L'essència
Tres arbres parlaven entre ells. Un deia: jo sé que estic destinat a que amb mi es construeixi el cofre que contindrà el més gran tresor del món. El segon afirmava: doncs jo noto que amb la meva fusta es construirà el vaixell més famós de tot el món i de tots els temps. I el tercer: jo sé que seré el que estaré més a prop de Déu. Cadascun d'ell coneixia la seva essència, allò al que estava destinat.
2. La imaginació
Però no només això, sinó que també imaginaven com seria que complirien amb la seva missió. El primer pensava que amb ell es construiria un molt bell i gran cofre que contindria or, plata, diamants, perles i joies de tal qualitat i en tal quantitat que seria el contenidor del tresor més gran mai vist. El segon, que amb ell es construiria el millor vaixell que surcaria els oceans, el primer en fer grans descobriments i en donar la volta al món i tindria fama perduradora. I el tercer suposava que creixeria i creixeria, sobrepassaria a tots els altres arbres en alçada i així, més amunt que cap altre, seria entre tots els que arribaria més a prop del cel.
3. La realitat
Però un dia tallaren el primer i en van fer una senzilla menjadora en una granja. Amb el segon es construí una barca de pescadors i encara no del mar sinó d'un llac. I del tercer en feren uns taulons que guardaren en un magatzem. I tots tres, estranyats per la senzillesa del seu destí s'estranyaven perquè ja des del principi s'havien sentit cridats a grans cosses, les que corresponien a la seva essència. I la realitat havia resultat ser prosaica i dura, com si tot hagués sigut una il·lusió, un somni o bé haguessin patit una gran decepció vital.
4. El pla de Déu.
Un dia, en la granja on estava la menjadora dels animals feta amb la fusta arribà de nit una parella amb un nadó recent nascut als braços i el deposità en la palla de la menjadora. Eren St. Josep i la Verge Maria i la humil menjadora rebé i contingué durant força temps al Nen Jesús, el do més gran de Déu a la humanitat, i així, d'una manera que no s'ho pensava però molt més gran del que imaginava, es realitzà la seva essència de contenir el més gran tresor de tota la Humanitat.
Quan al segon, convertit en una senzilla barca de pescadors a la platja d'un llac, un dia veié arribar a un predicador seguit per una ingent multitud de gent que l'escoltava amb delit: era Jesús, que pujà a dalt la barca, s'allunyà una mica amb ella cap a dins del llac i des d'allà instruí llargament a la immensa gentada que al llarg de tota la platja atenia tot el que els hi deia. I així aquella humil barca es convertí en el vaixell més famós de tots els temps, ja que el fet quedà recollit en el llibre traduït a totes les llengües humanes i més conegut i llegit de tots i al llarg ja de dos mil anys es proclama a totes les esglésies cristianes de tot el món que Jesús havia pujat en aquella barca a predicar als deixebles, quan es llegeix aquest fragment de l'Evangeli.
I dels taulons del tercer, tancats en la foscor d'un magatzem, un dia s'obri la porta, entrà llum i uns soldats agafaren aquelles fustes i amb elles construiren una creu, un instrument d'execució, i un condemnat la portà a coll cap al patíbul i allà li clavaren. Era Nostre Senyor Jesucrist, i aquella era la Creu. De manera que també aquest complí la seva vocació essencial, quan feu la trobada amb Crist, que arribà i es feu present a la seva existència, i com en els altres dos casos d'una manera molt més gran, excelsa i sublim del que mai hagués pogut imaginar, perquè estigué el més a prop de Déu, en contacte íntim amb el seu cos, clavat a aquella creu, i en el moment més important i decisiu, el de la Salvació de la Humanitat.
Això és el que succeeix sempre quan Jesucrist, el Fill de Déu fet home, arriba a les nostres vides i s'hi fa present, que no sols ens allibera del diable, del pecat, del mal i de la mort eterna, sinó que a més es realitza plenament allò que som i la nostra vocació. D'aquesta manera mai som més autèntics, lliures i feliços que quan per fi fem la trobada amb Ell!
